De solar a pisos de luxe

Fa uns dies ens despertàvem amb la notícia que un dels solars buits històrics del barri de l’Eixample, a la zona de Joan Maragall a tocar de Bisbel Lorenzana, es convertirà en pisos de luxe d’una empresa que s’ha afanyat a pintar les tanques d’un roig estrident. El solar on històricament hi havia hagut una d’aquelles cases del segle XX, que tant bé es feien veure és privat, està situat en un dels barris amb més densitat d’habitants de la ciutat i amb menys espais verds i públics de trobada de Girona, l’Eixample Nord. El barri té amb prou feines dues places (Pallach i Santaló) i no compta amb cap Centre Cívic malgrat hi visquin entre 10.000 i 15.000 persones. Una mancança que ha denunciat moltes vegades l’Associació de Veïns de l’Eixample sense que ningú se l’hagi escoltat gaire mai. De fet, només cal recordar com s’està no treballant amb la ciutadania el futur de la Plaça Espanya, de la qual, de moment, només en coneixem el formigó per evitar que s’hi aparqui.

Però tornem al solar. Fa temps, quan en Carles Ribas encara era el regidor d’urbanisme, n’havíem parlat i molt d’aquell solar. Jo no era pas regidor en aquell temps però li deia que no ens podíem permetre tenir zones tancades i deixades quan la necessitat d’espai públic és tant evident. Calien i calen propostes i actuacions. Però el meu clam, compartit per altra gent, va quedar en no res. I penso que ara, amb la notícia que el solar seran pisos de luxe destinats a no sabem exactament qui, perdem una oportunitat per haver recuperat espais pels veïns i veïnes de l’Eixample. Us imagineu haver negociat i proposat l’ús d’aquell espai per fer-hi una zona verda, amb arbres, on nens i nenes puguessin jugar, el jovent s’hi pogués trobar i la gent gran passejar i seure en els bancs a l’ombra de la primavera? Sé que res és així de fàcil i que segur que hi havia opcions que aquesta operació proposada no reeixís però ni tan sols l’hem sentit plantejada. I és que sembla evident que aquesta perspectiva de ciutat no és una prioritat per la sociovergència gironina. Si prenem altres exemples veiem més propostes d’asfaltatge que no pas de recuperació d’espais verds i públics.

De fet, els carrers i les places es privatitzen cada vegada més al millor postor i el ciutadà perd capacitat d’incidència. L’entrada Sud de la ciutat, sobre la qual nosaltres venim reclamant un projecte estructural i de ciutat, es fa a pedaços i sense percebre aquesta necessitat. Tan sols cal recordar com la zona verda obligada per llei que tocaria a la nova zona de la Clínica Girona es farà a més d’un quilòmetre de distància a l’Avellaneda en una operació feta a mida que des de la perspectiva d’una ciutat amable ningú pot entendre per cap costat. Aquests són els fets. La ciutat creix i els espais públics i les zones verdes ho fan de forma mínima. I a més a més els que tenim tenen un tractament que deixa molt a desitjar. La Devesa, per exemple, segueix esperant el seu Pla Especial. Per parlar del cas més paradigmàtic. Però n’hi ha més.

Alguns han aprofitat l’ascens del club de futbol Girona per dir que “som una ciutat de primera” i si bé és cert que en molts sentits, els gironins i gironines ens sentim orgullosos de la nostra ciutat, també ho és que pel que fa a l’espai públic i les zones verdes tenim un buit important de projectes i iniciatives municipals. I en tot aquest context, l’Eixample i la ciutat ha perdut un nova oportunitat. Així ho percebem alguns dels que fa anys que passem cada dia un parell de vegades a tocar d’aquell solar de Joan Maragall. Ens havíem fet unes il·lusions precioses que la lleugeresa del Govern i el diner de la construcció farà que no es compleixin. Llàstima.


lluc  @llucsalellas


Amb turistes o dels turistes

Dijous passat unes 50 persones van participar de la taula rodona sobre els apartaments turístics que organitzàvem com a CUP-Crida per Girona a la Plaça Sant Pere. Si n’hagués de treure una conclusió seria la disjuntiva clara que es presentava en el debat i que els presents consideràvem com la cruïlla on es troba el Barri Vell de Girona: Volem que aquest sigui un espai amb turistes, els que allà érem així ho desitgem, o un espai dels turistes com cada vegada més gent percep que l’equip de Govern està dissenyant pel present i el futur d’aquest nucli patrimonial, social i cultural?

