Sociovergència a Girona. Punt i final

El diumenge 1 d’octubre centenars de gironins i gironines van patir la violència de l’Estat. Ho van fer a la seva pell o la van veure a tocar, amb les conseqüències psicològiques i físiques que se’n deriven. El motiu era haver defensat la democràcia i les urnes del referèndum. Això a l’Estat espanyol es veu que és motivació per rebre porres, empentes, estirades de cabells i tot el que hem anat recollint en fotografies i vídeos els últims dies. Aquesta actuació estava emparada en el discurs que les setmanes anteriors havia fet el bloc del PP, C’s i PSOE arreu de l’Estat. El PSOE, amb els seus companys del PSC, havien legitimitat l’Estat a actuar davant el que, per ells, era un acte il·legal on, per tant, tot s’hi val. Ho van fer cada dia abans del referèndum i les conseqüències van ser la impunitat de les forces policials vers la població gironina.  Molt “socialista” tot plegat.

Un discurs que ha continuat des de l’1 d’octubre. No només des del PSOE es va felicitar les forces policials i no es va parlar dels ferits catalans al Congrés espanyol sinó que tant el PSOE i el PSC, ja no parlem del PP i C’s, defensen ara públicament l’aplicació de l’article 155 i la suspensió de l’autonomia si el govern català manté el rumb d’aplicació dels resultats de l’1O. Ahir mateix, l’Audiencia Nacional empresonava Jordi Cuixart i Jordi Sanchez a partir del relat construït també pel PSOE. Per entendre’ns, si per mantenir el règim del 78 i els privilegis de l’Estat, cal acabar amb l’autogovern català es fa i punt. Ras i curt i el socialisme català, d’arrel autodeterminista (no ho oblidem), amb mal de ventre permanent. Aquesta és la posició del PSC, el partit amb qui Marta Madrenas, manté incomprensiblement un acord de govern a la ciutat de Girona. I, sincerament, m’esparvera que aquí no passi res.

Tots sabem que avui Madrenas no podria sostenir públicament un acord estable amb el PP i C’s per la seva actitud bel·ligerant contra els drets individuals i col·lectius del poble català. Bé, la qüestió és que especialment el PSOE, però també el PSC, avui en dia defensen també la via repressiva de facto contra les institucions catalanes i el poble català. En aquest sentit estan al mateix vaixell. El PSC s’ha situat al costat d’un Estat que judicialitza tot el que troba, que vulnera drets, que suspèn qualsevol llei del Parlament de Catalunya, que ens agredeix quan volem votar en un referèndum d’autodeterminació, que situa 10.000 agents de les forces d’ocupació als nostres carrers, que ens insulta, menteix i molt més. Per això, es fa incomprensible per tants gironins i gironines que a la capital de la demarcació, el discurs d’empara de la violència i la repressió de l’Estat no impliqui cap canvi en el govern municipal. Madrenas és cada dia a les concentracions per exigir cap enfora, i bé que fa, però és incapaç d’actuar amb allò que més capacitat d’actuació que és el seu govern municipal.

Des de la CUP-Crida per Girona no podem avalar l’estat de la qüestió. Si els regidors del PSC continuen militant en aquest partit i avalant, per tant, l’estratègia de la por i la repressió, nosaltres entenem que l’alcaldessa hauria donat per acabat l’acord de govern sociovergent. Per dignitat, memòria i justícia amb el context polític i per respecte als drets individuals i col·lectius de gironins i gironines. Per la república. En aquest sentit, des del principi de la legislatura nosaltres ens hem ofert per arribar a acords en temes concrets de ciutat per bastir polítiques de consens amb l’equip de Govern. Exemples en són la municipalització de les zones blaves i verdes o la introducció del sistema de recollida porta a porta. Amb l’arribada del PSC, el diàleg amb l’oposició es va acabar. Ens van voler silenciar. Però nosaltres hem mantingut sempre la porta oberta a treballar a partir del programa polític amb què ens vam presentar a les eleccions i, ara, en un context excepcional i de construcció d’una República només podem reafirmar-nos amb més convenciment que mai a seure i buscar acords. Esperem un canvi. Un canvi pel bé de la ciutat. Un canvi de dignitat. Un canvi que nosaltres podem ajudar a falcar.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Un referèndum que ha parlat de vida

Aquests dies em toca viure a cavall de Girona i Barcelona. La militància m’hi porta. He compartit amb diverses persones que això em provoca aquella sensació de no acabar d’estar al 100 per cent enlloc però al mateix temps visc hores i hores de Procés, referèndum, repressió i optimisme. És una mica paradoxal per a una persona a qui li agrada viure amb intensitat i arrelament l’activitat política i que des de fa un temps és habitant de l’AP7 i la via del tren. Per això, les estones, que també hi són, que he pogut viure a Girona han tingut un regust especial. Les he viscut procurant gaudir de cada instant ja que sabia que no les podria viure totes. És així com quan rebobino aquests últims cinc dies no puc evitar sospirar mentre penso en tot allò que hem fet fet.

Des d’aquella benvinguda dissabte al vespre a l’escola Pla de Girona on hi havia més de dues-centes persones a l’assemblea per organitzar la nit i la protecció del centre. El sopar que vam encarregar, les converses amb els prop de 100 persones que ens vam quedar dormir allà. Veure que a tres quarts de 5 de la matinada tothom s’aixecava amb un somriure a la cara. Les 50 persones convençudes que vam entrar les cassoles mentre cinc-centes persones, que defensaven la porta del Pla, feien un silenci impol·lut, ens protegien i més d’una no podia ni volia resistir a les llàgrimes. Veure despertar el dia i observar les cares d’il·lusió de milers de persones. Les trucades i els missatges d’amics que van patir la violència policial indiscriminada al Bruguera, al Centre Cívic de Pla de Palau o al Verd. Més tard a Sant Narcís, al Dalmau Carles, a Pedret o a Taialà. També al Carme Auguet i Vila-roja. Voler ser al seu costat però saber que el deure era impedir que l’Estat fes el mateix a l’escola que ens havia tocat defensar. Les cues d’hores per votar i la paciència de tothom. Conèixer gent. Molta gent. Bona gent. Escoltar les mil i una històries de diumenge. Gaudir-les malgrat tots els malgrats que ens havien volgut imposar.

I que arribés dilluns i la Plaça del Vi tornés a quedar petita quan sabem com n’és de difícil omplir-la. Petita de la gent que hi havia i plena de dignitat que brotava amb les vostres mirades i abraçades. Amb els càntics i aplaudiments. Que sí, que els carrers seran sempre nostres. Que hem vingut a parlar de vida. Que els bombers hi són i hi seran. Que les forces d’ocupació han de marxar i que hem decidit no tenir por. A la tarda mentre els estudiants seguien convocatòries de watsapps, les reunions se succeïen en diversos indrets de la ciutat per preparar la vaga i les manifestacions de l’endemà. A la Plaça Josep Pla prop de 300 persones ens vam organitzar per fer tres columnes de suport a la vaga al cap de 12 hores. I l’endemà al matí érem molts més. A l’AP7 amb companys de Salt, de Sant Gregori, de l’esquerra independentista de la ciutat, i altres entitats i col·lectius vam aturar la circulació durant quasi tres hores. Una experiència que es reproduïa a altres 50 carreteres del país. Com una taca d’oli. Gent convençuda arreu. Era el preludi de la concentració a mig matí i de la manifestació desbordant de la tarda. La més gran de la història de Girona, ocupava ponts i places. Tenir l’orgull de poder dur la pancarta en nom de la CUP.

Des de diumenge tinc la sensació que tothom se saluda molt més. I s’abraça. I teixeix comunitat davant la barbàrie de l’Estat. A poc a poc ens anem buscant i ens trobem per dir-nos mai més sols. I ho fem efectiu. No només a través de paraules formals sinó sobretot a partir de gestos que perduren. Per això, ara que també apareixen dubtes, pors i incerteses sobre com anirà tot no podem perdre el record del que hem fet. Ara que el rei espanyol ha deixat de fer veure el que molts ja sabíem que no era, un demòcrata, hem de girar el cap i recordar aquestes estones que ens han donat tota la força per resistir l’embat de l’Estat. I ho hem de fer, per ser optimistes i estar convençuts que és el moment de fer el pas cap a la República. Junts, amb la capacitat d’autoorganització i suport mutu d’aquests dies tot és possible. Ells ens ofereixen la por, la repressió i el centralisme com a alternativa. I no els hi podem dir que passin. Ni acceptar el seu xantatge. Amb la gent implicada, i la fermesa des de baix hem de dir ara és l’hora de fer el pas. Els dubtes en l’escenari de la Declaració existeixen, és clar. Però jo prefereixo aquests dubtes abans que les certeses que tenim del que passarà si acceptem romandre dins l’Estat espanyol. I més si tot plegat ho fem amb les ganes, l’emoció, la passió i la cooperació d’aquests últims dies. Imparable.

 


lluc  @llucsalellas


1-0: un present que ens desborda.

Divendres passat vaig dinar en una terrassa de Girona. Totes les taules que érem a fora debatíem sobre el referèndum. Llengües i edats diverses, però tothom parlava de drets, repressió, oportunitat i canvi. Dignitat, capacitat de lluita i organització. Des de llavors, he parat una mica més l’orella al carrer. Perdoneu-me si sona xafarder i insolent, però no me n’he pogut estar. El grau de politització de la societat catalana aquests últims dies és espectacular. Les converses parlen de vida, com diu aquella cançó que ha causat furor. I sobretot parlen de temes que ens afecten a tots, de democràcia i de no deixar-se trepitjar. De llibertat. Missatges de gent que té ganes de fer, donar i activar. Cartells arreu i a tota hora. Places plenes i entitats que no volen restar silenciades per la por de l’Estat. Que bé.

La indignació amb l’Estat és creixent i ens hem rebel·lat com a poble. És un context que hem esperat durant molts anys. Una oportunitat de canvi, clara, evident i amb tot per fer. Però cal ser conscient que res està fet i que ens queden una colla de dies encara. Uns dies per l’1 d’octubre però també per sostenir el que vingui després. I això cal tenir-ho ben clar. La rebel·lió catalana és un fet. Tenim escoles, carrers, hospitals, tallers, ports, taxistes, institucions mobilitzades. Pel que fa a cultura i discursos polítics res serà el mateix després d’aquest setembre. Ara cal que la part més material de l’assumpte, poder i sobirania, també pateixin un canvi substancial aquest diumenge. Si mantenim les urnes i votem durant tot el dia, el canvi serà històric. Sens cap mena de dubte. Haurem resistit l’embat de l’Estat. I l’haurem capgirat com un bumerang. Per això és tan important que aquests dies ningú es quedi a casa. Ens necessitem junts, units i decidits. Amb fermesa i tenint clar que la nostra és la via de la desobediència pacífica. On tot és possible.

En aquest escenari estic convençut que diumenge no només aconseguirem capgirar l’estratègia repressora de l’Estat sinó que també podrem exercir el nostre dret a l’autodeterminació amb totes les garanties. Diumenge tindrem l’oportunitat d’efectuar un doble cop d’efecte a les institucions d’un règim del 78 que s’ensorra cada dia que passa. Però sobretot podrem donar un doble cop d’efecte com a catalans i catalanes. Podrem dir que som aquí malgrat tot el que ens han volgut impedir i, a més a més, podrem afirmar que volem constituir una República catalana.

Quan començava a escriure aquest article, se’m feia difícil imaginar quines paraules utilitzaria. Tot plegat em sembla complex d’explicar i dimensionar. Les paraules semblen més grosses o més petites que el significat de tot plegat. El present ens supera. La precisió no és quirúrgica, de ben segur. Els carrers, l’Estat i la gent està desbordada. Una revolta no es viu cada dia. Per això, la precisió tampoc deu ser el punt fort d’aquest escrit. Però tenia ganes d’escriure, també aquesta setmana.

Amb confiança i convenciment, tinc clar que aquest és un camí que ja no té marxa enrere. Ens hem demostrat que hi som i que hi volem ser. Que ni els registres, ni les detencions, ni el tancament de webs ni la raó de la força en general ens poden convèncer de girar el rumb. Hem pres l’humil de decisió d’alçar-nos per no asseure’ns mai més. Direcció: República catalana, Procés Constituent i transformació social, democràtica i ambiental. Una direcció que ens ha de fer deixar enrere el carrer del règim, número 78. Aquesta és la revolució que sempre havíem volgut viure. I és a les nostres mans. Depèn de nosaltres. Diumenge, tots i totes a votar. Diumenge, tots i totes a votar SÍ. I que ningú se’n vagi a casa que el sofà no s’ha mogut mai de lloc.


lluc  @llucsalellas


Marta, mai caminaràs sola

Marta, tu i jo no compartim el mateix model de ciutat. Sovint ens diguem amb raó que, de fet, defensem dues maneres de concebre el futur de Girona que defineixen què vol dir antagonisme en l’àmbit de la política. Ara no és el moment de concretar a tot el que em refereixo – només cal rellegir aquest blog -, però tu, jo i molta gent sabem que és així. El nostre és un debat lògic i sa en una societat democràtica. Necessari i imprescindible i és als gironins i gironines a qui toca decidir si el projecte liderat pel centre-dreta del PDECAT o el d’esquerres, popular i transformador cupaire és el millor pel futur de la ciutat.


I és precisament aquesta voluntat de mantenir el debat des d’una perspectiva democràtica i malgrat totes les divergències que tenim el que em farà dimecres ser al teu costat i acompanyar-te a declarar. Aquest motiu i la defensa dels drets i les llibertats col•lectives de tots els gironins i les gironines. Cal recordar que l’únic que has fet és signar un decret per posar a disposició tots els locals municipals per celebrar un referèndum l’1 d’octubre. T’has posat al costat de la gent, la democràcia i el que ha decidit el Parlament de Catalunya. I el règim del 78 ha decidit posar-te una creu de desafecte i volen que tinguis por i et facis enrere. Per això és tan important que dimecres a les 10h tothom qui pugui es planti a la Plaça del Vi per acompanyar a la nostra alcaldessa a declarar que sí, que seguint l’anhel popular a Girona hi haurà urnes amb normalitat.

Bé saps que, per nosaltres, hagués estat millor no presentar-se a declarar a aquest dimecres. Som del parer que no hem de reconèixer aquestes citacions com a vàlides. No ens interpel•len perquè són fruit de les clavegueres d’un règim que s’enfonsa i que vulnera, cada dia més, tots els drets i llibertats de catalans i catalanes. Fer camí malgrat el xivarri de l’Estat és l’única via per assolir la plena llibertat. Tanmateix, respectem la teva decisió i estarem al teu costat. Perquè tu ets l’alcaldessa de la ciutat, perquè has mostrat el compromís que se’ns exigeix a tota la gent que fem política institucional i que passa per complir allò amb què et vas comprometre. I no hi ha cap dubte al voltant d’això. Gràcies.

Marta, estem i estarem amb tu. Com estem i estarem amb totes les persones, col•lectius i empreses que estan patint la repressió de l’Estat. En alguns casos, pel simple fet d’imprimir o repartir un paper amb un contingut. Sí, sí. Aquest és el nivell. Política vintage, de l’escola de la Plaza de Oriente, de nom Francisco i de cognom Franco. Han decidit engegar la maquinària de l’Estat fins les últimes conseqüències i nosaltres, com a poble, només ens tenim a nosaltres i a la raó. No és pas poc. Ans el contrari. Som espurna, fermesa, perseverança i dignitat. I així ens expressarem aquests dies. Amb el somriure de la revolta i la confiança de qui ha decidit no retrocedir. Cap dubte, Marta. Hi som i hi serem. Amb tu, amb nosaltres, amb els més de 700 alcaldes investigats i amb la gent que, en definitiva, són qui decideixen.


lluc  @llucsalellas


Les prioritats gironines: collita 2016

Al ple de dimarts de Girona es va debatre el Compte General de l’exercici 2016. Sí, es tracta del típic nom amb olor a burocràcia que ens avorreix només d’imaginar-nos-ho. Tanmateix, i malgrat la sociovergència pretén que passi any rere any desapercebut, es tracta d’un dels punts més importants que es debat al Ple de la ciutat. És ni més ni menys que l’anàlisi i valoració de com l’equip de Govern es va gastar els diners públics durant l’any anterior. És també el moment en què l’oposició pot visualitzar si el pressupost que va presentar l’alcaldessa s’ha complert o, si per contrari, les desviacions han sigut constants i sense explicacions. Bé, dimarts vam tenir tot aquest debat. I, per l’alcaldessa, l’oposició només ens mereixíem 3 minuts per poder explicar tot l’estudi que havíem fet dels números del Govern.

El Punt Avui / Quim Puig

180 segons per sintetitzar pàgines i pàgines d’execucions de despeses. Cap sentit, però només cal recordar que tot el que té a veure amb els pressupostos el trio Madrenas, Paneque i Planas fa temps que van decidir tornar-ho a la cova de l’opacitat: ni audiències públiques, ni explicacions a la ciutadania ni processos oberts de transparència. De fet, es vanten que cap ciutadà dels 98.000 que té Girona ha presentat al·legacions com si, per un moment, es creguessin de veritat que aquest fet no té a veure amb la nul·la publicitat del procés sinó que significa que no hi ha ningú en aquesta ciutat que sigui crític amb els seus comptes. Però bé, vam acatar les regles i vam explicar en aquest curt període de temps alguns fets gens menor dels números del 2016. Per exemple, vam posar de manifest que existeix una contractació constant de càterings i equips de so que és estructural i que podria passar per concursos públics o assumir-ne, en el cas de l’equip de so, una gestió directa. O vam denunciar que només els treballadors municipals de la Policia tenen una festa i un dinar pagat per a tots a diferència de la resta de treballadors públics municipals i que el dossier de premsa que rep cada dia el Govern i l’accés a l’Agència Catalana de Notícies, pagat per tots, està vetat a l’oposició. El palau es reclou en si mateix.

Fins aquí algú podria que parlem de partides anecdòtiques malgrat mostrin una cultura política arrelada a la Plaça del Vi. No patiu, podem parlar d’afers més estructurals com ara que malgrat eren als pressupostos aprovats, l’equip de Govern no va executar partides pel cinema Truffaut (10.000 euros), el Pla Integral del Sector Est (50.000 euros), la partida per fer la ciutat més sostenible en el marc de les Transition Towns o la de Dinamització d’Espais Públics i la Taula de Coordinació d’Habitatge. En canvi, en va crear de noves com ara una de vinculada a les relacions institucionals (122.000 euros), una altra relacionada amb convenis de Turisme (56.000 euros) o una sobre el Pla Especial de la Devesa que s’enfilava fins al 188.000 euros tot i que a setembre de 2017 encara ningú sap quan tindrem fet, redactat i aprovat aquest Pla Especial. És qüestió de prioritats. Si el turisme i les relacions institucionals i la comunicació ja eren partides sobre dimensionades quan es van aprovar els pressupostos, ara ens trobem que en l’aplicació aquestes xifres encara s’han incrementat més. Declaració d’intencions.

I seguim. La majoria de grans obres de la ciutat que s’havien pressupostat no es van executar i aquí no ha passat res. El regidor d’urbanisme manté la plaça i es permet donar lliçons al ple. Però és que si ens fixen en la xifra que vam destinar a publicitat, que és de centenars de milers d’euros, encara em sembla quelcom més preocupant en el context actual. No m’estranya que a la regidora Maria Àngels Planas se li escapés l’altre dia al ple que l’Oficina d’Informació i Atenció a la Ciutadania rep molts “clients” cada dia. Filosofia d’empresa i no de servei públic. Si els pressupostos del 2016 ja no ens van semblar els més indicats, després d’estudiar com s’havien executat, vam veure que tot plegat encara havia anat a pitjor. Per això, al ple de dimarts el nostre vot va ser negatiu i el discurs crític. Per fer entendre que l’anàlisi dels comptes ens determina que les prioritats de la sociovergència passen per la comunicació, les relacions institucionals i el turisme, tres àrees que, per nosaltres, ja sortien molt ben premiades quan es van votar els pressupostos ara fa un any i mig. Seguirem amatents.

Transport sanitari, una qüestió de dignitat

El personal de les ambulàncies de les Comarques Gironines fa setmanes que van començar una vaga que té lloc unes hores a cada divendres i s’intensificarà en els propers dies. Es tracta d’una vaga d’un col·lectiu important, especialment per les tasques que desenvolupen al capdavant de les emergències i el transport sanitari en aquest racó de país. El govern català i el Conseller Comín l’han volgut menystenir i no l’estan afrontant com pertocaria. De fet, aquesta actitud és la mateixa que ha mostrat la Conselleria amb el poc control que ha efectuat al servei d’ambulàncies des que es va externalitzar. Una manera de fer que recorda com ha fet el Govern espanyol amb el cas d’AENA, per posar un exemple prou conegut d’aquest estiu.

FOTO: ACN

Però de què estem parlant? Parlem d’una concessió de la Generalitat, de les més suculentes que existeixen, de tot el bloc de transport sanitari de les Comarques Gironines que, al final d’etapa del Govern liderat únicament per CiU va guanyar l’empresa TSC vinculada a la família Bonomi. Un concurs que ja va ser denunciat en el seu moment per la pròpia CUP i que ha significat un canvi radical de les condicions de treball dels conductors i conductores d’ambulàncies. Parleu-hi i quedareu esparverats d’allò que expliquen i que afecta en un 100 per cent la seguretat de les persones que necessiten ser dutes a un centre de salut. El motiu és la voluntat de l’empresa de reduir els costos tant com sigui possible fet que ha arribat a significar, segons expliquen des dels organitzadors de la vaga, que jovent recent entrat a l’empresa ja estigui conduint ambulàncies d’emergències sense l’experiència i el suport necessari.

A més a més, hi ha hagut pressions laborals de l’empresa per obligar treballadors i treballadores a acceptar condicions laborals menors a les que històricament tenien a través d’amenaces. Una situació molt greu que l’últim responsable de la gestió, el Govern de la Generalitat, no està sabent enfocar. I sí, estem parlant de desenes de persones d’aquest col·lectiu laboral i famílies que veuen com allò que hauria de ser un servei públic i de qualitat es veu dia a dia mercantilitzat i precaritzat per uns concursos que s’enduen empreses que tan sols miren per la seva butxaca. Mentrestant qui s’endú la pitjor part no només són les persones treballadores sinó que som els mateixos usuaris que veiem com les nostres condicions de “viatge sanitari” empitjoren dia rere dia.

En aquest context i en el de la construcció de la República catalana, ens mereixem no deixar cap tema sobre la taula. Parlar dels nostres serveis públics, de garantir-los i de dotar-los la millor qualitat possible. I aquest és un tema que ens incumbeix a tots i totes. Ens toca ser al costat dels companys i companyes del transport sanitari en la seva lluita. Per la sanitat pública, pels drets de tots i totes.

Girona, transparència i cofoisme

Fa uns dies l’Ajuntament de Girona feia bandera que havia assolit la puntuació del 100% de transparència que atorga l’Organització Transparència Internacional d’Espanya. És innegable que l’Ajuntament ha fet passes endavant en l’exercici de la transparència els últims anys i per això ha millorat la seva posició en aquest índex. I en aquest sentit, l’oposició hem de fer un reconeixement a la tasca feta. Les lleis aprovades a nivell supramunicipal, algunes iniciatives de tots els grups municipals de la ciutat i la perseverança dels tècnics han afavorit el consistori en l’àmbit de la transparència. Ara bé, des del meu punt de vista, l’Ajuntament de Girona no pot prendre una actitud de cofoisme com la que hem pogut percebre aquests últims dies per part de la sociovergència. M’explico.

L’organisme que ha puntuat l’Ajuntament utilitza com a indicadors l’accés el dret a la informació, la participació ciutadana o la transparència econòmica i financera entre d’altres. I clar, no m’ha estat gaire difícil mirar el funcionament del consistori i trobar exemples que mostren una necessitat clara de millora. I ho dic sense desmerèixer la tasca de l’organisme, reconegut per la seva trajectòria, sinó precisament per marcar reptes que tenim, elements que la sociovergència podria haver desenvolupat per millorar la transparència de l’Ajuntament i ha preferit guardar al calaix. L’últim exemple és de fa pocs dies i té a veure amb l’accés a la informació de la ciutadania. Segons l’organisme de transparència de la Generalitat, la GAIP, l’Auditori de Girona, vinculat a l’Ajuntament, s’ha negat a donar les auditories financeres del 2015 i 2016 a una ciutadana tal i com marca la llei i, a més a més, no ha respost les peticions dels òrgans públics de transparència catalans. I el que és pitjor: tres setmanes després ningú ha donat encara cap explicació.

Però aquest no és l’únic element que podem posar sobre la taula. Així, si parlem sobre la transparència econòmica i financera, veurem que la regidora convergent Maria Àngels Planas ha passat considerablement de la moció que vam aprovar el 2015, amb el seu vot a favor, sobre els pressupostos i la transparència. Així, malgrat s’ha anat convocant la Comissió Mixta, les audiències públiques per explicar els comptes municipals s’han deixat de fer, els pressupostos no s’han penjat mai en format obert i editable i no s’ha convocat mai la jornada de treball per desenvolupar amb experiències d’altres indrets la transparència econòmica i la participació en l’economia comuna de la ciutat. I no s’acaba aquí.

Per exemple, podem comptar per desenes les vegades que veïns i veïnes ens han explicat que les seves preguntes i peticions a la bústia d’avisos electrònica del web de l’Ajuntament no havien estat respostes. O podem observar com les polítiques de participació ciutadana i, per tant, d’intercanvi d’informació institució i carrer, brillen per la seva absència. Algú recorda gaire res participatiu i col•lectiu que hagi fet la sociovergència a la ciutat des d’aquells pressupostos participats de fa 5 anys? Boleta del desert. És així. Només cal repassar hemeroteca i rodes de premsa i cau pel seu propi pes. El dit de Puigdemont, Ballesta i Madrenas ordena i tothom ha d’acatar. Quina gràcia, no? Bé, ja ho veieu, el camí és llarg i les necessitats múltiples. Com deia al principi, avui estem millor que el 2011 – greu seria no estar-hi – però pel camí anem perdent oportunitats. I el que és més greu és que no hi ha voluntat per no perdre-les. Tan sols cofoisme.


lluc  @llucsalellas