Girona Est. Som-hi!

Aquest dimecres vam finalitzar les jornades Girona Est, quina escola volem? La valoració ha estat molt positiva tant per part de l’organització com per part de les persones assistents. La motivació de les mateixes era la de formar-nos una opinió pròpia com a grup polític de quines són les millors opcions per enfocar l’escolarització als barris del sector Est i fer-ho evidentment en el sector i amb la gent del sector. Tot i la darrera sessió de treball, encara tenim feina de concreció i per traslladar les reflexions, propostes i idees sorgides a les jornades a propostes concretes. Aquest és el compromís que vam adquirir dimecres passat. Al mateix temps, però, amb les jornades crec que hem aconseguit molt més que això. D’una banda hem après i aprofundit tant en la realitat del barri i de les seves escoles, com en matèria de polítiques educatives inclusives i per a la igualtat d’oportunitats. De l’altra,  hem generat un autèntic espai de debat i reflexió entre professionals i veïns i veïnes del barri, experts en temes de polítiques educatives o amb experiències diverses en l’àmbit de l’educació i gent vinculada a la comissió d’educació de la CUP amb ganes de fer propostes de transformació per al sector. I això té tant o més valor que el resultat concret que se’n derivi. La satisfacció manifestada per diversos participants a pràcticament totes les sessions així ho indicava.

img_8606És clar, però, que l’èxit significa també compromís i responsabilitat i per tant, més enllà de les limitacions en la capacitat d’influència de les quals hem de ser conscients, ara ens toca fer l’esforç de traslladar la feina feta a accions que ens permetin treballar per a la millora de l’educació al sector. Sens dubte hi havia propostes que generaven un consens ampli com el fet que cal un abordatge integral per a la transformació del sector; el fet que cal destinar-hi els millors professionals i els més motivats per treballar en aquest context; que cal abordar el debat de l’educació de manera específica al barri però alhora lligant-lo al debat de la gestió del procés d’admissió per tota la ciutat; que és necessari partir d’un concepte ampli d’educació que inclogui l’educació al llarg de tota la vida i també l’educació a temps complet i que en aquest marc són claus etapes com els 0-3 o l’educació d’adults, les extraescolars i l’acompanyament individualitzat al procés educatiu; que hem de pensar en propostes flexibles i altament adaptables a les realitats individuals i familiars; i que tot això, evidentment requereix d’un compromís polític ampli i d’un lideratge fort tan a nivell polític com tècnic.

És evident que ara mateix no disposem d’aquest compromís ni lideratge però no vol dir que no puguem treballar per posar propostes sobre la taula i per exigir avenços i generar sinèrgies que pressionin en aquesta línia. I en això estem, de moment hem comprovat que de ganes i qualitat n’hi ha.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Interessos i passos enrere en la protecció a la infància

Fa temps que anem al darrera d’un parell de temes lligats a la protecció de la infància a la nostra ciutat. Tot i ser un tema de competència de la Generalitat de Catalunya, entenem que l’ajuntament no se’n pot desvincular, tant perquè són instal·lacions de la ciutat i que atenen menors de la ciutat, a més d’altres municipis, com per la vinculació de la tasca que es fa en aquests centres amb la tasca que es fan des de serveis pròpiament municipals. Hem posat el tema sobre la taula, preguntat al ple i a la regidora responsable i hem instat a l’ajuntament a moure fitxa. Just ahir la CGT feia una roda de premsa per parlar de tot plegat (notícia).

Girona. Fotos de l'exterior del centre d'acollida de menors Misericòrdia, que està a Puig d'en Roca. Podeu anar-hi quan vulgueu perquè són fotos de fora. En aquest cas, millor si no surt ningú a la foto perquè és un centre de menors amb problemes.Una de les nostres preocupacions ja fa dies que ha saltat a la llum pública, l’ampliació del Centre d’Acolliment Nostra Senyora de la Misericòrdia, de titularitat pública, amb un mòdul per a adolescents dependents de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Els treballadors i treballadores del centre s’han mostrat absolutament contraris a la decisió amb múltiples arguments lligats, entre d’altres, a la conflictivitat i els perills que comporta aquesta ampliació i a les mancances i dificultats, com la sobreocupació, que ja té actualment el centre. El més destacable, però, és el fet que aquesta aposta és absolutament contrària a la línia que la mateixa consellera manté públicament que preveu seguir de centres d’un màxim de 12 places, i que fins i tot el Síndic de Greuges s’ha manifestat contrari a la decisió precisament per les recomanacions fetes en els seus informes de tendir cap a centres petits i integrats en el teixit urbà i social.

