Diguem-li pla de salut

trueta El passat mes de juny el govern gironí va presentar el Pla de Salut de la Ciutat. Un mes abans aproximadament ens l’havia fet arribar per tal que poguéssim fer-hi aportacions. Les vam fer, des de la CUP-Crida per Girona rarament desaprofitem qualsevol oportunitat per dir la nostra en la política municipal. Aquesta manera de treballar incansable sovint ens l’ha reconegut el mateix govern. Així doncs, ens vam llegir el document, el vam treballar entre diverses persones i vam respondre amb un document que reconec que era molt crític amb la proposta de pla. Tenint en compte que havíem pagat 18000€ a una empresa externa per la seva elaboració, crec que tocava. I més si tenim en compte que aquesta mateixa empresa fa poc va cobrar la mateixa quantitat per un altre document que ha resultat ser un fracàs, en aquest cas sobre educació (n’hi ha que es veu que són experts en tot) En tot cas, la qualitat del document ja podeu jutjar-la vosaltres mateixes ja que ara el pla és consultable aquí.

Així a nivell general, és lamentable que un document que pretenem anomenar pla no inclogui ni un pla operatiu, ni un pressupost ni mecanismes d’avaluació. Són elements imprescindibles per desenvolupar les accions i assolir els objectius previstos i per tant, quan no es concreten, jo entenc que no hi ha voluntat real de desenvolupar el pla sinó que simplement hi ha l’interès de fer creure que s’està fent feina.

Al mateix temps, tot i que el document diu que s’ha fet una diagnosi qualitativa, aquesta no apareix en lloc i la diagnosi es redueix bàsicament a una recopil·lació de dades quantitatives extretes d’altres documents que pràcticament ni s’analitzen ni s’interpreten. Aquest anàlisi és el que ha de permetre detectar mancances i necessitats i per tant és la clau per definir qualsevol pla d’actuacions. De la diagnosi, també ens van preocupar algunes dades que desconeixíem i a les quals el document no dóna cap importància com les relacionades amb la Renda familiar disponible (RFDB): mentre l’any 2008, Girona se situava 15 punts per sobre de l’índex de Catalunya, el 2013 ho fa molt lleugerament per sobre (0,9). O la diferència de fins a més de 4 anys en l’esperança de vida segons el barri.

El pla d’actuacions és un altre despropòsit. En línies generals podríem dir que compartim les línies estratègiques i els objectius generals però la concreció en objectius específics i accions és absolutament incorrecte: moltes accions són poc concretes i en cap cas operatives i en ocasions fins i tot estant formulades com a objectius. Al mateix temps, objectius i accions aborden temes que superen les competències municipals i moltes superen de llarg les de l’àrea de salut. Per exemple, apareixen accions sobre esport que no consten en el Pla Local de l’Esport aprovat recentment o accions d’habitatge que l’oficina d’habitatge no té ni de casualitat assumides. Quasi podríem dir que estem definint a través d’aquest pla la política d’habitatge que en canvi no es vol concretar amb un pla local d’habitatge. És, com a mínim, surrealista. També ens sorprenen mancances com el fet que no s’abordi el tema de les barreres arquitectòniques enlloc ni en general la relació entre urbanisme i salut o que, tot i dedicar un extens apartat en la diagnosi a la salut ambiental, després no es prevegi cap objectiu ni acció en aquest àmbit.

Entenem que tot aquest recull d’accions és resultat del procés participatiu però també considerem que un Pla Local de Salut requereix anar més enllà. Se suposa que aquest recull s’ha d’interpretar tècnicament i fer una proposta organitzada i coherent a nivell tècnic tenint en compte les competències, la disponibilitat de recursos humans i econòmics i evidentment el compromís polític de tirar-lo endavant. Tot i els 18000€, tota aquesta feina no s’ha fet. Al mateix temps, la clau d’un pla d’actuació és el pla de desenvolupament, és a dir la concreció d’un cronograma (durant quant temps es desenvoluparà aquest pla, quan es farà cadascuna de les accions…), uns responsables de les accions (quina administració, entitat, àrea, tècnic/a és la responsable de tirar-la endavant) i uns indicadors de seguiment per identificar-ne el grau de compliment. Això no existeix i la seva inexistència ens fa pensar que aquest pla és una declaració d’intensions amb molt poca voluntat de que realment es porti a terme.

Segurament compartim bona part de les accions com a mesures necessàries però la forma com estan formulades les invalida totalment. En definitiva, creiem que aquest és un pla absolutament inútil com a eina de treball per definir l’acció de treball del nostre ajuntament en matèria de Salut i ens preocupa especialment per la importància del tema.

La presentació del pla va venir seguida de la creació d’una taula de salut. És sens dubte una bona notícia però no podem esperar que aquest òrgan participatiu sigui el responsable de la concreció d’aquest pla i sense aquesta difícilment se’n podrà fer el seguiment. Una vegada més, polítiques d’aparador a les quals aquest govern ja ens té massa acostumades.

PD: Ah, i per cert, no, no parla del Trueta. Potser perquè la mirada del govern Madrenas amb el tema Trueta poc té a veure amb la salut, o potser perquè essent un pla estrictament municipal han considerat que no hi té cabuda parlar de coordinació entre administracions ni com a mínim esmentar-hi tot allò que tot i no ser competències municipals afecten considerablement els gironins i gironines. O potser tot plegat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Ple d’agost al juliol

Dimarts, tot i ser juliol, vam fer el ple ordinari d’agost. D’entrada, convé saber que fem ple d’agost només d’ençà que el secretari va dir que si no fèiem ple no podíem percebre les indemnitzacions pertinents (lògic) però fins aleshores tots els regidors i regidores cobraven sense haver fet el ple. Coses de la vella política.

IdentalDit això, va ser un ple sobretot calorós i que va pujar de to en diversos moments (i no pas només per la calor). Només de començar, les meves paraules de recolzament a les afectades per l’estafa d’Idental van provocar una reacció d’indignació per part seva pel que entenien com una manca de recolzament de l’alcaldessa pel seu cas. La pujada de to va provocar que Madrenas optés per parar el ple. Sens dubte, l’estafa d’Idental no és culpa i poc té a veure amb l’Ajuntament de Girona, però també és cert que situacions com aquestes en què la ciutadania es troba desvalguda davant de la pitjor cara del capitalisme haurien de trobar l’acompanyament i suport del seu ajuntament. Esperem que la seva presència el ple hagi permès al govern rectificar la seva actitud i trobin en l’ajuntament de Girona un aliat en la seva lluita per recuperar els diners invertits i la dignitat i fins i tot la salut perduda.

Just després d’això, el primer punt de debat va ser com una gerra d’aigua freda, una oportunitat perduda per posar contra les cordes un govern que fa massa temps que desatén les demandes de les treballadores d’Eulen. Es portava a votació la pròrroga del contracte de neteja d’edificis municipals i, aparentment, hi havia una majoria a l’oposició per evitar aquesta pròrroga d’un any forçant una mena d’allargament forçós del contracte durant el qual el govern gironí es veuria obligat a moure peça en favor dels drets laborals de les treballadores. Malgrat el seu compromís amb les treballadores, però, ERC va decidir “pactar” una abstenció que juntament amb el vot favorable del PP i el govern permetia tirar endavant la pròrroga. El pacte pràcticament era calcat al que en el seu moment un PSC al govern havia acordat amb les convergents i que ha incomplert durant els dos anys de contracte. Lamentable, doncs, tan l’incompliment del govern com que a ERC hagi tornat a caure al parany on ja havia caigut el PSC. Mentrestant, qui hi surt perdent, són les treballadores d’Eulen que tornen a sentir-se desateses i traïdes i continuaran patint precarietat, vulneracions de drets laborals i persecució per part d’aquesta empresa amb el vist-i-plau d’aquells qui es diuen ser els seus representants. Lamentable.

Després d’uns quants punts d’acord més, un per a l’establiment del Servei Municipal de Casals d’Estiu que va quedar sobre la taula (un moviment de darrera hora que convindrà que aprofundim) i alguns que van entrar per via d’urgència, ens vam plantar a les mocions. 5 en total. Una del PSC per consolidar la figura de l’educador de carrer i dinamitzador comunitari, unes figures claus al nostre entendre però que van incorporar-se durant el seu mandat amb una temporalitat que ha estat font d’inestabilitat des del primer moment. Convé saber-ho. Una del PP de picabaralla amb el PSC per haver eliminat aquests des de Madrid (tela!) una important dotació prevista per a les entitats del 3r sector. La nostra, amb diverses propostes per promoure la llengua catalana des del consistori, que durant aquests anys ha oblidat absolutament la política lingüística i ha ignorat els espais de participació existents en aquest àmbit. La d’ERC insistint en una proposta ja aprovada el 2011 a instància nostra per reclamar que el vial previst a les hortes de Sta. Eugènia desaparegui definitivament del planejament. I la moció mediàtica de C’s exigint transparència a partir del cas de l’ús del cotxe oficial per part de Madrenas per anar al parlament. Moció que només ha aconseguit fer valer el discurs victimista de Madrenas al·legant la seva seguretat (que si bé és absolutament justificable poc té veure amb què en 5 ocasions decidís utilitzar el cotxe oficial i no ho fes en la resta de viatges) i l’oportunitat de la resta de grups de titllar el grup de C’s d’oportunistes i poc coherents, amb discursos com el d’en Lluc que va fer pujar els colors a la mateixa Míriam Pujola quan va donar a conèixer que ella tampoc feia públic que estava entrant gratuïtament al camp del Girona i al teatre aprofitant la seva condició de regidora. Tot plegat ens va permetre recordar que ja a principi de mandat, des de la CUP-Crida per Girona, vam fer la proposta d’elaborar un codi ètic per a tots els regidors i regidores i que aleshores cap altre grup va estar-hi disposat (veieu-ho aquí)

Una part de control i precs i preguntes més ràpida del que és habitual ens va portar a acabar el ple més curt del que estem acostumats i poc després de les 10 de la nit sortíem alguns amb el cap ja posat en les vacances.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Crònica 43: El discret encant de la Diputació

En l’última setmana la Diputació de Girona ha viscut dos episodis que sintetitzen prou bé com funciona el poder local de la mà del PDCAT. L’origen de tot plegat és la dimissió de l’antic president de l’ens, Pere Vila, després de ser designat Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Parèntesi: Vila ja té la col•lecció de cromos sencera: perquè ha sigut alcalde, President del Consell Comarcal, Diputat, President de la Diputació i ara Delegat del Govern. Bé, aquest canvi implica que l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer agafi el relleu al capdavant de l’ens provincial. Fins aquí, «normalitat institucional».

De fet, tots prevèiem un ple de tràmit per certificar el canvi de lideratge. Anàvem ben errats. Ahir quan vam arribar a la Diputació hi vam veure una història ben diferent. Parafernàlia. En primer lloc, ens va sorprendre la preparació d’un dinar a peu dret al pati de l’edifici per a treballadores i per a totes les persones convidades, amics i familiars del nou President, la cúpula del PDCAT i sectors empresarials de les comarques gironines. L’àpat va ser finançat per les butxaques de tothom i tenia com a objectiu celebrar de forma privada que Noguer era president. Un petit escàndol. Recursos públics per finalitats privades. Com si allò fos un palau de la Girona medieval i Noguer en fos marquès. Això sí, per quedar bé, l’àpat era fet a partir dels productes «Girona excel•lent». Que nosaltres som gironins i això no ens ho treu ningú, eh? Pit amunt.

Més enllà del dinar, l’acte d’ahir va servir per veure com, excepte nosaltres, tots els partits (ERC-PSC-IdS) van donar suport al candidat del PDCAT sense res a canvi. Perquè toca. Seguidisme conservador. Un fet que va anar acompanyat d’una constatació: en un acte on s’aplaudeixen tots els discursos, si algú aposta per tenir un to crític rep el silenci com a resposta. Ningú va voler (o es va atrevir) a aplaudir el discurs de la CUP, fet en un to de denúncia alhora que constructiu i programàtic. Ningú. Silenci absolut. Els discursos que no raspallen el president de la Diputació perquè sí els molesten i els incomoden ja que els posen davant d’un mirall. El mirall de com han construït el poder durant aquests 40 anys de pseudodemocràcia liberal. Com han mantingut molts dels vicis de l’etapa anterior, privilegis, copets a l’esquena, amiguismes, masculinitat (ahir un 85 per cent de la sala de plens era formada per homes) i recursos públics per a finalitats de pocs. I tot mentre es construïa un «Girona, rai» com si aquí tot fos tan diferent a d’altres indrets de la geografia peninsular. Per això, de seguida em va venir al cap una pel•lícula de Buñuel que em va fer veure el meu pare quan tot just començava l’adolescència: «Le charme discret de la bourgeoisie» (El discret encant de la burgesia). El film, una delícia, retrata la ridiculesa de la Burgesia amb la combinació d’un sopar on hi passa de tot i una bona dosis de surrealisme. La millor hipèrbole del que va passar ahir a can Diputació: tota la burgesia, en el sentit més del segle XX possible, representant una funció pagada per tothom. La incomoditat, a flor de pell.

Aquest acte ha tapat, però, una altra notícia relacionada amb l’ens que no és menys important: la sortida de Ramon Ramos, exalcalde de Blanes vinculat amb el Cas Manga de corrupció i home fort convergent, de la direcció del Patronat de Turisme. Un càrrec que el PDCAT havia mantingut en la direcció d’aquest ens público-privat durant set anys malgrat les acusacions que hi ha sobre la seva figura. La pregunta que es fa qualsevol persona és: per què ara deixa de sobte la gerència del Patronat? La resposta «oficial» és perquè vol anar a fer de cap de gabinet de Pere Vila a la Generalitat – com sempre posant càrrecs públics a dit i sense currículum per poder fer feines d’aquest tipus -. Ara bé, tothom qui ha participat del Patronat sap que Ramos ha exercit un lideratge dins l’ens que mai ha volgut deixar i menys per un càrrec amb molta menys projecció i «internacionalització». Les hipòtesis que corren són moltes i diferents. Tanmateix, la veritat només la podrem saber si aquells que la saben, l’expliquen. A mi em semblaria el mínim exigible tenint en compte que el Patronat té el 90 per cent de pressupost públic (6 milions) i Ramos ha estat cobrant prop de 80.000 euros anuals durant aquests set anys. El mínim a exigir: és la transparència. I que puguem valorar la trajectòria del Patronat els últims anys. Però no hi poseu esperances que aquesta manera d’entendre la política encara és malauradament minoritària a la Diputació. I sinó, fixeu-vos que un dels punts que Miquel Noguer va destacar ahir en el seu discurs va ser que es dedica a la política municipal professionalment des de 1987. 31 anys. Ni més ni menys. Jo encara no tenia ni 3 anys.

Una de barris ara que és estiu

A l’estiu tot cuca viu. Ho diu la dita i es veu cada estiu als carrers de Girona. Plens de vida (i alguns literalment de cuques). Una vida compartida que si és al centre de la ciutat es fa en un escenari cuidat al mil•límetre perquè qui ve a fer una foto, a sopar i dormir s’endugui la imatge d’una Girona monumental. Tanmateix, la ciutat va molt més enllà dels carrers històrics. De fet, és sobretot allò que passa més enllà del centre i dels carrers on hi passegen bermudes, barrets i pals de selfies. Una Girona que no brilla per la imatge sinó per la seva gent i que, cada vegada més, acumula més queixes per la manca d’inversió als barris. El “boom” dels pressupostos participats ja no serveix ni de tapadora davant la hipercentralització política del govern convergent.

Els últims dies he fet un exercici interessant que ha acompanyat el de passejar-me per diversos barris de la ciutat: demanar imatges que il•lustrin la deixadesa dels barris. L’acció-reacció ha sigut ràpida. A partir d’unes imatges de Sant Narcís, Can Gibert i Santa Eugènia vaig passar-hi i, tot seguit, per la zona sud de Sant Pau, a peu de Palau. Instantànies que es poden repetir en molts altres barris de la ciutat que van des dels contenidors, que es van comprar fa poc més de quatre anys, trencats a d’altres carrers on gairebé no n’hi ha espais on deixar les escombraries. A això cal sumar-hi moltes voreres que encara no han estat adaptades perquè la mobilitat no sigui exclusiva per aquells qui no tenim discapacitats o que no condueixen cotxets, i parcel•les privades que s’han convertit en autèntics abocadors de runes sense que, a priori, es vegi l’Ajuntament fent un pla d’actuacions clar perquè els propietaris dels solars reaccionin. Això, fins i tot, passa als espais recòndits del barri del Mercadal, al final del carrer Ginesta, per exemple. A tocar de la Plaça Catalunya. Però allà no s’hi fan fotos i, conseqüentment per Madrenas, no hi ha “problema”.

La llista, però, és molt més llarga. A Fontajau molts espais públics presenten dèficits de neteja estructurals (i em direu que no és l’únic barri, però n’és un de clar i evident) mentre el govern convergent ja ha decidit renovar la concessió a l’empresa de neteges sempre ni tan sols saber amb quins canvis. Les estructures de l’avinguda Pericot fan llàstima i l’espai presenta una deixadesa preocupant i a Sant Daniel, les fonts no compten amb les anàlisi de qualitat d’aigua que s’haurien de fer cada semestre. Són només alguns exemples del dia a dia gironí, d’allò que realment hauria de moure qualsevol equip de govern. I tot, mentre els apartaments turístics s’expandeixen sense regulació i es mira cap a un altre costat.

Aquests dies el govern convergent ha volgut visualitzar que es preocupa per les places i els parcs amb la mesura sobre els gossos, però el cert és que caldria un pla estructural d’intervenció als parcs i jardins, que excepte els que surten al mapa de Temps de Flors, viuen la majoria de l’any fets i deixats estar. Això sí que seria un avenç important. És un tema cabdal per la qualitat de vida de gironines i gironins. Com també ho és el mobiliari urbà: sense un pla de manteniment transparent amb els bancs, per exemple, veiem com els del centre s’arreglen any rere any mentre a la perifèria poden passar anys sense veure un operari arreglant bancs, cadires o parcs infantils. Aquests són temes que acostumen a quedar tapats per la maquinària propagandística del Govern però que són tremendament més importants per la majoria de gironines i gironins. I, per això, pels parcs, les places, els carrers i els serveis arreu de la ciutat són una prioritat per la CUP-Crida per Girona. I encara més a l’estiu que és quan més a gust hi estem. Seguirem.

Crònica 42. Willy Fog i la Diputació

Washington, París, Singapur, Toronto, Chicago, Los Angeles, Guatemala, Manchester, Leeds, Londres, Tel Aviv, Estocolm, Copenhagen, Buenos Aires, Madrid, Ostrava, Brussel·les, Lausana, Saint Louis, Melbourne, Sidney, Moscou, Essen, Sarajevo, Nova York, Stuttgart, Santiago de Compostela i Torí. 20 Estats i 4 dels 5 continents. Aquest no és el llistat de ciutats visitades per un governant europeu o mundial durant el seu mandat de President o de Primer Ministre, és el recull dels viatges que ha fet com a president de la Diputació, Pere Vila, en els últims dos anys i mig sense tenir en compte que, en alguns d’aquests indrets, ha repetit. Un total de 38 viatges internacionals en menys d’una legislatura (més d’un al mes). Ni tan sols Carles Puigdemont, Montilla, Maragall o Mas van tenir aquest ritme de visites exteriors amb el seu corresponent pressupost públic associat quan eren el President de la Generalitat, però es veu que per exercir bé (sic) la presidència de la Diputació aquests “moviments” sí que eren imprescindibles. Unes dades que cal explicar després que ahir Pere Vila explicités la renúncia per passar a ser Delegat de la Generalitat a les Comarques Gironines.

Quan mirem la motivació dels viatges veurem que la immensa majoria tenen a darrere la “promoció turística”. És a dir, el President de la Diputació s’ha convertit els últims mesos en un agent comercial de la Costa Brava i ha viatjat pel món explicant-ne les virtuts. Una activitat que lliga de valent amb el fet que avui en dia la promoció turística sigui un dels pilars del pressupost públic de la Diputació. De fet, cap altre sector econòmic privat rep aquesta subvenció pública de diners, 6 milions d’euros més la implicació persistent del President i de la resta del Govern, per part de la Diputació. Però més enllà d’això, el que cal posar en qüestió aquí és que una de les principals prioritats del President sigui viatjar pel món acompanyat ja sigui per algun altre diputat de Govern i/o els màxims responsables de protocol i/o comunicació. I més quan sabem que municipis de la nostra demarcació tenen prioritats i necessitats cada dia que els surten per les orelles. Li recordàvem ahir en el Ple de comiat: on són les polítiques de medi ambient o d’educació, Pere Vila? I més enllà del maquillatge, quan es farà una aposta perquè el pressupost immens de la Diputació viri realment a l’eix social?

Tothom sap que nosaltres faríem caure la Diputació aviat ja que es tracta d’una institució lligada a un model centralista, borbònic, del segle XIX i gens arrelat al territori. Tanmateix, en aquest mentrestant abans de la desaparició, el que ens imaginaríem és un President que conegués absolutament tots els conflictes i necessitats dels pobles i les viles de la Demarcació, que s’hi mogués constantment, que liderés polítiques públiques innovadores més enllà de les subvencions “tradicionals” i les partides que es donen a dit per la “bona voluntat” presidencial en un model que ens recorda més al feudalisme que a res més. Però aquesta part no l’hem vista en els tres anys de gestió de Pere Vila al capdavant de la Diputació de Girona i, honestament, no creiem que Miquel Noguer, que fa uns dies ja va representar la Diputació als Smithsonian dels EUA, canviï gaire o gens la perspectiva. De fet, Vila ha sigut un president dialogant i amb un to exquisit, fet que li agraïm, no ha fet fressa després de Torramadé i Giraut però no compartim ni l’obra de govern ni la seva afició viatgera.

Quan era petit em vaig aficionar a la sèrie de Willy Fog que feien a Televisió Espanyola, una adaptació de dibuixos animats de la novel·la de Jules Verne “La volta en món en vuitanta dies”. Era una ficció que entretenia i que et feia viatjar pel món. A la novel·la i als dibuixos, Fog era qui es pagava el viatge en una aposta amb d’altres benestants londinencs. Un segle i mig després de la literatura de Verne, m’empipa veure com les institucions públiques s’acaben convertint en plataformes per voltar món sense criteris ni explicacions de fons i polítiques sobre què es fa a un lloc i un altre. Nosaltres, per exemple, fa dos mesos que vam demanar tota la documentació sobre el viatge a Israel de Pere Vila i Miquel Noguer però, a hores d’ara, encara no ens l’han donada. Així funciona la Diputació i així es gasten els diners (de tots) també des del PDCAT. Amb opacitat i amb ben pocs límits.

Un futur per a l’artesania del Pont de Pedra

La setmana comença a l’Estat amb una vaga a Amazon, multinacional dedicada al comerç, per les condicions laborals de les treballadores i treballadors. En un racó molt més petit però central en la vida de gironines i gironins, al Pont de Pedra, el govern convergent ha creat un conflicte amb altres treballadors del comerç (i de la cultura, en aquest cas) decidint que l’artesania no hi té cabuda. Així, els artesans del Pont de Pedra, que porten 24 anys bastint un comerç de qualitat, manufacturat i de quilòmetre zero es veuen expulsats de la centralitat de Girona per uns motius que encara ni la regidora ni l’alcadessa han sabut aclarir. Em refereixo a Amazon i als artesans del Pont de Pedra perquè, em sembla que, el que està passant en ambdós casos té relació. M’explico.

En els últims anys, els respectius governs, també els municipals, han oblidat les polítiques públiques de defensa del petit comerç i l’artesania. Embogits per les trames urbanes i les grans superfícies comercials, el comerç de proximitat i l’artesania han estat tractats sempre com un “producte exòtic” i no com una aposta estratègica. A Girona, per exemple, la creació de La Volta, proposta de qualitat i de la qual cal felicitar el govern, és presentada sempre com l’escut que tapa tota la política estructural plena de mancances en aquest sector. Com si amb La Volta, tota el debat de fons no existís. Fals. En el mentrestant, els plans urbanístics i les apostes del govern convergent han sigut destrossar l’inici de les Hortes de Santa Eugènia amb la construcció de cadenes de menjar ràpid i grans supermercats. Una operació que es reproduirà d’aquí uns mesos a l’entrada Sud de la ciutat entre l’Avellaneda i el barris de Sant Pau i Palau així com amb l’ampliació de l’Hipercor. Amb Convergència, les grans superfícies hauran guanyat quasi 50.000 metres quadrats a la ciutat en set anys. Tot pensat per un creixement que aboca a entendre el comerç a Girona com a un espai propietat de pocs, precarització laboral de molts i responsable d’un increment de la petjada ecològica sumat al col·lapse de mobilitat. Un model que portat a l’extrem és també el d’Amazon, milers de repartidors arreu, treballadors precaritzats i concentració de béns en poques mans. El capitalisme més ferotge.

Una aposta estratègica que, evidentment, no és únicament responsabilitat dels governs municipals ja que hi ha molts altres factors que ajuden a causar-lo. Tanmateix, sí que en allò que poden escollir, els Ajuntaments hi tenen a dir. Per això, nosaltres sempre hem sigut crítics amb el model comercial del govern convergent que ha avalat i potenciat un model de grans superfícies mentre els barris es buiden de comerç, amb les implicacions culturals, socials i econòmiques que això té, especialment per aquells que tenen menys recursos o una edat més avançada. Ara veiem que no només és el model general sinó que també algunes de les propostes establertes i consolidades a la ciutat més enllà de la lògica del capitalisme financer i sense rostre tampoc tenen lloc a la ciutat. És el cas de l’artesania del Pont de Pedra, un col·lectiu que, com dèiem, fa anys que treballa per un comerç totalment diferent al de les grans cadenes, apostant per les mans, l’art, la sostenibilitat i la proximitat. I ho fan des de la centralitat del Pont de Pedra amb una connexió i relació d’anys amb veïnes i veïns de la ciutat com també fan molts altres petits comerços de la ciutat.

Recordo bé el dia que l’alcaldessa Madrenas va anar a la inauguració de l’oficina del Banco Santander a Girona. El seu argument era que la ciutat estava agraïda per l’aposta a Girona d’una gran entitat bancària que, per cert, ha especulat, desnonat i de la qual responsables directes han comès frau fiscal. Ho vam criticar en el seu moment i l’alcadessa ho va defensar. En tot cas, el mínim que li demanaríem al govern convergent és que la passió que van posar per l’oficina del Santander, l’arribada del Burger King o Leroy Merlin fos com a mínim equivalent a la voluntat de treballar perquè l’artesania i el petit comerç de la ciutat tinguin futur. I no per desplaçar-los del centre i posar dificultats a la seva existència. Segur que és possible. Bé que ho és, per exemple, que les fires comercials de cap de setmana, normalment organitzades per la mateixa empresa, guanyin presència al centre de la ciutat. Artesans del Pont de Pedra, aquí teniu tot el nostre suport.


lluc @llsalellasvilar

Tot el que Convergència diu que farà i no fa

La CUP-Crida per Girona tenim un costum política útil per entendre quines són les prioritats del govern convergent a la nostra ciutat. Es tracta de comparar allò que diuen que faran, el pressupost, amb allò que realment acaben fent, el Compte General. Ho hem fet enguany amb els números del 2017 i, honestament, les conclusions fan feredat. Que el model convergent és centralista i abandona els barris és una percepció comuna a la ciutat, però és que a més a més, les xifres així ho mostren. Del Pla Integral del Sector Est només es van gastar 6000 euros dels 50.000 pressupostats, l’ascensor de Vila-Roja no es va fer, tampoc el Pont del Dimoni, que ha començat amb un any de retard, les obres de Cardenal Margarit a l’Eixample, l’estàtua de la Plaça Europa a Sant Narcís, les obres del Pla de Millora de Torre Gironella o la millora d’espais comunitaris de Can Gibert. Per la seva banda, el Pla Integral de Sant Narcís només es va executar en un 25 per cent i avui ja podem dir que, conjuntament amb el Pla Especial de la Devesa, es tracta d’un dels grans projectes fallits del govern municipal.

L’àmbit ambiental és una altra de les grans mancances d’aquest govern. No només perquè la seva política de residus basada en no tocar gairebé res del que ja hi havia i considerar-ho un tema secundari ens ha portat a gastar-nos 11,4milions d’euros públics l’any 2017 en comptes dels 8,4 pressupostats, sinó perquè els 75.000 euros de partides d’inversió en la lluita contra el canvi climàtic no es van utilitzar així com amb prou feines ho van fer amb projectes que eren teòricament troncals com el Life Devesa o el 4 rius i una Sèquia. Una realitat a la qual cal sumar-hi que el projecte Transition Town, un acord de ple que, per exemple, estan impulsant amb força ciutats com Madrid, Iruña o Barcelona, ha quedat totalment abandonat per Madrenas i el seu equip.

Però no ens quedem aquí. Les dades ens expliquen i molt la lògica convergent. Temps de Flors té més pressupost que les Fires de Sant Narcís, per exemple, tot i que aquesta segona implica a tots els gironins o les gironines mentre la primera s’enfoca especialment com un esdeveniment turístic. El Servei d’Intervenció en Violència de Gènere només ha gastat un 20 per cent de la partida pressupostada malgrat bé sabem que es tracta d’un tema cabdal en qualsevol població. Així mateix, els Consells de la Llengua, el de Cohesió Social o la Taula de Coordinació d’Habitatge gairebé no han tingut despesa i les partides executades de l’àrea d’habitatge (300.000 euros) representen la meitat de les executades a l’àrea de promoció turística i una tercera part de la partida de la de festivals. Transparència i prioritats convergents. I tot, mentre dels 36.000 pressupostats per promoure la llengua catalana només n’han gastat 358. Com si aquest fos ja un tema de passat i no de futur com l’hauria d’entendre qualsevol opció que defensi la cultura.

La llista és llarga. Podríem parlar també sobre el fet que no s’hagi fet cap política per ampliar el parc de lavabos públics de la ciutat malgrat que aquest sigui un acord de ple que constava en el pressupost o de com el jovent i les entitats són dues de les grans peces abandonades de Girona. El suport a les entitats va rebre només el 60 per cent d’allò pressupostat, que no us imagineu que fos pas gaire, el Voluntariat només 15 per cent i la participació ciutadana no arriba ni al 0’2 per cent. Es fan els pressupostos participats i punt. Cap projecte estratègic més Paral·lelament si ens fixem en l’àrea de joventut veureu que no es va desenvolupar ni el Projecte Universitats, ni l’espai Joves de l’Esquerra del Ter ni l’Oficina d’Emancipació previstos en els comptes que va aprovar l’equip convergent amb el suport del PSC. El govern municipal s’ha dedicat durant tots aquests anys a fer rodes de premsa, a explicar cada dia les bondats de les seves propostes, però el cert és que quan algú fa un exercici tan simple com comparar allò que Convergència diu que farà amb allò que realment fa, el quadre cau ràpid i les vergonyes de la seva marca Girona es fan evidents. Estem parlant, evidentment, de la gestió política de la ciutat i no de la tasca de treballadores i treballadors municipals que s’esmeren en arriar aquesta ciutat.

Ja ho veieu. Un reguitzell de dades que no només avalen que la ciutat viu encallada en un model obsolet sinó que cal un canvi de govern el més aviat possible a partir de criteris socials, ambientals, de participació i de barris que alterin un model que ha anat essent pensat cada vegada per més pocs i per a menys gent. En això estem centrats. En aconseguir-ho l’any vinent, amb un peu al carrer i una a la institució i amb moltes ganes d’oferir a gironines i gironins la possibilitat de virar el vaixell de la ciutat.


lluc @llsalellasvilar