Crònica 37: A l’estiu la cuca de sempre viu

Fa uns dies no vaig poder assistir al ple de la Diputació per motius personals. Tanmateix, no vol dir que la CUP no treballéssim el contingut del que s’hi debatia ni que no expresséssim la nostra opinió al respecte ja que sí que vam poder participar de les comissions informatives prèvies al ple. I allà vam explicar que, una vegada més, el Govern del PDECAT insisteix en modificar el pressupost prioritzant unes línies d’inversió que no compartim i que és important que es coneguin. De fet, per això hi vam votar en contra. I per això ara en faig la crònica.

Protocol: Després que el pressupost de la Diputació aprovat per enguany ja contemplés més de 70.000 euros per accions de protocol, el PDECAT ha decidit aprofitar 80.000 euros del fons de contingència per dedicar-los a “Despeses per atencions protocolàries” (50.000), “Altres despeses diverses Protocol i premsa” (20.000) i “Comunicació i publicitat institucional” (10.000). I ho feia en el mateix ple que s’explicava que l’execució del pressupost, és a dir allò que s’ha gastat de la partida de 70.000 euros prevista al gener, no arribava a la meitat a finals de juny. De fet, si preguntes quina motivació porta a fer aquest increment de gairebé un 100 per cent el pressupost de protocol, el Vicepresident Miquel Noguer sempre respon amb evasives dient que és per si de cas. Literal. Que cadascú ho valori però sincerament crec que tots els ajuntaments i ciutadans coneixen prou àmbits amb necessitats de polítiques públiques per haver de tenir un racó de 70.000 euros de “per si de cas” en l’àmbit de protocol.

Presidència: La partida discrecional que el President pot gestionar com cregui es va incrementar en 1 milió d’euros en aquest ple d’agost. Talment com sentiu. No vam incrementar línies obertes de subvenció pels municipis que s’atorguen a partir de criteris públics, avaluables i equitatius, sinó el calaix discrecional de presidència. Si se’m permet una derivada de la filosofia “aquí el bacallà el tallo jo i només jo”. Ja ho veieu: si hi ha cert consens que la vella política en què un home, des de la seva cadira, i després de rebre alcalde per alcalde – la imatge em recorda els quadres de l’edat premorderna – decideix com s’inverteixen els diners públics sense cap altre criteri que el seu personal ja no té sentit, no patiu que a la Diputació doblen l’aposta per seguir encallats en el passat.

Turisme: El turisme és l’àmbit econòmic i de promoció que més suport rep cada any de la Diputació. El Patronat de Turisme té un 90 per cent de finançament públic. La xifra s’enfila fins als 6 milions d’euros públics que destinem a promoure el turisme a les Comarques Gironines. I podríem dir que els diners han aconseguit que vinguin turistes, amb un model agressiu i que beneficia més a uns que a d’altres. Això és innegable. Com ho és que no podem abocar més el país i el territori a un monocultiu econòmic del turisme, a ser la simple gòndola del nord d’Europa. Aquest no és el futur que majoritàriament volem. I és així, i més tenint en compte les necessitats que tenen la majoria de gironins i gironines, que no es pot entendre que si hi ha diners per polítiques públiques s’aposti per donar-ne 300.000 més al Turisme i en canvi no més de 20.000 a esport o cultura o serveis socials. Per cert, podria ser una simple casualitat que coincideix en el temps i l’espai, però va bé saber que sempre s’ha dit que 300.000 euros és la xifra que Genís Matabosch ha demanat al Patronat de Turisme per instal·lar el Museu del Circ a la ciutat de Girona. Ja ho sentirem a dir.

Girona Futbol Club: L’ascens a primera divisió de l’equip blanc i vermell ha significat que la Diputació decideixi incrementar els diners que aporta a l’empresa esportiva fins a 120.000 euros cada any. Aquest augment també es fa difícil de compartir. I és que el club gironí rep ara per canals privats desenes de milions d’euros pel sol fet de participar en una lliga de futbol. Té, per tant, les necessitats cobertes i la capacitat per autogestionar-se amb independència econòmica de les institucions públiques. La prioritat, després que tinguem l’elit futbolística a la ciutat, hauria de ser situar els diners públics en la promoció de l’esport base, el femení i aquell que pateix més invisibilitat i no pas en donar més a aquells que ja més tenen i que, a més a més, és una societat anònima. Però en això sembla que tampoc coincidim amb el govern del PDECAT encapçalat per Pere Vila.

Ja ho veieu. Fins i tot quan l’estiu ens impregna de calma hom no pot deixar de mirar com es gestionen els recursos públics. Perquè les decisions es prenen cada dia i a la Diputació els beneficiaris no canvien. I cal explicar-ho, difondre-ho i plantejar que el naixement d’una nova República ha de servir també per deslegitimar aquesta manera de fer política. I, quan vulgueu, parlem de les entrades regalades.


lluc  @llucsalellas


El Parc Central: obres i vergonya aliena

Demà farà 9 anys que van començar les obres al Parc Central. Sí, les que s’havien d’iniciar a principis del mil•lenni. Sí, les que havien de durar tres anys. Sí, les que havien de portar l’alta velocitat amb celeritat i seguretat, soterrar la línea de tren convencional i eliminar el viaducte. Sí, les que havien de donar un impuls a la zona i modernitzar el parc. La veritat i la història, però és ben diferent. Com bé explicava la periodista Maria Garcia en aquesta trilogia d’articles ara fa dos mesos, el que hem viscut amb les obres del Parc Central és un món paral•lel al projectat, un autèntic calvari, un despropòsit gegantí, un escàndol.

Si les obres havien de durar poc més de 1000 dies, més tard 2500, a hores d’ara ja n’han durat 3265 i ningú posa ara mateix la mà al foc que no en durin 3500. Per entendre’ns, ADIF va un 200 per cent tard pel que fa als terminis en el compromís d’actuacions. Un altre exemple, si les obres i la reposició del Parc les havia d’assumir íntegrament ADIF, avui els gironins i gironines ja han posat 4 milions d’euros de la seva butxaca per evitar que a hores d’ara encara tinguéssim un Parc Central més precari. Si el conjunt del tram de la demarcació havia de costar uns 1000 milions d’euros, el conjunt de l’obra ha acabat tenint un sobrecost d’un 192 per cent. Si la seguretat és un dels elements claus en el transport i equipaments públics, quatre anys després d’inaugurar el servei, no pas el Parc, encara no tenim un Pla d’Autoprotecció definitiu i aprovat. I l’etcètera és llarg i pertorbador.

D’aquell Parc Central on alguns havíem anat a la “Half”, havíem passejat i ens hi havíem fet grans jugant a pilota, bevent de les granotes o assistint algun concert juvenil que s’hi havia fet, avui en queda un record difús. Nou anys són molts i el trajecte fins aquest 18 d’agost de 2017 ha sigut un autèntic desastre. Feu un viatge pel que hem viscut però també per l’hemeroteca, allà on queda tot escrit. Reviseu els compromisos incomplerts per part d’ADIF però també pels governs socialistes i convergents de la nostra ciutat. Feu-ho. Veureu no només que la situació actual és aberrant sinó també que hi ha noms i cognoms i, especialment una companyia, ADIF, que té una responsabilitat en tot això. A mi, per exemple, i tenint en compte la lluita que han fet els veïns i veïnes de Sant Narcís, l’últim episodi són les 13 cresponades, m’agrada recuperar el que explicava en Martí Carreras, expresident de l’Associació de Veïns, l’any 2012. I cal recordar que llavors “només” portàvem quatre anys d’obres.

Avui tot es viu amb un paradigma més de resignació. El desgast per veïns i veïnes ha estat titànic. Ningú ho pot posar en dubte. Si Rajoy hagués viscut un 0’1 per cent del que han viscut la gent dels barris d’a prop del Parc Central, ja ho haguéssim sentit a dir. Només cal recordar la seva lumbàlgia. Però ja sabem que ni els importa ni els interessa el nostre parc. I per això avui el Parc Central i les obres del TAV són encara un front obert que no podem desatendre ni fer silenci. No ens val la resignació. Per això avui cal ser exigents amb ADIF i no confiar en un sol cronograma acordat al mes de febrer. Per això avui no es pot entendre que l’Ajuntament encara no hagi iniciat accions judicials contra ADIF o que, per altra banda, i això és responsabilitat del govern municipal, no tinguem cap notícia de com es planteja el futur de la Plaça Espanya, avui un trist solar tancat on hi havia hagut l’estació d’autobusos.

El Parc Central i les seves obres mostren la cara més obscura d’un model de fer política basat en declaracions falses, compromisos incomplerts i sobrecostos pressupostaris que acaben assumint els ciutadans i les ciutadans. Un model que, a més a més, sempre té el mateix final: ningú assumeix cap responsabilitat. O és que heu vist cap polític local o estatal assumint de forma pública els seus errors, plantejant la seva dimissió o explicant els motius de fons de perquè som on som? No. Ni una gota. Sequera absoluta i dimissions que mai ocorren. Per tot plegat, alguns, i crec que no som pocs, no només esperem que abans que s’acabi l’any tinguem un Parc Central com cal, amb arbrat, verd, i no només ciment i edificis, tinguem una Plaça Espanya projectada i una demanda judicial presentada contra ADIF sinó que també confiem la República que hem de constituir serveixi per acabar amb un modus operandi polític que és, ras i curt, de vergonya aliena.

 


lluc  @llucsalellas


El referèndum: l’última carta d’impugnació

S’ha escrit i molt sobre el referèndum de l’1 d’octubre. En molts sentits. Hi ha hagut aportacions des de molts àmbits però el debat continua obert segurament per dos grans factors: d’una banda perquè malgrat que el compromís del Govern i el Parlament, amb dues grans forces (JxSI i CUP) i alguns diputats, pocs, de CSQP, ha sigut i és inequívoc, existeixen encara detalls importants de l’execució del referèndum que no han sigut socialitzats amb el conjunt de la població. Això crea incertesa. D’altra banda, la posició equidistant i indefinida de l’espai dels Comuns tampoc ajuda a clarificar el mapa i a situar el conjunt de la població. Un fet, aquest darrer, que a hores d’ara només reforça la posició immobilista de l’Estat. Aquestes incerteses s’aniran esclarint a mesura que passin aquests 50 dies que queden fins a l’1 d’octubre, de ben segur, però em sembla interessant tenir-les en compte. Així mateix, veig imprescindible situar el referèndum en el context actual per poder entendre la seva importància des de l’anomenada perspectiva “del canvi”, de la ruptura, de la transformació o, en definitiva, de l’esquerra. Fer-ho ajuda a dimensionar la conjuntura actual més enllà dels debats d’estiu, les acceleracions de les xarxes socials i les necessitats de clic que tenen els mitjans de comunicació en l’era digital. Un clic que porta a tu, a mi i a tothom de corcoll.

Ara fa 10 anys l’anomenada crisi econòmica mundial començava a aflorar. Els indicis de final del cicle de creixement capitalista es feien patents i començava un procés d’acceleració de la despossessió de les classes populars per poder salvar els grans actors (bancs, corporacions, multinacionals,…) que controlaven les economies mundials, nacionals i regionals. És a dir, si l’estructura econòmica mundial ja estava ideada per concentrar la riquesa en poques mans en el context de la globalització, en aquesta nova fase el poder públic s’esforçava a prioritzar la salvació de les grans corporacions per davant dels serveis públics que les classes populars havien finançat durant les últimes dècades. La majoria sabem de què parlo. Aquest sotrac de l’economia financera i del capitalisme salvatge va conduir a un creixement de l’atur, la pobresa i les desigualtats a la immensa majoria dels Estats anomenats “capdavanters”. L’Estat espanyol i els Països Catalans no en van ser cap excepció i, de fet, en el context Europeu, com tota la riba mediterrània, va ser dels llocs on més evidents es van fer aquestes polítiques. De tot aquest procés en van sortir, com a mínim, un parell d’idees mare que ràpidament van ser majoritàries a escala popular. Per un costat, que havíem viscut instal·lats en una autèntica mentida econòmica, financera i ideològica que no es podia tornar a repetir. Per l’altre, que calia un canvi profund en el sistema, les elits i les seves polítiques públiques i econòmiques. Un canvi que implicava recuperar la sobirania popular, el poder de la gent i la decisió col·lectiva en els afers públics. Havíem de recuperar el poder de la burocràcia financera i buidar de força l’imperialisme present. Fer la nostra petita però convincent revolució.

Aquestes conclusions van derivar en diversos moviments, consensos, mobilitzacions i espais on desenvolupar la lluita. Van significar un creixement d’uns posicionaments que no eren nous i que amb l’onada antiglobalització a principis de la dècada ja havien omplert carrers, assemblees i organitzacions. Existia una triple crisi econòmica, social i democràtica i ens vam plantejar una triple resposta des d’on abordar la “crisi” que molts vam situar com una “estafa” que només en podríem evitar la seva reproducció si hi havia transformacions estructurals. Eren els dies que fins i tot d’una manera hipòcrita Sarkozy i Merkel parlaven de refundar el capitalisme. Remember when? Hi havia façana i aquí alguns volien ser els alumnes avantatjats de les retallades. Per això la proposta des de l’esquerra va ser de transformació i de no deixar-se enredar pels cants de sirena d’unes reformes que els temps han mostrat que no es volien fer. Del capitalisme al socialisme. Es van prendre els carrers. La flama del 15M n’és l’exemple paradigmàtic però no l’únic. Ens vam plantejar quina Europa i quina economia havíem de construir col·lectivament i vam impugnar les institucions polítiques que havien sustentat aquella estafa al conjunt de l’Estat espanyol i evidentment als Països Catalans. A Catalunya, aquest procés va coincidir amb un altre igualment popular, de base i de carrer com van ser les consultes i les posteriors manifestacions per l’11 de setembre per reclamar el dret a l’autodeterminació i la independència. Malgrat que alguns van voler-les controlar, aquestes sempre van mostrar caràcter propi, rupturista i d’impugnació a un model que havia portat no només al bloqueig com a poble amb el ribot i l’Estatut sinó també a un sistema antidemocràtic, corrupte i econòmicament pervers que afectava en especial les classes populars catalanes.

Tot plegat ens va portar en un context on des de l’esquerra plantejàvem una triple impugnació: democràtica, social i política en diversos camps i ho fèiem des del carrer, però també, amb l’entrada de la CUP al Parlament i la creació de nous subjectes polítics, des de les institucions. D’allò, d’aquella força i d’aquell discurs que es plantejava fer trontollar per complet el sistema i que implicava evidentment canvis estructurals i d’institucions, la pregunta adient és: on som avui? La resposta podria ocupar llibres i enciclopèdies però sintetitzem-ho. En l’àmbit econòmic i lligat amb el model continental de la Unió Europea, el discurs és que “ja no hi ha crisi”. No hi ha hagut reformes ni tampoc se’n preveuen a curt termini. Han tancat l’escletxa per dalt. La Unió Europea pateix goteres per l’extrema dreta, però el nostre discurs de “les sobiranies populars” i l’anticapitalisme no ha impregnat de forma suficient, de moment, i ni tan sols hem pogut exercir de tensors de les polítiques públiques a escala continental. Mireu, si no, Grècia i el seu referèndum.

Pel que fa a l’Estat i les seves places, els partits que defensen el règim del 78 (PP, PSOE i C’s) representen el 70 per cent del vot i continuen sent especialment hegemònics mentre les places s’han anat buidant. És cert que Podemos ha significat un canvi en el panorama institucional però avui en dia, com bé reconeix la seva estratègia actual, tan sols contemplen acords amb el PSOE, essent força minoritària, amb tot el que això implica. La paraula República ni tan sols se sent. A més a més, si obrim la panoràmica, veurem que durant aquests 10 anys els únics canvis de calat que s’han produït han sigut el de la Constitució per fer-la econòmicament neoliberal una nit d’estiu i el del rei, un canvi de nom per mantenir la institució més viva que mai. Un altre tancament per dalt. És a dir: en la millor conjuntura d’activisme i consciència política i de carrer a l’Estat en molt de temps ni tan sols s’ha obert cap debat de fons per canviar “absolutament” res. Hi ha hagut irrupció, però no concreció i ara ja es diu que totes les cartes impliquen esperar al 2019. Què voleu que us digui? Això, evidentment, no significa que res sigui immutable, però sí que explica el moment que es viu avui en què dues de les tres vies de ruptura i creació de nous contextos polítics, socials i econòmics han sigut tancats per dalt i no hi ha camí ni per l’optimisme ni per la transformació a curt termini.

Què ens queda? Doncs l’escletxa que també vam obrir des dels carrers de Catalunya. Una escletxa que, com la resta, com més temps passa més complicat és de mantenir-la oberta de bat a bat com ens agradaria. De fet, fer efectiu un canvi estructural deu anys després de l’inici del col·lapse del model de governança, de les institucions i de l’economia és ja únic avui al Sud d’Europa i, evidentment, això implica que tots els actors que defensen l’statu quo (aka grans corporacions, patronals…) estiguin centrant els seus esforços a impossibilitar la creació d’una República catalana. Tancades per dalt la dimensió Europea i la de l’Estat, el referèndum de l’1 d’octubre és l’última carta d’impugnació i de concreció d’allò que fa quasi deu anys vam consensuar com a imprescindible des de l’esquerra. I no ho dic amb cap pretensió de res. Podia haver sigut completament diferent, però no ho és. Els historiadors ja explicaran el perquè d’aquí a uns anys.

Avui, la impugnació a les institucions i al model polític que ha imperat els últims trenta anys es pot fer efectiu a curt termini a Catalunya. Té data i pregunta. 1 d’octubre. Una implicació màxima de tothom, una participació elevadíssima, una superació de les mesures repressives que prepari l’Estat és una victòria del conjunt de classes populars davant d’aquells que han anat decidint des de fa temps. És un avenç dels de baix, dels de sempre hi som i mai se’ns veu, dels que sustentem l’economia. Qui pot rebutjar en una conjuntura com l’actual l’intent de crear una República des de baix? Qualsevol activista, persona compromesa amb els drets col·lectius, cívics i socials, encara que sigui únicament per una qüestió tàctica, ha de fer que aquest 1 d’octubre sigui un èxit democràtic. No fer-ho. No participar-hi, no implicar-se i no defensar amb tots els ets i uts la proposta de resolució democràtica del referèndum de l’1 d’octubre és, encara que sigui per inhibició, que et sembli bé que Rajoy, Aznar, Sanchez i González puguin tancar la tercera aixeta per dalt. És que guanyin els de sempre. És dificultar i postposar fins no sabem exactament quan ni com l’obertura d’un Procés Constituent i una recuperació de les sobiranies que alguns ens agradaria compartir en el conjunt de Països Catalans. És, en definitiva, un tancament per dalt com han aconseguit fer amb les altres dues escletxes que vam detectar fa deu anys. És tirar la pilota endavant i dir al poble català que toca acatar uns anys més la Monarquia Española i la Constitució del 78. I tornar a la simple batalla parlamentària. A la gestió de les engrunes. Val més, doncs, que, entre tots i totes, juguem l’última carta de la impugnació i recuperem allò que ens pertany: la memòria, la justícia, la dignitat i, sobretot, la capacitat de decidir el futur entre totes i tots.

El referèndum i els regidors gironins

El Govern de la Generalitat ha anunciat que organitzarà el referèndum d’autodeterminació de Catalunya el diumenge 1 d’octubre. L’anunci l’ha fet un exalcalde de Girona, Carles Puigdemont, i, des del primer moment ha comptat amb el suport d’una majoria àmplia dels grups municipals a l’Ajuntament. De fet, és lògic si tenim en compte a les eleccions municipals els partits que ens vam presentar donant suport explícitament a un referèndum vam obtenir més del 70 per cent dels vots a la ciutat. Una xifra que s’enfila a més del 80 per cent si hi sumem un PSC que a la ciutat afirma que no s’oposa a aquest mecanisme democràtic malgrat no sigui el seu preferit. És a dir: tan sols un 15 per cent de l’electorat gironí va rebutjar sense matisos el referèndum a les eleccions municipals del 2015. Les coses clares.

Girona viu amb normalitat aquest fet. Es coneix a si mateixa i tothom té acceptat que serem pal de paller, com a capital que som, del referèndum de l’1 d’octubre. Parlo del carrer, de la fermesa, la confiança i el convenciment. A la institució les coses van un pèl més lentes. L’alcaldessa, i això és bo, s’ha compromès del dret i del revés amb aquest referèndum. També ho hem fet sense fissures la CUP-Crida per Girona i ERC-MÉS. Ara bé, des del món cupaire trobem a faltar un lideratge més clar, una transmissió d’informació constant als treballadors públics, una empara de tots els actes que es fan i es desfan al voltant del referèndum no pas a través de subterfugis i un marcar pautes des del món local sobre com podem ajudar a garantir el referèndum. Quants actes ha fet per explicar el referèndum, per exemple? Lideratge també vol dir això, alcaldessa. I li hem vist fer ben poc en aquest àmbit.

Així doncs, no compartim la seva actitud passiva però entenem que això depèn de com cadascú concep el rol d’alcaldessa. Tanmateix sí que hi ha un element que a nosaltres ens sembla especialment greu en el moment en què som. I és que els gironins i les gironines vam votar i decidir que hi haguessin 18 regidors/es compromesos amb la independència (10 CiU, 4 ERC-MÉS, 4 CUP-Crida per Girona) però ara mateix només som 17 aquells que complim amb el compromís. Hi ha un regidor de CiU, Cristòbal Sanchez, que sempre que hem votat donar suport explícit i amb totes les conseqüències al “Procés” s’ha absentat de la votació. I ho ha fet sense donar mai cap explicació. Amb silenci i sense afrontar el debat polític ni posant la veritat per davant com ha fet cadascun dels vint-i-quatre regidors restants. De fet, els únics tres dies que no ha participat del ple totalment o parcial han sigut el 16 de novembre de 2015 (Suport a la Declaració del 9N del Parlament), el 14 de novembre de 2016 (Suport a engegar un Procés Constituent català) i 10 de juliol de 2017 (Desestimar moció del PP contra el referèndum). En cap dels tres casos el regidor ha donat cap explicació. Exigència mínima de qualsevol representant públic.

 

Per tant, a Girona no només tenim el PSC gestionant la policia local en moments com els que vivim sinó que un dels regidors que es va comprometre explícitament a defensar la independència del país no està complint amb allò acordat. És així. Ara fa uns dies el President Puigdemont feia canvis a l’executiu per garantir el referèndum. Un referèndum que tindrà un pes especial als municipis que, si el SÍ guanya, hauran de començar a aplicar-ne els resultats el mateix dia 2 d’octubre. I per fer-ho els calen persones que no dubtin i que posin tot el seu interès en construir la República Catalana. I no perquè ho digui la CUP sinó perquè aquest era i és el seu compromís amb els gironins i girorines. Tothom té dret a preferir el sofà de casa. I tant. Però llavors el que li pertoca fer, per coherència, és cedir pas a un regidor que, com els 17 restants, tingui un compromís inequívoc amb allò que ha determinat el poble català i el seu Parlament. I si això no passa, Marta Madrenas hauria de plantejar un relleu. Amb tota la normalitat del món i correcció. Amb la mateixa amb què tots plegats ens hem compromès a portar el nostre país a la llera de la llibertat.


lluc  @llucsalellas


Trencar el silenci del Manga

Més de 19 milions d’euros. Aquesta és la xifra que, com a mínim, l’entramat societari investigat en el “Cas Manga” s’hauria endut de forma irregular de pressupostos de diverses institucions públiques. No podem dir que siguin precisament les molles. Una trama delictiva, descoberta gràcies a les investigacions d’una jutgessa de Lugo (Galícia), que implica aconseguidors polítics de diversos partits de l’època i, en especial, de Convergència i Unió. Aquest és el resum en quatre línies del que és considerat el cas de corrupció més important de les Comarques Gironines, el “Cas Manga”, que va esclatar ara fa més de quatre anys però que, com en el “Cas Palau”, el judici sembla que va per llarg.

Per això i per evitar especialment el silenci i l’oblit, la CUP ha engegat un bloc que porta per nom “La Teranyina del Cas Manga” on s’hi pot trobar la informació sobre qui, què, com i quan van crear un entramat corrupte i corruptor que tenia com a epicentre la comarca de la Selva i un dels seus focus principals el Consell Comarcal. El blog l’ha treballat una jove periodista, la Clara Vicenç, que s’ha llegit les prop de 7000 pàgines del sumari judicial del qual la CUP n’és acusació popular i n’ha fet una síntesi excel•lent. El bloc és una eina molt útil que ha rebut milers de lectures en la seva primera setmana de vida i que ajudarà a no permetre la desmemòria en un tema que ens afecta a tots i totes.

I aquest fet és important. No pas per dèria cupaire sinó per qualitat democràtica i transparència política. Durant anys a Comarques Gironines, com en molts d’altres indrets de l’Estat, hi ha hagut pràctiques polítiques i empresarials que se saltaven la llei. Tan sols cal escoltar algunes converses enregistrades pel “Cas Manga” per percebre que no aquí no parlem d’una “poma podrida” com sovint ho presenten alguns sinó de quelcom més estructural per poder finançar les estructures dels grans partits. És evident. I el Cas Manga no és res més que una de les aportacions gironines en aquest sistema. És així, s’ha de saber, posteriorment acceptar i fer tot el que estigui a les nostres mans per transformar d’arrel un model que viu enquistat a casa nostra. Amb la filosofia de llums i taquígrafs i fins on calgui.

En aquest sentit, i mentre no aconseguim fites majors imprescindibles perquè la corrupció sigui apartada de la vida pública sense miraments, el que caldria és que les persones processades i investigades per aquest cas no tinguessin responsabilitats polítiques públiques com encara passa avui en dia. És de lògica de segle XXI. De principi d’ètica política i esperem que aviat sigui compartit per tothom. Mentrestant, però, crec que podem anar difonent “La Teranyina del Cas Manga” perquè tothom conegui de què estem parlant quan ens referim a corrupció, com s’estructura, a qui implica i així posem les pedres perquè mai més es torni a repetir una situació semblant. No oblidem.


lluc  @llucsalellas


Tothom en contra de la Bústia Ètica de Denúncia de la Corrupció

Aquest dilluns la CUP-Crida per Girona vam presentar una moció per crear una Bústia Ètica de Denúncia de la Corrupció amb un objectiu: facilitar que aquelles persones que tenen coneixements de males praxis o indicis de corrupció poguessin fer arribar la informació de forma anònima a l’Ajuntament. Aquesta bústia la rebria una comissió liderada pel Defensor de la Ciutadania que valoraria la informació i, a partir d’aquí, decidiria si s’inicia un expedient, es demana més documentació, es contrasten opinions i, si cal, s’articula una denúncia als jutjats o si, pel contrari, tot queda allà registrat i punt. Una fórmula per incrementar els canals de control de l’acció del nostre ens municipal i també de les institucions supramunicipals amb qui l’Ajuntament es relaciona en el seu dia a dia, Consell Comarcal i Diputació de Girona.

Després de la bona intervenció de la regidora cupaire Ester Costa defensant la proposta, la resta de portaveus van acusar-nos de voler fomentar les pica-baralles, de posar la sospita sobre l’Ajuntament de Girona o de promoure l’assenyalament amb dianes a les parets de la ciutat amb noms i cognoms de persones. Ens tractaven com si volguéssim convertir Girona en el “Far West”. Ho feien mentre ens acusaven de saltar-nos drets fonamentals i alterar els principis democràtics de qualsevol societat. Del PP a ERC. Un argumentari que entenc que no deu ser consensuat dins la majoria d’aquests partits si tenim en compte que la mateixa proposta s’ha aprovat sense escarafalls en ciutats com Sant Cugat del Vallès o Barcelona. Les intervencions de tots els grups municipals van anar molt més enllà del contingut de la moció amb una voluntat clarament estigmatitzant que res tenia a veure amb la senzillesa de la proposta. Una iniciativa que buscava crear una vessant “digital” al treball cooperatiu de fiscalització de les institucions públiques. I, per tant, garantir que la informació corri més. Transparència.

Porto dos anys com a representant públic i us puc dir que he parlat amb més d’un, més de dos i més de cinc treballadors públics a Girona que m’han assegurat que han vist pràctiques incorrectes a la seva feina però que no s’atreveixen a explicar-ho per les conseqüències personals i laborals que podrien patir. Aquesta és una realitat existent. I no la podem negar rere el “Girona rai” farcit de cofoisme. I això no vol dir, en cap cas, que vulguem assenyalar a tothom, que la majoria de treballadors i polítics facin malament la seva feina o que acabem amb el dret a la presumpció d’innocència com alguns es van atrevir a dir. Ans el contrari, precisament el que volem és facilitar que identifiquem les incorreccions estructurals existents perquè no tothom acabi dins un mateix sac. I aquesta és una tasca que ens pertoca fer als responsables polítics: garantir que tothom troba el canal per fer arribar allò que veu que no funciona correctament. Què volem: viure permanentment en l’opacitat?

Els Papers de Panamà, gràcies a un col·lectiu de periodistes, i Wikileaks, a través de persones, moltes d’elles anònimes, entre d’altres, han permès conèixer el funcionament real d’institucions i corporacions a nivell mundial. I ho han fet a través de mecanismes similars als que proposem nosaltres. No, el nostre objectiu no és tan magnànim. És clar que no. Som humils i conscients del nostre entorn. Però sí que tenim com a objectiu polític facilitar la fiscalització i la transparència de les nostres institucions i pensem, com a Sant Cugat i a Barcelona, que la Bústia és una gran proposta a desenvolupar. Seguirem insistint. I treballarem com mai ningú abans per aprofundir en la democràcia, en la implicació ciutadana i en fer de Girona una ciutat capdavantera en aquest àmbit.

Som conscients que no som com Suècia on des de 1766 hi ha el dret a accedir a tota la documentació pública (aquí hem tingut batalla perquè el Govern pengés les auditories de l’aigua) o com Dinamarca que, des de fa temps, lidera l’índex de països menys corruptes del món amb un seguit de propostes de les quals estem lluny . Tanmateix, ens pertoca avançar a marxes forçades aprenent del que passa al món. Per exemple, l’organització “Transparency International” exposa de la importància de protegir els reveladors d’informació en la lluita contra la corrupció. Precisament allò que proposàvem nosaltres dilluns passat al ple. Vam rebre un no per resposta. Llavors suposo que és normal que quan es fan classificacions sobre aquest àmbit no puguem sortir a dir que som una ciutat de primera.


lluc  @llucsalellas


El futur del Trueta a mans del lobby privatitzador

L’Ajuntament de Girona ha contractat l’empresa que justificarà perquè el futur Trueta ha d’anar a Domeny tant sí com no. Com sabeu, aquí tot s’ha fet al revés. Primer s’ha dit que el nou Trueta havia d’anar a Domeny i ara hem contractat, per 17.500 euros (18.000 hauria forçat a un concurs públic), una empresa perquè ens argumenti allò que l’alcaldessa vol sentir: no hi ha cap lloc més bo pel futur hospital que la zona de Domeny, terreny privat propietat de bancs i un parell de propietaris individuals. Una manera de fer que no compartim com a CUP-Crida per Girona. La lògica ens portaria a fer-ho al revés. És a dir: primer definir quin model d’hospital volem, tot seguit fer l’estudi conjuntament amb el Pla Estratègic que està fent la Conselleria amb participació d’actors i agents locals i finalment decidir quina és la millor ubicació del futur hospital.

Conferència d’Antares Consulting amb l’exConseller Boi Ruiz

Ara bé, si els nostres dubtes ja existien per com s’ha fet tot, ara s’han incrementat després de saber que l’única empresa que s’ha presentat i, per tant ha guanyat la contractació, és Antares Consulting SA. Aquesta destacada consultoria amb seu a Barcelona és un dels principals agents del sector que defensen que el debat sobre si el model és públic o privat no és un element essencial en el futur de la sanitat. Pim-pam. Una manera d’amagar el seu posicionament favorable a la concertació i privatització de la sanitat com bé demostren alguns dels seus textos. Així, l’any 2013 Antares Consulting SA deia “Sin ninguna duda conseguiríamos un masivo consenso entre expertos en que el marco de administración pública no es el mejor para gestionar la complejidad actual de nuestra sanidad, ni la profundad de los retos que afronta”. Sort que el debat públic i privat no importava, no? El posicionament a favor del negoci sembla evident.

Però Antares Consulting no només ha desenvolupat un discurs ambigu que a l’hora de la veritat és una tàctica per defensar el model privatitzador de la sanitat pública. Així, en el seu equip directiu hi trobem  també Elena de Mingo, Directora General de Salut de la Conselleria del PP de la Comunitat Madrilenya entre 2004 i 2011 quan, de fet, la Conselleria va encarregar a la consultoria en qüestió l’elaboració dels Plans Funcionals dels Nous Hospitals de la Comunitat de Madrid. Les conegudes portes giratòries. Les polítiques d’aquells anys de govern del PP van portar a les manifestacions més grans en defensa de la sanitat pública que ha viscut la regió. Res passa perquè sí. El govern madrileny prioritzava el model privat-concertat  i retallava considerablement el públic. I res es va acabar aquí. L’any 2015, encara amb el PP al govern de la Comunitat, un hospital públic de la regió va tornar a contractar Antares Consulting per diversos serveis.

Tot plegat ens ha posat en alerta. És clar. Que una empresa que aposti per la privatització, que ha defensat també fermament el copagament, amb ex alts càrrecs del PP a Madrid, amb els resultats del seu model sanitari prou clars, sigui qui hagi de defensar que el futur hospital públic de referència es faci a Domeny no ens convenç. Les trajectòries parlen per si soles i, en un moment en què cal, més enllà de la ubicació, defensar un model de sanitat públic, de qualitat i transparent que ens porti l’hospital de referència a la demarcació, aquests fets no poden ser declarats innocus. Antares és una gran consultoria. Cert, però no és l’única ni, de fet, té un discurs neutral, com hem pogut veure. El procés que ha gestionat Marta Madrenas pel que fa al nou Trueta té ombres i moltes preguntes que ningú és capaç de respondre. Tan sols ella, però mentrestant, en comptes d’obrir un debat públic, posar arguments sanitaris, de mobilitat i de servei sobre la taula, el que veiem és que es tanca el cercle amb els de sempre. Preocupant.

Més informació al web de catacctsiac


lluc  @llsalellasvilar