Setmana de la què?

La “setmanes de…” i els “dies de…” són eines que poden ser realment interessants per donar a conèixer i buscar solucions a determinades problemàtiques o situacions. La força mediàtica que sovint acompanya aquests dies i setmanes pel fet de celebrar-se a nivell europeu o mundial facilita arribar a públics als quals no sempre és fàcil arribar. Ara bé, com tota eina, la materialització d’aquestes potencialitats dependrà de les mans de qui la fa anar. Aquesta setmana hem comprovat, per exemple, que la setmana de la mobilitat i el dia sense cotxes a mans de l’Ajuntament de Girona serveix de ben poc.

Ja fa un temps que Girona va decidir sumar-se a aquestes iniciatives europees per promoure una mobilitat segura, però, tristament, sembla que ha decidit fer-ho sense cap mena d’ambició. Mireu sinó la programació i el que ha estat aquesta setmana. Primerament trobem dues caminades, una per conèixer la pedra de Girona i l’altra remuntant el riu Onyar que, tot i ser aparentment interessantíssimes, poc aporten al foment d’una mobilitat sostenible i segura. Caminades que, d’altra banda, formen part de l’oferta habitual de la no sempre prou valorada Caseta – Serveis Educatius. En segon lloc tenim les accions promogudes de fa temps per part de Mou-te en Bici (bàsicament amb recursos propis) premiant aquelles i aquells que van en bicicleta a la feina o a classe, revisant les bicicletes de qui hi estigui interessat i la clàssica cursa de transports, enguany oblidada en el material de difusió municipal.

El més escandalós és probablement el Dia Sense Cotxes i l’Ajuntament Sense Vergonya diria jo que té la barra d’utilitzar aquest concepte sense pràcticament tallar cap carrer. Com podeu imaginar la iniciativa del Dia Sense Cotxes preveu que, per un dia, els cotxes deixin de ser protagonistes als municipis desapareixent de bona part dels carrers i places per donar espais a caminants, ciclistes i transport públic i així ho fan algunes grans ciutats arreu del món. Girona, però organitza activitats al carrer amb les escoles, tallant si és necessari algun tram de carrer durant un parell d’hores. Descafeïnat, molt descafeïnat, el Dia Sense Cotxes a Girona. Tot i estar convençuda de la gran feina que es pot fer des de les escoles i amb la mainada per millorar la mobilitat del futur, crec que faríem de fixar-nos també en el present i fer accions per millorar la mobilitat actual i aquesta la determinen sobretot els adults actuals. Força més interessant trobo la sessió per teoricopràctica per a gent gran per aprendre a circular a peu i en bus, llàstima que és per a un únic grup tancat i suposo que no gaire nombrós. També em sembla interessant mesurar el soroll del trànsit tot i que fer-ho un dissabte (és a dir quan el trànsit es redueix considerablement a Girona) fa que perdi bona part de la gràcia. Una exposició de vehicles elèctrics, obsequis pels que usen la targeta integrada (o sigui els que ja saben de què va això de la mobilitat sostenible) i un concurs d’instagram en la línia de buscar pokemons acaben d’arrodonir aquest cúmul de despropòsits en què s’ha convertit la setmana de la mobilitat a Girona.

Sap greu aquesta manca de valentia del govern actual per apostar per una mobilitat sostenible i segura forçant canvis substancials en els hàbits dels gironins i gironines. Una vegada més s’ha buscat la notícia sense un fons darrera. Un any més s’ha perdut l’oportunitat de fer un dia sense cotxes de debò, que ens permeti adonar-nos de l’espai que donem als vehicles i que, per tant, perdem les persones. I el més trist és que a lligada a la taula de la mobilitat, l’1 de juny es va reunir una subtaula per definir de forma participada el que havia de ser la setmana. Van venir unes quantes entitats, totes amb propostes interessants de les quals no s’ha fet cap retorn, cap nova reunió, menyspreu absolut. Després ens queixem de la baixa participació però ho entendria perfectament si, al tornar ser convocades, aquestes entitats decidissin no assistir: per què?diptic_setmana_mobilitat_2016_


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Crònica 26. De militars i fundacions

Aquesta setmana la Diputació de Girona començava el curs polític amb el ple ordinari del mes de setembre. Ja m’imagino que no us heu sentit gaire interpel·lats per allò que hi passava, però el cert és que ens vam reunir i es van passar a aprovació alguns punts relacionats amb convenis amb pobles per finançar calderes de biomassa o amb concursos del departament de cultura. A part d’això i de validar, amb l’abstenció de la CUP, els comptes de l’any 2015, el cert és que el debat es va centrar en dos grans punts des del punt de vista cupaire.

militar

D’una banda, en el fet que el Govern de la Diputació afirma (sense vergonya) que no té cap acta de les reunions de la Fundació d’Orquestra de Cambra de l’Empordà de la qual en va ser patrona durant anys. Sí, sí, l’ens local més important de les Comarques Gironines no pot accedir a actes d’una Fundació on hi enviàvem representants polítics de tots els colors i hi abocàvem prop de 100.000 euros anuals de diner públic. La pregunta, més enllà de la constatació que ens hem saltat tota normativa, sembla lògica: si no hi ha actes, vol dir que no hi va haver reunions? O que es van fer però no hi va passar res d’interessant i que, per tant, els representants dels partits no van complir cap dels requisits que se’ls exigeix com és el seguiment i la fiscalització de l’ens?

Les respostes siguin quines siguin fan basarda. Ara bé, el que és més preocupant és que no tenim cap mena de garantia que aquesta forma perversa d’actuar no s’hagi reproduït de forma sistemàtica en molts dels altres 50 ens dels quals la Diputació en forma part. És cert que hem estirat del fil d’aquesta Fundació a partir del fet que està en un concurs de creditors i que el més segur que és «la broma» ens costi un mínim de 200.000 euros extres de diner públic. Però també puc constatar que en les reunions d’altres fundacions on jo participo com a Diputat poca gent porta els deures fets i la paperassa llegida malgrat aquest hauria de ser el mínim dels mínims. Cert és també que, com a mínim, es recullen actes.

Aquests fets preocupants però van passar sense gaire escarafalls durant el ple. Una disculpa breu de l’actual President, que ja coneixia la fundació de prop quan era President del Consell Comarcal de l’Alt Empordà, va ser l’únic gest que vam apreciar. I qui dia passa, any empeny. El ple va continuar endavant i a l’apartat de mocions, a proposta de la CUP, amb el posterior afegit d’ERC, vam aconseguir aprovar un text que impulsi la desmilitarització de les Comarques Gironines amb accions com ara la petició que tots els espais en desús (per la CUP també en ús) del Ministeri de Defensa siguin cedits als Ajuntaments per usos civils, que s’exigeixi que els militars no poden fer operacions fora dels seus espais reservats per aquestes mogudes o que es treballi perquè l’exèrcit no sigui en espais formatius com ara l’Expojove.

Una moció que va en la línia dels actes que es faran el 12 d’octubre a l’Alt Empordà i que recull una demanda històrica perquè siguem un territori de pau. Perquè a la Diputació hi seguim fent allò amb què ens vam comprometre: portar-hi demandes del territori, dels moviments socials i també provar d’explicar allò que sempre ha sigut opac. Encara que ni tan sols es dignessin a fer-ne actes. Ningú va dir que seria fàcil.


lluc  @llucsalellas


Girona observa Leipzig

Viatjar és sempre un petit plaer. I, des de fa un temps, no puc deixar de fer-ho amb ulls de regidor. Sí, tu, un cop entres a pensar com pots articular una alternativa al model actual de Girona, la veritat és que busques en tots els racons, propostes i aprenentatges per aconseguir bastir una ciutat justa, equitativa i que trenqui les dinàmiques espoliadores. Moltes idees sorgeixen gràcies a col·lectius, persones i assemblees, però a vegades, un cop de realitat d’altres indrets és més que benvingut. Garbellant-ho, prèviament i com no pot ser de cap altra manera, de la imatge excessivament idíl·lica que ens acostuma a quedar d’aquelles ciutats que ens acullen uns dies de desconnexió.

werk2

Bé la qüestió és que el cap de setmana passat vaig ser  a Leipzig, una ciutat de mig milió d’habitants situada al sud de Berlin i que era una de les principals localitats de l’antiga República Democràtica d’Alemanya. Leipzig és també el bressol de Bach i està relacionada amb altres noms imponents de la cultura europea com Goethe o Mendelson. Una ciutat amb història, que havia estat encreuament de rutes i parada i fonda de comerciants. Dues coses em van captivar especialment de la ciutat germànica.

Una és la proposta cultural que hi podem trobar. No és només que existeixi un cor professional de la Ràdio Municipal Pública que formen una setantena de cantants que són treballadors públics, conjuntament amb d’altres estructures de difusió i promoció de tot tipus de cultura, hi hagi equipaments culturals de primer nivell, i la universitat es vegi íntimament connectada amb la ciutat. No és només això que no és pas poc sinó la capacitat que han tingut artistes, col·lectius i associacions per recuperar, amb el beneplàcit i la promoció de les institucions en molts casos, antics espais fabrils per fer-ne centres de cultura contemporània i popular. La cultura com a motor de vida i no pas com a motor turístic i econòmic. Espais recuperats. De la misèria a l’alegria i pensats pels artistes de tota mena i no per atreure més gent, més turisme i enfortir la restauració. Un plantejament antagònic a la proposta que vivim a casa i que, encara que alguns no s’ho deuen creure, funcionava més que bé.

Però si amb la cultura me’n vaig endur aprenentatges, amb la mobilitat no em vaig quedar curt. Leipzig, amb un clima continental, de pocs mesos de primavera i estiu, és una constant de moviment de bicicletes. Milers i cooperant, amb carrils bicis en quasi tots els carrers de la ciutat, tramvies que distribueixen treballadors a centenars i uns cotxes que són l’últim vàlua d’una cadena de mobilitat que perceps a la inversa de la gironina. I és que no és només la voluntat dels propis ciclistes, sinó també el treball públic perquè aquests tinguin espais, com els vianants, i les facilitats per poder aparcar i fer anar els vehicles de dues rodes per a tot arreu. Una voluntat autèntica de tenir ciutats més agradables on, per cert, no s’aposta per tirar tots els edificis antics a terra i fer-hi noves construccions – i especular amb terrenys – sinó per la rehabilitació i mantenir àmplies zones verdes. Quina diferència amb el nostre entorn. Una sacsejada. Benvinguda.

Leipzig no és ni molt menys el paradís. Tampoc volem que Girona ho sigui. Leipzig i Girona són i seran diferents. Però sí que de les descobertes que fem hem de saber endur-nos-en el millor que ens han donat. I ara que em costa treure aquestes ulleres de regidor, no puc evitar pensar com seria Girona si realment prioritzéssim la cultura des d’una perspectiva de base, d’espais per a artistes propis, gestionats per a ells i enfocats a l’art i a la difusió dins la pròpia ciutat i no com a mers reclams turístics. Així mateix, com avançaríem si entenguéssim que el canvi de model de mobilitat per prioritzar vianants i bicicletes (i no per fer nous vials per a cotxes) no és una dèria d’ecologistes sinó un pas endavant pel conjunt de gironins i gironines. Prioritats que marquen ciutats i que les defineixen perquè són el seu dia a dia. Més enllà de grans proclames i festivals. De les rodes de premsa. Aprenem, incorporem i innovem o la deriva ens portarà a una ciutat més hostil.


lluc  @llucsalellas


Treballant per un nou ROM

Avui a la tertúlia política de Fem Girona, amb l’Eduard Cid, s’ha evidenciat que hi ha moltes maneres de fer oposició. L’Eduard ha posat sobre la taula el tema de la modificació del ROM que ha despertat l’interès arran d’un article que avui mateix publicava el Diari de Girona i que ha coincidit amb la roda de premsa que des de la CUP-Crida per Girona hem fet per explicar les nostres propostes. L’article parteix d’una primera proposta que des del govern se’ns va fer arribar a principis d’estiu per treballar i que algú ha fet arribar als mitjans de comunicació. És precisament a partir d’aquest document, que nosaltres sempre hem entès com un punt de partida, que nosaltres abans de juliol vam fer més d’un centenar d’esmenes i noves propostes.

img_7223

Passades les vacances d’agost, hem volgut posar de nou el tema sobre la taula i presentar públicament les nostres propostes, com un exercici més de transparència i per destacar les nostres prioritats i reivindicar la tasca que fem des de l’oposició. Com sempre, des de l’honestedat i la voluntat de construir.

Pel que he pogut veure a la tertúlia, però, sembla que som els únics que ens hem dignat a presentar per escrit esmenes al document. Tot i així, però, alguns, han tingut la barra d’insistir en uns suposats terminis i posant l’èmfasi en el fet que anem tard. Sens dubte, l’oposició és essencialment crítica però també ha de ser honesta i constructiva. Fer zero propostes i persistir en la crítica al govern és no només poc honest sinó fins i tot una omissió del deure de treballar per la ciutat que vam assumir com a regidors i regidores.

Dit això, intentaré resumir aquest centenar de propostes per compartir-les amb vosaltres. Un primer bloc de propostes aborda el tema de l’organització i la gestió municipal. Aquí hem volgut insistir en la possibilitat de realitzar plens descentralitzats i hem plantejat la creació d’una estructura de participació territorial (consells de barri) i sectorial (consells temàtics). També proposem que s’estableixi una metodologia comuna a totes les àrees per a l’elaboració, desplegament i avaluació de polítiques municipals i exigim que no s’incorpori la figura de vicealcaldia recentment creada fraudulentament.

En un segon bloc hem aglutinat tot de propostes sobre el control democràtic i participació, des de la possibilitat que ciutadania i entitats puguin plantejar mocions de confiança o sol·licitar la comparaixença d’un regidor/a al ple fins a regular les audiències públiques i les consultes populars establint-ne l’obligatorietat per a determinats supòsits. Aquí també hem inclòs la participació al ple de la ciutadania a títol individual (ja aprovada per ple) i la creació d’un consell de ciutat com a òrgan que aglutini la representació territorial i sectorial i espai de participació ciutadana per al seguiment de l’acció de govern.

Un tercer bloc el formen propostes sobre transparència i accés a la informació: un butlletí municipal, la sistematització de la publicació de la documentació municipal en format obert i accessible, la creació de sistemes d’indicadors per a l’avaluació de polítiques o l’elaboració de protocols per garantir l’accés a la informació municipal a tota la ciutadania tenint en compte la diversitat funcional, són algunes de les propostes que inclou aquest bloc.

Finalment, en un quart bloc, hem inclòs mesures sobre ètica política i promoció de valors com la creació d’un codi ètic per tots els regidors i regidores, la concreció del sistema de cobrament de dietes, establir l’ús de programari lliure i del català o fixar la igualtat d’oportunitats com una element bàsic en el funcionament municipal.

En definitiva, una bateria d’esmenes i propostes que pretenen situar el ROM com una eina de present i de futur, situant temes com la participació, la transparència o l’ètica política com a eixos claus de la gestió municipal.

Avui, el mateix regidor Carles Ribas ha reconegut aquesta tasca ingent, persistent i de fons que fem des de la CUP-Crida per Girona a l’oposició. Esperem que aquest reconeixement s’evidenciï també en l’acceptació de bona part de les propostes. Esperem, doncs, poder disposar aviat d’un ROM innovador, eina de present i futur que esdevingui un referent per a altres municipis.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Girona i política: monotonia ensopida

Ahir la periodista Laura Fanals feia un bitllet d’opinió al Diari de Girona, breu però interessant, on repartia llenya a tots els partits per haver convertit la política gironina en monòtona i avorrida. Afirmava Fanals que «a la política gironina li mancava ambició». I crec que la periodista afina molt bé en l’anàlisi i que és cert que existeix un risc que aquesta dinàmica de l’anar fent s’instal·li definitivament en la política municipal. La sensació que la música és sempre la mateixa i els temes no varien és compartida per molta gent. Tota la raó. Ella ho atribueix de forma equànime a tots els partits i, sens dubte, de ben segur que tots hi posem el nostre gra de sorra en la incapacitat de plantejar-nos reptes de calat. Tanmateix, crec que en les últimes setmanes i, especialment després del ple municipal, s’han visibilitzat dos ritmes que situen l’oposició i el Govern en dinàmiques prou diferents.

CAMERA

Així, fa tan sols una setmana com a CUP-Crida per Girona presentàvem una bateria de 17 temes de ciutat (no són els únics) que calia encarrilar i desenvolupar aquest curs polític. Disset temes, dels quals tenim propostes escrites i concretes, que si resolguéssim abans de l’estiu vinent situarien la ciutat a les portes de plantejar-se noves propostes més ambicioses. La mateixa setmana publicàvem la revista municipal «Contracorrent» on proposàvem una campanya de fons per recuperar la gestió democràtica del servei d’aigua per millorar-ne la transparència i la gestió i la setmana vinent presentarem en una roda de premsa una bateria de propostes per aprofundir en la democràcia participativa a la ciutat. Això sense oblidar tota la tasca feta al voltant dels serveis funeraris i de la gestió de residus, per exemple. Tots ells àmbits de treball estratègics i essencials en el dia a dia dels gironins i les gironines.

A l’altra banda, a la del Govern de CiU i PSC, hem vist que els Plans integrals dels barris no acaben de concretar-se, que amb el Parc Central han tingut una ziga-zaga constant i que més enllà de les propostes d’àrees i de l’aposta unívoca pel turisme, no percebem cap proposta global per fer avançar de forma ambiciosa la ciutat. Ja abans de l’estiu parlàvem d’inèrcia i el ple de dilluns amb tan sols una proposta per presentar als FEDER europeus feta a corre-cuita va ser una demostració més de la dinàmica. La situació és preocupant, l’alcaldessa no ha fixat públicament quina és la seva estratègia de ciutat més enllà de presentar el pla de govern quatre mesos després de l’acord amb el PSC i la Sílvia Paneque procura recuperar el poder d’influència a través de les àrees socials.
Repeteixo. No vull plantejar una simple dicotomia d’uns ho fan tot bé i els altres tot malament perquè la ciutat va funcionant i és cert que en els últims mesos no hi ha hagut cap “desastre” com s’augurava a principis d’any. Ara bé, si el que parlem és d’ambició, i en això estic d’acord amb la Laura Fanals que ens hauríem de marcar fites de més abast i transformadores, sí que crec que existeix una diferència clara en els plantejaments continuistes del Govern i de la bancada espanyolista de l’oposició, preocupada únicament per l’11 de setembre, ells sí, i aquella que fem l’altra part de l’oposició. Fa temps que plantegem canvis profunds, idees que transformin d’arrel alguns elements clau a la ciutat però, malauradament, sovint queden en simples propostes. O bé perquè no ho fem prou bé o bé perquè al Govern li costa assumir allò que, per bo que sigui, vingui de fora de casa. Tenim tres anys per canviar-ho.


lluc  @llucsalellas


Camineu sols, camineu soles

Com explicava tot just fa uns dies, el ple de setembre, tot i ser curt, va donar molt de sí. Un dels temes que va passar un xic desapercebut però que a mi em va deixar certament preocupada és una campanya que segons la regidora Eva Palau estan preparant des del govern (no vaig entendre quina àrea) sota el títol “No caminis sol”. Pel que vaig entendre inclou una sèrie de mesures per controlar els menors que van sols per la ciutat. Ho trobo aberrant.

Ja abans de l’estiu el grup municipal de C’s va portar una moció al ple proposant la implicació de l’Ajuntament en promoure braçalets identificatius pels menors. Aleshores ens hi vam oposar amb els mateixos arguments amb què avui em posiciono clarament en contra d’aquesta nova proposta per part del govern.

En primer lloc em pregunto d’on surt aquesta campanya, quina és la demanda o necessitat ciutadana que la justifica. No em consta que a la ciutat hi hagi una problemàtica específica en relació a agressions de menors que vagin sols. De fet, jo sempre he tingut la sensació que Girona és una ciutat segura en aquest sentit, fins al punt que permeto a la meva filla de 6 anys fer petits trajectes sola si ella m’ho demana.

fullsizerenderEn segon lloc em preocupa molt aquesta necessitat de control permanent sobre la mainada. Cada vegada són més les veus que parlen de sobreproteccionisme: als pocs mesos els fem fora del nostre llit per por a que no en vulguin marxar mai, però els posem càmeres a les llars d’infants, amb 5 anys els omplim d’extraescolars perquè no s’avorreixin però no els deixem escollir-les, amb 8 anys no els deixem anar a comprar el pa i som capaços de fer-los els deures i amb 10 anys els donem un mòbil per tenir-los controlats. No és un problema dels pares i mares, però, sinó d’una societat sobreprotectora i paternalista que confon la protecció a la infància amb un control limitant i perjudicial. La protecció a la infància parteix del respecte pels seus drets no per les limitacions i retallades als mateixos per la nostra tranquil·litat.

En tercer lloc, em sorprèn la fixació per destinar tants recursos a vigilar els menors en els espais públics quan està més que demostrat que el major perill pels i les menors és sobretot en el seu entorn més proper, sovint dins de casa mateix. Els maltractaments i les agressions sexuals són certament un problema a l’abordatge del qual requereix de molta més implicació social i institucional, no només en forma de recursos sinó de rebuig i contundència a tots nivells. Els fets demostren que l’escola, la parròquia, la casa d’un familiar o amic o fins i tot la pròpia poden resultar espais molt menys segurs que el mateix carrer.

