La degradació d’Expojove

expojove

Avui comença l’Expojove i un any més tornarà a haver-hi presència de l’exèrcit espanyol. Escric i penso que potser ara fa un any vaig començar un article exactament igual que començo aquest i és que després de la feina feta en el marc del Consell de Solidaritat i Cooperació liderada per les entitats de la Coordinadora d’ONGs Solidàries sembla mentida que continuem així. La feina va culminar en un codi ètic que havia de permetre prohibir la presència d’expositors “que atemptin contra la pau o els drets humans, ni tampoc la difusió, per qualsevol mitjà, d’elements bèl·lics o que fomentin la violència” (art. 5) però, una vegada més, del dit al fet, n’hi ha que es perden.

L’any passat l’alcaldessa va decidir menysprear el codi ètic i negociar amb l’exèrcit la seva presència sense uniforme com si la institució militar en sí no fos un element que fomenta la violència. L’exèrcit se’n va burlar quan, un cop dins el recinte firal, van posar-se l’uniforme i ara ens trobem atrapats un debat estèril de simbolisme quan la qüestió de fons és que l’exèrcit espanyol és, per definició, una opció per la resolució dels conflictes de manera violenta, una opció basada en un sistema jeràrquic i autoritari i en l’obediència acrítica (el “deber del militar” o la “firme creencia de estar haciendo en todo momento lo correcto en las situaciones más complejas”ho anomenen ells mateixos a la seva pàgina web). I és que aquesta és la clau que ens mou com a pacifistes i antimilitaristes. La nostra és l’aposta per la cultura de la pau, una aposta per la qual la ciutat de Girona va ser reconeguda a Europa i que no val defensar-la només amb paraules sinó que cal fer-ho amb fets. Una aposta que passa per buscar una resolució pacífica als conflictes i que requereix de reflexió i pensament crític, prevenció i cooperació, diàleg i empatia… Valors absolutament contraris al que representa l’exèrcit i que  prenen més sentit que mai en el nostre país quan dia rere dia estem mostrant al món formes de resistència activa no violenta com a estratègia política davant el feixisme. Ara més que mai hem de defensar i fer valer aquests valors de pau i diàleg i això suposa dir no a la presència de l’exèrcit a Expojove.

És evident que el codi ètic ha fracassat però també que la degradació de l’Expojove com a fira de la formació i l’ocupació va més enllà de la presència de l’exèrcit. El fet que enguany hi tinguin presència empreses com el Lidl, Mercadona, Carrefour que bàsicament deuen oferir sortides laborals sense cap exigència de formació i possiblement precàries, n’és un bon exemple. Davant d’això, la nostra proposta és clara, si el que volem és una fira que ofereixi oportunitats i perspectives de qualitat a nivell formatiu i laboral als nostres joves, cal un replantejament de la fira. Una fira que recordem que compta amb el suport clau del Departament d’Ensenyament que garanteix la presència de milers de joves a través de les visites dels instituts de secundària i que per tant no pot estar al servei dels interessos de mà d’obra barata de les empreses sinó que ha de respondre a les necessitats i allò que volem pels nostres joves. Cal que recuperem, doncs, els inicis de la fira, que recordem els interessos que la van originar, la repensem de dalt a baix i treballem per garantir que el estem oferint són sortides formatives i laborals de qualitat, si no és així no té cap sentit cap tipus de suport públic a la mateixa.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Petits avenços per uns Serveis Funeraris Dignes a Preus Justos

Fa uns dies hem llegit la notícia que l’Ajuntament de Girona ha recuperat l’assumpció de les gestions referents als cementiris municipals de la ciutat. Fins ara les feia la única empresa operadora de serveis funeraris a la nostra ciutat, un fet que condicionava clarament la llibertat de tria. Aquesta és doncs, una bona notícia que es deriva de la modificació de l’ordenança com a conseqüència d’una forta campanya impulsada per la CUP-Crida per Girona i de la feina del teixit ciutadà. La campanya va tenir diversos moments i accions: moció, recollida de signatures, rodes de premsa… no m’allargaré perquè ja ho hem explicat en altres ocasions.Cementiri_Municipal_de_Girona_-_Porta

