Un nou IES poc pensat: premi per uns, menyspreu a molts altres.

NarcísXifraLlegeixo la crònica a la premsa de la conferència electoralista que va fer Madrenas i malgrat li regalen dues pàgines senceres ni tan sols hi surt la paraula educació. No sé si l’alcaldessa en va parlar ahir o no (no vaig anar a escoltar-la), però és evident que l’educació no és una prioritat per aquest govern. Una mostra d’això és la manca de reacció davant l’anunci del departament d’Ensenyament de la creació d’un nou institut a Sarrià de Ter que afectava enormement la planificació educativa a la nostra ciutat. Al govern Madrenas hauria reaccionat immediatament davant de qualsevol menyspreu similar a la ciutat i a la  feina feta des de l’Ajuntament en la lluita contra la segregació escolar, però no ho va fer en aquest cas, i no va ser fins que una comissió del consell escolar va apretar en aquest sentit que va començar a fer gestions.

Des de la  CUP-Crida per Girona vam alertar des del primer moment dels perills que comporta aquesta decisió. Una decisió política que, de fet, té l’objectiu de pagar deutes pendents al president Roger Torrent, exalcalde de Sarrià i fer la campanya municipal al seu successor. L’institut de Sarrià és una reivindicació històrica, cert, com ho va ser en el seu moment el de Sant Gregori, el de Bescanó o el de Vilablereix i no per això deixa de ser qüestionable i més veient les conseqüències a nivell de segregació escolar que ha tingut l’entrada en funcionament d’alguns d’aquests IES. En tot cas, si és qüestionable el fons, encara ho són més les formes. La notícia es comunicava als equips directius i als governs dels IES i municipis afectats un dijous i divendres mateix sortia a premsa i apareixia públicament també una foto de feia dies dels dirigents d’ERC celebrant-ho. Tot plegat passava a pocs dies de tancament del termini per sol·licitar places (canvis) del professorat, mentre alguns encara tenien sobre la taula la proposta d’ampliació de l’IES de Celrà i en ple procés de treball de planificació per reduir la segregació escolar del Consell Municipal d’Educació de Girona. Un menyspreu en tota regla a la feina tècnica i política del territori i al professorat, famílies i alumnat que es veurà enormement afectat per aquesta decisió sense ser consultat i ni tan sols informat.

A Montjuïc també tenen una reivindicació històrica de la qual ja hem parlat en diverses ocasions i és que l’IES que tenen assignat, el Narcís Xifra, els queda lluny per accedir-hi a peu i no disposen d’un transport públic en condicions per traslladar-s’hi. La combinació d’autobús urbà pot comportar trajectes de mes d’una hora (recordem que l’horari intensiu aplicat fa uns anys comporta horaris de 8 a 3 aproximadament) i l’Ajuntament de Girona només ha estat capaç de posar-los un autobús a un preu molt superior a l’urbà. La demanda té sentit i pes per si mateixa, però en pren encara més quan ens ho mirem des de la lògica de la lluita contra la segregació escolar, ens interessa que la mainada de Montjuïc continuï anant al Xifra on es produeix un equilibri interessant de perfils d’alumnat, una diversitat que l’equip directiu i professorat entén com a riquesa i que ha sabut gestionar com a model d’èxit inclusiu. Aquest i molts més són temes que s’han posat sobre la taula de la comissió del CME de treball per a una escolarització equilibrada. Una feina que el Departament ha menyspreat i tirat per terra amb la decisió no consensuada de la creació del nou IES a Sarrià, de la mateixa manera que ha menyspreat la feina de planificació dels cicles formatius del Consell de la Formació Professional. La creació del nou IES significa la pèrdua de 2 grups d’ESO al Narcís Xifra i de retruc pot fer molt difícil el manteniment de les dues que hi quedarien, fet que pot generar un efecte fugida i empitjorar la segregació escolar ja existent a la nostra ciutat. El més greu és que el departament tot això ni ho ha tingut en compte, ni ho ha pensat, ni té respostes a tots els dubtes que han aparegut a la comunitat educativa del Xifra i a tota la ciutat arran de la notícia: com afectarà aquest canvi als docents del Xifra a nivell laboral? S’ha previst algun canvi en les adscripcions o la zonificació? Quantes línies d’ESO i batxillerat es preveu que calguin en els propers anys a la ciutat? on està previst ubicar-les? Com afecta això al projecte de Formació Professional del Xifra? I a la distribució de cicles de la resta de la ciutat? Un munt de dubtes ni resolts ni tan sols plantejats pel mateix departament amb respostes complexes i que no té sentit prendre sense la complicitat del territori.

