La boira del bar Núria

El bar Núria deu ser un dels cinc bars més coneguts per qualsevol gironina o gironí. Situat a l’antiga Plaça del Carril (avui, Poeta Marquina) ja des de l’època que hi passaven trens, el bar ha sigut un punt de trobada ja sigui quan es matina i es vol anar passar el dia a fora o quan la nit s’ha fet curta i busques un espai on anar a esmorzar. El Núria és negoci segur. Poca gent sap, però, que el Núria és en realitat un quiosc destinat a begudes i menjars i que, per tant, és una concessió municipal. És a dir, que l’Ajuntament ha d’oferir un concurs públic on tothom s’hi pugui presentar per gestionar-lo. Bé, això és la teoria perquè la realitat és que la concessió del Núria al grup Boira fa 15 anys que està caducada i ni el Tripartit ni Convergència han complert amb l’obligació de treure-la a concurs. Els motius caldrà preguntar-los a l’actual alcaldessa, Marta Madrenas, però fer 15 anys negoci a través d’una concessió pública sense els papers que ho permetin em sembla una autèntica barbaritat. Una situació que no es pot justificar i sobre la qual l’alcaldessa ha de donar explicacions immediates. Boira densa.

Foto: Time Out

La història del bar Núria és, de fet, un cúmul de casualitats per dir-ho finament. L’any 1939 la concessió es va donar a Fèlix Argemir qui l’any 1968 va traspassar la titularitat a la seva filla, Ana Argemir, d’acord amb l’Ajuntament del moment. Aquella època la transparència i el concurs públic ja sabem que no eren a l’ordre del dia. Bé, doncs, cal saber que la concessió actual del Núria és la mateixa que es va signar en ple Franquisme. I és que la senyora Argemir va obtenir la concessió per 25 anys l’any 1968. Passats aquests anys, la concessionària gironina va demanar un ampliació de 10 anys que el govern de Joaquim Nadal li va donar. És la suma de 1993 i 10 la que ens fa arribar al 6 de setembre de 2003, data en què va expirar formalment, però no a la pràctica,la concessió. Des de llavors, doncs, tot plegat (i també la caixa que s’ha fet) és irregular.

Ara bé, això no és tot, segons la documentació de l’Ajuntament, la concessionària que havia demanat la pròrroga durant 10 anys va justificar mesos després d’obtenir-la que es volia jubilar per traspassar-la al grup Boira de Joaquim Hugas (i la seva mare). Així, al 1994 l’Ajuntament de Girona acceptava aquesta modificació de concessió a canvi d’un nou projecte arquitectònic (l’actual Núria). És a dir, una vegada més el quiosc del Núria no s’obria a la possibilitat que tothom pugnés per la concessió sinó que es feia a dit, al grup Boira, i a través d’una pròrroga que estava establerta per una altra persona. Tot plegat, emboirat de nassos. Per cert, com que la concessió vigent encara és la que expirava al 2003, el grup Boira està pagant un cànon d’ús per la concessió de 900.000 pessetes anuals (uns 5.000 euros) + l’IPC (des del 1993). Quines facilitats que tenen alguns emprenedors, no?

La relació de poder del grup Boira i el sector de l’hostaleria a la ciutat és un dels grans silencis volguts a Girona. D’allò que es parla sempre en privat, però mai surt a la llum pública. Un autèntic tabú. Més enllà d’això, però, el que aquí parlem és que un servei públic com el d’un quiosc de begudes i menjar, com el del Parc del Migdia, regentat per cert pel mateix grup empresarial, ha de complir amb la legalitat. Una premissa que no està passant ara mateix. Una situació que només té uns perjudicats, tots els gironins i les gironines que veiem com l’Ajuntament no recapta el que hauria de recaptar i mentrestant uns empresaris fan el seu agost. En definitiva, toca que el govern doni explicacions i, sobretot, esmeni aquesta situació irregular que fa que el servei del Núria sigui boirós en tots els sentits.

Anuncis

Per la cultura a Girona

La Devesa és molla. Plou a bots i barrals però una colla de gent ens reunim per parlar del model cultural i la ciutat. És dissabte però no fa migdia de vermut. Junts, ens expliquem quines són les virtuts del model cultural de la ciutat però també les escletxes i mancances que existeixen. Ho explica molt bé el manifest “Per la cultura a Girona” que hem impulsat una setantena de persones vinculades a la cultura i a la ciutat i al qual tothom es pot adherir. Parlem de la base, dels barris, de la necessitat de no posar-ho tot a la casella dels festivals, del treball comunitari, de les associacions i de la cultura de petit format, perenne i imprescindible.

Tot plegat torna a sortir dissabte mentre en parlem a prop dels veïns i veïnes de la Devesa que fan un taller de flors mentre clamen la primavera. Ho fa mentre no oblidem que cal iniciar també un procés de feminització de la cultura que deixi d’invisibilitzar les dones com encara passa a la majoria de museus, per exemple, de la ciutat i del país. Dones i mares que pel fet de ser allò que són s’han vist discriminades en el món públic de la cultura malgrat tothom sap que avui la cultura té nom de dona. Una situació incomprensible que cal esmenar el més aviat possible. Com d’altres en què ens trobem avui a Girona. Per exemple, la necessitat de transformar el model de museus per encarar-los encara més a l’educació i a la connexió diària amb els gironins i les gironines. Cal abandonar la vella idea que museu implica actitud de reverència per concebre aquests espais com quelcom viu i en constant transformació per percebuts com quelcom propi dels habitants de la ciutat.

Una interacció que s’ha de poder veure i viure amb els festivals musicals de la ciutat on la presència de grups gironins és minoritzada. En part per la manca de voluntat dels festivals i la poca exigència de l’Ajuntament, en part perquè la manca d’un circuit estable, pensat i promocionat que permeti a les bandes musicals assolir una mínima trajectòria és una evidència que afecta la qualitat musical de la ciutat. I tot, sense desmerèixer la petita peça d’or que significa la Marfà per la gent que comença en aquest món. La creació cultural a Girona viu en precarietat. Els formadors i creadors necessitarien un espai permanent i habilitat per poder crear i evolucionar. En tots els sentits. Com ja tenen, per exemple, en una localitat com Banyoles amb uns resultats en les arts escèniques més que envejables.

Finalment, i en l’àmbit de la literatura, cal destacar la bona feina que s’està fent des de les biblioteques malgrat que seguim sense la reivindicada biblioteca al Barri Vell. Una situació que passa en paral•lel a la manca d’aposta municipal per enfortir les biblioteques escolars o la disciplina plàstica. Molta precarietat. Massa per una ciutat que destina prop d’un milió d’euros a festivals que tot i fer (alguns) aportacions interessants continuen generant un desequilibri evident respecte a la formació i a la creació artística, pilars imprescindibles de qualsevol ciutat moderna i que busqui la justícia i la igualtat entre els seus ciutadans. Com deveu haver notat, en totes aquestes propostes sura la idea que la cultura és una finalitat en si mateixa. La cultura no és una simple eina perquè sectors econòmics vinculats al turisme facin el seu agost, sinó que ha de ser una aposta estratègica de la ciutat, per al conjunt de gironins i gironines. Arreu i a totes hores i garantint-ne l’accés a tothom independentment de la classe social, el gènere o l’origen


lluc @llsalellasvilar


El Museu del Cinema: 20 anys rodant

El 8 d’abril de 1998 es va inaugurar el Museu del Cinema al barri del Mercadal de Girona. Aquella època encara corria per l’institut Santiago Sobrequés i devia ser part dels primers cursos que vam anar a visitar l’espai com a alumnes. Posteriorment, han passat desenes de milers d’estudiants més ja que la funció educativa és un dels pilars essencials del Museu. Recordo la curiositat que teníem per entendre tots aquells aparells de la col·lecció Tomàs Mallol. Com ens semblava impossible que allò fos l’inici d’un art que ens havia permès veure “Titanic”, “Jurassic Park”, “Forrest Gump” o “Mejor, impossible”. Sí, no em crucifiqueu perquè no parli ni de Truffaut, ni de Godart, ni de Bergman, de qui, en aquella època, en prou feines n’havia pogut sentir el nom en alguna conversa d’adults que havia caçat al vol. La mercantilització de tot, també del setè art, té els seus efectes.

En tot cas, el Museu del Cinema va ser (i és) una entrada a un viatge preciós per l’art i el cinema, per al segle XX, per tota la seva intensitat. El museu del cinema crea, sens dubte, un interès per a la història del cinema i de la imatge. Aquell rum-rum necessari dels bons museus. És cert que des d’aquella vegada no recordo haver tornat anar mai a veure l’exposició permanent, sí que ho he fet amb temporals i amb actes i activitats del museu, però en guardo un bon record d’aquell matí adolescent. També de l’obra de l’artista Joan Brossa dedicada al cinema i que es troba a l’exterior de la instal·lació que em recorda un dels grans poetes del nostre país. Brossa, aquell que va escriure, entre moltes d’altres aforismes, que “Cal sortir del ramat amb valentia, que del poder en neixen tots els mals”. Quanta raó.

Tornant al museu, és innegable que l’equipament s’ha convertit en un referent en l’àmbit educatiu i que pel que fa a les visites no educatives encara té espai per a la millora. Com també hi ha camí per recórrer amb la connexió amb entitats i els gironins i les gironines, malgrat que només cal rebre la informació de tot el que s’hi fa per copsar que els treballadors i les treballadores no paren mai les màquines. I és d’agrair. Per aquests 20 anys de feina incansable des de l’anonimat i la il·lusió. Moltes gràcies. Explico tot això perquè és ben cert. També ho és que cada any des de en fa 20 (i en queden uns quants més de 20) ens gastem 132.000 públics anuals per pagar l’adquisició de la col·lecció de Tomàs Mallol. Blanc sobre negre. O llums i taquígrafs com preferiu dir-ne. L’impuls d’aquest museu va tenir els seus costos i debats, però ara, una vegada fet, es tracta de treure-hi el màxim rendiment i de lligar-ho encara més bé amb la resta d’oferta museística de la ciutat, a la gent i sobretot amb el que fa referència al cinema i a l’audiovisual. En això, tant el mapa cultural com el futur projecte del Modern són eines que no podem desaprofitar. Alhora que cal pensar com es pot millorar a nivell laboral la proposta per a treballadors i treballadores que avui no formen part de la plantilla.

Un apunt final: divendres passat el Museu va fer l’acte central dels 20 anys. Va ser una taula rodona amb diversos experts sobre l’evolució del cinema els últims 10 anys: l’aparició de les plataformes, el rodatge definitivament en digital, el consum, la qualitat de les produccions actuals,… una taula que em va permetre reconnectar amb tot aquest món i reflexionar sobre com també en el setè art la força del capital es menja part de la vida i de la col·lectivitat que hi havia abans i que li donava força. Consum cada cop més individualitzat, la immensitat de la inversió destinada únicament a aconseguir grans operacions de consum i l’art, l’atreviment i les propostes culturals de fons arraconades per una minoria. L’estratègia de sempre del neo-liberalisme. Una mala notícia per la cultura.


lluc @llsalellasvilar


La degradació d’Expojove

expojove

Avui comença l’Expojove i un any més tornarà a haver-hi presència de l’exèrcit espanyol. Escric i penso que potser ara fa un any vaig començar un article exactament igual que començo aquest i és que després de la feina feta en el marc del Consell de Solidaritat i Cooperació liderada per les entitats de la Coordinadora d’ONGs Solidàries sembla mentida que continuem així. La feina va culminar en un codi ètic que havia de permetre prohibir la presència d’expositors “que atemptin contra la pau o els drets humans, ni tampoc la difusió, per qualsevol mitjà, d’elements bèl·lics o que fomentin la violència” (art. 5) però, una vegada més, del dit al fet, n’hi ha que es perden.

L’any passat l’alcaldessa va decidir menysprear el codi ètic i negociar amb l’exèrcit la seva presència sense uniforme com si la institució militar en sí no fos un element que fomenta la violència. L’exèrcit se’n va burlar quan, un cop dins el recinte firal, van posar-se l’uniforme i ara ens trobem atrapats un debat estèril de simbolisme quan la qüestió de fons és que l’exèrcit espanyol és, per definició, una opció per la resolució dels conflictes de manera violenta, una opció basada en un sistema jeràrquic i autoritari i en l’obediència acrítica (el “deber del militar” o la “firme creencia de estar haciendo en todo momento lo correcto en las situaciones más complejas”ho anomenen ells mateixos a la seva pàgina web). I és que aquesta és la clau que ens mou com a pacifistes i antimilitaristes. La nostra és l’aposta per la cultura de la pau, una aposta per la qual la ciutat de Girona va ser reconeguda a Europa i que no val defensar-la només amb paraules sinó que cal fer-ho amb fets. Una aposta que passa per buscar una resolució pacífica als conflictes i que requereix de reflexió i pensament crític, prevenció i cooperació, diàleg i empatia… Valors absolutament contraris al que representa l’exèrcit i que  prenen més sentit que mai en el nostre país quan dia rere dia estem mostrant al món formes de resistència activa no violenta com a estratègia política davant el feixisme. Ara més que mai hem de defensar i fer valer aquests valors de pau i diàleg i això suposa dir no a la presència de l’exèrcit a Expojove.

És evident que el codi ètic ha fracassat però també que la degradació de l’Expojove com a fira de la formació i l’ocupació va més enllà de la presència de l’exèrcit. El fet que enguany hi tinguin presència empreses com el Lidl, Mercadona, Carrefour que bàsicament deuen oferir sortides laborals sense cap exigència de formació i possiblement precàries, n’és un bon exemple. Davant d’això, la nostra proposta és clara, si el que volem és una fira que ofereixi oportunitats i perspectives de qualitat a nivell formatiu i laboral als nostres joves, cal un replantejament de la fira. Una fira que recordem que compta amb el suport clau del Departament d’Ensenyament que garanteix la presència de milers de joves a través de les visites dels instituts de secundària i que per tant no pot estar al servei dels interessos de mà d’obra barata de les empreses sinó que ha de respondre a les necessitats i allò que volem pels nostres joves. Cal que recuperem, doncs, els inicis de la fira, que recordem els interessos que la van originar, la repensem de dalt a baix i treballem per garantir que el estem oferint són sortides formatives i laborals de qualitat, si no és així no té cap sentit cap tipus de suport públic a la mateixa.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Petits avenços per uns Serveis Funeraris Dignes a Preus Justos

Fa uns dies hem llegit la notícia que l’Ajuntament de Girona ha recuperat l’assumpció de les gestions referents als cementiris municipals de la ciutat. Fins ara les feia la única empresa operadora de serveis funeraris a la nostra ciutat, un fet que condicionava clarament la llibertat de tria. Aquesta és doncs, una bona notícia que es deriva de la modificació de l’ordenança com a conseqüència d’una forta campanya impulsada per la CUP-Crida per Girona i de la feina del teixit ciutadà. La campanya va tenir diversos moments i accions: moció, recollida de signatures, rodes de premsa… no m’allargaré perquè ja ho hem explicat en altres ocasions.Cementiri_Municipal_de_Girona_-_Porta

La qüestió és que des del primer moment vam entendre que era un tema important i calia persistir, més enllà dels dubtes i estratègies de rentat de cara del govern convergent. No hem aconseguit, ni de lluny, tot el que volíem, la nostra aposta era clara: treballar per poder disposar d’uns serveis funeraris públics mancomunats amb altres municipis que garantissin qualitat a preus justos. Un model que funciona perfectament a municipis com Terrassa i pel qual també ha apostat Barcelona que segueix treballant en aquesta línia. Aquí, en canvi, la línia del govern ha estat sempre la d’avalar Mèmora i mantenir el joc de les grans multinacionals del sector, per exemple, anunciant conjuntament uns packs oferta que havien de ser la solució als preus prohibitius dels serveis funeraris a Girona, però que Mèmora ni tan sols anuncia a la seva web i que ens consta que s’apliquen ben poc. La pressió de la ciutadania, però, sí que ha permès avançar en termes de transparència i facilitar una certa competitivitat amb l’aprovació de l’ordenança i la publicació d’informació com les tarifes a la web municipal.

A més, però, el debat s’ha anat estenent arreu del territori i nosaltres vam voler portar-lo també a la diputació on vam aconseguir aprovar una moció que ha permès engegar el Servei d’Assistència als Municipis per a la Gestió de Cementiris i Serveis Funeraris. Aquest servei ofereix assessorament jurídic, tècnic i econòmic així com formació o recursos específics als municipis gironins per tal de poder gestionar directament els seus cementiris i altres serveis funeraris.

Veure fer-se realitat algunes de les nostres propostes ens anima i ens porta no a baixar la guàrdia sinó a continuar persistint per què també a la nostra ciutat puguem disposar realment d’uns serveis funeraris dignes a preus justos.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Campanya de donacions al Trueta. Algunes reflexions.

TruetaFa unes setmanes algun/a cupaire va fer saltar l’alarma arran d’un anunci als cinemes que publicitava una campanya de donacions per al Trueta (video). Tot plegat ha generat un debat intern prou interessant, intercanvi d’opinions amb membres del grup nacional de sanitat de la CUP i fins i tot una trobada amb responsables del mateix hospital per conèixer de primera mà tot el relacionat amb la campanya. La preocupació inicial és la pròpia de qualsevol grup polític d’esquerres (o així hauria de ser), la defensa a ultrança de la sanitat pública del nostre país.

Molts vam entendre que el missatge que transmetia l’anunci feia tremolar els pilars bàsics de la sanitat pública al donar entendre que el bon funcionament d’aquesta depèn de les aportacions de particulars. De fons, una idea de resignació, d’acceptar que els problemes relacionats amb la salut no es poden resoldre en l’àmbit públic sinó que és necessària la beneficència, la caritat… Tenir la sensació que anem enrere i que poc a poc anem desmuntant la lògica d’una societat i un sistema públic que ha de ser capaç de garantir els drets socials que tant han costat d’aconseguir. No costa gaire entendre aquest sistema de donacions com un element més del procés continuat i dissimulat de privatització de la sanitat pública. Ens consta que aquesta no és la finalitat de la campanya, ni la voluntat dels qui van decidir tirar-la endavant, i que només pretenen atraure a Girona donacions que fa gent d’aquí a hospitals de Barcelona i que servirien per cobrir aspectes accessoris.  Necessitem, però, dir ben clar que no es poden deixar les prioritats sanitàries en mans d’una campanya de màrqueting, d’un empresari o empresària que es vulgui fer propaganda o de particulars amb recursos agraïts per l’atenció rebuda al Trueta. Les prioritats sanitàries s’han de decidir i garantir públicament.

El debat de la campanya de donacions inclou un altre tema de fons, que és el sistema de desgravacions fiscals per donacions instaurat a l’estat espanyol. Un sistema que queda molt lluny de la proposta impositiva que defensem des de la CUP i que passa per enfortir i fer molt més redistributiu el sistema d’impostos per gravar molt més els beneficis del capital en comptes de permetre que aquest condicioni les polítiques públiques a través de les donacions i les conseqüents desgravacions. Un sistema, el de les donacions, que a més facilita corrupteles com vam denunciar en el cas de la donació donació del TSC a Sant Joan de Déu, suposadament a canvi de la contractació de l’empresa per part del SEM  (veure més detalls aquí) o que permet incoherències com el fet que l’escola Bell-lloc que, d’una banda, rep diners públics a través del concert educatiu per una activitat ben diferent a la de la salut, d’altra banda, destini diners a donacions al Trueta com una més de les seves campanyes de màrqueting.

Defensarem sempre i tant com calgui la sanitat pública i conseqüentment el Trueta però entenem que fer-ho passa també per qüestionar accions com aquesta campanya. Entenem que és una pràctica generalitzada entre molts centres sanitaris i per això la qüestionem com a tal i demanem una vegada més que es posi fi a la deriva privatitzadora que a través de mil i una vies està malmetent la sanitat pública a casa nostra.

*Article realitzat en col·laboració amb Ramon Serna, sindicalista del Trueta jubilat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Els barris parlen

«Els barris parlen. 10 debats de ciutat» és el títol que hem escollit per englobar un cicle d’actes en què pretenem situar els barris i la gent al centre del debat polític de Girona. En clau republicana, és clar, volem fer allò que precisament el govern del PDCAT ha oblidat de fer: constituir una ciutat en què sigui la gent i el seu territori qui la defineixi, qui marqui els ritmes i qui situï les prioritats que han de guiar a l’Ajuntament. El model Madrenas, evolució exponencial del de Puigdemont, s’ha basat en una hipercentralització de la inversió i les polítiques públiques i una dinàmica de govern-empresa publicitària on és més important posar la imatge més cool (ja sabeu que pel govern és més obert posar títols en anglès en comptes de català) a instagram que saber el que passa cada dia en els barris de la nostra ciutat.

No és res de nou. El model convergent de capital mitjana de país sempre ha sigut aquest. Dues velocitats i desigualtat. En aquest sentit, si bé s’ha de reconèixer que l’entrada de Puigdemont el 2011 va servir per acabar amb l’esgotament del model anterior, la permanència de la imatge per la imatge i l’abandonament dels barris i l’eix social estan portant Girona a ser una ciutat de dues velocitats cada vegada més diferenciades entre el centre i la perifèria. L’educació i els serveis socials, dues potes imprescindibles, segueixen en situació precària malgrat sabem que són la primera barricada pública local. Per això, des de la CUP-Crida per Girona ens hem proposat revertir aquesta dinàmica i equilibrar la ciutat, posar els recursos allà on menys n’hi ha i situar les institucions al costat de les classes populars i no dels que sempre han remenat les cireres. Ara és l’hora que els barris parlin, que es facin seva la ciutat, que la gent, anònima, treballadora, popular i que vol un canvi d’arrel prengui la paraula a la ciutat. Posi la marxa per fer de Girona una ciutat referent de la dignitat laboral, l’habitatge, l’educació, la salut o la cultura als barris.

Amb aquest cicle de 10 debats, de 10 propostes, de 10 actes de socialització de continguts als barris i amb els barris, la CUP volem col·laborar en activar el debat públic i les iniciatives populars sobre temes que són centrals pels nostres veïns i veïnes: l’educació com a mecanisme d’equitat, la cultura com a font de coneixement personal i col·lectiu i no com a negoci de poques empreses, les pensions per a la gent gran, els drets socials i de ciutadania, la necessitat d’espais per a joves, els efectes de la massificació turística, la neteja dels barris, el futur d’espais com la carretera Barcelona, el Parc Central o el Castell de Montjuïc en són alguns exemples. Tot això acompanyat de contingut i de proposta per portar a l’Ajuntament davant d’un govern municipal encapçalat per Madrenas que continua massa inoperatiu en molts àmbits.

L’horitzó que tenim a davant és el del 2019. Sens dubte. Un horitzó que amb la feina que fem, però que també fan, especialment, col·lectius socials i veïnals ens han de portar a poder fer un gir social, democràtic, popular i transformador a l’Ajuntament de Girona. Un canvi que ha de ser promogut gràcies al motor dels barris i de la gent treballadora de la ciutat. Per situar-los a ells, a tots i totes, les que ens sentim barri i classes populars, al centre de la vida de la nostra ciutat. Al centre de totes les decisions que es prenen a la Plaça del Vi. Ara és l’hora, doncs, que parlin els barris. Ens hi trobem.


lluc @llsalellasvilar