La qüestió és que des del primer moment vam entendre que era un tema important i calia persistir, més enllà dels dubtes i estratègies de rentat de cara del govern convergent. No hem aconseguit, ni de lluny, tot el que volíem, la nostra aposta era clara: treballar per poder disposar d’uns serveis funeraris públics mancomunats amb altres municipis que garantissin qualitat a preus justos. Un model que funciona perfectament a municipis com Terrassa i pel qual també ha apostat Barcelona que segueix treballant en aquesta línia. Aquí, en canvi, la línia del govern ha estat sempre la d’avalar Mèmora i mantenir el joc de les grans multinacionals del sector, per exemple, anunciant conjuntament uns packs oferta que havien de ser la solució als preus prohibitius dels serveis funeraris a Girona, però que Mèmora ni tan sols anuncia a la seva web i que ens consta que s’apliquen ben poc. La pressió de la ciutadania, però, sí que ha permès avançar en termes de transparència i facilitar una certa competitivitat amb l’aprovació de l’ordenança i la publicació d’informació com les tarifes a la web municipal.

A més, però, el debat s’ha anat estenent arreu del territori i nosaltres vam voler portar-lo també a la diputació on vam aconseguir aprovar una moció que ha permès engegar el Servei d’Assistència als Municipis per a la Gestió de Cementiris i Serveis Funeraris. Aquest servei ofereix assessorament jurídic, tècnic i econòmic així com formació o recursos específics als municipis gironins per tal de poder gestionar directament els seus cementiris i altres serveis funeraris.

Veure fer-se realitat algunes de les nostres propostes ens anima i ens porta no a baixar la guàrdia sinó a continuar persistint per què també a la nostra ciutat puguem disposar realment d’uns serveis funeraris dignes a preus justos.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Campanya de donacions al Trueta. Algunes reflexions.

TruetaFa unes setmanes algun/a cupaire va fer saltar l’alarma arran d’un anunci als cinemes que publicitava una campanya de donacions per al Trueta (video). Tot plegat ha generat un debat intern prou interessant, intercanvi d’opinions amb membres del grup nacional de sanitat de la CUP i fins i tot una trobada amb responsables del mateix hospital per conèixer de primera mà tot el relacionat amb la campanya. La preocupació inicial és la pròpia de qualsevol grup polític d’esquerres (o així hauria de ser), la defensa a ultrança de la sanitat pública del nostre país.

Molts vam entendre que el missatge que transmetia l’anunci feia tremolar els pilars bàsics de la sanitat pública al donar entendre que el bon funcionament d’aquesta depèn de les aportacions de particulars. De fons, una idea de resignació, d’acceptar que els problemes relacionats amb la salut no es poden resoldre en l’àmbit públic sinó que és necessària la beneficència, la caritat… Tenir la sensació que anem enrere i que poc a poc anem desmuntant la lògica d’una societat i un sistema públic que ha de ser capaç de garantir els drets socials que tant han costat d’aconseguir. No costa gaire entendre aquest sistema de donacions com un element més del procés continuat i dissimulat de privatització de la sanitat pública. Ens consta que aquesta no és la finalitat de la campanya, ni la voluntat dels qui van decidir tirar-la endavant, i que només pretenen atraure a Girona donacions que fa gent d’aquí a hospitals de Barcelona i que servirien per cobrir aspectes accessoris.  Necessitem, però, dir ben clar que no es poden deixar les prioritats sanitàries en mans d’una campanya de màrqueting, d’un empresari o empresària que es vulgui fer propaganda o de particulars amb recursos agraïts per l’atenció rebuda al Trueta. Les prioritats sanitàries s’han de decidir i garantir públicament.

El debat de la campanya de donacions inclou un altre tema de fons, que és el sistema de desgravacions fiscals per donacions instaurat a l’estat espanyol. Un sistema que queda molt lluny de la proposta impositiva que defensem des de la CUP i que passa per enfortir i fer molt més redistributiu el sistema d’impostos per gravar molt més els beneficis del capital en comptes de permetre que aquest condicioni les polítiques públiques a través de les donacions i les conseqüents desgravacions. Un sistema, el de les donacions, que a més facilita corrupteles com vam denunciar en el cas de la donació donació del TSC a Sant Joan de Déu, suposadament a canvi de la contractació de l’empresa per part del SEM  (veure més detalls aquí) o que permet incoherències com el fet que l’escola Bell-lloc que, d’una banda, rep diners públics a través del concert educatiu per una activitat ben diferent a la de la salut, d’altra banda, destini diners a donacions al Trueta com una més de les seves campanyes de màrqueting.

Defensarem sempre i tant com calgui la sanitat pública i conseqüentment el Trueta però entenem que fer-ho passa també per qüestionar accions com aquesta campanya. Entenem que és una pràctica generalitzada entre molts centres sanitaris i per això la qüestionem com a tal i demanem una vegada més que es posi fi a la deriva privatitzadora que a través de mil i una vies està malmetent la sanitat pública a casa nostra.

*Article realitzat en col·laboració amb Ramon Serna, sindicalista del Trueta jubilat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Pressupostos participats. Per quan un replantejament?

Immerses en el procés de pressupostos participats, tornen a aparèixer les decepcions, crítiques i indignacions que fa anys que cuegen. Després de la primera ronda d’assemblees ja s’ha fet públic el comunicat de la Mancomunitat de Sta. Eugènia plantant-se davant del procés i el de l’AV de Barri Vell resolt a corre cuita amb el compromís directe de l’alcaldessa de fer efectiva una de les propostes guanyadores pendents encara. A més, les noves exigències sobtades i mal explicades pel que fa als projectes socials que volen cobrir-se des de pressupostos participats ha generat també el rebuig de diverses entitats veïnals. Una reunió amb diverses associacions de veïns i veïnes ens ha permès copsar aquest malestar i posar-hi paraules.

Moltes entitats tenen clar que el problema de fons és el desinterès del govern amb la proposta que en el seu moment es va veure obligat a acceptar. Alhora, però, reconeixen que al fer-se aquesta aposta el govern ha deixat d’invertir directament en la millora dels seus barris. Entrar en el joc dels pressupostos participats, doncs, no és una elecció sinó una obligació ja que, a través seu, el govern vehicula totes les propostes (arranjaments de voreres, il·luminació, instal·lacions lúdiques o esportives, millores en espais públics o fins i tot peticions d’interès clarament privat…) que els arriben al llarg de l’any tant des de les entitats com des dels mateixos veïns i veïnes. Així, han convertit els pressupostos en la via (o l’excusa) per resoldre moltes de les peticions veïnals.

Fa ja dos anys i mig de la moció de reformulació dels pressupostos participats que vam presentar des de la CUP-Crida per Girona i, tot i aprovar-se, mai s’ha complert. Els mateixos dos anys que fa que teòricament s’està revisant el reglament de pressupostos. El desinterès és evident. Oposició i veïns, però, cada vegada tenim més clar que cal descentralitzar el poder i les decisions sobre com es gestionen els recursos municipals. Els barris volen decidir més enllà de les partides previstes als pressupostos participats. Això requereix una àrea de participació forta i engrescada, una estructura de consells de barri i foment de la cultura de la participació. Una aposta certament difícil amb un govern que no hi ha cregut mai en la participació ni en la cessió de poder a la ciutadania. Una aposta, doncs, més aviat per treballar de cares a les properes eleccions amb la mirada en un govern de canvi.

La proposta actual, però, també és reformable, el descontentament de les associacions de veïns i veïnes parteix d’elements concrets. Fer convocatòries bianuals (no quatrianuals) pot ser part de la solució, però, només amb això, no canviem res. Esglaonar la participació per barris també pot ajudar a evitar el col·lapse que comporta al procés als equips tècnics que hi participen. Cal aclarir què entra dins el manteniment habitual de l’espai públic i què no i, des dels equips tècnics municipals, respondre amb diligència les propostes que arriben a través dels pressupostos participats però que no tenen sentit dins els mateixos. Cal que el procés de definició i elecció de les propostes es faci previ a l’aprovació de pressupostos, per garantir que aquests responen a les demandes veïnals. Cal suport tècnic en l’elaboració de les propostes, no només les urbanístiques sinó també quan les propostes són de tipus social. Calen normes clares per tothom per evitar desigualtats que generin descontentament i mals entesos entre barris. El  consens amb tots aquest punts és ampli, a què espera el govern a posar fil a l’agulla? El descontentament veïnal és cada any més evident, fins quan mirarà cap a una altra banda?


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple de març

El ple del passat dilluns va començar com ja és habitual amb l’informe de l’alcaldessa sobre ocupació. Seguim amb la visió triumfalista de l’augment de l’ocupació. Si bé és cert que l’alcaldessa ha acabat incorporant l’afirmació que cal millorar les condicions laborals, també ho és que no estan posant sobre la taula cap acció amb aquest objectiu.  D’altra banda, ni una paraula sobre les obres del TAV, estranya absència quan en teoria haurien d’estar a punt d’inaugurar-se, potser relacionada amb el canvi de to que han pres les exigències del govern convergent amb ADIF.

NoTenimRei

Després d’alguns punts de tràmit, el ple va agafar intensitat amb la desestimació del recurs de C’s a la declaració de persona non grata a Felip de Borbó. Discursos coneguts a una i altra banda que van tenir la millor de les respostes que podien tenir: la sentència que el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ens va regalar l’endemà mateix en favor de la llibertat d’expressió i multant l’estat per vulnerar-la amb la persecussió i enculpació a aquells qui l’exerceixen (recordeu que dissabte tenim una cita per celebrar-ho).

Una de les bones notícies que ens va portar el ple és l’inici del procés per a l’encomana de serveis a Sumar del Servei d’Assistència a Domicili. La nostra aposta era la remunicipalització, però la recuperació del servei era urgent, sobretot tenint en compte el mal servei que fa temps que oferia CLECE, l’empresa amb qui estava externalitzat, i la precarietat i vulneracions de drets laborals que infringia a les seves treballadores. Tot plegat, com hem denunciat en moltes altres externalitzacions, suposava incompliments de contracte que justificava de sobres haver fet el pas per recuperar el servei molt abans del que s’ha acabat fent i més quan al capdavant de l’àrea responsable hi hem tingut el PSC qui, tot i que des de l’oposició ja havia apostat per la municipalització, va ser incapaç de fer efectiu el canvi en el seu any i mig de mandat.

I d’aquest punt, a les mocions, de les quals m’agradaria destacar, d’una banda, l’impulsada per l’Associació de Música Moderna de Girona, que ens va permetre aprendre una mica més sobre la rumba a la nostra ciutat i donar tot el suport a la candidatura de la rumba catalana com a patrimoni immaterial de la UNESCO. I de l’altra la que hem estat treballant amb ERC-MES i que va anar endavant malgrat l’abstenció del govern. La moció proposava un replantejament de les convocatòries de beques i ajuts a l’educació que ofereix actualment l’Ajuntament de Girona amb la voluntat de esdevinguin eines per millorar la igualtat d’oportunitats dels infants de la nostra ciutat. Una moció oberta que haurem de treballar en el marc del CEM a qui reconeixíem que ha de tenir un paper més important també en els processos de seguiment d’aquestes convocatòries.

El ple va acabar amb un torn de precs i preguntes que, després de mesos sense pràcticament temps, anava farcit de dubtes i reflexions. Comprensible i necessari. Potser, doncs haurem de revisar les limitacions de temps consensuades per aquest apartat que totes reconeixem com clau per la tasca d’oposició al plenari.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Fent de xarnera pels joves desamparats

Girona. Fotos dels nanos immigrants extutelats que estan al carrer a Girona. Es passen moltes hores just darrera l'Estació Jove. Hi ha menors, per tant hauríeu de mirar de fer-los fotos de lluny i que no se'ls identifiqués.

Veient la situació de fa temps a Barcelona, era il·lús pensar que no ens arribaria però va ser Girona Acull qui va fer saltar totes les alarmes dels joves desemparats procedents de processos migratoris que vagaven pels carrers de la nostra ciutat. La diagnosi és coneguda, un gran nombre de joves menors d’edat arriben al nostre país de manera irregular, el volum i la tipologia dels joves fa poc adients i/o insuficients els recursos d’atenció de menors previstos al nostre país i que depenen bàsicament de la DGAIA. La mediatització del cas arran de la denúncia de Girona Acull va obligar a moure algunes fitxes i també des de la CUP vam entendre que calia buscar solucions. La resposta de les administracions era feble i tendia a tirar pilotes fora: la DGAIA opta per solucions d’urgència amb moltes mancances en el cas dels menors, però entén que un cop complerts els 18 anys deixen de ser responsabilitat seva. L’Ajuntament de Girona es recolza amb el fet de no disposar de recursos habitacionals per fer front a aquesta situació i tira la pilota a la responsabilitat d’administracions superiors.

I en aquest context, nosaltres, apostem per recolzar les demandes de Girona Acull i fer de xarnera amb les administracions. Hem creat una comissió específica amb cupaires que coneixen bé la situació. Ens hem reunit amb la DGAIA i el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies a Girona i amb la regidoria de Serveis Socials de l’Ajuntament, hem visitat alguns dels serveis on han recorregut aquests joves i hem seguit l’evolució del cas a través de Girona Acull. Sens dubte, el context del 155 és una barrera important que dificulta disposar de recursos per fer front a situacions extraordinàries com aquesta. Sovint, però, no només els recursos sinó també la predisposició de tots és el que cal. És així, com, de mica en mica les coses han anat rutllant, l’Ajuntament de Girona ja participa de la taula interadministrativa i de la gestora de casos creades per fer front a aquesta problemàtica, ha donat un allotjament d’urgència als joves que es trobaven al carrer durant aquestes dies de més fred, i ha posat un treballador social de referència pels nanos. No ens donem per satisfetes, les solucions encara són precàries i insuficients i manca agilitat en les mateixes, per tant cal continuar treballant per donar respostes estructurals, més estables i dignes també a mig i llarg termini. Precisament en aquest sentit s’ha aprovat la moció que hem proposat a la Diputació de Girona per tal que s’impliqui també en aquesta realitat coordinant-se amb les altres administracions i oferint els seus recursos.

Segur que no tot és mèrit nostre, de fet ho és sobretot de  Girona Acull a qui sens dubte cal agrair la denúncia, la persistència i les atencions d’urgència a aquests joves. Això tot just comença, cal millorar la coordinació entre els centres d’atenció d’urgència dels menors i els serveis socials de base responsables d’atendre’ls quan arribin a la majoria d’edat, establint protocols d’atenció i derivació entre uns i altres; cal repensar els models d’atenció previstos pels menors i plantejar-ne de nous per adaptar-se a aquesta nova realitat; cal aconseguir més recursos habitacionals per tal que aquesta necessitat no generi més pressió sobre la sobredemanda d’habitatge d’urgència ja existent fruït encara de les conseqüències nefastes de la bombolla immobiliària; cal abordar mesures més enllà de la urgència que passin per polítiques de formació i ocupació per aquests joves… En definitiva, els qui hi hem dedicat esforç, crec que ens mereixem la satisfacció de reconèixer les petites victòries però al mateix temps ens assegurem de continuar al peu del canó per evitar que desaparició de la pressió mediàtica o fins i tot la pressió mediàtica interessada en la criminalització dels joves desemboqui en una pèrdua d’interès per part de les administracions. Com sempre hi serem, al costat de les entitats, un peu al carrer i l’altre a les institucions.

[Foto: Quim Puig, el Punt Avui]


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Quan l’esport femení es redueix al màrqueting

Eren prop de les 12 i amb l’advertència de l’alcaldessa que a la mitjanit s’acabava el ple, tot i així al ple d’aquest mes vaig voler dedicar el temps que es mereixia a preguntar a la regidora d’esports sobre l’anomenat “Pla d’accions operatiu de foment de l’esport femení”.

Vaig tenir coneixement de l’existència del mateix arran de la nostra preocupació en relació a la manca de perspectiva de gènere en el Pla Estratègic de l’Esport. Aleshores, des de la regidoria d’esports es va justificar la manca d’accions en aquest àmbit amb el fet que s’estava fent un pla específic sobre dona i esport. De seguida vaig voler saber en què consistia. Una consulta ràpida em va permetre saber que el pla s’havia encarregat a TWISTERS Tourism & Creativity, tot i que el signa també Minimilks, grup de comunicació, en definitiva, dues empreses associades que es dediquen bàsicament al màrqueting. Curiosament, a través d’encàrrec directe, sense ni tan sols demanar diversos pressupostos. Un encàrrec a tres fases pel qual ja hem pagat 7269€. Primera sorpresa, com pot ser que un pla sobre dona i esport no s’encarregui a un empresa d’anàlisi esportiva o a una especialista en temes de gènere o encara millor, a una que compleixi les dues característiques? Doncs la resposta de la regidora va ser tremendament clara, com que es tracta de promocionar l’esport femení, el vam encarregar a una agència de màrqueting. Dit d’una altra manera, promocionem l’esport femení com qui ven un producte i de fet, el pla consisteix ben bé en això, en vendre Girona com a ciutat referent de l’esport femení. Tan lògic com ho veu ella i tan insubstancial com ho veig jo.

jornada_esport_femeni_2016_12És així, un pla centrat en la imatge, la creació de marca, la comunicació i la projecció internacional. Cap línia estratègica centrada en combatre esterotips i discriminacions o en treballar perquè les nenes i les dones practiquin més esport; cap objectiu que abordi la violència de gènere en l’àmbit esportiu; cap anàlisi ni proposta sobre les desigualtats existents entre els recursos municipals que van destinats a l’esport masculí i els que van a l’esport femení, ni sobre el rol i la posició de dones i homes en els clubs esportius i en els espais de decisió; i tampoc cap referència al Pla Municipal d’Igualtat de Gènere. D’aquí la segona sorpresa, zero coneixement del pla per part de l’àrea d’igualtat del consistori. Sincerament, veient el document, saber que la tècnica d’aquesta àrea hi havia tingut alguna cosa a veure m’hauria preocupat encara més, però no deixa de ser sorprenent que un treball d’aquest tipus es faci sense que l’àrea responsable de polítiques de gènere n’estigui al corrent.

Finalment, tercera sorpresa, el Pla d’accions operatiu de foment de l’esport femení és un document farcit de sexisme: llenguatge sexista, expressions estereotipades, anàlisis discriminatoris, observacions masclistes i exemples cossificadors. En són un bon exemple frases com “Amb l’esport es gaudeix d’una vida social més plena, factor molt important pel col·lectiu femení” (a diferència del masculí, s’entén) o “L’increment de la pràctica (esportiva) està relacionat amb els moviments internacionals Health and Beauty” (perquè, és clar, això és el que preocupa i ha de preocupar a les dones). També ho és el fet que posa com a exemple d’esport a l’alça el “Pole dance” del qual diu que està de moda entre les celebrities (element especialment rellevant per les dones, sempre tan superficials, oi?). Si no sabeu què és el “pole dance” us animo a posar-ho al cercador d’internet i demanar-ne imatges, de seguida us adonareu que no correspon a cap de les que considerem com a disciplina esportiva. I per contraposar al “perfil” de dones que practiquen el pole dance parla de “dones tot terreny” com si aquesta fos una altra categoria de dones a qui pertoquen altres tipus d’esport. Fins i tot en l’anàlisi del perquè les dones no practiquen tan esport s’atreveixen a dir que existeixen “barreres biològiques” en relació a la pràctica de l’esport per part de les dones, o que les adolescents abandonen l’esport per motius com que “no suporten la pressió”, que “no volen tenir contacte físic” (estem parlant d’adolescents) o que “tenen mandra o desgana”.

En fi, un pla que és despropòsit absolut, en l’enfocament, en el redactat i en les propostes que planteja, molt lluny del que entenc que hauria de ser un pla de foment de l’esport femení, molt lluny del que necessitem i esperem del nostre ajuntament les dones gironines i especialment aquelles que practiquen o es dediquen a l’esport.

[Foto: pedresdegirona.com]


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget