Abans de començar el període de festes nadalenques, Girona Acull i el jovent de la Forja van organitzar un torneig de futbol al Crec de Sant Daniel. Malgrat el dia fred i humit que s’havia aixecat i la pluja que amenaçava de començar a caure en qualsevol moment, des de ben aviat una colla de joves i no tan joves ho organitzaven tot per la matinal esportiva i el dinar final. El futbol era l’excusa, l’objectiu era posar a jugar i a compartir una colla de joves arribats més o menys recentment a la nostra ciutat després d’un llarg procés migratori i joves que han crescut o han vingut a estudiar a Girona, i fer-ho també entre veïns i veïnes de Sant Daniel, un dels barris on aquests joves nouvinguts han anat a parar i on uns i altres aprenen a conviure.
Jo m’ho vaig perdre, però em consta que la jornada va ser un èxit rotund: molta gent del barri i d’arreu, joc net, futbol antiracista i antisexista amb equips mixtes i diversos que van compartir molt més que la pilota. La pluja va caure i les monges del monestir van acollir el dinar final fent de Sant Daniel un barri que acull.
Sovint sentim parlar de l’esport com a eina de cohesió social, però són pocs els que donen sentit de debò a aquesta idea i sense dubte aquest torneig en va ser un bon exemple. I va ser, sobretot, una lliçó a tots aquells i aquelles que reivindiquen Girona com a ciutat acollidora des de la distància que els donen les seves vides de classe alta, volgudament allunyades de la diversitat que aporta aquesta acollida. Una lliçó a qui s’omple la boca amb el “welcome refugees”, però voldria triar quins són benvinguts i quins no i per això la única resposta que dóna a aquests darrers és la pressió policial. Perquè més enllà d’alguns recursos assistencialistes precaris, aquesta és la única resposta que ofereix el govern gironí a aquesta colla de joves que arriben a la ciutat amb les pors i l’esperança del qui emigra buscant noves oportunitats per ell i els seus.
Per sort, tenim la gent de Girona Acull que, d’una banda, denuncia la inacció i la resposta repressiva de les administracions i pressiona perquè donin noves respostes i serveis, i de l’altra, estén la mà a totes aquestes persones nouvingudes que no encaixen dins els programes encorsetats que hem previst per acollir-les. La gent de Girona Acull que els mostra que creu en elles, que un dia els renta la roba i un altre els fa companyia als bancs de l’estació, remou cel i terra perquè disposin d’acompanyament legal, els busca un pis on els acullin o una feina per tirar endavant i que, sobretot, marca el camí a seguir amb accions com amb aquest torneig implicant el teixit associatiu i generant complicitats per fer de Girona una ciutat no només acollidora sinó també cohesionada. I per sort, també, tenim jovent implicat i combatiu, que veu en el jovent que arriba d’arreu inquietuds com les seves, ganes de buscar-se la vida i gaudir-ne tirant endavant un projecte propi però lligat a les realitats de cadascun. Uns i altres són referents, no en dubteu, i convindria que el govern gironí en prengués exemple.
Laia Pèlach Saget
[es]Crits per Girona 