Tant o més indignant que aquesta decisió, que és clarament un pas enrere en la política de protecció a la infància, són els interessos amagats en la mateixa. I és que si bé el centre és de titularitat pública, la gestió prevista per al nou mòdul serà privada tal com ja es pot veure en l’oferta de contractació per valor de 18 milions d’euros. Tothom té clar que l’adjudicació es farà a la Fundació Resilis, una de les moltes que es troba sota el paraigües de la Plataforma Educativa. Com també es té clar que serà la mateixa fundació qui gestionarà el CREI que està previst ubicar en l’edifici de Juià on fins ara s’atenia els adolescents que seran traslladats al Puig d’en Roca, una oferta que també està ja publicada per valor de 22 milions. I doncs, qui és aquesta fundació-plataforma que es beneficia per partida doble d’aquest moviment? És una vella coneguda per la gent del ram de l’educació social de les comarques gironines i ni més ni menys l’empresa on l’actual Director General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, el sr. Ricard Calvo, ha fet carrera professional i on fins fa poc encara constava amb diversos càrrecs en diferents organitzacions del grup.

I això ens porta al segon tema, les Cases d’Infants, una proposta d’atenció a la infància que va néixer com una prova pilot i s’està desvirtuant per interessos molt allunyats dels drets dels infants. Un trasllat del projecte (perquè s’ha escollit Girona? A qui li interessa?), reduccions de pressupostos i de plantilla, denúncies vàries de les treballadores i treballadors… és un tema complex que ha permès que surti a la llum un element preocupant que no fa més que constatar allò que fa temps que molts denunciem, i és que sota la idea innocent de les organitzacions sense ànim de lucre sovint s’hi amaguen autèntics conglomerats empresarials amb molt de lucre. Darrere del projecte de les Cases d’Infants hi trobem la Fundació Fasi (una altra del conglomerat Plataforma Educativa), formada per una part privada (Casa Equipaments S.L. i la Fundació FIATC) i una de pública (la Diputació de Girona). Més enllà de què tornin a aparèixer conflictes d’interessos del mateix director de la DGAIA, segons la CGT és precisament l’empresa Casa Equipaments S.L. la immobiliària que proporciona els edificis on s’instal·len les cases d’infants i pel que sembla en treu un alt rendiment. A l’habitual pràctica de sous sobredimensionats com a via de desviar el lucre a aquest tipus d’organitzacions, hi afegim la d’obtenir alts rendiments a través de lloguers.

Tot plegat és el resultat d’un procés d’externalització accelerat que va iniciar l’aleshores conseller Felip Puig, un procés que encara perdura i del qual algunes organitzacions n’han sortit molt beneficiades, un procés que se suma a la realitat d’uns centres d’origen religiós basats en la idea de la beneficència i que en moltes ocasions arrosseguen encara aquesta rerefons amb accions i metodologies altament qüestionables. Sens dubte, caldrà que des de la DGAIA es donin explicacions d’aquests conflictes d’interessos, s’acceleri la tasca de control de tots els centres i es defineixi i es compleixi un model clar de treball en què la protecció de la infància sigui el primer i únic objectiu. Si hi ha consens en què cal tendir cap a la desinstitucionalització i l’aposta per crear unitats de convivència petites i similars a les famílies, no té cap sentit que a Girona fem passos en sentit contrari.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Crònica 32. Diputació: la monotonia de l’anar fent

El ple de la Diputació d’aquesta setmana em va fer pensar en aquells diumenges d’hivern a la tarda, calçats amb les espardenyes, tapats amb la manta i la lectura o la televisió com a passatemps. O les tauletes i les sèries si ho voleu fer més actual. Amb una sensació de mandra i monotonia a la sala a l’espera que quelcom d’interessant passés per davant dels seus ulls, diputats i assistents seguien l’ordre del dia amb la mateixa passió que esperes la visita del tècnic que et revisa la caldera. De fet, si repassem les intervencions veurem que el grup d’Independents de la Selva no va intervenir en cap ocasió, el PSC en una i ERC en una altra. I això que l’ordre del dia superava la vintena de punts de debat i votació, decrets i precs i preguntes a banda.vila

