1 de maig: el carrer ens espera

Aquest estiu farà deu anys que els primers símptomes de l’esclat de la bombolla financera es feien visibles i començava un nou estadi del capitalisme en què se socialitzava encara més la precarietat i la pobresa entre les classes populars catalanes. Un fet que tenia un doble efecte en les dones fruit de la societat patriarcal en què vivim on elles, com és sabut, tenen dobles i triples explotacions a més de múltiples discriminacions. Per exemple, el salari mitjà d’un home a Catalunya és de 27.000 euros anuals mentre que el d’una dona és de poc més de 20.000. Les xifres de l’anomenada crisi, que avui ja ningú pot argumentar com conjuntural sinó com a estructural, són conegudes: pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora, milers de desnonaments, increment de problemes de salut, retallades dels serveis públics, creixement dels beneficis per aquells que més tenen, privatitzacions i opacitat, lleis a mig de l’estiu en contra de la majoria social, reformes laborals restrictives, imposicions de la Troika europea i un llarg etcètera. Del que va ser un xoc, alguns n’han fet un nou espoli i, com sempre, paguem els mateixos.

Amb perspectiva, l’hòstia als drets laborals i col·lectius és considerable. I a més a més, bona part de la fava s’ha fet amb la complicitat d’una socialdemocràcia desallotjada de totes les idees i còmplice del poder financer i de les grans corporacions. Mentrestant, l’extrema dreta s’ha fet forta en aquest entremig i l’esquerra, aquella que surt de la base, amb principis i ganes de transformar les injustícies d’arrel, ha aparegut massa vegades dubtant i dividida al terreny de joc. Una manera de fer, carregada de vicis i pors, que ben poc ens ha ajudat en l’actual context de desestructuració, individualització i precarització absoluta en tots els terrenys en les nostres vides. Per això, la resposta col·lectiva és més necessària que mai. Qualsevol buit i espai de complicitat amb el poder o de no proposta de canvi que millori consistentment i estructural la realitat de les classes populars del nostre país seran facilitats de creixement pel neofeixisme del PP, C’s, Le Pen o Plataforma Catalunya a través de la por i l’odi.

Als Països Catalans, necessitem reaccionar, proposar i organitzar-nos. Fer-ho a partir de conceptes bàsics i comuns com ara la sobirania (recuperació del poder públic i col·lectiu), democràcia (participació) i drets socials i polítics. En aquest sentit, és més que una bona notícia que enguany la ciutat de Girona tingui una sola manifestació anticapitalista i rupturista. Començarà a les 18:30h de la Plaça del Barco i anirà fins el centre de la ciutat on acabarà davant de l’Ateneu Salvadora Catà que celebra el seu segon aniversari. Els organitzadors, la Coordinadora 1r de maig, són de diversos col·lectius, sindicats i organitzacions i han fet del treball conjunt en la diversitat un valor. Si l’11 de setembre vam desbordar els carrers pels drets i les llibertats del poble català, si el 8 de març vam manifestar-nos com mai pels drets de les dones treballadores, ara ens toca fer el mateix per la dignitat i el futur de les classes populars i treballadores catalanes.

Si a l’horitzó treballem per una República Catalana és evident que ens pertoca situar-la en el marc de les garanties, de la transformació social i de la constitució d’un bloc que aspiri a ser hegemònic en l’antagonisme d’un capitalisme que fa de la desigualtat el seu principal objectiu d’existència en aquest món d’imperis, globalització i banquers. Un model desorbitat que està acabant amb el medi ambient, la cultura més enllà de la indústria o les humanitats. Que perpetua la dona en el seu rol de doble i triple explotació i nega els pobles la seva capacitat d’autodeterminació. Tot plegat pren sentit l’1 de maig i als carrers de Girona on cal recordar que la precarietat i l’atur continuen essent una constant vital de milers de persones. Com ho és també les condicions laborals en què treballen centenars de persones a les càrnies i els hotels del Gironès en allò que en diuen “els principals motor econòmics”. L’escenari és aquest. No pas el de qualsevol sèrie nord-americana que ens atrau. I, davant d’això, podem deixar seguir comandar la nau als responsables del sinistre o acceptar el repte, sortir al carrer i recuperar la dignitat. Capitalisme és precarietat, organitza’t i lluita.

Esport i gènere: els torneigs de Setmana Santa

A mig camí de Sant Jordi i l’1 de maig pocs pensem ja en com van ser els dies de Setmana Santa. Tanmateix, una de les tasques que hem de fer els representants públics és avaluar les polítiques que s’han fet i que, de fet, són tradició de fer durant aquests dies de vacances de primavera. Un dels àmbits més comentat entre Rams i Pasqua és el dels torneigs esportius. El més conegut és el MIC, que se centra especialment en el futbol, però n’hi ha alguns més en d’altres indrets de les Comarques Gironines. Normalment són de futbol i/o de basquet, esports centrals al nostre país. D’aquesta manera, milers d’infants i de joves aprofiten els dies de vacances per fer esport, sempre amb el suport consistent i gens menyspreable de les institucions públiques.

Heu de pensar, per exemple, que en el cas del MIC, l’organització a càrrec d’una iniciativa privada amb ànim de lucre, rep subvencions de l’àrea d’esports de la Diputació, de l’àrea de comunicació de la institució provincial, de Dipsalut i del Patronat de Turisme. Totes elles, considerables. És a dir que, com a esdeveniment, rep suport des de quatre bandes diferents dins una mateixa institució, un fet que no és gaire habitual. Una de les explicacions que se’n fan és la gran quantitat de pernoctacions que el torneig porta a la Costa Brava ja que molts equips són de terres llunyanes i vénen amb familiars que els acompanyen. Aquest fet és inqüestionable com ho és també que els equips de les Comarques Gironines acaben assumint un preu d’inscripció molt més elevat comparativament o que, tot plegat, es desenvolupa en un marc d’uns valors competitius i de projecció mediàtica que genera dubtes a més d’un quan hi veiem participar menors d’edat en plena frase de creixement.

Tanmateix, segurament l’element que més em preocupa és que torneigs amb desenes de milers d’euros de finançament públic, ja sigui dels ajuntaments, de la Diputació i les seves diverses cares o la Generalitat, continuïn tenint índexs tant elevats de desigualtat pel que fa a la presència d’esport masculí i esport femení. En el cas del MIC, el 95 per cent aproximadament dels equips que hi ha participat enguany han estat masculins. A més a més, només les finals masculines es van jugar a l’estadi de Montilivi de Girona i van ser tractades com a tal a nivell mediàtic. L’única final femenina va quedar desplaçada a Palamós i no formava part dels pilars del tronc comunicatiu. Un fet similar passa amb alguns torneigs de bàsquet menys coneguts que es fan aquests dies. Molts més equips masculins que femenins, més i millor arbitratge en les competicions d’homes i, fins i tot, millors condicions a l’hora d’escollir les pistes on juguen. Aquesta és encara la realitat crua que vivim quan parlem d’esport i gènere a ple segle XXI.

Fer un article així l’endemà d’un Barça-Madrid de futbol masculí (se’n parla del femení?) pot sonar histriònic per molts quan encara recordem l’espetec de Messi ahir al Bernabéu i la qualificació hiperbòlica de divinitat que recorria les xarxes socials i aquest matí omplia els bars. De fet, a les notícies bé sabem que l’esport femení continua prou invisibilitzat malgrat alguns canvis recents a millor i que a nosaltres mateixos ens costa trencar certes dinàmiques apreses i conviscudes. Autocrítica, sempre. Per això, cal que si les institucions públiques, que són de tots i totes, posen milers d’euros en els torneigs esportius de Setmana Santa posin com a exigència uns mínims d’igualtat pel que fa al gènere. I, sinó, caldrà que redueixin o canviïn les prioritats de subvenció. Sé que alguns prioritzen la caixa, però d’altres pensem que la faixa de les polítiques públiques ha de passar inevitablement per uns mínims pel que fa als valors. I, per tant, si subvencionem esdeveniments esportius hem de poder garantir que els homes i les dones hi són i hi seran amb unes mínimes condicions d’igualtat.

Explico tot això després d’haver-ho dit en un Ple de la Diputació i en un Consell Assessor del Patronat de Turisme. I haver-ho fet de forma constructiva. Els seus protagonistes ho saben i diuen que són conscients de les mancances actuals bo i sabent que l’estat de l’esport masculí i femení no és exactament el mateix. Plenament d’acord en això, però per no deixar-nos endur per un peix que es mossega la cua, aquells que poden, les institucions públiques, han d’exigir uns mínims que ajudin a transformar aquesta situació que ja fa massa temps que dura. Perquè les “Diades de l’esport femení”, com la que es fa a Girona, són més que benvingudes, però com bé sabem alguns no volem flors que no fan estiu, sinó practiques justes i igualitàries.

Santa Jordina

Ja fa temps que el feminisme aprofita la diada del 23 d’abril per fer constar les seves (nostres) reivindicacions: des de la necessitat de superar el sexisme del llibre per ell i la rosa per ella, fins al qüestionament de l’idea d’amor romàntic que impera a la nostra societat i tot el que se’n deriva, passant per la reclamació de l’“estima com vulguis”, la reivindicació de Santa Jordina i la superació de la invisibilització de les dones o la defensa de la lectura com a eina per aconseguir la llibertat. Enguany, són diverses les imatges que ja he pogut veure que pretenen capgirar aquests tòtems de la diada que per ser tradicionals no deixen de ser sexistes. A les llibreries, al carrer o a les xarxes socials m’he topat amb imatges que aconsegueixen arrencar-me un somriure i alhora em convencen que anem bé, que aquestes idees que havien estat minoritàries quan s’imposava que la tradició passa per sobre de tot això, són cada vegada més presents i esteses.

Segurament hi ajuda que Santa Jordina hagi mantingut un caràcter popular i sigui a més d’un dia comercial (no ho negarem), un dia de visibilització de reivindicacions i lluites. I és que aquests dies  les llibreries i les floristeries van de bòlit però també moltíssimes entitats que fan crides als seus membres perquè facin un nou esforç de voluntarietat per organitzar i gestionar la parada de llibres, roses i “merchandising” propi de cada entitat. Per moltes entitats, aquest és un dia clau per cobrir despeses de petits i grans projectes però també per donar-se a conèixer i sumar nous voluntaris i voluntàries. Nosaltres mateixos, com cada any, aprofitarem la diada per treure un nou número del Contracorrent, el butlletí amb què donem a conèixer la tasca que estem fent com a CUP-Crida per Girona a nivell municipal, a la institució i al carrer. Diumenge, doncs, tindrem temps per tot, per passejar soles o agafant una mà, per fullejar llibres i escollir-ne per nosaltres o per qui vulguem, per comprar i regalar roses,  però també per donar a conèixer les nostres lluites conjuntes des de l’economia social fins a la defensa dels drets tenint en compte la diversitat funcional, passant per l’antiracisme, el pacifisme i evidentment, el feminisme. I amb aquest he començat i vull acabar, per això us deixo algunes imatges manllevades d’arreu confiant que les compartireu per tal que entre totes i tots fem que diumenge sigui també Santa Jordina, la diada més feminista.

st-jordi-e1487877447896IMG_9080
IMG_9380IMG_93749788424658502_imatge_portada_llibre_detall_9788424658502IMG_9081

 


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Crònica 34. Petites revolucions

Aquells qui seguiu aquest bloc sabeu que quan parlo de la «Santa» Diputació sovint és per explicar les frustracions que ens genera a aquells que hem vingut transformar d’arrel aquest règim del 78. Les pràctiques i les tradicions pesen com si fos quelcom tel·lúric i es nota en cada passa que proves de fer fora de la seva «normalitat». Per això, quan aquest dimarts vam aconseguir una petita victòria, la creació d’una línia política clara de suport als municipis per garantir uns serveis funeraris de qualitat i a millors preus pels gironins i gironines, quasi ens van venir ganes d’obrir una ampolla de cava. I no n’hi ha per tant. En sóc plenament conscient.

Tanmateix, que la Diputació de Girona, a proposta de la CUP, tiri endavant una línia de treball al voltant dels serveis funeraris, un oligopoli privatitzat que fa massa temps que xucla recursos de la gent, és una bona notícia. És bo que faci una radiografia de l’estat de la qüestió, assenyali bones pràctiques i propostes, faci arribar la informació a municipis i ciutadania i es posi a disposició d’aquells que vulguin iniciar un servei públic funerari per garantir que l’oligopoli deixi de jugar amb la nostra mort. Per això, m’agradaria pensar que aquesta moció cupaire, avalada per unanimitat, no quedarà en un simple acord de ple d’abril del 2017, sinó que el Govern de Pere Vila en farà una línia de treball per terra, mar i aire com fa, per exemple, amb el turisme. Un àmbit on, cal recordar, dia sí i dia també els mitjans recullen propostes que arriben gràcies a la Diputació. Veurem.

Mentrestant, en la resta d’aspectes les notícies no són tant bones. Més enllà de l’increment de subvencions en l’àmbit social aprovades ahir (i que fa tan sols un any no eren considerades importants quan nosaltres les reclamàvem), la cultura política de fons segueix ancorada al passat. Només així podem entendre que l’arribada del President de la Diputació a l’alcaldia de Llançà coincideixi amb l’atorgament de dues subvencions a dit al municipi. Per cert, una d’elles, és el servei d’autobús perquè la gent gran de Llançà pugui anar a la piscina de Roses. Una necessitat entranyable que, de ben segur, no només tenen els Llançanencs i Llançanenques a la nostra demarcació. Eh que no? O què me’n dieu que a hores d’ara Unió encara tingui 3 assessors i un diputat malgrat el partit hagi desaparegut des de fa unes setmanes. Un equilibri que sembla que es resoldrà amb l’enèsim canvi dins un grup a la Diputació, el de Govern, que encara no té clar ni nom, ni composició ni línia política nacional i on el que més preocupa és que alguns no perdin la cadira. I ja som a l’equador del mandat.

Com veieu, doncs, la Diputació segueix sent la Diputació i el que hi passa no ha variat gaire malgrat les petites victòries et fan pensar que res és mai en va. Nosaltres seguim demanant canvis, fent propostes polítiques, fiscalitzant una gestió que permet que els lliuraments de premis siguin una «gran» política a subvencionar des de la institució o que no tinguem mai acabada la valoració a partir de la qual saber quants diners donem a empreses per organitzar «festivals». Tot plegat, enmig d’una certa desídia del principal grup de l’oposició (ERC) per fer cap paper en els plens i una lliçó contínua del portaveu del Govern, Albert Piñeira, que sempre diu tenir la raó. Ja ho veieu, un escenari on, potser així s’entén que qualsevol petita victòria et sembli una petita revolució.


lluc  @llucsalellas


Absentisme escolar. I la prevenció?

Fa unes setmanes es va fer públic que s’havien imposat dues multes a famílies per l’absentisme escolar dels seus fills i/o filles. La notícia va ser rebuda com un gran èxit i a mi això em va generar preocupació, perquè si bé comparteixo la idea que cal tenir utilitzar tots els recursos possibles per garantir la igualtat d’oportunitats de tota la mainada també és cert que interpreto una notícia com aquesta com un fracàs del sistema per aconseguir aquesta equitat.

En primer lloc, em va saber greu que ningú expliqués l’origen d’aquesta actuació. El 2009 el Consell Municipal d’Educació (CME) aprovava un document (del que ja he parlat en altres ocasions) impulsat des de la regidoria d’Educació amb la Núria Terés al capdavant. Sota el títol “Mesures educatives per a la millora de l’èxit escolar i la cohesió social a la ciutat” el document incloïa una llista d’accions molt diverses amb l’objectiu de millorar la cohesió social, mitigar els desequilibris educatius i assolir una educació de qualitat per a tota la ciutadania. Una d’elles era l’elaboració d’un pla d’absentisme que es va concretar en el Protocol d’actuació per a l’atenció i eradicació de l’absentisme escolar a la ciutat de Girona (http://www2.girona.cat/documents/11622/161509/Protocol-Absentisme-Escolar.pdf). El protocol tenia i té per objectiu “aconseguir la plena escolarització de tots els infants d’entre 6 i 16 anys de la ciutat” contemplant la necessitat de fer una tasca de prevenció des de P3. Per això preveia la creació d’una estructura d’organització a tres nivells que havien de ser la clau del desenvolupament del protocol: els centres educatius, la Comissió Tècnica d’Absentisme i la Comissió d’Absentisme de Ciutat. Les actuacions que s’han fet públiques darrerament parteixen d’aquesta tasca i crec que en primer lloc és de justícia reconèixer l’encert de l’aleshores regidora d’educació.

Girona. Ajuntament. Reunió  a la Sala de Junta de Govern Local, d?una reunió prèvia a la roda de premsa amb els diferents representants que participen a la Comissió d?Absentisme de Ciutat.Aquest punt de partida, em serveix per qüestionar el triomfalisme expressat per part de diversos grups municipals tant al govern com a l’oposició davant d’aquesta notícia perquè, com deia, per mi la notícia mostra un fracàs del sistema. En primer lloc, no puc evitar insistir en què el protocol contra l’absentisme era una més de tot un conjunt de mesures la majoria de les quals van ser desballestades o ignorades amb l’entrada al govern de CiU en el mandat passat i poques d’elles es mantenen avui en dia, fet que evidentment no facilita la tasca preventiva sobre l’absentisme.

En segon lloc, entrant en el protocol en concret, he pogut parlar amb persones implicades en aquesta tasca de  lluita contra l’absentisme i entenc que es valori positivament que la via de la sanció administrativa finalment s’hagi fet efectiva però em preocupa la inexistència de contrapunt en termes de prevenció i la nul·la autocrítica per part del govern. De fet, aquests mateixos professionals són crítics amb la lentitud del protocol i el poc lideratge i compromís del govern actual amb el mateix de qui esperarien que donés agilitat al seu funcionament. Va costar molt que aquest protocol fos assumit pels diferents organismes i administracions implicades i són molts els professionals que hi han dedicat molts esforços per veure com l’actual govern l’utilitza només com una eina de propaganda.

A més, el protocol també plantejava la importància de la prevenció per evitar situacions com aquesta, reconeixent la importància, d’una banda, de les circumstàncies personals i de l’entorn (condicionants socials, econòmics i culturals) i, de l’altra, de les pràctiques educatives. En aquesta vessant, però, fa temps que enlloc de fer passes endavant les fem enrere. La reducció de recursos al Projecte d’Acompanyament a l’Escolarització (PAE), contemplat en el marc del Programa de Desenvolupament Comunitari Integrant Accions de Girona Est, n’és un exemple. Aquest projecte ofereix suport individualitzat a alumnes en risc d’exclusió social que cursen Educació Secundària Obligatòria amb l’objectiu de garantir l’èxit en aquesta etapa formativa i, per això, treballa en coordinació amb la família del jove i el centre escolar on l’alumne es troba matriculat. El projecte s’impulsa des de l’àrea d’Igualtats, Drets Socials, Treball, Joventut i Seguretat de l’Ajuntament de Girona en col·laboració amb diverses entitats com Càritas, ADIS o ASS i el cas és que quan CiU va entrar el govern va reduir considerablement l’aportació que hi fa. Així es va passar, per exemple, de cobrir la dedicació de tres professionals “tutores PAES” a mitja o de 5 tutores del Servei d’Intervenció Educativa a 2. Aquesta és la informació que no apareixia a la notícia però que demostra com l’actual govern utilitza els anuncis de suposats èxits per amagar el que en realitat és una reducció de recursos en aquest cas en termes de prevenció de l’absentisme.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Música i cultura als bars de Girona

Ara fa uns dies el regidor de cultura, Carles Ribas, explicava que l’Ajuntament vol permetre que els bars i els petits establiments puguin programar actuacions musicals i culturals com ja passa en molts indrets del món. Els mitjans se’n van fer ressò ràpidament. La proposta, que em sembla d’allò més important i imprescindible per potenciar l’àmbit creatiu a la ciutat, ja la va fer la CUP en els programes electorals del 2011 i del 2015. La vam proposar públicament diverses vegades i, des de l’equip de Govern sempre es va desatendre. Posteriorment, ara fa més d’un any vam organitzar una jornada de debat als Jardins de la Mercè on hi van participar persones del sector cultural i dels establiments per mirar de bastir una proposta que pogués tenir recorregut i la vam fer arribar a la regidoria sense fressa per poder-ho treballar conjuntament. Es tractava de no fer-ne un debat públic i per evitar una excusa perquè no es fes.

forn

Un any després, i com que no teníem novetats sobre el tema, la CUP vam organitzar una segona jornada sobre aquest àmbit al bar musical YEAH. L’espai era ple de gom a gom i, entre d’altres, hi va participar la persona que ha liderat un programa similar a l’Ajuntament de Barcelona. Tot, com és habitual, en clau constructiva, formativa i de debat. Les conclusions eren clares: res és fàcil, fer-ho bé implica feina però el que cal, per sobre de tot, és voluntat política. En aquest sentit, vam continuar mantenint la mà estesa de treball amb el govern sociovergent de la ciutat. Sempre ens hem ofert a treballar la proposta plegats. Com també ho han fet tota aquella gent que programa cultura de petit format. Del febrer a la setmana passada no hem tingut cap més informació al respecte. Ni tan sols una reunió de treball a fons per parlar del tema i ja han passat 14 mesos des d’aquell primer acte. Per això, m’agrada dir que l’anunci fet pel regidor de cultura va ser benvingut, per la proposta, alhora que inesperat i poc respectuós, per la història.

És perfectament comprensible que un equip de govern vulgui mostrar pit. I si ho fa en un sentit que és positiu per a la ciutat i la cultura, doncs és més que benvingut. La lògica de la comunicació ho mena tot. Ja ho sabem. Ara bé, crec que hagués estat bé que, d’acord amb com ha anat evolucionant la proposta, s’hagués parlat abans amb la gent que hem anat treballant el tema des de fa molts anys. Si abans CiU no en volia ni sentir parlar i ara ho veu bé, benvinguts al club (mai millor dit), però mantinguem el canals i la proposta de treball participativa i col·lectiva. I és que només així podrem treure una proposta aglutinadora i que funcioni per a la ciutat, la cultura i els veïns i les veïnes. Nosaltres, com deia aquell, seguim a la taula, esperant que ens cridin. I no ens n’aixecarem perquè hi hem sigut sempre i tenim idees.

Si explico tot això és perquè la setmana passada diverses persones em van escriure per saber què passava i què hi havia de cert en les paraules del regidor. Els hi vaig respondre el poc que sabia. Portar la cultura a arreu i en petit format és una proposta que la CUP ha defensat des del primer dia. I ho seguirem fent on i quan calgui. De la mateixa manera com també parlem i hem presentat un projecte sobre com hauria de ser el futur Modern. De moment, la resposta, en aquest segon cas, ha sigut la presentació de la proposta arquitectònica del projecte. Seguim, doncs, sense debatre el fons del projecte que ha de guiar un equipament central en la cultura de la ciutat com hauria de ser l’antic Modern. Per això, aquest dijous 20 d’abril a les 19h a La Mercè hem organitzat una taula rodona per parlar-ne. Hi participarà Carles Ribas, regidor de cultura, Judit Font, gestió comunitària de projectes socioculturals i Jordi Oliveras coordinador d’Indigestió i de la revista Nativa.


lluc  @llucsalellas


Ple d’ahir: la participació molesta.

Si una cosa va quedar clara al ple d’ahir és l’absolut desinterès, desconeixement i fins i tot aversió del govern sociovergent de la nostra ciutat a la participació. Penso en un exemple i me’n venen 3 més al cap, començo a fer llista i no sé si acabaré.

ParticipacióNo.jpgPrimer. El discurs aberrant del regidor Joan Alcalà a la nostra moció sobre l’entrada Sud de Girona. La moció demanava que es donés un enfocament ampli i integral al tema i que s’abordés de forma participativa. La resposta, val la pena escoltar-la íntegrament per entendre la magnitud del desastre però ve a dir que anem tard perquè aquest tema ja el tenen decidit (entenc que ells, clínica Girona i algun altre amic amb qui han parlat). Més enllà de que les úniques coses decidides o anunciades són parcials i impulsades per privats, el més greu del tema és el reconeixement de que no tenen cap interès a parlar d’aquesta proposta amb la ciutadania. Així mateix.

Segon. Tres temes diferents evidencien la manca de respecte del govern i de part de l’oposició pels espais de participació de què disposem a l’ajuntament. La moció de ciutadans sobre mobilitat amb propostes que no han fet mai a la taula de mobilitat i que ni tan sols tenen en compte aquest òrgan. Tot i així, el govern vota a favor de la proposta. La resposta indignant i de vergonya aliena del regidor Cristóbal Sánchez als incompliments per part del govern dels acords assolits al Consell de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Girona (compromís de destinar el 0’7% i tendir cap a l’1% en cooperació i de fer complir el codi ètic que evitava la presència de l’exèrcit a Fira de Girona). La conclusió del regidor vindria a ser que les entitats són exagerades i insolidàries. I, finalment, la moció d’ERC sobre el CEM que evidencia l’incompliment d’acords d’algunes de les seves comissions per part del govern que ni tan sols traslladava les demandes d’informació de les comissions al departament.

Tercer. La resposta de la regidora Ma. Àngels Planas a la nostra pregunta sobre l’audiència pública de pressupostos en què bàsicament diu que com que en la darrera ocasió no hi va haver gaire gent, no tenen interès a fer-la. Cap autocrítica, cap reflexió a l’entorn de les causes de la poca participació.

En definitiva, la participació per aquest govern o es pot instrumentalitzar en benefici propi o no té cap mena d’interès i fins i tot molesta. No és una sorpresa el fet en sí sinó que ahir al ple ho mo
stressin i afirmessin de forma tan descarada, finalment els convergents s’han tret la careta i té gràcia que sigui ara que van de la mà dels socialistes que, pel que es veu, no tenen res a dir-hi. Sort en tenim que la participació a la nostra ciutat va més enllà del que faci o deixi de fer el govern, les entitats de cooperació i solidaritat continuaran treballant, les associacions de veïns seguiran reclamant que se’ls escolti, la ciutadania continuarà exigint informació sobre com l’Ajuntament es gasta els diners de totes i tots i som moltes i molts els que continuarem anant a taules i consells a qüestionar, criticar, fer propostes i el que calgui. Ara, però, tenim encara més clar amb qui ens trobarem al davant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget