Aquesta setmana m’he reincorporat al 100 per cent després de dos mesos de baixa per paternitat. No és que tingui la intenció de convertir aquest bloc en un relat sobre la paternitat i emular així a Lluís Gavaldà o a l’enyorat Carles Capdevila, però sí que si durant dos mesos no hi he escrit em semblava interessant fer-ho sobre el motiu d’aquest silenci. I fer-ho des d’una perspectiva política. Han sigut dos mesos intensos. D’aquells que canvien una vida, literalment, i les reflexions donen per molt, també per compartir-les malgrat que potser a molts no us interessen o direu que no dic gaire res de nou en les vostres vides. Si és així, disculpeu-me per avançat.
Durant aquest període, en què la CUP m’ha permès allargar de quatre a nou setmanes aquelles que legalment em tocaven segons l’aberrant legislació espanyola, he procurat estar centrat en la paternitat. Dic procurat perquè quan un és regidor i diputat a la Diputació hi ha obligacions que són imponderables no només perquè surtin els números sinó també pel compromís polític amb la ciutadania que va lligat amb el càrrec. L’assistència, doncs, a les comissions i als plens és una responsabilitat que no he volgut desatendre durant aquests dos mesos. Tampoc alguns actes transcendentals (sic) per a la ciutat o el país.
Tanmateix, aquests dies o petites jornades de feina no són l’eix de la reflexió que volia compartir avui. La lògica i la militància feminista ens porten a pensar que durant aquests dos mesos la mare i el pare haurien de compartir les mateixes responsabilitats vers la criatura, tenir una implicació similar en les tasques de la llar i alhora mantenir el seu vincle social, professional o públic al mateix nivell. Cadascú des de l’espai que hagi anat forjant durant els seus anys anteriors, evidentment, i, per tant, des d’allò que ha anat construint com essencial en el seu dia a dia com a ésser social. Aquest pensament feminista, que ens agradaria que fos sentit comú i no de pocs però, a vegades no és suficient per vèncer les dinàmiques del sistema patriarcal.
I no ho dic pas perquè en el nostre cas no ens haguem repartit les tasques reproductives o de la llar durant aquests dos mesos, que sí que ho hem fet, especialment gràcies al fet que la filla fa lactància amb biberó, sinó que faig referència, sobretot, a la part més “social” de l’assumpte. A l’àmbit que dóna també reconeixement públic a les persones ja sigui a través de les amistats o a nivell professional (i que no és gens menor). O simplement fer allò que a un li ve de gust encara que sigui en comptagotes. Aquí és on nosaltres no hem excel•lit i on jo, com a home he de fer el meu exercici d’autocrítica. Perquè en una societat on sempre tenim privilegis com a homes, hem de ser conscients de quan els fem servir per continuar canviant i, sobretot, assumir-ne les conseqüències. Especialment, si treballem per una societat justa i feminista. La maternitat i la paternitat en les parelles heterosexuals no haurien de ser en cap cas una causa per incrementar les desigualtats “d’activitat” social entre l’home i la dona. Fins i tot, en alguns casos on aquest pot ser un acord dins la parella, penso que cal esbrinar si aquest s’ha pres realment des d’una posició d’igualtat i de llibertat entre els mateixos.
Si dic això és perquè a casa tenim la sensació que existeixen dos rols profundament imposats en la dona i l’home en contextos com el de les baixes pel naixement d’un fill. Un, lligat a la dona, és que elles s’han de concentrar absolutament i única en la maternitat. Amb tots els seus recursos. És el que “s’espera” d’elles. De fet, insconscientment el missatge que es dóna és que és en la maternitat on ara ha de trobar tota la motivació per viure. Si no ho fan, ja sigui perquè superen aquesta “pressió” conscientment o perquè no tenen la capacitat d’assumir la maternitat al 100% seran considerades socialment unes “males mares”. De casos n’hi ha com cabassos. De fet, fins i tot una part de l’esquerra ha assumit part d’aquest discurs, el de la mare full-time a través d’altres paradigmes. Per la seva banda, l’home, a qui s’espera “productor” i “social” com a figura que històricament és el responsable de la força del treball remunerat, no pot “desaparèixer” de l’esfera professional i pública. I menys en una societat profundament competitiva que exigeix més que mai la presència i l’activitat si es vol ser present i tingut en compte. Si “desapareix” se’l penalitza com, evidentment, també es penalitza a la dona en el terreny professional en allò que esdevé, per tant, una doble “pressió”.
Hi ha homes que han superat aquest rol de “productivitat” i de sociabilitat a què ens obliga el sistema patriarcal. N’hi ha perquè els conec i n’he parlat amb ells. Gràcies a ells per demostrar que hi ha camí. També hi ha dones que, per la seva banda, han estat capaces de superar la doble pressió a les quals estan sotmeses per aquest sistema, però crec que no erro si concloc que la majoria de parelles queden afectades per desigualtats d’aquest estil. Si més no, a casa l’aprenentatge d’aquests dos mesos ha anat per aquí. Un aprenentatge conjunt que hem fet gràcies al naixement d’una filla. El primer de molts, segur. Un aprenentatge que potser ja heu fet abans però que, de ben segur, s’ha socialitzat ben poc a nivell educatiu, polític i comunicatiu. Aquest és el motiu d’aquest article. Socialitzar unes reflexions fetes en plural. I fer-ho també per trencar un silenci al bloc ara que ve una vaga general feminista on a part de manifestacions, piquets i lemes seria bo que aprofitéssim per replantejar-nos tot allò que fem com a homes en el nostre dia a dia. Sobretot, aquells que volem ser feministes.
[es]Crits per Girona 