Molt més que un torneig

futbolacull

Abans de començar el període de festes nadalenques, Girona Acull i el jovent de la Forja van organitzar un torneig de futbol al Crec de Sant Daniel. Malgrat el dia fred i humit que s’havia aixecat i la pluja que amenaçava de començar a caure en qualsevol moment, des de ben aviat una colla de joves i no tan joves ho organitzaven tot per la matinal esportiva i el dinar final. El futbol era l’excusa, l’objectiu era posar a jugar i a compartir una colla de joves arribats més o menys recentment a la nostra ciutat després d’un llarg procés migratori i joves que han crescut o han vingut a estudiar a Girona, i fer-ho també entre veïns i veïnes de Sant Daniel, un dels barris on aquests joves nouvinguts han anat a parar i on uns i altres aprenen a conviure.

Jo m’ho vaig perdre, però em consta que la jornada va ser un èxit rotund: molta gent del barri i d’arreu, joc net, futbol antiracista i antisexista amb equips mixtes i diversos que van compartir molt més que la pilota. La pluja va caure i les monges del monestir van acollir el dinar final fent de Sant Daniel un barri que acull.

Sovint sentim parlar de l’esport com a eina de cohesió social, però són pocs els que donen sentit de debò a aquesta idea i sense dubte aquest torneig en va ser un bon exemple. I va ser, sobretot, una lliçó a tots aquells i aquelles que reivindiquen Girona com a ciutat acollidora des de la distància que els donen les seves vides de classe alta, volgudament allunyades de la diversitat que aporta aquesta acollida. Una lliçó a qui s’omple la boca amb el “welcome refugees”, però voldria triar quins són benvinguts i quins no i per això la única resposta que dóna a aquests darrers és la pressió policial. Perquè més enllà d’alguns recursos assistencialistes precaris, aquesta és la única resposta que ofereix el govern gironí a aquesta colla de joves que arriben a la ciutat amb les pors i l’esperança del qui emigra buscant noves oportunitats per ell i els seus.

Per sort, tenim la gent de Girona Acull que, d’una banda, denuncia la inacció i la resposta repressiva de les administracions i pressiona perquè donin noves respostes i serveis, i de l’altra, estén la mà a totes aquestes persones nouvingudes que no encaixen dins els programes encorsetats que hem previst per acollir-les. La gent de Girona Acull que els mostra que creu en elles, que un dia els renta la roba i un altre els fa companyia als bancs de l’estació, remou cel i terra perquè disposin d’acompanyament legal, els busca un pis on els acullin o una feina per tirar endavant i que, sobretot, marca el camí a seguir amb accions com amb aquest torneig implicant el teixit associatiu i generant complicitats per fer de Girona una ciutat no només acollidora sinó també cohesionada. I per sort, també, tenim jovent implicat i combatiu, que veu en el jovent que arriba d’arreu inquietuds com les seves, ganes de buscar-se la vida i gaudir-ne tirant endavant un projecte propi però lligat a les realitats de cadascun. Uns i altres són referents, no en dubteu, i convindria que el govern gironí en prengués exemple.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

La Nico

NicoUs enredaria si us digués que la conec de fa temps, a la Nico la vaig conèixer, personalment, fa tot just un parell de setmanes. És cert, però, que fa molt més temps que en sento a parlar. De la Nico n’havia parlat fins i tot amb la Núria Terés quan a l’estiu del 2016 li vaig anar a explicar les jornades sobre educació que estàvem preparant per fer a Girona Est. I és que quan parles d’educació a Girona Est sempre hi vas a parar a la Nico, i tot i així no ens vam sortir que vingués a participar en aquelles jornades. Per això, m’ha fet il·lusió poder-ne parlar amb ella més tard. El lamentable fet que ens n’ha donat el motiu és els talls de llum que afecten Font de la Pòlvora (entre d’altres barris) dia rere dia i que provoquen malviure als veïns i veïnes que, a més, es senten desatesos pel govern gironí.

La referència de la Nico al barri és indiscutible especialment en la comunitat gitana i se l’ha guanyat a pols, treballant incansablement per la millora de les condicions de vida i les oportunitats dels seus veïns i veïnes. Això no només li reconeix la gent que viu i treballa a Girona Est, sinó també la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, la FAGIC, que ha decidit premiar-la en l’edició d’enguany dels premis que a dóna institucions, associacions, empreses i persones que s’esforcen per canviar el món. I ho fa destacant el seu compromís amb el barri de Font de la Pòlvora i la seva lluita en defensa del poble gitano, especialment com a promotora escolar i en associacions de dones.

La Nico ha fet moltes feines a la seva vida, havia treballat a la fleca del barri de Font de la Pòlvora i també ha tingut parada al mercat, però el seu reconeixement li ve sobretot de la tasca com a promotora escolar en el marc d’un programa per reduir l’absentisme escolar. Entrar en aquest programa va ser un repte per a ella, però els resultats l’avalen i la seva ha acabat esdevenint una figura clau d’enllaç no tan sols entre les famílies i l’escola sinó també entre aquestes i altres professionals i serveis del barri com els de la salut o socials.

Ahir una colla de gironins i gironines que viuen o coneixen de prop i estimen el barri de Font de la Pòlvora acompanyava la Nico a Barcelona a rebre aquest premi malgrat avui no té cap espai als mitjans de comunicació local. Gent com la Nico, però, són claus als nostres barris, gent que lluny dels focus mediàtics i sovint des d’un cert anonimat, dedica molt temps i esforç a transformar la societat des de les seves lluites veïnals i quotidianes, a vegades amb la complicitat i el suport de les administracions,  d’altres enfrontant-s’hi. Per això no només a la Nico sinó a tots els qui des dels vostres barris treballeu per fer una Girona millor us dedico aquest article, per donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir treballant. Enhorabona Nico, us necessitem.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Un nou IES poc pensat: premi per uns, menyspreu a molts altres.

NarcísXifraLlegeixo la crònica a la premsa de la conferència electoralista que va fer Madrenas i malgrat li regalen dues pàgines senceres ni tan sols hi surt la paraula educació. No sé si l’alcaldessa en va parlar ahir o no (no vaig anar a escoltar-la), però és evident que l’educació no és una prioritat per aquest govern. Una mostra d’això és la manca de reacció davant l’anunci del departament d’Ensenyament de la creació d’un nou institut a Sarrià de Ter que afectava enormement la planificació educativa a la nostra ciutat. Al govern Madrenas hauria reaccionat immediatament davant de qualsevol menyspreu similar a la ciutat i a la  feina feta des de l’Ajuntament en la lluita contra la segregació escolar, però no ho va fer en aquest cas, i no va ser fins que una comissió del consell escolar va apretar en aquest sentit que va començar a fer gestions.

Des de la  CUP-Crida per Girona vam alertar des del primer moment dels perills que comporta aquesta decisió. Una decisió política que, de fet, té l’objectiu de pagar deutes pendents al president Roger Torrent, exalcalde de Sarrià i fer la campanya municipal al seu successor. L’institut de Sarrià és una reivindicació històrica, cert, com ho va ser en el seu moment el de Sant Gregori, el de Bescanó o el de Vilablereix i no per això deixa de ser qüestionable i més veient les conseqüències a nivell de segregació escolar que ha tingut l’entrada en funcionament d’alguns d’aquests IES. En tot cas, si és qüestionable el fons, encara ho són més les formes. La notícia es comunicava als equips directius i als governs dels IES i municipis afectats un dijous i divendres mateix sortia a premsa i apareixia públicament també una foto de feia dies dels dirigents d’ERC celebrant-ho. Tot plegat passava a pocs dies de tancament del termini per sol·licitar places (canvis) del professorat, mentre alguns encara tenien sobre la taula la proposta d’ampliació de l’IES de Celrà i en ple procés de treball de planificació per reduir la segregació escolar del Consell Municipal d’Educació de Girona. Un menyspreu en tota regla a la feina tècnica i política del territori i al professorat, famílies i alumnat que es veurà enormement afectat per aquesta decisió sense ser consultat i ni tan sols informat.

A Montjuïc també tenen una reivindicació històrica de la qual ja hem parlat en diverses ocasions i és que l’IES que tenen assignat, el Narcís Xifra, els queda lluny per accedir-hi a peu i no disposen d’un transport públic en condicions per traslladar-s’hi. La combinació d’autobús urbà pot comportar trajectes de mes d’una hora (recordem que l’horari intensiu aplicat fa uns anys comporta horaris de 8 a 3 aproximadament) i l’Ajuntament de Girona només ha estat capaç de posar-los un autobús a un preu molt superior a l’urbà. La demanda té sentit i pes per si mateixa, però en pren encara més quan ens ho mirem des de la lògica de la lluita contra la segregació escolar, ens interessa que la mainada de Montjuïc continuï anant al Xifra on es produeix un equilibri interessant de perfils d’alumnat, una diversitat que l’equip directiu i professorat entén com a riquesa i que ha sabut gestionar com a model d’èxit inclusiu. Aquest i molts més són temes que s’han posat sobre la taula de la comissió del CME de treball per a una escolarització equilibrada. Una feina que el Departament ha menyspreat i tirat per terra amb la decisió no consensuada de la creació del nou IES a Sarrià, de la mateixa manera que ha menyspreat la feina de planificació dels cicles formatius del Consell de la Formació Professional. La creació del nou IES significa la pèrdua de 2 grups d’ESO al Narcís Xifra i de retruc pot fer molt difícil el manteniment de les dues que hi quedarien, fet que pot generar un efecte fugida i empitjorar la segregació escolar ja existent a la nostra ciutat. El més greu és que el departament tot això ni ho ha tingut en compte, ni ho ha pensat, ni té respostes a tots els dubtes que han aparegut a la comunitat educativa del Xifra i a tota la ciutat arran de la notícia: com afectarà aquest canvi als docents del Xifra a nivell laboral? S’ha previst algun canvi en les adscripcions o la zonificació? Quantes línies d’ESO i batxillerat es preveu que calguin en els propers anys a la ciutat? on està previst ubicar-les? Com afecta això al projecte de Formació Professional del Xifra? I a la distribució de cicles de la resta de la ciutat? Un munt de dubtes ni resolts ni tan sols plantejats pel mateix departament amb respostes complexes i que no té sentit prendre sense la complicitat del territori.

La creació d’un nou institut no pot ser mai una mala notícia, però sí que ho pot ser les condicions en què apareix. La desinformació, el menyspreu a la feina feta al territori, la precipitació, la manca de consens i la multiplicitat de dubtes que envolten aquesta decisió fa evident que les coses s’han fet molt malament. I la reacció tèbia del govern gironí ens mostra la poca preocupació que els mereix.

Guanyem també per una Girona on l’educació sigui realment prioritària.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Relats, racisme i agressions sexistes

Fa uns dies apareixia la notícia d’una violació que va tenir lloc a l’entorn de barraques aquestes Fires. Una notícia lamentable que m’entristia enormement en un any que Ajuntament i entitats hem posat molts esforços per tirar endavant un Punt Lila amb cara i ulls. S’ha fet molta i bona feina però és evident que no ha estat suficient (de fet, el suficient exigiria eradicar el patriarcat i això exigeix molt més que punts liles). A la indignació pels fets, però, s’hi suma la indignació per la notícia. Sempre igual. Darrera una aparent objectivitat hi apareix un relat que fàcilment condueix a interpretar que ella s’ho va buscar “Havien begut, es van embolicar i el noi la va forçar”. M’indigna, perquè aquest relat, a més, ha de partir necessàriament d’una filtració dels Mosssos d’Esquadra, que teòricament han de guardar confidencialitat. No n’hem après amb el cas de La Manada? Cal facilitar el linxament públic que practiquen alguns mitjans?

Aquest binomi premsa- cossos policials que porta a generar relats perversos no només es dóna en els casos d’agressions masclistes, les actuacions i discursos racistes en són un altre exemple. Des de comunicats sobre fets delictius on es destaca la nacionalitat de qui presumptament ha comès el delicte a actuacions policials fonamentades en lògiques racistes, per acabar escoltant com el regidor Berloso associa els MENAs a la inseguretat en determinats espais de la ciutat.

1145b504-a70d-4f7c-a738-f7727ced4906Precisament per denunciar aquest racisme institucional diverses organitzacions han convocat avui a la tarda una concentració a l’estació de trens. I és que estem fartes de que les necessitats socials (habitatge, educació, feina…) es responguin amb actuacions policials que a més van impregnades de prejudicis xenòfobs. Com s’entén si no que a un company de pell negra l’hagin aturat ja un munt de vegades per anar amb bicicleta només per preguntar-li si era seva? Com s’entenen si no les operacions policials en espais públics dirigides a perseguir els joves majoritàriament d’origen estranger que hi fan vida amb identificacions o rodes de reconeixement que ràpidament poden portar a una detenció sense garantir ni els drets bàsics de defensa?

Tant les filtracions interessades i les actuacions indiscriminades com les notícies als mitjans de comunicació que sovint se’n deriven, ajuden a crear relats de qüestionament de la víctima per una banda i racistes per l’altra que en cap cas ajuden a resoldre els problemes de fons sinó tot el contrari. Per això, comença a ser hora que tothom assumeixi la responsabilitat que té en aquest tema i sobretot que com a societat donem respostes des de l’empatia i la defensa del més vulnerable. De moment, ens veiem aquesta tarda #prouracismeinstitucional.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Quan són les institucions qui ens agredeix

5cad3d3a-981b-43c4-b700-6db035886b60Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Guanyem Girona!

La setmana passada un nou espai polític va aparèixer en escena amb força. Un manifest amb 40 signants inicials que en pocs dies han passat a 300 marcava els principis i la voluntat d’esdevenir candidatura per a les properes eleccions municipals. Tot plegat amb l’objectiu de que l’esquerra faci el salt al govern gironí i poder així avançar cap a una Girona social, popular, democràtica i republicana. Som moltes i molts els que estem cansats d’aquesta Girona aparador que oblida els barris i viu d’esquena a les dificultats de tantes famílies per tirar endavant amb dignitat, som moltes i molts els que no acceptem l’aposta única pel turisme i la ciutat de festivals i som més encara les que no compartim un model de gestió d’un govern descoordinat i tancat en sí mateix que no atén ni dona resposta a les demandes de la ciutadania.

guanyem.jpg

Per tot això, organitzacions polítiques com la CUP, Lluita Internacionalista, Pirates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, el Comú de Girona o Som Alternativa juntament amb gent d’arreu de la ciutat, hem treballat per fer possible aquest espai amb la voluntat que ens desbordi per totes bandes. Fa tot just una setmana es va presentar el manifest inicial amb persones ben diverses, conegudes o reconegudes en un o altre àmbit o més anònimes perquè són formiguetes de les que treballen sense focus. I s’ha convocat una assemblea oberta el dia 7 de novembre on convidem a assistir a tots els gironins i gironines que comparteixin els principis del manifest, que estiguin il·lusionades amb la possibilitat d’un canvi de govern a la ciutat i que vulguin formar-ne part. Serà a través d’aquesta assemblea i les que segueixin que entre totes i tots anirem donant forma a la candidatura: les llistes, el programa, la forma d’organització interna, el codi ètic… Així, a través de comissions, assemblees, debats oberts i el que calgui imaginarem la Girona que volem i l’anirem dibuixant juntes. Així, donarem  forma a una Girona on la participació ciutadana des dels barris i al cor del mateix ajuntament sigui la base de les decisions que prengui el govern, una Girona que posi el benestar de totes i tots els gironins i gironines al centre de la política, una Girona que s’estructuri i s’urbanitzi posant tots els barris al centre i pensant en les persones i en el nostre entorn, una Girona que posi en valor la diversitat i que faci real el de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segones les seves necessitats.

I a tu, que t’il·lusiona aquesta Girona transformadora, també t’hi comptem. T’animem a signar el manifest i t’esperem el 7 de novembre a les 19h al teatre del CC de Sant Narcís per començar a treballar junts per fer-la possible.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Memòria històrica. Moltes paraules i pocs fets.

Tal dia com avui, ara fa dos anys, fèiem un bonic acte en record a l’Antònia Adroher, qui va esdevenir primera regidora de l’Ajuntament de Girona precisament el 21 d’ocubre de l’any 1936. A través de les paraules de’n Món Marquès vam poder conèixer millor la figura de l’Antònia i l’important paper dels i les mestres de la república i en motiu de l’acte li vaig dedicar aquest article. L’acte va reunir una bona colla de regidores i exregidores de l’Ajuntament de Girona i bona part de la família que encara queda a la ciutat i, a més d’homenatjar la figura de l’Antònia Adroher, ens va servir per recollir signatures demanant un reconeixement a la que va ser la primera regidora municipal mitjançant, per exemple, la col·locació d’una placa en un lloc destacat de l’edifici consistorial com el mateix saló de plens.

MCUP7.jpgHan passat dos anys des que vam registrar aquesta petició i ho vam fer públic i, malgrat ho hem recordat en diverses ocasions, lamentem que fins a dia d’avui el govern convergent ha estat incapaç de tirar endavant aquesta iniciativa. Memòria històrica. Segur que n’heu sentit parlar la Madrenas en diverses ocasions, paraules boniques i declaracions d’intencions que només ha portat a la pràctica en casos comptats i davant la iniciativa i insistència d’altres grups municipals. En són exemple les diverses mocions aprovades en aquest sentit i que han quedat traduïdes en no res o en poc més que algun gest simbòlic, mocions pel 75è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover demanant justícia universal i memòria històrica, per la instal·lació de llambordins o plaques Stolpersteine en record a les persones de Girona deportades als camps de concentració nazis, per la retirada de la simbologia franquista de la via pública o per la revisió del nomenclàtor.

I és que és massa habitual això que les paraules boniques se les emporta el vent i precisament el del nomenclàtor és un altre cas del que volia fer esment. Perquè encara no fa un any que es va convocar per primera vegada la comissió del nomenclàtor i el govern ja n’està fent un ús absolutament interessat. Així, tot i que mai s’ha acordat la necessitat de fer canvis en el reglament de la comissió, fa temps que s’utilitza l’excusa d’aquesta modificació per no convocar noves reunions. Mentrestant, però, les darreres reunions que es van convocar van ser extraordinàries i amb un únic punt a l’ordre del dia proposat pel govern. Sense possibilitat, per tant, de seguir avançant en els reptes de feminització i eliminació de nomenclatura franquista com denunciàvem fa uns mesos (veure notícia). I això ens sap especialment greu perquè fa temps que hem traslladat al govern el nostre interès de concretar la denominació del pont sobre el riu Ter que dóna continuïtat a l’Avinguda de França com a Pont de Rosa Bonillo, en reconeixement a qui va ser infermera i líder sindical del Trueta durant anys. Proposta que té suport de la família de la Rosa i de la Junta de Personal de l’hospital. Tot plegat, fa que comencem a témer que els canvis en què el govern en teoria està treballant no siguin una estratègia per facilitar que es puguin vetar noms que no siguin del seu gust fet que seria molt greu.

Compromisos en forma de mocions que pràcticament no avancen, propostes assumides pel govern que no es concreten i queden en no res i fins i tot sembla que intents de manipular comissions com la de Nomenclàtor. Aquest és galdós llegat que ens deixarà el govern Madrenas sobre memòria històrica. Ah! I això sí, la retirada de les àligues franquistes del pont de l’Aigua. Celebrem aquesta retirada però recordem que queda molta feina per fer i  constatem que el govern gironí no està fent la feina que pertocaria en un tema com el de la memòria històrica que com a mínim de paraula, comparteixen. Lamentable.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget