Marca Girona

Ahir Marta Madrenas va estrenar la campanya electoral amb la seva conferència sobre el Model Girona. Ho va fer al Teatre Municipal i per tots els mitjans. Una vegada més, ella i el seu equip van excel·lir en la publicitat i la promoció. Un element en què s’han concentrat en els darrers set anys. Millor dit, l’element en què s’han fixat durant el temps que han gestionat la ciutat. Avui Girona surt més al mapa turístic que abans i lligat amb els èxits professionals d’algunes grans empreses de la ciutat és més coneguda. Aquest és un mèrit de l’aposta per fer una Marca Girona.

Tanmateix, Madrenas ahir no va voler parlar d’aquest èxit sinó de paraules com “consens”, “barris” i “persones” i no ho va fer per casualitat. Madrenas sap tan bé com tots els gironins i les gironines que són tres àmbits en què el #ModelGirona convergent ha brillat per la seva absència perquè, de fet, no és un model sinó una marca com bé explicaven en el seu pla de Govern. Set anys de gestió i, especialment els tres de Madrenas, que han sigut l’antítesi de paraules com ara consens, barris i persones. Per un costat, el govern convergent no ha liderat cap proposta estratègica de ciutat amb un treball obert i de consens amb l’oposició i les entitats de la societat civil. No ens han convidat a fer-ho, sinó que han tirat sempre pel dret com si regentessin una majoria absolut que gironines i gironins no els havien donat. I els resultats són clars: cap dels canvis en els convenis laborals de l’Ajuntament han estat aprovats per consens amb tots els representants dels treballadors, la ràdio pública acordada amb PP i C’s únicament i els resultats ja s’han vist, el Pla Urbanístic sense tocar des de 2002, el Pla de Mobilitat amb retards i sense que es vulgui ser més ambiciós, en l’àmbit cultural tot en mans del turisme i els festivals, les taules sectorials i els Consells municipals convocats a destemps i només els que els interessen, la incineradora aturada i sense saber quan començaran les obres, el transport públic penjant d’un fil amb una renovació de servei a l’últim minut i així podríem anar fent fins a omplir cada cadira del Municipal amb un tema.

Si ens referim a barris: el resum és encara més explícit: el Parc Central i l’entorn de l’Estació ha quedat a mig fer, l’entrada Sud continua sense una proposta integral, els plans de barris com el de Sant Narcís i Girona Est han anat quedant arraconats, el de les Pedreres, pendent i el de la Devesa directament al calaix mentre els Pressupostos participats s’apaguen any rere any sense que el regidor Eduard Berloso sembli immutar-se. Una mirada global a la qual cal sumar-hi els talls de llum als barris de cada hivern i l’acord marc fet amb Endesa que no serveix per posar-hi cap remei sinó per regalar-los un conveni per un any més malgrat que tothom sap que les instal·lacions són precàries i no s’hi fa el manteniment necessari. Un Nadal més a les fosques en moltes cases mentre xulegem i ens gastem any rere any més diners en els llums de Nadal.

Finalment, parlem de persones. Si bé és cert que a Girona avui hi ha menys atur que fa quatre anys aquest fet es deu més a la dinàmica catalana que a un projecte propi del govern. De fet, malgrat aquestes xifres positives que cal felicitar, Girona és més cara que mai i fa que no es pugui afirmar, doncs, que la pobresa no hagi incrementat. Fixeu-vos que Madrenas mai ho diu. Constatem, en canvi, que ha incrementat exponencialment els preus dels productes bàsics així com per exemple el del lloguer de l’habitatge, que s’ha disparat al mateix ritme que els pisos turístics passaven de 100 a 700 en els últims quatre anys sense que el govern convergent fes cap política al respecte. Parlar d’habitatge és parlar de persones. Però també ho és parlar de seguretat, neteja i manteniment de l’espai públic, de qualitat educativa, de salut (el Trueta pendent), petit comerç (cada vegada amb més problemes) o de cultura per a tots els públics. En tots aquests àmbits, claus per les gironines i les gironins, no hi ha ni un indicador que situï la ciutat en una posició millor que fa quatre anys. I si preguntes al carrer, la sensació és més aviat la contrària.

Així, rere una marca molt ben construïda i atractiva, no hi ha #ModelGirona sinó una ciutat que fa anys que no es pensa ni des del consens ni a llarg termini; tampoc des dels barris i a través de les persones. Els fets aquí apuntats així ho demostren. Per això, la proposta de Guanyem Girona, un espai de confluència i ciutadà en clau social, democràtica, popular, republicana ha irromput amb força en el panorama polític gironí. Perquè si volem realment posar la vida al centre de les polítiques públiques, no podem confiar en els mateixos que durant set anys han demostrat no haver-hi pensat. A tots ens agradaria que hagués anat diferent, però la realitat és la que és i és l’hora que la gent es posi a guanyar Girona. Per tots i per a tothom. Pels drets i per viure més bé.

Anuncis

1800 gironins viuen amb talls de llum. Ho sabies?

1800 persones són més o menys les que habiten la part antiga de Girona. Turistes i airbnb’s, a banda. 1800 persones són les que des de fa setmanes han de viure amb talls de llum constants, especialment a la tarda i a la nit, a Girona. Són les del Barri Vell, Palau o l’Eixample? La resposta és, evidentment, no perquè si fos així ja ho sabria tothom i l’alcaldessa s’hagués passejat i fet fotografies a tort i a dret. Les afectades viuen a Girona Est, a Font de la Pólvora i a Vila-Roja i la realitat és silenciada. Com que passa en aquests barris, Endesa viu tan tranquil•la, l’alcaldessa no n’ha fet un tema central i, malauradament, la queixa arriba només per part dels veïns, de treballadores al barri, per antigues responsables municipals i per la CUP-Crida per Girona que va fer un comunicat aquest dimecres.

La situació és molt greu. Veïns i veïnes que viuen sense llum, a qui se’ls espatllen els electrodomèstics pels canvis constants de tensió i que, per exemple, no poden dormir amb màquines d’apnees perquè no els funcionen. Neveres i congeladors inutilitzats i quilos de menjar fets malbé. Per fer-nos-en la idea, estem parlant d’un context en què les escoles al matí estan glaçades i necessiten d’un generador que a hores d’ara encara no tenen per garantir una mínima escalfor a la mainada. Avui a Girona s’obriran les llums de Nadal i es farà veure que tot és bonic i de postal mentre en un barri sencer de la ciutat, gironins i gironines no tenen el dret a accedir al servei de llum perquè Endesa ha fet pagar justos per pecadors. És a dir, que com que hi ha una petita part de la població que ha punxat la llum durant un temps, ara en paga les conseqüències tot el barri. Quin tipus de venjança és aquesta? Quin tipus de societat estem construint on es permet fer xantatge a través de l’energia, un dret bàsic per a tothom? On és el govern convergent?

Que Girona Est ha estat una de les oblidades de la ciutat en els últims anys no és res de nou. Tots els plans d’inversió previstos no s’han executat en bona mesura i la població, la majoria precària, viu més que en molts altres barris la conseqüència de la cronificació de la crisi capitalista i la desigualtat permanent que el Govern convergent es nega a acceptar. La sortida a la situació sabem que en alguns casos ha passat per la delinqüència, sí, però això no justifica el context en què s’està fent viure a centenars de persones en un procés de precarització d’un barri sencer. Però més enllà d’aquest fet estructural contra el qual no es lluita amb prou força des de l’administració municipal, la situació de la llum és una qüestió d’emergència que hauria d’implicar una actuació urgent. Cal fer seure a Endesa a la taula i exigir solucions immediates. I més, quan hem vist com a Germans Sàbat o a Sant Daniel també hi havia problemes amb la xarxa. La inoperància municipal és una constant en aquest govern, però hi ha casos on aquesta és especialment greu.

Curiositats dels divendres, avui he rebut la notícia que David Madí, una de les grans ments pensants de la Vella Convergència i ex membre del Consell d’Administració d’Endesa presidirà Aigües de Catalunya, filial d’una multinacional que fa negoci amb un altre dret bàsic, l’aigua. Bé, tothom té els seus referents i està clar que alguns sempre han defensat els privilegis de pocs per sobre els drets de tots. Madí style.

Les dues aigües de la “Girona emprenedora”

Ara fa uns dies vaig assistir als 10 anys del servei “Girona Emprèn” de l’Ajuntament de Girona. El servei està molt ben valorat entre la ciutadania i, honestament, cal felicitar l’equip que el dinamitza malgrat la precarietat en què es troba sovint pel que fa a condicions i polítiques. L’acte, que es va fer a la Mercè i estava molt ben estructurat, m’ha portat tota la setmana de corcoll. M’explicaré. Tot i que l’acte volia ser una apologia del fet emprenedor, si algú escoltava les històries que s’hi explicaven se n’adonava que la immensa majoria d’elles tenien cinc característiques compartides: la felicitat d’haver assolit l’èxit personal (només es parlava d’experiències d’èxit), la necessitat de tots els promotors de fer-se empresaris perquè els havien fet fora en el marc de la crisi capitalista de la seva primera opció: ser assalariats, la mínima xarxa social i econòmica prèvia que tenien tots ells i elles per poder “emprendre”, la impossibilitat de tenir un horari clar i mínimament compatible amb una vida digna durant els primers anys de la seva “empresa” i, finalment, la pèrdua de drets laborals, especialment si ets dona, respecte la condició d’assalariada amb l’embaràs com a exemple paradigmàtic.

És a dir l’acte era en sí mateix una paradoxa. D’una banda, celebràvem el 10è aniversari d’un servei municipal que funciona i que ha ajudat a molta gent a tirar endavant. De l’altra, però, avalàvem discursivament un model que mirat amb perspectiva és la conseqüència d’un sistema econòmic que aprofundeix en la desigualtat i la manca de drets laborals i socials per al futur de les gironines i els gironins. I això, per molt que alguns ho amaneixin permanentment amb les dues paraules màgiques “Sillicon” i “Valley”. L’única proposta que s’ofereix i que es promou (amb moltes cometes) per part del Govern convergent a la ciutat és una que té una ràtio d’èxit relativa i que, com hem vist, és profundament individualista, necessita d’uns mínims recursos econòmics i implica un procés de pèrdua de qualitat de vida, com a mínim durant un temps de la teva vida.

Per justificar-ho, el responsable de la Generalitat va afirmar que estava content perquè des de fa uns anys a Catalunya hi havia molts més “emprenedors” que fa 15 o 20 anys i que així es tornava al model “propi del país”. Suposo que partia de l’imaginari de l’Auca del Senyor Esteve. Bé, va ser llegint el filòsof César Rendueles i el seu “Capitalismo Canalla” que fa un parell d’anys vaig saber que la xifra de percentatge d’emprenedors de cada país és directament proporcional al nivell de pobresa d’aquell indret. Dit d’una altra manera, on més pobresa hi ha, més percentatge d’emprenedors trobarem. No seran de Sillicon Valley ni faran TED Talks, però com deia la sociòloga Cristina Sànchez Miret en la jornada, seran fruiters, sabaters de carrer,… i uns emprenedors de cal ample. De fet, lluny de l’imaginari que ens han construït, els EUA no són dels Estats amb més emprenedors per habitant del món.

Mentre anava rumiant tot això ahir a la nit em vaig topar amb la pel•lícula “Entre Dos Aguas” del gironí Isaki Lakuesta. Vaig anar a la seva preestrena al Truffaut.

(Parèntesi: em va semblar una proposta cinematogràfica formidable, plena de detalls, de profunditat, art i reflexió social. Molt recomenable)

El film ens mostra la vida d’un col•lectiu estructuralment pobre a la badia de Càdis a través de l’Isra, un expresidiari. La pel•lícula, de fet, és moltes més coses però també és la història d’aquest jove amb tres filles que busca com sortir de la precarietat i refer la seva vida. Ho intenta en el món del peix, del marisc, de la ferralla i, quan ja no té més sortides, de la droga. “És un emprenedor nat”, vaig pensar. Ara bé, sense la xarxa social ni els recursos per poder tenir “èxit”. Clar, perquè quan tot depèn de l’individu i cadascú s’ha d’apanyar, s’imposa la realitat del més fort i, en aquest sistema, acostuma a ser la realitat del que més té. Segur que els defensors de l’emprenedoria no pensaran mai en l’Isra d’Entre Dos Aguas com un emprenedor, però el cert és que ho és i que, malauradament i com hem dit, fracassa vegada rere vegada. I llavors, el futur que et proposa el sistema és profundament malvat: o beneficiència o delinqüència.

Tanmateix, la pel•lícula mostra un altre tema de fons del qual es parla molt menys en els grans discursos capitalistes i emprenedors del moment: la importància que té per viure la incondicionalitat de les amistats i de la família, de la comunitat. L’Isra s’aguanta en aquest món salvatge perquè té uns “seus”, un col•lectiu, un grup de gent que no li falla malgrat ell pugui anar i venir i espifiar-la cada dia tres vegades. Forma part d’un col•lectiu, precari i pobre, però un col•lectiu ferm i convençut. Però clar, ja se sap que paraules com col•lectiva o comunitària estan profundament vetades en la story board del neoliberalisme i el discurs oficial. A Girona, pel govern convergent també.

Per això, en aquest canvi que proposem per la ciutat hi hem d’incorporar un discurs de fons que posi per davant “les ciutats cooperatives” (terme i llibre del sociòleg Ivan Miró), un projecte de ciutat i de proposta econòmica que sorgeixi des del col•lectiu, des de la força diversa i cooperativa i del suport mutu i no de promoure que cadascun de nosaltres ens haguem d’enfrontar sols a la selva del mercat. Sempre diguem que hem vingut a parlar de vida, que si tu l’estires fort per aquí i jo per allà, i per això ens cal un canvi radical en les polítiques de “promoció econòmica” a la ciutat, per entendre-les des d’aquesta ciutat que fem entre totes i tots i que mentre la fem i la recuperem, la gent té feina i no s’hi deixa la vida.

Posats a parlar d’història i de model econòmic de país, haurem d’aprofitar l’exposició del Museu d’Història de Catalunya que s’inaugura demà “Catalunya, terra cooperativa” per recordar-li als governs que sí que tenim unes arrels econòmiques com a país i que, de fet, les hem oblidat per emprendre, mai millor dit, amb la precarització com a eina i l’emprenedoria com a discurs.

L’oxímoron de Girona i el dret a l’habitatge

En set anys de govern, Convergència (el PDCAT o Junts o el proper nom que aparegui) ha fet zero propostes substancials per garantir el dret a l’habitatge Girona (mentre escric aquest article ens fan arribar la petició d’urgència perquè l’Ajuntament demani un crèdit als bancs per comprar habitatge social per valor de dos milions d’euros). Per tant, siguem honestos, en set anys han fet una proposta, a corre-cuita, set mesos abans de les eleccions. I tot sense un pla que la situï en una estratègia real i efectiva.

Ja sabem que la prioritat del Govern convergent ha sigut estalviar els impostos a les grans empreses que organitzen esdeveniments privats a la ciutat. Durant anys han evitat pensar en tota aquella gent, jove i no tan jove, que està essent expulsada de Girona per no poder assumir el preu de lloguer que fixa el mercat. Puigdemont i Madrenas van entrar a governar just en el moment que el mercat immobiliari estava aturat i van decidir que no tocava modificar un Pla General Urbanístic pensat en l’època de la bombolla ni fer polítiques públiques d’habitatge. Ho van deixar tot a l’empara del mercat, com si no n’haguessin après res del que havia passat 10 anys abans, i van apostar també per inundar de pisos turístics Girona. Durant els anys del govern convergent, per exemple, els pisos turístics han passat d’una quarantena a una xifra de més de 600 al conjunt de la ciutat superant, fins i tot, els límits que els experts donen com a sostenibles en el cas concret del Barri Vell.

Per això no és d’estranyar que avui un dels moviments socials més forts a la ciutat estigui vinculat a garantir el dret a l’habitatge. Més enllà de la PAH, nascuda de l’anterior etapa mobilitzadora, en els últims anys ha nascut la “Plataforma Més Barri i Menys Pisos Turístics”, centrada al Barri Vell però amb un fort impacte i, recentment, el Sindicat de Llogaters. Aquest darrer moviment es presenta aquest dissabte, 10 de novembre, a la Plaça Assumpció de Sant Narcís, amb unes jornades que fan realment bona pinta. Llogateres, afectades per les hipoteques i veïns que veuen com pugen els preus de l’habitatge a causa de la massificació turística han dit prou i treballen de forma coordinada a nivell de ciutat per forçar un canvi de concepció sobre les polítiques públiques existents. En aquesta línia, el sindicat de llogaters de Girona ha preparat les jornades de formació i debat en què molts hi dipositem esperances perquè marquin un nou camí a la ciutat.

Perquè la situació és, especialment, desastrosa. L’estudi d’habitatge que va fer l’Ajuntament fa un any i mig ha quedat en un calaix. Les conclusions eren massa crítiques pel Govern i els exigia un canvi substancial en les polítiques públiques. La resposta de Convergència va ser que tocava fer un pacte de ciutat i tot va tornar a començar mentre el mercat se’ns menja cada dia més les possibilitats de viure a Girona. Ara que vénen eleccions no ens hauria d’estranyar que el govern es despengi amb alguna altra mesura propagandística, però la realitat és que acabarem els dos mandats de Convergència molt pitjor pel que fa a la garantia del dret a l’habitatge que no pas l’any 2011. Més enllà de si la gent ho esperava o no, el que queda clar és que Madrenas ha volgut beneficiar promotors i empresaris per sobre de veïns i veïnes. Revertim-ho.


lluc @llsalellasvilar

Bones Fires, ara i aquí

Trenta anys de Diables de l’Onyar, quaranta de la Llibreria 22, vint de l’Ateneu 24 de Juny o cent del primer xuixo de la Confiteria Puig a la Cort Reial. D’efemèrides n’hi ha per parar un tren a la ciutat. El teixit social, cívic i cultural s’ha consolidat i avui, les Fires de Girona són més vives que mai gràcies a un model que, entre tots i totes, hem anat virant per fer de la nostra festa major un espai que s’allunya de vells encotillaments i cerca un arrelament popular. Una proposta que desbordi una festivitat que va néixer condicionada per la coincidència temporal amb la litúrgia del dia dels morts i una societat conservadora i grisa que va regir Girona bona part del segle XX. L’últim exemple, és el “Punt lila” que el moviment feminista de la ciutat ha impulsat amb l’Ajuntament i permetrà assessorar i acompanyar les dones que vulguin informació i seguretat en un espai d’oci nocturn on el masclisme i les violències encara hi són malauradament presents.

Vénen dies de joia. De Gimcana popular, de correfoc, de castells, de gegants i capgrossos, de perdre’ns per la Devesa, menjar castanyes i passar a tastar la carn a la brasa i la música de les barraques de les entitats. Tindrem l’oportunitat de ballar bona música a la Copa i la Plaça Sant Feliu però també en carrers estrets i places del Barri Vell on, cada vegada més, casals, ateneus i també alguns establiments programen per col·laborar a la vida cultural activa d’aquests dies. Les populars ja en porten 19 i no tenen pas intenció d’aturar la marxa. De reptes, però, també en tenim. Malgrat els avenços, les Fires continuen tenint camí per córrer en la descentralització, la inclusió de tots els gironins i les gironines, en esdevenir més populars, incrementar escenaris i, especialment enguany, per no afavorir els amics empresaris (vegeu sinó tot el que ha passat amb el circ de Fires que se l’ha quedat per decret la mateixa empresa que ja té totes les facilitats i subvencions per la Fira del Circ, el Circ de Nadal i la Carpa de la carretera Barcelona).

En tot cas, en un dia com avui el que ens pertoca és desitjar-nos a tots bones Fires. 10 dies de joia i vida als carrers i places de Girona. Uns dies en què no oblidarem que tenim presos i preses polítiques, exiliades i represaliats per un Estat demofòbic. Els recordarem i els reivindicarem com a persones lliures amb qui aspirem a compartir un pregó de Fires i una paperina de castanyes al més aviat possible. Un desig que volem que es compleixi en una societat justa, republicana i que hagi transformat les desigualtats actuals en justícia social. Les Fires em semblen uns dies que sabem viure sense la dictadura de les xarxes, els mòbils i les interfícies. Són dies que ens dediquem a la comunitat, que vivim al present sense pensar en com ho comunicarem en imatges i en “likes”. Fem i deixem fer. Ens cuidem, riem i busquem les complicitats materials, a tocar, a prop. Sense presses, gaudim del que tenim. I això té un valor inigualable.

Venen dies de saludar-nos, de recordar-nos i de parlar-nos. Aprofitem-los. Aprofitem aquesta finestra d’oportunitat que ens donen les Fires i ajudem a bastir comunitat i ciutadania. Aparquem la dinàmica d’usuaris i consumidors on ens té posats el sistema i també el model de ciutat que impera a Girona. Desbordem-lo amb generositat. Mocadors al coll i somriure per prendre força, que la vida continua i la lluita ens reclama. Bones Fires, gironines i gironins. Ara i aquí, visquem-les.


lluc @llsalellasvilar

30 anys d’infern popular

Diria que vaig anar a parar a Diables de l’Onyar perquè tenia ganes de participar de la cultura popular i al cau molta gent hi feia cap quan vorejava la majoria d’edat. Parlo d’ara fa 15 anys. Algú em devia dir que passés un divendres pel local, primer, i llavors que un dia m’apuntés a fer un correfoc. La porta d’entrada era ben oberta. Tot i això, no recordo tampoc amb precisió quin va ser el meu primer correfoc, tot i que sí que sé que durant els prop de sis anys que vaig estar a Diables vaig anar a llocs tant diversos com Celrà, Llagostera, Banyoles, Sant Hilari (menció especial per la gent estimada de Guillables), Elna o Miranda de Ebro. Els que hi eren d’abans havien enganxat l’època de vaques grasses, d’auge de la colla i havien portat la cultura popular i el nom de Girona a llocs com Finlàndia o Cuba. Poc que es recorda això a nivell de memòria de ciutat.

foto: Diables de l’Onyar

Bé, tornant a Girona, aquella època Diables havia estrenat ja el local del Mas Abella. Temps enrere havien estat a Montjuïc. Al Mas Abella, que per cert està pràcticament igual que llavors per la despreocupació del govern municipal, hi ha passat centenars de joves de Girona i de la comarca que tenien ganes d’aprendre a fer correfocs i/o de tocar en una banda de percussió. Ho han fet sense flaixos ni propaganda institucional sinó a través del boca/orella. Sense Instagram ni Facebook, materialment real. Del principi en recordo un cert caos ordenat i en Quim Pou al comandament. Els nous el seguíem perquè ens ensenyés els bàsics de com muntar els “bitxos” o com “emmetxar” i tants altres verbs que aprens quan entres a Diables. Passàvem vespres de divendres sencers al local pensant idees de nous muntatges i compartint estones, “xibeques”, debats, jocs i tertúlies diverses. Un espai d’oci compartit amb gent diversa, tothom, això sí, amb un cert punt de follia i inconsciència. Joventut i foc és una bona combinació. Després d’en Quim, altra gent com en Jaume Pascual, en Joni, en Quim Rovira van prendre el lideratge de la colla aquella època. I alguns encara hi passen bones estones com l’amic Xavier Escatllar.

Diables de l’Onyar no és la simple colla on s’hi fa una carretillada i prou. Des del principi, la nostra colla de Diables, que ara fa 30 anys i que amb un bon criteri seran els pregoners d’aquestes Fires, ha volgut excel•lir en el camp dels correfocs. Estructures de ferro i materials diversos sempre omplen places finals on l’espectacle està garantit. El rap, el boc, la roda petita, la roda gran i tantes altres peces de muntatges que impliquen passar-se tot el dia d’espectacle de muntatge per un correfoc d’una estoneta i unes hores més de desmuntatge. I tot, acompanyat d’aquella olor a pólvora i fum que crea afició. Els correfocs de Diables han sigut sempre un espectacle central de les Fires i, de fet, de totes les festes majors. Aporten aquell punt de “bogeria”, de rebel•lió, de contestació, de nocturnitat que, per entendre’ns, els situen a l’altre extrem de les sardanes. Tot i que, com les sardanes, sense col·lectiu i cooperació, en aquest cas perseguint els Diables, els correfocs perden part del seu sentit.

Demà serà un gran dia per als Diables de l’Onyar. Serà el reconeixement de 30 anys de cultura popular feta des de la base, des de l’anonimat i amb molta passió. Amb la figura de pregoners, demà es reconeixerà a centenars de gironines i gironins que hem passat moltes estones junts i assembleàriament amb un únic objectiu: passar-nos-ho bé fent gaudir la ciutat i molts pobles a través de la cultura del foc. Sí, l’infern ens agrada per rebuig a l’ordre celestial i a les normes purificadores. Som pecadors. I ho reivindiquem, sobretot en una ciutat com Girona. I sobretot: reivindiquem la cultura de carrer i de base. Que no s’apagui mai la flama. Foc!


lluc @llsalellasvilar

La 22 en fa 40 amb nosaltres

Aquests dies fa 40 anys que es va crear la Llibreria 22. Al carrer Hortes del barri del Mercadal de Girona. Els mitjans de comunicació n’han parlat, de la trajectòria i de com un projecte que podia semblar una petita quimera s’ha acabat consolidant com un dels principals espais de cultura de la part històrica de la ciutat. Evidentment, la figura d’en Guillem Terribas hi ha tingut molt a veure. La seva perseverança, empenta, atenció per a tothom, la passió llibretera i un caràcter peculiarment entranyable han impulsat el projecte de la 22 durant aquestes quatre dècades. Una iniciativa que, malgrat la “jubilació” d’en Terribas, ha pres un nou impuls de la mà d’en Jordi Gispert, el seu equip i l’espai 22 situat a l’entrada de la Plaça Jordi de Sant Jordi. La 22 és un emblema de la ciutat, però és també un referent cultural de país. Aconseguir-ho i més sense ser de la capital, no és gens fàcil.

Però més enllà dels elogis, de la llibreria consolidada i referencial per milers de persones, la 22 és història viva de gironines i gironins. En el meu cas, el record l’acompanyen els clàssics que hi comprava el meu pare perquè me’ls llegís quan era adolescent. Cada dissabte al migdia ell visitava la llibreria on a part de la compra de llibres per ell o la família hi feia petar la xerrada amb d’altres gironins que buscaven novetats editorials i lectures de tot tipus. La llibreria familiar s’ha nodrit de la 22. No només gràcies a la rutina de cap de setmana del pare, sinó també perquè des que em vaig iniciar-me en el món de la lectura he tingut la 22 com un referent on perdre’m. On passar-hi estones mortes per deixar-me seduir per llibres i recomanacions. Per presentacions de llibre o autors i autores desconegudes. Per fer regals d’amor i d’amistat. En definitiva, un nexe de vida.

La 22 ha fet i fa també de centre cívic i d’espai de cultura popular. Tothom qui ha volgut hi ha pogut fer presentacions, xerrades i reflexions. Més enllà de Bolaños i grans autors, a la 22 hi hem pogut veure i trobar autors i autores que començaven, de l’escena més underground o aquells que venien a defensar tesis polítiques més crítiques i gens “mainstream”. A la 22 qui mou els fils és la cultura i les ganes de difondre la literatura i l’art. És una iniciativa privada que ha aconseguit que molts gironins i gironines es fessin seva d’alguna manera. De fet, si a nivell català sovint parlem d’estructures d’Estat, segur que estarem d’acord que la 22 ha esdevingut una estructura de ciutat com, a la seva manera, avui en dia són totes les poques llibreries que ens queden a Girona. Així reivindicar la 22 és reivindicar el llibre, les llibreries, la literatura i la cultura. És reivindicar un model que no només entén la cultura de forma passiva sinó que busca promoure-la en tots els sentits.

Gràcies als 40 anys de 22 sempre he pensat que a Girona teníem l’oportunitat de ser més savis, que teníem un pol més cultural i una referència que cal preservar de la dinàmica globalitzadora i liberal del capitalisme que s’endú gairebé tot allò diferent al motlle del capital. I la cultura n’és una de les principals damnificades. Per això reivindicar-la més enllà de la mercantilització que en fa l’Ajuntament de la ciutat és imprescindible. Com a valor, com a eina que fa una societat més lliure. La 22 és part d’aquesta idea, d’aquesta visió del món i cal reivindicar-la. Aquest dissabte a la 22 hi faran una jornada d’aniversari que es complementa amb tot de presentacions de llibres aquesta setmana. Un oportunitat de descobrir el projecte per alguns i de retrobar-lo per molts altres. Per renovar un compromís col·lectiu amb la literatura i la cultura. Per molts anys, 22.