Crònica 38: Repartir més no vol dir repartir bé

Que t’incrementin el sou a final de mes no vol dir per força que la teva qualitat de vida sigui millor. Fins i tot, si incrementes proporcionalment les despeses que tenies a partir de l’augment de salari tampoc significa que estiguis actuant necessàriament de forma excel·lent. De fet, potser un suposat canvi de salari ens hauria de servir per reflexionar sobre si el model que hem estat utilitzant els últims anys és realment útil i millorable. Si calen canvis i, per tant, no continuar fent allò que ja hem anat fent simplement perquè sempre ho hem fet així. Aquesta és la metàfora que vaig fer servir dimarts passat en el debat de pressupostos de la Diputació de cara al 2018.

Algú ho pot trobar simple o barroer, però el debat de fons sobre els 127 milions d’euros que té de pressupost per l’any vinent la Diputació de Girona es pot sintetitzar així. Cal recordar que parlem de la institució política gironina amb més diners a caixa (i més poc deute) fet que significa que té molt de camp per recórrer. La Diputació cada any fa créixer el seu pressupost. I tot plegat encara que no ho sembli si ens fixem en el poc debat públic que genera i en el seguidisme governamental que fan els principals partits de l’oposició a excepció de la CUP. I és que un any més, les prioritzacions de la Diputació passen per turisme, protocol, difusió i presidència (àrea on el President pot decidir a dit sense cap més criteri que el seu) més enllà de l’increment – benvingut – de 4 milions d’euros pels municipis (únic argument dels valedors del SÍ).

Uns 4 milions que representen poc més del 33 per cent de l’increment del pressupost. Uns 4 milions que, evidentment, ningú pot rebutjar. Aigua en temps de sequera que fa somriure no per generosa sinó per imprescindible. Ara bé, darrere d’això podem comprovar també com amb el nou pressupost l’àrea de protocol ha passat de 400.000 a més d’1 milió d’euros en només tres anys o que l’aportació pel Patronat de Turisme ha incrementat més d’1 milió i mig d’euros enfilant-se per sobre els 6 milions d’euros en només tres anys. I això no és casualitat, és voluntat política d’afavorir el “decoro” i els més forts. Perquè si ens creiem aquella màxima de qualsevol projecte que mínimament defensi el concepte de justícia que diu: que l’administració pública hi és per ajudar a qui menys té i no pas a qui més acumula, com pot ser que a hores d’ara la Diputació continuï fent créixer la inversió en el monocultiu turístic mentre les associacions de mercats, les entitats de promoció local o el comerç de proximitat, per exemple, només reben subvencions d’un màxim de 5.000 euros per un any? I el cooperativisme, eternament oblidat, on queda? O la transparència, el bon govern i les polítiques socials, lluny encara de ser referents?

Per la CUP el pressupost de la Diputació hauria de girar com un mitjó. Ho hem dit des de primer dia, per nosaltres, a diferència del que hem anat veient en què cada engruna de polítiques socials, medi ambientals, de gènere o de diversificació econòmica s’aconsegueix després de suar la cansalada, cal posar aquests eixos al centre de la política de la Diputació. Evidentment, de la mà dels municipis, protagonistes del món local però sense oblidar mai que els municipis són de i per a les persones. Els municipis no són una finalitat en si mateixa com a vegades sembla desprendre’ns del discurs del govern provincial. Alhora hem de deixar enrere el model extremadament subvencionador i discrecional per un de públic i de prestació de serveis. Bé que s’ha aconseguit a Dipsalut, per exemple, un organisme que tot i les mancances presenta un 47 per cent del pressupost per subvencions, que no és poc. Una xifra que es troba 14 punts per sota del de la Diputació en què més de 70 milions dels 127 del pressupost aniran destinats a aquestes partides l’any 2018. Una barbaritat i una repartidora, com vulgarment se la coneix.

Ja ho veieu, doncs. A la Diputació hi ha més calés que mai, però girar el concepte de com ens els hem de gastar continua essent una tasca solitària de la CUP. Ens agradaria que dimarts passat ens haguéssim plantat tota l’oposició amb aquests bàsics compartits. Tanmateix, no va ser possible. Allò que es fa als municipis, que és no votar un pressupost si no inclou part del teu programa, a la Diputació desapareix per part de la majoria de partits. Suposo que és el que té que ningú et voti per ser electe a la Diputació sinó que qui t’esculli sigui el partit.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Precarietat laboral en l’economia reproductiva

Ja hem engegat el 3r Seminari Feminista, que enguany hem volgut dedicar a la precarietat laboral en l’economia reproductiva. Un seminari que parteix precisament de la demanda d’un grup de dones treballadores d’aquest sector que, cansades de patir aquesta precarietat, es plantegen unir-se per fer-hi front. El missatge és clar, la precarietat laboral en l’economia reproductiva no és casual, sinó conseqüència d’una societat capitalista i masclista que posa el poder i el diner al centre enlloc de  posar-hi la vida i el que la fa possible. Una societat que delega en les dones aquestes tasques reproductives que menysprea i que quan aposta per externalitzar-les ho fa amb la precarietat més absoluta. Una societat que juga amb la doble discriminació i reserva per les dones d’origen immigrat les feines més dures i més precaritzades. Una societat que legisla perquè això sigui possible i que genera un estat d’opinió que ho normalitza.

Dimecres passat, en la primera sessió, pensada per conèixer els drets laborals de les treballadores de la llar, de la mà de Carlos Rodríguez i Mireia Bazaga, vam veure com si la teoria ja és minsa, la pràctica és desesperant. Situacions de vulneracions de drets continuades, maltractaments i fins i tot pràcticament esclavatge són realitats massa habituals per a les dones a qui deleguem les tasques reproductives que no volem o no podem assumir. Demà dimecres, continuarem aprofundint-hi amb la Isabel Otxoa, membre de l’Asociación de Trabajadoras del Hogar de Bizkaia i professora de la EHU-UPV. Una sessió en què volem analitzar els elements de discriminació masclista inclosos en la legislació laboral i d’estrangeria que afecten aquestes dones i alhora conèixer un exemple de lluita en defensa dels drets d’aquestes treballadores i dibuixar alternatives feministes a la situació actual. En la darrera sessió, continuarem amb la línia mobilitzadora i comptarem amb representants de Las Kellys i de Sindillar perquè ens expliquin com, des de les seves organitzacions, estan lluitant per denunciar la precarietat laboral d’aquests sectors clarament feminitzats.

Un any més, doncs, hem volgut  dedicar aquest mes de novembre a denunciar les múltiples cares de la violència masclista. Aquest dissabte és 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere. Són diversos els actes que tenen lloc aquests dies arreu però cal que tinguem clar que aquesta és una lluita diària. La reflexió final de la primera sessió del seminari era clau, l’estat discrimina amb les seves lleis i les seves polítiques masclistes, però també ho fem tots i totes nosaltres quan deleguem les tasques de cura a altres dones i ho fem en condicions pèssimes. Comencem, d’una vegada, a posar la vida al centre, a reconèixer el valor de les tasques reproductives i a oferir dignitat i reconeixement a aquelles en qui dipositem la confiança de tenir cura de nosaltres i dels nostres. Fem-ho nosaltres mentre exigim als altres que ho facin també.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Natàlia Sànchez Dipp

Sé que centrar un article d’aquest bloc en una figuerenca pot semblar una heretgia per algun habitant de la Girona més profunda. Tanmateix, permeteu-me aquesta excepció necessària. Aquest pont entre la humitat gironina i la tramuntana empordanesa aparcant el recel històric entre ambdues ciutats. Vull presentar-vos la Natàlia Sànchez Dipp (@nataliadipp), dona, figuerenca, i per tant empordanesa, teixidora incansable de la unitat popular i cap de llista de la CUP per les Comarques Gironines aquest 21 de desembre en aquestes eleccions il•legítimes imposades per l’Estat després de la proclamació de la República del 27 d’octubre.

La Natàlia és abans de res una bona amiga. Quedi dit. No vull pas enganyar ningú. Però l’admiració cap a la seva tasca i perseverança no neix únicament d’això. Ans el contrari, neix de conèixer la seva trajectòria professional i militant i haver-ne compartit estones. Amb una adolescència forjada a l’escalf del projecte de Casal “La Volta” de Figueres en aquella època d’expansió de casals i ateneus populars arreu dels Països Catalans, la Natàlia és d’aquelles persones que ha fet de la voluntat de transformar l’entorn un objectiu vital. Amb arrels catalanes i bolivianes, filla també d’aquell entorn socialista dels 70 i els 80, ha voltat món i ha anat consolidant una manera de ser i de fer que es pot sintetitzar amb una paraula imprescindible: fermesa.

Alguns potser la coneixereu com a portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Figueres o de mogudes diverses empordaneses, però la Natàlia ha participat de mil i u projectes diferents més enllà del municipalisme figuerenc on últimament ha treballat amb força per la igualtat de gènere i la lluita contra el masclisme. Formada en història, amb la Natàlia vam coincidir a Òmnium Cultural entre el 2012 i les eleccions plebiscitàries del 2015. Ella, de fet, em va substituir com a tècnic de l’entitat a les comarques nord-orientals quan jo vaig passar a ser-ne cap de premsa. Poc després, amb la Natàlia vam començar a fer tàndem en el marc de la campanya “Un país normal”. Des d’aquell moment, ella va començar a gestionar amb excel•lència la part organitzativa que consistia en el contacte amb el territori i la preparació de certes accions vistoses per reivindicar la normalitat d’un referèndum a Catalunya. A mi em va tocar la part comunicativa de l’andròmina. Als dos, la fortuna de poder conèixer la Muriel, en Jordi Cuixart i molts altres mestres. Així vam estar una bona colla de mesos fins que ens va tocar implicar-nos amb la campanya “Ara és l’hora” aquella primavera-estiu de 2014. La Natàlia va pivotar la part econòmica i organitzativa d’aquella campanya que va ser la primera de grans dimensions que es feia des de la societat civil per promoure el vot i el vot afirmatiu a la consulta del 9 de novembre. Els resultats, si els recordeu, gens menyspreables. Cop a l’Estat, mobilització massiva i pantalla passada amb un excel•lent. Victòria col•lectiva.

Aquesta campanya va significar el pas professional definitiu de la Natàlia cap a la gestió de projectes i l’organització. Tot seguit vindria la seva feina dins la CUP en l’àrea d’organització just després de les eleccions al Parlament de 27 de setembre de 2015 i, finalment, el seu pas cap a la productora Metromuster i l’inici d’una etapa professional lligada als projectes de transformació social i comunicativa. Una etapa que ha combinat amb la presència i lideratge intern del Secretariat Nacional de la CUP on hem tornat a coincidir els últims 18 mesos. Per això em fa una il•lusió especial que la Natàlia sigui la nostra cap de llista en aquest racó de país. Perquè la conec, perquè he vist com treballa, com s’implica i com es deixa la pell en allò que creu. Lluny de tacticismes, pors i dogmatismes, o de persona que viu de la política, la Natàlia Sànchez representa el coratge i les idees clares que necessita aquest nou Parlament. En clau femenina i revolucionària. En clau d’una persona que coneix la vida més enllà de la metròpoli però que també sap què s’hi cou a la Barcelona de la postveritat. Lluny dels grans focus, la Natàlia ha sigut una de les persones que ha participat aquests últims mesos en les trobades entre la CUP i el Govern. Que ha facilitat acords i que ha exigit actes i compromisos al Govern en moments que aquest dubtava. Coneix les febleses i les fortaleses del procés cap a la República i és de l’escola de l’autocrítica per avançar. És també d’aquelles, com la Dolors Sabater, que no acostuma a fallar a la Trobada de Cantadors d’Espolla ni a la festa Major de Vilamacolum. Que coneix comarques, gent i lluites. Practica l’humor empordanès i la persevarança de les dones que són filles d’aquesta terra. Tossuda, és clar que sí, però dialogant i comprensiva.

La CUP és un projecte col•lectiu. Sempre hem dit que no va de noms, però aquests dies sou diverses les persones que m’heu preguntat qui encapçalava la nostra llista. Per això he volgut escriure sobre la Natàlia Sànchez Dipp. Com bé sabeu, si la legislatura dura més de dos anys, a la Natàlia només li veurem un mandat a l’hemicicle. Gaudim-la durant aquest temps. I sobretot, posem-li feina. La farà. De ben segur. Com l’han feta els 10 diputats que hem tingut aquests dos anys. Diputats i diputades a qui només podem estar eternament agraïts. Com també l’estan fent militants arreu i desenes de milers de persones implicades en entitats, CDR’s i moviments socials. El motor de la història.

ROM aigualit

Més enllà dels debats nacionals, a Girona aquest dilluns vam afrontar un tema important, el Reglament Orgànic Municipal (ROM). Es va aprovar amb els vots del PDECAT, el PSC i ERC. No pas amb el nostre. El ROM és l’eina que serveix per normativitzar el funcionament del ple, de les comissions informatives, dels grups municipals, de l’Ajuntament i també de figures participatives. És el marc on juguem la partida institucionalment a nivell de ciutat. Per això, es tracta d’un document que té una certa pervivència en el temps, tot i que, no ens enganyem, afortunadament, la durada és menor que la de la sagrada Constitució espanyola.

El Punt Avui

Així doncs, és un debat central de ciutat. Maria Àngels Planas, tinent d’alcalde del PDECAT, afirmava dilluns que aquest nou ROM era un pas de gegant perquè actualitzava el reglament a la normativa actual i incorporava les noves tecnologies – actualització social per entendre’ns-. Jo d’això en dic una simple actualització al 2017 i no un pas de dimensions considerables. Cert és que a la proposta inicial que van portar a debat fa un any i van incorporar, per exemple, que en els casos d’embaràs o malaltia els electes poguéssim participar al ple a través de videoconferència i van recollir que els ciutadans podrien presentar precs al final del ple (llegits per l’alcaldessa). Tanmateix, des de llavors, moment en què vam aconseguir que no retallessin els drets de participació dels regidors a l’oposició com pretenia el PDECAT i el PSC, no hi ha hagut cap avenç. 11 mesos en què no ens van cridar a negociar fins dos dies abans del ple per comentar-nos que de les 35 esmenes només ens acceptaven 4. Les menys transcendentals.

De fet, cap de les esmenes que proposàvem a nivell de participació han estat acceptades. Ni la creació de Consells de Barri, ni la proposta d’estudiar com fer en algun moment un ple més enllà de la Plaça del Vi, ni l’impuls d’Audiències Públiques han estat contemplades. Idees, que a diferència del que explica el PDECAT, no són partidistes sinó bàsiques i centrals en una societat democràtica del segle XXI. El que ens hem trobat, en canvi, són ganes que el poder ni es conegui ni sigui compartit. El volen als despatxos i que allò que realment decideix l’Ajuntament no tingui les eines per ser compartit realment amb els gironins i les gironines. És una llàstima que haguem perdut aquesta oportunitat. Ara tocarà esperar-nos.

Per cert, un dels arguments més utilitzats pel PDECAT per no fer realment un pas endavant en la participació i la democràcia municipal a la ciutat era l’informe tècnic del secretari. És ben curiós, en canvi, que dues de les apreciacions del secretari en el seu informe no s’hagin tingut en compte. D’una banda, que el personal eventual amb càrrec directiu a l’Ajuntament (càrrecs a dit) també han de fer declaració de béns en ares de la transparència. De l’altra, que hi ha d’haver un codi de conducta i un informe d’avaluació públic sobre les accions dels alts càrrecs. Propostes de fiscalització necessàries i previstes per la llei que, en aquest cas, el PDECAT no ha volgut assumir.

No dubto que tot plegat pot semblar molt tècnic, però rere la tècnica i els reglaments sempre hi ha política. I, en aquest cas, hi ha la de fer els mínims perquè la transparència i la participació siguin una variable central a la ciutat dels quatre rius. Malgrat això, aquí no ens resignem i seguirem treballant perquè aquestes majories restrictives canviïn de signe el més aviat possible.

 


lluc  @llucsalellas


Ple de novembre

Del ple de dilluns en podria destacar i dedicar-me a parlar de les sortides de to i el menyspreu a autoritats com l’alcaldessa de Girona o el president de Catalunya mostrat per les regidores representants del PP i Cs al ple, però sincerament, crec que no val la pena, a hores d’ara qualsevol de les persones que llegiu aquest article coneixeu el baix nivell democràtic i polític que mostren sovint. En comptes d’això em dedicaré a relatar alguns dels temes importants que es van debatre ahir.

Un dels primers que va treure el cap dilluns va ser el nou cartipàs. El nostre to, que volia ser conciliador, tenint en compte que el cartipàs era la conseqüència del trencament de CiU amb PSC que tant havíem demanat, va resultar no ser-ho tant. Era certament difícil després de l’esforç de l’alcaldessa de vestir de manera exagerada tots i cadascun dels elements d’un cartipàs que tots sabem que ha sigut poc més que un repartiment d’urgència i amb poca reflexió o visió de ciutat i del seu atreviment d’acusar preventivament a l’oposició de demagoga si gosàvem abordar el tema dels sous dels regidors i càrrecs de confiança. En qualsevol cas, el debat (aquest i altres que vam tenir ahir) va servir per constatar que més enllà de les aparences de trencament, l’alcaldessa continua prioritzant els acords amb el PSC amb qui reconeix mantenir un diàleg que en canvi no es produeix amb els altres grups. Potser, aquesta suposada lleialtat aviat la veurem concretada en aspectes més palpables.

No vam tardar gaire a arribar al punt del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Vam votar-hi en contra. Valdrà la pena destinar un article sencer a parlar-ne però és evident que el que podia haver estat un ROM no només de present sinó de futur que acollís l’avenç real i esperable en termes de transparència, democràcia participativa i ètica política, va quedar en una simple actualització legislativa i d’acord amb les noves tecnologies. No és només una qüestió de models, com deia ahir la regidora Planas, sinó d’avançar al ritme que exigeix la societat.

I ja amb el ple força avançat, va ser el torn del Pla Especial de la Devesa. Un pla especial que arriba tard i amb massa dubtes i inconcrecions. Era una aprovació inicial i, per això, vam voler fer un vot de confiança i estendre la mà al regidor Sastre per treballar junts i amb voluntat d’entesa les al·legacions necessàries al pla i amb el compromís clar de no derogar el pla d’usos mentre no se n’aprovi un de nou en el marc del nou pla especial i de recuperar el diàleg ara mateix enrocat amb el veïnat i la plataforma Salvem la Devesa. El pla especial, tot i algunes mancances i indefinicions, és un bon pla urbanístic i pot ser una bona eina per millorar la gestió de la Devesa però no pot ser una excusa ni per eludir el debat sobre els usos de la Devesa ni per aplaçar les actuacions necessàries per fer-la un espai més agradable i atractiu per a la ciutadania. Vam donar, doncs, l’aval a iniciar la tramitació però no el donarem a la seva aprovació si no es recupera el diàleg i s’afronta el debat dels usos de manera sincera.

Amb aquests debats de ciutat i algunes altres propostes ens vam plantar a les mocions on novament vam acollir una entitat, en aquest cas CCOO que demanava el suport del ple a les demandes de recursos per implementar correctament el decret sobre educació inclusiva i que va acabar essent, també, com pertocava una defensa al model d’escola catalana. En la resta, la dinàmica ja habitual: cap moció del PP, una per demanar la llibertat dels presos polítics de part dels grups independentistes, per part de C’s una de retirada per poc treballada (sí, això també ja és habitual) i una altra que mantenen sobre la “neutralitat institucional” (ells que es preocupen pels problemes importants de la gent, oi?) i una de nostra per destinar 50000 d’un projecte de la regidoria de joventut no materialitzat a activitats de promoció de la participació juvenil. També com a ja és costum, el govern va decidir tombar-la, no defensant el projecte inicial (que a hores d’ara ja es deu haver adonat que no existeix) ni negant la necessitat de treballar la participació juvenil, sinó al·legant la necessitat d’un temps d’adaptació per al nou regidor. Com a mínim, vam posar el tema sobre la taula i ens hem posat a disposició del nou regidor per treballar plegats un projecte de fons i d’interès pels joves de la ciutat.

Tot i un torn de preguntes ràpid, ens vam plantar a la mitjanit. De nou un ple llarg que acaba tard, tot i que, insistim, l’alternativa no pot ser mai, la pèrdua de debat polític.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

La Girona republicana que volem

El futur pertany als qui es preparen avui” Malcolm X

Les Fires han caigut enguany no només enmig de la tardor, les castanyes i els primers abrics, sinó també amb l’arribada de la proclamació de la República i la repressió autoritària de l’Estat. El context és nou, d’apoderament popular i de reforç d’un Estat a qui ja no li queden caretes de democràcia. Un rei Borbó i un Estat despullats. Vivim enmig de canvis, d’un camí de foscor del qual l’escriptor gironí Josep Maria Fonalleras en parla al Periódico tot recordant a Gramsci. Per això, i en un escenari com aquest, és important que tots els espais siguin concebuts a partir de la conjuntura de pugna democràtica i republicana en què ens trobem. També els consistoris municipals.

L’actitud del govern barceloní a mig gas de tot no ha sigut útil com a resposta a l’Estat. Encara menys la manera de fer d’ajuntaments com el de Lleida i Tarragona que emparen tàcitament la vulneració de drets i llibertats a través del 155 i l’actuació policial de l’1 d’octubre. L’Ajuntament de Girona, en canvi, ha tingut un paper diferent del qual cal congratular-nos en primera instància. Ha fet aturades de país i ha secundat vagues encara que dimecres permetés que instal·lacions municipals obrissin malgrat que oficialment s’adherien a la vaga. Ha provocat un canvi de Govern, aquí cal destacar el paper CUP-Crida i ERC-MÉS, perquè aquells que emparen el 155 no governin a l’Ajuntament. I, a més a més, s’ha mostrat sempre disposat a defensar la llibertat dels presos polítics catalans a tota hora i hem tingut l’alcaldessa jugant un paper actiu a Brussel·les de la mà del govern a l’exili. Benvinguda activitat i imprescindible compromís que, com dèiem, no ha tingut la mateixa consistència ni perseverança a la capital del país que malauradament encara navega entre dues aigües.

Tanmateix, hi ha marge. Hi ha marge perquè els municipis i els seus càrrecs juguem un paper actiu en aquest embat. Que no anem únicament a remolc de la repressió i del 155 sinó que fem un pas endavant i projectem una mirada sòlida al futur. Sense esperar res, talment com dimecres van fer centenars de milers de persones durant la vaga del 8 de novembre. La República ha quedat clar que la tenim per fer. I, per tant, l’hem de fer. Des de baix i dels espais més propers a la ciutadania és on tenim més capacitat d’actuació perquè s’ha vist que l’Estat no controla el territori. Ni té capacitat per fer-ho. Ens calen espais i projectes nítidament republicans, municipis que s’activin amb actes, debats i decisions en un nou marc més enllà del que marquen des de Moncloa. Desempalleguem-nos-en. La desobediència i l’articulació d’una República social que sigui coherent amb els principis de justícia, equitat i llibertat. Que es projecti a cada barri amb força i independència del que ve dels homes de negre. Imagineu-vos un calendari de gener ple d’activitats lligades a la República catalana, per exemple. De visualització i consolidació. Un programa propi a cada municipi.

És evident que la política es juga en múltiples camps. Els dies vinents, per exemple, tinc la sensació que només es parlarà de les eleccions del 21D. Unes eleccions il·legítimes i imposades que no podem situar en el centre del nostre debat polític. Nosaltres vam decidir democràticament situar-ne un altre de diferent que cal seguir desenvolupant: la República Catalana. I l’àmbit municipal és un espai idoni per fer-ho. Per imaginar, crear i desenvolupar. A Arenys de Munt hi van començar les consultes. Molts municipis han sigut pioners de propostes en àmbits com el gènere, l’ambiental o el de les igualtats que ningú pensava possibles. Posem-nos-hi a pensar. La mobilització hi serà. La campanya electoral també. La solidaritat amb els presos, de ben segur, però els regidors i les regidores catalans i republicans tenim deures: bastir aquesta República que l’1 d’octubre vam iniciar. Fer-ho cada dia i des de cada poble.


lluc  @llucsalellas


Fires republicanes

Les Fires de Sant Narcís d’enguany han arribat carregades d’energia, reptes i revolucions per totes bandes. Divendres, poc abans del pregó, es proclamava la República Catalana. Una República que sobrevola, més enllà d’helicòpters de la Guardia Civil, la ciutat tots aquests dies de festa. La República sura no pas sense problemes ni discussió, però sura amb dignitat i carregada d’il•lusions, com les d’infants, joves i grans que aquests dies passegen per racons de la ciutat. Perquè les Fires continuen girant. Enguany amb la incorporació de la “Festa Major dels 4 Rius” que és una bona iniciativa per dinamitzar la festa major des de les entitats, la cohesió social i la participació. Però també amb la majoria d’edat de les Fires Populars amb l’Ateneu 24 de Juny i el Casal Independentista El Forn com a motors principals i altres col•lectius de la ciutat. Unes Fires, les Populars, que van començar amb un pregó de la campanya solidària amb els encausats per la lluita contra la MAT que d’aquí quatre mesos tindran un judici amb peticions de penes de més de quatre anys de presó.

Aquests primers dies, però, també ens han deixat un espectacle nou de la Fal•lera Gironina el mateix divendres, el correfoc espectacular i atrevit dels Diables de l’Onyar el dissabte o el primer i meravellós 3d9 amb folre dels Marrecs de Salt diumenge a la Plaça del Vi. Un castell que es va viure i veure segur des del primer segon. Des de la pinya així es notava, però els ulls de la plaça ho van confirmar. Com divendres amb la República, eufòria continguda perquè se sap que de reptes en tenim, per fer i per guanyar i que no n’hi ha prou amb el que hem aconseguit fins ara. En volem més. Mentrestant, però, tot gira com la sínia de les atraccions situades a la Devesa, un espai que segueix acumulant gent i debats oberts pendents com ara la sobrepressió que pateix com a parc durant aquests dies. La Devesa és eterna. I, per ser més exactes, la volem eterna.

Paral•lelament, i a nivell local, la sociovergència s’ha quedat en només “vergència”. Marta Madrenas va contraprogramar el pregó i va anunciar que a partir d’ara governaria en minoria. Un tret de sortida especial per aquestes primeres Fires republicanes que suposa canvis que vam mirar d’explicar dimarts en una roda de premsa. La política supura aquestes fires. A les barraques se’n parla més que mai i això és bo. Com ho és que la ciutat visqui la seva festa major connectada al moment polític del país. Per reclamar la llibertat dels Jordis i de qualsevol altre futurible pres polític català. Per reclamar l’autogovern furtat i conseqüentment allò que hem decidit en aquest Parlament, la República. Fer-ho amb les cercaviles, la música a Sant Fèlix o a les places. Fer-ho amb vida que és festa major però sobretot amb consciència i lluita perquè el futur és a les nostres mans. De les Fires i de la República, és clar.


lluc  @llucsalellas