I si faig aquesta afirmació no és només per l’acte sinó perquè des de dijous a la tarda a diumenge diverses persones, totes elles residents al Barri Vell, em van explicar diverses experiències de l’última setmana que així ho constaten. Dones grans que baixen a comprar el pa un dissabte al matí ben atabalades davant l’excés de curses i grups de ciclistes, turistes tots ells, que dificulten la mobilitat a peu de la gent gran. Mares de criatures que no poden accedir un dijous al vespre al seu pis de la part alta del barri perquè hi ha una cursa que ni tan sols ha estat senyalitzada prèviament i es veu obligada a donar vint voltes o un concert d’aniversari de seixanta anys d’un dels bars més emblemàtics de la ciutat, l’ARC, on alguns hi havíem arribat a fer assemblees, que ha de començar una hora més tard per la mateixa cursa pensada pel divertimento turístic. A això que cal sumar-hi la interpretació popular de la nova taxa d’aparcament de la Copa que es basa en què està pensada més en clau turística que no pas veïnal. Un exemple més. I tot en set dies.

Tot això passava la mateixa setmana que gràcies a l’acte de la CUP la professora de la Universitat de Girona, Isabel Salamaña, feia públics els resultats dels seus estudis sobre apartaments turístics. Unes dades que no poden deixar a ningú indiferent. Per exemple, a finals de maig els apartaments turístics legalitzats ja superaven els 400 a Girona, prop de 300 dels quals se situen al Barri Vell, un 12 per cent del total d’habitatges que hi ha al nucli històric de la ciutat. Al 2013 la xifra d’apartaments turístics legals a la ciutat era 31. És a dir, en quatre anys, hem multiplicat per 13 els pisos de la ciutat destinats a aquest negoci. De fet, hi ha algunes places o carrers al Barri Vell la situació és d’allò més extrema. Per exemple, només a la zona de la Rambla i la Plaça del Vi hi ha 88 apartaments turístics. Aviat és dit. Unes dades a les qual cal sumar-hi que prop de la meitat d’habitatges de lloguer al Barri Vell gironí ha desaparegut en el mateix període també a causa dels apartaments turístics.

Dades i percepcions diàries de veïns i veïnes que l’equip de govern coneix de carrer però sobre les quals ha decidit no actuar. Seguint l’estratègia del deixar fer, el mercat del turisme va prenent la ciutat dia rere dia i el desequilibri amb el veïnat es fa més evident. I no és una sensació partidista ni cupaire sinó quelcom generalitzat i avalat per les estadístiques. A poc a poc passem de la ciutat amb turistes a la ciutat, o una part d’ella, dels turistes. I sí, no és arreu però estem parlant d’una àrea central en l’imaginari de tots i totes. Un barri que no podem deixar fondre’s en la gentrificació si no volem fondre la ciutat sencera. Tot evoluciona, i cal que ho faci, però cal també que ho fem no a través del monopoli turístic que, de passada, ha fet incrementar considerablement el preu de l’habitatge a tot Girona. Toca prendre partit. Fer veure que no passa res, com fan Madrenas, Plana i Paneque, és també prendre partit. I més concretament, únicament per la ciutat dels turistes. Així no.


lluc  @llucsalellas


De qui és la potabilitzadora?

Dilluns el regidor de sostenibilitat de l’Ajuntament de Girona, Eduard Berloso, va reconèixer que anys després de la inauguració la part nova de la potabilitzadora de Montfullà aquesta no té un propietari reconegut. És a dir, a pregunta de la CUP-Crida per Girona, Berloso va confirmar que la instal·lació, que va costar uns 20 milions d’euros invertits per la Unió Europea i institucions públiques gironines i catalanes, no té un responsable reconegut, oficial i definitiu. La gestió es fa i l’aigua surt potable, només faltaria, però si hem de parlar de responsabilitats cap paper recull la institució, organisme o entitat que les assumeix. Bé, per no saber no sabem tampoc l’import exacte i definitiu del cost de l’obra. Coses de l’aigua. De la gestió dels millors.

La confirmació va venir dilluns després que el regidor Berloso hagi estat designat per l’Ajuntament com a representant a la comissió que ha de dirimir aquest assumpte. Una designació que arriba un any i mig després que Berloso assumís les funcions de regidor de sostenibilitat. Què ha passat durant tot aquest temps? Vés a saber. A part que el temps ha corregut no pas gaire res més. Ara bé, si greu és que una de les principals infraestructures de ciutat que garanteix l’aigua potable no tinguem clar qui n’és el responsable, encara ho és més que durant un any i mig l’Ajuntament no hagi tingut cap persona designada a la comissió o que, per decantació, la gestió de tota la potabilitzadora la faci Aigües de Girona, Salt i Sarrià, que compta amb l’actual Conseller Delegat i el seu predecessor imputats per la justícia per la seva presumpta gestió corrupta del servei d’aigua gironí.

El cas de la potabilitzadora de Montfullà és greu. O si més no a nosaltres ens ho sembla. Rere un silenci interessat tenim una infraestructura central de la demarcació sobre la qual ara mateix encara no tenim clar a qui ens hem de dirigir, on hi ha sospites que una empresa privada hi fa negoci no declarat malgrat les instal·lacions són públiques i on no està clar quin pla de seguretat s’aplica. Sí, els gestors prefereixen callar i fer veure que no passa res. Només cal escoltar el senyor Berloso dilluns al ple. Per cert, un regidor que va camí d’enfonsar els pressupostos participats i el concepte de participació a la ciutat. Però encara és, per pacte d’interessos, el vicealcalde de la ciutat. Veurem cap on va aquest nyap de gestió i si són capaços d’arreglar-ho abans del 2019 però, com deia Gramsci, el mentrestant és el territori ideal perquè apareguin els monstres. De fet, de la incertesa actual se’n beneficien els de sempre, els corruptors de l’aigua, aquells que durant anys s’han gastat els diners dels rebuts del servei de forma maldestre i gens justificada. I si no em creieu, agafeu totes les auditories fetes i repasseu-les. Si m’ho permeteu: més clar, l’aigua.


lluc  @llucsalellas


Si vols aparcar hauràs de pagar

Els últims plens municipals compten sempre amb una fotografia abans de la sessió – dilluns era el Trueta – que busca desviar l’atenció sobre el contingut de l’espai de debat institucional per excel·lència. Aquest mes de juny, però, la jugada comunicativa no va obtenir l’efecte desitjat perquè sobre la taula hi havia la proposta sociovergent d’instal·lar una nova taxa de pagament pels aparcaments en superfície a la ciutat (2 euros tot un dia i 1 euro per nit si ets veí). És la proposta que s’ha popularitzat com el negoci de l’aparcament de la Copa però que, tal com recordàvem dilluns, podria estar pensada no només per aquest espai sinó per molts altres de la ciutat. I és que, de fet, un dels grans problemes de la decisió unilateral del govern sobre el pagament d’aparcaments de superfícies és que ni tan sols ha anat acompanyada d’una previsió i calendarització d’establiment d’espais concrets on es vol aplicar. Volien un xec en blanc. I lògicament ningú de l’oposició el va voler signar.

Però aquest no és l’únic problema d’origen de la proposta cuinada pels regidors Alcalà (PDECAT) i Paneque (PSC). L’aparcament de pagament, per exemple, no ha estat acordat amb els veïns i veïnes dels barris adjacents a la suposada zona afectada, Pedret i Barri Vell, que han vist, majoritàriament, la decisió com un nou atac a les garanties de viure amb qualitat en els seus barris. I en porten una colla. Així mateix, l’anunci tampoc inclou un pla d’acompanyament que situï quins mecanismes de transport públic, ja sigui autobusos o Girocleta, es posaran a l’entrada Nord de la ciutat per garantir que els anomenats espais dissuasius d’aparcament tinguin unes contrapartides que els facin realment interessants i que els dotin de la utilitat que han de tenir. Finalment, una pregunta que sobrevola amb silenci tot el debat: com és que ningú fa esment als dos aparcaments soterranis tancats ara mateix a la ciutat: un a la Plaça Miquel de Palol i a l’altre sota el Parc Central (amb prop de 1000 places)? No són espais que s’haurien de contemplar davant un canvi estructural en la mobilitat com el que proposa el Govern sociovergent?

La reducció del trànsit motoritzat a la ciutat és un objectiu imprescindible. I aquesta reducció ha d’anar del centre cap a fora. Sens dubte. Per fer-ho calen mesures noves i arriscades. També d’acord. Fins i tot: mesures que puguin semblar estrafolàries en el present i un encert en el futur. No seria pas la primera vegada. En aquest sentit, nosaltres tan sols demanem que es compleixin dues premisses: d’un costat que els veïns d’aquells indrets afectats no n’hagin d’assumir el cost (la proposta actual així ho fa perquè ja m’explicaràs qui agafa el cotxe a 3/4 de 8 del matí i el torna a 1/4 d’11 e la nit) i que en paral·lel es donin garanties de mobilitat amb transport públic incloses en el preu d’aparcament que no encareixi encara més la vida dels treballadors i les treballadores que venen a Girona en cotxe perquè el model de transport públic és un nyap. Ens semblen mesures de lògica política que permeten acomplir objectius compartits, reduir l’ús del cotxe i garantir drets a veïns i treballadors.

Veurem, però, on queden aquestes propostes. Si hom ha de fer cas al desgavell que va ser l’explicació de la proposta en la comissió informativa prèvia al ple ja pateix. I és que aquell dia dels regidors de l’equip de govern n’hi havia que no sabien que existia la proposta, n’hi havien que deien que era general i que no s’havia decidit quin emplaçament tindria aquest nou aparcament de pagament i n’hi havia que t’explicaven que seria tant sí com no a la Copa. I l’oposició esparverada. Descoordinació i ridícul polític. Tot a porta tancada, és clar. Ja se’n cuiden prou que les fotos siguin abans del ple i amb altres temes. El que dèiem. Mentrestant, però, la realitat és la que és i la mesura proposada només ha generat descomprensió.


lluc  @llucsalellas


El nou Trueta: en parlem?

La salut, com l’alimentació, és un pilar de qualsevol vida humana. Pels serveis sanitaris tots hi hem passat, hi passem i hi passarem. Tanmateix, si us hi fixeu veureu que és un àmbit sobre el qual hi ha poc debat social. Poca informació. Moltes declaracions i grans titulars però poc aprofundiment. M’ho va fer recordar ahir una veïna de Sant Ponç en el debat que organitzàvem com a CUP-Crida per Girona sobre el futur del Trueta i el model sanitari. La veïna deia: «he vingut a escoltar perquè als ciutadans ens aparten de conèixer i decidir temes que ens afecten i molt». I tenia tota la raó. Tota. Aquest era, de fet, un dels motius pels quals, davant la passivitat de l’alcaldessa i altres responsables polítics, vam fer l’acte d’ahir en què hi van participar la delegada sindical del Trueta, Carme Majó, el cap del servei de cardiologia del Trueta i el Santa Caterina, Ramon Brugada, i el gestor sanitari, Àngel Guevara. Els tres van exposar els seus arguments davant de més d’una cinquantena de persones a l’edifici de la Punxa de Girona, a mig camí del nord i el sud de la ciutat. Quines casualitats.

El contingut de la trobada va ser divers. Hi van aparèixer les preocupacions lògiques dels treballadors dels hospitals davant una possible pèrdua de llocs de treball, la necessitat de no eternitzar el projecte i de mantenir inversions en l’actual edifici, totalment saturat, la importància del projecte del nou hospital per garantir un futur preponderant de la sanitat pública, el model d’hospital del segle XXI que ha de tenir en compte molts factors més enllà dels operatoris – ja que el concepte salut ha evolucionat molt – o el no gens menor fet que «l’opció Domeny» impliqui la compra de solars derivats del fracàs d’operacions especulatives de bancs i caixes. Ara bé, el debat va girar sobretot al voltant de si apostàvem per fer dos hospitals de mida mitjana, separats geogràficament i poc eficients, o un de sol, que impliqui un gran parc hospitalari que combini un potent hospital comarcal amb l’evolució de l’actual Santa Caterina i la construcció d’un nou pavelló per l’hospital de referència Josep Trueta, amb les peces complementàries pertinents com la universitat, instituts de recerca, etc. Resolt el debat, la ubicació cauria pel seu propi pes.

Per entendre’ns, va aparèixer el debat amb tots els ets i uts. El debat per decidir la ubicació, però sobretot per afinar, en primer lloc el model. Una dialèctica que ha de tenir en compte el nombre de persones de la regió sanitària que ha d’atendre l’hospital (800.000), quasi el doble dels que té assignats Vall d’Hebron o el Clínic, per exemple, segons dades del doctor Brugada, el nombre de llits, la necessitat d’un sol servei d’urgències per fer-les més eficients o aglutinar i treballar els serveis de forma conjunta i cooperativa per garantir més i millor operacions i així evitar que molts gironins s’hagin de desplaçar a hospitals de Barcelona. Referencialitat, en diuen. Debat a partir d’arguments sanitaris i no a partir de raons localistes del «Girona sí o sí» (Estocolm acaba de construir el nou hospital a Solna) i d’un suposat equilibri territorial que bé sabem que té altres vies per garantir-se com per exemple projectar què fer amb l’actual edifici del Trueta una vegada aquest no hi sigui o negociar amb el propi Govern altres projectes al nord de la ciutat.

En tot cas, debat. Transparència, arguments i informació. El mateix que la CUP-Crida per Girona va posar sobre la taula fa poc més d’un mes a l’alcaldessa Marta Madrenas i ella va rebutjar dient que el debat impulsat per ella vindria a partir de la defensa numantina de «Domeny o Domeny». Una condició sine qua non que nosaltres vam veure contrària a l’essència del mateix debat. Lògic, no? Per tant, vam fer una proposta que ens semblava que era de consens per totes les parts i que ens feia exercir un lideratge com a ciutat. D’una banda: crear una taula multilateral amb tots els actors sanitaris, polítics i socials per debatre amb arguments escoltant les diferents posicions, de l’altra sortir a exigir col·lectivament la urgència del nou hospital a la conselleria i crear un pol de pressió perquè aquest sigui un projecte de referencialitat i de nivell sis. La proposta també va ser desestimada perquè per Madrenas i Paneque, la sociovergència, és «Domeny sí o sí» i els arguments sanitaris ja vindran. Bé, nosaltres reiterem la proposta feta, la necessitat del nou hospital i de socialitzar el debat. Poder contraposar arguments i sí, llavors decidir. Però no abans. Cal recordar que estem parlant de l’hospital públic de referència de 800.000 persones, també les que viuen a Montagut, Darnius, Sant Hilari o Vidreres. D’ahir la gent en va sortir amb idees, trencant alguns tòpics i un sentiment de voler-ho tot, de ganes, de debat, d’hospital i de sanitat pública. L’actitud que necessitem per ser realment una ciutat de primera i tenir un hospital com cal. Actitud i valentia.

El document que va presentar el doctor Brugada el trobareu aquí: nou trueta debat 8_6_2017


lluc  @llucsalellas


Escamot Dixan: mai més sols

Per alguns, parlar de Dixan no és parlar únicament de detergent sinó també de repressió, impunitat de l’Estat i injustícia severa. Ho és des que a principis de segle el Govern del PP va decidir formar part de la coalició que atacava l’Iraq i va voler justificar-ho acusant sense fonaments a diverses persones musulmanes que vivien a les Comarques Gironines. La societat gironina organitzada al voltant de la Plataforma Aturem la Guerra va veure ràpidament que tot plegat era un muntatge de les clavegueres de l’Estat, avui ben florides i debatudes, per poder dir que calia anar a l’Iraq de vacances militars a costa de la vida de desenes de milers d’iraquians i iraquianes. L’imperialisme manava. Les excuses es feien necessàries i, com sempre, rebien els més febles, persones immigrades de l’Algèria decadent de finals de segle i arribades a Catalunya per treballar i tirar endavant amb una vida digna. Allò que volem exactament tots. Ni més ni menys.

Aquest cas, el de l’Escamot Dixan, va acabar amb diverses persones empresonades entre sis i dotze anys malgrat que les proves no existien. Ho reconeixia el mateix jutge que els va empresonar per primera vegada que, després de revisar tota la documentació, va concloure que no hi havia absolutament res. Però després, vingué l’11M, l’estrella repressora del jutge Garzón, la denúncia dels propis encausats contra el govern espanyol i la necessitat d’una caça de bruixes i una venjança a tots els nivells. Així funciona tot. A cop de titular i d’estètica. Però bé, la meva intenció no és fer-vos un resum del cas sinó recomanar-vos que el recupereu a través del documental «Alger-Banyoles-Alger» que han produït i realitzat un grup de gironins i saltencs. I ho faig des de la sinceritat més absoluta perquè no només es tracta d’un documental que permet (re)descobrir el cas a través dels personatges que ho van viure de primera mà: en Souhil, l’Ali, en Zacarias i en Mohamed, sinó que es tracta d’una peça d’una qualitat cinematogràfica excel·lent. Una obra bonica, punyent, reflexiva, política que no deixa a ningú indiferent. Imprescindible.

El documental es va estrenar ahir en un Cinema Truffaut ple de gom a gom en el marc del 9è Memorial Sebastià Salellas. Durant poc més d’una hora, les 150 persones presents no ens vam moure ni un mil·límetre del seient. Bolcats com estàvem en el documental, vam resseguir la vida i la repressió viscuda per part d’aquests quatre algerians que, malgrat ser part d’un muntatge policial, van haver de tornar a Algèria una vegada van sortir de la presó. Els vam expulsar. Avui hi viuen amb normalitat, procurant no recordar gaire l’experiència en aquest Estat dit tantes vegades democràtic a si mateix però que és incapaç d’exercir com a tal. Alger-Banyoles-Alger fa pensar, sens dubte, en Ciutat Morta. En la denúncia d’una injustícia silenciada, en la impunitat del poder, en la vessant racista del mateix, en la violència de l’Estat, en la solidaritat com a única arma per fer-hi front, en molts altres casos que hem vingut denunciant des de fa temps.

Demà, dissabte, a les 12h tornaran a passar el documental al mateix Truffaut. És una bona oportunitat pels que no hi vau ser ahir. I sinó, el 9 de juny seran a Banyoles i posteriorment faran gira per l’Ateneu Salvadora Catà, la Filmoteca i altres llocs. Podeu trobar un dia i un espai on veure’l o podeu reclamar a TV3 que el projectin el més aviat possible. El treball s’ho val. La història és crua però cal que es difongui perquè mai més torni a passar res similar. Servei públic en dèiem. Per entendre que independentment d’on hem nascut som fills d’un mateix món, hereus d’unes mateixes lluites, posseïdors d’uns mateixos drets (o no), fidels a uns anhels de justícia i llibertat compartits. Parlar de Dixan, per alguns, però és parlar també de Sebastià Salellas, el pare. Si també el voleu (re)descobrir no us perdeu el documental. En tindreu prou amb una imatge. Amb un gest. Amb un silenci.