La creació d’un nou institut no pot ser mai una mala notícia, però sí que ho pot ser les condicions en què apareix. La desinformació, el menyspreu a la feina feta al territori, la precipitació, la manca de consens i la multiplicitat de dubtes que envolten aquesta decisió fa evident que les coses s’han fet molt malament. I la reacció tèbia del govern gironí ens mostra la poca preocupació que els mereix.

Guanyem també per una Girona on l’educació sigui realment prioritària.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

Relats, racisme i agressions sexistes

Fa uns dies apareixia la notícia d’una violació que va tenir lloc a l’entorn de barraques aquestes Fires. Una notícia lamentable que m’entristia enormement en un any que Ajuntament i entitats hem posat molts esforços per tirar endavant un Punt Lila amb cara i ulls. S’ha fet molta i bona feina però és evident que no ha estat suficient (de fet, el suficient exigiria eradicar el patriarcat i això exigeix molt més que punts liles). A la indignació pels fets, però, s’hi suma la indignació per la notícia. Sempre igual. Darrera una aparent objectivitat hi apareix un relat que fàcilment condueix a interpretar que ella s’ho va buscar “Havien begut, es van embolicar i el noi la va forçar”. M’indigna, perquè aquest relat, a més, ha de partir necessàriament d’una filtració dels Mosssos d’Esquadra, que teòricament han de guardar confidencialitat. No n’hem après amb el cas de La Manada? Cal facilitar el linxament públic que practiquen alguns mitjans?

Aquest binomi premsa- cossos policials que porta a generar relats perversos no només es dóna en els casos d’agressions masclistes, les actuacions i discursos racistes en són un altre exemple. Des de comunicats sobre fets delictius on es destaca la nacionalitat de qui presumptament ha comès el delicte a actuacions policials fonamentades en lògiques racistes, per acabar escoltant com el regidor Berloso associa els MENAs a la inseguretat en determinats espais de la ciutat.

1145b504-a70d-4f7c-a738-f7727ced4906Precisament per denunciar aquest racisme institucional diverses organitzacions han convocat avui a la tarda una concentració a l’estació de trens. I és que estem fartes de que les necessitats socials (habitatge, educació, feina…) es responguin amb actuacions policials que a més van impregnades de prejudicis xenòfobs. Com s’entén si no que a un company de pell negra l’hagin aturat ja un munt de vegades per anar amb bicicleta només per preguntar-li si era seva? Com s’entenen si no les operacions policials en espais públics dirigides a perseguir els joves majoritàriament d’origen estranger que hi fan vida amb identificacions o rodes de reconeixement que ràpidament poden portar a una detenció sense garantir ni els drets bàsics de defensa?

Tant les filtracions interessades i les actuacions indiscriminades com les notícies als mitjans de comunicació que sovint se’n deriven, ajuden a crear relats de qüestionament de la víctima per una banda i racistes per l’altra que en cap cas ajuden a resoldre els problemes de fons sinó tot el contrari. Per això, comença a ser hora que tothom assumeixi la responsabilitat que té en aquest tema i sobretot que com a societat donem respostes des de l’empatia i la defensa del més vulnerable. De moment, ens veiem aquesta tarda #prouracismeinstitucional.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Quan són les institucions qui ens agredeix

5cad3d3a-981b-43c4-b700-6db035886b60Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Guanyem Girona!

La setmana passada un nou espai polític va aparèixer en escena amb força. Un manifest amb 40 signants inicials que en pocs dies han passat a 300 marcava els principis i la voluntat d’esdevenir candidatura per a les properes eleccions municipals. Tot plegat amb l’objectiu de que l’esquerra faci el salt al govern gironí i poder així avançar cap a una Girona social, popular, democràtica i republicana. Som moltes i molts els que estem cansats d’aquesta Girona aparador que oblida els barris i viu d’esquena a les dificultats de tantes famílies per tirar endavant amb dignitat, som moltes i molts els que no acceptem l’aposta única pel turisme i la ciutat de festivals i som més encara les que no compartim un model de gestió d’un govern descoordinat i tancat en sí mateix que no atén ni dona resposta a les demandes de la ciutadania.

guanyem.jpg

Per tot això, organitzacions polítiques com la CUP, Lluita Internacionalista, Pirates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, el Comú de Girona o Som Alternativa juntament amb gent d’arreu de la ciutat, hem treballat per fer possible aquest espai amb la voluntat que ens desbordi per totes bandes. Fa tot just una setmana es va presentar el manifest inicial amb persones ben diverses, conegudes o reconegudes en un o altre àmbit o més anònimes perquè són formiguetes de les que treballen sense focus. I s’ha convocat una assemblea oberta el dia 7 de novembre on convidem a assistir a tots els gironins i gironines que comparteixin els principis del manifest, que estiguin il·lusionades amb la possibilitat d’un canvi de govern a la ciutat i que vulguin formar-ne part. Serà a través d’aquesta assemblea i les que segueixin que entre totes i tots anirem donant forma a la candidatura: les llistes, el programa, la forma d’organització interna, el codi ètic… Així, a través de comissions, assemblees, debats oberts i el que calgui imaginarem la Girona que volem i l’anirem dibuixant juntes. Així, donarem  forma a una Girona on la participació ciutadana des dels barris i al cor del mateix ajuntament sigui la base de les decisions que prengui el govern, una Girona que posi el benestar de totes i tots els gironins i gironines al centre de la política, una Girona que s’estructuri i s’urbanitzi posant tots els barris al centre i pensant en les persones i en el nostre entorn, una Girona que posi en valor la diversitat i que faci real el de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segones les seves necessitats.

I a tu, que t’il·lusiona aquesta Girona transformadora, també t’hi comptem. T’animem a signar el manifest i t’esperem el 7 de novembre a les 19h al teatre del CC de Sant Narcís per començar a treballar junts per fer-la possible.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Memòria històrica. Moltes paraules i pocs fets.

Tal dia com avui, ara fa dos anys, fèiem un bonic acte en record a l’Antònia Adroher, qui va esdevenir primera regidora de l’Ajuntament de Girona precisament el 21 d’ocubre de l’any 1936. A través de les paraules de’n Món Marquès vam poder conèixer millor la figura de l’Antònia i l’important paper dels i les mestres de la república i en motiu de l’acte li vaig dedicar aquest article. L’acte va reunir una bona colla de regidores i exregidores de l’Ajuntament de Girona i bona part de la família que encara queda a la ciutat i, a més d’homenatjar la figura de l’Antònia Adroher, ens va servir per recollir signatures demanant un reconeixement a la que va ser la primera regidora municipal mitjançant, per exemple, la col·locació d’una placa en un lloc destacat de l’edifici consistorial com el mateix saló de plens.

