Debats absents

ple

Dilluns vam celebrar el ple de setembre. Des del govern es portaven pocs punts, però alguns de rellevants. Un d’ells, la ràdio. Fins a últim moment no vam saber del cert que l’aprovació definitiva de l’establiment del servei de ràdio municipal aniria a ple, el govern ja ens havia advertit que si no comptava amb els suports necessaris, el retiraria, és a dir evitaria un debat en què sortís perdedor. No va caldre, per evitar-ho es va aliar amb PP i C’s, sí, els mateixos que denuncien i difamen la televisió i ràdio públiques catalanes. Des de l’oposició ho vam deixar clar, d’entre totes les opcions el govern va preferir trencar el pacte de consens a què s’havia arribat amb tots els grups municipals i tirar pel dret, seguint amb una gestió que ha estat nefasta des del primer moment i que molts tenim clar on acabarà.  De la ràdio, ben segur, en tornarem a parlar.

Un altre tema rellevant era sobre la Devesa. Ens vam quedar sols rebutjant una modificació urbanística que només es justificava per un Pla Especial que el govern ja fa un temps va decidir aturar unilateralment. Per la porta del darrera, el govern ha tirat endavant allò que li interessava de la Devesa per continuar fent i desfent al servei d’interessos que poc tenen a veure amb els del parc. I mentrestant evita el debat del Pla Especial i, per tant, dels usos de la Devesa.

I finalment, la cessió de l’estadi de Montilivi (i entorn) al Girona FC SAD a través d’un conveni al qual vam fer una colla d’al·legacions sense que ens n’acceptessin ni una.  La majoria d’elles, demanaven un compromís més concret per part del club en temes com el suport a l’esport de base, femení i adaptat, sensibilització contra el racisme, el sexisme i la LGTBIfòbia, foment d’un consum ètic i de proximitat i una alimentació saludable o prioritzar les obres de supressió de barreres arquitectòniques al camp. Rebutjant les al·legacions, el govern es negava a deixar per escrit aquests compromisos considerant-ho poc oportú en un contracte a 50 anys. En canvi, però, resulta que sí que es pot fixar a 50 anys el valor d’un estadi com si això no canviés amb els anys o fins i tot el número d’entrades de què vol disposar el consistori (4 llocs a la llotja, 20 entrades per partit i 6 carnets), entrades que encara avui esperem que se’ns informi qui fa servir.

Veient l’ordre del dia, comptàvem que l’apartat de mocions seria llarg, 3 de ciutadanes i 5 de grups municipals. Però sembla, que, també aquí, el govern va voler evitar debats que li poden passar factura. Per això, malgrat haver estat incapaç de gestionar-ho prèviament com tocava, a darrer moment va reunir-se d’urgència amb l’Associació de Veïns de Montjuïc per una banda i va trucar als Clubs d’Escacs Gerunda i Sta. Eugènia per l’altra. A uns i altres els van dir que sí, que es posaven immediatament a treballar allò que demanaven a canvi que retiressin la moció. D’això se’n diu fer política, ben cert, llàstima que calgui que et posin entre les cordes per començar a fer-ne. Llàstima que després d’anys de reclamar-ho, hagi calgut una moció per tal que apareguin solucions que permetin als nois i noies de Montjuïc disposar de transport públic en condicions per anar a l’institut que els toca. Ara tocarà passar de les paraules als fets, estarem amatents.

El de dilluns, va ser, doncs, el ple dels debats absents, els que es van evitar i els que no els va caldre. On sí que hi va haver debat i van quedar clares les postures d’uns i altres va ser en la nostra moció sobre el dret a vot. No hi va haver sorpreses, PP i C’s van donar tota mena d’excuses per evitar votar a favor de que persones que porten anys a la nostra ciutat però que no disposen de la nacionalitat espanyola puguin votar, esgrimint xenofòbia amb conceptes d’aquests que els agraden tant com “immigració legal i ordenada”. Per sort, van quedar aïllats i aquí sí, vam ser majoria defensant avançar pel dret a vot de totes les persones residents. Estarem pendents dels compromisos del govern per garantir que les campanyes informatives i de sensibilització que preveia la moció vagin endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

Les webs, el veïnat i l’esquena del govern

El poder convergent ha convertit Girona en una ciutat a doble ritme: en vuit anys ha crescut la desigualtat i la distància entre centre i perifèria. Aquest és un fet objectiu. Paral·lelament, la ciutat ha viscut d’esquenes a la necessitat d’implicar veïnes i veïns en la construcció del present i el futur. Lluny queden les primeres accions convergents que, després de la pressió associativa d’anys, van comportar la creació d’uns pressupostos participats ara ja fa quasi dos mandats. Des de llavors, el desert. L’àrea de participació és una de les grans oblidades dins l’Ajuntament. Només cal mirar els números municipals i la plantilla per comprovar-ho. De fet, Convergència que viu de les rodes de premsa diàries, mai ha destacat aquest àmbit com a estratègic. En això, si més no, han sigut sincers.

Ara bé, una cosa és no innovar i deixar-ho tot tal i com està i l’altre, ben diferent, és directament desestructurar els mínims necessaris perquè la vida comunitària i la participació siguin eines possibles a la ciutat. Em refereixo, a la decisió que ha pres l’equip de govern convergent de deixar d’assumir el cost de manteniment de les pàgines web de les Associacions de Veïns. Una decisió que se suma a les dificultats que ja normalment tenen les entitats per desenvolupar la seva tasca des del voluntariat i l’activisme. La decisió, a més a més, pot comportar la desaparició de la xarxa de l’històric de fins a 10 anys d’aquestes entitats,un autèntic despropòsit des de la perspectiva de la política pública, l’interès general i la memòria col·lectiva. La tornada de vacances made in Convergència és d’essències de partit vell, d’opacitat, olor a Pujolisme.

Aprofito per recordar que des de l’administració local mai s’ha valorat prou les entitats, associacions i col·lectius de la ciutat. Així, per exemple, mentre el PDCAT va com boig per qualsevol promotor privat amb finalitats lucratives, en aquesta ciutat és ben normal que les entitats sense ànim de lucre no trobin ni molt menys les mateixes facilitats. I això desespera col·lectius i associacions que treballen pels seus barris o sectors des de l’activisme i el voluntariat, entenent aquesta pràctica com un fet indispensable si volem tenir vida més enllà dels negocis de pocs. Si volem fer poble. Si volem fer barri. Si volem fer ciutat. Ens cal una ciutat que cregui en allò que fan els seus veïns i les seves veïnes. Allò que passa a les places i als carrers, als centres cívics i a les nostres vides i no trobar-nos amb una administració que hi posi traves.

Per això, com a CUP hem plantejat canvis estructurals a la regidoria de participació perquè aquesta es converteixi en una regidoria transversal arreu, que suposi un canvi de baix a dalt en la concepció de les polítiques públiques. Una mutació que socialitzi la capacitat de decisió i que multipliqui el poder de decidir de les veïnes i veïns. I que mai més, en cap cas, ens trobem amb un equip de govern d’esquenes a la gent, un equip de govern que no és capaç d’oferir un servei públic de webs per les associacions de veïns, eina indispensable per una ciutat democràtica, viva i activa.


lluc @llsalellasvilar

Una bossa amb llibres

DolorsBassaUna bossa amb llibres, és el que passeja amunt i avall la Dolors Bassa a la presó. De la vida a la presó, de la situació política, de la família, d’amistats comunes… i d’una colla de coses més en vam parlar amb un vidre al mig, al vis-a-vis de mitja hora que ens va regalar ahir. Mitja hora passa volant però dona molt de si. La Dolors anava accelerada, l’experiència de qui sap que cal aprofitar cada minut. Em va fer pensar en la meva filla de tot just 7 anys quan parla per skype amb una amiga que ha anat a viure a l’altra punta de món, ella és una experta i la Guisla sembla que no sàpiga com posar-s’hi i no li surten les paraules.

