Dempeus: cinc raons per votar la CUP

Aquest 21 de desembre el Govern espanyol ha convocat unes eleccions il·legítimes. Unes eleccions imposades a partir del 155, l’autoritarisme i la repressió. Gràcies a un estat d’excepció i a una excepció que s’ha fet Estat (espanyol). Per això, cal que tots i totes anem a votar (i a comptar si fa falta– us podeu fer apoderats aquí). I si anem a votar, i segur que no us estranyarà, penso que l’opció més digna i transformadora és la CUP-Crida Constituent. De raons n’hi ha moltes, penseu que ens en sobren 155, però jo en destacaré cinc.

1. El referèndum i el desllorigador del 27S: Si mirem com hem arribat fins aquí, farem bé de recordar quin és el rol que ha jugat cada actor polític. La CUP, per exemple, a diferència dels que han deslegitimitat la majoria social catalana, els que han preferit practicar l’equidistància o els que han mostrat dubtes i anades i vingudes massa sovint, ha sigut defensora nítida i ferma d’exercir l’autodeterminació l’1 d’octubre. També d’aplicar-ne els resultats i defensar-los arreu, al Parlament i també al carrer. Les estructures d’Estat no estaven a punt per un escenari de ruptura, però, com sempre, el poble ha superat conjuntures i previsions i ha esdevingut l’estructura popular imprescindible per la independència. I amb això, la CUP-Crida Constituent sempre hi hem sigut. Hem practicat la sinceritat política. Des de l’autonomia del nostre projecte hem participat de l’estratègia cap a la República a l’hora que hem tensat quan ens ha semblat que a Palau hi havia coses que trontollaven. Ningú dubta avui en dia que sense la CUP no hauríem arribat on som. Tampoc i especialment sense el motor de canvi: la gent, organitzada sigui amb les entitats independentistes o amb els CDR. Per això és important que aquesta equació no marxi. Com més organització popular, més llibertat i més democràcia. I també, si se’m permet, com més CUP, més República. Com més CUP, més lluita. Com més CUP, més nosaltres, més poble i més Països Catalans.

2. República, drets socials i assemblea constituent: El lema Dempeus va lligat a una doble idea: resistència a l’embat de l’Estat i crida a la construcció de la República. Una doble cara que sabem que no en té prou d’una bona acció a les institucions sinó que ens necessita actius i lluny de sofàs i televisors. O, si ho preferiu, ens requereix més enllà de les sèries nord-americanes, la sortida de nit i el futbol de cap de setmana. I sobretot necessita fermesa, claredat i determinació, elements que, sens dubte, són marca de la casa cupaire. Tot plegat per desenvolupar tres pilars bàsics que superen la idea de “restitució” i que han de servir per implementar els resultats de l’1 d’octubre. En primer lloc, la materialització de la República, en segon lloc el desplegament de polítiques socials que superin la lògica del capitalisme senil que ha conduït a la precarització actual i, finalment, l’impuls d’una assemblea constituent que defineixi el futur marc polític per al nostre país entre tots i totes.

3. L’esquerra que no juga a l’status quoEls últims quaranta anys ens han mostrat al nostre país i també a l’Estat que un dels principals problemes ha sigut la desnaturalització de l’esquerra i la complicitat que ha tingut bona part d’ella amb el règim. Allò que les places del 15M van resumir en les elits que havien pactat d’esquenes a tot i tothom i que “no ens representaven”. Que havien jugat a Bankia, nuclears, corrupció i monarquia borbònica. De l’escletxa d’aquell 15M en van sortir oportunitats interessants. Com de les manifestacions de l’11S. Per l’esquerra, vull dir. Malauradament avui veiem com a l’Estat ja tots els partits han acceptat el règim del 78 com a terreny de joc. Pablo Iglesias ja participa dels actes de celebració del 78 i considera que som responsables del feixisme malgrat que l’estiguem combatent dia rere dia. El del 1978 és un terreny trucat que a hores d’ara només des de Catalunya pot ser esberlat. Un canvi imprescindible que cal que impulsi l’esquerra política si volem que vagi lligat a drets socials, civils i polítics i a una societat justa i diversa. Un objectiu que la CUP ha vingut reivindicant des de fa anys. Les sobiranies, n’hem dit sovint. Des de la tenacitat i la perseverança hem fet viable la idea que l’alliberament nacional i social són indestriables i, sobretot, que es podia fer política a les institucions sense caure als cants de sirena dels corruptors coneguts (un 3 per cent) i per conèixer, tota la resta.