La sensació era que hom esperava que la CUP hi poséssim ritme. I ho vam procurar. No pas com un element folklòric o de «divertimento» sinó tot el contrari: com a representants, tenim la obligació de fiscalitzar la feina dels que governen, i en aquesta tasca encara ens hi trobem massa sols. Massa anys de silencis que han generat una sensació d’impunitat entre els que manen. I per trencar aquest silenci estem a la Diputació, però també per omplir de continguts els temes que s’hi tracten, com en l’àmbit de l’habitatge o el Pla de Bases de subvencions per l’entorn del Parc del Montseny. En ambdós casos, per exemple, vam explicar quin era l’horitzó que visualitzàvem per ajudar a garantir el dret a l’habitatge com una prioritat així com per preservar el Montseny d’una potencial especulació i massificació que fa massa temps que sobrevola el Turó de l’Home. Però no ens vam quedar aquí. Vam argumentar també el nostre vot contrari als suplements de crèdit presentats pel Govern perquè reprodueixen la dinàmica de donar diners (milers) a dit a festivals (ja siguin del porc, del tap, de la vaca frisona o qualsevol de música) sense argumentar quins criteris fan que un se n’endugui A i l’altre B. Una inconsistència que, des del nostre grup, no volem avalar com fa la resta de grups a la Diputació.

Si heu seguit aquestes cròniques aquest és un tema tan recurrent com l’existència dels diumenges. Una pràctica estructural que sembla no tenir fi i que només la CUP denunciem. I és que ja sabem que la font ha rajat per tothom quan ha volgut. Ara bé, malgrat la solitud, nosaltres anem fent. Com fem també amb altres problemes com ara la gestió del Consorci de la Costa Brava del qual la Diputació n’ostenta la presidència. Vam treure el tema i vam exigir responsabilitats polítiques després que el propi Consorci hagi reconegut mala praxis en la seva gestió en els últims anys. La resposta va ser que no calia, que amb el canvi de gerent n’hi havia prou. D’aquesta manera el President de la Diputació avalava novament que un consorci públic pot tenir una gestió irregular i que aquells que n’eren els responsables polítics i cobraven dietes per assistències no hagin de fer ni desfer res. La vella política. I així poc s’avança.

Finalment, durant el Ple vam voler fer constar que la situació de la Casa de Cultura i, especialment, del Conservatori és realment precària i mancada d’inversions en una situació que sovint fa pensar en l’Hospital Trueta: la cançó del «nou projecte» fa oblidar les necessitats del present. I, en aquest cas, la responsabilitat és tota de la Diputació que ni tan sols ha informat als grups de la Diputació en quin punt es troba gaire res explicita que qualsevol dia ens ensenyaran una proposta que ens farà obrir a tots els ulls i exclamar: «OH». Una manera de fer d’esquenes a agents, usuaris i partits que, una vegada més, tot fa pensar que construirà la casa per la teulada. I aquí estem, deixant passar aquests diumenges, perdent l’oportunitat d’apassionar-nos en intentar transformar unes polítiques que condueixen als culs de sac de sempre i esperant que la CUP se’n cansi i reproduïm els mateixos vicis. Tanmateix, nosaltres hem vingut a capgirar aquest món, no ens fa por participar de mobilitzacions contra l’exèrcit un dilluns de febrer i si volen que ens asseiem al sofà val més que s’esperin asseguts. És la monotonia de la transformació.


lluc  @llucsalellas


Mas Abella existeix

Si avui en dia preguntéssim als gironins i les gironines si saben què és el Mas Abella tinc la sensació que la majoria respondria que no. I si dobléssim l’aposta i els demanéssim per la ubicació geogràfica en un plànol i per les activitats que s’hi duen a terme els dubtes serien creixents. Aquesta constatació és la conseqüència de la «no política» respecte un equipament públic i municipal on hi treballen (i no pas poc) les entitats referencials de cultura popular i tradicional de la nostra ciutat. Una inacció que porta quinze anys, des de la inauguració de l’espai, i que caldria revertir d’una vegada per totes si la nostra vol ser una Girona de cultura, arrelada i activa. Aquesta és la principal conclusió de l’acte «Mas Abella: un projecte per (r)evolucionar» que la CUP-Crida per Girona vam organitzar la setmana passadaabella

