Ressaca de flors

Girona es desperta avui amb la ressaca de Temps de Flors. Ahir, dues persones, una de l’àmbit polític i l’altre del periodístic que coneixen prou la ciutat, en Quim Nadal i en Ramon Iglesias, amb qui altres cops he dissentit, reflexionaven a les xarxes socials sobre si avui els gironins respirarien alleujats després del desbordament d’aquests dies i si hi ha una part de ciutadans locals que  ha desconnectat d’aquest esdeveniment. El motiu? ja no és quelcom propi sinó un simple producte de mercat turístic que omple de gent la ciutat al mateix temps que la buida en molts altres sentits. El nou col·lectiu de “decebuts” s’hauria de sumar als que ja mai s’han sentit gaire lligats a Temps de Flors ja sigui per la proposta, per la ubicació centralitzada o per la excessiva massificació dia sí dia també. Si recupero l’opinió d’aquestes dues persones, que no són pas precisament crescuts a Can Cupaire, com bé sabeu, és perquè ahir al matí, mentre participava de la marxa de la festa major de Sant Narcís, reflexionava sobre els últims dies i ho feia exactament en aquests termes.

I és que durant la setmana de flors, mentre el debat mediàtic se centrava en si hi havia prou flors o un excés de miralls, les converses que tenia amb persones prou diverses era precisament sobre si la ciutat no havia quedat totalment absorbida per un esdeveniment que va perdent essència per esdevenir un producte turístic. Un producte que busca tan sols portar any rere any més i més gent a la ciutat i valora el seu èxit exclusivament a partir d’això. La proposta, el fons, el contingut, la col·laboració popular o la diversificació geogràfica queden una vegada rere l’altra fora del debat públic. Com els barris que, com bé explicava l’estimat Martí Carreras en un altre tuit, esdevenen simples punts d’aparcaments en mapes de la ciutat de les flors (i també d’alguns plors).

Hem tingut 10 dies de col·lapse on els establiments de restauració i hostaleria han fet el seu mes de maig, però les conseqüències són múltiples i la balança s’ha de posar al seu lloc. Sobretot si els que la fem anar som responsables polítics. Tenim l’obligació de pensar si el model ha quedat esgotat o si hem de mantenir la massificació per la massificació. L’escenari per l’escenari. Si cal seguir invertint en fer arribar la marca “Temps de Flors” arreu o si ens pertoca fer un petit replegament que permeti a veïns i veïnes combinar la vivència personal i col·lectiva, el barri i l’arribada de visitants per promoure econòmicament un sector productiu. Els esbufecs han sigut presents aquests dies, la convivència s’ha complicat i crec que n’hauríem d’aprendre per plantejar alternatives i noves solucions i propostes per evitar que tot plegat acabi d’enfangar-se. Així, per exemple, so són pocs els comerciants, associacions i veïns que expressen cada vegada més un aïllament i desplaçament pel que fa al projecte de “Temps de Flors”. Hi ha un procés de desconnexió.

Potser exagero però la sensació és que del Temps de Flors 2017 només n’han quedat contentes algunes caixes enregistradores. Ni la proposta d’exhibició, sempre sostinguda per la quantitat de racons i refugis de la ciutat, ni les aglomeracions desorbitades totes i cadascuna de les hores d’obertura, ni la incapacitat de fer viure la ciutat durant aquests dies amb el “Temps de Flors” malgrat el mig milió d’euros de pressupost, ni la convivència entre gironins i convidats, ni la mobilitat, ni l’alegria reclamada pel Govern sembla que hagin convençut a gaire ningú. I això si tenim en compte els assidus i defensors del projecte. S’acaba un “Temps de Flors”, doncs, amb un regust certament amarg. O això és el que es pot desprendre de columnes, converses i paraules. Però potser és que, com diu en Tapi Carreras, existeix gent a Girona que sempre ho veu tot més gris que res. El temps ens ho dirà però a jutjar pels vents que bufen sembla que la il·lusió floral no és la mateixa que uns anys enrere. Com a mínim pels que hi som els 10 dies i no només unes hores. Ves que no haguem inventat un nou tipus de ressaca: la que et fa somriure perquè tot torna a la normalitat.


lluc  @llucsalellas


Crònica 35. Quan el semen és el protagonista…

… és que poca cosa ha donat de sí aquest ple de maig de la Diputació de Girona. M’explico. De l’hora i deu minuts que va durar la sessió ordinària d’aquest dimarts, la part que més atenció i comentaris va aixecar va ser la consideració que el Vicepresident Albert Piñeira fa 40 anys era tan sols una mostra de semen del seu pare. Aquesta sentència, irònica, la va fer el propi Piñeira després que  CUP poséssim sobre la taula quin projecte de futur tenia el Govern per una institució com SEMEGA (Serveis de Millora i Expansió Ramadera i Genètica Aplicada), creada a la dècada dels 70 i que caldria saber cap on la volem projectar (SEMEGA treballa amb semen boví). En la interpel·lació que vaig fer els recordava que potser era lògic que aquells que fa quaranta anys que són a la Diputació no es plantegin gaire res, però que els que hem arribat més recentment volem proposar polítiques innovadores i de canvi. I més si són per enfortir el sector primari tant maltractat durant anys. Aquesta intervenció va donar pas a la resposta ja esmentada del semen, el senyor Piñeira i la seva ironia fina.

Si explico aquesta anècdota és perquè, com deia, serà el moment recordat d’un ple on a grans trets tan sols es van aprovar unes bases per fomentar les polítiques de participació ciutadana, i dues mocions, una proposada per la CUP sobre suport a les polítiques de prevenció i denúncia de les agressions masclistes en espais d’oci i una proposada per ERC de suport a les persones encausades per la seva implicació amb el Procés. A part d’això i del canvi de nom de CiU a PDECAT del grup de govern, poc més. Encara que, amb certa perspectiva històrica, és cert que la desaparició de la coalició que ha governat durant gairebé sempre la Diputació sorgida del règim del 78 pot semblar un gest gens menor. Símptoma que el canvi és de fons i ha vingut per quedar-se i que a les properes eleccions, esperem que en el marc d’unes altres institucions supramunicipals, serà també hora de desallotjar un partit que aplica a la Diputació la mateixa lògica que quan van començar el 1979, independentment del semen de cadascú.

Dit això, una vegada més la CUP vam ser els únics que ens vam mirar els decrets de presidència i vam aprofitar el torn de precs i preguntes per fiscalitzar el Govern i proposar idees de canvi com ara que les subvencions per a universitats d’estiu o publicacions en format revista no depenguin de l’humor del responsable de cultura de torn o que el nou gerent del Consorci Costa Brava, ens (mal)gestor de l’aigua, presenti el més aviat possible un pla d’accions per resoldre les mancances greus de la institució assenyalades per auditoria i oposició. La constància no ens la treu ningú. Així com la idea que hem vingut a canviar les regles del joc, a fer possible la República de la corrupció zero i a impugnar les praxis de mares superiores i gurtels. Malgrat la política d’anar fent del Govern sense portar cap debat polític a la Diputació, nosaltres seguim exigint, proposant i fiscalitzant i ens embardissarem en tots els temes que faci falta. Hem nascut per això. I sobretot hem crescut per no deixar-nos perdre en els laberints del Minotaure, del qual, per cert, ningú en va saber mai la qualitat de l’esperma.


lluc  @llucsalellas


La MAT no s’acaba

El tombant de mil•leni va començar amb un creixement de la lluita ecologista a les Comarques Gironines. De fet, aquests dies, per exemple, estem celebrant els 15 anys del naixement de Salvem Empordà. També fa anys de les grans manifestacions contra la MAT que van unir el Sud i el Nord de l’Albera. Durant aquest temps, les raons dels manifestants de llavors, ja sigui amb Salvem o contraris a la MAT, només han fet que prendre més sentit. La bombolla immobiliària i de la construcció va explotar i va ensenyar la hipocresia i la bogeria que representava, elements que l’ecologisme ja havia posat sobre la taula amb anterioritat. D’altra banda, el consens que el capitalisme ens ha dut a l’autodestrucció del propi planeta amb un creixement insostenible no ha parat de sumar adeptes.

 

És en aquest marc que cal situar el model energètic de les línies d’alta tensió com la MAT que esdevenen simples autopistes elèctriques per satisfer les necessitats de les grans centrals energètiques al sud i al nord del nostre país. Lluny de la lògica de la gestió propera, de la sobirania, de la voluntat de conviure d’acord amb l’entorn i el medi ambient, la sortida energètica proposada i aplicada són línies de Molta Alta Tensió que ni solucionen els problemes de fons del model energètic ni tampoc representen cap futur de canvi vers un model caduc que ens porta al suïcidi col•lectiu com a planeta. Per això, aquests dies celebrem l’aparició de la Plataforma Salvem la Llera que s’ha constituït a Celrà, Bordils, Juià i Cervià de Ter per lluitar contra una nova línia prevista i anunciem que presentarem una moció en suport a les seves demandes al ple del mes de juny de l’Ajuntament de Girona.

La lluita en defensa del territori i per la sobirania energètica és clau en el moment actual que vivim. Cal recordar que, malgrat els índexs de pobresa, desigualtat i d’atur es mantenen en la franja més alta, les veus que diuen que ja no hi ha crisi i volen tornar a la proposta d’expansió urbanística i de la construcció en paral•lel a un model centralitzat de generació d’energia no paren de tenir sortida als mitjans. Hem de presentar alternatives sòlides a la proposta de les elits i les multinacionals i, a més a més, cal que traiem la nostra cara més solidària davant la situació que tenim aquesta primavera de 2017.

I és que a casa nostra tenim diverses persones encausades per haver defensat el territori i un nou model energètic davant la maquinària de la Red Eléctrica Española ara fa tres anys a Fellines (Pla de l’Estany). Els demanem desenes de mesos de presó per un acte de resistència pacífica davant l’alçament de torres de la MAT (avui tothom ja han vist què signifiquen) i, per això, aquest diumenge hem organitzat una jornada solidària amb ells i contrària a la MAT, la que ja tenim i les que ens volen imposar. Els beneficis dels actes, que començaran a les 11:30h al Pavelló Torrentó de Bordils, seran per la campanya de solidaritat “T66” i a part del dinar popular hi haurà un acte polític on parlaran els diputats de la CUP-CC Benet Salellas i Mireia Boya així com el periodista David Fernàndez i representants de moviments socials ecologistes i contraris a la MAT de les Comarques Gironines.

“La MAT: ni aquí ni enlloc”, dèiem ara fa més de 10 anys. Mantenim aquell convenciment. També les ganes de continuar apostant per un nou model energètic, per una proposta política en equilibri amb el medi ambient i que no ho basi tot en la destrucció pel benefici a curt termini dels que avui som aquí. I sobretot, mantenim la flama de la solidaritat amb totes aquelles persones que pateixen la repressió política per haver dit NO a la MAT.


lluc  @llucsalellas


Les flors, la vida i els barris

Si les frases fetes s’adaptessin a la realitat local, segurament quan a Girona una persona, col·lectiu o empresa li anés especialment bé no es diria que “fa l’agost” sinó que “fa el maig”. Temps de Flors, que començarà aquest dissabte, és una explosió de visitants i consum. Al Barri Vell els petits comerços i el sector de l’hostaleria es freguen les mans. És la seva Mare de Déu d’Agost. El que va començar com un petit esdeveniment coordinat per les dones del règim de les camises blaves s’ha convertit en un autèntic esdeveniment de masses que recorren la part antiga de la ciutat. Girona, o millor dit una part de Girona, vibra mostrant-se bella, elegant i florida en la lògica de l’autocomplaença que diu que som la ciutat més bonica de les que es fan i es desfan. Són dies d’orgull. I de feina. I de caixa. El senyor Esteve somriu. I com a ciutat, o millor dit una part de la mateixa, toca estar contents.

El relat ja el sabem. I desitgem que tothom qui es deixa la pell aquests dies ja sigui guarnint patis, balcons, places i locals pugui assolir el reconeixement col·lectiu a la seva humil i imprescindible obra d’art floral. Perquè sou molts i moltes els que fa setmanes que imagineu, creeu i us concentreu en les flors. En fer una aportació a un projecte de ciutat. I aquesta és la part més bonica, comunitària i interessant de Temps de Flors. Com a mínim, des del meu punt de vista. Malgrat tot sigui encara massa segmentat i sense connexió entre si o que aquests dies no puguem mostrar també el compromís cívic amb alguns valors humans i realitats actuals sobre els quals Temps de Flors seria un bon escenari des del qual reflexionar. Perquè Temps de Flors, ara que ja ha mort d’èxit pel que fa al turisme, el que li cal és una nova bullida. Submergir-lo en un safareig i treure’l de nou i actualitzat per convertir-lo en una autèntica Festa de la Primavera gironina que ens impliqui a tots i que també ens situï a escala internacional com una capital del compromís cívic, artístic i humanitari.

Perquè si tenim en compte que durant deu dies els gironins i gironines que viuen o treballen al Barri Vell tenen dificultats considerables per fer-hi vida i que l’Ajuntament es gasta gairebé mig milió d’euros en aital esdeveniment (quasi igual que Fires), caldria també pensar com podem fer que Temps de Flors reverteixi en tota la ciutat i no només en una zona o en un segment empresarial. La diversificació i descentralització, per tant, és imprescindible. I la implicació i la vivència dels gironins i gironines en “la festa”, que avui és massa un simple passeig per gent de fora encara, també. Penso en barris i comunitats que ni viuen ni senten Temps de Flors com quelcom propi. I em preocupa, és clar. És una oportunitat única per fer entendre que Girona no només es mou de la Muralla a l’Onyar i que no som una postal. De fet, si pogués escollir, m’agradaria dir que no volem ser una postal encara que sé que en aquest tema segurament caldrà viure sempre en un equilibri que, de fa temps, el govern sociovergent no ha garantit com es pot veure amb la polèmica dels apartaments turístics.

Aquesta idea que Girona sí que es toca, que no som només patis estàtics i florits, seria important que circulés aquests dies de Temps de Flors. No som objectes ni ninots que omplen un pessebre. Som persones, amb inquietuds, pensaments i activitats. Som conflicte i som paraula. Som vida i som fressa. No som un aparador per on passejar sense que res ni ningú tingui vida pròpia. No som cartró pedra. Ni volem que ningú ens hi converteixi. Volem carrers plens però no simples espais de circulació. I saludar-nos. I fer un toc i ballar. I fer-ho a Germans Sàbat, Vila-roja o a la Plaça Sant Domènec. I a més ens agrada quan la ciutat juga un paper internacional. Un rol que ara mateix només Temps de Flors certifica. Us imagineu, doncs, que, a més d’impressionar per la bellesa, aquesta setmana ens ajudés a reflexionar sobre els drets humans, la discriminació de gènere, els drets dels infants o la pau? Si més no en alguns espais, moments i col·lectius? O que la cultura fos al carrer en aquells barris on no arriben els visitants i les flors són simbòliques? Seria una manera d’avançar Temps de Flors, de cosir-lo amb la ciutat, de fer-lo anar més enllà de l’atracció turística. Ho deixo aquí. Com a idea. I ho faig mentre recordo que la bellesa ens pot embadalir però que el més important és sempre el que hi ha més enllà de les façanes. A Girona hem crescut amb bellesa, ara ens falta revertir el que passa dins la façana. Amb aquest compromís volem florir alguns. Gaudiu d’aquests dies, de les flors i de la primavera.


lluc  @llucsalellas


Girona té estació d’autobusos nova

A finals de la setmana passada el Govern de la Generalitat i l’alcaldessa de Girona inauguraven la nova estació d’autobusos de la ciutat. És soterrada, nova de trinca i els responsables polítics parlaven de l’orgull amb què els gironins i gironines han rebut aquesta obra. La meva sensació, però, és que la nova estació ha estat més aviat rebuda amb indiferència entre la ciutadania. I per què ha passat això? Per què si s’inaugura una infraestructura d’aquest nivell i amb aquesta sofistificació, la resposta és més aviat tèbia? Es fa difícil de dir però crec que val la pena recordar alguns elements claus relacionats amb l’obra per entendre on som.

En primer lloc, l’obra arriba amb molts anys de retard i amb un Parc Central que superarà d’aquí poc els nou anys consecutius d’obres i de nyaps. La seva inauguració, recordem que és una estació soterrada, no canvia l’escenari dantesc i etern que viuen els veïns i veïnes amb la incertesa permanent sobre si ara les obres s’acabaran de debò. En segon lloc, l’obra no significa una millora substancial per a les persones usuàries dels cotxes de línia. De fet, tot i les millores tecnològiques i el fet d’estar resguardat de les imprevisibles condicions meteorològiques, avui anar fins a agafar l’autocar representa més temps i no per força més confortabilitat que la que existia fins a la setmana passada. En tercer lloc, tots els veïns que viuen a la part Sud de la ciutat han vist com l’estació ha estat ideada per haver de sortir sempre pel nord de l’estació, per dins l’estació de tren, malgrat que hi hagi línies d’autocar que et deixin just a sota de la Plaça Europa. El dia de la visita prèvia a la inauguració vaig fer precisament aquest trajecte amb altres regidors i la sensació compartida de fer una volta inútil va ser apoteòsica. El temps dirà quins efectes té aquest error. Finalment, la incapacitat del govern municipal d’explicar al veïnat de Sant Narcís com es garantirà el control de la contaminació acústica i de gasos (milers d’autobusos entraran i sortiran per una única rampa a la Plaça Europa) tampoc ens fa definir la situació com a gaire més il·lusionadora.

Tot plegat fa que estiguem contents però no eufòrics amb la nova infraestructura a la ciutat. Cal ser sincers. I segurament no estem sols en aquesta sensació. Perquè a més a més, cal sumar-hi l’incompliment del compromís electoral i del programa de Govern de la sociovergència gironina que deia que es faria un procés participatiu per definir com ha de ser el futur de l’actual Plaça Espanya, espai on teníem fins ara l’estació d’autobusos. D’aquell compromís, no n’hem vist absolutament res. Han passat els mesos, la nova estació ha arribat i encara no sabem si ni tan sols recuperarem l’antiga màquina del trenet de Sant Feliu que va ser extreta primer de la mateixa plaça i posteriorment de la Gran Via Jaume I per posar-hi el monument de Manaies. Tenim desenes de metres quadrats que queden buits i no sabem ni previsions ni tampoc propostes sobre què volem que sigui la plaça. Així és com es governa la ciutat? Des de la CUP-Crida per Girona continuem defensant una plaça que sigui un espai de transició i desfronterització entre Sant Narcís i l’Eixample que viuen ja prou dividits com a conseqüència de la carretera Barcelona i la via del tren. I pensem que el projecte s’ha de fer d’acord amb el veïnat i plantejar, si cal, un canvi de nom pel d’una persona vinculada a la ciutat i que sigui mereixedora d’una plaça. La llista és llarga.

Ja ho veieu. La setmana passada inauguràvem una estació d’autobusos, benvinguda, però ens queden moltes coses al tinter. Seguirem proposant i empenyent perquè es facin. Aquesta és la nostra filosofia i, sobretot, garantirem que l’estació soterrada no acabi com les que si heu viatjat al Regne Unit en autocar, ja deveu conèixer: un espai altament contaminat, deixat i on el que més desitges és poder sortir a l’aire lliure per tornar a respirar. I en aquest tema, tant el model de concessió, la gestió que se’n faci (amb l’obligatorietat de revertir les pèrdues) i també la renovació de la flota d’autocars cap a models híbrids i elèctrics són elements que caldrà posar sobre la taula. Hi serem.


lluc  @llucsalellas


Apartaments turístics: la realitat supera la ficció

Parlem de fets. Els apartaments turístics es van doblar en només un any (2015) a Girona. Al Barri Vell, on hi viuen poc més de 3.000 persones, ja hi ha més de 200 apartaments turístics legalitzats. Per entendre’ns, és com si a Amer en 5 anys els apartaments turístics haguessin crescut fins a més de 200. Algú argumentaria que no hi passa res? Que tot són càbales de pocs? Què hi diria la gent d’Amer? I tot sense comptar-hi els apartaments no legalitzats que, com bé expliquen els veïns del Barri, no paren de créixer. La xifra total, per tant, d’apartaments turístics no la sabem però es podria enfilar tranquil•lament fins a més de 300 en tan sols 0’34 quilòmetres quadrats, la superfície del Barri Vell. Els preus dels lloguers no paren d’augmentar. Al Barri Vell i de rebot als barris més propers on la taca s’estén sense control.

 

 

 

 

 

Més fets. Desenes de llogaters expliquen que reben pressions de propietaris i immobiliàries perquè marxin per posar els pisos al negoci turístic. Lloguers de dues nits per cinc dies més d’habitatges buits. Escales de pisos desangelades i sense inversions. Fons d’inversió estrangers que compren blocs sencers a la Plaça Sant Pere o a la Rambla de Girona (a Barcelona, el nivell és aquest). Col•lapse absolut dels carrers i de la vida veïnal. Transformació comercial de barri a parc temàtic. Esquinçament del teixit social, de barri i comunitari. Gueto ciclístic independent del dia a dia de la gent. Assemblees de veïns plenes de gom a gom amb unanimitat en el diagnosi: tenim un problema i estem al principi d’una massificació turística que ja va expulsar centenars de persones de barris de Barcelona ara fa uns anys. Dos regidors de govern escolten a l’assemblea i no s’atreveixen a donar ni tan sols una sola explicació. Ni a respondre dubtes. Silenci per després sortir als mitjans i negar-ho tot. Covardia política.

I encara més fets. Els analistes, fins i tot aquells que no són gens propers a la CUP com ara l’economista Miquel Puig, alerten que el turisme no implica, per força, riquesa econòmica (mireu aquí ). Avui La Directa explica també l’exemple de les Pitiüses per il•lustrar que empreses com Airbnb es lucren sense pagar ni un sol ral allà on fan el negoci. La concentració del negoci i el mercat negre és al primer punt de l’ordre del dia del sector amb els sobres i els pagaments a peu de porta d’apartament sense factura ni rebut. Els anuncis de pisos de prostitució han començat a aparèixer. La precarització laboral és estructural. Les campanes potser ja no tocaran, als ponts haurem de demanar tanda per passar-hi i tenir un veí a l’escala amb qui establir relació serà una peça de museu. Les immobiliàries i els souvenirs guanyen terreny. La cultura es programa per omplir els pisos. I el Govern nega la realitat. Què més els cal? Quines dades més necessiten? Les preguntes de tan òbvies, espanten.

Tenim un conflicte que creix, desenes de veïns preocupats i el Govern de Girona segueix negant la major. I és greu. No només perquè demostra una voluntat inequívoca d’amagar la realitat, de girar la cara i d’ineficiència política, sinó perquè estem parlant d’un tema, d’unes vivències i una situació que és pública i que tard o d’hora s’haurà d’afrontar. Això si abans no ens convertim en una còpia barata de l’illa de l’Eixample del costat de la Sagrada Família i hem convertit el Barri Vell en un simple escenari per on passejar un matí darrere una bandereta de qualsevol país o la ubicació d’un festival on només si pagues tens accés a la cultura. Alguns viuen instal•lats en el món de les rodes de premsa, els cartells i els somriures dels festivals. Mentrestant, la resta, els que volem fer barri ens queda parlar clar, no deixar que amaguin la realitat i activar-nos al carrer amb la ferma convicció que no podem deixar perdre el Barri Vell de la ciutat.

1 de maig: el carrer ens espera

Aquest estiu farà deu anys que els primers símptomes de l’esclat de la bombolla financera es feien visibles i començava un nou estadi del capitalisme en què se socialitzava encara més la precarietat i la pobresa entre les classes populars catalanes. Un fet que tenia un doble efecte en les dones fruit de la societat patriarcal en què vivim on elles, com és sabut, tenen dobles i triples explotacions a més de múltiples discriminacions. Per exemple, el salari mitjà d’un home a Catalunya és de 27.000 euros anuals mentre que el d’una dona és de poc més de 20.000. Les xifres de l’anomenada crisi, que avui ja ningú pot argumentar com conjuntural sinó com a estructural, són conegudes: pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora, milers de desnonaments, increment de problemes de salut, retallades dels serveis públics, creixement dels beneficis per aquells que més tenen, privatitzacions i opacitat, lleis a mig de l’estiu en contra de la majoria social, reformes laborals restrictives, imposicions de la Troika europea i un llarg etcètera. Del que va ser un xoc, alguns n’han fet un nou espoli i, com sempre, paguem els mateixos.

Amb perspectiva, l’hòstia als drets laborals i col·lectius és considerable. I a més a més, bona part de la fava s’ha fet amb la complicitat d’una socialdemocràcia desallotjada de totes les idees i còmplice del poder financer i de les grans corporacions. Mentrestant, l’extrema dreta s’ha fet forta en aquest entremig i l’esquerra, aquella que surt de la base, amb principis i ganes de transformar les injustícies d’arrel, ha aparegut massa vegades dubtant i dividida al terreny de joc. Una manera de fer, carregada de vicis i pors, que ben poc ens ha ajudat en l’actual context de desestructuració, individualització i precarització absoluta en tots els terrenys en les nostres vides. Per això, la resposta col·lectiva és més necessària que mai. Qualsevol buit i espai de complicitat amb el poder o de no proposta de canvi que millori consistentment i estructural la realitat de les classes populars del nostre país seran facilitats de creixement pel neofeixisme del PP, C’s, Le Pen o Plataforma Catalunya a través de la por i l’odi.

Als Països Catalans, necessitem reaccionar, proposar i organitzar-nos. Fer-ho a partir de conceptes bàsics i comuns com ara la sobirania (recuperació del poder públic i col·lectiu), democràcia (participació) i drets socials i polítics. En aquest sentit, és més que una bona notícia que enguany la ciutat de Girona tingui una sola manifestació anticapitalista i rupturista. Començarà a les 18:30h de la Plaça del Barco i anirà fins el centre de la ciutat on acabarà davant de l’Ateneu Salvadora Catà que celebra el seu segon aniversari. Els organitzadors, la Coordinadora 1r de maig, són de diversos col·lectius, sindicats i organitzacions i han fet del treball conjunt en la diversitat un valor. Si l’11 de setembre vam desbordar els carrers pels drets i les llibertats del poble català, si el 8 de març vam manifestar-nos com mai pels drets de les dones treballadores, ara ens toca fer el mateix per la dignitat i el futur de les classes populars i treballadores catalanes.

Si a l’horitzó treballem per una República Catalana és evident que ens pertoca situar-la en el marc de les garanties, de la transformació social i de la constitució d’un bloc que aspiri a ser hegemònic en l’antagonisme d’un capitalisme que fa de la desigualtat el seu principal objectiu d’existència en aquest món d’imperis, globalització i banquers. Un model desorbitat que està acabant amb el medi ambient, la cultura més enllà de la indústria o les humanitats. Que perpetua la dona en el seu rol de doble i triple explotació i nega els pobles la seva capacitat d’autodeterminació. Tot plegat pren sentit l’1 de maig i als carrers de Girona on cal recordar que la precarietat i l’atur continuen essent una constant vital de milers de persones. Com ho és també les condicions laborals en què treballen centenars de persones a les càrnies i els hotels del Gironès en allò que en diuen “els principals motor econòmics”. L’escenari és aquest. No pas el de qualsevol sèrie nord-americana que ens atrau. I, davant d’això, podem deixar seguir comandar la nau als responsables del sinistre o acceptar el repte, sortir al carrer i recuperar la dignitat. Capitalisme és precarietat, organitza’t i lluita.