Només d’arribar, una mà al vidre, l’abraçada que no ens hem pogut fer. Ella ja tenia el telèfon en mà i parlava i nosaltres hem començat traslladant-li records de tots vosaltres. De la vida a la presó ens ha dit que té alts i baixos, que li ha costat adaptar-se a les rutines de la nova presó que, per ser nova, té més mesures de seguretat que impliquen menys llibertat de moviments dels i les internes i essent un mòdul de dones petit troba faltar persones amb qui conversar. Per això arrossega la bossa, tot el dia llegeix, “més que mai” riu. Llegeix les desenes de cartes diàries que li arriben (totes, remarca) i llibres d’allà o els que li fan arribar. També ens diu que s’apunta a tot el que pot i que sempre que pot intenta donar un cop de mà a la formació de les altres internes o en qualsevol taller o activitat. Si la coneixeu, ja us ho podíeu imaginar que no està de braços plegats.

La Dolors sempre ha estat un remolí d’energia i està acostumada a adaptar-se a tot, a defensar-se i fer-se respectar tant en terreny propi com en terreny contrari. Això és el que continua fent. Per això cada setmana demana la seva llibertat i per això continua mirant endavant. La conversa de seguida ens porta aquí, al futur del nostre país i a la Dolors se li il·luminen els ulls. És ben conscient de la seva realitat i de la difícil situació en què es troben com a preses polítiques davant d’un aparell d’un estat disposat a tot per frenar qualsevol avenç cap a la república catalana i per venjar-se dels i les qui hem gosat intentar-ho. També té clar, però, que només té sentit fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.

Enmig de la conversa sentim avisos per megafonia, ni cas, ens diu ella, però finalment en sona un que sí, “ara sí, se’ns acaba el temps”. Una estona abans havíem comentat que algunes de les persones que visitaven altres internes l’havien reconegut i ella ens deia que n’és conscient, ja que a l’hora de marxar totes es posen davant del darrer vidre per acomiadar-se definitivament i sovint veia com l’identificaven, però que a ella no li agrada aquest últim adéu, té la sensació de saludar des d’una gàbia. Arriba un funcionari i ens recorda que és hora de marxar. Acabem la frase posant de nou la mà al vidre. Una altra abraçada que no pot ser. Tornem cadascú per la seva banda, nosaltres tornem a fora i ella continuarà tancada amb la incertesa del fins quan. Amb aquest pensament, jo giro el cap, abatuda, i la segueixo amb la mirada entre vidres de locutoris i passadissos laberíntics. La Dolors no torna a mirar enrere, té la mirada fixada endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

La Creueta, el paradigma de la deixadesa convergent

La Creueta, barri compartit amb Quart que s’ha fet més conegut per gironines i gironins des de l’entrada en funcionament de la via verda de l’antic carrilet de Sant Feliu, és un espai del qual en parlem poc els que fem política municipal. Autocrítica. Perifèria de les perifèries, la Creueta ha vist aparèixer un Parc Científic i Tecnològic, la Via Verda i altres projectes que havien de transformar l’entorn i activar el barri, però el cert és que d’alteracions i beneficis materials ben pocs n’ha vist. De fet, no ens ha d’estranyar que avui en dia a la Creueta (part de Girona) hi visquin només 92 persones i que en els últims 4 anys el barri hagi perdut un 20 per cent de la població. Cop de realitat a la ciutat on alguns diuen que tot il•lusiona.

Foto: El Punt

Un dels elements centrals del barri són els pisos Barceló, propietat d’InverBarcelo2007 SL. De color taronja i coneguts perquè són l’entrada a la Creueta si véns des de Girona, aquest bloc de pisos porta anys en un estat deplorable i amb riscos més que evidents per a les persones que hi viuen. I no ho dic jo, ho diuen els diversos informes tècnics que ha fet l’Ajuntament des de principis de segle. Uns informes que, inexplicablement, es van deixar de fer l’any 2015 quan Marta Madrenas va assumir la regidoria d’urbanisme i, posteriorment, l’alcaldia. Fins llavors, tant l’últim govern tripartit com el primer convergent havien requerit diverses vegades als propietaris que actuessin per resoldre els problemes d’aluminosi que presenta l’edifici on hi viuen de lloguer diverses famílies de classe treballadora.

La propietat sempre ha respost amb allargues. Primer presentant projectes de remodelació que mai acabava engegant i més tard implorant a l’alcalde Puigdemont que no procedís a posar multes tal i com els tècnics alertaven que calia fer. De multes n’hi ha hagut, però ben minses. En més de 10 anys de procés, la propietat ha hagut de pagar només 9.000 euros per incomplir reiteradament les exigències de seguretat de l’edifici on recordem hi viuen diverses famílies amb infants a càrrec. Una ganga que es fa difícil d’entendre veient la diligència que ha exercit l’Ajuntament amb d’altres casos i conflictes a la ciutat (ciclistes, propietaris d’animals….). De fet, fa més d’un any el govern assegurava que buscaria solucions al respecte. El cert és, però, que com dèiem des de principis de 2015 no hi ha hagut cap actuació per part de l’equip de govern. És a dir que no s’ha posat cap multa ni tampoc s’ha realitzat cap informe tècnic segons consta en l’expedient. Incomprensible.

De fet, i tal i com indiquen els tècnics en diversos informes, l’Ajuntament té dret a procedir a la rehabilitació d’aquell edifici i passar la factura a la propietat si aquests fan cas omís als informes i requeriments municipals. Aquest és un procediment legal i que s’ha d’utilitzar en casos de situacions com la que viu el bloc de la Creueta que, com haveu vist tots els que hi passegeu, hi viviu o hi passeu en bicicleta, presenta un aspecte deplorable. La pregunta és doncs, per què no s’ha fet si des del 2011 hi ha informes de l’Ajuntament que alerten als propietaris que si segueixen fent la viu-viu aquesta és un opció real? La resposta l’ha de donar Madrenas, però el que estic convençut és que si els habitants del bloc fossin gironins amb cognoms il•lustres de la ciutat, la situació no seria la que és. Però ja se sap que en aquest govern convergent aquestes diferències no el molesten.

La Casa de Cultura sense biblioteca

Les biblioteques de Girona són un referent pel seu projecte cultural i social. La majoria d’elles es troben situades en barris allunyats del centre de la ciutat i desenvolupen una activitat potent i molt ben valorada a la ciutat. Promouen la lectura i la cultura a tots els nivells i amb un plantejament molt adaptat a l’entorn on es troben. Tot plegat és fruit d’una iniciativa que hi va haver anteriorment als actuals governs convergents de Girona i a l’actualització de projecte que també s’ha fet els últims anys amb bons criteris tècnics. En aquest sentit, cal agrair a treballadores i treballadors la tasca que desenvolupen dia a dia dins de les biblioteques de la ciutat.

El Punt Avui

Segurament per això fa encara més mal que la històrica biblioteca de la Casa de Cultura, inaugurada el 1951, a l’actual Plaça Pompeu Fabra, es trobi tancada. Fa exactament 5 anys que la biblioteca va baixar les persianes per les adequacions que s’hi havien de fer i sobretot pel nou projecte de la futura Casa de Cultura. Era, teòricament, i segons tots els poders convergents del moment, Diputació i Ajuntament, una gestió de temps curt. De fet, un any després, el llavors alcalde Carles Puigdemont feia una roda de premsa anunciant que el 2015 aquesta biblioteca tornaria a obrir les portes. Avui ja hem passat l’equador del 2018 i el cert és que encara no hi ha horitzó d’obertura d’aquest espai cultural referent per a la ciutat i sobretot pels veïns, petits i grans, del Barri Vell, Mercadal, Devesa, Carme, Pedreres, Torre Gironella o del Nord de l’Eixample. Tot i això, Madrenas no ha donat mai explicacions.

Ara fa un any i mig, la CUP-Crida per Girona ja vam fer un acte reivindicant que la reobertura de la biblioteca era una urgència de ciutat. Ho era i ho continua sent pel benestar i la qualitat de vida de gironines i gironins. Dels que habitem la ciutat els 365 dies a l’any. Tanmateix, en aquesta marca que han creat des del govern convergent on el que importen són els festivals i el turisme, la cultura del dia a dia, de veïnes i veïns sempre queda apartada en un segon pla. Durant tot aquest temps, per exemple, no hem vist un pla estratègic per situar els equipaments de petit format com les biblioteques i els centres cívics (així com les places i carrers) com un espai de creació i formació cultural referencial. Hi ha hagut activitat però tot des la clara desvinculació de prioritzar-ho en l’acció de govern.

En el cas de la biblioteca de la Casa de Cultura, a més a més, cal tenir en compte que s’ha tractat sempre d’un pol cultural propi, al centre de la ciutat, on, com dèiem, aquests equipaments també són necessaris si volem que no siguin només barris de visitants. El centre no compta tampoc amb llar d’infants pública, per exemple. Tota la potència econòmica i de vida social que existeix no ha revertit tampoc en equipaments veïnals, culturals i socials perennes, d’aprofitament públic i col•lectiu. La biblioteca era un oasi quan encara no hi havia el Centre Cívic. Ara, podrien oferir una proposta coordinada a nivell cultural que, conjuntament amb la Casa de Cultura, allò que encara no sabem que serà, la Mercè i el futur Modern fessin una proposta integral i cultural de base que situés la formació, la lectura, els aprenentatges i les humanitats al centre de la proposta estratègica de la ciutat. I tot, connectant-se i decidint-se comunament amb la resta d’espais cívics i biblioteques de Girona. És a dir: fent-se d’una manera cooperativa i no utilitzant-ho com a excusa per revertir serveis en d’altres barris.

Un curs per tornar Girona a la gent

Comença el curs polític. I ho fa amb presos i preses polítiques. Amb exiliats i exiliades, però amb els mateixos reptes que arrosseguem de temps ençà sorgits de la decadència del règim del 78 a nivell democràtic, social i econòmic. El poble català (i també gironines i gironins) vol un gir en les polítiques socials, avorreix la monarquia espanyola i exigeix que el país pugui decidir lliurement el seu futur: no només en clau nacional sinó en molts més àmbits. És allò que sovint en diguem exercir la sobirania perquè les persones i els barris siguin el centre de l’acció política. I en aquest terreny de joc, el municipalisme i les eleccions municipals del maig que ve seran una fita clau.

Ho seran en clau de lectura de com respira el país sobre la República catalana, però també sobre com entenem que hem de construir les viles i els pobles dels Països Catalans. Perquè no ens hem de confondre, això també estarà en el debat i sobretot en allò que es parlarà en els Ajuntaments en els propers anys. I aquí és on, inevitablement, m’agrada parlar de Girona, una ciutat que ha aparegut i molt en el mapa els últims anys i que viu bàsicament de la “festivalització” de la cultrura. De la cessió d’espais públics a empreses i de la massificació turística com a emblema del govern convergent del PDECAT. Aquesta és la proposta que han fet i la que tenen previst fer per la Girona del futur. I davant d’això, i dels seus resultats, focs d’artifici i tota la feina (social, cultural, mediambiental) per fer, ens cal una proposta alternativa que, des del meu punt de vista, hauria de basar-se en quatre grans eixos:

Situar les persones al centre: les polítiques públiques de l’Ajuntament cal que se centrin en contrarestar els efectes del capitalisme desbocat en què vivim. I això implica, evidentment, polítiques socials “d’emergència”, també de consolidació de serveis públics però, sobretot, d’iniciar noves línies de polítiques que entenguin els drets socials com una prioritat a través de serveis públics i d’economia social i solidària. Bastir alternatives. Cal ser sobirans a la dinàmica perversa del capital: en l’aigua, en la mobilitat, en la vida, en general. Durant anys, l’Ajuntament no ha invertit estratègicament ni en habitatge ni en educació, per exemple, i les conseqüències les patim ara amb lloguers desorbitats i una segregació educativa alarmant. Tot aquest gir copernicà cal que vagi acompanyat de la lluita per la igualtat i contra totes les discriminacions i d’una democratització de les polítiques i d’una implicació activa dels gironins i les gironines en les decisions del seu dia a dia. No es tracta de votar uns “pressupostos participats” sinó de fer polítiques entre totes que beneficiïn especialment a les classes populars i treballadores de la ciutat. Posar fi a l’oligocràcia gironina. Dins i fora de les institucions.

Situar els barris al centre: En els últims anys vuit anys, coincidint amb el govern convergent, la ciutat s’ha construït especialment a partir de la desigualtat entre el centre històric (i voltants) i la resta de barris de la ciutat. L’Ajuntament ha fet una aposta única per potenciar turisme i Barri Vell (amb les inconveniències pel barri) i això ha fet que aspectes centrals dels barris com equipaments, neteja, cultura, manteniment, parcs infantils… hagin quedat en un segon pla. La ciutat a dos ritmes s’ha d’acabar. Ens cal invertir les prioritats i tendir a un equilibri on aquells que menys apareixen, els barris, prenguin protagonisme i centralitat en les polítiques de la ciutat.

La cultura: En una ciutat on la cultura només s’entén com un mecanisme de negoci “de pocs”, ens cal una transformació d’arrel de concepte. Cal entendre la cultura com una eina de totes i tots, com una necessitat vital que  sigui present en cada gironina i gironí. Ens manquen espais de creació i de formació on aprendre en tots els sentits, on difondre la cultura com el motor de la igualtat i el coneixement. Lligada amb l’educació i allunyada dels ritmes del lucre privat. Estem parlant d’un bé públic i col·lectiu que ha restat silenciat i apartat durant massa temps de la vida col·lectiva.

El medi ambient: Un dels temes més silenciats però que més afecta el dia a dia de la ciutat és el projecte de renovació de l’inicineradora i l’increment de taxes que paguem amb les escombraries. Anys i anys de desatenció a la necessitat d’un canvi radical en la política de residus que prioritzi el reciclatge i la reutilització ens ha portat no només a un encariment de la vida sinó també a una nul·la millora en la preservació del medi ambient. De fet, el govern convergent ha mantingut el Pla Urbanístic fet en època prèvia a la crisi del 2007 que preveu un creixement desmesurat  de la ciutat i continua sense abordar a fons un canvi en la mobilitat que reverteixi l’expansió del vehicle motoritzat a Girona. Com si el canvi climàtic no anés amb ells, el PDECAT ha desaprofitat 8 anys i ens ha hipotecat el futur ambiental al conjunt de la ciutat.

Són quatre eixos on ens cal estratègies compartides, mobilització popular i una proposta política que superi l’encaix convergent. La CUP-Crida per Girona hi hem treballat tot aquest mandat. Ho farem també aquests mesos que ens queden per endavant. Dins i fora de les institucions. Convençuts que només ens queda la carta de guanyar perquè les gironines i els gironins puguin tenir la ciutat dels drets socials i col·lectius que es mereixen. Una ciutat justa. Una ciutat on les nostres vides no només depenguin del capital, puguem decidir el nostre futur, la cultura sigui l’eix motor de les nostres vides, i el medi ambient l’entorn amb qui conviure. Ho podem fer. Segur. Convençuts de les nostres forces. Honestos amb les nostres propostes. Bon curs a totes i a tots.


lluc @llsalellasvilar

Diguem-li pla de salut

trueta El passat mes de juny el govern gironí va presentar el Pla de Salut de la Ciutat. Un mes abans aproximadament ens l’havia fet arribar per tal que poguéssim fer-hi aportacions. Les vam fer, des de la CUP-Crida per Girona rarament desaprofitem qualsevol oportunitat per dir la nostra en la política municipal. Aquesta manera de treballar incansable sovint ens l’ha reconegut el mateix govern. Així doncs, ens vam llegir el document, el vam treballar entre diverses persones i vam respondre amb un document que reconec que era molt crític amb la proposta de pla. Tenint en compte que havíem pagat 18000€ a una empresa externa per la seva elaboració, crec que tocava. I més si tenim en compte que aquesta mateixa empresa fa poc va cobrar la mateixa quantitat per un altre document que ha resultat ser un fracàs, en aquest cas sobre educació (n’hi ha que es veu que són experts en tot) En tot cas, la qualitat del document ja podeu jutjar-la vosaltres mateixes ja que ara el pla és consultable aquí.

Així a nivell general, és lamentable que un document que pretenem anomenar pla no inclogui ni un pla operatiu, ni un pressupost ni mecanismes d’avaluació. Són elements imprescindibles per desenvolupar les accions i assolir els objectius previstos i per tant, quan no es concreten, jo entenc que no hi ha voluntat real de desenvolupar el pla sinó que simplement hi ha l’interès de fer creure que s’està fent feina.

Al mateix temps, tot i que el document diu que s’ha fet una diagnosi qualitativa, aquesta no apareix en lloc i la diagnosi es redueix bàsicament a una recopil·lació de dades quantitatives extretes d’altres documents que pràcticament ni s’analitzen ni s’interpreten. Aquest anàlisi és el que ha de permetre detectar mancances i necessitats i per tant és la clau per definir qualsevol pla d’actuacions. De la diagnosi, també ens van preocupar algunes dades que desconeixíem i a les quals el document no dóna cap importància com les relacionades amb la Renda familiar disponible (RFDB): mentre l’any 2008, Girona se situava 15 punts per sobre de l’índex de Catalunya, el 2013 ho fa molt lleugerament per sobre (0,9). O la diferència de fins a més de 4 anys en l’esperança de vida segons el barri.

El pla d’actuacions és un altre despropòsit. En línies generals podríem dir que compartim les línies estratègiques i els objectius generals però la concreció en objectius específics i accions és absolutament incorrecte: moltes accions són poc concretes i en cap cas operatives i en ocasions fins i tot estant formulades com a objectius. Al mateix temps, objectius i accions aborden temes que superen les competències municipals i moltes superen de llarg les de l’àrea de salut. Per exemple, apareixen accions sobre esport que no consten en el Pla Local de l’Esport aprovat recentment o accions d’habitatge que l’oficina d’habitatge no té ni de casualitat assumides. Quasi podríem dir que estem definint a través d’aquest pla la política d’habitatge que en canvi no es vol concretar amb un pla local d’habitatge. És, com a mínim, surrealista. També ens sorprenen mancances com el fet que no s’abordi el tema de les barreres arquitectòniques enlloc ni en general la relació entre urbanisme i salut o que, tot i dedicar un extens apartat en la diagnosi a la salut ambiental, després no es prevegi cap objectiu ni acció en aquest àmbit.

Entenem que tot aquest recull d’accions és resultat del procés participatiu però també considerem que un Pla Local de Salut requereix anar més enllà. Se suposa que aquest recull s’ha d’interpretar tècnicament i fer una proposta organitzada i coherent a nivell tècnic tenint en compte les competències, la disponibilitat de recursos humans i econòmics i evidentment el compromís polític de tirar-lo endavant. Tot i els 18000€, tota aquesta feina no s’ha fet. Al mateix temps, la clau d’un pla d’actuació és el pla de desenvolupament, és a dir la concreció d’un cronograma (durant quant temps es desenvoluparà aquest pla, quan es farà cadascuna de les accions…), uns responsables de les accions (quina administració, entitat, àrea, tècnic/a és la responsable de tirar-la endavant) i uns indicadors de seguiment per identificar-ne el grau de compliment. Això no existeix i la seva inexistència ens fa pensar que aquest pla és una declaració d’intensions amb molt poca voluntat de que realment es porti a terme.

Segurament compartim bona part de les accions com a mesures necessàries però la forma com estan formulades les invalida totalment. En definitiva, creiem que aquest és un pla absolutament inútil com a eina de treball per definir l’acció de treball del nostre ajuntament en matèria de Salut i ens preocupa especialment per la importància del tema.

La presentació del pla va venir seguida de la creació d’una taula de salut. És sens dubte una bona notícia però no podem esperar que aquest òrgan participatiu sigui el responsable de la concreció d’aquest pla i sense aquesta difícilment se’n podrà fer el seguiment. Una vegada més, polítiques d’aparador a les quals aquest govern ja ens té massa acostumades.

PD: Ah, i per cert, no, no parla del Trueta. Potser perquè la mirada del govern Madrenas amb el tema Trueta poc té a veure amb la salut, o potser perquè essent un pla estrictament municipal han considerat que no hi té cabuda parlar de coordinació entre administracions ni com a mínim esmentar-hi tot allò que tot i no ser competències municipals afecten considerablement els gironins i gironines. O potser tot plegat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget