La 22 en fa 40 amb nosaltres

Aquests dies fa 40 anys que es va crear la Llibreria 22. Al carrer Hortes del barri del Mercadal de Girona. Els mitjans de comunicació n’han parlat, de la trajectòria i de com un projecte que podia semblar una petita quimera s’ha acabat consolidant com un dels principals espais de cultura de la part històrica de la ciutat. Evidentment, la figura d’en Guillem Terribas hi ha tingut molt a veure. La seva perseverança, empenta, atenció per a tothom, la passió llibretera i un caràcter peculiarment entranyable han impulsat el projecte de la 22 durant aquestes quatre dècades. Una iniciativa que, malgrat la “jubilació” d’en Terribas, ha pres un nou impuls de la mà d’en Jordi Gispert, el seu equip i l’espai 22 situat a l’entrada de la Plaça Jordi de Sant Jordi. La 22 és un emblema de la ciutat, però és també un referent cultural de país. Aconseguir-ho i més sense ser de la capital, no és gens fàcil.

Però més enllà dels elogis, de la llibreria consolidada i referencial per milers de persones, la 22 és història viva de gironines i gironins. En el meu cas, el record l’acompanyen els clàssics que hi comprava el meu pare perquè me’ls llegís quan era adolescent. Cada dissabte al migdia ell visitava la llibreria on a part de la compra de llibres per ell o la família hi feia petar la xerrada amb d’altres gironins que buscaven novetats editorials i lectures de tot tipus. La llibreria familiar s’ha nodrit de la 22. No només gràcies a la rutina de cap de setmana del pare, sinó també perquè des que em vaig iniciar-me en el món de la lectura he tingut la 22 com un referent on perdre’m. On passar-hi estones mortes per deixar-me seduir per llibres i recomanacions. Per presentacions de llibre o autors i autores desconegudes. Per fer regals d’amor i d’amistat. En definitiva, un nexe de vida.

La 22 ha fet i fa també de centre cívic i d’espai de cultura popular. Tothom qui ha volgut hi ha pogut fer presentacions, xerrades i reflexions. Més enllà de Bolaños i grans autors, a la 22 hi hem pogut veure i trobar autors i autores que començaven, de l’escena més underground o aquells que venien a defensar tesis polítiques més crítiques i gens “mainstream”. A la 22 qui mou els fils és la cultura i les ganes de difondre la literatura i l’art. És una iniciativa privada que ha aconseguit que molts gironins i gironines es fessin seva d’alguna manera. De fet, si a nivell català sovint parlem d’estructures d’Estat, segur que estarem d’acord que la 22 ha esdevingut una estructura de ciutat com, a la seva manera, avui en dia són totes les poques llibreries que ens queden a Girona. Així reivindicar la 22 és reivindicar el llibre, les llibreries, la literatura i la cultura. És reivindicar un model que no només entén la cultura de forma passiva sinó que busca promoure-la en tots els sentits.

Gràcies als 40 anys de 22 sempre he pensat que a Girona teníem l’oportunitat de ser més savis, que teníem un pol més cultural i una referència que cal preservar de la dinàmica globalitzadora i liberal del capitalisme que s’endú gairebé tot allò diferent al motlle del capital. I la cultura n’és una de les principals damnificades. Per això reivindicar-la més enllà de la mercantilització que en fa l’Ajuntament de la ciutat és imprescindible. Com a valor, com a eina que fa una societat més lliure. La 22 és part d’aquesta idea, d’aquesta visió del món i cal reivindicar-la. Aquest dissabte a la 22 hi faran una jornada d’aniversari que es complementa amb tot de presentacions de llibres aquesta setmana. Un oportunitat de descobrir el projecte per alguns i de retrobar-lo per molts altres. Per renovar un compromís col·lectiu amb la literatura i la cultura. Per molts anys, 22.

Anuncis

12 d’octubre: una oportunitat perduda

Aquests dies molta gent ha quedat desencisada amb raó per tot allò que passava al Parlament. Des d’aquell 21 de desembre la cambra catalana s’ha dedicat a dilapidar tot allò que la gent havia  destituït i constituït l’1 i el 3 d’octubre. Aquest és un fet innegable. Com també ho és que, malgrat aquest context, som moltes i molts els que continuem organitzats arreu, empenyent, sumant i pensant com desbordar un règim del 78 que té qualsevol oportunitat de canvi encapsulada. De fet, les lluites fetes fins ara no només han significat aprenentatges sinó que hem vençut en molts aspectes.  Així, per exemple, la monarquia borbònica i aquells que la sustenten viuen menys legitimats que mai al nostre país.

Penso en un altre exemple, d’escala local, al final del carrer Emili Grahit: a la festa de la Guardia Civil que s’hi fa cada 12 d’octubre, tancats a la caserna, ja només hi van representants dels grups que defensen el 155. Res més. Ningú més. Tan sols aquells que representen l’autoritarisme polític i la demofòbia continuen anant a un acte on, des de sempre, l’esquerra independentista ens hem negat a anar. Per dignitat i coherència. No fa tants anys era el propi Puigdemont qui assistia a l’acte, per exemple. Però tot això forma part de la “normalitat” d’abans de l’1 d’octubre en què només a la comarca del Gironès hi va haver més de 300 ferits amb document mèdic acreditatiu com a conseqüència de la intervenció violenta de la forces d’opressió de l’Estat. Aquell dia ens va canviar. Com també ho va fer el 3 d’octubre.

Tanmateix, ara que ja fa un any d’aquell dia i podem continuar pensant com fem un projecte social i polític que trenqui amb les estructures de l’Estat, veiem com a nivell de Girona encara queda molta feina per fer si ens referim a allò que depèn exclusivament de nosaltres. Així, si bé és cert que cada vegada més gent entén que el 12 d’octubre no té res a celebrar ja que és una data lligada a l’imperialisme i a la idea més rància del nacionalisme, a l’Ajuntament tot passa sense pena ni glòria. L’equip de govern no ha fet una aposta per intentar canviar dates festives de la ciutat ni tampoc ha plantejat obrir la porta de la casa de la vila i procurar que es normalitzi tant com sigui possible un dia festiu que a hores d’ara causa vergonya generalitzada ja que representa els valors més negatius de la història política: la conquesta, la destrucció i la imposició.

El 12 d’octubre ens brinda l’oportunitat de visualitzar que el futur polític que desitgem al nostre país no va de grans banderes ni de records imperials, sinó una societat basada en la igualtat i els drets civils i polítics per a totes les persones que la conformen, independentment del seu origen. Allunyar-nos de les legions i parafernàlies, de Guardia Civil i violència policial i presentar un projecte transformador que situï la vida i els drets al centre dels discursos i la pràctica política. El 12 d’octubre doncs, ens dona una oportunitat per fer, teixir i contraposar models amb un règim del 78 caduc i desgastat. Una oportunitat des del municipalisme que Girona hauria de liderar com a capital que és però que un any més deixarà que passi amb una foto a primera hora de l’alcadessa i els regidors en un despatx.

Nou anys de Girocleta, una ciutat per endavant

Que la bicicleta és el mitjà de transport més beneficiós per a la salut és una evidència que encara viu malauradament massa silenciada. La bicicleta és bona per aquell qui la fa servir i pel conjunt de la ciutat. Allò que ara se’n diu un win-win. A Girona en els últims anys s’han fet alguns avenços. La creació del servei de la Girocleta aquesta setmana ha fet 9 anys i l’aprovació del Pla de Mobilitat ara en fa quatre han sigut eines imprescindibles per millorar la presència i la seguretat de la bicicleta a la nostra ciutat. És d’agrair aquestes apostes dels respectius governs per arribar fins aquí i cal posar-les en valor.

Ara bé, aquest reconeixement ha d’anar acompanyat sempre d’una perspectiva crítica i constructiva que permeti avançar en una Girona que l’any 2030 hagi capgirat per complert el seu model de mobilitat i l’hagi situat en un marc comparable a les ciutats del nord d’Europa, pioneres i referents en aquest tema. Urgeix fer aquest pas i més en una Girona que ja supera els 100.000 habitants i que o es mou en bicicleta, transport públic i/o compartit o es farà bàsicament insofrible i insostenible. Cal que tornem la ciutat a la gent. És en aquest sentit que es fa totalment incomprensible que aquesta setmana tornéssim a rebre queixes perquè la policia municipal està multant ciclistes que van en bici, en compte, per vorera de la carretera Barcelona on, tothom sap, que anar per la carretera és comprar números per picar la porta de Can Poch.

La caça contra el ciclista gironí s’ha convertit en una constant pel govern convergent. Mentre fan rodes de premsa explicant les bondats del seu urbanisme, el dia a dia és ple de sancions contra ciclistes, molts d’ells pel simple fet d’anar per la vorera en zones on l’alternativa és la disputa amb el cotxe sense cap seguretat. Amplien una estació de Girocleta però ens envien a jugar-nos-la cada dia per la por a ser multats. És cert que hi ha ciclistes incívics, però de conductors de vehicles de motor n’hi molts més (no respecten velocitats, pas de vianants, sorolls,…), per exemple, però en canvi l’Ajuntament no fa cap campanya específica al respecte. Es tracta de protegir vianants i ciclistes i no d’enfrontar-los entre ells perquè el cotxe visqui tranquil. I fixeu-vos que parlo de “ciclistes gironins” perquè hi ha tot un altre col•lectiu, aquell que ve a fer turisme a la ciutat, que tot i que ser com bòlids pel carrer Ciutadans, mai reben advertències. Ja se sap que Mr. Marshall… També en això hi ha classes per Convergència.

I deixeu-me fer un apunt més sobre bicicletes i seguretat. Com és que la policia municipal atura persones negres per preguntar-los d’on han tret aquella bici? Estic prou convençut que als blancs aquesta pregunta no ens la fan mai. Racisme de manual que viuen gironines i gironins en un tema tant banal com pot ser el d’anar en bicicleta per la seva ciutat. Em sembla increïble. Com deia al principi, Girona ha millorat en aquests últims anys pel que fa a la bicicleta. Se’n fa més ús i hi ha alguns carrils bici més. Tanmateix, el ritme de transformació en el model de mobilitat no és el que necessitem. Ens cal un abordatge més estructural. Conjuntament amb el transport públic i més limitacions al vehicle de motor privat, ens hem de posar les piles. I fer-ho passa també per educar en el ciclisme, en els drets i en els deures, i aprofitar la Setmana de la Mobilitat Sostenible de la qual hem passat com a ciutat, i no per posar policies amagats rere les cantonades per multar els gironins que van en bicicleta.

A Copenhage el 50 per cent de les vies ja són compartides, és a dir que els carrers són per bicicletes i per cotxes. A Girona, la dada és molt lluny d’aquestes referències internacionals. Posem-nos-hi. Amb una visió no només de ciutat, sinó de capitalitat d’àrea urbana, liderant per compartir i per facilitar que de Vilablareix a Celrà i de Sant Gregori a Quart tinguem una xarxa ciclista urbana útil i segura.


lluc @llsalellasvilar

Crònica 44: xauxa en estat pur

L’estiu va portar un nou President a la Diputació però tot continua igual a la institució del segle XIX. En tots els sentits. El ple de dimarts passat, per exemple, va mantenir el mateix patró de sempre, cap fiscalització més enllà dels precs i les preguntes de la CUP, respostes sempre a mitges, i el Govern convergent rebent el suport indiscriminat de PSC, ERC i IdS en tots i cadascun dels seus punts. Són tres anys i mig observant dia sí i dia també aquest funcionament deplorable d’una institució pública on se suposa que hi hauria d’haver debat polític i on si no n’hi hagués la CUP només hi hauria despatxos. I sinó, repasseu les actes i tragueu-ne les conclusions vosaltres mateixos.

Dit això, del ple de dimarts cal recollir algunes perles més que interessants sobre les quals se n’ha parlat més aviat poc. Així, si és cert que a proposta nostra vam aconseguir que la Diputació s’impliqui en aconseguir que totes les persones que resideixin al nostre país puguin tenir el dret a vot, no ho és menys que el govern va reconèixer que l’any vinent donarà a dit 400.000 euros públics al futur Museu Thyssen mentre és sabut que les propostes creatives i formatives d’àmbit cultural sorgides des de la demarcació van més que mancades de suport institucional. Veurem la factura final del nou Thyssen però a hores d’ara i sense un projecte on s’expliqui com se sostindrà el museu, el que sí que és clar és que la Diputació hi deixarà centenars de milers d’euros. Anar-hi anant i la baronessa més que contenta que un gínjol.

Sóc sincer: ja no m’estranya gaire res de la Diputació. Això, però, no vol dir que no em continuiï indignant. Com, per exemple, quan reconeixen que el bufet lliure que vam pagar tots els amics i convidats de Miquel Noguer el dia que va ser nomenat President ens ha costat prop de 6000 euros. Una vergonya. Així de clar. Què és això de pagar entre tots i totes la xefla del President i amics? Sabeu com ho va justificar? L’àpat eren productes de Girona. Com deien els nostres avis i àvies: se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Tot i això i la mala llet que em genera, hi ha un tema que em preocupa encara més i que fa referència al Parc Científic i Tecnològic sobre el qual, per cert, ningú ha tingut més informació sobre el seu suposat “rescat” i els problemes de sostenibilitat financera que té.

La qüestió és que ara en un dels espais “propietat” de la Diputació dins el Parc s’hi ha instal·lat una empresa que es diu Wittyap Solutions. El contracte de lloguer, però, té dues particularitats que no han quedat ni molt menys ben explicades. D’un costat, el lloguer no el fa directament la Diputació sinó que el farà l’empresa pública SUMAR que ocupa també un espai de l’edifici Narcís Monturiol. Un fet que li reportarà uns beneficis mensuals. El motiu de l’externalització no s’ha explicat però sembla fet a propòsit perquè la Diputació no es quedi amb el 100 per cent del rendiment de l’actiu. Per un altre costat, malgrat es diu que l’empresa instal·lada és Wittyap, la qual no té ni pàgina web, al contracte hi apareix una altra empresa que és Hewlett Packard. És a dir: exactament qui s’ha quedat l’espai i amb quines condicions? Tota una incògnica a la qual cal sumar-hi que malgrat el contracte i la cessió es van validar dimarts passat 18 de setembre en el ple de la Diputació, l’empresa s’hi va instal·lar abans i va començar unes obres sense que el contracte hagués passat per Ple. Un procediment totalment irregular.

Xauxa en estat pur. Catifes que queden ben resguardades. Un tip de tot plegat.

Les webs, el veïnat i l’esquena del govern

El poder convergent ha convertit Girona en una ciutat a doble ritme: en vuit anys ha crescut la desigualtat i la distància entre centre i perifèria. Aquest és un fet objectiu. Paral·lelament, la ciutat ha viscut d’esquenes a la necessitat d’implicar veïnes i veïns en la construcció del present i el futur. Lluny queden les primeres accions convergents que, després de la pressió associativa d’anys, van comportar la creació d’uns pressupostos participats ara ja fa quasi dos mandats. Des de llavors, el desert. L’àrea de participació és una de les grans oblidades dins l’Ajuntament. Només cal mirar els números municipals i la plantilla per comprovar-ho. De fet, Convergència que viu de les rodes de premsa diàries, mai ha destacat aquest àmbit com a estratègic. En això, si més no, han sigut sincers.

Ara bé, una cosa és no innovar i deixar-ho tot tal i com està i l’altre, ben diferent, és directament desestructurar els mínims necessaris perquè la vida comunitària i la participació siguin eines possibles a la ciutat. Em refereixo, a la decisió que ha pres l’equip de govern convergent de deixar d’assumir el cost de manteniment de les pàgines web de les Associacions de Veïns. Una decisió que se suma a les dificultats que ja normalment tenen les entitats per desenvolupar la seva tasca des del voluntariat i l’activisme. La decisió, a més a més, pot comportar la desaparició de la xarxa de l’històric de fins a 10 anys d’aquestes entitats,un autèntic despropòsit des de la perspectiva de la política pública, l’interès general i la memòria col·lectiva. La tornada de vacances made in Convergència és d’essències de partit vell, d’opacitat, olor a Pujolisme.

Aprofito per recordar que des de l’administració local mai s’ha valorat prou les entitats, associacions i col·lectius de la ciutat. Així, per exemple, mentre el PDCAT va com boig per qualsevol promotor privat amb finalitats lucratives, en aquesta ciutat és ben normal que les entitats sense ànim de lucre no trobin ni molt menys les mateixes facilitats. I això desespera col·lectius i associacions que treballen pels seus barris o sectors des de l’activisme i el voluntariat, entenent aquesta pràctica com un fet indispensable si volem tenir vida més enllà dels negocis de pocs. Si volem fer poble. Si volem fer barri. Si volem fer ciutat. Ens cal una ciutat que cregui en allò que fan els seus veïns i les seves veïnes. Allò que passa a les places i als carrers, als centres cívics i a les nostres vides i no trobar-nos amb una administració que hi posi traves.

Per això, com a CUP hem plantejat canvis estructurals a la regidoria de participació perquè aquesta es converteixi en una regidoria transversal arreu, que suposi un canvi de baix a dalt en la concepció de les polítiques públiques. Una mutació que socialitzi la capacitat de decisió i que multipliqui el poder de decidir de les veïnes i veïns. I que mai més, en cap cas, ens trobem amb un equip de govern d’esquenes a la gent, un equip de govern que no és capaç d’oferir un servei públic de webs per les associacions de veïns, eina indispensable per una ciutat democràtica, viva i activa.


lluc @llsalellasvilar

La Creueta, el paradigma de la deixadesa convergent

La Creueta, barri compartit amb Quart que s’ha fet més conegut per gironines i gironins des de l’entrada en funcionament de la via verda de l’antic carrilet de Sant Feliu, és un espai del qual en parlem poc els que fem política municipal. Autocrítica. Perifèria de les perifèries, la Creueta ha vist aparèixer un Parc Científic i Tecnològic, la Via Verda i altres projectes que havien de transformar l’entorn i activar el barri, però el cert és que d’alteracions i beneficis materials ben pocs n’ha vist. De fet, no ens ha d’estranyar que avui en dia a la Creueta (part de Girona) hi visquin només 92 persones i que en els últims 4 anys el barri hagi perdut un 20 per cent de la població. Cop de realitat a la ciutat on alguns diuen que tot il•lusiona.

Foto: El Punt

Un dels elements centrals del barri són els pisos Barceló, propietat d’InverBarcelo2007 SL. De color taronja i coneguts perquè són l’entrada a la Creueta si véns des de Girona, aquest bloc de pisos porta anys en un estat deplorable i amb riscos més que evidents per a les persones que hi viuen. I no ho dic jo, ho diuen els diversos informes tècnics que ha fet l’Ajuntament des de principis de segle. Uns informes que, inexplicablement, es van deixar de fer l’any 2015 quan Marta Madrenas va assumir la regidoria d’urbanisme i, posteriorment, l’alcaldia. Fins llavors, tant l’últim govern tripartit com el primer convergent havien requerit diverses vegades als propietaris que actuessin per resoldre els problemes d’aluminosi que presenta l’edifici on hi viuen de lloguer diverses famílies de classe treballadora.

La propietat sempre ha respost amb allargues. Primer presentant projectes de remodelació que mai acabava engegant i més tard implorant a l’alcalde Puigdemont que no procedís a posar multes tal i com els tècnics alertaven que calia fer. De multes n’hi ha hagut, però ben minses. En més de 10 anys de procés, la propietat ha hagut de pagar només 9.000 euros per incomplir reiteradament les exigències de seguretat de l’edifici on recordem hi viuen diverses famílies amb infants a càrrec. Una ganga que es fa difícil d’entendre veient la diligència que ha exercit l’Ajuntament amb d’altres casos i conflictes a la ciutat (ciclistes, propietaris d’animals….). De fet, fa més d’un any el govern assegurava que buscaria solucions al respecte. El cert és, però, que com dèiem des de principis de 2015 no hi ha hagut cap actuació per part de l’equip de govern. És a dir que no s’ha posat cap multa ni tampoc s’ha realitzat cap informe tècnic segons consta en l’expedient. Incomprensible.

De fet, i tal i com indiquen els tècnics en diversos informes, l’Ajuntament té dret a procedir a la rehabilitació d’aquell edifici i passar la factura a la propietat si aquests fan cas omís als informes i requeriments municipals. Aquest és un procediment legal i que s’ha d’utilitzar en casos de situacions com la que viu el bloc de la Creueta que, com haveu vist tots els que hi passegeu, hi viviu o hi passeu en bicicleta, presenta un aspecte deplorable. La pregunta és doncs, per què no s’ha fet si des del 2011 hi ha informes de l’Ajuntament que alerten als propietaris que si segueixen fent la viu-viu aquesta és un opció real? La resposta l’ha de donar Madrenas, però el que estic convençut és que si els habitants del bloc fossin gironins amb cognoms il•lustres de la ciutat, la situació no seria la que és. Però ja se sap que en aquest govern convergent aquestes diferències no el molesten.

La Casa de Cultura sense biblioteca

Les biblioteques de Girona són un referent pel seu projecte cultural i social. La majoria d’elles es troben situades en barris allunyats del centre de la ciutat i desenvolupen una activitat potent i molt ben valorada a la ciutat. Promouen la lectura i la cultura a tots els nivells i amb un plantejament molt adaptat a l’entorn on es troben. Tot plegat és fruit d’una iniciativa que hi va haver anteriorment als actuals governs convergents de Girona i a l’actualització de projecte que també s’ha fet els últims anys amb bons criteris tècnics. En aquest sentit, cal agrair a treballadores i treballadors la tasca que desenvolupen dia a dia dins de les biblioteques de la ciutat.

El Punt Avui

Segurament per això fa encara més mal que la històrica biblioteca de la Casa de Cultura, inaugurada el 1951, a l’actual Plaça Pompeu Fabra, es trobi tancada. Fa exactament 5 anys que la biblioteca va baixar les persianes per les adequacions que s’hi havien de fer i sobretot pel nou projecte de la futura Casa de Cultura. Era, teòricament, i segons tots els poders convergents del moment, Diputació i Ajuntament, una gestió de temps curt. De fet, un any després, el llavors alcalde Carles Puigdemont feia una roda de premsa anunciant que el 2015 aquesta biblioteca tornaria a obrir les portes. Avui ja hem passat l’equador del 2018 i el cert és que encara no hi ha horitzó d’obertura d’aquest espai cultural referent per a la ciutat i sobretot pels veïns, petits i grans, del Barri Vell, Mercadal, Devesa, Carme, Pedreres, Torre Gironella o del Nord de l’Eixample. Tot i això, Madrenas no ha donat mai explicacions.

Ara fa un any i mig, la CUP-Crida per Girona ja vam fer un acte reivindicant que la reobertura de la biblioteca era una urgència de ciutat. Ho era i ho continua sent pel benestar i la qualitat de vida de gironines i gironins. Dels que habitem la ciutat els 365 dies a l’any. Tanmateix, en aquesta marca que han creat des del govern convergent on el que importen són els festivals i el turisme, la cultura del dia a dia, de veïnes i veïns sempre queda apartada en un segon pla. Durant tot aquest temps, per exemple, no hem vist un pla estratègic per situar els equipaments de petit format com les biblioteques i els centres cívics (així com les places i carrers) com un espai de creació i formació cultural referencial. Hi ha hagut activitat però tot des la clara desvinculació de prioritzar-ho en l’acció de govern.

En el cas de la biblioteca de la Casa de Cultura, a més a més, cal tenir en compte que s’ha tractat sempre d’un pol cultural propi, al centre de la ciutat, on, com dèiem, aquests equipaments també són necessaris si volem que no siguin només barris de visitants. El centre no compta tampoc amb llar d’infants pública, per exemple. Tota la potència econòmica i de vida social que existeix no ha revertit tampoc en equipaments veïnals, culturals i socials perennes, d’aprofitament públic i col•lectiu. La biblioteca era un oasi quan encara no hi havia el Centre Cívic. Ara, podrien oferir una proposta coordinada a nivell cultural que, conjuntament amb la Casa de Cultura, allò que encara no sabem que serà, la Mercè i el futur Modern fessin una proposta integral i cultural de base que situés la formació, la lectura, els aprenentatges i les humanitats al centre de la proposta estratègica de la ciutat. I tot, connectant-se i decidint-se comunament amb la resta d’espais cívics i biblioteques de Girona. És a dir: fent-se d’una manera cooperativa i no utilitzant-ho com a excusa per revertir serveis en d’altres barris.