Bona revetlla!

IMG_0465Sospito que no gaire lluny d’aquí avui algú ha escrit al seu mur: “última revetlla de Sant Joan autonomista” I en aquest cas és especialment emotiu, per la il·lusió que genera imaginar la revetlla de Sant Joan en una Catalunya independent, però també per la recança de pensar que any rere any haurem de continuar reivindicant la independència dels Països Catalans.

I és que la revetlla és foc, és festa compartida, és màgia de bruixes, música i danses, és rauxa i cultura popular però també és construcció dels Països Catalans. Per això com cada any són una colla els qui han pujat fins al Canigó a buscar la flama que ja s’escampa arreu i encendrà totes les fogueres. A Girona la rebrem a les 6 a la Plaça Sant Pere i l’acompanyarem amb cercavila fins a la Plaça del Vi des d’on es distribuirà a tots els barris.

Avui, de fet, és un dia per gaudir sobretot de la nit i a Girona teniu diversitat de propostes per fer-ho a la fresca i en companyia. Una bona colla de barris fan sopars i fogueres i també hi ha concerts i festes ja consolidades i per tots els gustos.

Sabem que la revetlla és també una nit de vetlla per aquells que arraconaran la festa per estar al servei de tot el que pugui passar. Els ho agraïm ja d’entrada però també aprofito per demanar-vos que prengueu les màximes precaucions perquè també aquells que estant de guàrdia als serveis d’emergències puguin menjar-se un bon tall de coca i gaudir de la nit.

Gaudim, doncs, de la nit i fem més reals que mai les paraules del poeta:

Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant ..
i en fareu també en la serra
perquè els vegin de més enllà.

Que la terra està revolta
sota els peu dels occitans,
i convé que se’n recordin,
de l’antiga germandat.

Des de que fou esquarterada
no s’havia vist pas mai
redreçar-se alhora els trossos
cadascú pel seu costat.

Miracle! gent d’Occitània
l’esprit d’Oc s’ha despertat !
Tots la passarem en vetlla,
eixa nit de Sant Joan.

Tots la passarem en vetlla
al voltant dels focs més alts,
perquè es parlin uns amb altres
com llengües de l’Esperit Sant.

Parlaran de serra en serra,
i de la més als plans ..
Pirineus, si resplandessis
tot encés de mar a mar,
remembrant als fils den vetlla
les memòries del passat,
les fiances del pervindre
i els misteris de l’atzar,
que fa que els fills d’una mare,
que els homes d’un sol parlar
tinguem els braços a l’aire
tots alhora bracejant;
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de llibertat.

Joan Maragall


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

De solar a pisos de luxe

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que un dels solars buits històrics del barri de l’Eixample, a la zona de Joan Maragall a tocar de Bisbel Lorenzana, es convertirà en pisos de luxe d’una empresa que s’ha afanyat a pintar les tanques d’un roig estrident. El solar on històricament hi havia hagut una d’aquelles cases del segle XX, que tant bé es feien veure és privat, està situat en un dels barris amb més densitat d’habitants de la ciutat i amb menys espais verds i públics de trobada de Girona, l’Eixample Nord. El barri té amb prou feines dues places (Pallach i Santaló) i no compta amb cap Centre Cívic malgrat hi visquin entre 10.000 i 15.000 persones. Una mancança que ha denunciat moltes vegades l’Associació de Veïns de l’Eixample sense que ningú se l’hagi escoltat gaire mai. De fet, només cal recordar com s’està no treballant amb la ciutadania el futur de la Plaça Espanya, de la qual, de moment, només en coneixem el formigó per evitar que s’hi aparqui.

Però tornem al solar. Fa temps, quan en Carles Ribas encara era el regidor d’urbanisme, n’havíem parlat i molt d’aquell solar. Jo no era pas regidor en aquell temps però li deia que no ens podíem permetre tenir zones tancades i deixades quan la necessitat d’espai públic és tant evident. Calien i calen propostes i actuacions. Però el meu clam, compartit per altra gent, va quedar en no res. I penso que ara, amb la notícia que el solar seran pisos de luxe destinats a no sabem exactament qui, perdem una oportunitat per haver recuperat espais pels veïns i veïnes de l’Eixample. Us imagineu haver negociat i proposat l’ús d’aquell espai per fer-hi una zona verda, amb arbres, on nens i nenes puguessin jugar, el jovent s’hi pogués trobar i la gent gran passejar i seure en els bancs a l’ombra de la primavera? Sé que res és així de fàcil i que segur que hi havia opcions que aquesta operació proposada no reeixís però ni tan sols l’hem sentit plantejada. I és que sembla evident que aquesta perspectiva de ciutat no és una prioritat per la sociovergència gironina. Si prenem altres exemples veiem més propostes d’asfaltatge que no pas de recuperació d’espais verds i públics.

De fet, els carrers i les places es privatitzen cada vegada més al millor postor i el ciutadà perd capacitat d’incidència. L’entrada Sud de la ciutat, sobre la qual nosaltres venim reclamant un projecte estructural i de ciutat, es fa a pedaços i sense percebre aquesta necessitat. Tan sols cal recordar com la zona verda obligada per llei que tocaria a la nova zona de la Clínica Girona es farà a més d’un quilòmetre de distància a l’Avellaneda en una operació feta a mida que des de la perspectiva d’una ciutat amable ningú pot entendre per cap costat. Aquests són els fets. La ciutat creix i els espais públics i les zones verdes ho fan de forma mínima. I a més a més els que tenim tenen un tractament que deixa molt a desitjar. La Devesa, per exemple, segueix esperant el seu Pla Especial. Per parlar del cas més paradigmàtic. Però n’hi ha més.

Alguns han aprofitat l’ascens del club de futbol Girona per dir que “som una ciutat de primera” i si bé és cert que en molts sentits, els gironins i gironines ens sentim orgullosos de la nostra ciutat, també ho és que pel que fa a l’espai públic i les zones verdes tenim un buit important de projectes i iniciatives municipals. I en tot aquest context, l’Eixample i la ciutat ha perdut un nova oportunitat. Així ho percebem alguns dels que fa anys que passem cada dia un parell de vegades a tocar d’aquell solar de Joan Maragall. Ens havíem fet unes il·lusions precioses que la lleugeresa del Govern i el diner de la construcció farà que no es compleixin. Llàstima.


lluc  @llucsalellas


Amb turistes o dels turistes

Dijous passat unes 50 persones van participar de la taula rodona sobre els apartaments turístics que organitzàvem com a CUP-Crida per Girona a la Plaça Sant Pere. Si n’hagués de treure una conclusió seria la disjuntiva clara que es presentava en el debat i que els presents consideràvem com la cruïlla on es troba el Barri Vell de Girona: Volem que aquest sigui un espai amb turistes, els que allà érem així ho desitgem, o un espai dels turistes com cada vegada més gent percep que l’equip de Govern està dissenyant pel present i el futur d’aquest nucli patrimonial, social i cultural?

I si faig aquesta afirmació no és només per l’acte sinó perquè des de dijous a la tarda a diumenge diverses persones, totes elles residents al Barri Vell, em van explicar diverses experiències de l’última setmana que així ho constaten. Dones grans que baixen a comprar el pa un dissabte al matí ben atabalades davant l’excés de curses i grups de ciclistes, turistes tots ells, que dificulten la mobilitat a peu de la gent gran. Mares de criatures que no poden accedir un dijous al vespre al seu pis de la part alta del barri perquè hi ha una cursa que ni tan sols ha estat senyalitzada prèviament i es veu obligada a donar vint voltes o un concert d’aniversari de seixanta anys d’un dels bars més emblemàtics de la ciutat, l’ARC, on alguns hi havíem arribat a fer assemblees, que ha de començar una hora més tard per la mateixa cursa pensada pel divertimento turístic. A això que cal sumar-hi la interpretació popular de la nova taxa d’aparcament de la Copa que es basa en què està pensada més en clau turística que no pas veïnal. Un exemple més. I tot en set dies.

Tot això passava la mateixa setmana que gràcies a l’acte de la CUP la professora de la Universitat de Girona, Isabel Salamaña, feia públics els resultats dels seus estudis sobre apartaments turístics. Unes dades que no poden deixar a ningú indiferent. Per exemple, a finals de maig els apartaments turístics legalitzats ja superaven els 400 a Girona, prop de 300 dels quals se situen al Barri Vell, un 12 per cent del total d’habitatges que hi ha al nucli històric de la ciutat. Al 2013 la xifra d’apartaments turístics legals a la ciutat era 31. És a dir, en quatre anys, hem multiplicat per 13 els pisos de la ciutat destinats a aquest negoci. De fet, hi ha algunes places o carrers al Barri Vell la situació és d’allò més extrema. Per exemple, només a la zona de la Rambla i la Plaça del Vi hi ha 88 apartaments turístics. Aviat és dit. Unes dades a les qual cal sumar-hi que prop de la meitat d’habitatges de lloguer al Barri Vell gironí ha desaparegut en el mateix període també a causa dels apartaments turístics.

Dades i percepcions diàries de veïns i veïnes que l’equip de govern coneix de carrer però sobre les quals ha decidit no actuar. Seguint l’estratègia del deixar fer, el mercat del turisme va prenent la ciutat dia rere dia i el desequilibri amb el veïnat es fa més evident. I no és una sensació partidista ni cupaire sinó quelcom generalitzat i avalat per les estadístiques. A poc a poc passem de la ciutat amb turistes a la ciutat, o una part d’ella, dels turistes. I sí, no és arreu però estem parlant d’una àrea central en l’imaginari de tots i totes. Un barri que no podem deixar fondre’s en la gentrificació si no volem fondre la ciutat sencera. Tot evoluciona, i cal que ho faci, però cal també que ho fem no a través del monopoli turístic que, de passada, ha fet incrementar considerablement el preu de l’habitatge a tot Girona. Toca prendre partit. Fer veure que no passa res, com fan Madrenas, Plana i Paneque, és també prendre partit. I més concretament, únicament per la ciutat dels turistes. Així no.


lluc  @llucsalellas


De qui és la potabilitzadora?

Dilluns el regidor de sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona, Eduard Berloso, va reconèixer que anys després de la inauguració la part nova de la potabilitzadora de Montfullà aquesta no té un propietari reconegut. És a dir, a pregunta de la CUP-Crida per Girona, Berloso va confirmar que la instal·lació, que va costar uns 20 milions d’euros invertits per la Unió Europea i institucions públiques gironines i catalanes, no té un responsable reconegut, oficial i definitiu. La gestió es fa i l’aigua surt potable, només faltaria, però si hem de parlar de responsabilitats cap paper recull la institució, organisme o entitat que les assumeix. Bé, per no saber no sabem tampoc l’import exacte i definitiu del cost de l’obra. Coses de l’aigua. De la gestió dels millors.

La confirmació va venir dilluns després que el regidor Berloso hagi estat designat per l’Ajuntament com a representant a la comissió que ha de dirimir aquest assumpte. Una designació que arriba un any i mig després que Berloso assumís les funcions de regidor de sostenibilitat. Què ha passat durant tot aquest temps? Vés a saber. A part que el temps ha corregut no pas gaire res més. Ara bé, si greu és que una de les principals infraestructures de ciutat que garanteix l’aigua potable no tinguem clar qui n’és el responsable, encara ho és més que durant un any i mig l’Ajuntament no hagi tingut cap persona designada a la comissió o que, per decantació, la gestió de tota la potabilitzadora la faci Aigües de Girona, Salt i Sarrià, que compta amb l’actual Conseller Delegat i el seu predecessor imputats per la justícia per la seva presumpta gestió corrupta del servei d’aigua gironí.

El cas de la potabilitzadora de Montfullà és greu. O si més no a nosaltres ens ho sembla. Rere un silenci interessat tenim una infraestructura central de la demarcació sobre la qual ara mateix encara no tenim clar a qui ens hem de dirigir, on hi ha sospites que una empresa privada hi fa negoci no declarat malgrat les instal·lacions són públiques i on no està clar quin pla de seguretat s’aplica. Sí, els gestors prefereixen callar i fer veure que no passa res. Només cal escoltar el senyor Berloso dilluns al ple. Per cert, un regidor que va camí d’enfonsar els pressupostos participats i el concepte de participació a la ciutat. Però encara és, per pacte d’interessos, el vicealcalde de la ciutat. Veurem cap on va aquest nyap de gestió i si són capaços d’arreglar-ho abans del 2019 però, com deia Gramsci, el mentrestant és el territori ideal perquè apareguin els monstres. De fet, de la incertesa actual se’n beneficien els de sempre, els corruptors de l’aigua, aquells que durant anys s’han gastat els diners dels rebuts del servei de forma maldestre i gens justificada. I si no em creieu, agafeu totes les auditories fetes i repasseu-les. Si m’ho permeteu: més clar, l’aigua.


lluc  @llucsalellas


Si vols aparcar hauràs de pagar

Els últims plens municipals compten sempre amb una fotografia abans de la sessió – dilluns era el Trueta – que busca desviar l’atenció sobre el contingut de l’espai de debat institucional per excel·lència. Aquest mes de juny, però, la jugada comunicativa no va obtenir l’efecte desitjat perquè sobre la taula hi havia la proposta sociovergent d’instal·lar una nova taxa de pagament pels aparcaments en superfície a la ciutat (2 euros tot un dia i 1 euro per nit si ets veí). És la proposta que s’ha popularitzat com el negoci de l’aparcament de la Copa però que, tal com recordàvem dilluns, podria estar pensada no només per aquest espai sinó per molts altres de la ciutat. I és que, de fet, un dels grans problemes de la decisió unilateral del govern sobre el pagament d’aparcaments de superfícies és que ni tan sols ha anat acompanyada d’una previsió i calendarització d’establiment d’espais concrets on es vol aplicar. Volien un xec en blanc. I lògicament ningú de l’oposició el va voler signar.

Però aquest no és l’únic problema d’origen de la proposta cuinada pels regidors Alcalà (PDECAT) i Paneque (PSC). L’aparcament de pagament, per exemple, no ha estat acordat amb els veïns i veïnes dels barris adjacents a la suposada zona afectada, Pedret i Barri Vell, que han vist, majoritàriament, la decisió com un nou atac a les garanties de viure amb qualitat en els seus barris. I en porten una colla. Així mateix, l’anunci tampoc inclou un pla d’acompanyament que situï quins mecanismes de transport públic, ja sigui autobusos o Girocleta, es posaran a l’entrada Nord de la ciutat per garantir que els anomenats espais dissuasius d’aparcament tinguin unes contrapartides que els facin realment interessants i que els dotin de la utilitat que han de tenir. Finalment, una pregunta que sobrevola amb silenci tot el debat: com és que ningú fa esment als dos aparcaments soterranis tancats ara mateix a la ciutat: un a la Plaça Miquel de Palol i a l’altre sota el Parc Central (amb prop de 1000 places)? No són espais que s’haurien de contemplar davant un canvi estructural en la mobilitat com el que proposa el Govern sociovergent?

La reducció del trànsit motoritzat a la ciutat és un objectiu imprescindible. I aquesta reducció ha d’anar del centre cap a fora. Sens dubte. Per fer-ho calen mesures noves i arriscades. També d’acord. Fins i tot: mesures que puguin semblar estrafolàries en el present i un encert en el futur. No seria pas la primera vegada. En aquest sentit, nosaltres tan sols demanem que es compleixin dues premisses: d’un costat que els veïns d’aquells indrets afectats no n’hagin d’assumir el cost (la proposta actual així ho fa perquè ja m’explicaràs qui agafa el cotxe a 3/4 de 8 del matí i el torna a 1/4 d’11 e la nit) i que en paral·lel es donin garanties de mobilitat amb transport públic incloses en el preu d’aparcament que no encareixi encara més la vida dels treballadors i les treballadores que venen a Girona en cotxe perquè el model de transport públic és un nyap. Ens semblen mesures de lògica política que permeten acomplir objectius compartits, reduir l’ús del cotxe i garantir drets a veïns i treballadors.

Veurem, però, on queden aquestes propostes. Si hom ha de fer cas al desgavell que va ser l’explicació de la proposta en la comissió informativa prèvia al ple ja pateix. I és que aquell dia dels regidors de l’equip de govern n’hi havia que no sabien que existia la proposta, n’hi havien que deien que era general i que no s’havia decidit quin emplaçament tindria aquest nou aparcament de pagament i n’hi havia que t’explicaven que seria tant sí com no a la Copa. I l’oposició esparverada. Descoordinació i ridícul polític. Tot a porta tancada, és clar. Ja se’n cuiden prou que les fotos siguin abans del ple i amb altres temes. El que dèiem. Mentrestant, però, la realitat és la que és i la mesura proposada només ha generat descomprensió.


lluc  @llucsalellas


Pressupostos Participats. Autocrítica, autoquè?

Talment com qui no sap què vol dir fer autocrítica, ahir el govern es va dedicar a buscar culpables a fora per justificar la molt significativa baixada de la participació a les votacions dels pressupostos participats, que ha passat del 6,49% al 4,39% (només el 2013 i 2014 teníem xifres inferiors). La reunió de la comissió mixta va ser un continu de posar excuses i, a jutjar pel que recull la premsa, el mateix devia passar a la roda de premsa, prevista just després de la comissió i que, incomprensiblement, va  passar a fer-se a la tarda. De fet, potser no és tan casual, ja que amb això han aconseguit que no apareguin a cap diari versions crítiques dels veïns i  veïnes. Tot plegat indignant.

PressupostosParticipatsCap esment al comunicat d’una AAVV manifestant la manipulació de les propostes acordades en les assemblees veïnals, cap esment a les tensions creades entre veïns arran del funcionament d’aquest model, cap esment a la necessitat de fer una reflexió de fons del procés, cap esment al fet que tenim una àrea de participació amb poc personal i poc especialitzat (us imagineu una àrea d’urbanisme sense arquitectes?) i que canvia cada dos per tres, cap esment al fet que hi hagi una moció aprovada el 2015 i incomplerta que acorda fer una jornada per conèixer altres experiències i iniciar un procés de revisió dels pressupostos participats. En comptes d’això, la culpa és de les associacions de veïns que intenten assegurar que s’aprovin els projectes previstos i d’aquells que es dediquen a criticar que hi hagi massa projectes pendents de realitzar-se (mireu el mapa i jutgeu vosaltres mateixes). Autocrítica, autoquè?

Com si fos el dia de la marmota en la comissió mixta es comentava que els sobres enviats a les cases semblaven propaganda i la gent els llençava, que hi havia barris que presentaven un únic projecte o un conjunt que sumava la quantitat exacte de que es disposa, que cal fer pedagogia de la participació… Només cal revisar les actes de la comissió mixta des del 2013 per veure que aquestes crítiques ja es feien aleshores i de moment no ha canviat res i em sorprendria que ho fes un govern que no sap què vol dir fer autocrítica.

En qualsevol cas, al meu entendre el problema és de fons, és de no entendre què vol dir la participació. Així, per exemple, una de les propostes del govern citades ahir era obligar a que hi hagi competència. Escandalós. Així resulta que la clau de la participació és que es promogui la competència entre veïns i veïnes i així la gent anirà a votar per assegurar que s’arregla la vorera de sota casa enlloc de la de la del carrer de més avall. Aquest és el nivell i la idea del govern de com promoure la participació. Al mateix temps, avui al diari defensen l’exclusivitat d’un model que parteix de les propostes de la ciutadania però ningú reflexiona sobre el fet que la participació ciutadana en la primera fase, la de fer propostes i consensuar-les és mínima i ha disminuït any rere any. De la possibilitat de fer propostes pràcticament no se’n fa difusió, la presència a les assembles és baixíssima i l’experiència decepcionant per aquells i aquelles que hi assisteixen. Sobre això, però, que són els fonaments del procés, zero reflexions. Canviarem el sobre i alguns punts i comes del reglament, però els pressupostos participats continuaran essent un fracàs perquè la participació també requereix expertesa, reflexió continuada i sobretot voluntat política.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple de juny

Ple de juny, es respira estiu i tothom confia que el ple no s’allargarà gaire ja que no hi ha gaires punts que generin debat. Alguns dels previstos s’han posposat, de fet n’hi ha, com el pla especial de la Devesa, d’eternament posposats. Precisament el primer punt de debat va de posposar unes actuacions a la incineradora. Mentre organitzem un congrés internacional de residus on vam poder conèixer models de gestió que assoleixen taxes altíssimes de recollida selectiva, el govern continua apostant i posant una gran quantitat de calers per un model caduc i pervers que funciona millor com més residus cremis i que per tant no incentiva gens ni la reducció, ni la reutilització ni el reciclatge, les famoses 3R. Anem enrere, però no amb el nostre suport.

Diversos punts de tràmit ens situen ràpidament en 2 punts de modificacions: plantilla i ordenances. Sobre la plantilla hem de sentir de la boca de la regidora Planas com es justifica l’amortització de diversos llocs de treball per crear-ne d’altres de categoria inferiors. Es veu que consideren que la gent que arriba nova ha d’aprendre abans de pujar de categoria i pel que sembla els treballadors i treballadores actuals no mereixen una promoció. No recordo que fessin el mateix amb els “coordinadors d’àrea”, càrrecs de confiança que sense acreditar cap tipus de coneixement sobre la matèria van entrar directament a cobrar més de 50000€ anuals. Vares dobles de mesurar.

Les modificacions de les ordenances mereixen un punt a part. Tot i que habitualment les ordenances s’aproven cada final d’any per aplicar-se correctament l’any següent, es veu que hi ha canvis “no previstos” que cal introduir amb urgència. El primer la polèmica taxa d’aparcament tou, que no es pot esperar a desembre tot i que segons afirma el govern encara no té determinat on s’aplicarà. És una modalitat prevista en el pla de mobilitat que des de la CUP-Crida per Girona podríem valorar com a positiva si es complissin una sèrie de requisits. En primer lloc, diàleg amb el veïnat i altres sectors que es veuran clarament perjudicats per la taxa i en segon lloc l’execució de tot de millores de mobilitat complementàries també previstes en el pla de mobilitat i que donen coherència a la taxa: estacions de Girocleta, connexions amb autobusos, aparcaments dissuasoris gratuïts… Una vegada més, el govern comença la casa per la teulada. La segona modificació ha de servir per regularitzar un cert desgavell amb el cost dels comandaments per accionar tancaments de vies públiques (bàsicament pilones que permeten accés exclusivament al veïnat). La tercera pretén resoldre alguns conflictes apareguts arran de que es fes pagar a entitats com ampes o associacions veïnals les despeses del desplegament policial necessari en la realització d’una cursa. La regularització de les exempcions és lògica i necessària, però tal i com vam denunciar ahir, el redactat que s’ha escollit genera dubtes i facilita que fins i tot aquells qui pretenguin obtenir algun tipus de rendiment de la cursa puguin acollir-se a l’exempció.

Transferències entre partides, petits canvis urbanístics i una primera gestió per facilitar les modificacions previstes a l’estadi de Montilivi en què vam defensar el que ja dèiem en aquest article ens van portar a l’apartat de mocions. Des de la CUP-Crida per Girona, d’una banda, demanem que es rebutgin l’enèsima ofensiva del govern estatal contra l’autonomia municipal i per posar traves a les municipalitzacions i, de l’altra, proposem que l’Ajuntament de Girona solidaritzi amb els municipis afectats per la línia elèctrica d’alta tensió Juià – La Farga 3 mostrant-hi el seu rebuig. Les dues van endavant, el consens que el model a seguir ha de ser un altre és ampli i PP i C’s es queden sols defensant aquestes ingerències de l’estat. El PP fa veure que es preocupa pel transport públic tot i que oblida la taula de mobilitat a la qual, per cert, no ha assistit ningú del seu partit en les dues darreres convocatòries. Podríem d’una vegada intentar convertir aquestes taules i consells en vertaders espais de debat i presa de decisions? La moció d’ERC per avançar cap a una ciutat accessible i inclusiva ens dona peu a explicar que la poca inversió que s’ha anat fent el el pla d’accessibilitat ha estat en part gràcies al pacte aconseguit per la CUP-Crida per Girona amb la municipalització de zones verdes i blaves que va forçar el govern a incloure una partida d’inversions de 70000€ ple pla. Finalment, C’s, una vegada més (en van moltes, ja), ens va deixar amb la paraula a la boca al deixar sobre la taula la seva moció sobre pisos turístics, per cert, copiada literalment de la presentada pel seu grup a l’Ajuntament de Barcelona.

El torn de precs i preguntes, una vegada més, decepcionant: respostes incompletes o que no s’acorden a allò que hem preguntat. Potser a més de controlar el temps haurem d’exigir un control de qualitat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget