Memòria històrica. Moltes paraules i pocs fets.

Tal dia com avui, ara fa dos anys, fèiem un bonic acte en record a l’Antònia Adroher, qui va esdevenir primera regidora de l’Ajuntament de Girona precisament el 21 d’ocubre de l’any 1936. A través de les paraules de’n Món Marquès vam poder conèixer millor la figura de l’Antònia i l’important paper dels i les mestres de la república i en motiu de l’acte li vaig dedicar aquest article. L’acte va reunir una bona colla de regidores i exregidores de l’Ajuntament de Girona i bona part de la família que encara queda a la ciutat i, a més d’homenatjar la figura de l’Antònia Adroher, ens va servir per recollir signatures demanant un reconeixement a la que va ser la primera regidora municipal mitjançant, per exemple, la col·locació d’una placa en un lloc destacat de l’edifici consistorial com el mateix saló de plens.

MCUP7.jpgHan passat dos anys des que vam registrar aquesta petició i ho vam fer públic i, malgrat ho hem recordat en diverses ocasions, lamentem que fins a dia d’avui el govern convergent ha estat incapaç de tirar endavant aquesta iniciativa. Memòria històrica. Segur que n’heu sentit parlar la Madrenas en diverses ocasions, paraules boniques i declaracions d’intencions que només ha portat a la pràctica en casos comptats i davant la iniciativa i insistència d’altres grups municipals. En són exemple les diverses mocions aprovades en aquest sentit i que han quedat traduïdes en no res o en poc més que algun gest simbòlic, mocions pel 75è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover demanant justícia universal i memòria històrica, per la instal·lació de llambordins o plaques Stolpersteine en record a les persones de Girona deportades als camps de concentració nazis, per la retirada de la simbologia franquista de la via pública o per la revisió del nomenclàtor.

I és que és massa habitual això que les paraules boniques se les emporta el vent i precisament el del nomenclàtor és un altre cas del que volia fer esment. Perquè encara no fa un any que es va convocar per primera vegada la comissió del nomenclàtor i el govern ja n’està fent un ús absolutament interessat. Així, tot i que mai s’ha acordat la necessitat de fer canvis en el reglament de la comissió, fa temps que s’utilitza l’excusa d’aquesta modificació per no convocar noves reunions. Mentrestant, però, les darreres reunions que es van convocar van ser extraordinàries i amb un únic punt a l’ordre del dia proposat pel govern. Sense possibilitat, per tant, de seguir avançant en els reptes de feminització i eliminació de nomenclatura franquista com denunciàvem fa uns mesos (veure notícia). I això ens sap especialment greu perquè fa temps que hem traslladat al govern el nostre interès de concretar la denominació del pont sobre el riu Ter que dóna continuïtat a l’Avinguda de França com a Pont de Rosa Bonillo, en reconeixement a qui va ser infermera i líder sindical del Trueta durant anys. Proposta que té suport de la família de la Rosa i de la Junta de Personal de l’hospital. Tot plegat, fa que comencem a témer que els canvis en què el govern en teoria està treballant no siguin una estratègia per facilitar que es puguin vetar noms que no siguin del seu gust fet que seria molt greu.

Compromisos en forma de mocions que pràcticament no avancen, propostes assumides pel govern que no es concreten i queden en no res i fins i tot sembla que intents de manipular comissions com la de Nomenclàtor. Aquest és galdós llegat que ens deixarà el govern Madrenas sobre memòria històrica. Ah! I això sí, la retirada de les àligues franquistes del pont de l’Aigua. Celebrem aquesta retirada però recordem que queda molta feina per fer i  constatem que el govern gironí no està fent la feina que pertocaria en un tema com el de la memòria històrica que com a mínim de paraula, comparteixen. Lamentable.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

30 anys amb un servei municipal d’autobusos

Un 11 d’octubre ara fa 30 anys es va aprovar la creació de TMG SAU, s’apostava per gestionar el servei públic de bus urbà a Girona a través d’una fórmula mixta entre l’Ajuntament de Girona i l’Hispano Hilarienca. Des d’aleshores l’aposta per la gestió pública ha anat augmentant i el 2016 l’Ajuntament va acabar adquirint el 100% del capital. L’aniversari sembla que passarà sense pena ni glòria a la casa gran, però són 30 anys de gestió pública d’un servei essencial per a la nostra ciutat que en aquest temps ha canviat molt, moltíssim. El nombre de línies i les seves freqüències han crescut amb la ciutat i el canvi d’hàbits de la ciutadania, que de mica en mica va veient el transport públic com una bona alternativa (en molts sentits) al cotxe privat. Per això, volem aprofitar l’ocasió per felicitar totes i tots els treballadors que han fet possible aquest servei durant tots aquests anys i que continuen portant-nos amunt i avall de la ciutat.

TMgNo tot són flors i violes, però, només cal veure com el bus urbà és un tema recorrent al ple i són contínues les mocions, precs i preguntes demanant explicacions i millores tant per part de l’oposició com fins i tot d’entitats ciutadanes. I és que els recursos destinats al bus urbà no han augmentat al ritme que ho han fet el nombre d’usuaris i usuàries, l’any 2017 s’han realitzat un total de 3.206.351 viatges, que significa el doble de fa 10 anys,  Ho demostra el fet que el cost per viatger ha baixat d’1.67€ el 2011 a l’1.56€ el 2017. Al mateix temps, cal observar que si bé des del 2005 al 2010 es va produir un creixement accelerat del nombre d’usuaris i usuàries, el creixement ha estat molt més lent coincidint amb l’etapa de govern convergent. Tenim, doncs, reptes pendents que exigeixen més inversió municipal i si l’aposta per una mobilitat més sostenible és real, si debò volem reduir el nombre de vehicles de motor a la nostra ciutat i guanyar espai per les persones, cal destinar més recursos al bus urbà. Noves línies per, per exemple, donar resposta a la mobilitat escolar, la mobilitat nocturna o enllaçar amb aparcaments dissuasius o millorar freqüències i enllaços entre línies, són reptes que s’han posat sobre la taula. Fer-los possibles requereix, sens dubte un augment del personal en una plantilla que està al límit i també un actualització de la flota que ha de passar, sens dubte per l’adaptació a la diversitat funcional i l’eficiència energètica. També, però, cal posar fil a l’agulla amb la construcció de les noves cotxeres, una necessitat reconeguda per tothom però que el govern ha estat incapaç de tirar endavant.

En definitiva, com deia, una aposta ferma pel bus urbà i un augment suficient de recursos públics són imprescindibles per fer un nou salt en la mobilitat a la nostra ciutat, però també cal plantejar debats i noves propostes com la de la gratuïtat del servei, tal i com estan fent a diverses ciutats europees, la municipalització de les línies que connecten amb altres municipis i encara estan en mans de TEISA, la potenciació de la intermodalitat en el marc de l’àrea urbana o el foment de noves formes de mobilitat com el vehicle compartit. Propostes que des de la CUP-Crida per Girona ja hem posat sobre la taula al ple municipal. I és que, de fet, TMG és actualment més que un servei d’autobusos, ja que des d’aquesta empresa pública també es gestiona el servei de Girocleta que es va municipalitzar amb èxit el 2013 i que des de llavors ha tingut un creixement exponencial. Per això, entenem que cal impulsar TMG com l’empresa pública de serveis per a la mobilitat a la ciutat incorporant-t’hi també altres serveis claus com la gestió d’aparcaments municipals. Celebrem, doncs, aquests 30 anys valorant la feina feta i donant-hi un nou impuls que ens permeti transformar la mobilitat i fer de Girona una ciutat més agradable i sostenible.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Expulsades de Girona

2018-09-09_PlaLocalHabitatge_banner (1)1.161 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder afrontar el cost del lloguer. 823 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder assumir les quotes de la hipoteca. 1122 habitatges buits a la nostra ciutat. 687€ mensuals costa de mitjana un pis de tres habitacions a Girona (un 10,81% més que ara fa un any). Més de 600 habitatges d’ús turístic hi ha actualment a la ciutat de Girona, la majoria al Barri Vell (fa menys de 5 anys, el desembre de 2013, n’eren 39). Com que no disposa d’un parc públic suficient, l’Ajuntament de Girona s’ha hagut de gastar 10.094€ en lloguers de pisos turístics i 13049€ més en hosteleria el primer semestre de 2018 per fer front a l’emergència habitacional de famílies gironines.

Aquestes són les dades que dibuixen la problemàtica de l’habitatge a la nostra ciutat i són el centre de la iniciativa ciutadana que hem impulsat per exigir al govern municipal solucions ja per garantir el dret a l’habitatge. Però en aquest article no us vull parlar de dades sinó posar-hi cares, les cares d’aquells qui pateixen en primera persona el desinterès i la incapacitat del govern actual per fer front a la problemàtica de l’habitatge. I ho faré a partir del cas de la Margarida (que no es diu Margarida) que us mostrarà que,  malgrat ni Marta Madrenas ni Eva Palau vulguin reconèixer-ho, a Girona hi ha gent que es queda al carrer i no per voluntat pròpia.

La Margarida és una senyora d’uns 50 anys que fa temps vivia en un habitatge de lloguer amb la seva parella i que per motius econòmics com a conseqüència de la pèrdua de feina va ser desnonada. Tot plegat va portar la Margarida a malviure en dues places de pàrking a l’edifici on havia viscut sempre. La Margarida portava mesos vivint al carrer, però ella no vol ni ha volgut mai viure al carrer. Això ho tenien clar unes bones veïnes seves que han fet mans i mànigues per trobar-li una llar. S’han desesperat de trucar portes i no trobar solucions, igual que els tècnics municipals es desesperen de rebre gent i no poder donar solucions o poder oferir només solucions deficients.

Poder disposar d’un habitatge avui a la nostra ciutat és una quimera per a moltes, moltíssimes famílies. No només els preus s’enfilen més i més sinó que les exigències i requisits per qualsevol lloguer són inassumibles per moltíssimes persones: entrades de dos i tres mesos de lloguer i contractes laborals indefinits o de llarga durada i amb sous mínims que responen poc a la realitat del nostre mercat laboral, són imprescindibles en qualsevol cas. Sovint, però, també una mirada racista i classista, o com a mínim de desconfiança envers l’altre, per part de qui pren la decisió, esdevé un entrebanc. Tot plegat fa impossible per moltes famílies a la nostra ciutat poder accedir a un habitatge en el mercat immobiliari. Aquí és on ens porta un mercat absolutament desregulat que posa per davant la propietat privada al dret a l’habitatge. Per això és imprescindible l’administració. A Girona, però, el govern fa temps que no fa el que li pertoca i les eines de què disposem són clarament insuficients en un context com aquest.

D’una banda, durant anys tècnics i tècniques de l’oficina d’habitatge han gestionat la urgència dels desnonaments, però el govern mai s’ha atrevit a qüestionar de fons aquesta pràctica promoguda per bancs i altres grans tenidors i que ha portat milers de famílies a perdre la seva llar. De l’altra, no disposem ni de lluny de prou parc públic per suportar les necessitats d’habitatge, ni s’ha treballat per frenar l’augment de preus ni per augmentar el parc de lloguer assequible, que és el que hauria de fer una bona política pública municipal d’habitatge. Per això, quan persones com la Margarida truquen a l’ajuntament, hi troben comprensió per part dels tècnics i tècniques però no solucions vàlides. La mesa d’emergència que assigna pisos públics d’emergència està saturada, només pot fer que prioritzar famílies amb menors i acumula una llarga llista d’espera; la borsa de mediació per lloguer està mig oblidada i no rep pisos nous bàsicament perquè no ofereix ni seguretat ni incentius prou interessants a la propietat; les llistes per accedir a habitatge protegit no creixen més perquè la gent (i els i les tècniques de l’oficina d’habitatge) hi ha perdut la confiança i els ajuts d’urgència que ofereixen des de serveis socials no permeten fer front a les exigències d’accés a un habitatge de lloguer al mercat.

La Margarida ha acabat anant a viure a un poble a l’interior, expulsada de la seva ciutat. Allà els preus de l’habitatge són més econòmics. Les veïnes li han buscat un pis que pogués pagar amb la minsa aportació que rep i han intermediat amb la propietària per superar reticències (no ha estat fàcil) i els serveis socials gironins han fet front a l’entrada (a Girona impossible). Que trist. La Margarida tindrà un sostre però ha hagut de marxar de la seva ciutat i allunyar-se de la seva minsa xarxa de suport. Aquesta és la dinàmica que Madrenas provoca i no fa res per canviar. Potser és que ja li està bé. Potser és el que vol. Una Girona on només la gent amb calers (turistes o residents) pugui viure. Calcem-nos!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Debats absents

ple

Dilluns vam celebrar el ple de setembre. Des del govern es portaven pocs punts, però alguns de rellevants. Un d’ells, la ràdio. Fins a últim moment no vam saber del cert que l’aprovació definitiva de l’establiment del servei de ràdio municipal aniria a ple, el govern ja ens havia advertit que si no comptava amb els suports necessaris, el retiraria, és a dir evitaria un debat en què sortís perdedor. No va caldre, per evitar-ho es va aliar amb PP i C’s, sí, els mateixos que denuncien i difamen la televisió i ràdio públiques catalanes. Des de l’oposició ho vam deixar clar, d’entre totes les opcions el govern va preferir trencar el pacte de consens a què s’havia arribat amb tots els grups municipals i tirar pel dret, seguint amb una gestió que ha estat nefasta des del primer moment i que molts tenim clar on acabarà.  De la ràdio, ben segur, en tornarem a parlar.

Un altre tema rellevant era sobre la Devesa. Ens vam quedar sols rebutjant una modificació urbanística que només es justificava per un Pla Especial que el govern ja fa un temps va decidir aturar unilateralment. Per la porta del darrera, el govern ha tirat endavant allò que li interessava de la Devesa per continuar fent i desfent al servei d’interessos que poc tenen a veure amb els del parc. I mentrestant evita el debat del Pla Especial i, per tant, dels usos de la Devesa.

I finalment, la cessió de l’estadi de Montilivi (i entorn) al Girona FC SAD a través d’un conveni al qual vam fer una colla d’al·legacions sense que ens n’acceptessin ni una.  La majoria d’elles, demanaven un compromís més concret per part del club en temes com el suport a l’esport de base, femení i adaptat, sensibilització contra el racisme, el sexisme i la LGTBIfòbia, foment d’un consum ètic i de proximitat i una alimentació saludable o prioritzar les obres de supressió de barreres arquitectòniques al camp. Rebutjant les al·legacions, el govern es negava a deixar per escrit aquests compromisos considerant-ho poc oportú en un contracte a 50 anys. En canvi, però, resulta que sí que es pot fixar a 50 anys el valor d’un estadi com si això no canviés amb els anys o fins i tot el número d’entrades de què vol disposar el consistori (4 llocs a la llotja, 20 entrades per partit i 6 carnets), entrades que encara avui esperem que se’ns informi qui fa servir.

Veient l’ordre del dia, comptàvem que l’apartat de mocions seria llarg, 3 de ciutadanes i 5 de grups municipals. Però sembla, que, també aquí, el govern va voler evitar debats que li poden passar factura. Per això, malgrat haver estat incapaç de gestionar-ho prèviament com tocava, a darrer moment va reunir-se d’urgència amb l’Associació de Veïns de Montjuïc per una banda i va trucar als Clubs d’Escacs Gerunda i Sta. Eugènia per l’altra. A uns i altres els van dir que sí, que es posaven immediatament a treballar allò que demanaven a canvi que retiressin la moció. D’això se’n diu fer política, ben cert, llàstima que calgui que et posin entre les cordes per començar a fer-ne. Llàstima que després d’anys de reclamar-ho, hagi calgut una moció per tal que apareguin solucions que permetin als nois i noies de Montjuïc disposar de transport públic en condicions per anar a l’institut que els toca. Ara tocarà passar de les paraules als fets, estarem amatents.

El de dilluns, va ser, doncs, el ple dels debats absents, els que es van evitar i els que no els va caldre. On sí que hi va haver debat i van quedar clares les postures d’uns i altres va ser en la nostra moció sobre el dret a vot. No hi va haver sorpreses, PP i C’s van donar tota mena d’excuses per evitar votar a favor de que persones que porten anys a la nostra ciutat però que no disposen de la nacionalitat espanyola puguin votar, esgrimint xenofòbia amb conceptes d’aquests que els agraden tant com “immigració legal i ordenada”. Per sort, van quedar aïllats i aquí sí, vam ser majoria defensant avançar pel dret a vot de totes les persones residents. Estarem pendents dels compromisos del govern per garantir que les campanyes informatives i de sensibilització que preveia la moció vagin endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Una bossa amb llibres

DolorsBassaUna bossa amb llibres, és el que passeja amunt i avall la Dolors Bassa a la presó. De la vida a la presó, de la situació política, de la família, d’amistats comunes… i d’una colla de coses més en vam parlar amb un vidre al mig, al vis-a-vis de mitja hora que ens va regalar ahir. Mitja hora passa volant però dona molt de si. La Dolors anava accelerada, l’experiència de qui sap que cal aprofitar cada minut. Em va fer pensar en la meva filla de tot just 7 anys quan parla per skype amb una amiga que ha anat a viure a l’altra punta de món, ella és una experta i la Guisla sembla que no sàpiga com posar-s’hi i no li surten les paraules.

Només d’arribar, una mà al vidre, l’abraçada que no ens hem pogut fer. Ella ja tenia el telèfon en mà i parlava i nosaltres hem començat traslladant-li records de tots vosaltres. De la vida a la presó ens ha dit que té alts i baixos, que li ha costat adaptar-se a les rutines de la nova presó que, per ser nova, té més mesures de seguretat que impliquen menys llibertat de moviments dels i les internes i essent un mòdul de dones petit troba faltar persones amb qui conversar. Per això arrossega la bossa, tot el dia llegeix, “més que mai” riu. Llegeix les desenes de cartes diàries que li arriben (totes, remarca) i llibres d’allà o els que li fan arribar. També ens diu que s’apunta a tot el que pot i que sempre que pot intenta donar un cop de mà a la formació de les altres internes o en qualsevol taller o activitat. Si la coneixeu, ja us ho podíeu imaginar que no està de braços plegats.

La Dolors sempre ha estat un remolí d’energia i està acostumada a adaptar-se a tot, a defensar-se i fer-se respectar tant en terreny propi com en terreny contrari. Això és el que continua fent. Per això cada setmana demana la seva llibertat i per això continua mirant endavant. La conversa de seguida ens porta aquí, al futur del nostre país i a la Dolors se li il·luminen els ulls. És ben conscient de la seva realitat i de la difícil situació en què es troben com a preses polítiques davant d’un aparell d’un estat disposat a tot per frenar qualsevol avenç cap a la república catalana i per venjar-se dels i les qui hem gosat intentar-ho. També té clar, però, que només té sentit fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.

Enmig de la conversa sentim avisos per megafonia, ni cas, ens diu ella, però finalment en sona un que sí, “ara sí, se’ns acaba el temps”. Una estona abans havíem comentat que algunes de les persones que visitaven altres internes l’havien reconegut i ella ens deia que n’és conscient, ja que a l’hora de marxar totes es posen davant del darrer vidre per acomiadar-se definitivament i sovint veia com l’identificaven, però que a ella no li agrada aquest últim adéu, té la sensació de saludar des d’una gàbia. Arriba un funcionari i ens recorda que és hora de marxar. Acabem la frase posant de nou la mà al vidre. Una altra abraçada que no pot ser. Tornem cadascú per la seva banda, nosaltres tornem a fora i ella continuarà tancada amb la incertesa del fins quan. Amb aquest pensament, jo giro el cap, abatuda, i la segueixo amb la mirada entre vidres de locutoris i passadissos laberíntics. La Dolors no torna a mirar enrere, té la mirada fixada endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Diguem-li pla de salut

trueta El passat mes de juny el govern gironí va presentar el Pla de Salut de la Ciutat. Un mes abans aproximadament ens l’havia fet arribar per tal que poguéssim fer-hi aportacions. Les vam fer, des de la CUP-Crida per Girona rarament desaprofitem qualsevol oportunitat per dir la nostra en la política municipal. Aquesta manera de treballar incansable sovint ens l’ha reconegut el mateix govern. Així doncs, ens vam llegir el document, el vam treballar entre diverses persones i vam respondre amb un document que reconec que era molt crític amb la proposta de pla. Tenint en compte que havíem pagat 18000€ a una empresa externa per la seva elaboració, crec que tocava. I més si tenim en compte que aquesta mateixa empresa fa poc va cobrar la mateixa quantitat per un altre document que ha resultat ser un fracàs, en aquest cas sobre educació (n’hi ha que es veu que són experts en tot) En tot cas, la qualitat del document ja podeu jutjar-la vosaltres mateixes ja que ara el pla és consultable aquí.

Així a nivell general, és lamentable que un document que pretenem anomenar pla no inclogui ni un pla operatiu, ni un pressupost ni mecanismes d’avaluació. Són elements imprescindibles per desenvolupar les accions i assolir els objectius previstos i per tant, quan no es concreten, jo entenc que no hi ha voluntat real de desenvolupar el pla sinó que simplement hi ha l’interès de fer creure que s’està fent feina.

Al mateix temps, tot i que el document diu que s’ha fet una diagnosi qualitativa, aquesta no apareix en lloc i la diagnosi es redueix bàsicament a una recopil·lació de dades quantitatives extretes d’altres documents que pràcticament ni s’analitzen ni s’interpreten. Aquest anàlisi és el que ha de permetre detectar mancances i necessitats i per tant és la clau per definir qualsevol pla d’actuacions. De la diagnosi, també ens van preocupar algunes dades que desconeixíem i a les quals el document no dóna cap importància com les relacionades amb la Renda familiar disponible (RFDB): mentre l’any 2008, Girona se situava 15 punts per sobre de l’índex de Catalunya, el 2013 ho fa molt lleugerament per sobre (0,9). O la diferència de fins a més de 4 anys en l’esperança de vida segons el barri.

El pla d’actuacions és un altre despropòsit. En línies generals podríem dir que compartim les línies estratègiques i els objectius generals però la concreció en objectius específics i accions és absolutament incorrecte: moltes accions són poc concretes i en cap cas operatives i en ocasions fins i tot estant formulades com a objectius. Al mateix temps, objectius i accions aborden temes que superen les competències municipals i moltes superen de llarg les de l’àrea de salut. Per exemple, apareixen accions sobre esport que no consten en el Pla Local de l’Esport aprovat recentment o accions d’habitatge que l’oficina d’habitatge no té ni de casualitat assumides. Quasi podríem dir que estem definint a través d’aquest pla la política d’habitatge que en canvi no es vol concretar amb un pla local d’habitatge. És, com a mínim, surrealista. També ens sorprenen mancances com el fet que no s’abordi el tema de les barreres arquitectòniques enlloc ni en general la relació entre urbanisme i salut o que, tot i dedicar un extens apartat en la diagnosi a la salut ambiental, després no es prevegi cap objectiu ni acció en aquest àmbit.

Entenem que tot aquest recull d’accions és resultat del procés participatiu però també considerem que un Pla Local de Salut requereix anar més enllà. Se suposa que aquest recull s’ha d’interpretar tècnicament i fer una proposta organitzada i coherent a nivell tècnic tenint en compte les competències, la disponibilitat de recursos humans i econòmics i evidentment el compromís polític de tirar-lo endavant. Tot i els 18000€, tota aquesta feina no s’ha fet. Al mateix temps, la clau d’un pla d’actuació és el pla de desenvolupament, és a dir la concreció d’un cronograma (durant quant temps es desenvoluparà aquest pla, quan es farà cadascuna de les accions…), uns responsables de les accions (quina administració, entitat, àrea, tècnic/a és la responsable de tirar-la endavant) i uns indicadors de seguiment per identificar-ne el grau de compliment. Això no existeix i la seva inexistència ens fa pensar que aquest pla és una declaració d’intensions amb molt poca voluntat de que realment es porti a terme.

Segurament compartim bona part de les accions com a mesures necessàries però la forma com estan formulades les invalida totalment. En definitiva, creiem que aquest és un pla absolutament inútil com a eina de treball per definir l’acció de treball del nostre ajuntament en matèria de Salut i ens preocupa especialment per la importància del tema.

La presentació del pla va venir seguida de la creació d’una taula de salut. És sens dubte una bona notícia però no podem esperar que aquest òrgan participatiu sigui el responsable de la concreció d’aquest pla i sense aquesta difícilment se’n podrà fer el seguiment. Una vegada més, polítiques d’aparador a les quals aquest govern ja ens té massa acostumades.

PD: Ah, i per cert, no, no parla del Trueta. Potser perquè la mirada del govern Madrenas amb el tema Trueta poc té a veure amb la salut, o potser perquè essent un pla estrictament municipal han considerat que no hi té cabuda parlar de coordinació entre administracions ni com a mínim esmentar-hi tot allò que tot i no ser competències municipals afecten considerablement els gironins i gironines. O potser tot plegat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple d’agost al juliol

Dimarts, tot i ser juliol, vam fer el ple ordinari d’agost. D’entrada, convé saber que fem ple d’agost només d’ençà que el secretari va dir que si no fèiem ple no podíem percebre les indemnitzacions pertinents (lògic) però fins aleshores tots els regidors i regidores cobraven sense haver fet el ple. Coses de la vella política.

IdentalDit això, va ser un ple sobretot calorós i que va pujar de to en diversos moments (i no pas només per la calor). Només de començar, les meves paraules de recolzament a les afectades per l’estafa d’Idental van provocar una reacció d’indignació per part seva pel que entenien com una manca de recolzament de l’alcaldessa pel seu cas. La pujada de to va provocar que Madrenas optés per parar el ple. Sens dubte, l’estafa d’Idental no és culpa i poc té a veure amb l’Ajuntament de Girona, però també és cert que situacions com aquestes en què la ciutadania es troba desvalguda davant de la pitjor cara del capitalisme haurien de trobar l’acompanyament i suport del seu ajuntament. Esperem que la seva presència el ple hagi permès al govern rectificar la seva actitud i trobin en l’ajuntament de Girona un aliat en la seva lluita per recuperar els diners invertits i la dignitat i fins i tot la salut perduda.

Just després d’això, el primer punt de debat va ser com una gerra d’aigua freda, una oportunitat perduda per posar contra les cordes un govern que fa massa temps que desatén les demandes de les treballadores d’Eulen. Es portava a votació la pròrroga del contracte de neteja d’edificis municipals i, aparentment, hi havia una majoria a l’oposició per evitar aquesta pròrroga d’un any forçant una mena d’allargament forçós del contracte durant el qual el govern gironí es veuria obligat a moure peça en favor dels drets laborals de les treballadores. Malgrat el seu compromís amb les treballadores, però, ERC va decidir “pactar” una abstenció que juntament amb el vot favorable del PP i el govern permetia tirar endavant la pròrroga. El pacte pràcticament era calcat al que en el seu moment un PSC al govern havia acordat amb les convergents i que ha incomplert durant els dos anys de contracte. Lamentable, doncs, tan l’incompliment del govern com que a ERC hagi tornat a caure al parany on ja havia caigut el PSC. Mentrestant, qui hi surt perdent, són les treballadores d’Eulen que tornen a sentir-se desateses i traïdes i continuaran patint precarietat, vulneracions de drets laborals i persecució per part d’aquesta empresa amb el vist-i-plau d’aquells qui es diuen ser els seus representants. Lamentable.

Després d’uns quants punts d’acord més, un per a l’establiment del Servei Municipal de Casals d’Estiu que va quedar sobre la taula (un moviment de darrera hora que convindrà que aprofundim) i alguns que van entrar per via d’urgència, ens vam plantar a les mocions. 5 en total. Una del PSC per consolidar la figura de l’educador de carrer i dinamitzador comunitari, unes figures claus al nostre entendre però que van incorporar-se durant el seu mandat amb una temporalitat que ha estat font d’inestabilitat des del primer moment. Convé saber-ho. Una del PP de picabaralla amb el PSC per haver eliminat aquests des de Madrid (tela!) una important dotació prevista per a les entitats del 3r sector. La nostra, amb diverses propostes per promoure la llengua catalana des del consistori, que durant aquests anys ha oblidat absolutament la política lingüística i ha ignorat els espais de participació existents en aquest àmbit. La d’ERC insistint en una proposta ja aprovada el 2011 a instància nostra per reclamar que el vial previst a les hortes de Sta. Eugènia desaparegui definitivament del planejament. I la moció mediàtica de C’s exigint transparència a partir del cas de l’ús del cotxe oficial per part de Madrenas per anar al parlament. Moció que només ha aconseguit fer valer el discurs victimista de Madrenas al·legant la seva seguretat (que si bé és absolutament justificable poc té veure amb què en 5 ocasions decidís utilitzar el cotxe oficial i no ho fes en la resta de viatges) i l’oportunitat de la resta de grups de titllar el grup de C’s d’oportunistes i poc coherents, amb discursos com el d’en Lluc que va fer pujar els colors a la mateixa Míriam Pujola quan va donar a conèixer que ella tampoc feia públic que estava entrant gratuïtament al camp del Girona i al teatre aprofitant la seva condició de regidora. Tot plegat ens va permetre recordar que ja a principi de mandat, des de la CUP-Crida per Girona, vam fer la proposta d’elaborar un codi ètic per a tots els regidors i regidores i que aleshores cap altre grup va estar-hi disposat (veieu-ho aquí)

Una part de control i precs i preguntes més ràpida del que és habitual ens va portar a acabar el ple més curt del que estem acostumats i poc després de les 10 de la nit sortíem alguns amb el cap ja posat en les vacances.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget