Sociovergència a Girona. Punt i final

El diumenge 1 d’octubre centenars de gironins i gironines van patir la violència de l’Estat. Ho van fer a la seva pell o la van veure a tocar, amb les conseqüències psicològiques i físiques que se’n deriven. El motiu era haver defensat la democràcia i les urnes del referèndum. Això a l’Estat espanyol es veu que és motivació per rebre porres, empentes, estirades de cabells i tot el que hem anat recollint en fotografies i vídeos els últims dies. Aquesta actuació estava emparada en el discurs que les setmanes anteriors havia fet el bloc del PP, C’s i PSOE arreu de l’Estat. El PSOE, amb els seus companys del PSC, havien legitimitat l’Estat a actuar davant el que, per ells, era un acte il·legal on, per tant, tot s’hi val. Ho van fer cada dia abans del referèndum i les conseqüències van ser la impunitat de les forces policials vers la població gironina.  Molt “socialista” tot plegat.

Un discurs que ha continuat des de l’1 d’octubre. No només des del PSOE es va felicitar les forces policials i no es va parlar dels ferits catalans al Congrés espanyol sinó que tant el PSOE i el PSC, ja no parlem del PP i C’s, defensen ara públicament l’aplicació de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia si el govern català manté el rumb d’aplicació dels resultats de l’1O. Ahir mateix, l’Audiencia Nacional empresonava Jordi Cuixart i Jordi Sanchez a partir del relat construït també pel PSOE. Per entendre’ns, si per mantenir el règim del 78 i els privilegis de l’Estat, cal acabar amb l’autogovern català es fa i punt. Ras i curt i el socialisme català, d’arrel autodeterminista (no ho oblidem), amb mal de ventre permanent. Aquesta és la posició del PSC, el partit amb qui Marta Madrenas, manté incomprensiblement un acord de govern a la ciutat de Girona. I, sincerament, m’esparvera que aquí no passi res.

Tots sabem que avui Madrenas no podria sostenir públicament un acord estable amb el PP i C’s per la seva actitud bel·ligerant contra els drets individuals i col·lectius del poble català. Bé, la qüestió és que especialment el PSOE, però també el PSC, avui en dia defensen també la via repressiva de facto contra les institucions catalanes i el poble català. En aquest sentit estan al mateix vaixell. El PSC s’ha situat al costat d’un Estat que judicialitza tot el que troba, que vulnera drets, que suspèn qualsevol llei del Parlament de Catalunya, que ens agredeix quan volem votar en un referèndum d’autodeterminació, que situa 10.000 agents de les forces d’ocupació als nostres carrers, que ens insulta, menteix i molt més. Per això, es fa incomprensible per tants gironins i gironines que a la capital de la demarcació, el discurs d’empara de la violència i la repressió de l’Estat no impliqui cap canvi en el govern municipal. Madrenas és cada dia a les concentracions per exigir cap enfora, i bé que fa, però és incapaç d’actuar amb allò que més capacitat d’actuació que és el seu govern municipal.

Des de la CUP-Crida per Girona no podem avalar l’estat de la qüestió. Si els regidors del PSC continuen militant en aquest partit i avalant, per tant, l’estratègia de la por i la repressió, nosaltres entenem que l’alcaldessa hauria donat per acabat l’acord de govern sociovergent. Per dignitat, memòria i justícia amb el context polític i per respecte als drets individuals i col·lectius de gironins i gironines. Per la república. En aquest sentit, des del principi de la legislatura nosaltres ens hem ofert per arribar a acords en temes concrets de ciutat per bastir polítiques de consens amb l’equip de Govern. Exemples en són la municipalització de les zones blaves i verdes o la introducció del sistema de recollida porta a porta. Amb l’arribada del PSC, el diàleg amb l’oposició es va acabar. Ens van voler silenciar. Però nosaltres hem mantingut sempre la porta oberta a treballar a partir del programa polític amb què ens vam presentar a les eleccions i, ara, en un context excepcional i de construcció d’una República només podem reafirmar-nos amb més convenciment que mai a seure i buscar acords. Esperem un canvi. Un canvi pel bé de la ciutat. Un canvi de dignitat. Un canvi que nosaltres podem ajudar a falcar.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Pas ferm cap a la municipalització de l’aigua. 