4. La llista i la disjuntiva electoral: Aquesta és la tercera vegada que la CUP es presenta a unes eleccions al Parlament. I cada vegada ho hem fet amb una alineació diferent. Nova gent al Parlament però no pas persones inexpertes en el compromís del qual en són artesans. Amb el suport i l’experiència dels que hi han sigut tots aquests mesos, presentem un equip innovador, sense cadenes i amb l’energia necessària. Amb un somriure compartit. Persones vàlides, formades i amb les idees clares, que tenen voluntat de transformació en cada gest dels que fan. Persones que només saben estar dempeus. O drets, com ens agrada més dir per sobre la Tordera. En Carles, la Maria, la Mireia, la Natàlia o en Xavi en són exemple. A més a més, ens trobem davant unes eleccions en què les enquestes ens diuen que molts escons ballen entre Ciudadanos i la CUP. També a les Comarques Gironines on l’últim diputat a repartir estaria entre el 2n de la CUP i el 3r de Ciudadanos, el partit profundament conservador i liberal que fa veure que és modern mentre ataca el model d’escola catalana i defensa l’empresonament dels polítics catalans que no pensen ni actuen com ells diuen. Detalls – l’últim diputat – que faran caure majories cap a un costat o un altre. Detalls, doncs, gens menors.

5. Feminisme, ecologisme, democràcia directa: Ara bé, mentre el 155 segueix imposant-se paral·lelament a què el Tribunal Constitucional anul·li dia rere dia les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, tenim clar que el país necessita polítiques feministes, ecologistes i radicalment democràtiques. En unes eleccions no excepcionals i amb la República materialitzada, aquestes serien les prioritats cupaires. No destapo res de nou. Conjuntament amb aquelles que propiciessin la superació del model econòmic capitalista que ha imposat unes relacions socials i de gènere profundament desiguals, que ha implicat el canvi climàtic funest pel territori i que rebutja una economia democràtica al servei de les classes populars. Per això, aquests eixos són presents al programa polític de la CUP-Crida Constituent per la legislatura que ve. Com la defensa de la cultura, la pagesia i els drets polítics per qualsevol persona que visqui a Catalunya vingui d’on vingui. Perquè per nosaltres són prioritats de primer nivell. Necessitats urgents. I ni volem ni podem deixar-les de banda. Aquests són els nostres colors de la República. Colors de vida. De sobirania i d’igualtat. I els pintarem arreu també els mesos que vénen. El 21 de desembre (i tots els dies que vindran), DEMPEUS.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Plaça Espanya: camí del nou nyap central

A Girona hi ha una Plaça Espanya que poca gent situa. No pas pel nom sinó perquè en té poc de plaça. Entre la carretera Barcelona i l’estació de tren, a mig camí de l’Eixample i Sant Narcís, ben diferent que la de Poeta Marquina (abans coneguda com la del Carrilet), Plaça Espanya fa temps que no és gaire res. A la campanya del 2015 des de la CUP-Crida per Girona en vam parlar i vam reclamar un procés de ciutat i participatiu per debatre què havia de ser la Plaça una vegada l’estació d’autobusos fos soterrada. El PDECAT i el PSC no van fer absolutament res i al maig del 2017 l’estació d’autobusos abandonava l’espai i Plaça Espanya quedava desemparada. Sense projecte ni calendari. A la intempèrie.

Ara hem sabut per la premsa que el procés participatiu amb veïns i veïnes durarà 15 dies – quina presa de pèl – i que la part de terrenys privats ja està decidida com anirà: pisos i un hotel. Totxo i més totxo. Els terrenys són del constructor Homs – transparència – i no són pocs qui amb raó ja han explicat que tot aquest relat màgic del propietari que durant anys ha cedit el terreny desinteressadament ara obtindrà una recompensa excel·lent. Entre tots i totes hem arreglat i arreglarem un paratge de la ciutat que ara ell tindrà per fer-hi el que vulgui ja que el Govern ni tan sols vol debatre si el que ens realment ens interessa com a ciutat és que allà hi vagin més pisos i a, més a més, un hotel. Ja està decidit. Tancat. Tanta generositat em desborda.

I no ho dic perquè el Gremi d’Hostaleria de Girona hagi expressat en més d’una ocasió que no calen més hotels a la ciutat o que aquesta sigui l’enèsima aposta pel monocultiu turístic de l’equip de Madrenas, sinó perquè hem de tenir un debat sobre si els pocs espais de transició entre barris densos com l’Eixample i Sant Narcís han de ser urbanitzats o no. És a dir: si volem una ciutat verda, agradable i amb qualitat de vida, idees que tothom sempre defensa, sembla poc de sentit comú que ara l’aposta sigui més hotels, més totxo, i abandonar la idea d’esponjar els barris altament densificats. Amb el model que és el constructor qui decideix què passa en un espai per sobre el bé comú tornem al model de la bombolla. Sí, sí, us en recordeu de tot plegat? Que ràpid que alguns volen fer oblidar l’estafa del passat. Sort que alguns deien que n’havien après.

Per nosaltres, aquesta ciutat fa temps que va d’oportunitat perduda en oportunitat perduda. Clínica Girona va fer el projecte a mida independentment del bé comú. El moviment del Trueta a Domeny també implicava una operació de milions d’euros que afavoria els propietaris privats dels terrenys. Ara, veiem com és el constructor Homs qui de la seva “generositat” en traurà un negoci més òptim. El model del Govern actual marca prioritats. Com tots. I en aquest cas, el negoci privat sempre va un pas per davant. Sabem que Plaça Espanya es decidirà en 15 dies i els veïns no podran parlar del seu conjunt sinó només d’una part. Així es com es fan les coses a la Girona dels festivals. Dels festivals de la mala gestió i el totxo. El dia que algú estudiï què ha passat aquests 10 anys en aquesta zona de la ciutat conclourà que de nyap a nyap i la centralitat de la ciutat a pastar fang.


lluc  @llucsalellas


Darrera estocada a la cooperació a Girona

Dilluns vaig anar al Consell Municipal de Cooperació, potser serà la darrera ocasió. El consell és un espai de participació on coincideixen bàsicament govern, oposició i entitats de cooperació, a més dels tècnics responsables de la matèria. Ja fa uns mesos, les entitats, però, cansades dels incompliments del govern municipal amb els acords presos pel consell, es van plantar i van decidir no tornar a assistir al consell si no hi havia canvis en aquest sentit. Els motius principals eren dos: l’incompliment d’una moció aprovada al ple municipal que acordava destinar un mínim del 0’7% del pressupost municipal a cooperació i anar-lo incrementant fins a l’1%, i la presència de l’exèrcit espanyol a Fira de Girona tot i l’aprovació del codi ètic de la Fira pel qual les entitats havien treballat des de feia molt temps.17796244_1444729258911844_5798091242573391178_n

Aleshores, des de la CUP-Crida per Girona vam aplaudir la decisió presa per les entitats de cooperació, però vam apostar per continuar assistint al consell per mantenir-nos informades i garantir una veu crítica amb la deixadesa política del govern en matèria de cooperació. La situació, però, lluny de millorar, diria que ha empitjorat. En aquest sentit, darrerament, s’ha perdut ½ jornada de l’única tècnica de l’àrea de cooperació i no s’ha mostrat cap tipus d’interès polític  per part ni de la regidoria ni del govern de solucionar-ho. Com pensen que es farà la feina que ara es feina amb la meitat del temps? Cooperació és una àrea tremendament petita i amb un pressupost realment minso que fa anys que es manté sense cap increment i que ara mateix no suposa ni un 0’7% del pressupost. Tot i així, gràcies a la bona feina tècnica dels darrers anys i a la col·laboració històrica amb les entitats de cooperació, fan molta i molt bona feina. Una colla d’activitats educatives i de sensibilització en els valors de la cooperació, la solidaritat i els drets humans per tot tipus de públics, les subvencions i suport tècnic a projectes de cooperació internacional, els ajuts d’emergència o la participació al Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, en són alguns exemples. Exemples que evidencien que la tasca que es fa des d’aquesta àrea té un component important de crossa per garantir l’èxit de molts altres projectes de cooperació fets arreu des de Girona, una crossa que trontolla quan es perd mig tècnic.

A més d’aquesta pèrdua de dedicació a  nivell de personal, segons vam saber al consell dilluns, el tema del pressupost sembla que tampoc es resoldrà per al 2018 i, tot i que el regidor Cristòbal ens manifestava la seva confiança en què es resolgui el tema de l’exèrcit a l’Expojove, permeteu-me que ho dubti. Tot plegat només fa que demostrar el poc interès de l’actual govern en la cooperació. De fet, no és casual que mantinguin aquesta àrea a mans de l’únic regidor a qui no han confiat cap més responsabilitat en el recent repartiment de matèries fruit del trencament del pacte de govern amb el PSC. Un regidor que ha perdut la confiança de les entitats, de bona part de l’oposició i pel que sembla fins i tot del seu propi grup municipal. En aquest context, doncs, quin sentit té continuar participant al consell?


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

L’estratègia dels festivals a Girona

La setmana passada el ple municipal de Girona va aprovar que el Temporada Alta, el Festivalot, l’Strenes i el Black Music Festival fossin considerats estratègics de ciutat. Això significa que aquests quatre festivals de promoció i propietat privada i suport públic tindran un reconeixement especial que es concretarà en garantir la part pressupostària pública municipal fins al 31 de desembre 2020. A més a més, quedaran en una posició privilegiada per qualsevol proposta que facin arribar a l’equip de Govern. Alhora, els festivals públics Mot, Jazz de Girona i Nits de Clàssica també seran considerats estratègics. En aquest cas, però, ningú sap a hores d’ara què significa la distinció. Ni tan sols el regidor de cultura ho va explicar en el ple.

 

 

La proposta del regidor Ribas va servir per generar un debat interessant sobre els festivals i la seva evolució a la ciutat. Des de la CUP-Crida per Girona sempre havíem explicat que el calaix “Ciutat de Festivals”, una marca més que una proposta, servia per atraure turistes però no per generar més cultura ni estructures de formació i creació en l’àmbit. Em refereixo al lema, a la propaganda, al màrqueting “Ciutat de festivals”. Per això, no ens va sorprendre que l’informe de festivals estratègics inclogués quins eren els objectius de “Girona, ciutat de festivals”, creat l’any 2012, però no hi hagués cap indicador sobre què havia aportat a la cultura gironina aquests últims cinc anys. Entenc que es faci difícil de dir i d’explicar fins i tot per la Convergència que ho va impulsar si tenim en compte que els resultats culturals i de promoció i creació cultural són més aviat pobres

Aquesta va ser una crítica que vam fer. Com també el fet que l’informe justificatiu fos una defensa aferrissada del model concertat de programació cultural deixant de banda les propostes de festivals públics, per exemple. O que en tota la proposta s’expliquessin els indicadors que es feien servir per declarar un festival estratègic en comptes d’un altre però que les “puntuacions” de cadascun dels festivals no fossin contrastables públicament. De fet, criteris com ara la descentralització territorial del festival, el foment de la creació local, la formació o la connexió amb escoles i instituts no han estat considerats suficientment centrals en l’elaboració de la proposta de “festivals estratègics”. I així ho vam traslladar perquè es tinguin més en compte. Especialment conflictiu és el model “concertat” en què sovint la part pública no efectua la part de control imprescindible sobre objectius, ingressos i beneficis.

En tot cas, que avui tinguem els festivals de la ciutat més ordenats i prioritzats és una bona notícia. Feia anys que la CUP-Crida ho reclamàvem i, per això, tenint en compte tot el que he dit, ens vam abstenir en la votació. Ara bé, aquest procés no ha servit per garbellar com ens hauria agradat. Avui tots els festivals que es feien a la ciutat continuen a la paleta i no és gens clar com i qui decideix què rep cadascun d’ells. Però el que més greu ens sap és que el govern de la ciutat no hagi fet encara la reflexió que més enllà de marques i festivals, la cultura es promou no a través de l’esdeveniment sinó de la creació i la formació dia rere dia arreu de la ciutat. Amb l’educació, la rutina i tot allò que passa al nostre entorn. La cultura a la ciutat ha guanyat força, però continua essent quelcom de “cap de setmana” i “ocasional”. Massa lligada al turisme. Entesa com una simple qüestió econòmica. I no sé si això significa que es mori un gatet, però sí que així es fa difícil que la cultura esdevingui quelcom central en la vida de tots els gironins i les gironines, independentment de l’origen, el barri, l’edat o el gènere. Festival de feina és el que tenim per davant. No podem viure més dels lemes i la propaganda.

Crònica 38: Repartir més no vol dir repartir bé

Que t’incrementin el sou a final de mes no vol dir per força que la teva qualitat de vida sigui millor. Fins i tot, si incrementes proporcionalment les despeses que tenies a partir de l’augment de salari tampoc significa que estiguis actuant necessàriament de forma excel·lent. De fet, potser un suposat canvi de salari ens hauria de servir per reflexionar sobre si el model que hem estat utilitzant els últims anys és realment útil i millorable. Si calen canvis i, per tant, no continuar fent allò que ja hem anat fent simplement perquè sempre ho hem fet així. Aquesta és la metàfora que vaig fer servir dimarts passat en el debat de pressupostos de la Diputació de cara al 2018.

Algú ho pot trobar simple o barroer, però el debat de fons sobre els 127 milions d’euros que té de pressupost per l’any vinent la Diputació de Girona es pot sintetitzar així. Cal recordar que parlem de la institució política gironina amb més diners a caixa (i més poc deute) fet que significa que té molt de camp per recórrer. La Diputació cada any fa créixer el seu pressupost. I tot plegat encara que no ho sembli si ens fixem en el poc debat públic que genera i en el seguidisme governamental que fan els principals partits de l’oposició a excepció de la CUP. I és que un any més, les prioritzacions de la Diputació passen per turisme, protocol, difusió i presidència (àrea on el President pot decidir a dit sense cap més criteri que el seu) més enllà de l’increment – benvingut – de 4 milions d’euros pels municipis (únic argument dels valedors del SÍ).

Uns 4 milions que representen poc més del 33 per cent de l’increment del pressupost. Uns 4 milions que, evidentment, ningú pot rebutjar. Aigua en temps de sequera que fa somriure no per generosa sinó per imprescindible. Ara bé, darrere d’això podem comprovar també com amb el nou pressupost l’àrea de protocol ha passat de 400.000 a més d’1 milió d’euros en només tres anys o que l’aportació pel Patronat de Turisme ha incrementat més d’1 milió i mig d’euros enfilant-se per sobre els 6 milions d’euros en només tres anys. I això no és casualitat, és voluntat política d’afavorir el “decoro” i els més forts. Perquè si ens creiem aquella màxima de qualsevol projecte que mínimament defensi el concepte de justícia que diu: que l’administració pública hi és per ajudar a qui menys té i no pas a qui més acumula, com pot ser que a hores d’ara la Diputació continuï fent créixer la inversió en el monocultiu turístic mentre les associacions de mercats, les entitats de promoció local o el comerç de proximitat, per exemple, només reben subvencions d’un màxim de 5.000 euros per un any? I el cooperativisme, eternament oblidat, on queda? O la transparència, el bon govern i les polítiques socials, lluny encara de ser referents?

Per la CUP el pressupost de la Diputació hauria de girar com un mitjó. Ho hem dit des de primer dia, per nosaltres, a diferència del que hem anat veient en què cada engruna de polítiques socials, medi ambientals, de gènere o de diversificació econòmica s’aconsegueix després de suar la cansalada, cal posar aquests eixos al centre de la política de la Diputació. Evidentment, de la mà dels municipis, protagonistes del món local però sense oblidar mai que els municipis són de i per a les persones. Els municipis no són una finalitat en si mateixa com a vegades sembla desprendre’ns del discurs del govern provincial. Alhora hem de deixar enrere el model extremadament subvencionador i discrecional per un de públic i de prestació de serveis. Bé que s’ha aconseguit a Dipsalut, per exemple, un organisme que tot i les mancances presenta un 47 per cent del pressupost per subvencions, que no és poc. Una xifra que es troba 14 punts per sota del de la Diputació en què més de 70 milions dels 127 del pressupost aniran destinats a aquestes partides l’any 2018. Una barbaritat i una repartidora, com vulgarment se la coneix.

Ja ho veieu, doncs. A la Diputació hi ha més calés que mai, però girar el concepte de com ens els hem de gastar continua essent una tasca solitària de la CUP. Ens agradaria que dimarts passat ens haguéssim plantat tota l’oposició amb aquests bàsics compartits. Tanmateix, no va ser possible. Allò que es fa als municipis, que és no votar un pressupost si no inclou part del teu programa, a la Diputació desapareix per part de la majoria de partits. Suposo que és el que té que ningú et voti per ser electe a la Diputació sinó que qui t’esculli sigui el partit.


lluc  @llucsalellas


Precarietat laboral en l’economia reproductiva

Ja hem engegat el 3r Seminari Feminista, que enguany hem volgut dedicar a la precarietat laboral en l’economia reproductiva. Un seminari que parteix precisament de la demanda d’un grup de dones treballadores d’aquest sector que, cansades de patir aquesta precarietat, es plantegen unir-se per fer-hi front. El missatge és clar, la precarietat laboral en l’economia reproductiva no és casual, sinó conseqüència d’una societat capitalista i masclista que posa el poder i el diner al centre enlloc de  posar-hi la vida i el que la fa possible. Una societat que delega en les dones aquestes tasques reproductives que menysprea i que quan aposta per externalitzar-les ho fa amb la precarietat més absoluta. Una societat que juga amb la doble discriminació i reserva per les dones d’origen immigrat les feines més dures i més precaritzades. Una societat que legisla perquè això sigui possible i que genera un estat d’opinió que ho normalitza.

Dimecres passat, en la primera sessió, pensada per conèixer els drets laborals de les treballadores de la llar, de la mà de Carlos Rodríguez i Mireia Bazaga, vam veure com si la teoria ja és minsa, la pràctica és desesperant. Situacions de vulneracions de drets continuades, maltractaments i fins i tot pràcticament esclavatge són realitats massa habituals per a les dones a qui deleguem les tasques reproductives que no volem o no podem assumir. Demà dimecres, continuarem aprofundint-hi amb la Isabel Otxoa, membre de l’Asociación de Trabajadoras del Hogar de Bizkaia i professora de la EHU-UPV. Una sessió en què volem analitzar els elements de discriminació masclista inclosos en la legislació laboral i d’estrangeria que afecten aquestes dones i alhora conèixer un exemple de lluita en defensa dels drets d’aquestes treballadores i dibuixar alternatives feministes a la situació actual. En la darrera sessió, continuarem amb la línia mobilitzadora i comptarem amb representants de Las Kellys i de Sindillar perquè ens expliquin com, des de les seves organitzacions, estan lluitant per denunciar la precarietat laboral d’aquests sectors clarament feminitzats.

Un any més, doncs, hem volgut  dedicar aquest mes de novembre a denunciar les múltiples cares de la violència masclista. Aquest dissabte és 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere. Són diversos els actes que tenen lloc aquests dies arreu però cal que tinguem clar que aquesta és una lluita diària. La reflexió final de la primera sessió del seminari era clau, l’estat discrimina amb les seves lleis i les seves polítiques masclistes, però també ho fem tots i totes nosaltres quan deleguem les tasques de cura a altres dones i ho fem en condicions pèssimes. Comencem, d’una vegada, a posar la vida al centre, a reconèixer el valor de les tasques reproductives i a oferir dignitat i reconeixement a aquelles en qui dipositem la confiança de tenir cura de nosaltres i dels nostres. Fem-ho nosaltres mentre exigim als altres que ho facin també.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Natàlia Sànchez Dipp

Sé que centrar un article d’aquest bloc en una figuerenca pot semblar una heretgia per algun habitant de la Girona més profunda. Tanmateix, permeteu-me aquesta excepció necessària. Aquest pont entre la humitat gironina i la tramuntana empordanesa aparcant el recel històric entre ambdues ciutats. Vull presentar-vos la Natàlia Sànchez Dipp (@nataliadipp), dona, figuerenca, i per tant empordanesa, teixidora incansable de la unitat popular i cap de llista de la CUP per les Comarques Gironines aquest 21 de desembre en aquestes eleccions il•legítimes imposades per l’Estat després de la proclamació de la República del 27 d’octubre.

La Natàlia és abans de res una bona amiga. Quedi dit. No vull pas enganyar ningú. Però l’admiració cap a la seva tasca i perseverança no neix únicament d’això. Ans el contrari, neix de conèixer la seva trajectòria professional i militant i haver-ne compartit estones. Amb una adolescència forjada a l’escalf del projecte de Casal “La Volta” de Figueres en aquella època d’expansió de casals i ateneus populars arreu dels Països Catalans, la Natàlia és d’aquelles persones que ha fet de la voluntat de transformar l’entorn un objectiu vital. Amb arrels catalanes i bolivianes, filla també d’aquell entorn socialista dels 70 i els 80, ha voltat món i ha anat consolidant una manera de ser i de fer que es pot sintetitzar amb una paraula imprescindible: fermesa.

Alguns potser la coneixereu com a portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Figueres o de mogudes diverses empordaneses, però la Natàlia ha participat de mil i u projectes diferents més enllà del municipalisme figuerenc on últimament ha treballat amb força per la igualtat de gènere i la lluita contra el masclisme. Formada en història, amb la Natàlia vam coincidir a Òmnium Cultural entre el 2012 i les eleccions plebiscitàries del 2015. Ella, de fet, em va substituir com a tècnic de l’entitat a les comarques nord-orientals quan jo vaig passar a ser-ne cap de premsa. Poc després, amb la Natàlia vam començar a fer tàndem en el marc de la campanya “Un país normal”. Des d’aquell moment, ella va començar a gestionar amb excel•lència la part organitzativa que consistia en el contacte amb el territori i la preparació de certes accions vistoses per reivindicar la normalitat d’un referèndum a Catalunya. A mi em va tocar la part comunicativa de l’andròmina. Als dos, la fortuna de poder conèixer la Muriel, en Jordi Cuixart i molts altres mestres. Així vam estar una bona colla de mesos fins que ens va tocar implicar-nos amb la campanya “Ara és l’hora” aquella primavera-estiu de 2014. La Natàlia va pivotar la part econòmica i organitzativa d’aquella campanya que va ser la primera de grans dimensions que es feia des de la societat civil per promoure el vot i el vot afirmatiu a la consulta del 9 de novembre. Els resultats, si els recordeu, gens menyspreables. Cop a l’Estat, mobilització massiva i pantalla passada amb un excel•lent. Victòria col•lectiva.

Aquesta campanya va significar el pas professional definitiu de la Natàlia cap a la gestió de projectes i l’organització. Tot seguit vindria la seva feina dins la CUP en l’àrea d’organització just després de les eleccions al Parlament de 27 de setembre de 2015 i, finalment, el seu pas cap a la productora Metromuster i l’inici d’una etapa professional lligada als projectes de transformació social i comunicativa. Una etapa que ha combinat amb la presència i lideratge intern del Secretariat Nacional de la CUP on hem tornat a coincidir els últims 18 mesos. Per això em fa una il•lusió especial que la Natàlia sigui la nostra cap de llista en aquest racó de país. Perquè la conec, perquè he vist com treballa, com s’implica i com es deixa la pell en allò que creu. Lluny de tacticismes, pors i dogmatismes, o de persona que viu de la política, la Natàlia Sànchez representa el coratge i les idees clares que necessita aquest nou Parlament. En clau femenina i revolucionària. En clau d’una persona que coneix la vida més enllà de la metròpoli però que també sap què s’hi cou a la Barcelona de la postveritat. Lluny dels grans focus, la Natàlia ha sigut una de les persones que ha participat aquests últims mesos en les trobades entre la CUP i el Govern. Que ha facilitat acords i que ha exigit actes i compromisos al Govern en moments que aquest dubtava. Coneix les febleses i les fortaleses del procés cap a la República i és de l’escola de l’autocrítica per avançar. És també d’aquelles, com la Dolors Sabater, que no acostuma a fallar a la Trobada de Cantadors d’Espolla ni a la festa Major de Vilamacolum. Que coneix comarques, gent i lluites. Practica l’humor empordanès i la persevarança de les dones que són filles d’aquesta terra. Tossuda, és clar que sí, però dialogant i comprensiva.

La CUP és un projecte col•lectiu. Sempre hem dit que no va de noms, però aquests dies sou diverses les persones que m’heu preguntat qui encapçalava la nostra llista. Per això he volgut escriure sobre la Natàlia Sànchez Dipp. Com bé sabeu, si la legislatura dura més de dos anys, a la Natàlia només li veurem un mandat a l’hemicicle. Gaudim-la durant aquest temps. I sobretot, posem-li feina. La farà. De ben segur. Com l’han feta els 10 diputats que hem tingut aquests dos anys. Diputats i diputades a qui només podem estar eternament agraïts. Com també l’estan fent militants arreu i desenes de milers de persones implicades en entitats, CDR’s i moviments socials. El motor de la història.