lluc  @llucsalellas


El porta a porta i Sant Daniel

La Vall de Sant Daniel fa una setmana que ha començat a gestionar els residus a través del sistema del porta a porta. Un model d’èxit en poblacions veïnes com Vilablareix o Celrà, que lideren el percentatge de reciclatge en termes de reducció de taxa d’impropis a la comarca. En una conjuntura com l’actual, de canvi climàtic i agressió constant al medi ambient, aquest tipus de propostes no només són necessàries sinó que són imprescindibles. De fet, és conegut que la CUP és una de les formacions que més ha defensat un model diferenciat de gestió de residus que no passi per la incineració i, per això, hem de donar la benvinguda a iniciatives que busquin canviar el model actual, qüestionat per experts de tot el món precisament en el Congrés que es va fer a Girona a principis d’any.

Ara bé, això significa que la implementació del porta a porta a Sant Daniel és una notícia per tirar coets? Doncs la resposta és més aviat no. Per què? En primer lloc, perquè la proposta arriba isolada, sense un projecte global, calendaritzat ni un pla estratègic de com abordar els residus a la ciutat. De moment, han agafat el terreny més senzill on aplicar un canvi, el poble/barri de Sant Daniel, però les xifres són clares: a Sant Daniel hi viu tan sols un 0’7 per cent de la població de Girona. Com ja és habitual, doncs, en aquest govern, han començat la casa per la teulada i han iniciat el projecte de Sant Daniel, amb un sistema d’habitatges diferenciat de la resta de la ciutat, sense ni tan sols saber com podria continuar la proposta a la resta de la ciutat. De fet, de l’experiència de Sant Daniel ben poques conclusions en podrem treure perquè, com deia, és un territori substancialment diferent de la resta de Girona i implica propostes i solucions alternatives en el marc del mateix sistema porta a porta. No podem barrejar naps amb cols.

A més a més, en el cas específic de Sant Daniel, cal sumar-hi el fet que la campanya prèvia de difusió, explicació i publicitat ha sigut econòmicament irrisòria, temporalment curta, i objectivament mancada d’importància. Els tècnics s’hi han deixat la pell, però la voluntat política de l’equip de govern de no situar la gestió dels residus (aka la nostra merda) com un dels elements importants en el treball de ciutat (com ho està començant a ser la mobilitat, l’habitatge o la cultura) és evident. La sensació és que alguns volen complir l’expedient, fer la foto i posar-se un escut per aquells que els advertim d’una realitat, avalada pels experts a nivell internacional: el model actual de contenidors, incineració i abocador és ajudar a perpetuar l’agressió al medi ambient que com a societat industrialitzada fa dècades que portem fent. És a dir: col·labora amb el col·lapse.

Els veïns i veïnes de Sant Daniel estan demostrant un nivell de responsabilitat i compromís ciutadà més que envejable aquests primers dies d’implementació del model del porta a porta. I més si, com dèiem, tenim en compte que les ganes del govern sociovergent han sigut més aviat minses en tot aquest afer. Un festival cada cap de setmana porta molta feina. Ja se sap. I la ciutat s’escapa de les mans. Per això, des de la CUP-Crida per Girona volem agrair al veïnat de Sant Daniel aquest compromís i valentia per tirar endavant un canvi en el model de recollida dels residus. Al mateix temps, però, aprofitem per demanar al Govern que, si vol proposar realment quelcom diferent més enllà d’un maquillatge, ho faci de forma global, planificada i amb un calendari clar, públic i transparent. Des del primer dia de mandat, nosaltres ens vam oferir a col·laborar en aquest àmbit i mantenim l’oferiment. És una prioritat de ciutat. Ho pensava, una vegada més, aquests dies que he passat per la Devesa, que sempre m’ajuda a recordar que som natura i que o canviem models i pràctiques diàries o aviat no serem. Per la Devesa, per la ciutat, pels valors i pel món, aquesta és també una lluita col·lectiva. La farem, Marta Madrenas i Eduard Berloso?


lluc  @llsalellasvilar