Una passejada amb la regidora Planas

Passejant per Girona no es veu una ciutat pobra, es veu una ciutat de qualitat de vida, és cert que hi ha uns serveis socials que hi hem abocat molts recursos, per això, per millorar la qualitat de vida. Crec que podem dir amb la boca ben grossa que tots els habitants de Girona estan atesos amb les seves necessitats. Aquesta és una frase que va pronunciar amb tot el convenciment la regidora d’Hisenda del PDECAT de l’Ajuntament de Girona, Maria Àngels Planas, al ple de Girona de dilluns passat després que li preguntéssim si a part d’estar contents perquè Girona tenia quasi 100.000 habitants podíem debatre també sobre la qualitat de la vida. He rumiat si deixar l’article aquí i permetre que cadascú tragués les seves pròpies conclusions amb la literalitat de les paraules de la senyora Planas, però no me n’he pogut estar. Han passat 72 hores i no hi puc deixar de pensar. Alguns dels assistents al ple, de fet, em van escriure preocupats per les afirmacions de la regidora de govern. Unes declaracions que mostren com una part del Govern de la ciutat manté una visió de classe, elitista i poc connectada amb el conjunt de la ciutat.

Que vivim en una societat (i ciutat) desigual on milers de persones viuen de forma precària i amb problemes per arribar a finals de mes (alimentació, energia, llar,…) ens pensàvem que era un coneixement universal, però resulta que no. Resulta que el passeig d’alguns deu ser tan mil·limetrat (i curt) que només hi veuen flors i violes. Que Teia, Eufirastea o Llúcia els hi revisin la vista, siusplau. La taxa de pobresa a la ciutat indica que continua estancada al voltant del 20 per cent. És a dir, una persona de cada 5, normalment dona, viu en una situació de risc per les seves condicions socioeconòmiques. De fet, fa pocs dies que el mateix Govern municipal de la senyora Planas ha obert un espai extra nocturn per acollir persones sense llar a l’hivern i ha engegat un pla, malauradament tot just pilot, sobre pobresa energètica a Santa Eugènia per la quantitat de casos que existeixen a la ciutat. Dones i homes que no, no tenen les necessitats cobertes, senyora Planas. I, segurament, a diferència de vostè ho diuen amb la boca petita per l’imperant classisme que existeix encara avui en dia.

El capitalisme neix, creix i es reprodueix en base a la desigualtat. I la regidora Planas es va convertir dilluns en l’exemple més fefaent de la normalització de la mateixa. No només de l’acceptació de la desigualtat com a realitat, sinó també de la seva defensa implícita, que és el que pertoca. De fet, de les paraules de Planas fins i tot s’entén que la situació actual és bona. Positiva. Per què si no, com es pot interpretar que digui que quan ella passeja pel carrer veu que la qualitat de vida és satisfactòria? Fa temps que la CUP-Crida per Girona hem fet propostes de per garantir que els gironins i les gironines visquem en peu d’igualtat. I ho fem malgrat que sabem que sense un canvi en el model econòmic imperant, el capitalista, això és impossible. Però no ens rendim. Mai. Perquè sabem que cal lluitar des de dins i fora de les institucions per construir la societat justa que les classes populars es mereixen. Tenim desenes de propostes elaborades en clau de polítiques fiscals, d’educació, habitatge, serveis socials o gènere. I participem també de tots els espais de mobilització i transformació social de la ciutat

Així entenem la política. I així la defensem. Així actuem. Convençuts que la majoria social dels gironins i gironines no es mereix una postal, sinó una ciutat on tothom pot brillar perquè té els drets socials garantits i els pot exercir sense por a arribar a final de mes. I tenim clar que només ho aconseguirem si som molts, si ens organitzem i si junts, com hem après els últims mesos, ens aturem per dir que injustícies, mai més, enlloc, contra ningú. Ni injustícies ni tampoc mirades desenfocades. A nosaltres ens agrada mirar. En gaudim. Perquè quan un mira i ho fa bé, sempre sap cap on s’ha d’anar. I mai n’hi ha prou.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Les escoles i la impugnació del silenci

A les mestres de l’Escola Migdia

El record que tinc del meu pas per l’escola pública Migdia de Girona és d’aquells que sempre em fan somriure. Segurament tothom guarda bones estones de la seva època d’infant escolaritzat, no ho dubto, però quan miro la meva: aquell pati gegant de sorra, la pista on els de 8è s’hi feien forts, la banda on els petits mai ens atrevíem a arribar, les disfresses, els aprenentatges, les amistats, els moments d’incertesa esborrats per tot el que fèiem la resta d’estones que ens feia arribar baldats a casa o les mestres, em genera sempre una sensació agradable. Podria dir el mateix de l’institut, el Sobrequés, on l’adolescència ens emmetzinava la vida entre aules, patis i primeres vegades. Ens vèiem més grans.

 

Tot això ho recordava aquest matí mentre pensava en la concentració d’ahir a la tarda a la Plaça del Vi en suport a la comunitat educativa catalana davant els atacs del poder judicial organitzat espanyol i els seus satèl•lits de l’espanyolisme a Catalunya. Hi pensava recordant l’exposició que va fer en Xavier Díez sobre Ferrer i Guàrdia, referent de la pedagogia i també de la lluita per uns ideals de llibertat i d’educació per a tothom. Hi pensava molt i més bo i sabent que són desenes les mestres i professors que han estat denunciades a la (in)justícia per educar amb llibertat, des de l’esperit crític, el debat i la connexió amb allò que passa al nostre entorn. Perquè sí, perquè l’Estat espanyol ha decidit exercir la dictadura, ha apostat perquè les escoles catalanes no puguin ser lliures ni crítiques. Perdoneu-me la redundància. Les volen silenciades. Florido Pensil (que no Pencil, bar referent per tots els que hem passat pels llapis del Sobrequés) i nacionalcatol•licisme del segle XXI.

I per això, avui (i cada dia) em ve de gust expressar el nostre suport a totes les mestres, professors i AMPA’s que treballen des de l’anonimat per construir una educació pública, de qualitat, sense estigmes, ni pressions ni censures. Perquè com a representant públic em pertoca enviar-los tota la força i posar-me a la seva disposició per tot el que sigui necessari. Ens volen robar la dignitat, la paraula, la lectura i la reflexió, els hi volen prendre als nostres infants i nosaltres hem de respondre amb una dosi doble de cadascuna d’aquestes paraules. Talment com vam fer el dia 1 d’octubre a les portes de cada escola. Fent-les un fortí de la democràcia i de la llibertat. Qualsevol persona que hagi passat per l’escola pública d’aquest país, de la nostra ciutat, ja es digui Verd, Groc, Montfalgars, Montjuïc, Vives, Dalmau Carles, Àgora o Taialà sap perfectament que ni la llengua vehicular ni parlar sobre allò que passa als nostres barris és conflictiu sinó just el contrari: una oportunitat. I no volem desaprofitar-la.

Deia Ferrer i Guàrdia que “Tan sols conreant el cor i la ment dels infants serà possible transformar el món”. I és cert. És allò que també volem que passi a les nostres escoles. Que es conreïn llavors al cor i a la ment dels nostres fills i filles. De les generacions que com deia Carles Rahola volem veure créixer esperançades. Per això no volem ni benes als ulls ni silencis llargs que eduquin els alumnes amb por. Tot el contrari. Avui, a gener del 2018 i encara que semblin altres temps, cal agrair a mestres i professors la seva empenta, la seva determinació educativa, crítica i moderna per fer també de les escoles, espais de llibertat, coneixement i creixement personal i col•lectiu perquè el món del futur sigui tremendament més just i obert que el que volen imposar els homes de negre de los Grandes Ministerios. Amb vosaltres, mestres. Amb nosaltres, tots i totes.


lluc  @llucsalellas


Any nou: 10 reptes per Girona

Girona s’acosta als 100.000 habitants. La ciutat creix en molts sentits talment com ho fan els reptes. Ara que comencem l’any i tothom escriu els seus propòsits, he volgut situar els 10 temes que haurien de guiar la política municipal de la ciutat. N’hi ha molts més, sens dubte, però si a finals d’any repassem aquest escrit i la feina s’ha fet, estic convençut que tothom arribarà a l’any més orgullós de la nostra ciutat.

Les desigualtats i la precarietat: La taxa de pobresa a la ciutat de Girona és aproximadament d’un 20 per cent. És a dir que una de cada cinc persones, i especialment les dones, viuen en una situació límit a la nostra ciutat, amb precarietat i sense recursos i massa sovint invisibilitzades. Aquesta és segurament la dada més preocupant que hauríem de tenir en compte a l’hora de fer polítiques públiques també enguany. En els últims anys amb els governs de Puigdemont i de Madrenas aquest ha sigut un tema que no s’ha afrontat de forma diàfana. L’últim exemple el tenim amb els pressupostos municipals aprovats per aquest 2018 en què les propostes per atacar la desigualtat i la pobresa han estat més que minses. Assumir el repte i situar aquest debat al centre de tota discussió política és un deure que tenim qualsevol candidatura que treballem per la igualtat dels gironins i les gironines, independentment d’origen, raça o gènere.

Muncipalització de l’aigua: Des que l’any 2012 es va renovar la concessió del servei de l’aigua a l’empresa mixta AGISSA, la CUP, conjuntament amb d’altres actors, hem treballat per explicar perquè aquesta decisió va ser un greu error de Puigdemont i el PDECAT. Un error que s’ha vist corroborat per la investigació judicial apareguda gràcies a una denúncia de la CUP a través de la qual s’ha vist que els comptes i el negoci de l’aigua han estat un frau a la nostra ciutat. Un fet que s’agreuja per la seguretat que amb un servei municipal d’aigua la gestió seria més transparent i democràtica i a més a més podríem aconseguir una millor qualitat del mateix. L’any 2020 s’acaba la concessió i aquest 2018 serà clau per fer totes les passes necessàries perquè arribem a la data (o abans si cal) amb totes les opcions sobre la taula i la gestió de l’aigua des de l’Ajuntament com la millor situada per garantir un servei bàsic com és el dret a l’aigua per a tothom.

La participança: ciutat democràtica: Girona és una ciutat que viu d’esquenes a la participació política ciutadana. Des de l’arribada dels pressupostos participats ara fa cinc anys, hi hagut poc política pública de participació. Com a molt, alguna enquesta electrònica puntual i processos participatius amb pocs fons i nul·la aplicació pràctica. Ni audiències públiques sobre pressupostos, ni creure’s de veritat la participació en plans com ara el de Sant Narcís o el de la Devesa. De fet, fa un any que hauríem d’haver engegat una reforma del Reglament de la Participança i el Govern no ha fet cap dels deures. Per això, aquest 2018 pot ser un bon moment per canviar aquesta dinàmica. Amb la politització creixent de la ciutadania els últims anys és el moment de transformar el com fem política des de les institucions i tendir cada vegada més a una gestió compartida i realment democràtica del dia a dia i no únicament a fer votar cada quatre anys i dificultar el seguiment de la política municipal.

El Modern i la cultura als barris: Pel que fa a la cultura, element imprescindible i sovint oblidat, el 2018 es presenta amb dos reptes gens menors. Consolidat (i cansats) del model de l’esdeveniment i el festival, Girona ha de solucionar què passarà amb el Modern. És a dir, més enllà del finançament de les obres de l’edifici, què volem que sigui el Modern. Un espai per entitats? un recipient per empreses que programin? una barreja? un equipament gestionat de dalt a baix? de baix a dalt? quin tipus de cultura promourem que s’hi faci? Preguntes sense resposta després de dos anys i mig de mandat a les quals cal sumar-hi la necessitat d’impulsar polítiques culturals a nivell de barri a través no només dels centre cívics i les biblioteques, eines indispensables. Avui la formació i la creació cultural i més en clau de barris continua estancada a Girona, una situació que no podem continuar avalant de cap de les maneres.

Pisos turístics: El turisme és una de les realitats que més ha sacsejat la ciutat en els últims anys. La gran aposta Puigdemont i, per tant, també de la seva deixeble, Marta Madrenas. Un negoci que ha aportat beneficis econòmics, repartits per cert de manera molt desigual, però també efectes secundaris negatius com és el monocultiu a nivell de promoció econòmica i, per tant, d’inversió pública, la saturació del Barri Vell en molts moments de l’any, la precarització del mercat laboral o l’increment dels preus de l’habitatge com bé explica un informe encarregat per serveis socials de l’Ajuntament de la ciutat. Així mateix, com bé han denunciat veïns del Barri Vell, Pedret i Sant Pere, la saturació de pisos turístics, que han crescut un 200 per cent en un any, va ser un dels principals problemes apareguts l’any 2017. Un conflicte que Madrenas no ha volgut afrontar i, fins i tot, ha negat de forma reiterada. Tanmateix, és vox populi que fer veure que res no passa no significa que el problema desapareixi. Marta, pren-ne nota, siusplau.

Feminisme: posar la vida al centre: El Servei d’Informació i Atenció a les Dones de l’Ajuntament de Girona atén cada any desenes de gironines víctimes de la violència de gènere. Poc se sap però és així. Dades objectives. Una violència que té múltiples cares i que afecta moltes dones independentment del seu origen, edat o classe social. Lluny dels estigmes creats. Una violència que és l’estadi més extrem d’una desigualtat que les dones viuen cada dia múltiples vegades. Per això, calen polítiques municipals que combatin no només la violència masclista i les desigualtats que viuen les dones, que representen més del 50 per cent de la població, sinó també que potenciï iniciatives que vagin lligades a situar la vida, la solidaritat, les cures i el suport mutu al centre de tota activitat col·lectiva.

El Trueta: urgència pública: L’Hospital Trueta afronta dos debats imprescindibles que van molt més enllà de la ubicació dels terrenys i de la frase “Girona ha de tenir un hospital tant sí com no”. Per un costat, cal que l’Ajuntament, juntament amb la resta d’institucions públiques gironines, exigeixi de forma clara i prioritària un increment del pressupost per l’actual hospital tant pel que fa a les reformes urgents com pel que fa als recursos per garantir un servei de qualitat. Per l’altre, cal que afrontem sense apriorismes si el futur hospital de la demarcació cal que sigui separat físicament del que ja existeix a Salt o es considera que és millor, pel que fa a la qualitat del servei, aprofitar per aglutinar-ho tot en un únic complex sanitari. La CUP vam iniciar aquest debat però malauradament ningú més es va atrevir a fer-ho de forma honesta. Tothom va preferir apostar per l’hospital al meu poble i així vam veure com el PDECAT, ERC o el PSC mantenien posicions oposades a Salt i a Girona. I tot per mantenir vots. Que trist.

Carretera Barcelona, la buidor feta entrada: Passen els anys i l’entrada Sud de la ciutat continua trista, deixada i vergonyant. No només per les naus buides que, d’acord amb el xec-regal que vam fer com Ajuntament a la Clínica Girona, hauria de canviar més aviat que tard sinó també per la incapacitat del govern de Madrenas de debatre públicament una proposta global de mobilitat, equipaments i serveis que transformin aquesta part central de la ciutat. Perquè calen canvis a la carretera Barcelona, i sabem que la Plaça Salvador Dalí quedarà diferent, el Cassià Costal tindrà una pista coberta però els barris de Sant Pau, Pla de Palau i Sant Narcís es mereixen quelcom més que pedaços deslligats que no queda clar com ajudaran a la dinamització i la connexió d’aquests barris.

Residus, un monstre silenciat: Girona genera un volum aproximat de 40.000 tones de residus l’any, segons les últimes dades que apareixen al web de l’Ajuntament. Una barbaritat. El tractament de residus és un dels elements claus per combatre el canvi climàtic a nivell local. Per això, ens vam oposar a la proposta d’incrementar el model d’incineració de residus que ha promogut el govern municipal perquè no només contradiu els dictàmens medi ambientals per lluitar contra a contaminació sinó que també ha significat un increment dels impostos que paguem tots els gironins i gironines. Un creixement de la despesa familiar que no ha estat repartit segons la renda de cadascú sinó que ens ha afectat a tots per igual. Mentrestant, la implementació d’un model de recollida selectiva més eficient com el porta a porta ha quedat estancat en la prova pilot que es fa a Sant Daniel alhora que els treballadors del sector reclamen més recursos per poder garantir un servei de qualitat. Recursos que, per cert, es destinen a controlar-los a través de GPS i no al servei en sí. I no, no som a 1984. Diria.

Ciutat República: Aquest mandat ha vingut marcat de forma considerable per allò que passava al Parlament i al país. Del 27 de setembre de 2015 al 21 de desembre del 2017 passant per l’1 i el 3 d’octubre i el Cop d’Estat del 155 promogut per PP, C’s i PSOE. En això a Girona hem sigut capaços de mantenir un bloc ferm a nivell institucional però també de carrer. Ara bé, en el context actual i les condicions objectives de la nostra ciutat, aquest 2018, Girona ha de poder liderar un projecte de municipalisme lligat a la materialització de la República i la defensa dels drets i les llibertats dels catalans i les catalanes. Això passa per potenciar espais de debat i de treball de dinàmica constituent, però també per la mobilització i l’explicació de què significa poder engegar una República. Una tasca, que com totes les que són municipals, hem de fer amb el conjunt de la població, siguin del color polític que siguin. Un sol poble, una República de tothom, una ciutat referent.

Tenim feina. Bon any.

 


lluc  @llucsalellas


El 2018 que volem

Aquests dies segur que es parlarà molt de presidenciables, meses del Parlament, propostes de legislatura i camins per seguir desenvolupant la República. Temes imprescindibles. Cal fer-ho més enllà de Tabàrnies i intoxicacions diverses, eina preferida de l’Estat demofòbic en què vivim. Tanmateix, aquells que som a les viles i ciutats picant pedra, que tenim projectes de transformació lligats a noves institucions i a drets socials i polítics no ens podem quedar aquí. L’ascens de l’espanyolisme conservador a molts dels nostres barris no ens pot deixar ni indiferents ni paralitzats. Ans el contrari, ens ha d’ajudar a reflexionar i, posteriorment a actuar. Tenim el dret i l’obligació d’afrontar-ho.

Per això, ara que iniciarem un nou any, el del 2018, i amb l’experiència de l’últim cicle mobilitzador i la tasca feta als municipis des de la unitat popular, ens hem de posar les piles. Tots plegats. Amb una voluntat de construcció, de propostes nítides i comprensibles en el camp de la igualtat social, del medi ambient, de l’educació, la participació i la cultura. Pels drets laborals i polítics. Des de baix, i superant alguns murs que ens volem imposats, des de la unitat popular tenim la capacitat, la força i la voluntat de treballar amb fermesa per construir pols republicans, al carrer i a les institucions, que superin el mur neoliberal, restrictiu de drets i d’esperances, que el PP i l’status quo ens han anat dictant.

Penso, així, en campanyes en barris, pobles i ciutats amb propostes clares, concretes i evidents no només de reversió de les retallades sinó també de superació de l’actual sistema socioeconòmic i institucional. Posar sobre la taula la renda garantida, de salari mínim, la defensa dels serveis públics de qualitat, el combat de la pobresa energètica i l’emergència habitacional, la potencialitat i l’estructuració del debat constituent com a país des de barris i viles, la necessitat de superar amb polítiques públiques la devastació del canvi climàtic i destrucció capitalista, la voluntat de desenvolupar com a eixos vitals la cultura i l’educació, la reivindicació de la lluita contra la corrupció feta i un llarg etcètera. De propostes no ens en falten. Totes elles possibles i transformadores que necessiten a l’hora d’una forta mobilització social i d’una transformació institucional que pot i ha de començar des dels nostres municipis.

L’horitzó del 2019 i de les eleccions municipals començarà tant bon punt girem el calendari. I aquesta és una fita important en la política institucional. Però, com hem dit sempre, no ens hem de moure per això sinó en això, en aquest context, per saber-lo aprofitar abans, durant i després per constituir espais de treball col•lectiu, d’unitat popular que facin dels debats en clau democràtica, social i ecologista una eina imprescindible i permanent arreu. Una passa prèvia al desenvolupament d’aquestes polítiques també a les institucions. El com i, per tant les aliances, serà segurament heterodox, lligat a les dinàmiques de cada territori, però l’objectiu i la priorització del treball de carrer ha de ser una constant els mesos que vénen. A tota hora i teixint propostes que relliguin la materialització de la República amb un benefici col•lectiu per a les classes populars catalanes. Repleguem-nos uns dies si cal per decidir els mecanismes, per veure com multipliquem les forces per fer que el crit “dels carrers seran sempre nostres” passi d’una proclama a una realitat palpable, visible i confortable.

Aquests dies segur que es parlarà molt de presidenciables, meses del Parlament, propostes de legislatura i camins per seguir desenvolupant la República. Ho reitero. Tanmateix, que aquest focus no ens allunyi de tota la feina que tenim a davant més enllà de les tertúlies als mitjans perquè la República no sigui només una proposta que veuen amb ganes 2 milions de persones, amb un mandat democràtic indubtable, sinó que sigui la consecució d’una transformació d’arrel de les nostres vides que se senti com indiscutible

Dempeus: cinc raons per votar la CUP

Aquest 21 de desembre el Govern espanyol ha convocat unes eleccions il·legítimes. Unes eleccions imposades a partir del 155, l’autoritarisme i la repressió. Gràcies a un estat d’excepció i a una excepció que s’ha fet Estat (espanyol). Per això, cal que tots i totes anem a votar (i a comptar si fa falta– us podeu fer apoderats aquí). I si anem a votar, i segur que no us estranyarà, penso que l’opció més digna i transformadora és la CUP-Crida Constituent. De raons n’hi ha moltes, penseu que ens en sobren 155, però jo en destacaré cinc.

1. El referèndum i el desllorigador del 27S: Si mirem com hem arribat fins aquí, farem bé de recordar quin és el rol que ha jugat cada actor polític. La CUP, per exemple, a diferència dels que han deslegitimitat la majoria social catalana, els que han preferit practicar l’equidistància o els que han mostrat dubtes i anades i vingudes massa sovint, ha sigut defensora nítida i ferma d’exercir l’autodeterminació l’1 d’octubre. També d’aplicar-ne els resultats i defensar-los arreu, al Parlament i també al carrer. Les estructures d’Estat no estaven a punt per un escenari de ruptura, però, com sempre, el poble ha superat conjuntures i previsions i ha esdevingut l’estructura popular imprescindible per la independència. I amb això, la CUP-Crida Constituent sempre hi hem sigut. Hem practicat la sinceritat política. Des de l’autonomia del nostre projecte hem participat de l’estratègia cap a la República a l’hora que hem tensat quan ens ha semblat que a Palau hi havia coses que trontollaven. Ningú dubta avui en dia que sense la CUP no hauríem arribat on som. Tampoc i especialment sense el motor de canvi: la gent, organitzada sigui amb les entitats independentistes o amb els CDR. Per això és important que aquesta equació no marxi. Com més organització popular, més llibertat i més democràcia. I també, si se’m permet, com més CUP, més República. Com més CUP, més lluita. Com més CUP, més nosaltres, més poble i més Països Catalans.

2. República, drets socials i assemblea constituent: El lema Dempeus va lligat a una doble idea: resistència a l’embat de l’Estat i crida a la construcció de la República. Una doble cara que sabem que no en té prou d’una bona acció a les institucions sinó que ens necessita actius i lluny de sofàs i televisors. O, si ho preferiu, ens requereix més enllà de les sèries nord-americanes, la sortida de nit i el futbol de cap de setmana. I sobretot necessita fermesa, claredat i determinació, elements que, sens dubte, són marca de la casa cupaire. Tot plegat per desenvolupar tres pilars bàsics que superen la idea de “restitució” i que han de servir per implementar els resultats de l’1 d’octubre. En primer lloc, la materialització de la República, en segon lloc el desplegament de polítiques socials que superin la lògica del capitalisme senil que ha conduït a la precarització actual i, finalment, l’impuls d’una assemblea constituent que defineixi el futur marc polític per al nostre país entre tots i totes.

3. L’esquerra que no juga a l’status quoEls últims quaranta anys ens han mostrat al nostre país i també a l’Estat que un dels principals problemes ha sigut la desnaturalització de l’esquerra i la complicitat que ha tingut bona part d’ella amb el règim. Allò que les places del 15M van resumir en les elits que havien pactat d’esquenes a tot i tothom i que “no ens representaven”. Que havien jugat a Bankia, nuclears, corrupció i monarquia borbònica. De l’escletxa d’aquell 15M en van sortir oportunitats interessants. Com de les manifestacions de l’11S. Per l’esquerra, vull dir. Malauradament avui veiem com a l’Estat ja tots els partits han acceptat el règim del 78 com a terreny de joc. Pablo Iglesias ja participa dels actes de celebració del 78 i considera que som responsables del feixisme malgrat que l’estiguem combatent dia rere dia. El del 1978 és un terreny trucat que a hores d’ara només des de Catalunya pot ser esberlat. Un canvi imprescindible que cal que impulsi l’esquerra política si volem que vagi lligat a drets socials, civils i polítics i a una societat justa i diversa. Un objectiu que la CUP ha vingut reivindicant des de fa anys. Les sobiranies, n’hem dit sovint. Des de la tenacitat i la perseverança hem fet viable la idea que l’alliberament nacional i social són indestriables i, sobretot, que es podia fer política a les institucions sense caure als cants de sirena dels corruptors coneguts (un 3 per cent) i per conèixer, tota la resta.

4. La llista i la disjuntiva electoral: Aquesta és la tercera vegada que la CUP es presenta a unes eleccions al Parlament. I cada vegada ho hem fet amb una alineació diferent. Nova gent al Parlament però no pas persones inexpertes en el compromís del qual en són artesans. Amb el suport i l’experiència dels que hi han sigut tots aquests mesos, presentem un equip innovador, sense cadenes i amb l’energia necessària. Amb un somriure compartit. Persones vàlides, formades i amb les idees clares, que tenen voluntat de transformació en cada gest dels que fan. Persones que només saben estar dempeus. O drets, com ens agrada més dir per sobre la Tordera. En Carles, la Maria, la Mireia, la Natàlia o en Xavi en són exemple. A més a més, ens trobem davant unes eleccions en què les enquestes ens diuen que molts escons ballen entre Ciudadanos i la CUP. També a les Comarques Gironines on l’últim diputat a repartir estaria entre el 2n de la CUP i el 3r de Ciudadanos, el partit profundament conservador i liberal que fa veure que és modern mentre ataca el model d’escola catalana i defensa l’empresonament dels polítics catalans que no pensen ni actuen com ells diuen. Detalls – l’últim diputat – que faran caure majories cap a un costat o un altre. Detalls, doncs, gens menors.

5. Feminisme, ecologisme, democràcia directa: Ara bé, mentre el 155 segueix imposant-se paral·lelament a què el Tribunal Constitucional anul·li dia rere dia les lleis socials aprovades pel Parlament de Catalunya, tenim clar que el país necessita polítiques feministes, ecologistes i radicalment democràtiques. En unes eleccions no excepcionals i amb la República materialitzada, aquestes serien les prioritats cupaires. No destapo res de nou. Conjuntament amb aquelles que propiciessin la superació del model econòmic capitalista que ha imposat unes relacions socials i de gènere profundament desiguals, que ha implicat el canvi climàtic funest pel territori i que rebutja una economia democràtica al servei de les classes populars. Per això, aquests eixos són presents al programa polític de la CUP-Crida Constituent per la legislatura que ve. Com la defensa de la cultura, la pagesia i els drets polítics per qualsevol persona que visqui a Catalunya vingui d’on vingui. Perquè per nosaltres són prioritats de primer nivell. Necessitats urgents. I ni volem ni podem deixar-les de banda. Aquests són els nostres colors de la República. Colors de vida. De sobirania i d’igualtat. I els pintarem arreu també els mesos que vénen. El 21 de desembre (i tots els dies que vindran), DEMPEUS.


lluc  @llucsalellas


Plaça Espanya: camí del nou nyap central

A Girona hi ha una Plaça Espanya que poca gent situa. No pas pel nom sinó perquè en té poc de plaça. Entre la carretera Barcelona i l’estació de tren, a mig camí de l’Eixample i Sant Narcís, ben diferent que la de Poeta Marquina (abans coneguda com la del Carrilet), Plaça Espanya fa temps que no és gaire res. A la campanya del 2015 des de la CUP-Crida per Girona en vam parlar i vam reclamar un procés de ciutat i participatiu per debatre què havia de ser la Plaça una vegada l’estació d’autobusos fos soterrada. El PDECAT i el PSC no van fer absolutament res i al maig del 2017 l’estació d’autobusos abandonava l’espai i Plaça Espanya quedava desemparada. Sense projecte ni calendari. A la intempèrie.

Ara hem sabut per la premsa que el procés participatiu amb veïns i veïnes durarà 15 dies – quina presa de pèl – i que la part de terrenys privats ja està decidida com anirà: pisos i un hotel. Totxo i més totxo. Els terrenys són del constructor Homs – transparència – i no són pocs qui amb raó ja han explicat que tot aquest relat màgic del propietari que durant anys ha cedit el terreny desinteressadament ara obtindrà una recompensa excel·lent. Entre tots i totes hem arreglat i arreglarem un paratge de la ciutat que ara ell tindrà per fer-hi el que vulgui ja que el Govern ni tan sols vol debatre si el que ens realment ens interessa com a ciutat és que allà hi vagin més pisos i a, més a més, un hotel. Ja està decidit. Tancat. Tanta generositat em desborda.

I no ho dic perquè el Gremi d’Hostaleria de Girona hagi expressat en més d’una ocasió que no calen més hotels a la ciutat o que aquesta sigui l’enèsima aposta pel monocultiu turístic de l’equip de Madrenas, sinó perquè hem de tenir un debat sobre si els pocs espais de transició entre barris densos com l’Eixample i Sant Narcís han de ser urbanitzats o no. És a dir: si volem una ciutat verda, agradable i amb qualitat de vida, idees que tothom sempre defensa, sembla poc de sentit comú que ara l’aposta sigui més hotels, més totxo, i abandonar la idea d’esponjar els barris altament densificats. Amb el model que és el constructor qui decideix què passa en un espai per sobre el bé comú tornem al model de la bombolla. Sí, sí, us en recordeu de tot plegat? Que ràpid que alguns volen fer oblidar l’estafa del passat. Sort que alguns deien que n’havien après.

Per nosaltres, aquesta ciutat fa temps que va d’oportunitat perduda en oportunitat perduda. Clínica Girona va fer el projecte a mida independentment del bé comú. El moviment del Trueta a Domeny també implicava una operació de milions d’euros que afavoria els propietaris privats dels terrenys. Ara, veiem com és el constructor Homs qui de la seva “generositat” en traurà un negoci més òptim. El model del Govern actual marca prioritats. Com tots. I en aquest cas, el negoci privat sempre va un pas per davant. Sabem que Plaça Espanya es decidirà en 15 dies i els veïns no podran parlar del seu conjunt sinó només d’una part. Així es com es fan les coses a la Girona dels festivals. Dels festivals de la mala gestió i el totxo. El dia que algú estudiï què ha passat aquests 10 anys en aquesta zona de la ciutat conclourà que de nyap a nyap i la centralitat de la ciutat a pastar fang.


lluc  @llucsalellas


L’estratègia dels festivals a Girona

La setmana passada el ple municipal de Girona va aprovar que el Temporada Alta, el Festivalot, l’Strenes i el Black Music Festival fossin considerats estratègics de ciutat. Això significa que aquests quatre festivals de promoció i propietat privada i suport públic tindran un reconeixement especial que es concretarà en garantir la part pressupostària pública municipal fins al 31 de desembre 2020. A més a més, quedaran en una posició privilegiada per qualsevol proposta que facin arribar a l’equip de Govern. Alhora, els festivals públics Mot, Jazz de Girona i Nits de Clàssica també seran considerats estratègics. En aquest cas, però, ningú sap a hores d’ara què significa la distinció. Ni tan sols el regidor de cultura ho va explicar en el ple.

 

 

La proposta del regidor Ribas va servir per generar un debat interessant sobre els festivals i la seva evolució a la ciutat. Des de la CUP-Crida per Girona sempre havíem explicat que el calaix “Ciutat de Festivals”, una marca més que una proposta, servia per atraure turistes però no per generar més cultura ni estructures de formació i creació en l’àmbit. Em refereixo al lema, a la propaganda, al màrqueting “Ciutat de festivals”. Per això, no ens va sorprendre que l’informe de festivals estratègics inclogués quins eren els objectius de “Girona, ciutat de festivals”, creat l’any 2012, però no hi hagués cap indicador sobre què havia aportat a la cultura gironina aquests últims cinc anys. Entenc que es faci difícil de dir i d’explicar fins i tot per la Convergència que ho va impulsar si tenim en compte que els resultats culturals i de promoció i creació cultural són més aviat pobres

Aquesta va ser una crítica que vam fer. Com també el fet que l’informe justificatiu fos una defensa aferrissada del model concertat de programació cultural deixant de banda les propostes de festivals públics, per exemple. O que en tota la proposta s’expliquessin els indicadors que es feien servir per declarar un festival estratègic en comptes d’un altre però que les “puntuacions” de cadascun dels festivals no fossin contrastables públicament. De fet, criteris com ara la descentralització territorial del festival, el foment de la creació local, la formació o la connexió amb escoles i instituts no han estat considerats suficientment centrals en l’elaboració de la proposta de “festivals estratègics”. I així ho vam traslladar perquè es tinguin més en compte. Especialment conflictiu és el model “concertat” en què sovint la part pública no efectua la part de control imprescindible sobre objectius, ingressos i beneficis.

En tot cas, que avui tinguem els festivals de la ciutat més ordenats i prioritzats és una bona notícia. Feia anys que la CUP-Crida ho reclamàvem i, per això, tenint en compte tot el que he dit, ens vam abstenir en la votació. Ara bé, aquest procés no ha servit per garbellar com ens hauria agradat. Avui tots els festivals que es feien a la ciutat continuen a la paleta i no és gens clar com i qui decideix què rep cadascun d’ells. Però el que més greu ens sap és que el govern de la ciutat no hagi fet encara la reflexió que més enllà de marques i festivals, la cultura es promou no a través de l’esdeveniment sinó de la creació i la formació dia rere dia arreu de la ciutat. Amb l’educació, la rutina i tot allò que passa al nostre entorn. La cultura a la ciutat ha guanyat força, però continua essent quelcom de “cap de setmana” i “ocasional”. Massa lligada al turisme. Entesa com una simple qüestió econòmica. I no sé si això significa que es mori un gatet, però sí que així es fa difícil que la cultura esdevingui quelcom central en la vida de tots els gironins i les gironines, independentment de l’origen, el barri, l’edat o el gènere. Festival de feina és el que tenim per davant. No podem viure més dels lemes i la propaganda.