En la trobada hi van participar una vintena de persones vinculades amb l’activitat diària al Mas i amb les entitats que hi donen vida: Diables de l’Onyar, Fal·lera Girona, la Mula Baba i Orella Activa. La sensació de desconnexió entre les polítiques municipals, d’equipaments i culturals i el projecte del Mas i la feinada que fan aquestes entitats a va ser una constant en tot el debat. Així, i per posar-hi exemples concrets, malgrat la quantitat d’hores d’activitat i les desenes de persones que participen de les entitats, a hores d’ara el Mas Abella encara no compta amb wi-fi per poder fer tasques imprescindibles d’entitats amb produccions culturals, manté espais de magatzem amb arxius desconeguts que impedeixen acomplir les peticions de més espais de trobada i assaig o no s’hi fan inversions mínimes municipals de pintura o millora de sonorització. De fet, ni tan sols es projecta el Mas Abella a nivell de ciutat com un equipament del qual sentir-nos-en orgullosos. Sinó com s’explica que Girona no compti amb senyalitzacions viàries per arribar a un Mas Abella que ni tan sols té cap rètol a l’exterior que l’identifiqui com a tal?

Tot plegat són, des del meu punt de vista, conseqüències d’entendre la cultura popular com un fantasma. I és que malgrat parlar-ne molt en les discussions informals, l’equip de govern sembla que la prefereixi invisibilitzada. I ho dic per aquests exemples quotidians que explicava en el paràgraf anterior però especialment perquè tot forma part d’un pecat original: la manca de voluntat de fons de projectar aquesta cultura i les entitats que la promouen com un dels pilars de la nostra ciutat.

Arraconada com si fos un acte folklòric, Girona continua vivint indiferent a unes entitats que no només duen el nom de Girona arreu (Diables fa anys que fa espectacles internacionals i la Fal·lera fa desenes d’actuacions cada any arreu del país i part de l’estranger, per posar dos exemples) sinó que organitzen desenes de persones i actualitzen una proposta de cultura popular lligada a les tradicions però sobretot al moment i una manera oberta d’interpretar l’art i la participació ciutadana. I Mas Abella i el seu no-projecte de futur i d’evolució per promoure’n el coneixement i les potencialitats n’és l’exemple paradigmàtic. La ciutat dels festivals necessita molt de foc d’encenall per la combustió i de tant voler inaugurar cada setmana amb un espectacle diferent ha acabat oblidant els que sempre hi són, a la penombra, però que ens lliguen amb la creació, l’activisme, l’amor a la cultura i neixen a la base de la nostra ciutat. Concretament a cavall de Palau i Montilivi, a prop de la Font de l’Abella.

PS: Mireu què passa si poseu “Mas Abella Girona” a Google imatges. Tot dit


lluc  @llucsalellas


Torre Gironella, obrim finestres d’oportunitat.

El dilluns passat el ple de Girona va aprovar definitivament el Pla Especial de les Pedreres, sens dubte una gran fita que fa molt temps que la ciutat i sobretot els veïns i veïnes de la zona estaven esperant. El pla és una eina d’ordenació que determina els usos i activitats previstos per cada espai i que, per tant, ha de permetre gestionar la zona protegint-ne el seu valor ambiental i cultural.

Si es va aprovar dilluns i no abans és perquè finalment disposàvem d’un pla social annex que preveu les característiques i les diferents vies pactades per a la reubicació de les famílies que avui en dia viuen en cases d’autoconstrucció en terrenys públics del parc de les Pedreres. Una condició que vam exigir des de l’oposició a un govern encara en minoria. No negaré que el pla ha nascut una mica coix, la necessitat d’incloure canvis i concrecions a una de les fórmules de compensació previstes (ja sabuda prèviament al ple) portava a pensar que tal vegada hagués estat millor esperar un mes més. Al mateix temps, però, la il·lusió i el convenciment de les famílies afectades i el consens aconseguit a la taula de negociació que durant molt temps ha estat treballant aquesta proposta permetia entendre la voluntat de complir el compromís de portar-ho en aquest ple. També és cert i així ho vam expressar al ple que la base jurídica de l’acord és feble, el reconeixement legal de la propietat és complicat tenint en compte el context i això dificulta la solidesa jurídica de les propostes de compensació en què es basa la reubicació. Per això, des de la CUP-Crida per Girona, havent parlat amb representants de les famílies afectades, vam entendre que la solidesa l’hi donava el fet que hi hagués un consens ampli també en el ple i vam prioritzar aquest fent un vot afirmatiu crític enlloc d’optar per un vot menys compromès.

torregironella

Al mateix temps, calia també posar en valor la feina feta per molts i moltes al llarg d’anys. La taula que s’ha reunit periòdicament en els darrers anys ha estat un bon exemple de diàleg entre la ciutadania i l’ajuntament. Polítics, tècnics de diverses àrees, veïns i veïnes afectades directament o indirecta, representants i figures de reconeixement comú asseguts per trobar solucions a un tema complex. Una fórmula que cal que prenguem com a exemple i que tinguem en compte per a altres conflictes veïnals. Aquesta sens dubte seria una aposta interessant que es podria treballar en el marc, per exemple, del nou consell de seguretat tot i que, com hem vist, pot aplicar-se a un ampli ventall de situacions.

Alhora, però,  la taula és una eina que hem de mantenir també en la tasca que s’obre amb l’aprovació d’aquest pla, una tasca de concreció, planificació i execució gradual de les vies previstes de reubicació i tot el que comporta. I aquí hi juga sens dubte un paper clau la relació amb el veïnat de Torre Gironella, un veïnat que es veu afectat per la reubicació prevista i que evidentment té molt a dir-hi. Sabem que les paraules i demandes expressades al ple per part d’una veïna no són generalitzables a tot el veïnat. De fet, hem anat seguint de prop el procés i parlant amb alguns veïns i veïnes, per això coneixíem els recels d’alguns d’ells. Al mateix temps, però, som conscients que en la major part dels casos el que es demana és una millora a nivell d’infraestructures al barri que, com molts d’altres de perifèrics, es senten justificadament agreujats quan es comparen amb el centre de la ciutat. Un barri que cal recordar que també té origen en l’autoconstrucció per part d’immigrants de la resta de l’estat als anys 50 però que ja va fer un procés de consolidació ara fa uns anys. Amb tot, és evident que és un barri encara amb grans mancances i dificultats peculiars derivades de la seva ubicació i construcció irregular i espontània. Els continus talls de llum, la manca de voreres i el malestat de l’asfalt o la distància amb equipaments de tot tipus (escoles, centres cívics, CAPs…) en són alguns exemples.

La proposta de reubicació i per tant la més que possible arribada d’un bon nombre de veïns i veïnes al barri, però, ha de ser una oportunitat de millora i així ho hem d’entendre també des del consistori. Una oportunitat per dignificar el barri i millorar-ne les infraestructures atenent aquestes mancances que expressen els veïns i veïnes. Una oportunitat per dignificar-ne els carrers posant noms a aquells que encara no en tenen. Oportunitats que junts hem de treballar perquè es facin realitat, per això és clau mantenir la tasca que s’ha estat fent en el marc de la taula de diàleg i alhora ampliar el diàleg amb els veïns i veïnes de Torre Gironella. Crec que hi ha una gran predisposició en la gran majoria de veïns i cal aprofitar-ho per treballar lligams i elements de reconeixement mutu. Perquè no, per exemple, aprofitar l’ocasió per implicar uns i altres en un projecte de recuperació històrica dels orígens del barri i la seva evolució? I si ho lliguem amb un procés de definició del nomenclàtor del barri? En tot el que vagi en aquest camí, el govern ens hi trobarà.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

A les Gavarres caminem sense exèrcit

Escric aquestes paraules quan encara no sé com acabarà tot l’afer de les maniobres que l’exèrcit espanyol ha anunciat PER FAX que farà dilluns entre Girona i Celrà. El missatge críptic de l’alcaldessa de Girona que, quan es va saber la notícia quatre dies abans que els militars passegin per les Gavarres, tan sols va dir que «no volia precipitar-se» em va fer dubtar en primera instància. Posteriorment, Marta Madrenas va resoldre l’enclaustrament i, moguda per la creixent indignació social, va explicar que, per ella, les maniobres eren una irresponsabilitat i que havia enviat un requeriment al màxim responsable de l’exèrcit a la demarcació perquè suspengués (Tenir algun temps deturat el curs d’una cosa segons el GDLC) les maniobres. Un primer pas que malauradament es quedava a mig camí d’una resposta contundent com aquella que mereix una acció militar que altera els valors de la pau, de l’autonomia local i del dret a decidir, àmpliament compartits per les gironines i els gironins. Una resposta sense embuts que tindria, sens cap mena de dubte, el suport dels regidors d’ERC-MÉS  i la CUP-Crida per Girona que, amb aquests temes, sempre hi hem sigut.

militars

De fet, es fa inevitable establir la comparació amb la reacció que hi ha hagut per part de l’equip de govern de Celrà (CUP), amb el suport els partits a l’oposició ERC i PDECAT. A Celrà, també afectats per les maniobres, han decidit fer públic un ban de prohibició de les accions d’assaig bèl·liques i fer totes les accions possibles per impedir que l’exèrcit pugui fer els seus espectacles per les Gavarres tenint en compte que les institucions locals gironines han expressat pel dret i pel revés que l’única maniobra que n’esperem és la seva retirada. El govern de Celrà ha expressat el sentiment compartit de la immensa majoria de celranencs i celranenques, ha reivindicat la sobirania local, la tradició antimilitarista de la nostra comarca i, evidentment, la voluntat majoritària d’independentitzar-nos d’un Estat que només sap fer anar la repressió (i ara les perfomances militars) com a eines de «seducció massiva». Des del primer moment que va tenir constància de les idees de l’exèrcit ha alçat la veu i, fins i tot, ha organitzat una concentració municipal per rebutjar les maniobres militars. Determinació i no dubitació.

En aquest sentit, sóc del parer que l’única manera d’evitar que això de dilluns passi tal i com l’exèrcit vol és posar el conflicte sobre la taula i denunciar amb tots els ets i uts la indecència de tot plegat. No pas amagar el cap sota l’ala sinó denunciar-ho i explicar perquè n’estem farts d’aquestes actituds per part de l’Estat. Per això són tant importants els moviments que hi ha hagut en les últimes hores perquè totes les entitats civils, polítiques i socials de la ciutat i la comarca s’impliquin en aquest sentit. Col·lectius que fidels als valors de la pau i de la no violència no comparteixen la provocació de l’exèrcit espanyol i han anunciat un conjunt d’accions cíviques per aquest dilluns com ara les dues marxes populars que surten a les 8h des de la Plaça de l’Església de Celrà i des del Cul de la Lleona de Girona. Crec que la immensa majoria de gironins i gironines no volen que les Gavarres es converteixin en un assaig de no se sap ben be què dirigit per nostàlgics del Vietnam i d’entrar al mes de febrer a les ciutats catalanes. Per això la reacció i el suport de les institucions locals és tan important.

En tot cas, passi el que passi i hi hagi la implicació que hi hagi, el més important és que aquests dies siguem molts explicant la barbaritat que representa que l’exèrcit torni als nostres pobles, a les nostres ciutats. Que l’Estat només coneix la via de l’autoritarisme i la por i que nosaltres hi posem democràcia, fermesa i reivindicació caminant dilluns per uns camins que no són un camp d’entrenament de la Jaqueta Metàl·lica de Kubrick. Els camins de les Gavarres, terra antimilitaritzada, volgudament compartida, no frontera de res, espai de vivències i no de violències. Per sintetitzar: que se’n vagin.

Postadata: L’Estat espanyol es va gastar el 2016 més de 17.000 milions d’euros en el pressupost de defensa i l’exèrcit. La quantitat és equivalent a uns 377 euros per ciutadà de l’Estat. Cultura de la pau, en dèiem.


lluc  @llucsalellas


Crònica de la decepció

plegirona

Del ple de dilluns podria explicar-ne moltes coses, algunes no sé si val la pena fer-ho. Va ser un ple decepcionant, en molts sentits. En primer lloc perquè algunes van creuar línies que no s’haurien de creuar, es van sentir paraules que no s’haurien de sentir en un ple. Les discussions polítiques poden ser més plàcides o més dures, poden anar un pas més enllà i poden fer-se retrets, poden ser sarcàstiques, acusadores o fins i tot alliçonadores (n’hi ha que es mouen molt bé en aquesta tesitura). Sovint tots ens movem entre un to o l’altre, hi ha temes que ens remouen més i generen intervencions més airades però no deixen de ser intervencions polítiques, que fan referència a l’acció política com a regidors o regidores o al partit polític que representem i crec que són poques les ocasions en què es traspassa aquesta línia. Tot i així hi ha qui s’obstina a traslladar les coses a aquest terreny i a interpretar i viure com una ofensa personal qualsevol intervenció o acció que no sigui del seu gust i el problema apareix quan a més a partir d’aquesta lògica es pretén manipular el ple i si més no en part, s’aconsegueix. El ple s’enrareix, els torns de paraula s’atorguen o no a discreció i fins i tot es mostra de forma descarada una manca de respecte absolut a altres intervencions i per aquí no anem bé. Potser haurem d’acabar demanant que a més dels fulletons informatius amb consells sobre salut (ahir salut emocional, tota una ironia) se’ns ofereixin sessions formatives sobre assertivitat.

