Crònica 37: A l’estiu la cuca de sempre viu

Fa uns dies no vaig poder assistir al ple de la Diputació per motius personals. Tanmateix, no vol dir que la CUP no treballéssim el contingut del que s’hi debatia ni que no expresséssim la nostra opinió al respecte ja que sí que vam poder participar de les comissions informatives prèvies al ple. I allà vam explicar que, una vegada més, el Govern del PDECAT insisteix en modificar el pressupost prioritzant unes línies d’inversió que no compartim i que és important que es coneguin. De fet, per això hi vam votar en contra. I per això ara en faig la crònica.

Protocol: Després que el pressupost de la Diputació aprovat per enguany ja contemplés més de 70.000 euros per accions de protocol, el PDECAT ha decidit aprofitar 80.000 euros del fons de contingència per dedicar-los a “Despeses per atencions protocolàries” (50.000), “Altres despeses diverses Protocol i premsa” (20.000) i “Comunicació i publicitat institucional” (10.000). I ho feia en el mateix ple que s’explicava que l’execució del pressupost, és a dir allò que s’ha gastat de la partida de 70.000 euros prevista al gener, no arribava a la meitat a finals de juny. De fet, si preguntes quina motivació porta a fer aquest increment de gairebé un 100 per cent el pressupost de protocol, el Vicepresident Miquel Noguer sempre respon amb evasives dient que és per si de cas. Literal. Que cadascú ho valori però sincerament crec que tots els ajuntaments i ciutadans coneixen prou àmbits amb necessitats de polítiques públiques per haver de tenir un racó de 70.000 euros de “per si de cas” en l’àmbit de protocol.

Presidència: La partida discrecional que el President pot gestionar com cregui es va incrementar en 1 milió d’euros en aquest ple d’agost. Talment com sentiu. No vam incrementar línies obertes de subvenció pels municipis que s’atorguen a partir de criteris públics, avaluables i equitatius, sinó el calaix discrecional de presidència. Si se’m permet una derivada de la filosofia “aquí el bacallà el tallo jo i només jo”. Ja ho veieu: si hi ha cert consens que la vella política en què un home, des de la seva cadira, i després de rebre alcalde per alcalde – la imatge em recorda els quadres de l’edat premorderna – decideix com s’inverteixen els diners públics sense cap altre criteri que el seu personal ja no té sentit, no patiu que a la Diputació doblen l’aposta per seguir encallats en el passat.

Turisme: El turisme és l’àmbit econòmic i de promoció que més suport rep cada any de la Diputació. El Patronat de Turisme té un 90 per cent de finançament públic. La xifra s’enfila fins als 6 milions d’euros públics que destinem a promoure el turisme a les Comarques Gironines. I podríem dir que els diners han aconseguit que vinguin turistes, amb un model agressiu i que beneficia més a uns que a d’altres. Això és innegable. Com ho és que no podem abocar més el país i el territori a un monocultiu econòmic del turisme, a ser la simple gòndola del nord d’Europa. Aquest no és el futur que majoritàriament volem. I és així, i més tenint en compte les necessitats que tenen la majoria de gironins i gironines, que no es pot entendre que si hi ha diners per polítiques públiques s’aposti per donar-ne 300.000 més al Turisme i en canvi no més de 20.000 a esport o cultura o serveis socials. Per cert, podria ser una simple casualitat que coincideix en el temps i l’espai, però va bé saber que sempre s’ha dit que 300.000 euros és la xifra que Genís Matabosch ha demanat al Patronat de Turisme per instal·lar el Museu del Circ a la ciutat de Girona. Ja ho sentirem a dir.

Girona Futbol Club: L’ascens a primera divisió de l’equip blanc i vermell ha significat que la Diputació decideixi incrementar els diners que aporta a l’empresa esportiva fins a 120.000 euros cada any. Aquest augment també es fa difícil de compartir. I és que el club gironí rep ara per canals privats desenes de milions d’euros pel sol fet de participar en una lliga de futbol. Té, per tant, les necessitats cobertes i la capacitat per autogestionar-se amb independència econòmica de les institucions públiques. La prioritat, després que tinguem l’elit futbolística a la ciutat, hauria de ser situar els diners públics en la promoció de l’esport base, el femení i aquell que pateix més invisibilitat i no pas en donar més a aquells que ja més tenen i que, a més a més, és una societat anònima. Però en això sembla que tampoc coincidim amb el govern del PDECAT encapçalat per Pere Vila.

Ja ho veieu. Fins i tot quan l’estiu ens impregna de calma hom no pot deixar de mirar com es gestionen els recursos públics. Perquè les decisions es prenen cada dia i a la Diputació els beneficiaris no canvien. I cal explicar-ho, difondre-ho i plantejar que el naixement d’una nova República ha de servir també per deslegitimar aquesta manera de fer política. I, quan vulgueu, parlem de les entrades regalades.


lluc  @llucsalellas


El Parc Central: obres i vergonya aliena

Demà farà 9 anys que van començar les obres al Parc Central. Sí, les que s’havien d’iniciar a principis del mil•lenni. Sí, les que havien de durar tres anys. Sí, les que havien de portar l’alta velocitat amb celeritat i seguretat, soterrar la línea de tren convencional i eliminar el viaducte. Sí, les que havien de donar un impuls a la zona i modernitzar el parc. La veritat i la història, però és ben diferent. Com bé explicava la periodista Maria Garcia en aquesta trilogia d’articles ara fa dos mesos, el que hem viscut amb les obres del Parc Central és un món paral•lel al projectat, un autèntic calvari, un despropòsit gegantí, un escàndol.

Si les obres havien de durar poc més de 1000 dies, més tard 2500, a hores d’ara ja n’han durat 3265 i ningú posa ara mateix la mà al foc que no en durin 3500. Per entendre’ns, ADIF va un 200 per cent tard pel que fa als terminis en el compromís d’actuacions. Un altre exemple, si les obres i la reposició del Parc les havia d’assumir íntegrament ADIF, avui els gironins i gironines ja han posat 4 milions d’euros de la seva butxaca per evitar que a hores d’ara encara tinguéssim un Parc Central més precari. Si el conjunt del tram de la demarcació havia de costar uns 1000 milions d’euros, el conjunt de l’obra ha acabat tenint un sobrecost d’un 192 per cent. Si la seguretat és un dels elements claus en el transport i equipaments públics, quatre anys després d’inaugurar el servei, no pas el Parc, encara no tenim un Pla d’Autoprotecció definitiu i aprovat. I l’etcètera és llarg i pertorbador.

D’aquell Parc Central on alguns havíem anat a la “Half”, havíem passejat i ens hi havíem fet grans jugant a pilota, bevent de les granotes o assistint algun concert juvenil que s’hi havia fet, avui en queda un record difús. Nou anys són molts i el trajecte fins aquest 18 d’agost de 2017 ha sigut un autèntic desastre. Feu un viatge pel que hem viscut però també per l’hemeroteca, allà on queda tot escrit. Reviseu els compromisos incomplerts per part d’ADIF però també pels governs socialistes i convergents de la nostra ciutat. Feu-ho. Veureu no només que la situació actual és aberrant sinó també que hi ha noms i cognoms i, especialment una companyia, ADIF, que té una responsabilitat en tot això. A mi, per exemple, i tenint en compte la lluita que han fet els veïns i veïnes de Sant Narcís, l’últim episodi són les 13 cresponades, m’agrada recuperar el que explicava en Martí Carreras, expresident de l’Associació de Veïns, l’any 2012. I cal recordar que llavors “només” portàvem quatre anys d’obres.

Avui tot es viu amb un paradigma més de resignació. El desgast per veïns i veïnes ha estat titànic. Ningú ho pot posar en dubte. Si Rajoy hagués viscut un 0’1 per cent del que han viscut la gent dels barris d’a prop del Parc Central, ja ho haguéssim sentit a dir. Només cal recordar la seva lumbàlgia. Però ja sabem que ni els importa ni els interessa el nostre parc. I per això avui el Parc Central i les obres del TAV són encara un front obert que no podem desatendre ni fer silenci. No ens val la resignació. Per això avui cal ser exigents amb ADIF i no confiar en un sol cronograma acordat al mes de febrer. Per això avui no es pot entendre que l’Ajuntament encara no hagi iniciat accions judicials contra ADIF o que, per altra banda, i això és responsabilitat del govern municipal, no tinguem cap notícia de com es planteja el futur de la Plaça Espanya, avui un trist solar tancat on hi havia hagut l’estació d’autobusos.

El Parc Central i les seves obres mostren la cara més obscura d’un model de fer política basat en declaracions falses, compromisos incomplerts i sobrecostos pressupostaris que acaben assumint els ciutadans i les ciutadans. Un model que, a més a més, sempre té el mateix final: ningú assumeix cap responsabilitat. O és que heu vist cap polític local o estatal assumint de forma pública els seus errors, plantejant la seva dimissió o explicant els motius de fons de perquè som on som? No. Ni una gota. Sequera absoluta i dimissions que mai ocorren. Per tot plegat, alguns, i crec que no som pocs, no només esperem que abans que s’acabi l’any tinguem un Parc Central com cal, amb arbrat, verd, i no només ciment i edificis, tinguem una Plaça Espanya projectada i una demanda judicial presentada contra ADIF sinó que també confiem la República que hem de constituir serveixi per acabar amb un modus operandi polític que és, ras i curt, de vergonya aliena.

 


lluc  @llucsalellas


El referèndum: l’última carta d’impugnació

S’ha escrit i molt sobre el referèndum de l’1 d’octubre. En molts sentits. Hi ha hagut aportacions des de molts àmbits però el debat continua obert segurament per dos grans factors: d’una banda perquè malgrat que el compromís del Govern i el Parlament, amb dues grans forces (JxSI i CUP) i alguns diputats, pocs, de CSQP, ha sigut i és inequívoc, existeixen encara detalls importants de l’execució del referèndum que no han sigut socialitzats amb el conjunt de la població. Això crea incertesa. D’altra banda, la posició equidistant i indefinida de l’espai dels Comuns tampoc ajuda a clarificar el mapa i a situar el conjunt de la població. Un fet, aquest darrer, que a hores d’ara només reforça la posició immobilista de l’Estat. Aquestes incerteses s’aniran esclarint a mesura que passin aquests 50 dies que queden fins a l’1 d’octubre, de ben segur, però em sembla interessant tenir-les en compte. Així mateix, veig imprescindible situar el referèndum en el context actual per poder entendre la seva importància des de l’anomenada perspectiva “del canvi”, de la ruptura, de la transformació o, en definitiva, de l’esquerra. Fer-ho ajuda a dimensionar la conjuntura actual més enllà dels debats d’estiu, les acceleracions de les xarxes socials i les necessitats de clic que tenen els mitjans de comunicació en l’era digital. Un clic que porta a tu, a mi i a tothom de corcoll.

Ara fa 10 anys l’anomenada crisi econòmica mundial començava a aflorar. Els indicis de final del cicle de creixement capitalista es feien patents i començava un procés d’acceleració de la despossessió de les classes populars per poder salvar els grans actors (bancs, corporacions, multinacionals,…) que controlaven les economies mundials, nacionals i regionals. És a dir, si l’estructura econòmica mundial ja estava ideada per concentrar la riquesa en poques mans en el context de la globalització, en aquesta nova fase el poder públic s’esforçava a prioritzar la salvació de les grans corporacions per davant dels serveis públics que les classes populars havien finançat durant les últimes dècades. La majoria sabem de què parlo. Aquest sotrac de l’economia financera i del capitalisme salvatge va conduir a un creixement de l’atur, la pobresa i les desigualtats a la immensa majoria dels Estats anomenats “capdavanters”. L’Estat espanyol i els Països Catalans no en van ser cap excepció i, de fet, en el context Europeu, com tota la riba mediterrània, va ser dels llocs on més evidents es van fer aquestes polítiques. De tot aquest procés en van sortir, com a mínim, un parell d’idees mare que ràpidament van ser majoritàries a escala popular. Per un costat, que havíem viscut instal·lats en una autèntica mentida econòmica, financera i ideològica que no es podia tornar a repetir. Per l’altre, que calia un canvi profund en el sistema, les elits i les seves polítiques públiques i econòmiques. Un canvi que implicava recuperar la sobirania popular, el poder de la gent i la decisió col·lectiva en els afers públics. Havíem de recuperar el poder de la burocràcia financera i buidar de força l’imperialisme present. Fer la nostra petita però convincent revolució.

Aquestes conclusions van derivar en diversos moviments, consensos, mobilitzacions i espais on desenvolupar la lluita. Van significar un creixement d’uns posicionaments que no eren nous i que amb l’onada antiglobalització a principis de la dècada ja havien omplert carrers, assemblees i organitzacions. Existia una triple crisi econòmica, social i democràtica i ens vam plantejar una triple resposta des d’on abordar la “crisi” que molts vam situar com una “estafa” que només en podríem evitar la seva reproducció si hi havia transformacions estructurals. Eren els dies que fins i tot d’una manera hipòcrita Sarkozy i Merkel parlaven de refundar el capitalisme. Remember when? Hi havia façana i aquí alguns volien ser els alumnes avantatjats de les retallades. Per això la proposta des de l’esquerra va ser de transformació i de no deixar-se enredar pels cants de sirena d’unes reformes que els temps han mostrat que no es volien fer. Del capitalisme al socialisme. Es van prendre els carrers. La flama del 15M n’és l’exemple paradigmàtic però no l’únic. Ens vam plantejar quina Europa i quina economia havíem de construir col·lectivament i vam impugnar les institucions polítiques que havien sustentat aquella estafa al conjunt de l’Estat espanyol i evidentment als Països Catalans. A Catalunya, aquest procés va coincidir amb un altre igualment popular, de base i de carrer com van ser les consultes i les posteriors manifestacions per l’11 de setembre per reclamar el dret a l’autodeterminació i la independència. Malgrat que alguns van voler-les controlar, aquestes sempre van mostrar caràcter propi, rupturista i d’impugnació a un model que havia portat no només al bloqueig com a poble amb el ribot i l’Estatut sinó també a un sistema antidemocràtic, corrupte i econòmicament pervers que afectava en especial les classes populars catalanes.

Tot plegat ens va portar en un context on des de l’esquerra plantejàvem una triple impugnació: democràtica, social i política en diversos camps i ho fèiem des del carrer, però també, amb l’entrada de la CUP al Parlament i la creació de nous subjectes polítics, des de les institucions. D’allò, d’aquella força i d’aquell discurs que es plantejava fer trontollar per complet el sistema i que implicava evidentment canvis estructurals i d’institucions, la pregunta adient és: on som avui? La resposta podria ocupar llibres i enciclopèdies però sintetitzem-ho. En l’àmbit econòmic i lligat amb el model continental de la Unió Europea, el discurs és que “ja no hi ha crisi”. No hi ha hagut reformes ni tampoc se’n preveuen a curt termini. Han tancat l’escletxa per dalt. La Unió Europea pateix goteres per l’extrema dreta, però el nostre discurs de “les sobiranies populars” i l’anticapitalisme no ha impregnat de forma suficient, de moment, i ni tan sols hem pogut exercir de tensors de les polítiques públiques a escala continental. Mireu, si no, Grècia i el seu referèndum.

Pel que fa a l’Estat i les seves places, els partits que defensen el règim del 78 (PP, PSOE i C’s) representen el 70 per cent del vot i continuen sent especialment hegemònics mentre les places s’han anat buidant. És cert que Podemos ha significat un canvi en el panorama institucional però avui en dia, com bé reconeix la seva estratègia actual, tan sols contemplen acords amb el PSOE, essent força minoritària, amb tot el que això implica. La paraula República ni tan sols se sent. A més a més, si obrim la panoràmica, veurem que durant aquests 10 anys els únics canvis de calat que s’han produït han sigut el de la Constitució per fer-la econòmicament neoliberal una nit d’estiu i el del rei, un canvi de nom per mantenir la institució més viva que mai. Un altre tancament per dalt. És a dir: en la millor conjuntura d’activisme i consciència política i de carrer a l’Estat en molt de temps ni tan sols s’ha obert cap debat de fons per canviar “absolutament” res. Hi ha hagut irrupció, però no concreció i ara ja es diu que totes les cartes impliquen esperar al 2019. Què voleu que us digui? Això, evidentment, no significa que res sigui immutable, però sí que explica el moment que es viu avui en què dues de les tres vies de ruptura i creació de nous contextos polítics, socials i econòmics han sigut tancats per dalt i no hi ha camí ni per l’optimisme ni per la transformació a curt termini.

Què ens queda? Doncs l’escletxa que també vam obrir des dels carrers de Catalunya. Una escletxa que, com la resta, com més temps passa més complicat és de mantenir-la oberta de bat a bat com ens agradaria. De fet, fer efectiu un canvi estructural deu anys després de l’inici del col·lapse del model de governança, de les institucions i de l’economia és ja únic avui al Sud d’Europa i, evidentment, això implica que tots els actors que defensen l’statu quo (aka grans corporacions, patronals…) estiguin centrant els seus esforços a impossibilitar la creació d’una República catalana. Tancades per dalt la dimensió Europea i la de l’Estat, el referèndum de l’1 d’octubre és l’última carta d’impugnació i de concreció d’allò que fa quasi deu anys vam consensuar com a imprescindible des de l’esquerra. I no ho dic amb cap pretensió de res. Podia haver sigut completament diferent, però no ho és. Els historiadors ja explicaran el perquè d’aquí a uns anys.

Avui, la impugnació a les institucions i al model polític que ha imperat els últims trenta anys es pot fer efectiu a curt termini a Catalunya. Té data i pregunta. 1 d’octubre. Una implicació màxima de tothom, una participació elevadíssima, una superació de les mesures repressives que prepari l’Estat és una victòria del conjunt de classes populars davant d’aquells que han anat decidint des de fa temps. És un avenç dels de baix, dels de sempre hi som i mai se’ns veu, dels que sustentem l’economia. Qui pot rebutjar en una conjuntura com l’actual l’intent de crear una República des de baix? Qualsevol activista, persona compromesa amb els drets col·lectius, cívics i socials, encara que sigui únicament per una qüestió tàctica, ha de fer que aquest 1 d’octubre sigui un èxit democràtic. No fer-ho. No participar-hi, no implicar-se i no defensar amb tots els ets i uts la proposta de resolució democràtica del referèndum de l’1 d’octubre és, encara que sigui per inhibició, que et sembli bé que Rajoy, Aznar, Sanchez i González puguin tancar la tercera aixeta per dalt. És que guanyin els de sempre. És dificultar i postposar fins no sabem exactament quan ni com l’obertura d’un Procés Constituent i una recuperació de les sobiranies que alguns ens agradaria compartir en el conjunt de Països Catalans. És, en definitiva, un tancament per dalt com han aconseguit fer amb les altres dues escletxes que vam detectar fa deu anys. És tirar la pilota endavant i dir al poble català que toca acatar uns anys més la Monarquia Española i la Constitució del 78. I tornar a la simple batalla parlamentària. A la gestió de les engrunes. Val més, doncs, que, entre tots i totes, juguem l’última carta de la impugnació i recuperem allò que ens pertany: la memòria, la justícia, la dignitat i, sobretot, la capacitat de decidir el futur entre totes i tots.

CiU ja va reconèixer l’abús de la figura dels càrrecs de confiança

29 de juny, ple extraordinari de cartipàs amb l’alcalde Carles Puigdemont, 8 càrrecs de confiança. 23 de març, ple extraordinari de cartipàs amb l’alcaldessa Marta Madrenas, 5 càrrecs de confiança. Pel mig la CUP-Crida per Girona havia denunciat públicament però també als jutjats aquests nomenaments. No ho fèiem partint del no res, ja en el mandat anterior avui denunciat aquesta pràctica i els diferents secretaris municipals havien informat que aquests nomenaments no estaven suficientment justificats. Tot plegat ho explicàvem en aquest article.

17956

I sí, la nostra denúncia havia fet efecte i el govern s’havia vist obligat a frenar l’increment de càrrecs de confiança en el nostre ajuntament, reconeixent l’abús que havia fet d’aquestes figures previstes només en supòsits molt concrets i que caliar justificar oportunament. Per això, malgrat els canvis produïts (en el transcurs del primer trimestre del 2016 es van cessar i tornar a nomenar aquests càrrecs fins a 5 vegades pel desgavell en l’alcaldia) vam decidir mantenir-nos ferms en la denúncia entenent que era una via per qüestionar no només uns nomenaments concrets sinó una concepció de la política caduca que parteix d’interessos partidistes i és capaç d’utilitzar les administracions com a agències de col·locació al seu servei.

Qüestions de formalitat judicial relacionats sobretot amb els cessaments i nous nomenaments d’aquests càrrecs van facilitar que el jutjat tombés el nostre recurs sense entrar a valorar en profunditat si els nomenaments s’ajustaven a llei i subratllant que ja no tenien vigència. El jutjat, a més, considerava clau el fet que no haguéssim impugnat una votació de ple d’actualització de la relació de llocs de treball en què apareixien aquests càrrecs, una estratègia més del govern per maquillar aquestes contractacions replantejant-les i justificant-les, com ja havia fet anteriorment amb el canvi de la denominació de cap d’àrea a coordinador o com la justificació entrada per Ballesta a cuita corrents en el seu ple de cartipàs davant l’informe negatiu del secretari als nomenaments.

Tot plegat, ens ha portat a prendre la decisió que no tenia sentit mantenir la via judicial pels costos que representa. Tot i així ens mantenim ferms en la denúncia d’aquesta manera de fer política que forma part de tot allò que volem canviar amb la nova república. La perspectiva de dos anys no ha fet més que reafirmar-nos allò que advertíem inicialment. Ara mateix tenim 5 càrrecs de confiança al servei del govern, un cap de gabinet d’alcaldia que cobra 50.262, 04€ anuals i 4 coordinadors que cobren cadascun 48.860,40 € anuals. Sous que la majoria de la ciutadania gironina no podem ni somiar, sense haver seguit cap procés selectiu, sense que hagin de passar cap mena de compte de la feina que fan, sense ni tan sols fitxar la seva presència com fa tota la resta de treballadors de la casa . Entre aquests, per exemple, una coordinadora de l’àrea d’educació i esports sense cap mena d’experiència ni en un ni en l’altre àmbit i que encara ningú té clar què fa a la casa o un coordinador de l’àrea d’igualtat, drets socials, treball, joventut i seguretat que té com a principal mèrit un llarg currículum a les files del PSC. Això no és el que nosaltres hem vingut a avalar en política, per això ara i sempre continuarem denunciant per tots el mitjans que considerem oportuns en cada moment l’ús i abús que determinats partits fan de les administracions públics pel seu propi interès. Som-hi.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

El fracàs de la neteja a Girona

Llegeixo al diari que ERC-MES denuncia l’estat de brutícia dels carrers de Girona. No és un tema nou però sí persistent, nosaltres mateixos fa ja un temps que hi tenim l’ull a sobre arran de les moltes queixes que ens han arribat per part de la ciutadania en aquest sentit i que a la darrera assemblea oberta vam acordar fixar com a prioritari pels propers anys. De fet, justament avui, m’ha arribat també una notificació de resposta a una sol·licitud d’informació que vaig fer fa ja 3 setmanes i que diu el següent “en referència a la petició formulada pel Grup Municipal CUP-Crida per Girona … en la que sol·liciten còpia de les actes de les reunions de seguiment de les tasques de neteja viària i recollida d’escombraries amb representants municipals i representants de l’empresa Girona + Neta, durant els anys 2016 i 2017, us comunico que es fan reunions setmanalment, les quals tenen un caràcter tècnic, és a dir, que forma part de la metodologia de treball, i per això no es confecciona una acta. Així mateix, es realitza una reunió mensual entre representants municipals i representants de l’empresa Girona més Neta, a la que hi assisteix el regidor de l’àrea de Sostenibilitat, Medi Ambient, Participació i Cooperació, senyor Eduard Berloso i Ferrer.” Punt final. Una empresa a qui paguem al voltant d’1 milió d’euros mensuals per fer la neteja viària i la recollida d’escombraries i resulta que no tenim cap acta de les reunions de seguiment que hi fem.

Aquesta informació la vaig sol·licitar després d’endinsar-me en el gran món de la neteja de la ciutat, consultant tot el que podem trobar a la web de l’Ajuntament sobre Girona Més Neta, (oficialment Serveis Municipals de Neteja de Girona SA -SERMUNEGISA-, l’empresa mixta amb el soci privat Fomento de Construcciones y Contrata SA contractada per aquests serveis) http://www2.girona.cat/ca/gironaneta. Maquinària, calendari, un mapa amb el seguiment dels serveis a temps reals o els informes mensuals és part de la informació que hi podeu consultar i que està elaborada principalment per Datambient assessors, que fa el “servei de control de qualitat, auditoria tècnica i assessorament en la millora contínua del servei de recollida de residus, neteja viària i deixalleries de la ciutat”. I si ho feu arribareu a la mateixa conclusió que vaig arribar jo i que exposava avui la notícia de El Punt Avui: que la neteja a Girona no compleix els mínims exigibles, té resultats clarament deficients i és molt desigual segons els barris i zones. I bé, si això és així, que ha fet l’Ajuntament de Girona per reconduir-ho? Doncs pel que sembla no ho podem saber perquè com acabeu de llegir no disposem de les actes de les reunions de seguiment amb Girona més neta. Bé, algunes coses sí que podem saber i és que tot i aquests informes negatius en relació a la qualitat del servei de neteja que demostren incompliments greus per part de l’empresa Girona més neta, l’Ajuntament de Girona ha iniciat un únic expedient sancionador, concretament per “prestació deficient de la neteja viària d’escombrada manual en un tram molt sensible del sector de neteja I2, pas soterrat de la Ctra. Sant Feliu” i ho va fer després que l’empresa desatengués peticions de neteja “en multitud d’ocasions” i ”avisos freqüents” per part del consistori davant les queixes continuades de l’escola que hi ha al davant.

neteja

Tot plegat és prou greu i demostra de nou la deixadesa per part de l’ajuntament d’alguns dels serveis que té externalitzats i la incapacitat de garantir-ne la qualitat. Tenim un soci privat (FCC) que, com ja hem advertit en diverses ocasions, ha estat denunciat tant a Barcelona com a Badalona per incompliments de contracte, i nosaltres som incapaços de controlar si també a Girona ens està donant gat per llebre? De fet, en la neteja d’edificis municipals cada mes es detecten incompliments i es passa compta amb l’empresa responsable, com és que això no ho fem amb la neteja viària i la recollida selectiva si tenim tots els mecanismes per controlar-ho? En comptes d’això, el regidor Berloso fa gala del nou sistema de “participació veïnal” a través de les taules de neteja de barri i els grups de whatsapp que traslladen la responsabilitat de control al veïnat deslliurant l’empresa dels seus compromisos contractuals i convertint-los en un sistema pervers de neteja a demanda. Una vegada més, s’utilitza la participació com a eina per tapar les pròpies incapacitats. Perquè el cert és que des que a finals de 2015 es van crear aquestes taules, la neteja de la ciutat no ha millorat i les deficiències i incompliments detectats no han generat cap actuació contundent amb l’empresa responsable. Aquest és el fracàs de la neteja a la nostra ciutat, un tema del qual, sens dubte, continuarem parlant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Fartes de la pressió estètica

Les imatges publicitàries de bona part de les botigues de roba amb cossos impossibles; un autobús que passa anunciant una clínica estètica que et proposa un augment de pit o una retallada de malucs; converses de Whatsapp amb un grup d’amigues, entre mares a la sortida de l’escola o mentre esmorzes a la feina; un fulletó de propaganda de tractaments estètics a la bústia; comentaris de la parella, el pare o l’àvia sobre si t’has engreixat o aprimat; una cabina telefònica que et recorda que pots fer dieta per estar més prima; un article que apareix al Facebook sense haver-lo demanat explicant-te una dieta miraculosa; o fins i tot una farmàcia que sota el lema “operació bikini” t’incita a comprar productes per facilitar la pèrdua de pes. Com una metralladora, dia rere dia, ens arriben de tot arreu missatges sobre el nostre cos, missatges que ens diuen com ha de ser aquest nostre cos per poder complir el paper que s’espera de nosaltres, com a dones, en aquesta societat masclista en què vivim. Violència en tota regla. Impossible fugir-ne, inútil mirar cap a una altra banda, només ens queda enfrontar-nos-hi. I això és el que fem des de la campanya Construïm Municipis Feministes.

pressióEstètica

Concretament, per denunciar aquesta pressió estètica a què ens veiem sotmeses sobretot les dones per l’aliança entre el capitalisme i el patriarcat, es va portar a terme la setmana passada una acció que va consistir en penjar cartells de dones nues amb el lema “l’operació bikini ens la passem per la xona” en espais ben significatius. L’acció és sens dubte provocativa i buscava denunciar però també generar reaccions per tal de sensibilitzar la ciutadania d’aquesta violència de gota xinesa que posa en risc fins i tot la nostra salut, física i psíquica. I és que aquest és un problema greu, molt greu, encara que alguns intentin ridiculitzar-lo i banalitzar-lo. Aquesta és precisament la “gràcia”de la gota xinesa, a la primera no passa res, a la segona, tampoc, però quan les gotes es multipliquen poden fer embogir qualsevol i arribar a ser letals, igual que la pressió estètica que pot generar malestar i incomoditat a moltes però també discriminació (no us perdeu l’article de Crític “Quiz de l’estiu: què saps sobre la gordofòbia?”), depressió i trastorns alimentaris que en ocasions poden tenir finals nefastos. Violència en tota regla, doncs, tot i que prou subtil perquè sovint passi desapercebuda, i de la qual moltes no som prou conscients. Per això reivindiquem aquesta acció i esperem que es multipliquin arreu, perquè fer-nos-en conscients és el primer pas per poder-hi fer front. Diem no a la pressió estètica: l’operació bikini ens la passem per la xona.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple d’agost: passin per caixa.

Dijous passat vam tenir comissions informatives, és a dir les comissions legalment imprescindibles on s’explica el que es portarà a ple per àrees de gestió del govern. Corresponien al ple d’agost i normalment s’haurien fet avui dilluns però com que per molts és pont (demà és festiu) van decidir traslladar-les al dijous anterior. Algunes ni tan sols portaven propostes d’aprovació a ple i d’altres eren majoritàriament temes de tràmit i poc substancials. L’únic punt amb certa rellevància era l’aprovació del Pla Social de les Pedreres que es va retirar segons la regidora Paneque per evitar aprovar-se sense tots els regidors, ja que al ple d’agost hi haurà algunes baixes. Tot i que a mi m’ha arribat una altra versió que diu que la regidora el volia portar a ple sense l’informe oportú del secretari i que va decidir retirar-lo quan se li va fer saber que calia  informar els regidors i regidores d’aquesta mancança.

caixa

Sigui com sigui ens ha quedat un ple buit, però no és d’estranyar ni tampoc un problema per la majoria de regidors i regidores que han entès que aquest és un ple de tràmit. De tràmit perquè? Doncs de tràmit per poder cobrar la indemnització corresponent per a la seva assistència, concretament 702€ per cadascun dels regidors i regidores (a excepció d’aquells que tenen una dedicació exclusiva amb el sou corresponent de 3.474,93 € mensuals). Entenc que és pel mateix motiu que ahir es van convocar comissions informatives (amb indemnitzacions en aquest cas de 377€) sense ni tan sols temes a debatre. La qüestió és que això mateix ja va passar l’any passat on per primera vegada es va considerar que si a l’agost no es feia ple, no es podia cobrar les indemnitzacions per assistència. Lògic. Aleshores es va convocar un ple a cuita corrents i una modificació de l’acord de ple de cartipàs  en què en comptes d’especificar que només es podria percebre un màxim d’indemnitzacions d’una comissió informativa , un ple, una junta de portaveus (si pertoca) i 4 coordinacions tècniques al mes, s’augmentava a 2 i 6 respectivament i alhora afegíem una temporalitat anual i així limitàvem la percepció de les indemnitzacions per ple, comissió informativa i junta de portaveus a 12 a l’any i les coordinacions tècniques a 48. Així, únicament amb el nostre vot en contra,  vam arreglar-ho tot per cobrar 12 plens l’any  (i la resta de percepcions) tot i no fer-ne a l’agost. Resulta, però, que algunes regidores, concretament del PP i de C’s, van demanar per escrit cobrar igualment un ple per mes per no desequilibrar els seus ingressos mensuals i ara ens tornem a trobar amb el mateix problema i tot i que ja s’havia dit que aquest agost no hi hauria ple, tornem a convocar un ple a cuitacorrents perquè tothom pugui cobrar. A tot plegat val la pena afegir, per contextualitzar, que la senyora Veray, per exemple, a més de les indemnitzacions com a regidora a l’Ajuntament de Girona, que ascendeixen a 1641€ mensuals (com les de les altres portaveus a l’oposició) cobra un sou públic com a assessora del PP a la Diputació de Barcelona de 3.540,68 euros bruts mensuals repartits en catorze pagues.

Sigui com sigui, a l’agost celebrarem un ple que comptarà amb les baixes d’aquells que ja tenien programades i reservades vacances. Un ple, que a més, ha de ser extraordinari per poder-lo celebrar l’1 d’agost en comptes del segon dilluns de mes tal i com està previst i al qual, per tant, no poden haver-hi ni mocions ni precs ni preguntes. Un ple que té un cost considerable, sobretot per la despesa en personal que assisteix el ple, però que serà buit en tots sentits. I sí, senyores i senyors, aquesta és també la manera de fer política encara avui  i és que tot plegat podria ser anecdòtic si no fos que darrere tot plegat hi ha una concepció de la política com a carrera professional que no puc compartir de cap manera i de la qual ja parlava ara fa un any en aquest article.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget