Quatre anys d’oposició rigorosa i constructiva

Aquest maig farà quatre anys que la CUP-Crida per Girona superava totes les expectatives i treia 4 regidors i més de 5500 vots a les eleccions municipals. Nosaltres, la Laia, en Lluc, l’Ester i en Toni entomàvem el repte de defensar els interessos de les classes populars, la independència i la justícia social i una ciutat democràtica i de barris al plenari de l’Ajuntament. Els resultats feien impossible una alternativa de govern a Convergència però això no ha fet, en cap moment, que tinguéssim una actitud passiva. Ans el contrari. Durant aquest temps hem treballat de valent des de l’oposició per fer avançar la ciutat a partir dels paràmetres de la igualtat, l’ecologisme, la radicalitat democràtica i el feminisme. I ho hem fet sempre a prop dels treballadors municipals a qui hem donat suport sempre que ha fet falta.

I, honestament, hem aconseguit que s’avancés en bona mesura malgrat les reticències del Govern convergent. Recordem, per exemple, la nostra proposta d’uns serveis funeraris de qualitat a preus dignes i que ha portat a l’oferiment d’un pack a un preu més o menys just per part de l’empresa, la municipalització de les zones blaves i verdes, la gestió del servei d’aigües, avui en mans de l’Ajuntament com a conseqüència de la denúncia per corrupció que vam interposar contra l’empresa concessionària o la suma de complicitats a la petició històricament cupaire de deixar de posar la catifa vermella al rei espanyol. Són només quatre exemples de les diverses polítiques públiques que hem liderat des de l’oposició, gràcies també a la pressió popular, fent que l’equip de govern les assumís parcialment o total.

Tanmateix, també ens han quedat propostes al tinter, moltes, massa. Ens referim, per exemple, a temes com és el dret a l’habitatge, en què no hem aconseguit que el govern millorés les seves polítiques, la recollida del porta a porta, que només compta amb un petit experiment a Sant Daniel, o les polítiques culturals, educatives i esportives que han continuat oblidant els barris i el conjunt de gironines i gironins. Queda, doncs, molta feina per fer. Tasca que estem convençuts que Guanyem Girona liderarà des del Govern a partir del 26 de maig. I en aquest mentrestant, confiem haver estat a l’alçada de tots vosaltres. Ja ho sentirem a dir. En tot cas, gràcies per tants suports. Han sigut quatre anys inoblidables.

I pel que fa al bloc gràcies a totes i tots per llegir-nos durant aquest període. Han sigut més de 500 articles que, humilment, creiem que serveixen i serviran per resseguir la història política local d’aquests darrers quatre anys. Esperem haver ajudat a reflexionar, explicar i contrastar allò que els vostres ulls ja percebien en el dia a dia de la ciutat. I sobretot gràcies per tots els comentaris que ens heu fet arribar a través del bloc o directament al carrer. Ha sigut preciós.

PS: A partir d’ara us recomanem que seguiu el web www.guanyemgirona.cat on també hi trobareu articles.

Toni Granados Aguilera, Ester Costa Fita, Lluc Salellas Vilar i Laia Pèlach Saget

La Valoració de la Relació de Llocs de Treball de l’Ajuntament i la defensa dels drets laborals

Avui, en un ple extraordinari, s’ha aprovat la Valoració de la Relació de llocs de treball i les modificacions de conveni que han de permetre dur-la a terme, en definitiva, s’ha aprovat una nova estructura salarial pel personal municipal.  Nosaltres, el grup municipal de la CUP-Crida per Girona, hi hem votat en contra. Som conscients i compartim la necessitat de posar ordre a la gran disparitat de sous i complements que s’han anat acumulant al llarg dels anys, donant lloc a diferències injustificables o poc justificades entre el personal (sovint amb feines equiparables) tant a nivell salarial com de jornada. Un fet que, a més, provoca que, cada vegada més, treballar a l’Ajuntament de Girona sigui poc atractiu en comparació amb altres administracions (sous baixos, càrrega de feina elevada, manca de reconeixement, manca de possibilitats de fer carrera professional…), generant pèrdua de talent i experiència. Precisament per això, entenem que la VRLT era un tema important, necessari i llargament reivindicat pels sindicats.

L’acord, però, que avui hem portat a aprovació ajuda poc a aquesta ordenació, no resol allò que calia resoldre, neix amb moltes mancances i fins i tot generant nous problemes. La importància de fer aquest pas exigia un molt bon acord i entenem que aquest no ho és. D’una banda, el punt de partida era dolent, el treball encarregat al 2010 tenia ja moltes mancances que no s’han resolt a posteriori i que han acabat derivant en pedaços diversos per fer quadrar el que no quadrava. De l’altra, la gestió feta pel Govern per arribar aquest acord ha estat nefasta. S’ha caracteritzat per una manca de lideratge, deixant tot el pes de la feina als sindicats, i per un desinterès, que ha fet que passéssim d’una despreocupació inicial (des de 2013 que aquesta feina està pendent i ens consta que els sindicats fa anys que posen el tema sobre la taula sense resposta) a les presses d’última hora provocant un gran desconcert i nerviosisme per part del personal de l’Ajuntament. A això cal afegir-hi una manca d’informació o fins i tot desinformació i el fet de no donar audiència pública ni resposta als treballadors i treballadores afectades per aquest acord. L’exemple més evident n’és el fet de convocar una sessió informativa per part de la regidoria de RRHH sense possibilitat de fer preguntes, però també que això es porti a aprovació sense que s’hagin respost els dubtes plantejats per una colla de treballadors i treballadores en relació a l’afectació de l’acord al seu lloc de treball i les condicions del contracte, a la representativitat de la mesa de negociació o a la lògica a què responen els càlculs, valoracions, modificacions o la creació o eliminació de complements, entre d’altres.

Tot plegat, ha donat com a resultat un acord que, com deia, no resol allò que havia de resoldre, que manté diferències en les jornades i disparitat en els complements. Un acord que ha necessitat d’una colla de pedaços (quantitat fixa que compensi desequilibris, complements ad hoc per satisfer determinats col·lectius, modificacions de fitxes in extremis per facilitar que quadrin els números, l’exclusió dels habilitats nacionals i del personal de programes, augments de jornada per compensar manca de personal…) i que encara avui genera dubtes generalitzats sobre l’aplicació i l’afectació en diversos sentits. Tenim una plataforma d’afectats decidida a portar el cas a instàncies judicials i amb propostes sobre la taula que s’han ignorat, tenim diversos sindicats que s’han mostrat contraris a l’acord i diversos comunicats de col·lectius de treballadors i treballadores que parlen d’arbitrarietat, opacitat i unilateralitat  i que es senten no només perjudicats, sinó també menystinguts per la gestió de tot plegat i que alerten que l’acord posa en perill el bon funcionament de programes i serveis municipals com els centres cívics o les biblioteques. Tenim tant l’informe de l’interventor com del secretari que plantegen dubtes sobre el procediment seguit i l’aplicabilitat de l’acord. Tenim gent que va a votar a favor d’un referèndum fet a cuita-corrents i que ara diu que votaria que no i que manifesten sentir-se estafades ja que han vist modificades les fitxes dels seus llocs de treball sense que s’hagi consultat ni informat les àrees o col·lectius corresponents. I tenim sobretot una gran desconfiança  en què, un cop aprovat això, hi hagi un canvi d’actitud o voluntat per part de l’actual grup que governa de resoldre tots els dubtes i perjudicis plantejats. És evident que aquesta no és la manera com cal gestionar un pas així i és evident que l’argument que això és només un punt de partida té límits i que per construir qualsevol cosa cal, per començar, posar uns bons fonaments.

És per això que avui la CUP-Crida per Girona hem votat que no, malgrat sabíem que seríem un blanc fàcil per l’actual govern i determinats actors interessats a desprestigiar-nos ara que vénen eleccions. I ho hem fet després de demanar al govern, com han fet d’altres, que deixés aquest tema sobre la taula, precisament perquè estem d’acord que cal continuar treballant una proposta que requereix temps per tal que tothom estigui ben informat, pugui opinar, ser escoltat i obtenir resposta a dubtes i peticions. I no companyes, això no ha de significar una pèrdua per ningú, perquè els diners que té previst destinar el govern a augmentar salaris en base a l’acord  els pot aplicar igualment a millorar les retribucions de tothom mentre es segueix treballant per una bona valoració econòmica de la RLT. De fet, si aquesta fos la preocupació del govern, podria haver-ho fet fa una colla d’anys. Hem pres, doncs, la decisió que considerem més encertada per a defensar els drets laborals del personal de l’Ajuntament. Com sempre, restem a la disposició de tots els treballadors i treballadores per a resoldre dubtes o recollir noves propostes, i ens reafirmem en el nostre compromís per aconseguir unes condicions laborals dignes per a tota plantilla municipal, a qui aprofitem per agrair la bona feina que fan dia a dia. Compteu amb nosaltres.

---

  Laia Pèlach Saget

---

L’educació, estratègies i prioritats.

Fa uns dies es va fer públic un document que ha elaborat el conjunt de l’escola concertada de Girona i Salt. El document explicava els diferents posicionaments dels grups polítics a partir de la següent pregunta: Quin creieu que ha de ser el paper de l’escola concertada a Girona i a Salt i com des del vostre partit hi donareu suport?

El document forma part d’una estratègia que no compartim i així els ho hem traslladat des del primer moment, quan ens van proposar reunir-nos. No ens agrada i no compartim aquesta estratègia de lobby a través de la qual pretenen influenciar les famílies i el professorat de les seves escoles repartint-los un fulletó amb aquesta informació a les portes d’unes eleccions i encara menys quan aquestes eleccions són municipals i, per tant, poc tenen a veure amb el debat de fons: el finançament de l’escola concertada.

Al mateix temps, però, des de la CUP-Crida per Girona no hem volgut amagar-nos ni defugir un diàleg que entenem que és imprescindible en el context actual, en què la doble xarxa, pública i concertada, és una realitat a la nostra ciutat. Per això vam reunir-nos amb les i els representants de l’escola concertada i vam parlar llargament de la nostra aposta per una única xarxa educativa de titularitat i gestió pública, una escola catalana, crítica, gratuïta, laica, coeducadora, compensadora de les desigualtats, inclusiva, cohesionadora i participativa, una escola on cadascun d’aquests conceptes prenguin sentit i esdevinguin realitat.

Alhora, però, també vam compartir que el context actual a la nostra ciutat és el que és i que, malgrat les competències en educació a Catalunya recauen principalment en el Parlament de Catalunya, des dels municipis tenim marge per treballar (i l’obligació de fer-ho) tant en l’àmbit formal com, sobretot, en el no formal. És en aquest sentit que entenem que cal que l’educació sigui una prioritat de qualsevol govern a Girona i que per això cal comptar amb tots els recursos i agents a nivell educatiu a la nostra ciutat. Cal treballar colze a colze amb el Departament d’Ensenyament i amb tots els representants de la comunitat educativa i dinamitzar els espais de participació i decisió sobre educació a la ciutat per garantir que l’educació a Girona sigui una eina de transformació, d’equitat i cohesió social. Cal fer una estratègia conjunta de lluita contra la segregació escolar que inclogui necessàriament el compromís de l’escola concertada i alhora apostar per donar sentit a conceptes com el de ciutat educadora i educació a temps complet que entenen que l’educació es dóna arreu de la ciutat i en tots els temps de vida. Cal, doncs, incidir en tots els espais i temps, més enllà dels centres educatius, per generar més i millors oportunitats educatives i facilitar que tothom pugui construir el seu propi projecte de vida amb equitat i sense exclusions. Aquest és el repte i compromís cupaire que compartim i volem fer realitat amb Guanyem Girona.

---

  Laia Pèlach Saget

---

AGISSA al ple d’abril

Sé que tenim aquest bloc en estat una mica letàrgic. El ritme de precampanya amb Guanyem Girona sumat al ritme ja frenètic habitual que marquem els i les cupaires i a algunes paternitats sobreposades no ens han permès ocupar-nos-en tant com voldríem darrerament. Sigui com sigui, dilluns vam tenir ple i hi ha un tema que no voldríem deixar de comentar.  És el que fa referència a AGISSA, la modificació del contracte de l’Ajuntament amb aquesta empresa mixta que gestiona l’aigua a Girona.

Dilluns vam ser els únics que ens vam abstenir en aquest punt i miro d’explicar perquè. L’abstenció era en certa manera un aval a la feina dels tècnics municipals que actualment estan dirigint l’empresa gràcies al mandat judicial existent per la denúncia cupaire al soci privat per malversació. Al mateix temps, però, aquest punt va anar a ple de forma urgent i els grups municipals no vam tenir tota la informació fins al mateix dia del ple, fet que ens va fer molt difícil poder analitzar a fons tota la documentació que justificava les modificacions proposades. A més a més, són molts els dubtes que teníem i que no se’ns van resoldre tampoc al ple. D’entrada, entenem que si modifiquem les condicions del contracte de la pròrroga de 2013, estem reconeixent que aleshores es va fer malament (tot i que l’autocrítica del govern brilli per la seva absència), però alhora no queda clar a la documentació que hi hagi hagut una mala gestió per part d’AGISSA, o concretament de la part privada d’aquesta (Girona SA), i això ens obliga a preguntar-nos: si ara millorem les condicions per l’empresa mixta, no estem acceptant que les d’aleshores no els permetien donar un bon servei? Si, sense dir que hi ha hagut una mala gestió, reconeixem que cal posar més recursos econòmics per mantenir un bon servei, no estem reconeixent implícitament que fins ara no es podia gestionar de forma adequada? I la mateix temps, quan davant de la necessitat que l’empresa mixta obtingui més recursos per fer un bon servei l’única solució és que la part pública (que només ostenta un 20%) hi posi més diners, no estem fent, una vegada més, allò d’externalitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues? Perquè no s’exigeix a la part privada (que està a judici per irregularitats) que posi també més recursos? I com recuperarà la part pública aquests recursos que posa de més si el que fem és una modificació del contracte? D’altra banda, al ple no va aparèixer, però en els informes que constaven a la documentació s’estima que la societat tindrà un endeutament de 2.446.839€ a la finalització de la concessió. Per tant, la pregunta lògica és: com afectarà això a la municipalització del servei?

Com deia, masses dubtes no resolts, que ens van portar a l’abstenció. Tot plegat sumat a una desconfiança evident cap a un govern que, malgrat encarregar les auditories que van servir per detectar les irregularitats d’AGISSA i iniciar la comissió d’investigació, va optar per no fer res quan era evident que calia seguir investigant. Un govern que es va incorporar a la causa iniciada per la denúncia de la CUP dient que “no tenim cap constància d’irregularitats” i “ens personem com a acusació particular perquè és l’única fórmula jurídica que ens permet tenir tota la informació mentre s’instrueix el cas”. Unes paraules que vaig voler fer constar al ple, davant la incapacitat del govern per reconèixer-ho i per recordar que si ara mateix estem gestionant públicament AGISSA disposant de tota la informació i començant a treballar per la municipalització és perquè la CUP se la va jugar i va denunciar les possibles irregularitats a fiscalia. Finalment, una vegada més, al ple i aquí, continuem exigint màxima transparència en aquest tema i que es convoqui la Taula per a la gestió de l’aigua on participa Aigua és Vida per informar de tot aquest procés i demanem que, d’ara en endavant, es faci prèviament i amb el temps suficient perquè tant les entitats referents com els grups municipals puguem estudiar la documentació, resoldre els dubtes i prendre decisions informades.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Vaga feminista!

Demà és 8 de març i hi ha vaga general. És una vaga feminista com  la de les obreres tèxtils americanes, en la seva gran majoria dones immigrants, que després d’una dura lluita per demanar millors condicions laborals van acabar morint en un incendi el 25 de març de 1911. Una vaga que pretén fer-nos present d’on venim recordant les lluites feministes com aquesta que ens han portat on som i alhora exigir canvis presents i futurs per acabar amb aquesta societat patriarcal que ens oprimeix, ens discrimina i ens violenta pel sol fet de ser dones. És una vaga de 24h, laboral, però també de consum, estudiantil i de cures per fer evident que si parem les dones es para el món. Per això, demà, no anirem a la feina, no comprarem, no consumirem i no anirem a classe ni ens farem càrrec de les feines de casa. L’any passat vam aconseguir una fita històrica en el nostre país amb les manifestacions feministes més nombroses que hi ha hagut arreu i aquest any hi tornarem per dir alt i clar que estem fartes de la violència masclista, de la feminització de la pobresa, de la precarietat laboral, de l’escletxa salarial, de les dobles i triples jornades laborals, de les retallades de serveis públics que ens dificulten la gestió dels nostres temps, de les múltiples discriminacions que patim pel fet de ser dones de classe baixa, migrades, lesbianes, trans, o tenir alguna discapacitat o malaltia mental.

Per tot això, perquè ens sobren els motius, demà jo faré vaga i participaré de les mobilitzacions del feminisme anticapitalista i decolonial perquè el feminisme no és una moda a la qual sumar-se sinó una lluita de classe davant totes les opressions i discriminacions, una lluita que planta cara al feixisme masclista que aixeca al cap mentre algunes miren cap a una altra banda. La de demà, doncs, ha de ser una jornada de lluita, per això a primera hora farem piquets, a les 11 pintarem un mural reivindicatiu perquè la lluita feminista sigui ben visible en els dies que venen, després pintarem pancartes que posin paraules i a les múltiples reivindicacions feministes que demà seran protagonistes, dinarem juntes i compartirem debats i converses que ens faran més fortes i ens prepararem per la manifestació unitària a les 6 de la tarda. Demà, tot el dia, ens trobarem als carrers.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Molt més que un torneig

Abans de començar el període de festes nadalenques, Girona Acull i el jovent de la Forja van organitzar un torneig de futbol al Crec de Sant Daniel. Malgrat el dia fred i humit que s’havia aixecat i la pluja que amenaçava de començar a caure en qualsevol moment, des de ben aviat una colla de joves i no tan joves ho organitzaven tot per la matinal esportiva i el dinar final. El futbol era l’excusa, l’objectiu era posar a jugar i a compartir una colla de joves arribats més o menys recentment a la nostra ciutat després d’un llarg procés migratori i joves que han crescut o han vingut a estudiar a Girona, i fer-ho també entre veïns i veïnes de Sant Daniel, un dels barris on aquests joves nouvinguts han anat a parar i on uns i altres aprenen a conviure.

Jo m’ho vaig perdre, però em consta que la jornada va ser un èxit rotund: molta gent del barri i d’arreu, joc net, futbol antiracista i antisexista amb equips mixtes i diversos que van compartir molt més que la pilota. La pluja va caure i les monges del monestir van acollir el dinar final fent de Sant Daniel un barri que acull.

Sovint sentim parlar de l’esport com a eina de cohesió social, però són pocs els que donen sentit de debò a aquesta idea i sense dubte aquest torneig en va ser un bon exemple. I va ser, sobretot, una lliçó a tots aquells i aquelles que reivindiquen Girona com a ciutat acollidora des de la distància que els donen les seves vides de classe alta, volgudament allunyades de la diversitat que aporta aquesta acollida. Una lliçó a qui s’omple la boca amb el “welcome refugees”, però voldria triar quins són benvinguts i quins no i per això la única resposta que dóna a aquests darrers és la pressió policial. Perquè més enllà d’alguns recursos assistencialistes precaris, aquesta és la única resposta que ofereix el govern gironí a aquesta colla de joves que arriben a la ciutat amb les pors i l’esperança del qui emigra buscant noves oportunitats per ell i els seus.

Per sort, tenim la gent de Girona Acull que, d’una banda, denuncia la inacció i la resposta repressiva de les administracions i pressiona perquè donin noves respostes i serveis, i de l’altra, estén la mà a totes aquestes persones nouvingudes que no encaixen dins els programes encorsetats que hem previst per acollir-les. La gent de Girona Acull que els mostra que creu en elles, que un dia els renta la roba i un altre els fa companyia als bancs de l’estació, remou cel i terra perquè disposin d’acompanyament legal, els busca un pis on els acullin o una feina per tirar endavant i que, sobretot, marca el camí a seguir amb accions com amb aquest torneig implicant el teixit associatiu i generant complicitats per fer de Girona una ciutat no només acollidora sinó també cohesionada. I per sort, també, tenim jovent implicat i combatiu, que veu en el jovent que arriba d’arreu inquietuds com les seves, ganes de buscar-se la vida i gaudir-ne tirant endavant un projecte propi però lligat a les realitats de cadascun. Uns i altres són referents, no en dubteu, i convindria que el govern gironí en prengués exemple.

---

  Laia Pèlach Saget

---

La Nico

Us enredaria si us digués que la conec de fa temps, a la Nico la vaig conèixer, personalment, fa tot just un parell de setmanes. És cert, però, que fa molt més temps que en sento a parlar. De la Nico n’havia parlat fins i tot amb la Núria Terés quan a l’estiu del 2016 li vaig anar a explicar les jornades sobre educació que estàvem preparant per fer a Girona Est. I és que quan parles d’educació a Girona Est sempre hi vas a parar a la Nico, i tot i així no ens vam sortir que vingués a participar en aquelles jornades. Per això, m’ha fet il·lusió poder-ne parlar amb ella més tard. El lamentable fet que ens n’ha donat el motiu és els talls de llum que afecten Font de la Pòlvora (entre d’altres barris) dia rere dia i que provoquen malviure als veïns i veïnes que, a més, es senten desatesos pel govern gironí.

La referència de la Nico al barri és indiscutible especialment en la comunitat gitana i se l’ha guanyat a pols, treballant incansablement per la millora de les condicions de vida i les oportunitats dels seus veïns i veïnes. Això no només li reconeix la gent que viu i treballa a Girona Est, sinó també la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, la FAGIC, que ha decidit premiar-la en l’edició d’enguany dels premis que a dóna institucions, associacions, empreses i persones que s’esforcen per canviar el món. I ho fa destacant el seu compromís amb el barri de Font de la Pòlvora i la seva lluita en defensa del poble gitano, especialment com a promotora escolar i en associacions de dones.

La Nico ha fet moltes feines a la seva vida, havia treballat a la fleca del barri de Font de la Pòlvora i també ha tingut parada al mercat, però el seu reconeixement li ve sobretot de la tasca com a promotora escolar en el marc d’un programa per reduir l’absentisme escolar. Entrar en aquest programa va ser un repte per a ella, però els resultats l’avalen i la seva ha acabat esdevenint una figura clau d’enllaç no tan sols entre les famílies i l’escola sinó també entre aquestes i altres professionals i serveis del barri com els de la salut o socials.

Ahir una colla de gironins i gironines que viuen o coneixen de prop i estimen el barri de Font de la Pòlvora acompanyava la Nico a Barcelona a rebre aquest premi malgrat avui no té cap espai als mitjans de comunicació local. Gent com la Nico, però, són claus als nostres barris, gent que lluny dels focus mediàtics i sovint des d’un cert anonimat, dedica molt temps i esforç a transformar la societat des de les seves lluites veïnals i quotidianes, a vegades amb la complicitat i el suport de les administracions,  d’altres enfrontant-s’hi. Per això no només a la Nico sinó a tots els qui des dels vostres barris treballeu per fer una Girona millor us dedico aquest article, per donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir treballant. Enhorabona Nico, us necessitem.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Un nou IES poc pensat: premi per uns, menyspreu a molts altres.

Llegeixo la crònica a la premsa de la conferència electoralista que va fer Madrenas i malgrat li regalen dues pàgines senceres ni tan sols hi surt la paraula educació. No sé si l’alcaldessa en va parlar ahir o no (no vaig anar a escoltar-la), però és evident que l’educació no és una prioritat per aquest govern. Una mostra d’això és la manca de reacció davant l’anunci del departament d’Ensenyament de la creació d’un nou institut a Sarrià de Ter que afectava enormement la planificació educativa a la nostra ciutat. Al govern Madrenas hauria reaccionat immediatament davant de qualsevol menyspreu similar a la ciutat i a la  feina feta des de l’Ajuntament en la lluita contra la segregació escolar, però no ho va fer en aquest cas, i no va ser fins que una comissió del consell escolar va apretar en aquest sentit que va començar a fer gestions.

Des de la  CUP-Crida per Girona vam alertar des del primer moment dels perills que comporta aquesta decisió. Una decisió política que, de fet, té l’objectiu de pagar deutes pendents al president Roger Torrent, exalcalde de Sarrià i fer la campanya municipal al seu successor. L’institut de Sarrià és una reivindicació històrica, cert, com ho va ser en el seu moment el de Sant Gregori, el de Bescanó o el de Vilablereix i no per això deixa de ser qüestionable i més veient les conseqüències a nivell de segregació escolar que ha tingut l’entrada en funcionament d’alguns d’aquests IES. En tot cas, si és qüestionable el fons, encara ho són més les formes. La notícia es comunicava als equips directius i als governs dels IES i municipis afectats un dijous i divendres mateix sortia a premsa i apareixia públicament també una foto de feia dies dels dirigents d’ERC celebrant-ho. Tot plegat passava a pocs dies de tancament del termini per sol·licitar places (canvis) del professorat, mentre alguns encara tenien sobre la taula la proposta d’ampliació de l’IES de Celrà i en ple procés de treball de planificació per reduir la segregació escolar del Consell Municipal d’Educació de Girona. Un menyspreu en tota regla a la feina tècnica i política del territori i al professorat, famílies i alumnat que es veurà enormement afectat per aquesta decisió sense ser consultat i ni tan sols informat.

A Montjuïc també tenen una reivindicació històrica de la qual ja hem parlat en diverses ocasions i és que l’IES que tenen assignat, el Narcís Xifra, els queda lluny per accedir-hi a peu i no disposen d’un transport públic en condicions per traslladar-s’hi. La combinació d’autobús urbà pot comportar trajectes de mes d’una hora (recordem que l’horari intensiu aplicat fa uns anys comporta horaris de 8 a 3 aproximadament) i l’Ajuntament de Girona només ha estat capaç de posar-los un autobús a un preu molt superior a l’urbà. La demanda té sentit i pes per si mateixa, però en pren encara més quan ens ho mirem des de la lògica de la lluita contra la segregació escolar, ens interessa que la mainada de Montjuïc continuï anant al Xifra on es produeix un equilibri interessant de perfils d’alumnat, una diversitat que l’equip directiu i professorat entén com a riquesa i que ha sabut gestionar com a model d’èxit inclusiu. Aquest i molts més són temes que s’han posat sobre la taula de la comissió del CME de treball per a una escolarització equilibrada. Una feina que el Departament ha menyspreat i tirat per terra amb la decisió no consensuada de la creació del nou IES a Sarrià, de la mateixa manera que ha menyspreat la feina de planificació dels cicles formatius del Consell de la Formació Professional. La creació del nou IES significa la pèrdua de 2 grups d’ESO al Narcís Xifra i de retruc pot fer molt difícil el manteniment de les dues que hi quedarien, fet que pot generar un efecte fugida i empitjorar la segregació escolar ja existent a la nostra ciutat. El més greu és que el departament tot això ni ho ha tingut en compte, ni ho ha pensat, ni té respostes a tots els dubtes que han aparegut a la comunitat educativa del Xifra i a tota la ciutat arran de la notícia: com afectarà aquest canvi als docents del Xifra a nivell laboral? S’ha previst algun canvi en les adscripcions o la zonificació? Quantes línies d’ESO i batxillerat es preveu que calguin en els propers anys a la ciutat? on està previst ubicar-les? Com afecta això al projecte de Formació Professional del Xifra? I a la distribució de cicles de la resta de la ciutat? Un munt de dubtes ni resolts ni tan sols plantejats pel mateix departament amb respostes complexes i que no té sentit prendre sense la complicitat del territori.

La creació d’un nou institut no pot ser mai una mala notícia, però sí que ho pot ser les condicions en què apareix. La desinformació, el menyspreu a la feina feta al territori, la precipitació, la manca de consens i la multiplicitat de dubtes que envolten aquesta decisió fa evident que les coses s’han fet molt malament. I la reacció tèbia del govern gironí ens mostra la poca preocupació que els mereix.

Guanyem també per una Girona on l’educació sigui realment prioritària.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Relats, racisme i agressions sexistes

Fa uns dies apareixia la notícia d’una violació que va tenir lloc a l’entorn de barraques aquestes Fires. Una notícia lamentable que m’entristia enormement en un any que Ajuntament i entitats hem posat molts esforços per tirar endavant un Punt Lila amb cara i ulls. S’ha fet molta i bona feina però és evident que no ha estat suficient (de fet, el suficient exigiria eradicar el patriarcat i això exigeix molt més que punts liles). A la indignació pels fets, però, s’hi suma la indignació per la notícia. Sempre igual. Darrera una aparent objectivitat hi apareix un relat que fàcilment condueix a interpretar que ella s’ho va buscar “Havien begut, es van embolicar i el noi la va forçar”. M’indigna, perquè aquest relat, a més, ha de partir necessàriament d’una filtració dels Mosssos d’Esquadra, que teòricament han de guardar confidencialitat. No n’hem après amb el cas de La Manada? Cal facilitar el linxament públic que practiquen alguns mitjans?

Aquest binomi premsa- cossos policials que porta a generar relats perversos no només es dóna en els casos d’agressions masclistes, les actuacions i discursos racistes en són un altre exemple. Des de comunicats sobre fets delictius on es destaca la nacionalitat de qui presumptament ha comès el delicte a actuacions policials fonamentades en lògiques racistes, per acabar escoltant com el regidor Berloso associa els MENAs a la inseguretat en determinats espais de la ciutat.

Precisament per denunciar aquest racisme institucional diverses organitzacions han convocat avui a la tarda una concentració a l’estació de trens. I és que estem fartes de que les necessitats socials (habitatge, educació, feina…) es responguin amb actuacions policials que a més van impregnades de prejudicis xenòfobs. Com s’entén si no que a un company de pell negra l’hagin aturat ja un munt de vegades per anar amb bicicleta només per preguntar-li si era seva? Com s’entenen si no les operacions policials en espais públics dirigides a perseguir els joves majoritàriament d’origen estranger que hi fan vida amb identificacions o rodes de reconeixement que ràpidament poden portar a una detenció sense garantir ni els drets bàsics de defensa?

Tant les filtracions interessades i les actuacions indiscriminades com les notícies als mitjans de comunicació que sovint se’n deriven, ajuden a crear relats de qüestionament de la víctima per una banda i racistes per l’altra que en cap cas ajuden a resoldre els problemes de fons sinó tot el contrari. Per això, comença a ser hora que tothom assumeixi la responsabilitat que té en aquest tema i sobretot que com a societat donem respostes des de l’empatia i la defensa del més vulnerable. De moment, ens veiem aquesta tarda #prouracismeinstitucional.

---

  Laia Pèlach Saget

---

Quan són les institucions qui ens agredeix

Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!

---

  Laia Pèlach Saget

---