MCUP7.jpgHan passat dos anys des que vam registrar aquesta petició i ho vam fer públic i, malgrat ho hem recordat en diverses ocasions, lamentem que fins a dia d’avui el govern convergent ha estat incapaç de tirar endavant aquesta iniciativa. Memòria històrica. Segur que n’heu sentit parlar la Madrenas en diverses ocasions, paraules boniques i declaracions d’intencions que només ha portat a la pràctica en casos comptats i davant la iniciativa i insistència d’altres grups municipals. En són exemple les diverses mocions aprovades en aquest sentit i que han quedat traduïdes en no res o en poc més que algun gest simbòlic, mocions pel 75è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover demanant justícia universal i memòria històrica, per la instal·lació de llambordins o plaques Stolpersteine en record a les persones de Girona deportades als camps de concentració nazis, per la retirada de la simbologia franquista de la via pública o per la revisió del nomenclàtor.

I és que és massa habitual això que les paraules boniques se les emporta el vent i precisament el del nomenclàtor és un altre cas del que volia fer esment. Perquè encara no fa un any que es va convocar per primera vegada la comissió del nomenclàtor i el govern ja n’està fent un ús absolutament interessat. Així, tot i que mai s’ha acordat la necessitat de fer canvis en el reglament de la comissió, fa temps que s’utilitza l’excusa d’aquesta modificació per no convocar noves reunions. Mentrestant, però, les darreres reunions que es van convocar van ser extraordinàries i amb un únic punt a l’ordre del dia proposat pel govern. Sense possibilitat, per tant, de seguir avançant en els reptes de feminització i eliminació de nomenclatura franquista com denunciàvem fa uns mesos (veure notícia). I això ens sap especialment greu perquè fa temps que hem traslladat al govern el nostre interès de concretar la denominació del pont sobre el riu Ter que dóna continuïtat a l’Avinguda de França com a Pont de Rosa Bonillo, en reconeixement a qui va ser infermera i líder sindical del Trueta durant anys. Proposta que té suport de la família de la Rosa i de la Junta de Personal de l’hospital. Tot plegat, fa que comencem a témer que els canvis en què el govern en teoria està treballant no siguin una estratègia per facilitar que es puguin vetar noms que no siguin del seu gust fet que seria molt greu.

Compromisos en forma de mocions que pràcticament no avancen, propostes assumides pel govern que no es concreten i queden en no res i fins i tot sembla que intents de manipular comissions com la de Nomenclàtor. Aquest és galdós llegat que ens deixarà el govern Madrenas sobre memòria històrica. Ah! I això sí, la retirada de les àligues franquistes del pont de l’Aigua. Celebrem aquesta retirada però recordem que queda molta feina per fer i  constatem que el govern gironí no està fent la feina que pertocaria en un tema com el de la memòria històrica que com a mínim de paraula, comparteixen. Lamentable.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


30 anys amb un servei municipal d’autobusos

Un 11 d’octubre ara fa 30 anys es va aprovar la creació de TMG SAU, s’apostava per gestionar el servei públic de bus urbà a Girona a través d’una fórmula mixta entre l’Ajuntament de Girona i l’Hispano Hilarienca. Des d’aleshores l’aposta per la gestió pública ha anat augmentant i el 2016 l’Ajuntament va acabar adquirint el 100% del capital. L’aniversari sembla que passarà sense pena ni glòria a la casa gran, però són 30 anys de gestió pública d’un servei essencial per a la nostra ciutat que en aquest temps ha canviat molt, moltíssim. El nombre de línies i les seves freqüències han crescut amb la ciutat i el canvi d’hàbits de la ciutadania, que de mica en mica va veient el transport públic com una bona alternativa (en molts sentits) al cotxe privat. Per això, volem aprofitar l’ocasió per felicitar totes i tots els treballadors que han fet possible aquest servei durant tots aquests anys i que continuen portant-nos amunt i avall de la ciutat.

TMgNo tot són flors i violes, però, només cal veure com el bus urbà és un tema recorrent al ple i són contínues les mocions, precs i preguntes demanant explicacions i millores tant per part de l’oposició com fins i tot d’entitats ciutadanes. I és que els recursos destinats al bus urbà no han augmentat al ritme que ho han fet el nombre d’usuaris i usuàries, l’any 2017 s’han realitzat un total de 3.206.351 viatges, que significa el doble de fa 10 anys,  Ho demostra el fet que el cost per viatger ha baixat d’1.67€ el 2011 a l’1.56€ el 2017. Al mateix temps, cal observar que si bé des del 2005 al 2010 es va produir un creixement accelerat del nombre d’usuaris i usuàries, el creixement ha estat molt més lent coincidint amb l’etapa de govern convergent. Tenim, doncs, reptes pendents que exigeixen més inversió municipal i si l’aposta per una mobilitat més sostenible és real, si debò volem reduir el nombre de vehicles de motor a la nostra ciutat i guanyar espai per les persones, cal destinar més recursos al bus urbà. Noves línies per, per exemple, donar resposta a la mobilitat escolar, la mobilitat nocturna o enllaçar amb aparcaments dissuasius o millorar freqüències i enllaços entre línies, són reptes que s’han posat sobre la taula. Fer-los possibles requereix, sens dubte un augment del personal en una plantilla que està al límit i també un actualització de la flota que ha de passar, sens dubte per l’adaptació a la diversitat funcional i l’eficiència energètica. També, però, cal posar fil a l’agulla amb la construcció de les noves cotxeres, una necessitat reconeguda per tothom però que el govern ha estat incapaç de tirar endavant.

En definitiva, com deia, una aposta ferma pel bus urbà i un augment suficient de recursos públics són imprescindibles per fer un nou salt en la mobilitat a la nostra ciutat, però també cal plantejar debats i noves propostes com la de la gratuïtat del servei, tal i com estan fent a diverses ciutats europees, la municipalització de les línies que connecten amb altres municipis i encara estan en mans de TEISA, la potenciació de la intermodalitat en el marc de l’àrea urbana o el foment de noves formes de mobilitat com el vehicle compartit. Propostes que des de la CUP-Crida per Girona ja hem posat sobre la taula al ple municipal. I és que, de fet, TMG és actualment més que un servei d’autobusos, ja que des d’aquesta empresa pública també es gestiona el servei de Girocleta que es va municipalitzar amb èxit el 2013 i que des de llavors ha tingut un creixement exponencial. Per això, entenem que cal impulsar TMG com l’empresa pública de serveis per a la mobilitat a la ciutat incorporant-t’hi també altres serveis claus com la gestió d’aparcaments municipals. Celebrem, doncs, aquests 30 anys valorant la feina feta i donant-hi un nou impuls que ens permeti transformar la mobilitat i fer de Girona una ciutat més agradable i sostenible.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Expulsades de Girona

2018-09-09_PlaLocalHabitatge_banner (1)1.161 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder afrontar el cost del lloguer. 823 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder assumir les quotes de la hipoteca. 1122 habitatges buits a la nostra ciutat. 687€ mensuals costa de mitjana un pis de tres habitacions a Girona (un 10,81% més que ara fa un any). Més de 600 habitatges d’ús turístic hi ha actualment a la ciutat de Girona, la majoria al Barri Vell (fa menys de 5 anys, el desembre de 2013, n’eren 39). Com que no disposa d’un parc públic suficient, l’Ajuntament de Girona s’ha hagut de gastar 10.094€ en lloguers de pisos turístics i 13049€ més en hosteleria el primer semestre de 2018 per fer front a l’emergència habitacional de famílies gironines.

Aquestes són les dades que dibuixen la problemàtica de l’habitatge a la nostra ciutat i són el centre de la iniciativa ciutadana que hem impulsat per exigir al govern municipal solucions ja per garantir el dret a l’habitatge. Però en aquest article no us vull parlar de dades sinó posar-hi cares, les cares d’aquells qui pateixen en primera persona el desinterès i la incapacitat del govern actual per fer front a la problemàtica de l’habitatge. I ho faré a partir del cas de la Margarida (que no es diu Margarida) que us mostrarà que,  malgrat ni Marta Madrenas ni Eva Palau vulguin reconèixer-ho, a Girona hi ha gent que es queda al carrer i no per voluntat pròpia.

La Margarida és una senyora d’uns 50 anys que fa temps vivia en un habitatge de lloguer amb la seva parella i que per motius econòmics com a conseqüència de la pèrdua de feina va ser desnonada. Tot plegat va portar la Margarida a malviure en dues places de pàrking a l’edifici on havia viscut sempre. La Margarida portava mesos vivint al carrer, però ella no vol ni ha volgut mai viure al carrer. Això ho tenien clar unes bones veïnes seves que han fet mans i mànigues per trobar-li una llar. S’han desesperat de trucar portes i no trobar solucions, igual que els tècnics municipals es desesperen de rebre gent i no poder donar solucions o poder oferir només solucions deficients.

Poder disposar d’un habitatge avui a la nostra ciutat és una quimera per a moltes, moltíssimes famílies. No només els preus s’enfilen més i més sinó que les exigències i requisits per qualsevol lloguer són inassumibles per moltíssimes persones: entrades de dos i tres mesos de lloguer i contractes laborals indefinits o de llarga durada i amb sous mínims que responen poc a la realitat del nostre mercat laboral, són imprescindibles en qualsevol cas. Sovint, però, també una mirada racista i classista, o com a mínim de desconfiança envers l’altre, per part de qui pren la decisió, esdevé un entrebanc. Tot plegat fa impossible per moltes famílies a la nostra ciutat poder accedir a un habitatge en el mercat immobiliari. Aquí és on ens porta un mercat absolutament desregulat que posa per davant la propietat privada al dret a l’habitatge. Per això és imprescindible l’administració. A Girona, però, el govern fa temps que no fa el que li pertoca i les eines de què disposem són clarament insuficients en un context com aquest.

D’una banda, durant anys tècnics i tècniques de l’oficina d’habitatge han gestionat la urgència dels desnonaments, però el govern mai s’ha atrevit a qüestionar de fons aquesta pràctica promoguda per bancs i altres grans tenidors i que ha portat milers de famílies a perdre la seva llar. De l’altra, no disposem ni de lluny de prou parc públic per suportar les necessitats d’habitatge, ni s’ha treballat per frenar l’augment de preus ni per augmentar el parc de lloguer assequible, que és el que hauria de fer una bona política pública municipal d’habitatge. Per això, quan persones com la Margarida truquen a l’ajuntament, hi troben comprensió per part dels tècnics i tècniques però no solucions vàlides. La mesa d’emergència que assigna pisos públics d’emergència està saturada, només pot fer que prioritzar famílies amb menors i acumula una llarga llista d’espera; la borsa de mediació per lloguer està mig oblidada i no rep pisos nous bàsicament perquè no ofereix ni seguretat ni incentius prou interessants a la propietat; les llistes per accedir a habitatge protegit no creixen més perquè la gent (i els i les tècniques de l’oficina d’habitatge) hi ha perdut la confiança i els ajuts d’urgència que ofereixen des de serveis socials no permeten fer front a les exigències d’accés a un habitatge de lloguer al mercat.

La Margarida ha acabat anant a viure a un poble a l’interior, expulsada de la seva ciutat. Allà els preus de l’habitatge són més econòmics. Les veïnes li han buscat un pis que pogués pagar amb la minsa aportació que rep i han intermediat amb la propietària per superar reticències (no ha estat fàcil) i els serveis socials gironins han fet front a l’entrada (a Girona impossible). Que trist. La Margarida tindrà un sostre però ha hagut de marxar de la seva ciutat i allunyar-se de la seva minsa xarxa de suport. Aquesta és la dinàmica que Madrenas provoca i no fa res per canviar. Potser és que ja li està bé. Potser és el que vol. Una Girona on només la gent amb calers (turistes o residents) pugui viure. Calcem-nos!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget