Crònica 42. Willy Fog i la Diputació

Washington, París, Singapur, Toronto, Chicago, Los Angeles, Guatemala, Manchester, Leeds, Londres, Tel Aviv, Estocolm, Copenhagen, Buenos Aires, Madrid, Ostrava, Brussel·les, Lausana, Saint Louis, Melbourne, Sidney, Moscou, Essen, Sarajevo, Nova York, Stuttgart, Santiago de Compostela i Torí. 20 Estats i 4 dels 5 continents. Aquest no és el llistat de ciutats visitades per un governant europeu o mundial durant el seu mandat de President o de Primer Ministre, és el recull dels viatges que ha fet com a president de la Diputació, Pere Vila, en els últims dos anys i mig sense tenir en compte que, en alguns d’aquests indrets, ha repetit. Un total de 38 viatges internacionals en menys d’una legislatura (més d’un al mes). Ni tan sols Carles Puigdemont, Montilla, Maragall o Mas van tenir aquest ritme de visites exteriors amb el seu corresponent pressupost públic associat quan eren el President de la Generalitat, però es veu que per exercir bé (sic) la presidència de la Diputació aquests “moviments” sí que eren imprescindibles. Unes dades que cal explicar després que ahir Pere Vila explicités la renúncia per passar a ser Delegat de la Generalitat a les Comarques Gironines.

Quan mirem la motivació dels viatges veurem que la immensa majoria tenen a darrere la “promoció turística”. És a dir, el President de la Diputació s’ha convertit els últims mesos en un agent comercial de la Costa Brava i ha viatjat pel món explicant-ne les virtuts. Una activitat que lliga de valent amb el fet que avui en dia la promoció turística sigui un dels pilars del pressupost públic de la Diputació. De fet, cap altre sector econòmic privat rep aquesta subvenció pública de diners, 6 milions d’euros més la implicació persistent del President i de la resta del Govern, per part de la Diputació. Però més enllà d’això, el que cal posar en qüestió aquí és que una de les principals prioritats del President sigui viatjar pel món acompanyat ja sigui per algun altre diputat de Govern i/o els màxims responsables de protocol i/o comunicació. I més quan sabem que municipis de la nostra demarcació tenen prioritats i necessitats cada dia que els surten per les orelles. Li recordàvem ahir en el Ple de comiat: on són les polítiques de medi ambient o d’educació, Pere Vila? I més enllà del maquillatge, quan es farà una aposta perquè el pressupost immens de la Diputació viri realment a l’eix social?

Tothom sap que nosaltres faríem caure la Diputació aviat ja que es tracta d’una institució lligada a un model centralista, borbònic, del segle XIX i gens arrelat al territori. Tanmateix, en aquest mentrestant abans de la desaparició, el que ens imaginaríem és un President que conegués absolutament tots els conflictes i necessitats dels pobles i les viles de la Demarcació, que s’hi mogués constantment, que liderés polítiques públiques innovadores més enllà de les subvencions “tradicionals” i les partides que es donen a dit per la “bona voluntat” presidencial en un model que ens recorda més al feudalisme que a res més. Però aquesta part no l’hem vista en els tres anys de gestió de Pere Vila al capdavant de la Diputació de Girona i, honestament, no creiem que Miquel Noguer, que fa uns dies ja va representar la Diputació als Smithsonian dels EUA, canviï gaire o gens la perspectiva. De fet, Vila ha sigut un president dialogant i amb un to exquisit, fet que li agraïm, no ha fet fressa després de Torramadé i Giraut però no compartim ni l’obra de govern ni la seva afició viatgera.

Quan era petit em vaig aficionar a la sèrie de Willy Fog que feien a Televisió Espanyola, una adaptació de dibuixos animats de la novel·la de Jules Verne “La volta en món en vuitanta dies”. Era una ficció que entretenia i que et feia viatjar pel món. A la novel·la i als dibuixos, Fog era qui es pagava el viatge en una aposta amb d’altres benestants londinencs. Un segle i mig després de la literatura de Verne, m’empipa veure com les institucions públiques s’acaben convertint en plataformes per voltar món sense criteris ni explicacions de fons i polítiques sobre què es fa a un lloc i un altre. Nosaltres, per exemple, fa dos mesos que vam demanar tota la documentació sobre el viatge a Israel de Pere Vila i Miquel Noguer però, a hores d’ara, encara no ens l’han donada. Així funciona la Diputació i així es gasten els diners (de tots) també des del PDCAT. Amb opacitat i amb ben pocs límits.

Anuncis

Un futur per a l’artesania del Pont de Pedra

La setmana comença a l’Estat amb una vaga a Amazon, multinacional dedicada al comerç, per les condicions laborals de les treballadores i treballadors. En un racó molt més petit però central en la vida de gironines i gironins, al Pont de Pedra, el govern convergent ha creat un conflicte amb altres treballadors del comerç (i de la cultura, en aquest cas) decidint que l’artesania no hi té cabuda. Així, els artesans del Pont de Pedra, que porten 24 anys bastint un comerç de qualitat, manufacturat i de quilòmetre zero es veuen expulsats de la centralitat de Girona per uns motius que encara ni la regidora ni l’alcadessa han sabut aclarir. Em refereixo a Amazon i als artesans del Pont de Pedra perquè, em sembla que, el que està passant en ambdós casos té relació. M’explico.

En els últims anys, els respectius governs, també els municipals, han oblidat les polítiques públiques de defensa del petit comerç i l’artesania. Embogits per les trames urbanes i les grans superfícies comercials, el comerç de proximitat i l’artesania han estat tractats sempre com un “producte exòtic” i no com una aposta estratègica. A Girona, per exemple, la creació de La Volta, proposta de qualitat i de la qual cal felicitar el govern, és presentada sempre com l’escut que tapa tota la política estructural plena de mancances en aquest sector. Com si amb La Volta, tota el debat de fons no existís. Fals. En el mentrestant, els plans urbanístics i les apostes del govern convergent han sigut destrossar l’inici de les Hortes de Santa Eugènia amb la construcció de cadenes de menjar ràpid i grans supermercats. Una operació que es reproduirà d’aquí uns mesos a l’entrada Sud de la ciutat entre l’Avellaneda i el barris de Sant Pau i Palau així com amb l’ampliació de l’Hipercor. Amb Convergència, les grans superfícies hauran guanyat quasi 50.000 metres quadrats a la ciutat en set anys. Tot pensat per un creixement que aboca a entendre el comerç a Girona com a un espai propietat de pocs, precarització laboral de molts i responsable d’un increment de la petjada ecològica sumat al col·lapse de mobilitat. Un model que portat a l’extrem és també el d’Amazon, milers de repartidors arreu, treballadors precaritzats i concentració de béns en poques mans. El capitalisme més ferotge.

Una aposta estratègica que, evidentment, no és únicament responsabilitat dels governs municipals ja que hi ha molts altres factors que ajuden a causar-lo. Tanmateix, sí que en allò que poden escollir, els Ajuntaments hi tenen a dir. Per això, nosaltres sempre hem sigut crítics amb el model comercial del govern convergent que ha avalat i potenciat un model de grans superfícies mentre els barris es buiden de comerç, amb les implicacions culturals, socials i econòmiques que això té, especialment per aquells que tenen menys recursos o una edat més avançada. Ara veiem que no només és el model general sinó que també algunes de les propostes establertes i consolidades a la ciutat més enllà de la lògica del capitalisme financer i sense rostre tampoc tenen lloc a la ciutat. És el cas de l’artesania del Pont de Pedra, un col·lectiu que, com dèiem, fa anys que treballa per un comerç totalment diferent al de les grans cadenes, apostant per les mans, l’art, la sostenibilitat i la proximitat. I ho fan des de la centralitat del Pont de Pedra amb una connexió i relació d’anys amb veïnes i veïns de la ciutat com també fan molts altres petits comerços de la ciutat.

Recordo bé el dia que l’alcaldessa Madrenas va anar a la inauguració de l’oficina del Banco Santander a Girona. El seu argument era que la ciutat estava agraïda per l’aposta a Girona d’una gran entitat bancària que, per cert, ha especulat, desnonat i de la qual responsables directes han comès frau fiscal. Ho vam criticar en el seu moment i l’alcadessa ho va defensar. En tot cas, el mínim que li demanaríem al govern convergent és que la passió que van posar per l’oficina del Santander, l’arribada del Burger King o Leroy Merlin fos com a mínim equivalent a la voluntat de treballar perquè l’artesania i el petit comerç de la ciutat tinguin futur. I no per desplaçar-los del centre i posar dificultats a la seva existència. Segur que és possible. Bé que ho és, per exemple, que les fires comercials de cap de setmana, normalment organitzades per la mateixa empresa, guanyin presència al centre de la ciutat. Artesans del Pont de Pedra, aquí teniu tot el nostre suport.


lluc @llsalellasvilar

Tot el que Convergència diu que farà i no fa

La CUP-Crida per Girona tenim un costum política útil per entendre quines són les prioritats del govern convergent a la nostra ciutat. Es tracta de comparar allò que diuen que faran, el pressupost, amb allò que realment acaben fent, el Compte General. Ho hem fet enguany amb els números del 2017 i, honestament, les conclusions fan feredat. Que el model convergent és centralista i abandona els barris és una percepció comuna a la ciutat, però és que a més a més, les xifres així ho mostren. Del Pla Integral del Sector Est només es van gastar 6000 euros dels 50.000 pressupostats, l’ascensor de Vila-Roja no es va fer, tampoc el Pont del Dimoni, que ha començat amb un any de retard, les obres de Cardenal Margarit a l’Eixample, l’estàtua de la Plaça Europa a Sant Narcís, les obres del Pla de Millora de Torre Gironella o la millora d’espais comunitaris de Can Gibert. Per la seva banda, el Pla Integral de Sant Narcís només es va executar en un 25 per cent i avui ja podem dir que, conjuntament amb el Pla Especial de la Devesa, es tracta d’un dels grans projectes fallits del govern municipal.

L’àmbit ambiental és una altra de les grans mancances d’aquest govern. No només perquè la seva política de residus basada en no tocar gairebé res del que ja hi havia i considerar-ho un tema secundari ens ha portat a gastar-nos 11,4milions d’euros públics l’any 2017 en comptes dels 8,4 pressupostats, sinó perquè els 75.000 euros de partides d’inversió en la lluita contra el canvi climàtic no es van utilitzar així com amb prou feines ho van fer amb projectes que eren teòricament troncals com el Life Devesa o el 4 rius i una Sèquia. Una realitat a la qual cal sumar-hi que el projecte Transition Town, un acord de ple que, per exemple, estan impulsant amb força ciutats com Madrid, Iruña o Barcelona, ha quedat totalment abandonat per Madrenas i el seu equip.

Però no ens quedem aquí. Les dades ens expliquen i molt la lògica convergent. Temps de Flors té més pressupost que les Fires de Sant Narcís, per exemple, tot i que aquesta segona implica a tots els gironins o les gironines mentre la primera s’enfoca especialment com un esdeveniment turístic. El Servei d’Intervenció en Violència de Gènere només ha gastat un 20 per cent de la partida pressupostada malgrat bé sabem que es tracta d’un tema cabdal en qualsevol població. Així mateix, els Consells de la Llengua, el de Cohesió Social o la Taula de Coordinació d’Habitatge gairebé no han tingut despesa i les partides executades de l’àrea d’habitatge (300.000 euros) representen la meitat de les executades a l’àrea de promoció turística i una tercera part de la partida de la de festivals. Transparència i prioritats convergents. I tot, mentre dels 36.000 pressupostats per promoure la llengua catalana només n’han gastat 358. Com si aquest fos ja un tema de passat i no de futur com l’hauria d’entendre qualsevol opció que defensi la cultura.

La llista és llarga. Podríem parlar també sobre el fet que no s’hagi fet cap política per ampliar el parc de lavabos públics de la ciutat malgrat que aquest sigui un acord de ple que constava en el pressupost o de com el jovent i les entitats són dues de les grans peces abandonades de Girona. El suport a les entitats va rebre només el 60 per cent d’allò pressupostat, que no us imagineu que fos pas gaire, el Voluntariat només 15 per cent i la participació ciutadana no arriba ni al 0’2 per cent. Es fan els pressupostos participats i punt. Cap projecte estratègic més Paral·lelament si ens fixem en l’àrea de joventut veureu que no es va desenvolupar ni el Projecte Universitats, ni l’espai Joves de l’Esquerra del Ter ni l’Oficina d’Emancipació previstos en els comptes que va aprovar l’equip convergent amb el suport del PSC. El govern municipal s’ha dedicat durant tots aquests anys a fer rodes de premsa, a explicar cada dia les bondats de les seves propostes, però el cert és que quan algú fa un exercici tan simple com comparar allò que Convergència diu que farà amb allò que realment fa, el quadre cau ràpid i les vergonyes de la seva marca Girona es fan evidents. Estem parlant, evidentment, de la gestió política de la ciutat i no de la tasca de treballadores i treballadors municipals que s’esmeren en arriar aquesta ciutat.

Ja ho veieu. Un reguitzell de dades que no només avalen que la ciutat viu encallada en un model obsolet sinó que cal un canvi de govern el més aviat possible a partir de criteris socials, ambientals, de participació i de barris que alterin un model que ha anat essent pensat cada vegada per més pocs i per a menys gent. En això estem centrats. En aconseguir-ho l’any vinent, amb un peu al carrer i una a la institució i amb moltes ganes d’oferir a gironines i gironins la possibilitat de virar el vaixell de la ciutat.


lluc @llsalellasvilar

Amb Girona no s’hi juga

Just abans de Sant Joan, el PDCAT, PSC, el PP i C’s van decidir cedir l’estadi municipal de Girona a l’empresa propietària del Girona FC per 50 anys. En aquell moment, ja vam explicar que les condicions de la cessió no complien, des del nostre punt de vista, amb els mínims d’interès públic que ha de garantir un Ajuntament i que l’acord havia sigut un procés de descapitalització de recursos públics del qual en sentirem a parlar. Un dels elements que com a CUP-Crida per Girona vam posar sobre la taula va ser que una cessió com aquesta havia de comportar una implicació del club amb temes com l’esport base de la ciutat però també amb la lluita contra les discriminacions o altres problemàtiques que la centralitat mediàtica del futbol permet socialitzar àmpliament. És una contrapartida lògica en clau pública, de bé comú, allò en què caldria que se centrés qualsevol govern. Ajuntament i club ens van afirmar que, per això, no calia patir. Pel camí, però, cap dels compromisos que nosaltres demanàvem per escrit (llengua catalana, lluita contra les discriminacions, productes km0, codi ètic en la publicitat del camp,….) es van incorporar en el conveni per 50 anys. No era estratègic per Madrenas i el govern convergent.

Bé, han hagut de passar només tres setmanes d’allò perquè la retòrica del govern municipal comencés a desfer-se com un terròs de sucre. La mateixa setmana que Itàlia prohibia els anuncis de les cases d’apostes per protegir la població de la ludopatia, el Girona FC anunciava un patrocini prioritari amb l’empresa MarathonBet, una casa d’apostes, vinculada a equips com el Manchester City, l’Hibernians escocès o el Dynamo de Moscou rus. L’empresa, que també actua com a minorista a Bielorússia, té la seu social a Curaçao, una illa de les Antilles Holandeses considerada per Oxfam com el 8è paradís fiscal més agressiu del món. Forma part del grup Marathon, del qual per les xarxes se’n pot treure poca informació (opacitat), però que finança una de les principals multinacionals del joc que ha tingut la capacitat d’entrar en un mercat com el rus on, com bé se sap, hi governen els oligopolis. M’agradaria que el club ens expliqués, per exemple, qui hi ha exactament darrere d’aquesta multinacional.

En tot cas, a partir de l’anunci de la setmana passada ja sabem que la famosa “Marca Girona” anirà també associada als jocs d’apostes i, per tant, a la promoció de malalties com la ludopatia. A l’Estat Espanyol la xifra de persones ludòpates supera el mig milió i es parla que podria arribar a més del milió i mig de persones en pocs anys, segons informes en diversos mitjans de comunicació. Un problema i greu de salut pública que destrossa a centenars de milers de famílies així com buida les finances públiques amb tractaments i suport a tota la gent que es veu malauradament enganxada al joc i a les apostes. Cal prendre perspectiva i, per exemple, imaginar-nos com reaccionaríem com a institució pública si l’equip de la ciutat promogués arreu el consum de tabac o alcohol. Ens mobilitzaríem i la crítica de les que aixequen pols. Cap dubte. Però amb la ludopatia una part dels responsables polítics fan els ulls grossos tot i que, en reportatges com aquest a CTXT, les dades i la problemàtica que significa per la salut pública són inqüestionables. I ho són també perquè les empreses d’apostes saben perfectament on anar captar els potencials clients i, per això, se centren en barris treballadors i amb pocs recursos on la musiqueta de les apostes pot calar més profundament. Capitalisme pur i dur. Enfonsem a la misèria milers de persones i tot seguit deixem que s’escanyin amb les apostes. Al barri madrileny de Moratalaz, per exemple, la situació és tal que han creat fins i tot una campanya política per combatre l’expansió de les apostes i les seves conseqüències en les classes populars. N’hauríem de prendre nota per la Taula de Salut Pública que avui s’aprovarà al Ple de l’Ajuntament.

Ahir un company m’explicava com el seu fill de 10 anys li demanava fa uns dies si podien fer apostes esportives per internet. El lliure mercat i les noves tecnologies estan fent baixar l’edat de les patologies com la ludopatia a nivells d’urgència de país malgrat que la important força publicitària del sector fa que se’n parli més aviat poc. Tot plegat hauria de fer pensar els responsables polítics del nostre país. També al govern convergent de la ciutat de Girona que sense voler incloure mesures sobre què es podria publicitar i què no a l’estadi i al costat de “Girona” ha permès que la nostra ciutat es lligui al món de les apostes esportives. Avui és això, però el més greu és que en 50 anys ningú ens garanteix que no acabem fent publicitat de Qatar o de qualsevol altre règim totalitari. I això no és només responsabilitat del club sinó també del Govern municipal que ha preferit mirar cap a l’altre costat. I no precisament cap a Itàlia, on la publicitat de les apostes ha estat prohibida.

Carta a Teresa Cunillera

Teresa,

Ets la successora del malvolgut Enric Millo, veí d’aquesta ciutat i responsable de la violència policial contra milers de catalans i catalanes que vam voler votar l’1 d’octubre. Ho ets per un partit, el PSOE, que durant 40 anys (gairebé els mateixos que fa que tu vius de la política d’Estat) s’ha alternat el poder amb la dreta franquista que tanta força conserva a les estructures del règim. Una alternança que en el vostre cas ha sigut recordada per no voler proposar cap reforma estructural que alterés els principis d’aquest règim del 78. Ho cridàvem a les places amb el “No ens representen” o amb el clam de llibertat els últims 11s de setembre. D’exemples en tenim un fotimer: el PSOE i el PP vau canviar una nit d’agost la Constitució per poder asfixiar les classes populars amb les retallades, vau acordar l’aplicació del 155 suspenent de facto l’autonomia de Catalunya i vau avalar la violència policial i la repressió política al nostre país malgrat a la teva terra hi ha una àmplia majoria a favor del dret a l’autodeterminació. Tot plegat amb la teva, amb la vostra complicitat. En som ben conscients. Heu practicat el terrorisme d’Estat, heu votat també la Llei de Partits per il·legalitzar formacions polítiques, la Llei d’Estrangeria per dificultar els drets humans a les persones que arriben a casa nostra o heu permès que es desenvolupés una elit empresarial a través de l’IBEX 35 que és qui mana realment a l’Estat. Heu buidat la democràcia de contingut mentre practicàveu les portes giratòries amb el senyor X al capdavant. Ara, a més a més, ja heu dit que la reforma laboral del PP és impossible de canviar i tampoc tenim data per suprimir la Llei Mordassa.

D’aquest primer mes de Govern espanyol, de fet, ens consten dos gestos, la rebuda del vaixell Aquarius i la voluntat de retirar les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos, un compliment de llei, el trasllat dels presos i les preses polítiques, i ben poques esperances. Pel camí, un Ministre de Cultura que no va durar ni de Nadal a Sant Esteve i un Ministre de Ciència que defensa que l’escola privada és millor que la pública. Per això, som conscients que si volem canvis, aquests vindran de la gent mobilitzada i ferma que avança en el camí d’una República que garanteixi tots els drets socials, civils i polítics als catalans i a les catalanes independentment del seu origen, gènere o sexe. De la gent depèn el seu futur.

Per tot plegat, avui vindrem tan sols a donar-te aquesta carta i a recordar-te que els presos i les preses polítiques han de ser alliberades, que no teniu excuses i que tu com a màxima representant de l’Estat a Catalunya et pertoca defensar els seus drets. Però que a més a més, si la teva és una funció de coneixement i trasllat de la realitat del nostre país et pertoca també defensar el dret a l’autodeterminació d’un poble que ha expressat aquest anhel per tots els mitjans democràtics i no violents possibles i que no es cansarà de fer-ho tants vegades com faci falta. Això que us quedi clar. No comprareu la voluntat republicana de catalanes i catalans als despatxos de Madrid ni de Barcelona. Deia un il·lustre socialista, ben reivindicat pel teu partit, Rafael Campalans, que “Mentre Catalunya no hagi assolit la seva plena llibertat cultural i política, els homes liberals d’aquí haurem d´alçar un puny cap a fora contra els opressors del nostre poble, i haurem d’alçar un altre puny, dins de casa, contra els opressors de les nostres consciències. Quan Catalunya sigui políticament lliure, lliures tindrem les dues mans per a lluitar per l’emancipació espiritual i social del nostre poble amb les forces reaccionàries”. Alguns precisament fa temps que posem en pràctica la lluita que combina l’eix social i el nacional, és a dir la defensa dels drets de les classes populars catalanes alhora que l’autodeterminació del nostre poble com ja defensaren Campalans o Nin als anys 30 del segle passat. Una tradició de la qual el projecte del socialisme espanyol que representes, Teresa, s’ha anat allunyant cada vegada més. No podem blanquejar la vostra proposta que nega permanentment els drets del poble de Catalunya. Sempre que heu pogut escollir, heu triat defensar el règim del 78, la centralitat de l’Estat i la monarquia borbònica imposada pel General Franco. Us heu posat al costat de les elits empresarials, catalanes i espanyoles, perquè puguin mantenir els seus negocis encara que sigui a canvi de negar drets fonamentals.

Teresa, això és essencialment el que avui et volem traslladar des de la CUP-Crida per Girona. Perquè, amb honestedat, d’Adif i de Foment amb el nyap del Parc Central n’esperem ben poc de vosaltres. Com de l’arxiu de Sant Josep. O de les carreteres. La història parla per si sola.

Som la perifèria que només viurà si ens alcem contra el centralisme i la repressió. Aquí serem. Ferms i convençuts que la llibertat és el millor camí possible. Cap dubte.

Llibertat presos i preses polítiques.

Retorn dels exiliats i les exiliades.

República catalana, socialista, feminista i ecologista

Ningú sap què passa amb la ràdio

Divendres Fem Girona va deixar d’emetre després d’anys de programació periodística local, plural i de qualitat a la freqüència municipal de ràdio. Dissabte, TV Girona, propietat de Joaquim Vidal, exalcalde de Sant Gregori i exsenador de CiU (partit que governa a Girona) ha pres el relleu de l’emissió per 6 mesos fins que surti el concurs o es faci una ràdio 100 per cent pública sense que l’oposició tinguem clars amb quins mínims ni amb quines condicions s’ha fet el contracte. Amb aquest moviment, el principal diari de la ciutat, la televisió i la ràdio seran d’un mateix propietari que no ha amagat mai la seva afiliació política convergent. Una situació greu, molt greu perquè Girona es va fent petita a nivell comunicatiu, com ho ha fet també amb altres temes: com l’organització de fires al carrer o la possibilitat de viure-hi si no tens un determinat nivell de renda. Imagineu-vos si això mateix passés en un altre indret de l’Estat, amb governs del PP i el PSOE, quins comentaris hi haurien sobre la taula. A Girona, rai, en canvi, el silenci és eixordador.

Ara bé, què ha passat exactament per què acabem així? Ho intentaré exposar amb llums i taquígrafs tal i com ens pertoca aquells que tenim la responsabilitat de prendre les decisions municipals sobre els béns públics, és a dir de totes i tots. Fa mig any Marta Madrenas i el govern convergent ens van portar a un ple, sense parlar-ne abans, l’establiment d’un servei públic de ràdio que l’Ajuntament no tenia per mala gestió, entre d’altres, del govern que encapçala l’actual alcaldessa. Aquell dia ens van dir que allò era un vot de tràmit i que començarien un debat profund sobre la ràdio pública que volíem per la ciutat i que mirarien de mantenir el capital periodístic que representava l’equip de Fem Girona. Tant és així que hi vam votar a favor com a gest de bona voluntat. Tanmateix, la voluntat només era de l’oposició. De gener a maig no hi va haver cap reunió. L’alcaldessa, que havia dit que aquest era un tema que comandava personalment ella no va pensar més en nosaltres i, de sobte, quan va voler-ho tornar a passar per ple es va adonar que tenia els papers molls. No havia fet cap reunió i volia que acceptéssim la privatització definitiva de la ràdio en què l’Ajuntament posava només 30.000 euros sense estratègia ni model ni condicions de servei públic. L’oposició ens vam plantar. I ho vam fer carregats de raons ja que durant aquelles setmanes precisament havíem fet propostes sobre com enteníem el futur de la ràdio municipal. La majoria d’elles, per cert, eren considerades inapropiades o innecessàries pel Govern convergent.

Madrenas, desapareguda fins llavors, va renunciar a portar un tema cabdal i el diàleg va començar a fluir. Molt simptomàtic de com funciona el govern actual i del paper de l’alcaldessa més enllà de les rodes de premsa. Tot i això, ja fèiem salat en molts sentits. El govern convergent havia sigut incapaç de gestionar la continuïtat durant uns mesos de Fem Girona mentre el concurs o la ràdio 100 per cent pública no fos aprovada i l’horitzó d’uns mesos sense ràdio eren una possibilitat. Va ser aquí quan TV Girona va entrar en escena. Bé, això és el que se’ns ha explicat perquè als despatxos de la Plaça del Vi mai la llum hi entra del tot. En tot cas, sigui l’ou o la gallina, el fet és que la conseqüència de la mala gestió del govern és que l’empresa de l’expolític convergent Joaquim Vidal es queda la ràdio municipal durant 6 mesos i, per tant, es posiciona més bé que ningú per un possible concurs a finals d’any. Tot plegat no s’ha fet públic fins avui des del propi Ajuntament quan tot ja està en funcionament. I s’ha fet únicament perquè des de la CUP-Crida per Girona ho hem exigit per criteris mínims de transparència amb els recursos públics de la ciutat. El govern convergent volia que passés en silenci. D’això en són testimonis tota la resta de grups municipals. I això no es pot ni es podia permetre amb un tema central com és la ràdio pública municipal. Mentrestant, a la gent de Fem Girona només ens queda agrair-los la feina i la dedicació durant tots aquests anys. Fins l’últim dia ho han donat tot. A ells i a tota la gent que ha volgut fer i col•laborar amb l’emissora, moltes gràcies. A nosaltres també ens hagués agradat un altre final.

Després de tot això, ara seguim amb les negociacions de cara a la futura ràdio municipal. Dilluns vinent es tornarà a portar a ple perquè allò que vam votar al gener ja no té sentit. De fet, el nou text incorpora molts elements que ja havíem vindicat des de la CUP-Crida i altres partits però que se’ns havien negat al principi per part del Govern. Rectificar és de savis i s’ha d’agrair, com en aquest cas. Entre d’altres, el govern convergent ara ja assumeix que no pot impulsar una ràdio municipal amb 30.000 euros anuals i que cal una aposta estratègica amb un estudi i una mínima plantilla pròpia. L’oposició, doncs, seguirem treballant amb una bateria de propostes d’un tema que el mateix govern reconeix que no sabia ni com posar-s’hi. Ho fem amb les ganes de bastir un projecte que sigui públic, plural, transparent i lluny del control de les elits comarcals. Del poder dels de sempre. Una ràdio on es pugui fer periodisme de qualitat, en català, participatiu, on les entitats hi tinguin un paper cabdal i la formació i la digitalització siguin eines bàsiques del projecte. Bona tarda i bona sort.


lluc @llsalellasvilar

Crònica 41: On és el President?

La política a la Diputació sempre he explicat que és un cas a part. Els electes no tenen relació amb la ciutadania perquè a l’ens provincial només es tracta amb els municipis. Aquesta és l’explicació més plausible que trobo per entendre com el president de la Diputació es pot permetre saltar-se dos plens seguits i que aquí no passi res. Pere Vila no ha assistit ni al ple de maig ni al de juny però és que tampoc ha vingut a cap de les últimes quatre juntes de portaveus que hem fet. I no penseu que a la Diputació hi hagi gaire ningú que ho vegi com a res excepcional. Els motius sempre han sigut d’agenda. Argument que serveix per a tot en el politiqueig més antic del règim. Ara bé, vosaltres heu vist un alcalde o alcaldessa que es posi altres temes a l’agenda sense tenir en compte quan hi ha Junta de Portaveus o Ple, que és el moment d’explicar la tasca feta, aprovar les polítiques proposades i sotmetre’t a la fiscalització de l’oposició? De ben segur que no. I menys si el sou s’enfila als 75.000 euros anuals (més els viatges per tot el món).

Foto: El País

L’últim cop que vaig coincidir en un espai de debat i discussió política amb el President de la Diputació va ser al ple, del 10 d’abril. Aquesta va ser la darrera vegada que es va sotmetre als mínims controls democràtics d’una institució ja per si mateixa poc transparent com és la Diputació. Entremig, s’ha sabut que l’actual President de la Diputació té tots els números per ser Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Des d’aquesta notícia tot plegat està com aturat. Tothom sap que Noguer serà president tard o d’hora i, per tant, tothom ja el tracta com a tal malgrat que el president encara és Vila. I els que no compartim maneres de fer estructurals de la diputació gironina ens ho mirem amb cara de circumstàncies. I més quan aquesta setmana hem viscut un nou episodi del que en podríem dir: «la pinça de la política del segle XIX»: tots els partits negociant a esquenes de la CUP per evitar que una moció de la CUP tirés endavant. És a dir, nosaltres vam plantejar una proposta sobre com afrontar la problemàtica dels habitatges d’ús turístic i tots els partits, encapçalats pel PDECAT, van negociar sense ni tan sols dir-nos-ho perquè aquesta no prosperés i semblés que ells sí que feien feina sobre un tema del qual durant tres anys a la Diputació i al Patronat de Turisme només n’hem parlat nosaltres.

Que aquesta pràctica política la tingui el PDECAT com a modus operandi de capçalera no m’estranya. I menys encara a la Diputació on tothom sap que n’han fet de tots colors. Però sorprèn que la resta de partits de l’oposició juguin al joc del Govern i ni tan sols es dignin a parlar amb aquells que estem plantejant propostes ple rere ple. Prefereixen el pacte amb el govern. Sempre i per raons de despatxos. I ens va saber greu, és clar que sí, però entenem que no serà ni la primera ni l’última decepció de la manera de fer política a la pujada del rei Martí. Portem tres anys allà picant pedra i l’estructura està molt cimentada i ancorada en un passat d’un segle i mig d’història. Us ho podem ben assegurar. La desaparició del president les últimes setmanes i les formes amagades i d’esquenes a alguns de fer política a última hora són els dos últims exemples d’una llista llarga. Ens queda un any per continuar fent feina i, si podem, fer-la millor perquè els que vinguin després es trobin aquestes estructures del passat el més desfetes possibles en el camí de la República catalana i, per tant, del final de les Diputacions tal i com s’han entès des del segle XIX.