Crònica final: La Diputació al millor postor

Avui, dimarts 7 de maig, serà el meu últim ple ordinari a la Diputació de Girona. En farem un de tràmit al juny perquè ho marca la llei, però el d’avui és l’últim amb contingut polític de fons. Per tant, ja puc dir que penjo les botes. Fins aquí he arribat. Quatre anys a la Diputació han estat suficients. Un període en què he estat com a únic diputat de la CUP a la Diputació de Girona que, a la pràctica, ha significat ser l’únic diputat que volia trencar amb les dinàmiques de grans pactes als despatxos i de poc debat públic, obert i transparent. Pot sonar dur però aquells que heu seguit allò que passava a la seu provincial sabreu que als plens la majoria de l’oposició continua fent ús del silenci i vota generalment a favor de tot el que presenta el Govern convergent independentment del tema. A diferència del que fan els partits als seus municipis on des de l’oposició plantegen alternatives, crítiques constructives o, fins i tot, exerceixen vots negatius per denunciar determinades dinàmiques, a la Diputació la majoria de grups polítics no ho fan. Miren a un altre costat i pacten inversions pels seus ajuntaments a presidència. C’est la Diputació.

Continua llegint

Anuncis

El Bloom, apunts d’una gestió nefasta

Fa temps que el dia a dia ha demostrat que cal un nou govern a la ciutat que impulsi una nova gestió que s’ha anat empantanegant a mesura que els anys passaven. Girona viu amb una certa sensació que tot a l’Ajuntament va lent, surt tard i quan arriba no acaba de ser allò que deien des del Govern. Pregunteu-ho als barris, per exemple, que aquesta setmana sortien altre cop decebuts de la reunió dels pressupostos participats. La necessitat de canvi, de relleu, d’un nou equip que aporti vida, agilitat, empenta i ganes es fa més evident cada segon que passa. Però la història no ve d’ara sinó que ve de lluny, com hem pogut veure, per exemple, amb el cas Bloom.

El Bloom era un projecte per impulsar la comunicació 3D a la ciutat a través de fons europeus. Tot eren meravelles i declaracions que Girona esdevindria un centre referent en aquesta tècnica que havia de ser el paradigma de futur. Tot allò, però, a l’hora de la veritat va ser fum. Gairebé una dècada després, el projecte ha quedat en res. I la responsabilitat? Com massa sovint ha passat al Govern convergent ningú l’ha assumida. De fet, se l’han espolsada de sobre i han mirat cap a un altre costat. Titulars com que la Biblioteca de la Casa de Cultura s’estrenaria al 2015 o que hi hauria un Pacte Local d’Habitatge abans que s’acabés el mandat són altres exemples d’aquesta manera de fer de l’actual govern. Fins aquí, per tant, podríeu dir que no hi ha res de nou – malauradament – però és que en aquest cas hi ha alguns elements que són especialment preocupants. Detallem-los.

En primer lloc, part del material que es va comprar per engegar el projecte i que té un valor de desenes de milers d’euros no està clar on és. Així ho constata un informe del mateix Ajuntament que requeria als altres agents impulsors del projecte el detall del que quedava al Parc Científic i a la Universitat de tot aquell “Bloom”. El cert, doncs, és que no s’havia fet mai un inventari i ningú se n’havia preocupat. Perquè el problema no és que no hi hagi les factures, que seria el que faria que no es passés una auditoria (l’argument del govern municipal), sinó que ningú diu saber on ha anat a parar bona part del que es va comprar amb diners públics. I això és especialment preocupant perquè tampoc ningú ha presentat un protocol sobre com evitar possibles casos similars en noves subvencions europees com, per exemple, la que ha de servir per gestionar el futur Modern.

Així mateix, però, perquè si hom mira els diners que s’han gastat en el projecte del Bloom no només hi trobarà xifres de milers d’euros per pagar esmorzars i càterings sinó que veurà que una de les factures més repetides és la de d’una empresa auditora de nom ARCA CONSORTIUM que només cal buscar una mica per veure que és propietat d’un exdiputat del Partit Popular, Blas Camacho Zancada. Aquesta és, de fet, una de les empreses que l’Auditoria feta apunta com un possible problema ja que hauria dividit factures imputades al projecte per haver d’evitar la contractació pública.

És per això i per la resta de motius que el grup de la CUP-Crida per Girona, conjuntament amb el PSC, ha demanat un informe a Secretaria de l’Ajuntament perquè hi pugui haver un exercici de transparència sobre aquests centenars de milers d’euros públics que a hores d’ara queden ben poc clars. És precisament la voluntat d’aconseguir una gestió pública més transparent i democràtica el que ens mou i, per això, tenim molt clar que seguirem explicant la gestió nefasta del BLOOM i farem una proposta política clara que aprofundeixi en aquests elements a la ciutat en la propera dècada.

Baixa de paternitat: rols i feminisme

Aquesta setmana m’he reincorporat al 100 per cent després de dos mesos de baixa per paternitat. No és que tingui la intenció de convertir aquest bloc en un relat sobre la paternitat i emular així a Lluís Gavaldà o a l’enyorat Carles Capdevila, però sí que si durant dos mesos no hi he escrit em semblava interessant fer-ho sobre el motiu d’aquest silenci. I fer-ho des d’una perspectiva política. Han sigut dos mesos intensos. D’aquells que canvien una vida, literalment, i les reflexions donen per molt, també per compartir-les malgrat que potser a molts no us interessen o direu que no dic gaire res de nou en les vostres vides. Si és així, disculpeu-me per avançat.

Durant aquest període, en què la CUP m’ha permès allargar de quatre a nou setmanes aquelles que legalment em tocaven segons l’aberrant legislació espanyola, he procurat estar centrat en la paternitat. Dic procurat perquè quan un és regidor i diputat a la Diputació hi ha obligacions que són imponderables no només perquè surtin els números sinó també pel compromís polític amb la ciutadania que va lligat amb el càrrec. L’assistència, doncs, a les comissions i als plens és una responsabilitat que no he volgut desatendre durant aquests dos mesos. Tampoc alguns actes transcendentals (sic) per a la ciutat o el país.

Tanmateix, aquests dies o petites jornades de feina no són l’eix de la reflexió que volia compartir avui. La lògica i la militància feminista ens porten a pensar que durant aquests dos mesos la mare i el pare haurien de compartir les mateixes responsabilitats vers la criatura, tenir una implicació similar en les tasques de la llar i alhora mantenir el seu vincle social, professional o públic al mateix nivell. Cadascú des de l’espai que hagi anat forjant durant els seus anys anteriors, evidentment, i, per tant, des d’allò que ha anat construint com essencial en el seu dia a dia com a ésser social. Aquest pensament feminista, que ens agradaria que fos sentit comú i no de pocs però, a vegades no és suficient per vèncer  les dinàmiques del sistema patriarcal.

I no ho dic pas perquè en el nostre cas no ens haguem repartit les tasques reproductives o de la llar durant aquests dos mesos, que sí que ho hem fet, especialment gràcies al fet que la filla fa lactància amb biberó, sinó que faig referència, sobretot, a la part més “social” de l’assumpte. A l’àmbit que dóna també reconeixement públic a les persones ja sigui a través de les amistats o a nivell professional (i que no és gens menor). O simplement fer  allò que a un li ve de gust encara que sigui en comptagotes. Aquí és on nosaltres no hem excel•lit i on jo, com a home he de fer el meu exercici d’autocrítica. Perquè en una societat on sempre tenim privilegis com a homes, hem de ser conscients de quan els fem servir per continuar canviant i, sobretot, assumir-ne les conseqüències. Especialment, si treballem per una societat justa i feminista. La maternitat i la paternitat en les parelles heterosexuals no haurien de ser en cap cas una causa per incrementar les desigualtats “d’activitat” social entre l’home i la dona. Fins i tot, en alguns casos on aquest pot ser un acord dins la parella, penso que cal esbrinar si aquest s’ha pres realment des d’una posició d’igualtat i de llibertat entre els mateixos.

Si dic això és perquè a casa tenim la sensació que existeixen dos rols profundament imposats en la dona i l’home en contextos com el de les baixes pel naixement d’un fill. Un, lligat a la dona, és que elles s’han de concentrar absolutament i única en la maternitat. Amb tots els seus recursos. És el que “s’espera” d’elles. De fet, insconscientment el missatge que es dóna és que és en la maternitat on ara ha de trobar tota la motivació per viure. Si no ho fan, ja sigui perquè superen aquesta “pressió” conscientment o perquè no tenen la capacitat d’assumir la maternitat al 100% seran considerades socialment unes “males mares”. De casos n’hi ha com cabassos. De fet, fins i tot una part de l’esquerra ha assumit part d’aquest discurs, el de la mare full-time a través d’altres paradigmes. Per la seva banda, l’home, a qui s’espera “productor” i “social” com a figura que històricament és el responsable de la força del treball remunerat, no pot “desaparèixer” de l’esfera professional i pública. I menys en una societat profundament competitiva que exigeix més que mai la presència i l’activitat si es vol ser present i tingut en compte. Si “desapareix” se’l penalitza com, evidentment, també es penalitza a la dona en el terreny professional en allò que esdevé, per tant, una doble “pressió”.

Hi ha homes que han superat aquest rol de “productivitat” i de sociabilitat a què ens obliga el sistema patriarcal. N’hi ha perquè els conec i n’he parlat amb ells. Gràcies a ells per demostrar que hi ha camí. També hi ha dones que, per la seva banda, han estat capaces de superar la doble pressió a les quals estan sotmeses per aquest sistema, però crec que no erro si concloc que la majoria de parelles queden afectades per desigualtats d’aquest estil. Si més no, a casa l’aprenentatge d’aquests dos mesos ha anat per aquí. Un aprenentatge conjunt que hem fet gràcies al naixement d’una filla. El primer de molts, segur. Un aprenentatge que potser ja heu fet abans però que, de ben segur, s’ha socialitzat ben poc a nivell educatiu, polític i comunicatiu. Aquest és el motiu d’aquest article. Socialitzar unes reflexions fetes en plural. I fer-ho també per trencar un silenci al bloc ara que ve una vaga general feminista on a part de manifestacions, piquets i lemes seria bo que aprofitéssim per replantejar-nos tot allò que fem com a homes en el nostre dia a dia. Sobretot, aquells que volem ser feministes.

Marca Girona

Ahir Marta Madrenas va estrenar la campanya electoral amb la seva conferència sobre el Model Girona. Ho va fer al Teatre Municipal i per tots els mitjans. Una vegada més, ella i el seu equip van excel·lir en la publicitat i la promoció. Un element en què s’han concentrat en els darrers set anys. Millor dit, l’element en què s’han fixat durant el temps que han gestionat la ciutat. Avui Girona surt més al mapa turístic que abans i lligat amb els èxits professionals d’algunes grans empreses de la ciutat és més coneguda. Aquest és un mèrit de l’aposta per fer una Marca Girona.

Tanmateix, Madrenas ahir no va voler parlar d’aquest èxit sinó de paraules com “consens”, “barris” i “persones” i no ho va fer per casualitat. Madrenas sap tan bé com tots els gironins i les gironines que són tres àmbits en què el #ModelGirona convergent ha brillat per la seva absència perquè, de fet, no és un model sinó una marca com bé explicaven en el seu pla de Govern. Set anys de gestió i, especialment els tres de Madrenas, que han sigut l’antítesi de paraules com ara consens, barris i persones. Per un costat, el govern convergent no ha liderat cap proposta estratègica de ciutat amb un treball obert i de consens amb l’oposició i les entitats de la societat civil. No ens han convidat a fer-ho, sinó que han tirat sempre pel dret com si regentessin una majoria absolut que gironines i gironins no els havien donat. I els resultats són clars: cap dels canvis en els convenis laborals de l’Ajuntament han estat aprovats per consens amb tots els representants dels treballadors, la ràdio pública acordada amb PP i C’s únicament i els resultats ja s’han vist, el Pla Urbanístic sense tocar des de 2002, el Pla de Mobilitat amb retards i sense que es vulgui ser més ambiciós, en l’àmbit cultural tot en mans del turisme i els festivals, les taules sectorials i els Consells municipals convocats a destemps i només els que els interessen, la incineradora aturada i sense saber quan començaran les obres, el transport públic penjant d’un fil amb una renovació de servei a l’últim minut i així podríem anar fent fins a omplir cada cadira del Municipal amb un tema.

Si ens referim a barris: el resum és encara més explícit: el Parc Central i l’entorn de l’Estació ha quedat a mig fer, l’entrada Sud continua sense una proposta integral, els plans de barris com el de Sant Narcís i Girona Est han anat quedant arraconats, el de les Pedreres, pendent i el de la Devesa directament al calaix mentre els Pressupostos participats s’apaguen any rere any sense que el regidor Eduard Berloso sembli immutar-se. Una mirada global a la qual cal sumar-hi els talls de llum als barris de cada hivern i l’acord marc fet amb Endesa que no serveix per posar-hi cap remei sinó per regalar-los un conveni per un any més malgrat que tothom sap que les instal·lacions són precàries i no s’hi fa el manteniment necessari. Un Nadal més a les fosques en moltes cases mentre xulegem i ens gastem any rere any més diners en els llums de Nadal.

Finalment, parlem de persones. Si bé és cert que a Girona avui hi ha menys atur que fa quatre anys aquest fet es deu més a la dinàmica catalana que a un projecte propi del govern. De fet, malgrat aquestes xifres positives que cal felicitar, Girona és més cara que mai i fa que no es pugui afirmar, doncs, que la pobresa no hagi incrementat. Fixeu-vos que Madrenas mai ho diu. Constatem, en canvi, que ha incrementat exponencialment els preus dels productes bàsics així com per exemple el del lloguer de l’habitatge, que s’ha disparat al mateix ritme que els pisos turístics passaven de 100 a 700 en els últims quatre anys sense que el govern convergent fes cap política al respecte. Parlar d’habitatge és parlar de persones. Però també ho és parlar de seguretat, neteja i manteniment de l’espai públic, de qualitat educativa, de salut (el Trueta pendent), petit comerç (cada vegada amb més problemes) o de cultura per a tots els públics. En tots aquests àmbits, claus per les gironines i les gironins, no hi ha ni un indicador que situï la ciutat en una posició millor que fa quatre anys. I si preguntes al carrer, la sensació és més aviat la contrària.

Així, rere una marca molt ben construïda i atractiva, no hi ha #ModelGirona sinó una ciutat que fa anys que no es pensa ni des del consens ni a llarg termini; tampoc des dels barris i a través de les persones. Els fets aquí apuntats així ho demostren. Per això, la proposta de Guanyem Girona, un espai de confluència i ciutadà en clau social, democràtica, popular, republicana ha irromput amb força en el panorama polític gironí. Perquè si volem realment posar la vida al centre de les polítiques públiques, no podem confiar en els mateixos que durant set anys han demostrat no haver-hi pensat. A tots ens agradaria que hagués anat diferent, però la realitat és la que és i és l’hora que la gent es posi a guanyar Girona. Per tots i per a tothom. Pels drets i per viure més bé.

1800 gironins viuen amb talls de llum. Ho sabies?

1800 persones són més o menys les que habiten la part antiga de Girona. Turistes i airbnb’s, a banda. 1800 persones són les que des de fa setmanes han de viure amb talls de llum constants, especialment a la tarda i a la nit, a Girona. Són les del Barri Vell, Palau o l’Eixample? La resposta és, evidentment, no perquè si fos així ja ho sabria tothom i l’alcaldessa s’hagués passejat i fet fotografies a tort i a dret. Les afectades viuen a Girona Est, a Font de la Pólvora i a Vila-Roja i la realitat és silenciada. Com que passa en aquests barris, Endesa viu tan tranquil•la, l’alcaldessa no n’ha fet un tema central i, malauradament, la queixa arriba només per part dels veïns, de treballadores al barri, per antigues responsables municipals i per la CUP-Crida per Girona que va fer un comunicat aquest dimecres.

La situació és molt greu. Veïns i veïnes que viuen sense llum, a qui se’ls espatllen els electrodomèstics pels canvis constants de tensió i que, per exemple, no poden dormir amb màquines d’apnees perquè no els funcionen. Neveres i congeladors inutilitzats i quilos de menjar fets malbé. Per fer-nos-en la idea, estem parlant d’un context en què les escoles al matí estan glaçades i necessiten d’un generador que a hores d’ara encara no tenen per garantir una mínima escalfor a la mainada. Avui a Girona s’obriran les llums de Nadal i es farà veure que tot és bonic i de postal mentre en un barri sencer de la ciutat, gironins i gironines no tenen el dret a accedir al servei de llum perquè Endesa ha fet pagar justos per pecadors. És a dir, que com que hi ha una petita part de la població que ha punxat la llum durant un temps, ara en paga les conseqüències tot el barri. Quin tipus de venjança és aquesta? Quin tipus de societat estem construint on es permet fer xantatge a través de l’energia, un dret bàsic per a tothom? On és el govern convergent?

Que Girona Est ha estat una de les oblidades de la ciutat en els últims anys no és res de nou. Tots els plans d’inversió previstos no s’han executat en bona mesura i la població, la majoria precària, viu més que en molts altres barris la conseqüència de la cronificació de la crisi capitalista i la desigualtat permanent que el Govern convergent es nega a acceptar. La sortida a la situació sabem que en alguns casos ha passat per la delinqüència, sí, però això no justifica el context en què s’està fent viure a centenars de persones en un procés de precarització d’un barri sencer. Però més enllà d’aquest fet estructural contra el qual no es lluita amb prou força des de l’administració municipal, la situació de la llum és una qüestió d’emergència que hauria d’implicar una actuació urgent. Cal fer seure a Endesa a la taula i exigir solucions immediates. I més, quan hem vist com a Germans Sàbat o a Sant Daniel també hi havia problemes amb la xarxa. La inoperància municipal és una constant en aquest govern, però hi ha casos on aquesta és especialment greu.

Curiositats dels divendres, avui he rebut la notícia que David Madí, una de les grans ments pensants de la Vella Convergència i ex membre del Consell d’Administració d’Endesa presidirà Aigües de Catalunya, filial d’una multinacional que fa negoci amb un altre dret bàsic, l’aigua. Bé, tothom té els seus referents i està clar que alguns sempre han defensat els privilegis de pocs per sobre els drets de tots. Madí style.

Les dues aigües de la “Girona emprenedora”

Ara fa uns dies vaig assistir als 10 anys del servei “Girona Emprèn” de l’Ajuntament de Girona. El servei està molt ben valorat entre la ciutadania i, honestament, cal felicitar l’equip que el dinamitza malgrat la precarietat en què es troba sovint pel que fa a condicions i polítiques. L’acte, que es va fer a la Mercè i estava molt ben estructurat, m’ha portat tota la setmana de corcoll. M’explicaré. Tot i que l’acte volia ser una apologia del fet emprenedor, si algú escoltava les històries que s’hi explicaven se n’adonava que la immensa majoria d’elles tenien cinc característiques compartides: la felicitat d’haver assolit l’èxit personal (només es parlava d’experiències d’èxit), la necessitat de tots els promotors de fer-se empresaris perquè els havien fet fora en el marc de la crisi capitalista de la seva primera opció: ser assalariats, la mínima xarxa social i econòmica prèvia que tenien tots ells i elles per poder “emprendre”, la impossibilitat de tenir un horari clar i mínimament compatible amb una vida digna durant els primers anys de la seva “empresa” i, finalment, la pèrdua de drets laborals, especialment si ets dona, respecte la condició d’assalariada amb l’embaràs com a exemple paradigmàtic.

És a dir l’acte era en sí mateix una paradoxa. D’una banda, celebràvem el 10è aniversari d’un servei municipal que funciona i que ha ajudat a molta gent a tirar endavant. De l’altra, però, avalàvem discursivament un model que mirat amb perspectiva és la conseqüència d’un sistema econòmic que aprofundeix en la desigualtat i la manca de drets laborals i socials per al futur de les gironines i els gironins. I això, per molt que alguns ho amaneixin permanentment amb les dues paraules màgiques “Sillicon” i “Valley”. L’única proposta que s’ofereix i que es promou (amb moltes cometes) per part del Govern convergent a la ciutat és una que té una ràtio d’èxit relativa i que, com hem vist, és profundament individualista, necessita d’uns mínims recursos econòmics i implica un procés de pèrdua de qualitat de vida, com a mínim durant un temps de la teva vida.

Per justificar-ho, el responsable de la Generalitat va afirmar que estava content perquè des de fa uns anys a Catalunya hi havia molts més “emprenedors” que fa 15 o 20 anys i que així es tornava al model “propi del país”. Suposo que partia de l’imaginari de l’Auca del Senyor Esteve. Bé, va ser llegint el filòsof César Rendueles i el seu “Capitalismo Canalla” que fa un parell d’anys vaig saber que la xifra de percentatge d’emprenedors de cada país és directament proporcional al nivell de pobresa d’aquell indret. Dit d’una altra manera, on més pobresa hi ha, més percentatge d’emprenedors trobarem. No seran de Sillicon Valley ni faran TED Talks, però com deia la sociòloga Cristina Sànchez Miret en la jornada, seran fruiters, sabaters de carrer,… i uns emprenedors de cal ample. De fet, lluny de l’imaginari que ens han construït, els EUA no són dels Estats amb més emprenedors per habitant del món.

Mentre anava rumiant tot això ahir a la nit em vaig topar amb la pel•lícula “Entre Dos Aguas” del gironí Isaki Lakuesta. Vaig anar a la seva preestrena al Truffaut.

(Parèntesi: em va semblar una proposta cinematogràfica formidable, plena de detalls, de profunditat, art i reflexió social. Molt recomenable)

El film ens mostra la vida d’un col•lectiu estructuralment pobre a la badia de Càdis a través de l’Isra, un expresidiari. La pel•lícula, de fet, és moltes més coses però també és la història d’aquest jove amb tres filles que busca com sortir de la precarietat i refer la seva vida. Ho intenta en el món del peix, del marisc, de la ferralla i, quan ja no té més sortides, de la droga. “És un emprenedor nat”, vaig pensar. Ara bé, sense la xarxa social ni els recursos per poder tenir “èxit”. Clar, perquè quan tot depèn de l’individu i cadascú s’ha d’apanyar, s’imposa la realitat del més fort i, en aquest sistema, acostuma a ser la realitat del que més té. Segur que els defensors de l’emprenedoria no pensaran mai en l’Isra d’Entre Dos Aguas com un emprenedor, però el cert és que ho és i que, malauradament i com hem dit, fracassa vegada rere vegada. I llavors, el futur que et proposa el sistema és profundament malvat: o beneficiència o delinqüència.

Tanmateix, la pel•lícula mostra un altre tema de fons del qual es parla molt menys en els grans discursos capitalistes i emprenedors del moment: la importància que té per viure la incondicionalitat de les amistats i de la família, de la comunitat. L’Isra s’aguanta en aquest món salvatge perquè té uns “seus”, un col•lectiu, un grup de gent que no li falla malgrat ell pugui anar i venir i espifiar-la cada dia tres vegades. Forma part d’un col•lectiu, precari i pobre, però un col•lectiu ferm i convençut. Però clar, ja se sap que paraules com col•lectiva o comunitària estan profundament vetades en la story board del neoliberalisme i el discurs oficial. A Girona, pel govern convergent també.

Per això, en aquest canvi que proposem per la ciutat hi hem d’incorporar un discurs de fons que posi per davant “les ciutats cooperatives” (terme i llibre del sociòleg Ivan Miró), un projecte de ciutat i de proposta econòmica que sorgeixi des del col•lectiu, des de la força diversa i cooperativa i del suport mutu i no de promoure que cadascun de nosaltres ens haguem d’enfrontar sols a la selva del mercat. Sempre diguem que hem vingut a parlar de vida, que si tu l’estires fort per aquí i jo per allà, i per això ens cal un canvi radical en les polítiques de “promoció econòmica” a la ciutat, per entendre-les des d’aquesta ciutat que fem entre totes i tots i que mentre la fem i la recuperem, la gent té feina i no s’hi deixa la vida.

Posats a parlar d’història i de model econòmic de país, haurem d’aprofitar l’exposició del Museu d’Història de Catalunya que s’inaugura demà “Catalunya, terra cooperativa” per recordar-li als governs que sí que tenim unes arrels econòmiques com a país i que, de fet, les hem oblidat per emprendre, mai millor dit, amb la precarització com a eina i l’emprenedoria com a discurs.

L’oxímoron de Girona i el dret a l’habitatge

En set anys de govern, Convergència (el PDCAT o Junts o el proper nom que aparegui) ha fet zero propostes substancials per garantir el dret a l’habitatge Girona (mentre escric aquest article ens fan arribar la petició d’urgència perquè l’Ajuntament demani un crèdit als bancs per comprar habitatge social per valor de dos milions d’euros). Per tant, siguem honestos, en set anys han fet una proposta, a corre-cuita, set mesos abans de les eleccions. I tot sense un pla que la situï en una estratègia real i efectiva.

Ja sabem que la prioritat del Govern convergent ha sigut estalviar els impostos a les grans empreses que organitzen esdeveniments privats a la ciutat. Durant anys han evitat pensar en tota aquella gent, jove i no tan jove, que està essent expulsada de Girona per no poder assumir el preu de lloguer que fixa el mercat. Puigdemont i Madrenas van entrar a governar just en el moment que el mercat immobiliari estava aturat i van decidir que no tocava modificar un Pla General Urbanístic pensat en l’època de la bombolla ni fer polítiques públiques d’habitatge. Ho van deixar tot a l’empara del mercat, com si no n’haguessin après res del que havia passat 10 anys abans, i van apostar també per inundar de pisos turístics Girona. Durant els anys del govern convergent, per exemple, els pisos turístics han passat d’una quarantena a una xifra de més de 600 al conjunt de la ciutat superant, fins i tot, els límits que els experts donen com a sostenibles en el cas concret del Barri Vell.

Per això no és d’estranyar que avui un dels moviments socials més forts a la ciutat estigui vinculat a garantir el dret a l’habitatge. Més enllà de la PAH, nascuda de l’anterior etapa mobilitzadora, en els últims anys ha nascut la “Plataforma Més Barri i Menys Pisos Turístics”, centrada al Barri Vell però amb un fort impacte i, recentment, el Sindicat de Llogaters. Aquest darrer moviment es presenta aquest dissabte, 10 de novembre, a la Plaça Assumpció de Sant Narcís, amb unes jornades que fan realment bona pinta. Llogateres, afectades per les hipoteques i veïns que veuen com pugen els preus de l’habitatge a causa de la massificació turística han dit prou i treballen de forma coordinada a nivell de ciutat per forçar un canvi de concepció sobre les polítiques públiques existents. En aquesta línia, el sindicat de llogaters de Girona ha preparat les jornades de formació i debat en què molts hi dipositem esperances perquè marquin un nou camí a la ciutat.

Perquè la situació és, especialment, desastrosa. L’estudi d’habitatge que va fer l’Ajuntament fa un any i mig ha quedat en un calaix. Les conclusions eren massa crítiques pel Govern i els exigia un canvi substancial en les polítiques públiques. La resposta de Convergència va ser que tocava fer un pacte de ciutat i tot va tornar a començar mentre el mercat se’ns menja cada dia més les possibilitats de viure a Girona. Ara que vénen eleccions no ens hauria d’estranyar que el govern es despengi amb alguna altra mesura propagandística, però la realitat és que acabarem els dos mandats de Convergència molt pitjor pel que fa a la garantia del dret a l’habitatge que no pas l’any 2011. Més enllà de si la gent ho esperava o no, el que queda clar és que Madrenas ha volgut beneficiar promotors i empresaris per sobre de veïns i veïnes. Revertim-ho.


lluc @llsalellasvilar