En quart i últim lloc i lligat a tots els altres, hi ha la ciutat que vull i que treballo per aconseguir. Aquesta ciutat s’emmiralla en els dibuixos i propostes de Francesco Tonucci, la ciutat dels infants com l’anomena ell mateix. Una ciutat pensada i feta per i amb els infants. Una ciutat on no es limita el joc infantil sinó que es facilita arreu i on s’escolten i es tenen en compte les veus dels infants. Una ciutat que té la llibertat com a valor essencial i on la seguretat prové de la confiança amb la mainada i el veïnat i de la recuperació dels espais públics per a les persones (limitant sobretot l’accés als vehicles motoritzats) i no de les limitacions i sistemes de control imposats als infants. Una ciutat on s’animi a la mainada a caminar sola i a escollir el camí.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


El quiosc de Jaume I com a símptoma

Aquests dies a Girona hem parlat molt del quiosc de Jaume I. Ho hem fet perquè, segons hem pogut saber pels diaris, el Govern té previst eliminar la llicència d’aquest espai insígnia per així facilitar l’accés en cotxe a l’aparcament privat de l’Eiximenis (i també de l’edifici HOMS). Aquesta és la segona versió dels fets i la definitiva malgrat segons expliquen des de l’Associació de Veïns del Mercadal, a ells els van exposar fa mesos que eren els propietaris del quiosc els que volien abaixar la persiana i que, com a conseqüència, s’aprofitaria per fer el canvi urbanístic. Malament es gestiona tot plegat si ningú té la informació complerta i s’origina un incendi com el que tenim ara mateix amb centenars de gironins que amb la seva signatura s’han oposat ja a l’operació. Senyal de la descoordinació i incapacitat de desenvolupar projectes de forma consensuada i treballada amb l’entorn que més implicat està amb l’afer. Dinàmica preocupant i continuada de l’actual equip de govern i més quan aquest és un projecte que es va iniciar quan l’actual alcaldessa Marta Madrenas era regidora d’urbanisme.

Imatges del quiosc de la Gran Via Jaume I de Girona a qui l'Ajuntament no ha renovat la concessió i vol tirar a terra. Ha emprès una campanya de signatures

Les veus experimentades de la ciutat relaten que durant molts anys hi va haver el quiosc i també el vial que permetia accedir a la zona d’Anselm Clavé des de la Gran Via. És a dir: allò que fa 30 anys era factible (quiosc i vial de cotxes), ara sembla que no ho és, com a mínim per aquest equip de govern. Sembla curiós. I és que, segurament, tornant a l’origen, aquí estem parlant de dos temes diferents que, de forma interessada, l’equip de Govern ha volgut posar dins una mateixa bossa. Per una banda, tenim el quiosc que, després de la pèrdua del que existeix a la Plaça Catalunya tan sols fa un parell de mesos, sembla que aglutina el suport general de la població. O sigui que els gironins volen que es mantinguin les llicències i que aquestes estructures típiques del segle XX continuïn formant part del patrimoni i la imatge de la ciutat. I, si pot ser, que ho facin generant vida i difonent cultura a través de diaris i revistes. Per altra banda, hi ha l’operació urbanística de fer un nou vial per cotxes que faciliti l’accés als aparcaments esmentats. En aquest punt, haig de dir que discrepo de la necessitat o urgència d’aquest projecte. I ho faig perquè crec que en la voluntat de pacificar i anar reduint els espais pels cotxes al centre de la nostra ciutat, el que hauríem de fer és mantenir i incrementar els espais de trànsit de vianants i bicicletes i no pas els de vehicles de motor. La decisió de fer el camí invers topa frontalment amb el model de ciutat que ens imaginem i, malgrat aquesta sigui una operació d’efectes reduïts, ens preocupa la filosofia que l’empara.

Al ple d’aquesta setmana, l’equip de Govern es va mostrar inflexible amb aquest tema. Com si sentís ploure. Ells governen i tenen dret a actuar com creguin oportú. Ara bé, això no treu que la praxis política caòtica d’aquest equip de govern sigui constatable i els resultats més que discutibles. Si segueixen així, el resum serà el següent: perdrem el quiosc (que ben poca gent ho reclama), tindrem un nou vial per a cotxes a la zona més que prescindible, segons el meu punt de vista, i pel camí s’haurà desinformat a veïns, vianants i grups polítics. Un símptoma de com anem. Això no remunta. A la bancada de l’oposició tenim feina. I la farem.


lluc  @llucsalellas