Aquests dies a totes i tots ens costa concentrar-nos, mantenir les activitats ordinàries i tenir debats que no girin a l’entorn de la independència de Catalunya. Segurament és per això encara no hem fet cap article per explicar el que, de fet, ha estat una gran notícia per la ciutat de Girona: l’assumpció de la gestió d’AGISSA per part dels ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià. Ho hem anunciat públicament i els mitjans n’han fet ressò, però tot i així la notícia ha quedat diluïda i no ha rebut la repercussió que mereix. Val la pena, doncs, explicar bé què ha passat i què suposa aquest nou pas en el cas AGISSA.

Convé recordar que tot parteix de la denúncia feta per la CUP el 2015, quan ens negàvem a deixar caure en via morta totes les irregularitats detectades en les auditories i la comissió d’investigació conseqüent i les posàvem en coneixement de la fiscalia per tal que s’obrís una investigació. Des d’aleshores intensificàvem una tasca pròpia d’investigació en què ens hem trobat acompanyats per entitats com Aigua és Vida però més aviat sols a l’Ajuntament, sobretot per la tebiesa de les respostes de CiU i ERC al capdavant dels consistoris de Girona, Salt i Sarrià. Per això crec que avui ens mereixem interpretar la decisió del jutge d’apartar Girona SA de la gestió de l’aigua als nostres municipis com una victòria cupaire. D’una banda, una victòria judicial, perquè és una mostra de la desconfiança del fiscal i el jutge amb la part privada d’AGISSA i per tant un reconeixement implícit de les irregularitats que hem estat posant sobre la taula tot aquest temps. Però, d’altra banda, també una victòria política, perquè el pas que ha fet el jutge ens posa en un escenari molt millor per treballar per la municipalització de l’aigua a la nostra ciutat de manera definitiva, un objectiu que sembla que compartim una bona part del consistori.

La intervenció judicial a AGISSA i l’assumpció del 100% de la gestió per part dels ajuntaments de Girona, Salt i Sarrià ens facilita enormement agilitzar els passos necessaris per encarar la municipalització que passen sobretot per fer una radiografia acurada de la situació actual tant a nivell de gestió com d’estat de les infraestructures i a partir d’això definir el format que ha de prendre aquesta municipalització. Aquesta gestió provisional per part dels ajuntaments, però, també cal que es traslladi en millores immediates en l’àmbit de la transparència i les inversions. Cal evitar caure en els mateixos errors d’opacitat i despreocupació per part dels governs responsables. Ara mateix la gestió en un òrgan públic de gestió compost per tres regidors dels ajuntaments implicats i és imprescindible que les decisions es traslladin i s’obrin molt més enllà d’aquest. En el camí per a la municipalització de l’aigua cal incloure l’entitat referent a la nostra ciutat en aquest àmbit, és a dir Aigua és Vida, amb experiència en processos de municipalització en altres ciutats catalanes i implicar-hi la ciutadania perquè se senti identificada amb aquest procés. Per això també des de la CUP-Crida per Girona continuem demanant que es convoqui la Taula per la municipalització de l’aigua i se la situï com a espai referent de participació en aquest procés de municipalització. Demostrem des d’un bon inici que volem fer les coses diferents de com s’han fet fins ara.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Un referèndum que ha parlat de vida

Aquests dies em toca viure a cavall de Girona i Barcelona. La militància m’hi porta. He compartit amb diverses persones que això em provoca aquella sensació de no acabar d’estar al 100 per cent enlloc però al mateix temps visc hores i hores de Procés, referèndum, repressió i optimisme. És una mica paradoxal per a una persona a qui li agrada viure amb intensitat i arrelament l’activitat política i que des de fa un temps és habitant de l’AP7 i la via del tren. Per això, les estones, que també hi són, que he pogut viure a Girona han tingut un regust especial. Les he viscut procurant gaudir de cada instant ja que sabia que no les podria viure totes. És així com quan rebobino aquests últims cinc dies no puc evitar sospirar mentre penso en tot allò que hem fet fet.

Des d’aquella benvinguda dissabte al vespre a l’escola Pla de Girona on hi havia més de dues-centes persones a l’assemblea per organitzar la nit i la protecció del centre. El sopar que vam encarregar, les converses amb els prop de 100 persones que ens vam quedar dormir allà. Veure que a tres quarts de 5 de la matinada tothom s’aixecava amb un somriure a la cara. Les 50 persones convençudes que vam entrar les cassoles mentre cinc-centes persones, que defensaven la porta del Pla, feien un silenci impol·lut, ens protegien i més d’una no podia ni volia resistir a les llàgrimes. Veure despertar el dia i observar les cares d’il·lusió de milers de persones. Les trucades i els missatges d’amics que van patir la violència policial indiscriminada al Bruguera, al Centre Cívic de Pla de Palau o al Verd. Més tard a Sant Narcís, al Dalmau Carles, a Pedret o a Taialà. També al Carme Auguet i Vila-roja. Voler ser al seu costat però saber que el deure era impedir que l’Estat fes el mateix a l’escola que ens havia tocat defensar. Les cues d’hores per votar i la paciència de tothom. Conèixer gent. Molta gent. Bona gent. Escoltar les mil i una històries de diumenge. Gaudir-les malgrat tots els malgrats que ens havien volgut imposar.

I que arribés dilluns i la Plaça del Vi tornés a quedar petita quan sabem com n’és de difícil omplir-la. Petita de la gent que hi havia i plena de dignitat que brotava amb les vostres mirades i abraçades. Amb els càntics i aplaudiments. Que sí, que els carrers seran sempre nostres. Que hem vingut a parlar de vida. Que els bombers hi són i hi seran. Que les forces d’ocupació han de marxar i que hem decidit no tenir por. A la tarda mentre els estudiants seguien convocatòries de watsapps, les reunions se succeïen en diversos indrets de la ciutat per preparar la vaga i les manifestacions de l’endemà. A la Plaça Josep Pla prop de 300 persones ens vam organitzar per fer tres columnes de suport a la vaga al cap de 12 hores. I l’endemà al matí érem molts més. A l’AP7 amb companys de Salt, de Sant Gregori, de l’esquerra independentista de la ciutat, i altres entitats i col·lectius vam aturar la circulació durant quasi tres hores. Una experiència que es reproduïa a altres 50 carreteres del país. Com una taca d’oli. Gent convençuda arreu. Era el preludi de la concentració a mig matí i de la manifestació desbordant de la tarda. La més gran de la història de Girona, ocupava ponts i places. Tenir l’orgull de poder dur la pancarta en nom de la CUP.

Des de diumenge tinc la sensació que tothom se saluda molt més. I s’abraça. I teixeix comunitat davant la barbàrie de l’Estat. A poc a poc ens anem buscant i ens trobem per dir-nos mai més sols. I ho fem efectiu. No només a través de paraules formals sinó sobretot a partir de gestos que perduren. Per això, ara que també apareixen dubtes, pors i incerteses sobre com anirà tot no podem perdre el record del que hem fet. Ara que el rei espanyol ha deixat de fer veure el que molts ja sabíem que no era, un demòcrata, hem de girar el cap i recordar aquestes estones que ens han donat tota la força per resistir l’embat de l’Estat. I ho hem de fer, per ser optimistes i estar convençuts que és el moment de fer el pas cap a la República. Junts, amb la capacitat d’autoorganització i suport mutu d’aquests dies tot és possible. Ells ens ofereixen la por, la repressió i el centralisme com a alternativa. I no els hi podem dir que passin. Ni acceptar el seu xantatge. Amb la gent implicada, i la fermesa des de baix hem de dir ara és l’hora de fer el pas. Els dubtes en l’escenari de la Declaració existeixen, és clar. Però jo prefereixo aquests dubtes abans que les certeses que tenim del que passarà si acceptem romandre dins l’Estat espanyol. I més si tot plegat ho fem amb les ganes, l’emoció, la passió i la cooperació d’aquests últims dies. Imparable.

 


lluc  @llucsalellas


1-0: un present que ens desborda.

Divendres passat vaig dinar en una terrassa de Girona. Totes les taules que érem a fora debatíem sobre el referèndum. Llengües i edats diverses, però tothom parlava de drets, repressió, oportunitat i canvi. Dignitat, capacitat de lluita i organització. Des de llavors, he parat una mica més l’orella al carrer. Perdoneu-me si sona xafarder i insolent, però no me n’he pogut estar. El grau de politització de la societat catalana aquests últims dies és espectacular. Les converses parlen de vida, com diu aquella cançó que ha causat furor. I sobretot parlen de temes que ens afecten a tots, de democràcia i de no deixar-se trepitjar. De llibertat. Missatges de gent que té ganes de fer, donar i activar. Cartells arreu i a tota hora. Places plenes i entitats que no volen restar silenciades per la por de l’Estat. Que bé.

La indignació amb l’Estat és creixent i ens hem rebel·lat com a poble. És un context que hem esperat durant molts anys. Una oportunitat de canvi, clara, evident i amb tot per fer. Però cal ser conscient que res està fet i que ens queden una colla de dies encara. Uns dies per l’1 d’octubre però també per sostenir el que vingui després. I això cal tenir-ho ben clar. La rebel·lió catalana és un fet. Tenim escoles, carrers, hospitals, tallers, ports, taxistes, institucions mobilitzades. Pel que fa a cultura i discursos polítics res serà el mateix després d’aquest setembre. Ara cal que la part més material de l’assumpte, poder i sobirania, també pateixin un canvi substancial aquest diumenge. Si mantenim les urnes i votem durant tot el dia, el canvi serà històric. Sens cap mena de dubte. Haurem resistit l’embat de l’Estat. I l’haurem capgirat com un bumerang. Per això és tan important que aquests dies ningú es quedi a casa. Ens necessitem junts, units i decidits. Amb fermesa i tenint clar que la nostra és la via de la desobediència pacífica. On tot és possible.

En aquest escenari estic convençut que diumenge no només aconseguirem capgirar l’estratègia repressora de l’Estat sinó que també podrem exercir el nostre dret a l’autodeterminació amb totes les garanties. Diumenge tindrem l’oportunitat d’efectuar un doble cop d’efecte a les institucions d’un règim del 78 que s’ensorra cada dia que passa. Però sobretot podrem donar un doble cop d’efecte com a catalans i catalanes. Podrem dir que som aquí malgrat tot el que ens han volgut impedir i, a més a més, podrem afirmar que volem constituir una República catalana.

Quan començava a escriure aquest article, se’m feia difícil imaginar quines paraules utilitzaria. Tot plegat em sembla complex d’explicar i dimensionar. Les paraules semblen més grosses o més petites que el significat de tot plegat. El present ens supera. La precisió no és quirúrgica, de ben segur. Els carrers, l’Estat i la gent està desbordada. Una revolta no es viu cada dia. Per això, la precisió tampoc deu ser el punt fort d’aquest escrit. Però tenia ganes d’escriure, també aquesta setmana.

Amb confiança i convenciment, tinc clar que aquest és un camí que ja no té marxa enrere. Ens hem demostrat que hi som i que hi volem ser. Que ni els registres, ni les detencions, ni el tancament de webs ni la raó de la força en general ens poden convèncer de girar el rumb. Hem pres l’humil de decisió d’alçar-nos per no asseure’ns mai més. Direcció: República catalana, Procés Constituent i transformació social, democràtica i ambiental. Una direcció que ens ha de fer deixar enrere el carrer del règim, número 78. Aquesta és la revolució que sempre havíem volgut viure. I és a les nostres mans. Depèn de nosaltres. Diumenge, tots i totes a votar. Diumenge, tots i totes a votar SÍ. I que ningú se’n vagi a casa que el sofà no s’ha mogut mai de lloc.


lluc  @llucsalellas


Marta, mai caminaràs sola

Marta, tu i jo no compartim el mateix model de ciutat. Sovint ens diguem amb raó que, de fet, defensem dues maneres de concebre el futur de Girona que defineixen què vol dir antagonisme en l’àmbit de la política. Ara no és el moment de concretar a tot el que em refereixo – només cal rellegir aquest blog -, però tu, jo i molta gent sabem que és així. El nostre és un debat lògic i sa en una societat democràtica. Necessari i imprescindible i és als gironins i gironines a qui toca decidir si el projecte liderat pel centre-dreta del PDECAT o el d’esquerres, popular i transformador cupaire és el millor pel futur de la ciutat.


I és precisament aquesta voluntat de mantenir el debat des d’una perspectiva democràtica i malgrat totes les divergències que tenim el que em farà dimecres ser al teu costat i acompanyar-te a declarar. Aquest motiu i la defensa dels drets i les llibertats col•lectives de tots els gironins i les gironines. Cal recordar que l’únic que has fet és signar un decret per posar a disposició tots els locals municipals per celebrar un referèndum l’1 d’octubre. T’has posat al costat de la gent, la democràcia i el que ha decidit el Parlament de Catalunya. I el règim del 78 ha decidit posar-te una creu de desafecte i volen que tinguis por i et facis enrere. Per això és tan important que dimecres a les 10h tothom qui pugui es planti a la Plaça del Vi per acompanyar a la nostra alcaldessa a declarar que sí, que seguint l’anhel popular a Girona hi haurà urnes amb normalitat.

Bé saps que, per nosaltres, hagués estat millor no presentar-se a declarar a aquest dimecres. Som del parer que no hem de reconèixer aquestes citacions com a vàlides. No ens interpel•len perquè són fruit de les clavegueres d’un règim que s’enfonsa i que vulnera, cada dia més, tots els drets i llibertats de catalans i catalanes. Fer camí malgrat el xivarri de l’Estat és l’única via per assolir la plena llibertat. Tanmateix, respectem la teva decisió i estarem al teu costat. Perquè tu ets l’alcaldessa de la ciutat, perquè has mostrat el compromís que se’ns exigeix a tota la gent que fem política institucional i que passa per complir allò amb què et vas comprometre. I no hi ha cap dubte al voltant d’això. Gràcies.

Marta, estem i estarem amb tu. Com estem i estarem amb totes les persones, col•lectius i empreses que estan patint la repressió de l’Estat. En alguns casos, pel simple fet d’imprimir o repartir un paper amb un contingut. Sí, sí. Aquest és el nivell. Política vintage, de l’escola de la Plaza de Oriente, de nom Francisco i de cognom Franco. Han decidit engegar la maquinària de l’Estat fins les últimes conseqüències i nosaltres, com a poble, només ens tenim a nosaltres i a la raó. No és pas poc. Ans el contrari. Som espurna, fermesa, perseverança i dignitat. I així ens expressarem aquests dies. Amb el somriure de la revolta i la confiança de qui ha decidit no retrocedir. Cap dubte, Marta. Hi som i hi serem. Amb tu, amb nosaltres, amb els més de 700 alcaldes investigats i amb la gent que, en definitiva, són qui decideixen.


lluc  @llucsalellas


La Devesa, eterna maltractada.

Obro el diari i pam “Girona traslladarà un terç de les caravanes dels firaires al Pla de Baix de Domeny”. Com? Un terç? Recordo perfectament l’anunci del regidor Narcís Sastre de l’alternativa per a la totalitat dels firaires, recordo les explicacions sobre les gestions realitzades amb la Sareb, propietària de diverses parcel·les dels terrenys del Pla de Domeny i les previsions d’adequació. Aleshores ja comptaven que els costos eren elevats però consideraven que calia assumir-ho. De fet, una part ja l’estaven adequant cuita a corrents per tenir-la a punt pel Sea Otter Europe. Turisme, això sí que és important. Però renoi, sembla que aquest estiu tot ha canviat: anunciem que donarem 60.000 euros al Festival Internacional de Circ precisament perquè s’instal·li a la Devesa i al mateix temps resulta que no tenim aquests 50.000 o 60.000 euros per adequar els terrenys i treure de manera definitiva els firaires de la Devesa. Casualitat? Ves que no hi tingui alguna cosa a veure també que s’hagi iniciat l’operació especulativa Trueta, més que previsible després de l’anunci de l’aposta única per part del govern de la ciutat i diversos grups a l’oposició de Domeny com a emplaçament del nou Trueta.

Brutícia a la Devesa 4 dies després de les Fires

El problema és que és l’etern incompliment, l’etern maltractament a aquesta Devesa que tothom diu voler protegir però que sempre té un però. Sempre a la propera, sempre l’any que ve, sempre és només aquesta ocasió, sempre és un cas únic… l’Scape in the Park, el Circ, les Fires, el mercat, els cotxes… Però la realitat és que l’ocupació de la Devesa és permanent. Mireu, si no, el calendari per aquest 2017.  “Les activitats que sol·liciten disposar del Parc de la Devesa (bàsicament Camp de Mart) com a expansió natural del Palau de Fires o com a aparcament d’expositors són els següents:  març, Expocanina; abril, Trailwalker; maig , Sopar Oncolliga; juny, Assamblea General Suara Cooperativa; octubre, Firatast, Interquilt i Fira de mostres; novembre, Fòrum Gastronòmic; desembre, Tot Nuvis”. Com podeu veure, d’excepcional i puntual res de res. A més,  si heu passejat per la Devesa les darreres últimes setmanes haureu vist que el muntatge de la Fira de mostres fa una colla de dies que ha començat, pràcticament dos mesos abans de l’inici de l’activitat. Una Fira de Mostres que, per més inri, ocupa un espai molt superior al previst al Pla d’Usos de la Devesa vigent.

Ens prenen el pèl, ens enganyen, manifesta abatuda la gent de Salvem la Devesa. Sap greu reconèixer-ho, però és així. Sempre hi ha altres prioritats i el pla especial, allà el tenim, permanentment ultimant-se, com el conte de mai acabar. I encara els estranya que exigim que s’incloguin en el pla especial concrecions sobre els usos? Una vegada més, la Devesa, l’eterna maltractada, aquella a qui tothom diu defensar i protegir però de qui govern rere govern s’atreveix a abusar.

Les prioritats gironines: collita 2016

Al ple de dimarts de Girona es va debatre el Compte General de l’exercici 2016. Sí, es tracta del típic nom amb olor a burocràcia que ens avorreix només d’imaginar-nos-ho. Tanmateix, i malgrat la sociovergència pretén que passi any rere any desapercebut, es tracta d’un dels punts més importants que es debat al Ple de la ciutat. És ni més ni menys que l’anàlisi i valoració de com l’equip de Govern es va gastar els diners públics durant l’any anterior. És també el moment en què l’oposició pot visualitzar si el pressupost que va presentar l’alcaldessa s’ha complert o, si per contrari, les desviacions han sigut constants i sense explicacions. Bé, dimarts vam tenir tot aquest debat. I, per l’alcaldessa, l’oposició només ens mereixíem 3 minuts per poder explicar tot l’estudi que havíem fet dels números del Govern.

El Punt Avui / Quim Puig

180 segons per sintetitzar pàgines i pàgines d’execucions de despeses. Cap sentit, però només cal recordar que tot el que té a veure amb els pressupostos el trio Madrenas, Paneque i Planas fa temps que van decidir tornar-ho a la cova de l’opacitat: ni audiències públiques, ni explicacions a la ciutadania ni processos oberts de transparència. De fet, es vanten que cap ciutadà dels 98.000 que té Girona ha presentat al·legacions com si, per un moment, es creguessin de veritat que aquest fet no té a veure amb la nul·la publicitat del procés sinó que significa que no hi ha ningú en aquesta ciutat que sigui crític amb els seus comptes. Però bé, vam acatar les regles i vam explicar en aquest curt període de temps alguns fets gens menor dels números del 2016. Per exemple, vam posar de manifest que existeix una contractació constant de càterings i equips de so que és estructural i que podria passar per concursos públics o assumir-ne, en el cas de l’equip de so, una gestió directa. O vam denunciar que només els treballadors municipals de la Policia tenen una festa i un dinar pagat per a tots a diferència de la resta de treballadors públics municipals i que el dossier de premsa que rep cada dia el Govern i l’accés a l’Agència Catalana de Notícies, pagat per tots, està vetat a l’oposició. El palau es reclou en si mateix.

Fins aquí algú podria que parlem de partides anecdòtiques malgrat mostrin una cultura política arrelada a la Plaça del Vi. No patiu, podem parlar d’afers més estructurals com ara que malgrat eren als pressupostos aprovats, l’equip de Govern no va executar partides pel cinema Truffaut (10.000 euros), el Pla Integral del Sector Est (50.000 euros), la partida per fer la ciutat més sostenible en el marc de les Transition Towns o la de Dinamització d’Espais Públics i la Taula de Coordinació d’Habitatge. En canvi, en va crear de noves com ara una de vinculada a les relacions institucionals (122.000 euros), una altra relacionada amb convenis de Turisme (56.000 euros) o una sobre el Pla Especial de la Devesa que s’enfilava fins al 188.000 euros tot i que a setembre de 2017 encara ningú sap quan tindrem fet, redactat i aprovat aquest Pla Especial. És qüestió de prioritats. Si el turisme i les relacions institucionals i la comunicació ja eren partides sobre dimensionades quan es van aprovar els pressupostos, ara ens trobem que en l’aplicació aquestes xifres encara s’han incrementat més. Declaració d’intencions.

I seguim. La majoria de grans obres de la ciutat que s’havien pressupostat no es van executar i aquí no ha passat res. El regidor d’urbanisme manté la plaça i es permet donar lliçons al ple. Però és que si ens fixen en la xifra que vam destinar a publicitat, que és de centenars de milers d’euros, encara em sembla quelcom més preocupant en el context actual. No m’estranya que a la regidora Maria Àngels Planas se li escapés l’altre dia al ple que l’Oficina d’Informació i Atenció a la Ciutadania rep molts “clients” cada dia. Filosofia d’empresa i no de servei públic. Si els pressupostos del 2016 ja no ens van semblar els més indicats, després d’estudiar com s’havien executat, vam veure que tot plegat encara havia anat a pitjor. Per això, al ple de dimarts el nostre vot va ser negatiu i el discurs crític. Per fer entendre que l’anàlisi dels comptes ens determina que les prioritats de la sociovergència passen per la comunicació, les relacions institucionals i el turisme, tres àrees que, per nosaltres, ja sortien molt ben premiades quan es van votar els pressupostos ara fa un any i mig. Seguirem amatents.