Aprendre a nedar. Tan fàcil o tan difícil.

Mulla't per l'esclerosi múltiple a la Piscina Municipal de la Devesa de Girona, a les 12 del migdia,

Aquest matí, com acostumo a fer molts dies d’estiu he anat a la piscina municipal amb la mainada  i us en volia compartir dos anècdotes/reflexions. En primer lloc, al vestuari m’he trobat una senyora que m’ha identificat com a regidora de la CUP i m’ha dit “és la primera regidora o regidor que hi veig a la piscina municipal” (a excepció del dia del Mulla’t, li he dit jo, quan tots/es venen a fer-se la foto). La reflexió l’ha fet ella dient que potser si hi vinguessin més sabrien les coses que hi passen i ha afegit que ella ja s’ha cansat d’enviar missatges a la bústia d’avisos. No m’allargaré per aquí però d’aquesta breu conversa n’hi ha per fer-ne unes quantes reflexions.

L’altra cosa que us volia comentar és un fet que ja havia observat altres anys i és la segregació que es dona també en els casals d’estiu, potser igual o pitjor que l’escolar. I un dels aspectes que crida més l’atenció d’aquest fet és la quantitat i edat de la mainada que porten braçals i que, per tant, no saben nadar. És evident que les realitats familiars de la mainada gironina són molt diverses. Hi ha criatures que tenen piscina a casa i des de ben petites poden fer cursets de natació, o poden pagar i tenen qui els porti a les piscines públiques o privades de la ciutat i a la platja quan ve l’estiu. Però també n’hi ha que possiblement només vagin a la piscina amb el casal d’estiu, a la platja ben just i mai ningú els ensenyi a nedar. De fet, a alguns només els queda l’alternativa de rius, recs i basses i això sovint ha tingut conseqüències fatals, l’any passat mateix vam haver de lamentar la mort d’un nen a les hortes de Santa Eugènia.

Una política d’educació i esports que pretengui fomentar l’equitat i donar oportunitats a tota la mainada gironina hauria de tenir en compte aquesta realitat i buscar-hi solucions. És habitual, sobretot en municipis de la costa que es promogui l’aprenentatge de la natació a les escoles en el marc de la matèria d’educació física. Potser també a Girona hauríem de valorar aquesta possibilitat, potser caldria fer-ho en aquelles escoles on el percentatge de nens i nenes que a partir d’una determinada edat no sàpiguen nedar sigui més alt. Amb un regidor d’educació i esports acabat d’estrenar, li farem arribar la proposta, serà la primera prova per saber si la igualtat d’oportunitats és o no una prioritat a la seva regidoria.

[imatge: Sara Cabarrocas, extreta de El Punt Avui]


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Petita història d’un expedient

Avui us explicaré la història d’un expedient que vam sol·licitar consultar. Us explicaré la història d’aquest expedient que encara estic esperant tot i que us en podria explicar moltes de similars, històries d’opacitat, deixadesa o oportunisme (o una mica de tot) del govern gironí en relació amb l’oposició. I dic govern i hi insisteixo perquè en aquests periples t’acostumes a creuar i a haver d’interlocutar amb tècnics i tècniques que som conscients que fan tot el possible per respondre’ns correctament i en el termini previst i a qui aprofito per agrair-los-ho.

Resulta que fa un mes i mig (el 7 de maig) vaig sol·licitar a través del procediment previst “l’informe d’incompliments d’ADIF elaborat per la persona contractada per a tal fi o, en el seu defecte, consultar l’expedient d’aquesta contractació”. És a dir, volia consultar l’informe promès des de fa un any pel govern i, si no hi era, saber els detalls d’aquesta contractació per intentar esbrinar per què no estava fet (quan i fins quan s’havia contractat aquesta persona, què se li havia pagat, detalls de la feina feta…). Al cap de dos o tres setmanes se’m va donar el permís per consultar l’expedient però tot just fa uns 10 dies que se’m va comunicar que l’expedient estava a la meva disposició per consultar-lo a secretaria. Vaig poder fer-ho dilluns passat i la meva sorpresa va ser espatarrant.

TAVgirona

L’expedient constava de només 3 pàgines que corresponien bàsicament al que inicia l’expedient, l’informe tècnic de proposta de contractació. RES MÉS. L’informe realitzat a finals de desembre de 2016 deixava clar que el contracte era per 6 mesos, per tant, fins a juny de 2017. Pels serveis “per dur a terme les tasques de supervisió les obres que ADIF realitzarà a la zona de l’estació situada al parc central (llosa), en relació a l’acabament de la reposició de les zones afectades per les obres del TAV i a la substitució del finguer actual per una marquesina” es pagaria la quantitat de 10.890,00 €. A més es concretava l’obligació de fer informes mensuals del seguiment de les obres així com un informe final.

Superada la sorpresa inicial vaig decidir consultar amb el secretari el procediment a seguir, segons ell l’error podria venir del fet que hi hagués un altre expedient d’execució d’aquestes tasques on constessin els informes (seria greu, perquè recordeu que jo demanava explícitament per l’informe). Sigui com sigui, des d’aleshores intento descobrir-ho sense èxit demanant que se’m facilitin els informes realitzats siguin a l’expedient que siguin. Per això, avui us explico aquesta història encara amb tot de dubtes al cap: es va contractar aquesta persona definitivament? Se li ha pagat alguna cosa? Ha fet la seva feina de seguiment de les obres? Ha elaborat els informes previstos? A qui els ha fet arribar i qui els ha pogut consultar (jo ja sabeu que encara no)? Què diuen els informes? Perquè si haurien d’haver estat ara fa un any encara no se’ns han fet arribar ni s’han fet públics tot i que fa temps que ho demanem tant l’oposició com molts veïns i veïnes de Sant Narcís?

Però, a més de amb dubtes, us escric des d’una certa sensació de desesperació i esgotament davant d’aquest govern incapaç de respectar el paper de l’oposició com a membres també de la corporació municipal, d’intentar permanentment d’apartar-nos i amagar-nos decisions i temes claus per la ciutat però també fins i tot d’utilitzar la nostra feina en favor seu perquè el més divertit de tot plegat és que enmig d’aquest periple l’alcaldessa Madrenas en el darrer ple ordinari va tenir la barra de públicament dir “finalment hem rebut l’informe que si no se’ls ha convocat avui se’ls convocarà immediatament per la setmana que ve poder-los explicar aquest informe-inventari dels greuges que s’han produït amb la construcció de l’estació i tot el relacionat amb el projecte ferroviari” (quina casualitat, eh?). Doncs això era el dilluns 11, fa exactament 14 dies, la convocatòria encara no ha arribat i “la setmana que ve” ja ha passat sencera. Traieu vosaltres les seves pròpies conclusions.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple, mobilitat i neteja. Fem valer la majoria a l’oposició.

bus-Girona-SaltEl ple de la setmana passada va servir, entre d’altres, per fer visible la situació de minoria del govern i la força de l’oposició. Això es va poder veure sobretot en dos moments. El primer, la moció sobre mobilitat que vam presentar des de la CUP-Crida per Girona i que es va aprovar tot i el vot contrari de l’equip de govern. La moció apuntava la mobilitat com un repte clau pel canvi climàtic, la millora de l’aire i la pacificació de la nostra ciutat i posava el focus en el transport públic i concretament el bus urbà com a element clau per millorar aquesta mobilitat. És cert que l’aprovació del Pla de Mobilitat, l’aposta per la Girocleta i l’augment dels carrils bici a Girona han permès avenços importants i fer reals i visibles alternatives al cotxe privat a l’hora de moure’s per la ciutat. També és cert, però, que, en canvi, en els darrers anys hem avançat poc en l’ampliació del bus urbà, no s’han augmentat línies ni freqüències i no s’està donant resposta a reptes no previstos com la mobilitat derivada de l’educació obligatòria  (és el cas dels alumnes de secundària que han de desplaçar-se lluny dels seus domicilis per assistir a l’institut de referència a la seva zona). Fer-ho exigiria una dotació pressupostària força superior a l’actual de manera permanent i els plans del govern no han passat mai per aquí. La moció, doncs, incloïa aquestes demandes, noves línies i més pressupost, així com avançar en la gratuïtat i el pagament segons la renta en el transport públic. Es va aprovar i confiem que es començarà a treballar en la propera taula de mobilitat tal i com demanàvem en la moció.

El segon moment en què vam fer valer la superioritat numèrica de l’oposició va ser en la moció urgent presentada a instàncies dels treballadors i treballadores de Girona més Neta. Tot just fa uns dies l’empresa els va comunicar que “a petició de l’ajuntament” els entregava unes plaques identificatives (amb números) per col·locar-se a l’uniforme. La moció es va aprovar i el  govern s’ha hagut de fer enrere. Era l’enèsim intent, després del GPS, de criminalitzar el personal de neteja del Sr. Berloso. La moció, a més, coincidia amb el ple en què s’aprovava la contractació de 4 treballadors més després que s’hagi fet evident la necessitat d’augmentar-ne el nombre per cobrir tots els recorreguts. El govern ha necessitat el GPS per comprovar-ho però els treballadors fa 7 anys que ho denuncien. 4 sous que pagarem des de l’ajuntament entre tots i totes mentre que Fomento de Construcciones y Contratas, que té el 70% de la mixta i va guanyar el concurs acceptant aquestes condicions no posarà ni un euro més. Aquesta és la lògica convergent de sempre. Ells fan el negoci, nosaltres hi posem els calers.

I podria parlar d’un tercer cas, que no va arribar a tenir lloc perquè es va optar per retirar un punt que de fet la majoria no sabíem ni que estava a l’ordre del dia, prou greu. Era un punt referent al cartipàs que ens havien enviat a les 3 de la tarda però del qual encara no havíem ni rebut la comunicació. Un punt que, per tant, pretenien portar a ple sense ni explicar-nos ni encara menys negociar. Un govern del que sovint ens hem queixat que tira pel dret i no té en compte l’oposició, però que a més sembla que encara no és conscient que torna a estar en minoria.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

L’habitatge a Girona, un dret garantit?

CartellDimecres vam aprendre i reflexionar sobre habitatge de la mà de l’Irene Escorihuela, directora de l’Observatori Desc. Era la primera sessió de les jornades “L’habitatge a Girona, un dret garantit?” que hem organitzat  per fer allò que creiem imprescindible: informar la ciutadania i portar debats polítics al carrer.

Aquestes jornades apareixen en un context en què el govern de Girona continua dilatant la presa de decisions en matèria d’habitatge. A Girona el 2011 el govern tripartit va deixar un Pla Local d’Habitatge apunt per aprovar que no tan sols no es va aprovar mai sinó que en 8 anys no se n’ha proposat cap d’alternatiu. Tenim un estudi fet amb mesures concretes per començar a aplicar però el govern actual ha decidit gestionar únicament la urgència i de manera precària i ha estat incapaç de fer propostes polítiques amb una mirada a mig i llarg termini. D’altra banda, en canvi, públicament fa un pas endavant anunciant que vol continuar recollint dades per arribar a principis de 2019 amb un “Pacte Local per a l’habitatge” o dit d’una altra manera, després de 8 anys de no fer res pretén plantar-se a les portes de les eleccions amb una foto però zero compromís a nivell de recursos (d’això, evidentment, ja en parlarem després de les eleccions).

Aquest panorama fa imprescindible portar el debat al carrer per conèixer les alternatives i mesures ja previstes en la nostra legislació i també les experiències d’altres municipis o fins i tot d’altres països arreu del món per garantir el dret a l’habitatge. També, però, per conèixer experiències de mobilització perquè en aquest, com en tants altres temes, si no ens mobilitzem i posem sobre la taula de les administracions propostes fermes, no avançarem. Les jornades busquen aquest equilibri.

Dimecres de la mà de l’Irene vam repassar la situació actual reconeixent que la important desregulació del dret a l’habitatge a l’estat espanyol (o la regulació restrictiva i en favor de l’especulació immobiliària) i la manca de parc públic són elements clau que ens diferencien d’altres països i dificulten garantir al dret a l’habitatge. Per això, han de ser els principals objectius en polítiques d’habitatge. És en aquesta línia que es van apuntar mesures com la regulació dels preus del lloguer; l’elaboració d’una LAU catalana que ofereixi garanties i estabilitat als llogaters; la lluita contra els especuladors (des de la denúncia pública a l’establiment d’impostos i taxes)o l’augment del parc públic d’habitatge no només a través de la construcció i compra sinó també amb fórmules com les cooperatives d’habitatge, les expropiacions o les reserves de sostre tant en nova construcció com en reformes. Algunes d’aquestes mesures requereixen un canvi legislatiu que cal discutir al parlament o a Madrid, però la majoria són aplicables des dels ajuntaments amb la legislació vigent. Dimecres vinent i l’altre contiuem amb les jornades coneixen més mesures i com aplicar-les, però també exemples d’organització i mobilització ciutadanes. Tot plegat volem que tingui resultats concrets, per això tal i com ja hem fet, a partir de les jornades a Girona recopilarem totes aquestes mesures i exigirem que es comencin a aplicar a la nostra ciutat perquè a Girona no ens podem permetre continuar tenint “gent sense casa i casa sense gent”.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Per una Girona de la gent i dels barris. Bastim l’alternativa.

Bastim Alternativa 5 Juny xarxes2Dimarts vam fer una conferència política que sota el títol “Per una Girona de la gent i dels barris. Bastim l’alternativa” vam exposar la nostra proposta de treball en el proper any i de cares a les eleccions per a fer possible una alternativa als governs conservadors dels darrers anys. Us deixem aquí els nostres discursos per tots aquells i aquelles que no vau poder venir i agraïm de nou als i les qui ens vau acompanyar i sobretot a la Carol, en Lites i en Carles per haver acceptat el repte de compartir-hi la seva mirada.

Lluc Salellas Vilar: 

L’any vinent farà 40 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques des de la República. Aquelles eleccions, amb un govern de progrés que va transformar la realitat de la ciutat, van servir per iniciar una nova etapa a Girona. Un cicle que, a nivell institucional, ens han portat governs encapçalats pel Partit Socialista de Catalunya i Convergència i Unió, representants del bipartidisme històric a Catalunya durant el règim del 78. Un règim que sobreviu en estat crític, com hem pogut comprovar els últims anys, i del qual molts ens en volem alliberar per assolir els anhels de llibertat i justícia social que les catalanes i els catalans, les gironines i gironins es mereixen.

Les millores a la ciutat durant aquests 40 anys són innegables. La creació de molts serveis municipals, les infraestructures bàsiques als barris, les obres de millora i connexió entre diferents punts de la ciutat, la millora de la qualitat de vida en línies generals o el fet que Girona hagi esdevingut un municipi referencial al nostre país, són exemples que ho evidencien. Tanmateix, aquestes dècades han servit també per consolidar un model de ciutat que continua excloent en el seu dia a dia a milers de gironines i gironins: una ciutat a doble ritme, entre allò que en diguem centre i allò que en diguem barris, entre aquells que fan grans negocis a partir de l’espai públic i aquells que treballen o busquen feina cada dia quan es desperten. L’Ajuntament ha restat massa tancat en si mateix, centralitzat, i ha oblidat no només escoltar els veïns i veïnes sinó també respondre a les necessitats que plantegen veïnats i barris a la nostra ciutat.

Aquesta dinàmica s’ha accentuat en els últims set anys de Govern de Convergència i Unió a la nostra ciutat, amb aliances puntuals amb el PP, C’s i el PSC, que fins i tot ha ocupat durant un any i mig diverses regidories de govern. Convergència i Unió, ja sigui amb Puigdemont o Madrenas, deixant de banda l’episodi ridícul de Ballesta, han entès la ciutat com una empresa que s’analitza a partir d’un compte de resultats, com una marca que havia de prioritzar la promoció de la imatge cap a l’exterior i han abandonat les polítiques per aquells que fem la ciutat independentment del nostre origen, gènere o orientació sexual. Ni el dret a l’habitatge, ni la reducció de les desigualtats, ni la cultura arrelada, ni el medi ambient, ni l’aposta per una educació pública i inclusiva han sigut pilars de la política municipal aquests últims anys. Tampoc amb la Universitat i la seva enorme tasca de formació, innovació i recerca s’ha prioritzat una feina de fons i molts dels projectes estratègics, més enllà del turisme i els festivals, continuen encallats o pendents de fer. La ciutat, des de la sortida de Puigdemont, viu sense un projecte definit. Vivim a batzegades a partir dels festivals  de cap de setmana al Barri Vell i…. qui dia passa, any empeny.

Paral·lelament, però, les entitats i col·lectius de Girona han anat creixent i visualitzant altres maneres de treballar pels drets socials, la cultura, la participació, l’educació o el medi ambient. Fa uns dies les AMPA’s i AFA’s del Gironès es mobilitzaven perquè els menjadors escolars no siguin un negoci, cada dilluns la ciutadania es concentra en suport als presos i les preses polítiques, el 8 de març el moviment feminista desbordava la ciutat amb una vaga general històrica, entitats socials i de carrer continuen proposant alternatives al model econòmic i a les polítiques continuistes i poc atrevides del govern municipal en àmbits com el de l’habitatge, la pobresa energètica i els barris,  i més de 150 persones vinculades a la cultura i la ciutat signaven aquest abril un manifest on demanaven un gir en les polítiques culturals “elitistes” del govern convergent. Tot plegat, sense oblidar l’experiència “fundacional” de l’1 d’octubre.

Aquests moviments formen part d’una onada que existeix arreu de Catalunya, i dels Països Catalans. El nostre país viu amb certa efervescència popular i ganes d’acabar un cicle polític mobilitzador amb canvis concrets a nivell institucional, ja sigui al Parlament o en el seu municipi. Propostes que han d’anar lligades a la paraula democràcia, al poder col·lectiu, a la capacitat de decidir entre totes i tots quin ha de ser el camí en educació, sanitat, urbanisme, medi ambient, cultura o l’economia. Una economia que ha d’anar lligada al bé comú, sens dubte, d’acord amb l’objectiu compartit que tota proposta passi per la igualtat entre dones i homes i la preservació d’un medi ambient que ha estat la gran lluita oblidada per l’actual equip de govern convergent. Només, cal veure les taxes de reciclatge, el problemes de mobilitat o com, per exemple, aquesta setmana, que és la de la Natura o, avui mateix que és el Dia Mundial del Medi Ambient, la ciutat en viu totalment d’esquenes.

Ens cal, doncs,  una proposta global que passi no només per fer efectiva la noble de voluntat de crear un espai públic, la ciutat, que serveixi per cuidar-nos, com a persones, com a col·lectiu, com a poble. Perquè no només necessitem una ciutat que es pensi a partir de la voluntat de reequilibrar el dolor de les nostres experiències privades sorgides d’aquest món profundament injust, sinó que hem d’aspirar a més, hem d’aspirar a una ciutat que ajudi a crear les condicions perquè no funcionem a partir de la reacció a les necessitats sinó a partir de l’acció de les voluntats. En un article aquesta setmana, el filòsof madrileny Santiago Alba Rico ens alertava que els moviments polítics no són una resposta necessària perquè representin les víctimes d’un sistema injust sinó  que ho són en la mesura en què poden construir un nou món. Per això entenem les eleccions de l’any vinent com una oportunitat per demostrar que tenim un projecte i no pas moltes queixes, un projecte de drets i no de pureses.

Deia Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement que “havia viscut en un món prudent i ple de suspicàcies que no li agradava. Li agradava, afirmava, la gent decidida i rotunda i fins i tot amb mal gènit.” Nosaltres, la CUP-Crida per Girona, hem procurat exercir aquest paper, des de la nostra fundació a la ciutat fa més de 15 anys. Hem proposat centenars d’iniciatives a nivell d’ajuntament però també hem participat de les propostes que venien i vénen del carrer perquè només amb un peu a cada costat  de la plaça del Vi és possible una política honesta, transformadora i justa .

I, per això, poc a poc hem constituït una eina imprescindible en aquesta ciutat com és la unitat popular gironina. Un projecte que creiem que no ha tocat sostre. En un context de creixement de la voluntat d’alternatives, de canvis i de transformacions d’arrel al nostre entorn, de República social, democràtica, feminista i ecologista ens fem nostra també aquella cita de Pedrolo, de qui també celebrem els 100 anys, que deia que  “la derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no es qüestió d’entrenar-se durant tota la vida.” Pensem que després d’algunes derrotes ha arribat el moment que l’esquerra que no renuncia, que busca la justícia social, que és valenta i que vol oferir un món sense desigualtats, lideri una proposta per a la ciutat de Girona de cara a les eleccions del 2019. Una iniciativa que serveixi per canviar el govern municipal, ancorat en la vella política, el conservadorisme i la dinàmica única del mercat. Per això, i prenent d’exemples municipis com els de Badalona – Dolors una abraçada ben forta -, Sabadell, Cerdanyola, Berga, Celrà o Vilademat fem i farem l’esforç perseverant de plantejar un full de ruta que permeti que la veu, les necessitats i les propostes de la gent humil, treballadora i conscient, així com els barris que són punt de trobada i vida de la ciutat, siguin els protagonistes de la història a partir del maig vinent.

Sabem que tots podem i podíem haver treballat amb més força perquè aquesta alternativa es visualitzés ja avui, un any abans de les eleccions, però més enllà de les institucions s’ha fet feina i no ha sigut en va. Com dèiem, les propostes i les ganes que aquesta alternativa al govern convergent sigui una realitat són cada vegada més presents entre les nostres veïnes i veïns. En aquest sentit, com a CUP-Crida per Girona oferim tota la nostra experiència, força i coneixements per treballar en aquesta alternativa en clau institucional que permeti que al maig vinent tinguem possibilitats de conformar un nou govern per a la ciutat en clau republicana, popular, democràtica i social. Un govern que centri les seves accions en tres eixos fonamentals:

           La Girona republicana

          Les polítiques que posen la vida al centre

          El govern de la gent i dels barris.

La manera d’arribar a aquest objectiu passarà, sens dubte, per molta feina. Una feina que haurem de combinar amb aliances prèvies a les eleccions i també després dels comicis. Una feina que no podrà oblidar mai que sense el carrer i la mobilització popular, les institucions ens encasellen sense alternatives. Per això, la CUP-Crida per Girona volem fer una crida a actors socials, polítics i veïnals d’aquesta ciutat a treballar conjuntament per traçar propostes dins i fora de les institucions que siguin útils per aquesta ciutat que molts ens imaginem diferent a l’espai segrestat al servei de pocs que tenim a l’actualitat. Així mateix, amb l’honestedat i generositat que són necessàries per qualsevol objectiu d’aquesta envergadura, la CUP-Crida per Girona posem a disposició el nostre espai polític per conformar una candidatura d’esquerres, rupturista i transformadora, el més àmplia possible, que tingui capacitat de liderar una alternativa al govern convergent. Una candidatura on s’hi puguin agrupar sectors diversos i compromesos de la ciutat que tinguin clar que cal un gir en el timó de la ciutat. Que ens cal ara i aquí, recuperant la millor de les tradicions d’esquerres que ha viscut la nostra ciutat, el bé comú i l’acció col·lectiva.

En aquest sentit plantegem que volem una Girona republicana que posi la vida al centre en les seves polítiques i tingui un govern de la gent i els barris. Tres eixos que desgranarem amb la Laia.

Per la meva part, i ja per acabar, deixeu-me fer-vos un parell de comentaris sobre com entenem aquesta capitalitat republicana. Per un costat, la ciutat de Girona ha de continuar sent un pal de paller d’acompanyament del Procés cap a la República catalana, de la defensa dels drets col·lectius, de l’autodeterminació del poble català. Aquests darrers mesos la majoria democràtica del Ple municipal, com també el govern, s’ha mantingut fidel a l’1 d’octubre, passi el que passi en les properes eleccions municipals, hem de procurar que això segueixi així. Ho devem a les desenes de milers de gironines i gironins que van participar del referèndum, que van defensar les urnes. Per això, aquest compromís ha de ser inqüestionable i treballarem perquè així sigui, també des de les associacions municipalistes i col·laborant en l’impuls d’una assemblea de càrrecs electes i del Procés Constituent .

Finalment, volem reiterar que entenem l’Ajuntament com l’espai institucional comú des d’on col·lectivament decidir on hem de situar la Girona l’any 2025. Per fer-ho, us volem garantir que donarem el millor de nosaltres mateixos. Ens hi deixarem la pell. Talment, com fan cada dia centenars de treballadores i treballadors municipals a qui només ens queda agrair la seva dedicació i el seu compromís amb una ciutat que hem de tornar a la gent i dels seus barris. Estem convençuts que ho podem fer. Estem convençudes que, junts, ho farem. Gràcies. 

Laia Pèlach Saget:

Hola, bona tarda, com us ha dit en Lluc hem organitzat aquesta mirada al present i al futur en tres eixos. En Lluc ha fet un repàs del context i us ha plantejat la proposta per la qual ens disposem a treballar i s’ha centrat en el primer dels eixos, la República. Jo intentaré desenvolupar els dos següents: la vida al centre i el govern de la gent i dels barris acceptant que són eixos absolutament relacionats i entrellaçats. De fet d’alguna manera podríem dir que són el què i el com del que desitgem i esperem d’un govern a la nostra ciutat. No pretenc amb la meva intervenció desenvolupar el programa electoral ni fer un anàlisi exhaustiu de les necessitats i demandes per a la nostra ciutat sinó més aviat apuntar algunes idees, anàlisis i propostes que dibuixin ràpidament quin és aquest què i aquest com.

Quan parlem de la vida al centre estem parlant de persones, de ciutats i polítiques pensades per totes les persones. Estem parlant, per tant, en primer lloc, d’equitat, d’una ciutat que rebi de cadascú segons les seves capacitats i doni a cadascú segons les seves necessitats.

Una ciutat on per tant la lluita contra la pobresa i la desigualtat han de ser claus. Això és molt ampli però per posar només una pinzellada us parlaré d’habitatge. El govern tripartit va deixar sobre la taula un pla d’habitatge a punt per aprovar, 7 anys de convergència no han permès aprovar ni aquell ni cap altre pla en aquesta matèria. Més enllà de tapar forats gestionant únicament la urgència, i encara, amb una oficina d’habitatge saturada en dos mandats no han posat pràcticament cap proposta ni han fet cap política d’habitatge amb una mirada a mig o llarg termini. Des de la CUP entenem que disposar d’una llar digne és clau per començar a treballar qualsevol altre àmbit i per això entenem que ens cal urgentment un Pla Local d’Habitatge amb la dotació pressupostària corresponent i amb mirada llarga que inclogui les mesures ja previstes en l’estudi de Lacol de mobilització del parc buit però també mesures que ens permetin ampliar el parc públic d’habitatge a curt, mig i llarg termini. Això vol dir iniciar processos sancionadors i d’expropiació per garantir l’ús social de l’habitatge però alhora promoure cooperatives d’habitatge o altres fórmules que es permetin frenar l’especulació immobiliària. I tot plegat caldrà treballar-ho amb les entitats i els agents claus en la matèria en el marc de la Taula pel dret a l’habitatge.

I si parlem d’igualtat evidentment hem de parlar també de polítiques d’acollida i antiracistes, feminisme i diversitat funcional. Mentre el feminisme s’apodera dels carrers, les propostes que ofereixen institucions com les de l’Ajuntament de Girona continuen com sempre. La nostra proposta de govern ha de passar necessàriament per augmentar els recursos destinats a la igualtat de gènere amb polítiques que transformin mirades i travessin totes les àrees de gestió municipal. Volem caminar segures per la nostra ciutat, i també volem compartir espais amb companys q es corresponsabilitzin i participin de la construcció de la igualtat real.

Posar la vida al centre vol dir atendre les especificitats també pel que fa a l’edat i fer, per tant, polítiques específiques per a gent gran, joves, infants…

Finalment si hi ha un àmbit clau quan parlem d’igualtat d’oportunitats des d’una mirada de treball de fons, aquest és sens dubte el de l’educació. Tot i no ser una competència estrictament municipal, a Girona durant molts anys s’ha entès que aquest era un eix bàsic per tenir una ciutat cohesionada. L’aposta per la ciutat educadora o l’oferta de recursos educatius en són un bon exemple però el govern actual s’ha limitat a polítiques d’aparador també en aquest àmbit i no està abordant el repte amb majúscules que tenim sobre la taula: la segregació escolar. Totes les escoles han de ser un reflex de la diversitat existent a la nostra ciutat, un espai on aprenguem a relacionar-nos i a conviure amb la diferència. En educació hem de fer ben real la màxima “de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats” i això implica desbordar els límits de l’escola i començar a pensar en l’educació a temps complet, una idea que complementa i reforça la ciutat educadora que volem ser. I és des d’aquesta visió àmplia d’educació que vull fer un esment a l’esport de base i a la promoció de l’esport com estratègia de salut, que entenem que han de ser els principals objectius de la política esportiva. Reconeixem i ens alegrem de l’èxit d’equips com l’Unigirona o el Girona però és evident que no és aquí on hem de destinar els recursos municipals.

Però quan parlem de la vida al centre no podem pensar només en polítiques socials, posar la vida el centre també exigeix parlar de medi ambient i sostenibilitat. Parlar de vida vol dir pensar ciutats més amables i respectuoses amb l’entorn i les persones que s’hi mouen. Un eix absolutament oblidat per l’actual govern. Només cal recordar que avui, dia mundial del medi ambient celebrat arreu amb actes de conscienciació a Girona no s’ha fet res.

Una ciutat més amable i respectuosa vol dir, d’una banda, polítiques de mobilitat que segueixin la lògica de prioritats de primer les persones, després les bicicletes, en tercer lloc el transport col·lectiu i per últim els vehicles motoritzats privats amb l’objectiu de reduir la contaminació de l’aire i acústica. Una lògica que exigeix un urbanisme que creï espais de relació, doni importància a l’espai públic i tingui en compte la diversitat funcional. El pla de mobilitat és un avenç en aquest sentit però cal accelerar el seu desenvolupament apostant per les mesures que redueixin l’ús del vehicle motoritzat privat a la ciutat i alhora afrontar els nous reptes no previstos.

Un altre element clau per una ciutat més sostenible és la gestió dels residus. El govern gironí es vanta de portar congressos sobre residus a la ciutat, però és incapaç de fer una aposta valenta de canvi com s’està fent a molts municipis i ciutats. El model actual ha arribat al seu sostre tant a nivell de reducció de residus com de recollida selectiva i és urgent fer una proposta ferma d’extensió del sistema porta a porta que tot just s’ha provat tímidament a Sant Daniel. Cal estendre models com el porta a porta a tota la ciutat.

El model productiu i comercial és també un àmbit clau que defineix i determina la ciutat a molts nivells, mobilitat, urbanisme, mercat laboral, salut, residus o l’economia ciutadana es troben condicionats per el model de comerç de la nostra ciutat. Els darrers anys hem vist com augmentaven els metres quadrats destinats a grans superfícies mentre el petit comerç desapareixia dels nostres barris i al centre es transformava per atendre el turisme oblidant els gironins i gironines. Els projectes i propostes de protecció del petit comerç són clarament insuficients si no posem límit a les grans superfícies. Per això la nostra proposta passa per un model comercial sostenible posant límits a les grans superfícies i promovent hàbits de consum conscient i responsable.

Finalment, si alguna cosa caracteritza la vida humana és la cultura. La cultura que educa, que ens ajuda a entendre, que ens fa pensar, que transforma i ens enriqueix de mil i una manera. Cultura i cultures, diverses com nosaltres. Cultura que ens interpel·la, que ens implica, que ens considera subjectes actius i ens fa partícips. La política cultural de la darrera dècada s’ha vist absolutament condicionada per l’objectiu de l’atracció turística i ha donat lloc a una aposta pels grans festivals i grans projectes mediàtics però amb poc fons i nul·la coherència de conjunt. L’adquisició del fons Santos Torroella sense un projecte museístic o la manca de projecte cultural per l’eternament pendent Modern són bons exemples d’aquesta política d’aparador. Una política cultural que descuida la perifèria i arriba de manera molt diferent a la ciutadania segons la classe social.  La nostra aposta cultural parteix del diàleg permanent amb els agents artístics i culturals, entén la cultura com a element de transformació social i per tant prioritza la creació i la formació, sense oblidar les necessitats d’exhibició.

Fins aquí he intentat apuntar algunes idees d’anàlisi i proposta del que entenem que han de ser les polítiques d’un govern de canvi, un govern transformador. A partir d’alguns exemples i sense voluntat de ser exhaustiva, he fet algunes pinzellades del que hem anomenat la vida al centre.

Avui dia, però,  ja no té sentit fer polítiques només per a la ciutadania sinó que cal fer-les també amb la ciutadania, tampoc té sentit fer política municipal des d’una mirada limitada al marc territorial del propi municipi i encara menys oblidant bona part del municipi. Per això, ara em centraré en el com i desgranaré algunes idees del que hem anomenat el govern de la gent i dels barris.

Durant molts anys la pràctica política institucional ha estat allunyada de la gent, fa temps però que la ciutadania reclama més participació en la presa de decisions. Així s’han anat introduint mecanismes i propostes de participació ciutadana sobretot en la política municipal. Sovint però els governs han utilitzat aquests processos en interès propi ja sigui per frenar campanyes de mobilització ciutadana, per dilatar decisions conflictives o per legitimar decisions ja preses. Al mateix temps les estructures de participació han estat vistes com un perillós contrapoder i sovint s’han intentat desactivar. Aquest és el cas del govern gironí que, per exemple, malgrat el descontentament i les demandes de les entitats veïnals en relació al programa de pressupostos participats ha estat incapaç de repensar la proposta des de l’anàlisi de les deficiències i fortaleses de l’actual model. Des de la CUP-Crida per Girona entenem que cal impulsar una estructura estable i organitzada de participació a partir dels consells sectorials per una banda i dels consells de barri a nivell territorial. Una estructura que ha de vertebrar la participació ciutadana en la presa de decisions tenint en compte les entitats i ha de poder intervenir en tota la política municipal, començant pels pressupostos i acabant pels plans estratègics de cada àrea de govern. I tot això sense oblidar que el primer pas per a una gestió democràtica és garantir el dret de vots de milers de gironins i gironines que avui el tenen vetat.

Els consells de barri han de ser també un element clau per trencar la política centralista que ha predominat a la nostra ciutat i que ens ha portat a haver de reivindicar que també els barris han d’estar al centre de la política municipal i que des de la seva diversitat mereixen ser tinguts en compte des de en la gestió de la neteja viaria fins a en la política cultural. A aquestes alçades, és inconcebible l’abandonament de plans territorials com el Pla Especial de la Devesa, el Pla Integral de Sant Narcís, el Pla Especial de les Pedreres o el Pla Integral de Girona Est. La decentralització de tota l’activitat política municipal i una política feta des de i per als barris són imprescindibles per transformar la nostra ciutat a partir de la riquesa de la seva diversitat.

D’altra banda, Girona és i ha d’exercir de capital i això requereix una mirada des de la seva alcaldia i de cadascuna de les àrees que superi els límits territorials. Girona a més, forma part d’un entramat urbà que cada vegada més actua com a conjunt en àmbits tan diversos com l’urbanisme i la mobilitat però també l’educació, la cultura o la gestió de serveis bàsics com l’aigua. Des d’aquesta mirada són incomprensibles gestions com la del Trueta en què el debat per part de bona part dels grups municipals s’ha centrat en l’objectiu de la seva ubicació en territori gironí.

Estem en el com, on hem destacat la necessitat d’avançar en polítiques de participació i de garantir la mirada descentralitzada i hem insistit en que això s’ha d’estendre a tota la política municipal. M’agradaria, però, posar-vos un exemple d’una àrea que sovint queda exclosa d’aquesta mirada, la de seguretat. La nostra proposta requereix també un replantejament sense complexes del model policial i això passa, sobretot, per avançar en aquest com.

Finalment l’ètica política i la dedicació han de ser la guia de qualsevol govern de canvi. Girona mereix una alcaldia dedicada al 100% a la ciutat i que lideri un equip cohesionat en qui pugui confiar i un projecte conjunt que derivi en polítiques coherents entre sí. No cal fer evident que el llegat dels 3 darrers anys de mandat està molt lluny d’això. Per això, des de la CUP-Crida per Girona continuem compromesos amb el nostre codi ètic i volem tralladar-lo a la gestió municipal. Volem, així, dotar-nos de mecanismes d’autocontol però també facilitar el control democràtic de la gestió pública per part de la ciutadania. Pretenem, així, no només fer net amb gestions i actuacions irregulars i opaques del passat sinó que també posar fi als privilegis del present i garantir el bon govern.

I amb aquestes reflexions sobre el com, sobre el govern de la gent i dels barris acabo aquesta intervenció.

Recordant que la proposta que volem continuar bastint amb generositat i amplitud de mires

1-parteix del convenciment de que també des dels municipis hem de construir i fer possible la república,

2- posa la vida al centre amb polítiques socials, ambientals i culturals que arribin a tothom i atenguin la diversitat

3- i ho fa a través d’una forma de governar que deixa enrere la vella política i que integra la transparència, la participació ciutadana i l’ètica política en tots els àmbits de gestió.

És doncs, des del convenciment que aquesta alternativa transformadora és possible que ens hem posat a treballar per construir-la i des d’aquí, avui, volem fer una crida a totes les persones i agents que creguin en la necessitat d’aquest canvi a col·laborar i a implicar-se per fer-ho possible. Al mateix temps i amb aquest objectiu, posem tot l’engranatge de la CUP-Crida per Girona a disposició per constituir una proposta oberta de programa i d’aliances i, si cal, de candidatura, per oferir a les gironines i els gironins un horitzó que passi per una Girona democràtica, popular i que prioritzi els eixos social, ambiental i participatiu, en el seu dia a dia.”

Gràcies per la vostra assistència i esperem retrobar-vos en aquest camí cap al canvi. Comptem amb vosaltres.

 

Ple posposat

Dilluns passat vam tenir ple, postposat, 25 regidors i regidores, periodistes, personal municipal, públic habitual i les entitats que presentaven mocions van haver de canviar els seus plans perquè l’alcaldessa de Girona també va voler ser diputada i el dilluns 14, quan tocava ple, va anar al Parlament. Dilluns, però, no va pensar ni a demanar disculpes, potser fruït del seu convenciment que tot el que fa és pel bé del país.

Una setmana més tard del previst, doncs, vam debatre i votar sobre residus, patrimoni, contractacions, canvis de partides del pressupost, l’auditori, el castell de Sant Miquel, les zones verdes i blaves, planificació urbanística, el Truffaut, La Volta, la mort, la neteja a la ciutat, recursos educatius, models de comerç, la persecució a docents, habitatge i menjadors escolars. Sí, tot això i encara més, en l’apartat de control, quan fiscalitzem la tasca del govern a través dels decrets i acords de la Junta de Govern Local i amb els precs i preguntes finals.

Va ser un ple llarg, doncs, que va durar fins passada mitja nit. Alguns d’aquestes debats eren il·lusionants i satisfactoris com la confirmació de l’acord sobre la pertinença (a nivell de territori) del castell de Sant Miquel que serà compartit entre els municipis de Celrà i Girona; la consolidació del projecte de La Volta amb una dotació per tres anys,  l’establiment definitiu del Truffaut o l’aprovació de mocions com la de suport al dret a morir dignament o per promoure les cooperatives d’habitatge a la ciutat. D’altres, et deixaven un gust agredolç com la moció centrada en buscar solucions per mantenir el model d’autogestió per part d’AMPEs i AFAs als menjadors escolars (de la qual ja havia parlat aquí) que es va aprovar però amb l’absència del regidor Berloso, que es va absentar evitant comprometre’s, segons diuen, perquè considerava una incompatibilitat el fet de ser responsable d’aquest tema al Consell Comarcal (no recordo que mai s’hagi absentat del ple, per exemple, M. Àngels Planas, responsable dels PECs a la Diputació quan s’han votat aquí). També la moció de suport als i les docents perseguides arreu de Catalunya que, tot i aprovar-se, va comptar amb l’abstenció del PSC, trist paper el seu que ja no es veu capaç ni de defensar els i les professionals de l’educació i el vot en contra del PP i C’s amb uns discursos plens de ràbia que ens retornaven 70 anys enrere. O fins i tot l’aprovació de la moció de Girona més neta que ens va permetre constatar l’aposta del govern per controlar el personal de neteja amb GPS tot i l’opinió contrària de la majoria de grups municipals.

Hi va haver, també, constatacions desagradables com la inestabilitat i precarietat de polítiques de joventut com el servei de mobilitat internacional, les mancances del pla de reequilibri de l’auditori (en Lluc n’explicava els detalls en aquest article) o els discursos contradictoris del tipus “jo també defenso el petit comerç però no vull posar límits a les grans superfícies” de PP, C’s i CiU per tombar la moció que presentàvem per modificar el planejament i fer una moratòria evitant l’augment de grans superfícies comercials.

ple

En fi, un ple amb una mica de tot on a partir de les votacions fàcilment es podien dibuixar afinitats. Un PP i C’s que voten permanentment igual, un PSC que se’ls acosta fins i tot quan sobre la taula hi ha un debat de drets i llibertats i un CiU que, tot i voler marcar distàncies amb l’eix republicà, sovint acaba recolzant-se en C’s i PP per aprovar les propostes de ciutat que plantegen. Mentrestant, a l’altre costat es visualitza una proposta de ciutat lligada a la República, però que inclou tots els barris i tota la ciutadania i que té clara la seva aposta per les polítiques socials, ecologistes i feministes; una proposta que ha de continuar creixent i consolidant-se com una alternativa necessària.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

 

 

Preinscripció escolar. Errors que es repeteixen.

Fa una setmana vam tenir reunió de la comissió de planificació escolar del Consell Municipal d’Educació (CME). Els punts principals de l’ordre del dia eren valorar les dades de preinscripció del curs 2018 i 2019 i treballar possibles propostes d’acord a presentar el plenari del Juny. La regidora Isabel Muradàs, no hi era. Les dades són realment interessants. En primer lloc marquen una davallada significativa de l’opció concertada i especialment de les concertades vinculades a l’Opus Dei. Concretament, el Bell-lloc del Pla només ha rebut 39 preinscripcions per a les 75 places ofertades. Això entenem que ha de derivar en la pèrdua del concert educatiu per un dels tres grups. El trist, però, és que en aquesta zona ja es va eliminar un grup previ a les preinscripcions, un grup de pública que per cert comportarà que 11 famílies no puguin obtenir la plaça desitjada. Uns s’eliminen abans per ordre del departament, d’altres només quan la jugada no els ha anat bé, condicions diferents per la pública i la concertada. Recordo comissions on vaig tenir alguna discussió intensa amb representants del departament defensant que es mantingués el grup de la pública i es tanqués el de la concertada, el temps m’ha donat la raó però el mal ja està fet. I el pitjor és pensar que l’any que ve tornarà a passar el mateix, seguiran PDCAT i ERC des del Departament d’Ensenyament mantenint aquesta aposta per la concertada?

carmeAuguetUna altra dada important és el nou fracàs de la demanda de l’IES Ermessenda, o més concretament, de la seu en barracons de l’IES Ermessenda. L’any passat va passar exactament el mateix. Havíem advertit que passaria exigint un esforç des del Departament d’Ensenyament i des de l’Ajuntament d’acompanyament a les famílies i amb les escoles que podien ser les principals “proveïdores” d’alumnes d’aquesta seu (podeu veure l’article on ho explicava ara fa un any). Malgrat l’experiència prèvia, enguany tampoc no s’ha fet res i tornem a ser-hi. El curs passat es va resoldre malament, es va permetre augmentar ràtios alguns IES públics i concertats que han acabat el curs amb grups de 31 i 32 alumnes mentre la incorporació tardana s’acumulava en els centres amb menys demanda. Aquesta no pot tornar a ser la solució, però és evident que qualsevol alternativa pot ser conflictiva, la feina s’havia d’haver fet abans, se’n diu prevenció.

Les dades, doncs, ens mostren errors (o estratègies encobertes?) que caldria no repetir si de debò ens creiem l’aposta per a l’equitat educativa. Al mateix temps, però ens obren diverses possibilitats de gestió on veurem quina és la prioritat dels governs corresponents: Ajuntament i Generalitat. Nosaltres ho tenim clar, la prioritat és la lluita contra la segregació escolar. Per això, en el cas de Girona, amb les dades facilitades i de manera immediata proposem:

  • Reserva de places de Necessitats Educatives Específiques (NEE) fins a l’inici del curs escolar tal i com preveu la legislació vigent.
  • No ampliacions de ràtio.
  • Distribució de NEE i matrícula viva prioritària i equitativa.
  • Establir una proporció màxima de NEE per centre.
  • Retirar el concert al Bell-lloc del Pla.
  • Prioritzar la retirada de concerts al tancament de grups públics.

Aquestes són les propostes que vam posar sobre la taula en la comissió de planificació del CEM i són imprescindibles per reconèixer la voluntat d’uns i altres de treballar de debò per a l’equitat educativa.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget