Diga’m on aparques i et diré qui cobra (1)

Que al centre de Girona és complicat aparcar no és res de nou. Que sovint has d’acabar posant el cotxe en un aparcament subterrani és també conegut. Especialment si ets d’aquells que visites la ciutat per unes hores. Ara bé, us heu plantejat mai com funciona aquest negoci a Girona? Qui en forma part? D’on surten les llicències i des de quan existeixen? Bé, doncs aquest és un article per posar una mica de llum en un dels àmbits empresarials més importants de la ciutat però del que menys coneixement se’n té. Enmig d’aquest silenci passa per desapercebut que és un dels segments on més veu tenen les grans famílies de la ciutat i del país. Mirem-ho ara que, precisament l’àmbit ha sigut notícia i no pas per un aspecte positiu.

La setmana passada, a ple mes d’agost, sabíem per la premsa que els aparcaments subterranis d’Emili Grahit i Miquel de Palol, vinculats amb les conegudes famílies Alvárez i Paredes de la ciutat, havien entrat en concurs de creditors. La notícia sobre els aparcaments pot haver sobtat la ciutadania però el cert és que, des de fa anys, l’Ajuntament i l’empresa concessionària que es va endur el concurs polèmic a principis de segle, tenien l’afer empantanegat ja que l’empresa acusava l’Ajuntament d’haver modificat la mobilitat de la ciutat per perjudicar els seus negocis. L’error, però, és un de ben diferent. Pecat original com dèiem en un comunicat la CUP-Crida per Girona fa uns dies. La creació d’aquests dos aparcaments, potestat de l’Ajuntament que posteriorment a la nostra ciutat sempre ha volgut externalitzar, es va fer a partir d’unes anàlisis de creixement i de desenvolupament en plena bombolla que van ser totalment errònies. Previsions de formigó que encara avui es paguen.

Més enllà d’aquest negoci fallit, no és menys cert que a la ciutat en funcionen d’altres a tot drap. La majoria d’ells van ser ideats, projectats i externalitzats en procediments amb ben poca competència als anys 80/90 (el de la Plaça Pompeu Fabra menja a part perquè va venir més tard i ja va anar cap a La Caixa). Tan sols cal haver consultat els expedients com hem fet des del grup municipal per comprovar que en prou feines hi havia dues empreses que s’hi presentaven i que, quasi sempre, guanyava aquella que s’havia creat a la ciutat uns dies abans del concurs. Coincidències curioses. Els expedients ens han servit també per veure el poc seguiment que s’ha fet durant molt de temps d’aquestes concessions que recordem són serveis públics que es decideixen externalitzar. És a dir, que caldria que l’equip de Govern situés entre les seves prioritats la fiscalització del servei i de com es desenvolupa el mateix lligat amb el negoci privat que en fan les empreses creades ad hoc que gestionen l’aparcament. Una lògica que durant massa temps no s’ha seguit. El lliure mercat, en diuen alguns.

En tot cas, quan aparquem sota la Plaça del Lleó o de la Plaça Constitució, per fer referència a dos aparcaments històrics i rendibles de la ciutat, a qui fem la contribució? Qui hi fa negoci després que l’Ajuntament preferís fer una aposta per la gestió privada? Qui tenia la informació per saber que aquell sector, el dels aparcaments soterrats, seria un caramel amb l’increment del trànsit post dictadura? Bé, doncs en el cas de la Plaça del Lleó veureu que a l’empresa que es va quedar la concessió fins al 2038 (Parking Plaça Catalunya SA) està vinculada a la família Homs, grans constructors de la ciutat i la comarca amb empreses com Homs Construcció o Homs Gerunda i a la família Arpa-Vilallonga, coneguda també per formar part de l’elit del país i ser els promotors de la urbanització d’Empuriabrava. El fill, Pere Arpa i Vilallonga es va casar amb Esperança Bultó i Sagnier, filla del fundador de la marca de motocicletes Bultaco, germana del conegut presentador Álvaro Bultó, i representant de l’alta burgesia barcelonina. Les nissagues de sempre. La relació d’amistat entre aquestes famílies i alguns gestors polítics d’aquell moment és ben coneguda. Tanmateix, el que no se sap tant és que l’Ajuntament de Girona, en època del Tripartit, va assumir la despesa d’arreglar els ascensors d’aquest aparcament privat quan dins la concessió hi va, evidentment, l’obligació d’assumir aquest tipus despeses.

Pel que fa a l’aparcament de la Plaça Constitució el gestiona l’empresa “Parking de la Plaça Constitució SA”, que té la concessió fins al 2035 i que va ser creada a la notaria Brancós, no és un fet menor, un mes i mig després que el concurs fos engegat. Essent una empresa novella en el sector es va endur el concurs i des de llavors ha comptat amb un Consell d’Administració on hi trobem, una vegada mes, la família constructora Homs així com Josep Rubau i Bosch, de la constructora Rubau Tarrés i investigat per irregularitats en la contractació pública, i Joan de Llobet, fill del que va ser president de la Diputació franquista i membre també del Consell d’Administració de Girona SA, empresa privada que pivota el servei de l’aigua a la ciutat. De fet, bona part d’ells, també el senyor Brancós o el senyor Serra Sambola, coincideixen en un altre consell d’administració d’una empresa que es diu “Gerona de aparcamientos y Servicios SA” que va ser constituïda l’any 1982.

Aquests són dos exemples per contrastar qui controla avui, a part de l’omnipotent La Caixa, els aparcaments soterrats de la ciutat que són de titularitat pública i concessió privada. Malgrat la seva importància, d’aquests aparcaments mai se’n parla i ben poca gent sap de qui són i com funcionen. És un cas més de silenci sobre un negoci que és rendible sempre i quan no caiguis en la bogeria de la bombolla com van fer alguns. I és, a més a més, un negoci que hauria de comptar amb el control i la fiscalització de l’administració municipal. Fet que malauradament no passa. Per això, des de la CUP i tal com ens vam comprometre, fem exercicis de transparència. Informem i expliquem. A partir d’aquí, decidim. Continuarà.


lluc  @llucsalellas


Narcís-Jordi Aragó: fer estimar Girona

 

Entre el periodista, escriptor i referent cultural Narcís-Jordi Aragó i la gent nascuda a finals de segle, com jo mateix, hi ha unes quantes generacions. Aquelles que van transitar de la Girona grisa i extremadament tancada en sí mateixa i en la humitat des seus rius a l’actual, viva, oberta i que, amb les mancances evidents, ha transformat la mentalitat i la manera de fer de gironins i gironines. Un canvi a millor, sens dubte. En aquest procés de transformació cultural, de recuperació de l’autoestima i de treballar per redescrobrir la ciutat i creure’ns-la en Narcís-Jordi Aragó, mort ahir a l’edat de 84 anys, hi ha tingut un paper imprescindible. Sense ell, la seva activitat i la seva referència cultural avui, segurament, els habitants de Girona seríem un pèl menys gironins. Avui, els habitants de Girona ens sentiríem un pèl menys lligats al nostre entorn més proper.

780_0008_5068967_b9ee99cb43dc900f285f230fcedf2c32.jpgEscriptor, periodista, director de la Revista de Girona, president de la Fundació Rafel Masó i mil altres detalls que aquests dies recuperarem, en Narcís-Jordi Aragó era una d’aquelles persones que, com a jove, veies que tothom es mirava, s’escoltava i llegia amb respecte. Una actitud que sovint et portava a pensar que el que tocava era escoltar-lo, mirar-lo i llegir-lo amb respecte. I crec que aquesta era la manera com gironins i gironines li han agraït des de fa anys la seva dedicació per la cultura de la ciutat. Per la meva part, ens vam començar a saludar com aquells gironins que saben qui som però que mai han sigut presentats fa poc temps. De fet, em va saber especialment greu que en la visita que vam fer un grup de regidors a la Casa Masó ara fa un mes, en Jordi Falgàs, director del museu, ens expliqués que en Narcís-Jordi s’excusava perquè no es trobava bé. Tenia ganes que aquella fos una introducció com tocava i jo tingués l’oportunitat de conversar amb una persona que, des de jove, havia anat llegint i de la qual havia après conscientment i inconscient. No va poder ser i ahir rebíem la notícia de la seva mort.

Tanmateix, i tornant al principi, als orígens, la relació amb en Narcís-Jordi Aragó, com a gironí de finals de segle XX, la tinc a través de la ciutat que m’he trobat, que hem anat redescobrint i que avui ens fa més proper a cada racó del carrer Ballesteries però també dels indrets menys divulgats de la ciutat. I això no ens ho traurà ningú. És un llegat inesborrable i magnífic que hem d’agrair, per sempre, a aquest gironí de soc-arrel. Ahir també ens deixava un altre referent cultural i, en aquest cas també polític a nivell nacional, com era en Jordi Carbonell. I en l’eterna i benvolguda dialèctica entre la construcció d’un país a nivell de petites i grans accions, de petites i grans realitats, podem dir que la tarda d’ahir era trista perquè perdíem una persona (Carbonell) que havia treballat per la millor transició de país possible, la República catalana, i una altra (Narcís-Jordi Aragó) que des del seu indret de país, Girona, havia treballat per una enorme transició: fer que els gironins ens estimem la nostra ciutat. I això el fa un referent de ciutat que no oblidarem. [Foto: Manel Lladó – El Punt Avui]

Sense ells no hi hauria turisme

Que la part històrica de Girona viu segrestada pel turisme, especialment a l’estiu, és ja una evidència que, fins i tot, comença a sobrepassar aquells que fa un temps eren més proclius al fenomen. Els apartaments turístics, que ja representen més del 10 per cent dels habitatges el Barri Vell, i les riuades de visitants es converteixen en la constant d’agost. A Barcelona el tema fa temps que ha explotat i ben podria ser que aviat passés quelcom similar a Girona i el seu atapeït, reduït i limitat espai destinat a parc temàtic. Però aquest és un article per parlar d’un altre dimensió més invisibilitzada d’aquest afer.

limpieza-habitacion-830x553
Foto: La Directa

Com cada any, al mes de setembre sortiran les patronals d’empresaris, els hotelers i els principals actors que es reparteixen els dividends del negoci turístic i donaran les xifres de pernoctacions i creixement econòmic del sector. Essent una acció comunicativa, és probable que en destaquin els aspectes positius i els «beneficis» dels centenars de milers de turistes que hauran visitat la demarcació de Girona. Hi inclouran allò que haurà passat a la nostra ciutat i, segurament, serà una roda de premsa de congratulacions i de demandes perquè l’administració pública inverteixi més en el sector. Aquesta és la veu i la representació del turisme que tenim aquí i arreu. De fet, l’única que sentim normalment.

Però a la ciutat, el turisme qui el fa rutllar també amb molta menys presència pública són els assalariats del sector. Les Kellys, treballadores de neteja d’hotel, recepcionistes, cambrers, guies culturals, venedors de tiquets i un llarg etcètera que cada dia engeguen la maquinària de forma molt menys pública. Amb cap tribuna. Són feines, la majoria d’elles, desprestigiades socialment i precaritzades econòmicament. Només cal veure com són la majoria de salaris lligats al sector i les condicions, ben sovint al llindar d’una normativa en sí poc garantista, que es troben milers de persones joves (i no tant joves) quan treballen en l’àmbit. Una situació anòmala en un Estat de dret i que es diu de benestar i que condueix moltes vegades a horaris i retribucions lluny de la suposada lògica garantista del segle XXI. Precarització, explotació i nul reconeixement social.

Això no treu, és evident, que Girona és plena també de persones que han tirat endavant negocis de restauració i hostaleria des de la propietat i el seu esforç personal. Tots en tenim exemples a prop. I també cal reivindicar-los, sens dubte. Ara bé, si avui cal reivindicar un sector dins l’àmbit del turisme, l’únic al qual inverteix de forma seriosa l’actual govern del PSC i CiU a la ciutat, és el dels treballadors, precaritzats, menystinguts i mai consultats. Treballadors i treballadores que cada dia permeten que d’altres puguin explicar xifres i exigir diners pel sector, persones que són oblidades dels relats públics i de la majoria de polítics, un col·lectiu amb pocs drets, desorganitzats, imprescindibles. No en sentireu parlar però nosaltres els volem agrair la tasca invisible i sumar-nos a les seves reivindicacions.

El que vivim és una expressió més de l’antiga lògica, ben present encara, on els de l’últim esglaó mai són reivindicats ni escoltats. Al Patronat de Turisme de la Costa Brava, per posar un exemple amb 5 milions d’euros públics, no hi he sentit mai una veu fent arribar les aportacions i exigències dels treballadors i treballadores del sector. Són imprescindibles però ningú en parla, ningú els escolta. Un sense sentit propi de les societats desiguals i limitades en drets. Potser vindria essent hora que acabéssim amb aquesta lògica, la del silenci i la de la precarietat d’aquells que (també) aixequen el país. Que s’aixequen d’hora, ben d’hora, però les televisions no en parlen. Perquè si Girona és turística que, com a mínim, el mèrit se l’endugui tothom qui hi treballa.


lluc  @llucsalellas


Quan la lluita contra la segregació escolar deixa de ser prioritària.

informe.jpgFa encara no un mes, el Síndic de Greuges publicava la primera part d’un informe sobre la segregació escolar. L’endemà / poc després els diaris locals s’afanyaven a destacar el fet que l’informe situés Girona entre les 10 ciutats amb més segregació escolar del país. A part d’això, però, no n’hem sentit a parlar més. Només el company Pere Albertí se’n feia ressó en un article al Diari de Girona. El govern de la ciutat, res, el Departament d’Ensenyament, silenci i la comunitat educativa tampoc ha aixecat la veu, no sé si perquè era a finals de juliol o pel cansament de, una vegada més, veure’s qüestionada malgrat els esforços que dia rere dia fan moltes i molts mestres i professors per tirar endavant dignament. Que els responsables polítics a l’Ajuntament o a la Generalitat no hagin dit res fa pensar que poc interès tenen a intentar donar la volta a la preocupant situació.

Per la meva banda, la baixada del nivell d’activitat a l’Ajuntament al mes d’agost, m’ha permès destinar temps a llegir tranquil·lament l’informe, no sols l’actual sinó també el que al 2008 ja va publicar alertant de la situació i dels riscos de la mateixa i proposant mesures per revertir-ho. Una lectura tan interessant com desesperançadora que m’ha portat a indagar una mica més en la trajectòria i el context de la lluita contra la segregació escolar a la nostra ciutat. Això encara ha estat més depriment.

L’informe analitza estadísticament la situació de la segregació escolar a bona part dels municipis catalans valorant-ne el context i l’evolució en els darrers anys. En detalla les causes i contrasta les diferències entre municipis. Fàcilment se’n treu la conclusió que a Girona les coses no s’han fet bé, a diferència d’altres municipis, fins i tot amb contextos més complexos, la situació ha anat empitjorant des de l’informe de 2008, on ja s’alertava específicament dels casos dels barris gironins de Santa Eugènia i Sant Narcís. Ja aleshores, el síndic feia una colla de propostes que avui a Girona hem de lamentar no que no s’apliquessin sinó que el govern convergent s’ha dedicat a desmuntar-les una per una.

El 2009 el Consell Municipal d’Educació de la ciutat va aprovar a instàncies de la regidoria d’educació, aleshores ocupada per Núria Terés, un document titulat “Mesures educatives per a la millora de l’èxit escolar i la cohesió social a la ciutat”. Pretenien donar resposta al primer informe sobre la segregació escolar del síndic i a d’altres de la Fundació Jaume Bofill que apuntaven en la mateixa direcció. La revisió de la zonificació, reduccions de ràtios en centres concrets, la distribució equitativa de l’alumnat amb NEE, l’informació i orientació a través de l’OME o l’elaboració d’un pla d’absentisme són algunes d’aquestes mesures que anaven molt en la línia del que proposava aleshores el síndic i que continuar reclamant en l’informe d’enguany, mesures que han obtingut bons resultats en aquells municipis on s’han aplicat de forma conscient i continuada. No és el cas de Girona on el canvi de govern va estroncar la línia engegada. Al 2011 la regidora, aleshores d’Unió, Isabel Muradàs va assumir l’àrea d’Educació i poc a poc, sense dir-ne gaire res, va anar frenant, desmuntant o pervertint totes i cadascuna de les mesures engegades: la desaparició del Projecte Educatiu de Ciutat, la retirada de funcions a l’OME, el repartiment desigual de les NEE i de l’alumnat d’incorporació tardana, la reducció de les places públiques i augment de les concertades o la reducció a la mínima expressió del pla d’absentisme en són alguns exemples. La lluita contra la segregació escolar havia (ha) deixat de ser un objectiu, la prioritat era i és la mal entesa llibertat d’elecció que tan agrada a la dreta (a l’espanyolista per rebutjar el català, a la catalanista per mantenir privilegis). Els resultats que treu a la llum l’informe del síndic no han fet més que posar sobre la taula allò que moltes i molts ja intuíem. La qüestió és que no ens podem quedar de braços plegats esperant que la segona part de l’informe del síndic ens caigui a sobre com una altra gerra d’aigua freda.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

La UCI pediàtrica del Trueta: un exemple en dos sentits

Aquesta setmana el ple de l’Ajuntament de Girona i el de la Diputació aprovaran mocions de suport a les reclamacions dels treballadors i els usuaris de la UCI pediàtrica i neonatal de l’Hospital Josep Trueta. Unes peticions que es poden resumir en una paraula: dignitat. Només cal haver visitat o haver hagut de passar per aquelles instal·lacions dies o setmanes enmig d’una situació prou complexa en sí mateixa per les famílies per adonar-se’n que l’actualització i la modernització d’aquella planta no és només una necessitat de primer ordre sinó també una urgència que hauria d’avergonyir a qualsevol polític i/o gestor públic. La realitat és aquesta i, de fet, ningú la posa en dubte. Ara bé, la situació no és nova. És a dir: no és una situació insostenible des del 15 de juny de 2016, per entendre’ns, sinó que es tracta d’un tema de fons, estructural i que porta molts anys desatès malgrat les peticions fetes per part de treballadors i persones usuàries.

uci-pediatrica-manifestacio-trueta

I en aquest punt vull aturar-me per explicar un dels dos sentits que pren la paraula «exemple» quan ens referim a la UCI pediàtrica del Trueta. Es tracta de l’exemple que representa com a cas de gestió nefasta i manca de priorització que ha tingut aquest espai bàsic pels serveis de salut que ofereix a tota la demarcació. Durant tot aquest temps els governs catalans de torn han permès que tinguem una UCI amb material antiquat, amb personal havent de fer tasques administratives i burocràtiques a la mateixa sala on hi ha els infants, sense lavabos, amb espai nul de privacitat per a les famílies i un llarg etcètera que hauria de fer aflorar la paraula autocrítica a més d’un dels que encara s’atreveixen a donar lliçons per ser d’aquells governs dels «millors» o de «progrés». La situació és dramàtica perquè ningú ha apostat mai per fer les reformes necessàries mentre, això sí, deixaven sonar la cançó del «nou Trueta». Una autèntica vergonya.

Ara bé, la UCI pediàtrica és també un dels exemples més reeixits dels últims mesos pel que fa a lluites socials. Tant bon punt les treballadores i usuàries es van organitzar de forma col·lectiva per treure la problemàtica de les quatre parets de l’hospital i reclamar la modernització de la planta al carrer el tema va fer un gir de 180 graus. Des de bon principi els cupaires vam ser a les concentracions i també vam procurar col·laborar a fer pública la situació de precarietat que viu la UCI pediàtrica. Però cal tenir clar que han sigut els mateixos treballadors i usuaris els que han situat el tema sobre el mapa, els que han activat la mobilització i els que han obligat amb la seva persistència als representants polítics a moure fitxa. Tant és així que ja ningú qüestiona el que reclamen i ja ningú mira amb recel un col·lectiu que amb la seva mobilització aconseguirà el que hauria d’haver sigut una política pròpia, activa i decidida dels governs catalans.

Veurem com acaba tot plegat. Esperem que, aquesta vegada, no hi hagi marxa enrere ni segons interpretacions. Toca solucionar aquest tema i fer-ho el més aviat possible. Sense «obretes» ni pedaços. I sobretot, tocarà agrair als treballadors i usuàries de la UCI pediàtrica i neonatal la seva tasca, el seu coratge i animar-los a no desistir mai, a mantenir l’esperit de transformar les seves realitats més properes. Una mena de revolució dels detalls. Imprescindible. Imprescindibles

L’estiu dels barris

Mentre a la plaça del Vi hi ha qui es mira el melic i la Girona dels Festivals oblida els barris i les classes populars, hi ha qui persisteix a donar vida als barris, a ocupar els carrers i sobretot a donar alternatives a tota la mainada que no sempre poden compartir vacances amb la família. Per això, com cada any s’han organitzat un munt de casals arreu de la ciutat, una oferta per triar i remenar sobretot per infants però també per joves. Per quan aquests tanquen les portes, els centres cívics, biblioteques, museus i entitats veïnals s’han esforçat a tirar endavant propostes per tots els gustos, sovint ocupant les places dels barris fent que la mainada i els més grans es facin seu allò “del carrer és nostre”.

IMG_6391

Aquest juliol a Sta. Eugènia cada tarda teníem una o altra proposta (jocs de taula, sopars a la fresca, festes de l’espuma…); les biblioplaces i bibliopiscines s’han acostat com cada any a mainada i adults amb carros plens de llibres sota les ombres que creixen a mesura que avança la tarda; a Les Pedreres han tornat a apostar per una bona oferta musical i d’entreteniment al voltant de la seva guingueta i a més han consolidat els dimecres de contes i activitats per la mainada; al Rosaleda, els veïns i veïnes de la Devesa han continuat amb els vermuts a la fresca; des del CC Barri Vell han portat jocs de taula a moltes places, el de Palau ha apostat per l’Ens veiem a la plaça pels més crescudets i el de Sta. Eugènia ha impulsat el Teixint Somnis; jocs, tallers, espectacles, festivals, rues, contes, música, poesia, esport, exposicions… juny i juliol els centres cívics encara han mantingut una bona oferta de cursos intensius, tallers i activitats per tots els gustos, a més de les Festes Majors que durant aquests mesos d’estiu celebren bona part dels barris gironins.

Tot plegat, però, i això és important dir-ho, amb uns pressupostos que no arriben ni a fer pessigolles a alguns festivals o programacions realitzades; impulsades o suportades en part des de la casa gran. I és que els centres cívics i el que generen al seu entorn, sovint en col·laboració amb les entitats, sempre han estat com la germaneta pobra, i a l’agost tancaran, perquè el personal i els recursos no donen per més. Les famílies hi continuaran essent, molts pares i mares continuaran treballant, però quan surtin al carrer es trobaran un panorama encara més desolador del que descrivia en Lluc en el seu article. Potser l’any que ve canviarà alguna cosa? La xarxa de centre cívics a mans del PSC que pregona l’acostament als barris i les classes popular bé ho hauria de notar, no? Molt em temo que en el debat de pressupostos aniran caient una rere l’altra les apostes, propostes i promeses, molt em temo que el curs que ve els recursos seran els mateixos i, per tant, les limitacions també. Mentrestant, sort en tenim, que els barris són tossuts i tant els treballadors i treballadores municipals com les entitats s’han fet experts en l’art del crear oferta a cost zero.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


L’estiu desaprofitat de Girona

Dels estius dels 80 i 90 quan era petit en puc parlar poc de Girona. Entre les estades amb els avis a Viladamat, amb els uncles a Darnius, les colònies pertinents, les anades i vingudes amb la mare a Llafranc o Platja d’Aro a banyar-nos i algun viatge per descobrir món, passava aquests mesos calorosos més fora de Girona que a la ciutat que avui ens acull. Bé, tot això amanit per la passió pel Tour de França que encara em dura. Ara bé, no haver-ho viscut de forma conscient no m’impedeix recordar perfectament les veus enteses de l’època explicant-nos com de desert n’era un agost rutinari a Girona. Botigues tancades, del detall dels papers penjats a les portes del barri sí que en tinc records, nits impossibles de passar i més aviat poca gent i poques coses a fer enmig de la xafogor dels quatre rius. Una ciutat que, per entendre’ns, vivia a un quart de gas.

Vint anys després, amb la febre del turisme, la fase constrictiva del capitalisme i les conseqüències d’aquest sistema, així com amb la flexibilització de períodes vacacionals, la situació m’atreveixo a dir que és parcialment diferent. Evidentment, l’agost continua essent l’agost però Girona ja no el viu de la mateixa manera que principis dels 90. I no ho dic només perquè de les primeres «Game Boy», mai m’havia fixat que no es deien «Game Girl» fins avui, hem passat a caçar Pokemons pel carrer i la Rambla és plena d’adolescents un dissabte a la tarda buscant-ne. Sinó perquè el que ha anat passant a la ciutat durant els estius ha anat mutant considerablement. I on som ara exactament? Doncs en un estrany entremig de tot i de no gaire res clar. Bolcats en el turisme, com a política prioritària i quasi única de l’estiu a la ciutat, l’antic gerent es va inventar un Festival del Mapping que, per sort, ha anat canviant de plantejament per no esdevenir un simple reclam (fallit) turístic. Però la ciutat continua mirant tant enfora que sovint oblida el dins, la seva pròpia essència. Justament fa un parell de dies baixàvem amb la Marta i la Laia pel Carrer de la Força i ho constatàvem. El carrer dels “souvenirs a la força” en podríem començar a dir.

Malgrat es manté una programació cultural de vespre a la Plaça Pallol o es fan algunes activitats, comptades, als barris, la sensació generalitzada és que la nostra ciutat continua vivint d’esquenes a l’estiu ara que, potser, l’estiu ja no viu d’esquenes a Girona. A l’Eixample, per exemple, amb la Plaça Pallach en obres, no hi passarà gairebé res programat i és que a les places, més enllà de la vida que ja s’hi fa, hi continuen mancant propostes i pressupost per desenvolupar més activitat, cohesionadora i culturament imprescindible. Entre el Tempo, amb una programació de pagament i un ambient selecte, i l’Escape in the Park, amb una programació de pagament i l’ocupació de la Devesa, s’enduen bona part de la subvenció municipal d’estiu mentre propostes de caire gratuït, vespertines i nocturnes continuen essent de perfil baix i amb poc recorregut. Per exemple, què tenim pensat pel jovent de la ciutat aquest estiu? En tenim sort que s’espavilen però malgrat són un col·lectiu essencial a la nostra ciutat i a l’estiu viuen en plena llibertat i facultats, continuem fent una Girona que ben poc sovint els dóna la cara.

La Girona dels festivals i de les marques s’imposa. Mentrestant, però, l’estiu continua essent l’estació perduda a la ciutat malgrat ara ja no som a principis dels 90. Tenim gent, capacitat i possibilitats de plantejar propostes innovadores, als carrers i parcs que superin marcs preconcebuts i vagin més enllà dels ambients selectes, dels 25 euros d’entrada i del fals glamour. És qüestió de marcar prioritats, de recuperar l’essència mediterrània que crida que els carrers són nostres, de tothom, i que no hi podem viure d’esquenes. Des de la CUP-Crida sempre ho hem entès així i així ho seguirem defensant i proposant. Mentrestant, però, com no pot ser d’una altra manera, que l’estiu sigui profitós, que de l’autogestió en neixi cultura i que aprofitem els dies llargs i les curtes nits per transformar el nostre entorn. Bon estiu.

Ps: La cançó és un descobriment que he fet aquest estiu. Tard, però ja el tinc fet😉.