Quatre anys d’oposició rigorosa i constructiva

Aquest maig farà quatre anys que la CUP-Crida per Girona superava totes les expectatives i treia 4 regidors i més de 5500 vots a les eleccions municipals. Nosaltres, la Laia, en Lluc, l’Ester i en Toni entomàvem el repte de defensar els interessos de les classes populars, la independència i la justícia social i una ciutat democràtica i de barris al plenari de l’Ajuntament. Els resultats feien impossible una alternativa de govern a Convergència però això no ha fet, en cap moment, que tinguéssim una actitud passiva. Ans el contrari. Durant aquest temps hem treballat de valent des de l’oposició per fer avançar la ciutat a partir dels paràmetres de la igualtat, l’ecologisme, la radicalitat democràtica i el feminisme. I ho hem fet sempre a prop dels treballadors municipals a qui hem donat suport sempre que ha fet falta.

I, honestament, hem aconseguit que s’avancés en bona mesura malgrat les reticències del Govern convergent. Recordem, per exemple, la nostra proposta d’uns serveis funeraris de qualitat a preus dignes i que ha portat a l’oferiment d’un pack a un preu més o menys just per part de l’empresa, la municipalització de les zones blaves i verdes, la gestió del servei d’aigües, avui en mans de l’Ajuntament com a conseqüència de la denúncia per corrupció que vam interposar contra l’empresa concessionària o la suma de complicitats a la petició històricament cupaire de deixar de posar la catifa vermella al rei espanyol. Són només quatre exemples de les diverses polítiques públiques que hem liderat des de l’oposició, gràcies també a la pressió popular, fent que l’equip de govern les assumís parcialment o total.

Tanmateix, també ens han quedat propostes al tinter, moltes, massa. Ens referim, per exemple, a temes com és el dret a l’habitatge, en què no hem aconseguit que el govern millorés les seves polítiques, la recollida del porta a porta, que només compta amb un petit experiment a Sant Daniel, o les polítiques culturals, educatives i esportives que han continuat oblidant els barris i el conjunt de gironines i gironins. Queda, doncs, molta feina per fer. Tasca que estem convençuts que Guanyem Girona liderarà des del Govern a partir del 26 de maig. I en aquest mentrestant, confiem haver estat a l’alçada de tots vosaltres. Ja ho sentirem a dir. En tot cas, gràcies per tants suports. Han sigut quatre anys inoblidables.

I pel que fa al bloc gràcies a totes i tots per llegir-nos durant aquest període. Han sigut més de 500 articles que, humilment, creiem que serveixen i serviran per resseguir la història política local d’aquests darrers quatre anys. Esperem haver ajudat a reflexionar, explicar i contrastar allò que els vostres ulls ja percebien en el dia a dia de la ciutat. I sobretot gràcies per tots els comentaris que ens heu fet arribar a través del bloc o directament al carrer. Ha sigut preciós.

PS: A partir d’ara us recomanem que seguiu el web www.guanyemgirona.cat on també hi trobareu articles.

Toni Granados Aguilera, Ester Costa Fita, Lluc Salellas Vilar i Laia Pèlach Saget

Crònica final: La Diputació al millor postor

Avui, dimarts 7 de maig, serà el meu últim ple ordinari a la Diputació de Girona. En farem un de tràmit al juny perquè ho marca la llei, però el d’avui és l’últim amb contingut polític de fons. Per tant, ja puc dir que penjo les botes. Fins aquí he arribat. Quatre anys a la Diputació han estat suficients. Un període en què he estat com a únic diputat de la CUP a la Diputació de Girona que, a la pràctica, ha significat ser l’únic diputat que volia trencar amb les dinàmiques de grans pactes als despatxos i de poc debat públic, obert i transparent. Pot sonar dur però aquells que heu seguit allò que passava a la seu provincial sabreu que als plens la majoria de l’oposició continua fent ús del silenci i vota generalment a favor de tot el que presenta el Govern convergent independentment del tema. A diferència del que fan els partits als seus municipis on des de l’oposició plantegen alternatives, crítiques constructives o, fins i tot, exerceixen vots negatius per denunciar determinades dinàmiques, a la Diputació la majoria de grups polítics no ho fan. Miren a un altre costat i pacten inversions pels seus ajuntaments a presidència. C’est la Diputació.

La Valoració de la Relació de Llocs de Treball de l’Ajuntament i la defensa dels drets laborals

Avui, en un ple extraordinari, s’ha aprovat la Valoració de la Relació de llocs de treball i les modificacions de conveni que han de permetre dur-la a terme, en definitiva, s’ha aprovat una nova estructura salarial pel personal municipal.  Nosaltres, el grup municipal de la CUP-Crida per Girona, hi hem votat en contra. Som conscients i compartim la necessitat de posar ordre a la gran disparitat de sous i complements que s’han anat acumulant al llarg dels anys, donant lloc a diferències injustificables o poc justificades entre el personal (sovint amb feines equiparables) tant a nivell salarial com de jornada. Un fet que, a més, provoca que, cada vegada més, treballar a l’Ajuntament de Girona sigui poc atractiu en comparació amb altres administracions (sous baixos, càrrega de feina elevada, manca de reconeixement, manca de possibilitats de fer carrera professional…), generant pèrdua de talent i experiència. Precisament per això, entenem que la VRLT era un tema important, necessari i llargament reivindicat pels sindicats.

L’acord, però, que avui hem portat a aprovació ajuda poc a aquesta ordenació, no resol allò que calia resoldre, neix amb moltes mancances i fins i tot generant nous problemes. La importància de fer aquest pas exigia un molt bon acord i entenem que aquest no ho és. D’una banda, el punt de partida era dolent, el treball encarregat al 2010 tenia ja moltes mancances que no s’han resolt a posteriori i que han acabat derivant en pedaços diversos per fer quadrar el que no quadrava. De l’altra, la gestió feta pel Govern per arribar aquest acord ha estat nefasta. S’ha caracteritzat per una manca de lideratge, deixant tot el pes de la feina als sindicats, i per un desinterès, que ha fet que passéssim d’una despreocupació inicial (des de 2013 que aquesta feina està pendent i ens consta que els sindicats fa anys que posen el tema sobre la taula sense resposta) a les presses d’última hora provocant un gran desconcert i nerviosisme per part del personal de l’Ajuntament. A això cal afegir-hi una manca d’informació o fins i tot desinformació i el fet de no donar audiència pública ni resposta als treballadors i treballadores afectades per aquest acord. L’exemple més evident n’és el fet de convocar una sessió informativa per part de la regidoria de RRHH sense possibilitat de fer preguntes, però també que això es porti a aprovació sense que s’hagin respost els dubtes plantejats per una colla de treballadors i treballadores en relació a l’afectació de l’acord al seu lloc de treball i les condicions del contracte, a la representativitat de la mesa de negociació o a la lògica a què responen els càlculs, valoracions, modificacions o la creació o eliminació de complements, entre d’altres.

Tot plegat, ha donat com a resultat un acord que, com deia, no resol allò que havia de resoldre, que manté diferències en les jornades i disparitat en els complements. Un acord que ha necessitat d’una colla de pedaços (quantitat fixa que compensi desequilibris, complements ad hoc per satisfer determinats col·lectius, modificacions de fitxes in extremis per facilitar que quadrin els números, l’exclusió dels habilitats nacionals i del personal de programes, augments de jornada per compensar manca de personal…) i que encara avui genera dubtes generalitzats sobre l’aplicació i l’afectació en diversos sentits. Tenim una plataforma d’afectats decidida a portar el cas a instàncies judicials i amb propostes sobre la taula que s’han ignorat, tenim diversos sindicats que s’han mostrat contraris a l’acord i diversos comunicats de col·lectius de treballadors i treballadores que parlen d’arbitrarietat, opacitat i unilateralitat  i que es senten no només perjudicats, sinó també menystinguts per la gestió de tot plegat i que alerten que l’acord posa en perill el bon funcionament de programes i serveis municipals com els centres cívics o les biblioteques. Tenim tant l’informe de l’interventor com del secretari que plantegen dubtes sobre el procediment seguit i l’aplicabilitat de l’acord. Tenim gent que va a votar a favor d’un referèndum fet a cuita-corrents i que ara diu que votaria que no i que manifesten sentir-se estafades ja que han vist modificades les fitxes dels seus llocs de treball sense que s’hagi consultat ni informat les àrees o col·lectius corresponents. I tenim sobretot una gran desconfiança  en què, un cop aprovat això, hi hagi un canvi d’actitud o voluntat per part de l’actual grup que governa de resoldre tots els dubtes i perjudicis plantejats. És evident que aquesta no és la manera com cal gestionar un pas així i és evident que l’argument que això és només un punt de partida té límits i que per construir qualsevol cosa cal, per començar, posar uns bons fonaments.

És per això que avui la CUP-Crida per Girona hem votat que no, malgrat sabíem que seríem un blanc fàcil per l’actual govern i determinats actors interessats a desprestigiar-nos ara que vénen eleccions. I ho hem fet després de demanar al govern, com han fet d’altres, que deixés aquest tema sobre la taula, precisament perquè estem d’acord que cal continuar treballant una proposta que requereix temps per tal que tothom estigui ben informat, pugui opinar, ser escoltat i obtenir resposta a dubtes i peticions. I no companyes, això no ha de significar una pèrdua per ningú, perquè els diners que té previst destinar el govern a augmentar salaris en base a l’acord  els pot aplicar igualment a millorar les retribucions de tothom mentre es segueix treballant per una bona valoració econòmica de la RLT. De fet, si aquesta fos la preocupació del govern, podria haver-ho fet fa una colla d’anys. Hem pres, doncs, la decisió que considerem més encertada per a defensar els drets laborals del personal de l’Ajuntament. Com sempre, restem a la disposició de tots els treballadors i treballadores per a resoldre dubtes o recollir noves propostes, i ens reafirmem en el nostre compromís per aconseguir unes condicions laborals dignes per a tota plantilla municipal, a qui aprofitem per agrair la bona feina que fan dia a dia. Compteu amb nosaltres.

---

  Laia Pèlach Saget

---

L’educació, estratègies i prioritats.

Fa uns dies es va fer públic un document que ha elaborat el conjunt de l’escola concertada de Girona i Salt. El document explicava els diferents posicionaments dels grups polítics a partir de la següent pregunta: Quin creieu que ha de ser el paper de l’escola concertada a Girona i a Salt i com des del vostre partit hi donareu suport?

El document forma part d’una estratègia que no compartim i així els ho hem traslladat des del primer moment, quan ens van proposar reunir-nos. No ens agrada i no compartim aquesta estratègia de lobby a través de la qual pretenen influenciar les famílies i el professorat de les seves escoles repartint-los un fulletó amb aquesta informació a les portes d’unes eleccions i encara menys quan aquestes eleccions són municipals i, per tant, poc tenen a veure amb el debat de fons: el finançament de l’escola concertada.

Al mateix temps, però, des de la CUP-Crida per Girona no hem volgut amagar-nos ni defugir un diàleg que entenem que és imprescindible en el context actual, en què la doble xarxa, pública i concertada, és una realitat a la nostra ciutat. Per això vam reunir-nos amb les i els representants de l’escola concertada i vam parlar llargament de la nostra aposta per una única xarxa educativa de titularitat i gestió pública, una escola catalana, crítica, gratuïta, laica, coeducadora, compensadora de les desigualtats, inclusiva, cohesionadora i participativa, una escola on cadascun d’aquests conceptes prenguin sentit i esdevinguin realitat.

Alhora, però, també vam compartir que el context actual a la nostra ciutat és el que és i que, malgrat les competències en educació a Catalunya recauen principalment en el Parlament de Catalunya, des dels municipis tenim marge per treballar (i l’obligació de fer-ho) tant en l’àmbit formal com, sobretot, en el no formal. És en aquest sentit que entenem que cal que l’educació sigui una prioritat de qualsevol govern a Girona i que per això cal comptar amb tots els recursos i agents a nivell educatiu a la nostra ciutat. Cal treballar colze a colze amb el Departament d’Ensenyament i amb tots els representants de la comunitat educativa i dinamitzar els espais de participació i decisió sobre educació a la ciutat per garantir que l’educació a Girona sigui una eina de transformació, d’equitat i cohesió social. Cal fer una estratègia conjunta de lluita contra la segregació escolar que inclogui necessàriament el compromís de l’escola concertada i alhora apostar per donar sentit a conceptes com el de ciutat educadora i educació a temps complet que entenen que l’educació es dóna arreu de la ciutat i en tots els temps de vida. Cal, doncs, incidir en tots els espais i temps, més enllà dels centres educatius, per generar més i millors oportunitats educatives i facilitar que tothom pugui construir el seu propi projecte de vida amb equitat i sense exclusions. Aquest és el repte i compromís cupaire que compartim i volem fer realitat amb Guanyem Girona.

---

  Laia Pèlach Saget

---

AGISSA al ple d’abril

Sé que tenim aquest bloc en estat una mica letàrgic. El ritme de precampanya amb Guanyem Girona sumat al ritme ja frenètic habitual que marquem els i les cupaires i a algunes paternitats sobreposades no ens han permès ocupar-nos-en tant com voldríem darrerament. Sigui com sigui, dilluns vam tenir ple i hi ha un tema que no voldríem deixar de comentar.  És el que fa referència a AGISSA, la modificació del contracte de l’Ajuntament amb aquesta empresa mixta que gestiona l’aigua a Girona.

Dilluns vam ser els únics que ens vam abstenir en aquest punt i miro d’explicar perquè. L’abstenció era en certa manera un aval a la feina dels tècnics municipals que actualment estan dirigint l’empresa gràcies al mandat judicial existent per la denúncia cupaire al soci privat per malversació. Al mateix temps, però, aquest punt va anar a ple de forma urgent i els grups municipals no vam tenir tota la informació fins al mateix dia del ple, fet que ens va fer molt difícil poder analitzar a fons tota la documentació que justificava les modificacions proposades. A més a més, són molts els dubtes que teníem i que no se’ns van resoldre tampoc al ple. D’entrada, entenem que si modifiquem les condicions del contracte de la pròrroga de 2013, estem reconeixent que aleshores es va fer malament (tot i que l’autocrítica del govern brilli per la seva absència), però alhora no queda clar a la documentació que hi hagi hagut una mala gestió per part d’AGISSA, o concretament de la part privada d’aquesta (Girona SA), i això ens obliga a preguntar-nos: si ara millorem les condicions per l’empresa mixta, no estem acceptant que les d’aleshores no els permetien donar un bon servei? Si, sense dir que hi ha hagut una mala gestió, reconeixem que cal posar més recursos econòmics per mantenir un bon servei, no estem reconeixent implícitament que fins ara no es podia gestionar de forma adequada? I la mateix temps, quan davant de la necessitat que l’empresa mixta obtingui més recursos per fer un bon servei l’única solució és que la part pública (que només ostenta un 20%) hi posi més diners, no estem fent, una vegada més, allò d’externalitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues? Perquè no s’exigeix a la part privada (que està a judici per irregularitats) que posi també més recursos? I com recuperarà la part pública aquests recursos que posa de més si el que fem és una modificació del contracte? D’altra banda, al ple no va aparèixer, però en els informes que constaven a la documentació s’estima que la societat tindrà un endeutament de 2.446.839€ a la finalització de la concessió. Per tant, la pregunta lògica és: com afectarà això a la municipalització del servei?

Com deia, masses dubtes no resolts, que ens van portar a l’abstenció. Tot plegat sumat a una desconfiança evident cap a un govern que, malgrat encarregar les auditories que van servir per detectar les irregularitats d’AGISSA i iniciar la comissió d’investigació, va optar per no fer res quan era evident que calia seguir investigant. Un govern que es va incorporar a la causa iniciada per la denúncia de la CUP dient que “no tenim cap constància d’irregularitats” i “ens personem com a acusació particular perquè és l’única fórmula jurídica que ens permet tenir tota la informació mentre s’instrueix el cas”. Unes paraules que vaig voler fer constar al ple, davant la incapacitat del govern per reconèixer-ho i per recordar que si ara mateix estem gestionant públicament AGISSA disposant de tota la informació i començant a treballar per la municipalització és perquè la CUP se la va jugar i va denunciar les possibles irregularitats a fiscalia. Finalment, una vegada més, al ple i aquí, continuem exigint màxima transparència en aquest tema i que es convoqui la Taula per a la gestió de l’aigua on participa Aigua és Vida per informar de tot aquest procés i demanem que, d’ara en endavant, es faci prèviament i amb el temps suficient perquè tant les entitats referents com els grups municipals puguem estudiar la documentació, resoldre els dubtes i prendre decisions informades.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Vaga feminista!

Demà és 8 de març i hi ha vaga general. És una vaga feminista com  la de les obreres tèxtils americanes, en la seva gran majoria dones immigrants, que després d’una dura lluita per demanar millors condicions laborals van acabar morint en un incendi el 25 de març de 1911. Una vaga que pretén fer-nos present d’on venim recordant les lluites feministes com aquesta que ens han portat on som i alhora exigir canvis presents i futurs per acabar amb aquesta societat patriarcal que ens oprimeix, ens discrimina i ens violenta pel sol fet de ser dones. És una vaga de 24h, laboral, però també de consum, estudiantil i de cures per fer evident que si parem les dones es para el món. Per això, demà, no anirem a la feina, no comprarem, no consumirem i no anirem a classe ni ens farem càrrec de les feines de casa. L’any passat vam aconseguir una fita històrica en el nostre país amb les manifestacions feministes més nombroses que hi ha hagut arreu i aquest any hi tornarem per dir alt i clar que estem fartes de la violència masclista, de la feminització de la pobresa, de la precarietat laboral, de l’escletxa salarial, de les dobles i triples jornades laborals, de les retallades de serveis públics que ens dificulten la gestió dels nostres temps, de les múltiples discriminacions que patim pel fet de ser dones de classe baixa, migrades, lesbianes, trans, o tenir alguna discapacitat o malaltia mental.

Per tot això, perquè ens sobren els motius, demà jo faré vaga i participaré de les mobilitzacions del feminisme anticapitalista i decolonial perquè el feminisme no és una moda a la qual sumar-se sinó una lluita de classe davant totes les opressions i discriminacions, una lluita que planta cara al feixisme masclista que aixeca al cap mentre algunes miren cap a una altra banda. La de demà, doncs, ha de ser una jornada de lluita, per això a primera hora farem piquets, a les 11 pintarem un mural reivindicatiu perquè la lluita feminista sigui ben visible en els dies que venen, després pintarem pancartes que posin paraules i a les múltiples reivindicacions feministes que demà seran protagonistes, dinarem juntes i compartirem debats i converses que ens faran més fortes i ens prepararem per la manifestació unitària a les 6 de la tarda. Demà, tot el dia, ens trobarem als carrers.

---

  Laia Pèlach Saget

---

El Bloom, apunts d’una gestió nefasta

Fa temps que el dia a dia ha demostrat que cal un nou govern a la ciutat que impulsi una nova gestió que s’ha anat empantanegant a mesura que els anys passaven. Girona viu amb una certa sensació que tot a l’Ajuntament va lent, surt tard i quan arriba no acaba de ser allò que deien des del Govern. Pregunteu-ho als barris, per exemple, que aquesta setmana sortien altre cop decebuts de la reunió dels pressupostos participats. La necessitat de canvi, de relleu, d’un nou equip que aporti vida, agilitat, empenta i ganes es fa més evident cada segon que passa. Però la història no ve d’ara sinó que ve de lluny, com hem pogut veure, per exemple, amb el cas Bloom.

El Bloom era un projecte per impulsar la comunicació 3D a la ciutat a través de fons europeus. Tot eren meravelles i declaracions que Girona esdevindria un centre referent en aquesta tècnica que havia de ser el paradigma de futur. Tot allò, però, a l’hora de la veritat va ser fum. Gairebé una dècada després, el projecte ha quedat en res. I la responsabilitat? Com massa sovint ha passat al Govern convergent ningú l’ha assumida. De fet, se l’han espolsada de sobre i han mirat cap a un altre costat. Titulars com que la Biblioteca de la Casa de Cultura s’estrenaria al 2015 o que hi hauria un Pacte Local d’Habitatge abans que s’acabés el mandat són altres exemples d’aquesta manera de fer de l’actual govern. Fins aquí, per tant, podríeu dir que no hi ha res de nou – malauradament – però és que en aquest cas hi ha alguns elements que són especialment preocupants. Detallem-los.

En primer lloc, part del material que es va comprar per engegar el projecte i que té un valor de desenes de milers d’euros no està clar on és. Així ho constata un informe del mateix Ajuntament que requeria als altres agents impulsors del projecte el detall del que quedava al Parc Científic i a la Universitat de tot aquell “Bloom”. El cert, doncs, és que no s’havia fet mai un inventari i ningú se n’havia preocupat. Perquè el problema no és que no hi hagi les factures, que seria el que faria que no es passés una auditoria (l’argument del govern municipal), sinó que ningú diu saber on ha anat a parar bona part del que es va comprar amb diners públics. I això és especialment preocupant perquè tampoc ningú ha presentat un protocol sobre com evitar possibles casos similars en noves subvencions europees com, per exemple, la que ha de servir per gestionar el futur Modern.

Així mateix, però, perquè si hom mira els diners que s’han gastat en el projecte del Bloom no només hi trobarà xifres de milers d’euros per pagar esmorzars i càterings sinó que veurà que una de les factures més repetides és la de d’una empresa auditora de nom ARCA CONSORTIUM que només cal buscar una mica per veure que és propietat d’un exdiputat del Partit Popular, Blas Camacho Zancada. Aquesta és, de fet, una de les empreses que l’Auditoria feta apunta com un possible problema ja que hauria dividit factures imputades al projecte per haver d’evitar la contractació pública.

És per això i per la resta de motius que el grup de la CUP-Crida per Girona, conjuntament amb el PSC, ha demanat un informe a Secretaria de l’Ajuntament perquè hi pugui haver un exercici de transparència sobre aquests centenars de milers d’euros públics que a hores d’ara queden ben poc clars. És precisament la voluntat d’aconseguir una gestió pública més transparent i democràtica el que ens mou i, per això, tenim molt clar que seguirem explicant la gestió nefasta del BLOOM i farem una proposta política clara que aprofundeixi en aquests elements a la ciutat en la propera dècada.

Baixa de paternitat: rols i feminisme

Aquesta setmana m’he reincorporat al 100 per cent després de dos mesos de baixa per paternitat. No és que tingui la intenció de convertir aquest bloc en un relat sobre la paternitat i emular així a Lluís Gavaldà o a l’enyorat Carles Capdevila, però sí que si durant dos mesos no hi he escrit em semblava interessant fer-ho sobre el motiu d’aquest silenci. I fer-ho des d’una perspectiva política. Han sigut dos mesos intensos. D’aquells que canvien una vida, literalment, i les reflexions donen per molt, també per compartir-les malgrat que potser a molts no us interessen o direu que no dic gaire res de nou en les vostres vides. Si és així, disculpeu-me per avançat.

Durant aquest període, en què la CUP m’ha permès allargar de quatre a nou setmanes aquelles que legalment em tocaven segons l’aberrant legislació espanyola, he procurat estar centrat en la paternitat. Dic procurat perquè quan un és regidor i diputat a la Diputació hi ha obligacions que són imponderables no només perquè surtin els números sinó també pel compromís polític amb la ciutadania que va lligat amb el càrrec. L’assistència, doncs, a les comissions i als plens és una responsabilitat que no he volgut desatendre durant aquests dos mesos. Tampoc alguns actes transcendentals (sic) per a la ciutat o el país.

Tanmateix, aquests dies o petites jornades de feina no són l’eix de la reflexió que volia compartir avui. La lògica i la militància feminista ens porten a pensar que durant aquests dos mesos la mare i el pare haurien de compartir les mateixes responsabilitats vers la criatura, tenir una implicació similar en les tasques de la llar i alhora mantenir el seu vincle social, professional o públic al mateix nivell. Cadascú des de l’espai que hagi anat forjant durant els seus anys anteriors, evidentment, i, per tant, des d’allò que ha anat construint com essencial en el seu dia a dia com a ésser social. Aquest pensament feminista, que ens agradaria que fos sentit comú i no de pocs però, a vegades no és suficient per vèncer  les dinàmiques del sistema patriarcal.

I no ho dic pas perquè en el nostre cas no ens haguem repartit les tasques reproductives o de la llar durant aquests dos mesos, que sí que ho hem fet, especialment gràcies al fet que la filla fa lactància amb biberó, sinó que faig referència, sobretot, a la part més “social” de l’assumpte. A l’àmbit que dóna també reconeixement públic a les persones ja sigui a través de les amistats o a nivell professional (i que no és gens menor). O simplement fer  allò que a un li ve de gust encara que sigui en comptagotes. Aquí és on nosaltres no hem excel•lit i on jo, com a home he de fer el meu exercici d’autocrítica. Perquè en una societat on sempre tenim privilegis com a homes, hem de ser conscients de quan els fem servir per continuar canviant i, sobretot, assumir-ne les conseqüències. Especialment, si treballem per una societat justa i feminista. La maternitat i la paternitat en les parelles heterosexuals no haurien de ser en cap cas una causa per incrementar les desigualtats “d’activitat” social entre l’home i la dona. Fins i tot, en alguns casos on aquest pot ser un acord dins la parella, penso que cal esbrinar si aquest s’ha pres realment des d’una posició d’igualtat i de llibertat entre els mateixos.

Si dic això és perquè a casa tenim la sensació que existeixen dos rols profundament imposats en la dona i l’home en contextos com el de les baixes pel naixement d’un fill. Un, lligat a la dona, és que elles s’han de concentrar absolutament i única en la maternitat. Amb tots els seus recursos. És el que “s’espera” d’elles. De fet, insconscientment el missatge que es dóna és que és en la maternitat on ara ha de trobar tota la motivació per viure. Si no ho fan, ja sigui perquè superen aquesta “pressió” conscientment o perquè no tenen la capacitat d’assumir la maternitat al 100% seran considerades socialment unes “males mares”. De casos n’hi ha com cabassos. De fet, fins i tot una part de l’esquerra ha assumit part d’aquest discurs, el de la mare full-time a través d’altres paradigmes. Per la seva banda, l’home, a qui s’espera “productor” i “social” com a figura que històricament és el responsable de la força del treball remunerat, no pot “desaparèixer” de l’esfera professional i pública. I menys en una societat profundament competitiva que exigeix més que mai la presència i l’activitat si es vol ser present i tingut en compte. Si “desapareix” se’l penalitza com, evidentment, també es penalitza a la dona en el terreny professional en allò que esdevé, per tant, una doble “pressió”.

Hi ha homes que han superat aquest rol de “productivitat” i de sociabilitat a què ens obliga el sistema patriarcal. N’hi ha perquè els conec i n’he parlat amb ells. Gràcies a ells per demostrar que hi ha camí. També hi ha dones que, per la seva banda, han estat capaces de superar la doble pressió a les quals estan sotmeses per aquest sistema, però crec que no erro si concloc que la majoria de parelles queden afectades per desigualtats d’aquest estil. Si més no, a casa l’aprenentatge d’aquests dos mesos ha anat per aquí. Un aprenentatge conjunt que hem fet gràcies al naixement d’una filla. El primer de molts, segur. Un aprenentatge que potser ja heu fet abans però que, de ben segur, s’ha socialitzat ben poc a nivell educatiu, polític i comunicatiu. Aquest és el motiu d’aquest article. Socialitzar unes reflexions fetes en plural. I fer-ho també per trencar un silenci al bloc ara que ve una vaga general feminista on a part de manifestacions, piquets i lemes seria bo que aprofitéssim per replantejar-nos tot allò que fem com a homes en el nostre dia a dia. Sobretot, aquells que volem ser feministes.

Molt més que un torneig

Abans de començar el període de festes nadalenques, Girona Acull i el jovent de la Forja van organitzar un torneig de futbol al Crec de Sant Daniel. Malgrat el dia fred i humit que s’havia aixecat i la pluja que amenaçava de començar a caure en qualsevol moment, des de ben aviat una colla de joves i no tan joves ho organitzaven tot per la matinal esportiva i el dinar final. El futbol era l’excusa, l’objectiu era posar a jugar i a compartir una colla de joves arribats més o menys recentment a la nostra ciutat després d’un llarg procés migratori i joves que han crescut o han vingut a estudiar a Girona, i fer-ho també entre veïns i veïnes de Sant Daniel, un dels barris on aquests joves nouvinguts han anat a parar i on uns i altres aprenen a conviure.

Jo m’ho vaig perdre, però em consta que la jornada va ser un èxit rotund: molta gent del barri i d’arreu, joc net, futbol antiracista i antisexista amb equips mixtes i diversos que van compartir molt més que la pilota. La pluja va caure i les monges del monestir van acollir el dinar final fent de Sant Daniel un barri que acull.

Sovint sentim parlar de l’esport com a eina de cohesió social, però són pocs els que donen sentit de debò a aquesta idea i sense dubte aquest torneig en va ser un bon exemple. I va ser, sobretot, una lliçó a tots aquells i aquelles que reivindiquen Girona com a ciutat acollidora des de la distància que els donen les seves vides de classe alta, volgudament allunyades de la diversitat que aporta aquesta acollida. Una lliçó a qui s’omple la boca amb el “welcome refugees”, però voldria triar quins són benvinguts i quins no i per això la única resposta que dóna a aquests darrers és la pressió policial. Perquè més enllà d’alguns recursos assistencialistes precaris, aquesta és la única resposta que ofereix el govern gironí a aquesta colla de joves que arriben a la ciutat amb les pors i l’esperança del qui emigra buscant noves oportunitats per ell i els seus.

Per sort, tenim la gent de Girona Acull que, d’una banda, denuncia la inacció i la resposta repressiva de les administracions i pressiona perquè donin noves respostes i serveis, i de l’altra, estén la mà a totes aquestes persones nouvingudes que no encaixen dins els programes encorsetats que hem previst per acollir-les. La gent de Girona Acull que els mostra que creu en elles, que un dia els renta la roba i un altre els fa companyia als bancs de l’estació, remou cel i terra perquè disposin d’acompanyament legal, els busca un pis on els acullin o una feina per tirar endavant i que, sobretot, marca el camí a seguir amb accions com amb aquest torneig implicant el teixit associatiu i generant complicitats per fer de Girona una ciutat no només acollidora sinó també cohesionada. I per sort, també, tenim jovent implicat i combatiu, que veu en el jovent que arriba d’arreu inquietuds com les seves, ganes de buscar-se la vida i gaudir-ne tirant endavant un projecte propi però lligat a les realitats de cadascun. Uns i altres són referents, no en dubteu, i convindria que el govern gironí en prengués exemple.

---

  Laia Pèlach Saget

---

La Nico

Us enredaria si us digués que la conec de fa temps, a la Nico la vaig conèixer, personalment, fa tot just un parell de setmanes. És cert, però, que fa molt més temps que en sento a parlar. De la Nico n’havia parlat fins i tot amb la Núria Terés quan a l’estiu del 2016 li vaig anar a explicar les jornades sobre educació que estàvem preparant per fer a Girona Est. I és que quan parles d’educació a Girona Est sempre hi vas a parar a la Nico, i tot i així no ens vam sortir que vingués a participar en aquelles jornades. Per això, m’ha fet il·lusió poder-ne parlar amb ella més tard. El lamentable fet que ens n’ha donat el motiu és els talls de llum que afecten Font de la Pòlvora (entre d’altres barris) dia rere dia i que provoquen malviure als veïns i veïnes que, a més, es senten desatesos pel govern gironí.

La referència de la Nico al barri és indiscutible especialment en la comunitat gitana i se l’ha guanyat a pols, treballant incansablement per la millora de les condicions de vida i les oportunitats dels seus veïns i veïnes. Això no només li reconeix la gent que viu i treballa a Girona Est, sinó també la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, la FAGIC, que ha decidit premiar-la en l’edició d’enguany dels premis que a dóna institucions, associacions, empreses i persones que s’esforcen per canviar el món. I ho fa destacant el seu compromís amb el barri de Font de la Pòlvora i la seva lluita en defensa del poble gitano, especialment com a promotora escolar i en associacions de dones.

La Nico ha fet moltes feines a la seva vida, havia treballat a la fleca del barri de Font de la Pòlvora i també ha tingut parada al mercat, però el seu reconeixement li ve sobretot de la tasca com a promotora escolar en el marc d’un programa per reduir l’absentisme escolar. Entrar en aquest programa va ser un repte per a ella, però els resultats l’avalen i la seva ha acabat esdevenint una figura clau d’enllaç no tan sols entre les famílies i l’escola sinó també entre aquestes i altres professionals i serveis del barri com els de la salut o socials.

Ahir una colla de gironins i gironines que viuen o coneixen de prop i estimen el barri de Font de la Pòlvora acompanyava la Nico a Barcelona a rebre aquest premi malgrat avui no té cap espai als mitjans de comunicació local. Gent com la Nico, però, són claus als nostres barris, gent que lluny dels focus mediàtics i sovint des d’un cert anonimat, dedica molt temps i esforç a transformar la societat des de les seves lluites veïnals i quotidianes, a vegades amb la complicitat i el suport de les administracions,  d’altres enfrontant-s’hi. Per això no només a la Nico sinó a tots els qui des dels vostres barris treballeu per fer una Girona millor us dedico aquest article, per donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir treballant. Enhorabona Nico, us necessitem.

---

  Laia Pèlach Saget

---