La decepció de dilluns, però, va anar més enllà de les formes i va tenir a veure sobretot amb el contingut i amb la negativa del govern a assumir dues propostes que des del nostre grup portàvem en format de moció. La primera, una moció per avançar en el suport de l’Ajuntament a les víctimes de l’estafa bancària que han suposat les clàusules abusives incloses en la gran majoria d’hipoteques. Una moció que vam revisar de dalt a baix per adaptar a la tasca, que he de reconèixer que ignoràvem, que s’està fent des del consistori en aquest sentit. Reconeixent aquesta tasca que es des de l’OMIC i en part en conveni amb l’AICEC-ADICAE vam, doncs, fer una sèrie de propostes per reforçar-la i millorar-la. Veient les dades d’atenció és evident que no estem arribant ni de bon tros a tots els ciutadans i ciutadanes de Girona que estan afectats per aquest tipus de clàusules i que tenen la possibilitat de reclamar a través de diverses vies. Entenem doncs que cal, en primer lloc, fer una important campanya informativa sobre què són les clàusules sòl i les vies de reclamació possibles, acompanyada d’una forta difusió entre la ciutadania. En segon lloc establir un enllaç entre la tasca feta des de l’OMIC i la que s’està fent des de l’Oficina d’Habitatge i en el marc de la Taula pel Dret a l’Habitatge. I en tercer lloc, ampliar el conveni amb ADICAE per oferir més hores d’assessorament que puguin donar resposta al previsible augment de la demanda arran de les sentències cada com més generalitzades i fermes declarant l’abusivitat de diverses clàusules i els criteris d’aplicació de retroactivitat. El govern, però, tot i l’esforç d’adequació fet per la nostra part va decidir votar que no. No és la primera vegada que alguns (o molts) tenim la sensació que la negativa té poc a veure amb el contingut de la moció sinó més aviat amb una estratègia erràtica que té per objectiu evitar el debat de com més mocions millor, una estratègia que per absurda sovint no tenen ni força per aplicar, però que en ocasions porten al límit també absurdament. Ahir, però, potser hi havia alguna cosa més, potser la negativa del govern també tenia a veure amb la voluntat d’evitar com fos que es pogués visualitzar públicament la sociovergència amb una confrontació amb els bancs, aquells mateixos bancs de qui saben que depenen absolutament per mantenir-se al poder.

La segona moció que sorprenentment (o potser no tant) va quedar descartada amb el vot en contra, entre d’altres, del govern sociovergent, va ser la de la campanya “Bombes d’impunitat”. Una campanya que preveu recuperar la memòria històrica en relació als bombardejos sistemàtics de l’Aviazione Legionaria i la Legió Condor que tenien per únic objectiu assassinar i terroritzar la població civil, també la gironina. Ja és trist que partits que s’autoanomenen democràtics mantinguin segons quins discursos per negar-se a acceptar qualsevol proposta de memòria històrica, però que socialistes i convergents es posin al seu costat amb excuses del nivell de “primer cal estudiar bé la documentació existent” per descartar un punt que proposa “estudiar des dels propis serveis jurídics possibles demandes…” és denigrant. Tot i la negativa, la mateixa alcaldessa es va comprometre a treballar en aquesta línia, després del rebuig a la moció i a la tasca dels promotors de la campanya. Esperem doncs, la seva iniciativa en aquest sentit, potser li convindria mirar la tasca que des de l’Ajuntament de Barcelona estan fent ja en aquesta línia. Mentre alguns volen entretenir-se a estudiar si cal estudiar si… d’altres fan passes decidides en la lluita contra els crims impunes del franquisme.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget