Un nou IES poc pensat: premi per uns, menyspreu a molts altres.

NarcísXifraLlegeixo la crònica a la premsa de la conferència electoralista que va fer Madrenas i malgrat li regalen dues pàgines senceres ni tan sols hi surt la paraula educació. No sé si l’alcaldessa en va parlar ahir o no (no vaig anar a escoltar-la), però és evident que l’educació no és una prioritat per aquest govern. Una mostra d’això és la manca de reacció davant l’anunci del departament d’Ensenyament de la creació d’un nou institut a Sarrià de Ter que afectava enormement la planificació educativa a la nostra ciutat. Al govern Madrenas hauria reaccionat immediatament davant de qualsevol menyspreu similar a la ciutat i a la  feina feta des de l’Ajuntament en la lluita contra la segregació escolar, però no ho va fer en aquest cas, i no va ser fins que una comissió del consell escolar va apretar en aquest sentit que va començar a fer gestions.

Des de la  CUP-Crida per Girona vam alertar des del primer moment dels perills que comporta aquesta decisió. Una decisió política que, de fet, té l’objectiu de pagar deutes pendents al president Roger Torrent, exalcalde de Sarrià i fer la campanya municipal al seu successor. L’institut de Sarrià és una reivindicació històrica, cert, com ho va ser en el seu moment el de Sant Gregori, el de Bescanó o el de Vilablereix i no per això deixa de ser qüestionable i més veient les conseqüències a nivell de segregació escolar que ha tingut l’entrada en funcionament d’alguns d’aquests IES. En tot cas, si és qüestionable el fons, encara ho són més les formes. La notícia es comunicava als equips directius i als governs dels IES i municipis afectats un dijous i divendres mateix sortia a premsa i apareixia públicament també una foto de feia dies dels dirigents d’ERC celebrant-ho. Tot plegat passava a pocs dies de tancament del termini per sol·licitar places (canvis) del professorat, mentre alguns encara tenien sobre la taula la proposta d’ampliació de l’IES de Celrà i en ple procés de treball de planificació per reduir la segregació escolar del Consell Municipal d’Educació de Girona. Un menyspreu en tota regla a la feina tècnica i política del territori i al professorat, famílies i alumnat que es veurà enormement afectat per aquesta decisió sense ser consultat i ni tan sols informat.

A Montjuïc també tenen una reivindicació històrica de la qual ja hem parlat en diverses ocasions i és que l’IES que tenen assignat, el Narcís Xifra, els queda lluny per accedir-hi a peu i no disposen d’un transport públic en condicions per traslladar-s’hi. La combinació d’autobús urbà pot comportar trajectes de mes d’una hora (recordem que l’horari intensiu aplicat fa uns anys comporta horaris de 8 a 3 aproximadament) i l’Ajuntament de Girona només ha estat capaç de posar-los un autobús a un preu molt superior a l’urbà. La demanda té sentit i pes per si mateixa, però en pren encara més quan ens ho mirem des de la lògica de la lluita contra la segregació escolar, ens interessa que la mainada de Montjuïc continuï anant al Xifra on es produeix un equilibri interessant de perfils d’alumnat, una diversitat que l’equip directiu i professorat entén com a riquesa i que ha sabut gestionar com a model d’èxit inclusiu. Aquest i molts més són temes que s’han posat sobre la taula de la comissió del CME de treball per a una escolarització equilibrada. Una feina que el Departament ha menyspreat i tirat per terra amb la decisió no consensuada de la creació del nou IES a Sarrià, de la mateixa manera que ha menyspreat la feina de planificació dels cicles formatius del Consell de la Formació Professional. La creació del nou IES significa la pèrdua de 2 grups d’ESO al Narcís Xifra i de retruc pot fer molt difícil el manteniment de les dues que hi quedarien, fet que pot generar un efecte fugida i empitjorar la segregació escolar ja existent a la nostra ciutat. El més greu és que el departament tot això ni ho ha tingut en compte, ni ho ha pensat, ni té respostes a tots els dubtes que han aparegut a la comunitat educativa del Xifra i a tota la ciutat arran de la notícia: com afectarà aquest canvi als docents del Xifra a nivell laboral? S’ha previst algun canvi en les adscripcions o la zonificació? Quantes línies d’ESO i batxillerat es preveu que calguin en els propers anys a la ciutat? on està previst ubicar-les? Com afecta això al projecte de Formació Professional del Xifra? I a la distribució de cicles de la resta de la ciutat? Un munt de dubtes ni resolts ni tan sols plantejats pel mateix departament amb respostes complexes i que no té sentit prendre sense la complicitat del territori.

La creació d’un nou institut no pot ser mai una mala notícia, però sí que ho pot ser les condicions en què apareix. La desinformació, el menyspreu a la feina feta al territori, la precipitació, la manca de consens i la multiplicitat de dubtes que envolten aquesta decisió fa evident que les coses s’han fet molt malament. I la reacció tèbia del govern gironí ens mostra la poca preocupació que els mereix.

Guanyem també per una Girona on l’educació sigui realment prioritària.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

Marca Girona

Ahir Marta Madrenas va estrenar la campanya electoral amb la seva conferència sobre el Model Girona. Ho va fer al Teatre Municipal i per tots els mitjans. Una vegada més, ella i el seu equip van excel·lir en la publicitat i la promoció. Un element en què s’han concentrat en els darrers set anys. Millor dit, l’element en què s’han fixat durant el temps que han gestionat la ciutat. Avui Girona surt més al mapa turístic que abans i lligat amb els èxits professionals d’algunes grans empreses de la ciutat és més coneguda. Aquest és un mèrit de l’aposta per fer una Marca Girona.

Tanmateix, Madrenas ahir no va voler parlar d’aquest èxit sinó de paraules com “consens”, “barris” i “persones” i no ho va fer per casualitat. Madrenas sap tan bé com tots els gironins i les gironines que són tres àmbits en què el #ModelGirona convergent ha brillat per la seva absència perquè, de fet, no és un model sinó una marca com bé explicaven en el seu pla de Govern. Set anys de gestió i, especialment els tres de Madrenas, que han sigut l’antítesi de paraules com ara consens, barris i persones. Per un costat, el govern convergent no ha liderat cap proposta estratègica de ciutat amb un treball obert i de consens amb l’oposició i les entitats de la societat civil. No ens han convidat a fer-ho, sinó que han tirat sempre pel dret com si regentessin una majoria absolut que gironines i gironins no els havien donat. I els resultats són clars: cap dels canvis en els convenis laborals de l’Ajuntament han estat aprovats per consens amb tots els representants dels treballadors, la ràdio pública acordada amb PP i C’s únicament i els resultats ja s’han vist, el Pla Urbanístic sense tocar des de 2002, el Pla de Mobilitat amb retards i sense que es vulgui ser més ambiciós, en l’àmbit cultural tot en mans del turisme i els festivals, les taules sectorials i els Consells municipals convocats a destemps i només els que els interessen, la incineradora aturada i sense saber quan començaran les obres, el transport públic penjant d’un fil amb una renovació de servei a l’últim minut i així podríem anar fent fins a omplir cada cadira del Municipal amb un tema.

Si ens referim a barris: el resum és encara més explícit: el Parc Central i l’entorn de l’Estació ha quedat a mig fer, l’entrada Sud continua sense una proposta integral, els plans de barris com el de Sant Narcís i Girona Est han anat quedant arraconats, el de les Pedreres, pendent i el de la Devesa directament al calaix mentre els Pressupostos participats s’apaguen any rere any sense que el regidor Eduard Berloso sembli immutar-se. Una mirada global a la qual cal sumar-hi els talls de llum als barris de cada hivern i l’acord marc fet amb Endesa que no serveix per posar-hi cap remei sinó per regalar-los un conveni per un any més malgrat que tothom sap que les instal·lacions són precàries i no s’hi fa el manteniment necessari. Un Nadal més a les fosques en moltes cases mentre xulegem i ens gastem any rere any més diners en els llums de Nadal.

Finalment, parlem de persones. Si bé és cert que a Girona avui hi ha menys atur que fa quatre anys aquest fet es deu més a la dinàmica catalana que a un projecte propi del govern. De fet, malgrat aquestes xifres positives que cal felicitar, Girona és més cara que mai i fa que no es pugui afirmar, doncs, que la pobresa no hagi incrementat. Fixeu-vos que Madrenas mai ho diu. Constatem, en canvi, que ha incrementat exponencialment els preus dels productes bàsics així com per exemple el del lloguer de l’habitatge, que s’ha disparat al mateix ritme que els pisos turístics passaven de 100 a 700 en els últims quatre anys sense que el govern convergent fes cap política al respecte. Parlar d’habitatge és parlar de persones. Però també ho és parlar de seguretat, neteja i manteniment de l’espai públic, de qualitat educativa, de salut (el Trueta pendent), petit comerç (cada vegada amb més problemes) o de cultura per a tots els públics. En tots aquests àmbits, claus per les gironines i les gironins, no hi ha ni un indicador que situï la ciutat en una posició millor que fa quatre anys. I si preguntes al carrer, la sensació és més aviat la contrària.

Així, rere una marca molt ben construïda i atractiva, no hi ha #ModelGirona sinó una ciutat que fa anys que no es pensa ni des del consens ni a llarg termini; tampoc des dels barris i a través de les persones. Els fets aquí apuntats així ho demostren. Per això, la proposta de Guanyem Girona, un espai de confluència i ciutadà en clau social, democràtica, popular, republicana ha irromput amb força en el panorama polític gironí. Perquè si volem realment posar la vida al centre de les polítiques públiques, no podem confiar en els mateixos que durant set anys han demostrat no haver-hi pensat. A tots ens agradaria que hagués anat diferent, però la realitat és la que és i és l’hora que la gent es posi a guanyar Girona. Per tots i per a tothom. Pels drets i per viure més bé.

500 [es]crits per Girona

Era a principis de 2015 quan vam coincidir que seria bo tenir un bloc d’articles de cara a les eleccions municipals d’aquell maig. Encapçalàvem la candidatura de la CUP-Crida per Girona a l’Ajuntament de Girona i ens va semblar que tenir un espai on compartir idees, impressions, anàlisis i coneixements seria un bon mecanisme perquès les gironines i els gironins tinguessin una finestra on poder conèixer allò que pensem. El nom no fa sempre la cosa però la nostra intenció era escriure i, sobretot, fer una crida a demostrar que una Girona diferent a la projectada per Convergència era i és possible.

Des de llavors, hem fet 500 articles. Aviat és dit. Hem escrit unes 300.000 paraules. Centenars de temes de ciutat tractats, reflexionats i sobre els quals hem sabut construir una opinió. Amb humilitat, crítica i sempre des del respecte. Hem discrepat i molt del govern però hem plantejat també una via diferent i constructiva de fer Girona. La que confiem que farem possible el maig vinent. No han sigut pas opinions estrictament personals, que a vegades hi han sigut, sinó una opinió forjada en el treball de les comissions i les assemblees de la CUP-Crida per Girona, en les converses de bar, en les vegades que ens heu aturat al carrer per comentar-nos que si una ase o una bèstia, en les conferències, taules rodones i debats en què us hem vingut a escoltar i en mil i una experiències que et porta la vida de regidor.

S’acosta el final de mandat i no sabem quina utilitat tindrà aquest blog a partir de la primavera vinent. En tot cas, ens agradaria pensar que, com a mínim, serà un punt d’hemeroteca per aquelles persones que tinguin ganes de saber en quins termes es va produir el debat polític municipal durant aquests quatre anys. Un espai on retrobar idees i propostes fetes en clau d’esquerres, transformadores i independentistes per una capital com és Girona i també per la seva àrea urbana. Perquè si bé és cert que els articles més llegits han tingut a veure amb temes com ara el rei d’Espanya o Germà Gordó, la realitat és que el gota a gota de lectures d’articles sobre Girona Est, la segregació escolar, el model cultural de festivals, les desigualtats socials, el col·lapse de mobilitat que viu Girona, per posar només alguns exemples, són el cos central d’aquests quatre anys de vida.

Els [Es]crits per Girona porten 265.000 lectures. És a dir, una mitjana de més de 60.000 visites anuals. I tenim 162 seguidors i seguidores. Segur que en podrien haver estat molts més, però la xifra fa goig i, fins i tot, respecte. Per nosaltres, que tanta gent hagi considerat que el que expliquem aquí té interès és sorprenent. I, per això, us volem agrair la confiança i les ganes de llegir-nos. El compromís era no callar i dir les coses. Si ho hem complert o no és una valoració que heu de fer cadascun de vosaltres. En tot cas, moltes gràcies per llegir-nos, per compartir aquests anys i, especialment, gràcies a l’Ester i en Toni, regidors i companys de viatge i a en Biel, que sempre ha tingut l’ull a punt per puntualitzar les paraules.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


1800 gironins viuen amb talls de llum. Ho sabies?

1800 persones són més o menys les que habiten la part antiga de Girona. Turistes i airbnb’s, a banda. 1800 persones són les que des de fa setmanes han de viure amb talls de llum constants, especialment a la tarda i a la nit, a Girona. Són les del Barri Vell, Palau o l’Eixample? La resposta és, evidentment, no perquè si fos així ja ho sabria tothom i l’alcaldessa s’hagués passejat i fet fotografies a tort i a dret. Les afectades viuen a Girona Est, a Font de la Pólvora i a Vila-Roja i la realitat és silenciada. Com que passa en aquests barris, Endesa viu tan tranquil•la, l’alcaldessa no n’ha fet un tema central i, malauradament, la queixa arriba només per part dels veïns, de treballadores al barri, per antigues responsables municipals i per la CUP-Crida per Girona que va fer un comunicat aquest dimecres.

La situació és molt greu. Veïns i veïnes que viuen sense llum, a qui se’ls espatllen els electrodomèstics pels canvis constants de tensió i que, per exemple, no poden dormir amb màquines d’apnees perquè no els funcionen. Neveres i congeladors inutilitzats i quilos de menjar fets malbé. Per fer-nos-en la idea, estem parlant d’un context en què les escoles al matí estan glaçades i necessiten d’un generador que a hores d’ara encara no tenen per garantir una mínima escalfor a la mainada. Avui a Girona s’obriran les llums de Nadal i es farà veure que tot és bonic i de postal mentre en un barri sencer de la ciutat, gironins i gironines no tenen el dret a accedir al servei de llum perquè Endesa ha fet pagar justos per pecadors. És a dir, que com que hi ha una petita part de la població que ha punxat la llum durant un temps, ara en paga les conseqüències tot el barri. Quin tipus de venjança és aquesta? Quin tipus de societat estem construint on es permet fer xantatge a través de l’energia, un dret bàsic per a tothom? On és el govern convergent?

Que Girona Est ha estat una de les oblidades de la ciutat en els últims anys no és res de nou. Tots els plans d’inversió previstos no s’han executat en bona mesura i la població, la majoria precària, viu més que en molts altres barris la conseqüència de la cronificació de la crisi capitalista i la desigualtat permanent que el Govern convergent es nega a acceptar. La sortida a la situació sabem que en alguns casos ha passat per la delinqüència, sí, però això no justifica el context en què s’està fent viure a centenars de persones en un procés de precarització d’un barri sencer. Però més enllà d’aquest fet estructural contra el qual no es lluita amb prou força des de l’administració municipal, la situació de la llum és una qüestió d’emergència que hauria d’implicar una actuació urgent. Cal fer seure a Endesa a la taula i exigir solucions immediates. I més, quan hem vist com a Germans Sàbat o a Sant Daniel també hi havia problemes amb la xarxa. La inoperància municipal és una constant en aquest govern, però hi ha casos on aquesta és especialment greu.

Curiositats dels divendres, avui he rebut la notícia que David Madí, una de les grans ments pensants de la Vella Convergència i ex membre del Consell d’Administració d’Endesa presidirà Aigües de Catalunya, filial d’una multinacional que fa negoci amb un altre dret bàsic, l’aigua. Bé, tothom té els seus referents i està clar que alguns sempre han defensat els privilegis de pocs per sobre els drets de tots. Madí style.

Les dues aigües de la “Girona emprenedora”

Ara fa uns dies vaig assistir als 10 anys del servei “Girona Emprèn” de l’Ajuntament de Girona. El servei està molt ben valorat entre la ciutadania i, honestament, cal felicitar l’equip que el dinamitza malgrat la precarietat en què es troba sovint pel que fa a condicions i polítiques. L’acte, que es va fer a la Mercè i estava molt ben estructurat, m’ha portat tota la setmana de corcoll. M’explicaré. Tot i que l’acte volia ser una apologia del fet emprenedor, si algú escoltava les històries que s’hi explicaven se n’adonava que la immensa majoria d’elles tenien cinc característiques compartides: la felicitat d’haver assolit l’èxit personal (només es parlava d’experiències d’èxit), la necessitat de tots els promotors de fer-se empresaris perquè els havien fet fora en el marc de la crisi capitalista de la seva primera opció: ser assalariats, la mínima xarxa social i econòmica prèvia que tenien tots ells i elles per poder “emprendre”, la impossibilitat de tenir un horari clar i mínimament compatible amb una vida digna durant els primers anys de la seva “empresa” i, finalment, la pèrdua de drets laborals, especialment si ets dona, respecte la condició d’assalariada amb l’embaràs com a exemple paradigmàtic.

És a dir l’acte era en sí mateix una paradoxa. D’una banda, celebràvem el 10è aniversari d’un servei municipal que funciona i que ha ajudat a molta gent a tirar endavant. De l’altra, però, avalàvem discursivament un model que mirat amb perspectiva és la conseqüència d’un sistema econòmic que aprofundeix en la desigualtat i la manca de drets laborals i socials per al futur de les gironines i els gironins. I això, per molt que alguns ho amaneixin permanentment amb les dues paraules màgiques “Sillicon” i “Valley”. L’única proposta que s’ofereix i que es promou (amb moltes cometes) per part del Govern convergent a la ciutat és una que té una ràtio d’èxit relativa i que, com hem vist, és profundament individualista, necessita d’uns mínims recursos econòmics i implica un procés de pèrdua de qualitat de vida, com a mínim durant un temps de la teva vida.

Per justificar-ho, el responsable de la Generalitat va afirmar que estava content perquè des de fa uns anys a Catalunya hi havia molts més “emprenedors” que fa 15 o 20 anys i que així es tornava al model “propi del país”. Suposo que partia de l’imaginari de l’Auca del Senyor Esteve. Bé, va ser llegint el filòsof César Rendueles i el seu “Capitalismo Canalla” que fa un parell d’anys vaig saber que la xifra de percentatge d’emprenedors de cada país és directament proporcional al nivell de pobresa d’aquell indret. Dit d’una altra manera, on més pobresa hi ha, més percentatge d’emprenedors trobarem. No seran de Sillicon Valley ni faran TED Talks, però com deia la sociòloga Cristina Sànchez Miret en la jornada, seran fruiters, sabaters de carrer,… i uns emprenedors de cal ample. De fet, lluny de l’imaginari que ens han construït, els EUA no són dels Estats amb més emprenedors per habitant del món.

Mentre anava rumiant tot això ahir a la nit em vaig topar amb la pel•lícula “Entre Dos Aguas” del gironí Isaki Lakuesta. Vaig anar a la seva preestrena al Truffaut.

(Parèntesi: em va semblar una proposta cinematogràfica formidable, plena de detalls, de profunditat, art i reflexió social. Molt recomenable)

El film ens mostra la vida d’un col•lectiu estructuralment pobre a la badia de Càdis a través de l’Isra, un expresidiari. La pel•lícula, de fet, és moltes més coses però també és la història d’aquest jove amb tres filles que busca com sortir de la precarietat i refer la seva vida. Ho intenta en el món del peix, del marisc, de la ferralla i, quan ja no té més sortides, de la droga. “És un emprenedor nat”, vaig pensar. Ara bé, sense la xarxa social ni els recursos per poder tenir “èxit”. Clar, perquè quan tot depèn de l’individu i cadascú s’ha d’apanyar, s’imposa la realitat del més fort i, en aquest sistema, acostuma a ser la realitat del que més té. Segur que els defensors de l’emprenedoria no pensaran mai en l’Isra d’Entre Dos Aguas com un emprenedor, però el cert és que ho és i que, malauradament i com hem dit, fracassa vegada rere vegada. I llavors, el futur que et proposa el sistema és profundament malvat: o beneficiència o delinqüència.

Tanmateix, la pel•lícula mostra un altre tema de fons del qual es parla molt menys en els grans discursos capitalistes i emprenedors del moment: la importància que té per viure la incondicionalitat de les amistats i de la família, de la comunitat. L’Isra s’aguanta en aquest món salvatge perquè té uns “seus”, un col•lectiu, un grup de gent que no li falla malgrat ell pugui anar i venir i espifiar-la cada dia tres vegades. Forma part d’un col•lectiu, precari i pobre, però un col•lectiu ferm i convençut. Però clar, ja se sap que paraules com col•lectiva o comunitària estan profundament vetades en la story board del neoliberalisme i el discurs oficial. A Girona, pel govern convergent també.

Per això, en aquest canvi que proposem per la ciutat hi hem d’incorporar un discurs de fons que posi per davant “les ciutats cooperatives” (terme i llibre del sociòleg Ivan Miró), un projecte de ciutat i de proposta econòmica que sorgeixi des del col•lectiu, des de la força diversa i cooperativa i del suport mutu i no de promoure que cadascun de nosaltres ens haguem d’enfrontar sols a la selva del mercat. Sempre diguem que hem vingut a parlar de vida, que si tu l’estires fort per aquí i jo per allà, i per això ens cal un canvi radical en les polítiques de “promoció econòmica” a la ciutat, per entendre-les des d’aquesta ciutat que fem entre totes i tots i que mentre la fem i la recuperem, la gent té feina i no s’hi deixa la vida.

Posats a parlar d’història i de model econòmic de país, haurem d’aprofitar l’exposició del Museu d’Història de Catalunya que s’inaugura demà “Catalunya, terra cooperativa” per recordar-li als governs que sí que tenim unes arrels econòmiques com a país i que, de fet, les hem oblidat per emprendre, mai millor dit, amb la precarització com a eina i l’emprenedoria com a discurs.

Relats, racisme i agressions sexistes

Fa uns dies apareixia la notícia d’una violació que va tenir lloc a l’entorn de barraques aquestes Fires. Una notícia lamentable que m’entristia enormement en un any que Ajuntament i entitats hem posat molts esforços per tirar endavant un Punt Lila amb cara i ulls. S’ha fet molta i bona feina però és evident que no ha estat suficient (de fet, el suficient exigiria eradicar el patriarcat i això exigeix molt més que punts liles). A la indignació pels fets, però, s’hi suma la indignació per la notícia. Sempre igual. Darrera una aparent objectivitat hi apareix un relat que fàcilment condueix a interpretar que ella s’ho va buscar “Havien begut, es van embolicar i el noi la va forçar”. M’indigna, perquè aquest relat, a més, ha de partir necessàriament d’una filtració dels Mosssos d’Esquadra, que teòricament han de guardar confidencialitat. No n’hem après amb el cas de La Manada? Cal facilitar el linxament públic que practiquen alguns mitjans?

Aquest binomi premsa- cossos policials que porta a generar relats perversos no només es dóna en els casos d’agressions masclistes, les actuacions i discursos racistes en són un altre exemple. Des de comunicats sobre fets delictius on es destaca la nacionalitat de qui presumptament ha comès el delicte a actuacions policials fonamentades en lògiques racistes, per acabar escoltant com el regidor Berloso associa els MENAs a la inseguretat en determinats espais de la ciutat.

1145b504-a70d-4f7c-a738-f7727ced4906Precisament per denunciar aquest racisme institucional diverses organitzacions han convocat avui a la tarda una concentració a l’estació de trens. I és que estem fartes de que les necessitats socials (habitatge, educació, feina…) es responguin amb actuacions policials que a més van impregnades de prejudicis xenòfobs. Com s’entén si no que a un company de pell negra l’hagin aturat ja un munt de vegades per anar amb bicicleta només per preguntar-li si era seva? Com s’entenen si no les operacions policials en espais públics dirigides a perseguir els joves majoritàriament d’origen estranger que hi fan vida amb identificacions o rodes de reconeixement que ràpidament poden portar a una detenció sense garantir ni els drets bàsics de defensa?

Tant les filtracions interessades i les actuacions indiscriminades com les notícies als mitjans de comunicació que sovint se’n deriven, ajuden a crear relats de qüestionament de la víctima per una banda i racistes per l’altra que en cap cas ajuden a resoldre els problemes de fons sinó tot el contrari. Per això, comença a ser hora que tothom assumeixi la responsabilitat que té en aquest tema i sobretot que com a societat donem respostes des de l’empatia i la defensa del més vulnerable. De moment, ens veiem aquesta tarda #prouracismeinstitucional.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Quan són les institucions qui ens agredeix

5cad3d3a-981b-43c4-b700-6db035886b60Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget