La boira del bar Núria

El bar Núria deu ser un dels cinc bars més coneguts per qualsevol gironina o gironí. Situat a l’antiga Plaça del Carril (avui, Poeta Marquina) ja des de l’època que hi passaven trens, el bar ha sigut un punt de trobada ja sigui quan es matina i es vol anar passar el dia a fora o quan la nit s’ha fet curta i busques un espai on anar a esmorzar. El Núria és negoci segur. Poca gent sap, però, que el Núria és en realitat un quiosc destinat a begudes i menjars i que, per tant, és una concessió municipal. És a dir, que l’Ajuntament ha d’oferir un concurs públic on tothom s’hi pugui presentar per gestionar-lo. Bé, això és la teoria perquè la realitat és que la concessió del Núria al grup Boira fa 15 anys que està caducada i ni el Tripartit ni Convergència han complert amb l’obligació de treure-la a concurs. Els motius caldrà preguntar-los a l’actual alcaldessa, Marta Madrenas, però fer 15 anys negoci a través d’una concessió pública sense els papers que ho permetin em sembla una autèntica barbaritat. Una situació que no es pot justificar i sobre la qual l’alcaldessa ha de donar explicacions immediates. Boira densa.

Foto: Time Out

La història del bar Núria és, de fet, un cúmul de casualitats per dir-ho finament. L’any 1939 la concessió es va donar a Fèlix Argemir qui l’any 1968 va traspassar la titularitat a la seva filla, Ana Argemir, d’acord amb l’Ajuntament del moment. Aquella època la transparència i el concurs públic ja sabem que no eren a l’ordre del dia. Bé, doncs, cal saber que la concessió actual del Núria és la mateixa que es va signar en ple Franquisme. I és que la senyora Argemir va obtenir la concessió per 25 anys l’any 1968. Passats aquests anys, la concessionària gironina va demanar un ampliació de 10 anys que el govern de Joaquim Nadal li va donar. És la suma de 1993 i 10 la que ens fa arribar al 6 de setembre de 2003, data en què va expirar formalment, però no a la pràctica,la concessió. Des de llavors, doncs, tot plegat (i també la caixa que s’ha fet) és irregular.

Ara bé, això no és tot, segons la documentació de l’Ajuntament, la concessionària que havia demanat la pròrroga durant 10 anys va justificar mesos després d’obtenir-la que es volia jubilar per traspassar-la al grup Boira de Joaquim Hugas (i la seva mare). Així, al 1994 l’Ajuntament de Girona acceptava aquesta modificació de concessió a canvi d’un nou projecte arquitectònic (l’actual Núria). És a dir, una vegada més el quiosc del Núria no s’obria a la possibilitat que tothom pugnés per la concessió sinó que es feia a dit, al grup Boira, i a través d’una pròrroga que estava establerta per una altra persona. Tot plegat, emboirat de nassos. Per cert, com que la concessió vigent encara és la que expirava al 2003, el grup Boira està pagant un cànon d’ús per la concessió de 900.000 pessetes anuals (uns 5.000 euros) + l’IPC (des del 1993). Quines facilitats que tenen alguns emprenedors, no?

La relació de poder del grup Boira i el sector de l’hostaleria a la ciutat és un dels grans silencis volguts a Girona. D’allò que es parla sempre en privat, però mai surt a la llum pública. Un autèntic tabú. Més enllà d’això, però, el que aquí parlem és que un servei públic com el d’un quiosc de begudes i menjar, com el del Parc del Migdia, regentat per cert pel mateix grup empresarial, ha de complir amb la legalitat. Una premissa que no està passant ara mateix. Una situació que només té uns perjudicats, tots els gironins i les gironines que veiem com l’Ajuntament no recapta el que hauria de recaptar i mentrestant uns empresaris fan el seu agost. En definitiva, toca que el govern doni explicacions i, sobretot, esmeni aquesta situació irregular que fa que el servei del Núria sigui boirós en tots els sentits.

Anuncis

Per la cultura a Girona

La Devesa és molla. Plou a bots i barrals però una colla de gent ens reunim per parlar del model cultural i la ciutat. És dissabte però no fa migdia de vermut. Junts, ens expliquem quines són les virtuts del model cultural de la ciutat però també les escletxes i mancances que existeixen. Ho explica molt bé el manifest “Per la cultura a Girona” que hem impulsat una setantena de persones vinculades a la cultura i a la ciutat i al qual tothom es pot adherir. Parlem de la base, dels barris, de la necessitat de no posar-ho tot a la casella dels festivals, del treball comunitari, de les associacions i de la cultura de petit format, perenne i imprescindible.

Tot plegat torna a sortir dissabte mentre en parlem a prop dels veïns i veïnes de la Devesa que fan un taller de flors mentre clamen la primavera. Ho fa mentre no oblidem que cal iniciar també un procés de feminització de la cultura que deixi d’invisibilitzar les dones com encara passa a la majoria de museus, per exemple, de la ciutat i del país. Dones i mares que pel fet de ser allò que són s’han vist discriminades en el món públic de la cultura malgrat tothom sap que avui la cultura té nom de dona. Una situació incomprensible que cal esmenar el més aviat possible. Com d’altres en què ens trobem avui a Girona. Per exemple, la necessitat de transformar el model de museus per encarar-los encara més a l’educació i a la connexió diària amb els gironins i les gironines. Cal abandonar la vella idea que museu implica actitud de reverència per concebre aquests espais com quelcom viu i en constant transformació per percebuts com quelcom propi dels habitants de la ciutat.

Una interacció que s’ha de poder veure i viure amb els festivals musicals de la ciutat on la presència de grups gironins és minoritzada. En part per la manca de voluntat dels festivals i la poca exigència de l’Ajuntament, en part perquè la manca d’un circuit estable, pensat i promocionat que permeti a les bandes musicals assolir una mínima trajectòria és una evidència que afecta la qualitat musical de la ciutat. I tot, sense desmerèixer la petita peça d’or que significa la Marfà per la gent que comença en aquest món. La creació cultural a Girona viu en precarietat. Els formadors i creadors necessitarien un espai permanent i habilitat per poder crear i evolucionar. En tots els sentits. Com ja tenen, per exemple, en una localitat com Banyoles amb uns resultats en les arts escèniques més que envejables.

Finalment, i en l’àmbit de la literatura, cal destacar la bona feina que s’està fent des de les biblioteques malgrat que seguim sense la reivindicada biblioteca al Barri Vell. Una situació que passa en paral•lel a la manca d’aposta municipal per enfortir les biblioteques escolars o la disciplina plàstica. Molta precarietat. Massa per una ciutat que destina prop d’un milió d’euros a festivals que tot i fer (alguns) aportacions interessants continuen generant un desequilibri evident respecte a la formació i a la creació artística, pilars imprescindibles de qualsevol ciutat moderna i que busqui la justícia i la igualtat entre els seus ciutadans. Com deveu haver notat, en totes aquestes propostes sura la idea que la cultura és una finalitat en si mateixa. La cultura no és una simple eina perquè sectors econòmics vinculats al turisme facin el seu agost, sinó que ha de ser una aposta estratègica de la ciutat, per al conjunt de gironins i gironines. Arreu i a totes hores i garantint-ne l’accés a tothom independentment de la classe social, el gènere o l’origen


lluc @llsalellasvilar


El Museu del Cinema: 20 anys rodant

El 8 d’abril de 1998 es va inaugurar el Museu del Cinema al barri del Mercadal de Girona. Aquella època encara corria per l’institut Santiago Sobrequés i devia ser part dels primers cursos que vam anar a visitar l’espai com a alumnes. Posteriorment, han passat desenes de milers d’estudiants més ja que la funció educativa és un dels pilars essencials del Museu. Recordo la curiositat que teníem per entendre tots aquells aparells de la col·lecció Tomàs Mallol. Com ens semblava impossible que allò fos l’inici d’un art que ens havia permès veure “Titanic”, “Jurassic Park”, “Forrest Gump” o “Mejor, impossible”. Sí, no em crucifiqueu perquè no parli ni de Truffaut, ni de Godart, ni de Bergman, de qui, en aquella època, en prou feines n’havia pogut sentir el nom en alguna conversa d’adults que havia caçat al vol. La mercantilització de tot, també del setè art, té els seus efectes.

En tot cas, el Museu del Cinema va ser (i és) una entrada a un viatge preciós per l’art i el cinema, per al segle XX, per tota la seva intensitat. El museu del cinema crea, sens dubte, un interès per a la història del cinema i de la imatge. Aquell rum-rum necessari dels bons museus. És cert que des d’aquella vegada no recordo haver tornat anar mai a veure l’exposició permanent, sí que ho he fet amb temporals i amb actes i activitats del museu, però en guardo un bon record d’aquell matí adolescent. També de l’obra de l’artista Joan Brossa dedicada al cinema i que es troba a l’exterior de la instal·lació que em recorda un dels grans poetes del nostre país. Brossa, aquell que va escriure, entre moltes d’altres aforismes, que “Cal sortir del ramat amb valentia, que del poder en neixen tots els mals”. Quanta raó.

Tornant al museu, és innegable que l’equipament s’ha convertit en un referent en l’àmbit educatiu i que pel que fa a les visites no educatives encara té espai per a la millora. Com també hi ha camí per recórrer amb la connexió amb entitats i els gironins i les gironines, malgrat que només cal rebre la informació de tot el que s’hi fa per copsar que els treballadors i les treballadores no paren mai les màquines. I és d’agrair. Per aquests 20 anys de feina incansable des de l’anonimat i la il·lusió. Moltes gràcies. Explico tot això perquè és ben cert. També ho és que cada any des de en fa 20 (i en queden uns quants més de 20) ens gastem 132.000 públics anuals per pagar l’adquisició de la col·lecció de Tomàs Mallol. Blanc sobre negre. O llums i taquígrafs com preferiu dir-ne. L’impuls d’aquest museu va tenir els seus costos i debats, però ara, una vegada fet, es tracta de treure-hi el màxim rendiment i de lligar-ho encara més bé amb la resta d’oferta museística de la ciutat, a la gent i sobretot amb el que fa referència al cinema i a l’audiovisual. En això, tant el mapa cultural com el futur projecte del Modern són eines que no podem desaprofitar. Alhora que cal pensar com es pot millorar a nivell laboral la proposta per a treballadors i treballadores que avui no formen part de la plantilla.

Un apunt final: divendres passat el Museu va fer l’acte central dels 20 anys. Va ser una taula rodona amb diversos experts sobre l’evolució del cinema els últims 10 anys: l’aparició de les plataformes, el rodatge definitivament en digital, el consum, la qualitat de les produccions actuals,… una taula que em va permetre reconnectar amb tot aquest món i reflexionar sobre com també en el setè art la força del capital es menja part de la vida i de la col·lectivitat que hi havia abans i que li donava força. Consum cada cop més individualitzat, la immensitat de la inversió destinada únicament a aconseguir grans operacions de consum i l’art, l’atreviment i les propostes culturals de fons arraconades per una minoria. L’estratègia de sempre del neo-liberalisme. Una mala notícia per la cultura.


lluc @llsalellasvilar


Els barris parlen

«Els barris parlen. 10 debats de ciutat» és el títol que hem escollit per englobar un cicle d’actes en què pretenem situar els barris i la gent al centre del debat polític de Girona. En clau republicana, és clar, volem fer allò que precisament el govern del PDCAT ha oblidat de fer: constituir una ciutat en què sigui la gent i el seu territori qui la defineixi, qui marqui els ritmes i qui situï les prioritats que han de guiar a l’Ajuntament. El model Madrenas, evolució exponencial del de Puigdemont, s’ha basat en una hipercentralització de la inversió i les polítiques públiques i una dinàmica de govern-empresa publicitària on és més important posar la imatge més cool (ja sabeu que pel govern és més obert posar títols en anglès en comptes de català) a instagram que saber el que passa cada dia en els barris de la nostra ciutat.

No és res de nou. El model convergent de capital mitjana de país sempre ha sigut aquest. Dues velocitats i desigualtat. En aquest sentit, si bé s’ha de reconèixer que l’entrada de Puigdemont el 2011 va servir per acabar amb l’esgotament del model anterior, la permanència de la imatge per la imatge i l’abandonament dels barris i l’eix social estan portant Girona a ser una ciutat de dues velocitats cada vegada més diferenciades entre el centre i la perifèria. L’educació i els serveis socials, dues potes imprescindibles, segueixen en situació precària malgrat sabem que són la primera barricada pública local. Per això, des de la CUP-Crida per Girona ens hem proposat revertir aquesta dinàmica i equilibrar la ciutat, posar els recursos allà on menys n’hi ha i situar les institucions al costat de les classes populars i no dels que sempre han remenat les cireres. Ara és l’hora que els barris parlin, que es facin seva la ciutat, que la gent, anònima, treballadora, popular i que vol un canvi d’arrel prengui la paraula a la ciutat. Posi la marxa per fer de Girona una ciutat referent de la dignitat laboral, l’habitatge, l’educació, la salut o la cultura als barris.

Amb aquest cicle de 10 debats, de 10 propostes, de 10 actes de socialització de continguts als barris i amb els barris, la CUP volem col·laborar en activar el debat públic i les iniciatives populars sobre temes que són centrals pels nostres veïns i veïnes: l’educació com a mecanisme d’equitat, la cultura com a font de coneixement personal i col·lectiu i no com a negoci de poques empreses, les pensions per a la gent gran, els drets socials i de ciutadania, la necessitat d’espais per a joves, els efectes de la massificació turística, la neteja dels barris, el futur d’espais com la carretera Barcelona, el Parc Central o el Castell de Montjuïc en són alguns exemples. Tot això acompanyat de contingut i de proposta per portar a l’Ajuntament davant d’un govern municipal encapçalat per Madrenas que continua massa inoperatiu en molts àmbits.

L’horitzó que tenim a davant és el del 2019. Sens dubte. Un horitzó que amb la feina que fem, però que també fan, especialment, col·lectius socials i veïnals ens han de portar a poder fer un gir social, democràtic, popular i transformador a l’Ajuntament de Girona. Un canvi que ha de ser promogut gràcies al motor dels barris i de la gent treballadora de la ciutat. Per situar-los a ells, a tots i totes, les que ens sentim barri i classes populars, al centre de la vida de la nostra ciutat. Al centre de totes les decisions que es prenen a la Plaça del Vi. Ara és l’hora, doncs, que parlin els barris. Ens hi trobem.


lluc @llsalellasvilar


L’informe Trueta: propaganda de pocs pagada per tots

Si una cosa genera consens a la ciutat (i a la demarcació) és que la precarietat en tots els sentits de l’actual Hospital Josep Trueta hauria de ser, conjuntament amb l’habitatge i les desigualtats, el principal tema de debat i de propostes de la política local. Fa temps que com a CUP hem posat el tema sobre la taula. El bloqueig del 155 i les picabaralles dins l’anterior govern de la Generalitat hi ha posat fre i opacitat però nosaltres no ens hem cansat de reivindicar millores a l’actual edifici i un projecte ferm de futur per prioritzar la sanitat pública.

A Girona, Madrenas va voler tirar pel dret saltant-se tot el debat i va afirmar que tant sí com no el futur hospital ha d’anar a Domeny. L’únic motiu: l’hospital de tota la demarcació ha de ser a Girona ciutat. Localisme del segle XIX. De raons tècniques i de defensa la sanitat pública cap argument. Cap. Paral·lelament, la CUP-Crida per Girona, que no ens movem en aquests termes, vam demanar i vam començar el debat sobre si era millor Domeny o l’opció de fer un Parc Sanitari potent a Salt que permetés que el Trueta pogués operar més i millor. És a dir: oferir un millor servei públic a gironins i gironines. D’això ja en fa un any.

Durant aquests 12 mesos, tot el que ha fet l’alcaldessa ha sigut rodes de premsa. I constituir un grup de treball de quatre grups municipals per fer pressió perquè el Trueta sigui a Domeny tant sí com no. Un grup que, per cert, no ha fet feina. Tan sols una foto. Ah sí, i una cosa més: encarregar un informe a una empresa per 17.000 euros (de tots i totes) perquè justifiqui que com Domeny no hi ha res. L’empresa havia de lliurar el document al novembre i ho ha fet quatre mesos més tard sense cap penalització. I quan ho ha fet, aquest informe ha estat donat primer als mitjans de comunicació que als grups municipals perquè ens el puguem mirar i estudiar. Dit d’una altra manera, tots els gironins i les gironines hem pagat 17.000 euros perquè avui els mitjans de comunicació publiquin que l’alcaldessa té raó. Una acció que s’ha complementat amb la impossiblitat que els grups municipals de l’oposició puguem fer-hi una aportació o valoració al respecte. Un fet molt greu si tenim en compte, a més a més, que en el cas de la CUP-Crida per Girona tenim un document oficial de l’Ajuntament on es diu que tenim el dret a consultar l’informe en qüestió tant bon punt aquest sigui lliurat. Tres setmanes després que això succeís, encara no hem pogut consultar el document. Un escàndol. Utilització dels diners públics per finalitats de partit. Política del passat. Govern convergent de sempre.

Sobre el contingut de l’informe, doncs, no en podem parlar encara. Malauradament. Ja ho farem. De moment, només en tenim els titulars dels mitjans, cuinats i guisats a la pujoliana, on no només es veu que s’argumenta per Domeny com a localització sinó que a més a més es carrega l’altra proposta que hi ha sobre la taula. En parlarem. Però farem bé de fer-ho de forma oberta, transparent i sense apriorismes basats en el localisme com fa temps que venim demanant des de la CUP-Crida. I en el mentrestant, el que tocaria és que l’Ajuntament de Girona encapçalés, amb la resta d’institucions locals de la demarcació i les entitats del territori, una plataforma per reivindicar que la sanitat pública i el Trueta són una prioritat de país. Que l’edifici actual es mereix inversions. Una demanda silenciada enmig dels festivals i les rodes de premsa d’aquesta emocionant Girona plena de desigualtats. Tanta façana fa oblidar els debats centrals de ciutat. I en això serem sempre crítics. I ho farem de la manera que sempre ho fem. Dient així no però oferint propostes que siguin solucions per la majoria social de la nostra ciutat.

lluc @llsalellasvilar


Crònica 40: La Diputació: flotador dels partits polítics

«Avui has tocat un tema de fons», em deia un diputat quan sortíem del Ple de la Diputació de la setmana passada. «Sí, i malament anem que essent de fons els posicionaments de tots els partits hagin sigut tan conservadors», li vaig respondre jo. El debat era el relatiu a les subvencions de la Diputació als partits amb representació a la institució (més d’1ME en quatre anys) i a l’existència de fins a 25 assessors per repartir entre els mateixos grups. Assessors, que ja és sabut per tothom que destinen ben poc temps a la tasca a la mateixa institució per dedicar-la especialment al partit. Per posar un exemple, CiU té un total de 14 persones alliberades, 12 de les quals són teòricament per preparar uns plens que acostumen a tenir entre un i tres punts que no portin des del mateix govern. Dit d’una altra manera, 12 persones per tres intervencions al mes. Tot dit.

Bé, la qüestió és que ens vam quedar sols defensant (ATENCIÓ) crear una comissió per redactar una proposta de reducció de la subvenció a partits i del nombre d’assessors per així dedicar els recursos a d’altres prioritats socials i polítiques. No posava, doncs, ni xifres ni mínims de cap tipus en la resolució. Tot obert per debatre tots junts i arribar a un consens on com a CUP sabíem que les nostres posicions quedarien minoritzades i poc tingudes en compte. Però ni així. Els partits que s’autoubiquen a l’esquerra van afirmar que no era el moment per plantejar-ho. Una manera de fer que em sembla profundament contradictòria amb un posicionament ideològic, l’esquerra, que planteja que les injustícies s’han de tallar d’arrel tant aviat com sigui possible. Dir que ja arribarà el moment de fer-ho és dir implícitament que no vols assumir la responsabilitat de transformar allò que discursivament dius que tocaria canviar. En definitiva, una paradoxa en tots els sentits. Una evidencia que es va fer encara més gran quan el PSC es va queixar perquè la moció de la CUP no  qüestionava els diputats que cobren dedicació exclusiva de la Diputació però estan tota la setmana al seu municipi. Una aportació interessant, segurament imprescindible, que el partit socialista (per ser fidel al nom no pas als seus posicionaments) no havia fet arribar a la CUP abans del ple i que tot i oferir incorporar-ho in voce al text, no va servir perquè els d’Iceta canviessin el seu vot negatiu.

A la bancada de la dreta catalana, la resposta no va anar més enllà de defensar els seus privilegis davant d’un públic on ni tan sols hi havia tots els alliberats contractats com «assessors de ple». Tòpic rere tòpic, el diputat Piñeira senyalava teòriques confabulacions contra la CUP per no debatre sobre el fons de la qüestió. Allò més vell que l’anar peu de fixar-se en el dit per no mirar la lluna. CiU va ser incapaç d’explicar què fan els seus assessors o de garantir que els 200.000 euros que rep cada any de la Diputació van íntegrament destinats a accions relacionades amb el grup que tenen a la Diputació. Incapaç. Per això com a CUP hem decidit demanar els comptes de tot els grups en un exercici de transparència en el qual incloguem la nostra pròpia formació. De fet, fa uns dies nosaltres ja vam anunciar que hem gastat «només» 10.500 euros dels 48.000 que ens han destinat en els dos últims anys. Un exercici de contenció i rigor que fora bo que s’apliquessin la resta de formacions polítiques.

Tot i ser l’últim punt, el ple va quedar marcat per aquest debat que no és res més que un mirall de com s’ha construït la política des del règim del 78. Institucions opaques que permeten sobreviure càrrecs i estructures excessives de partit mentre la Diputació de Girona no pot oferir tots els serveis que li pertocarien. Bé, això mentre el President decideix que entre tots paguem 50.000 euros a una Fundació d’Israel que fa suport a l’habitatge en aquest Estat per persones vinculades a l’Holocaust. Una iniciativa molt noble però ben complicada d’entendre quan les entitats de cooperació catalanes tenen problemes seriosos de supervivència o el pressupost per a suport a polítiques públiques d’habitatge de la institució és encara d’allò més curt (190.000 euros). Seguim. Seguirem.

De moment: el Modern(et)

Ja tenim el Modern aquí. Ara sí. Ara de ben segur. El 2021 obrirà les portes i deixarà tot Girona de pet a terra. Ja ho veureu. Cap dubte. Aquest és el discurs que ahir feia l’alcaldessa per explicar que sembla que un any i mig després d’anunciar el projecte (i 7 de Govern de CiU), la subvenció europea que ha de permetre fer les obres de la tercera planta de l’antic edifici del Modern ja és a punt de sortir del forn. És a dir, existeix un finançament base per engegar una part de la reforma del Modern; no pas tota. La sala gran, polivalent, l’espai que més gironins i gironines utilitzaran quan es rehabiliti, de moment no té ni diners ni calendari a la vista. És bo explicar-ho per entendre de què parlem, d’oportunitats i mancances, del que s’explica i del que no s’explica. El pressupost actual servirà per oferir una segona sala necessària pel Cinema Truffaut, uns 200 metres quadrats encara estan per definir i una planta per situar-hi una oficina d’indústries culturals amb un espai de producció i un de postproducció audiovisual.

La pròpia alcaldessa era qui ahir de tot el projecte del futur Modern destacava precisament aquesta oficina com a eix dinamitzador. Una oficina que cal recordar que té només 4 anys garantits de vida (els subvencionats per la UE) però que ningú ha previst com se sostindrà en un futur. Dit d’una altra manera, l’element central de la proposta del Modern feta per Marta Madrenas té data de caducitat, el 2022, uns mesos després que s’inaugurin les obres de l’edifici si es compleixen els terminis previstos. Més enllà d’aquest apunt i dels girs pressupostaris que hi puguin haver que permetin que la proposta perseveri, a mi el que més em va preocupar de l’explicació de Madrenas va ser que la seva proposta no se centra en la cultura en si mateixa sinó específicament en la promoció econòmica.

https://platform.twitter.com/widgets.js

I aquí entrem en un debat constant i realment complexe, més enllà de les interessants aportacions d’Adorno i l’Escola de Frankfurt al segle passat sobre indústries culturals, la mercantilització de la cultura i la uniformització de la mateixa. La ciutat de festivals ha sigut la gran aposta de l’alcaldessa perquè, segons el govern del PDECAT, la política cultural ha de servir per omplir restaurants i hotels. No només, però si necessàriament. Aquesta és la política de fons que hem tingut a Girona els últims anys i que escoltant Madrenas ahir no em queda clar si el Modern servirà per ampliar-la o, per contrari, fer un exercici de recapacitació per posar el focus en la creació, la formació cultural, les entitats i els equipaments estables (i no efímers com els festivals) que cada dia mouen la ciutat malgrat que el suport cap a ells no creixi. Sóc conscient que la proposta de l’oficina en sí ha sigut una petició del sector. Nosaltres esperem que serveixi precisament per ajudar a transformar la política cultural dels últims anys. La CUP-Crida hi serem en tot el que sigui impulsar aquests canvis perquè ja fa temps que els hem vingut reclamant perquè és urgència pel món cultural gironí

Que al Modern hi comencin a passar coses és, sens dubte, una bona notícia. Ho tenim clar i ho celebrem. Des de fa anys, hi hem posat totes les ganes per acabar amb la buidor del que hi havia fins ara. De fet, vam proposar fer-hi un Ateneu per lligar cultura, creació i entitats, un espai cogestionat que pogués omplir mancances històriques de la ciutat. Mantenim la idea per plantejar-la en la segona fase que continua pendent de definir. Potser amb una vessant audiovisual que lligui amb l’actual presència del Truffaut a l’espai. I és que a hores d’ara no només ens preocupa que el projecte plantejat per Madrenas és efímer i no té garantit un futur més enllà del 2022, sinó que, de fet, continuem sense tenir ni haver parlat la proposta de fons de com es gestionarà l’equipament i quins usos li voldrem donar, especialment a la sala polivalent i als 200 metres quadrats de la segona planta. Cal debatre-ho de forma oberta perquè això no només va de continent sinó de contingut. De fer Modern i no Modern(et).

A tall de conclusió i curiositat, bona part de la subvenció que ens ha concedit la Unió Europea per les Indústries Culturals s’executarà a La Mercè perquè el Modern no estarà acabat segons el calendari plantejat. És a dir, que més enllà d’aprofitar la subvenció europea ens caldrà ser originals, oberts i cooperatius per plantejar què serà El Modern. Una proposta que no pot anar deslligada de com ens imaginem el Centre Cultural La Mercè del futur. Un equipament al costat. Posem-nos-hi. La CUP-Crida ja som a la taula.


lluc @llsalellasvilar