El nou Trueta: en parlem?

La salut, com l’alimentació, és un pilar de qualsevol vida humana. Pels serveis sanitaris tots hi hem passat, hi passem i hi passarem. Tanmateix, si us hi fixeu veureu que és un àmbit sobre el qual hi ha poc debat social. Poca informació. Moltes declaracions i grans titulars però poc aprofundiment. M’ho va fer recordar ahir una veïna de Sant Ponç en el debat que organitzàvem com a CUP-Crida per Girona sobre el futur del Trueta i el model sanitari. La veïna deia: «he vingut a escoltar perquè als ciutadans ens aparten de conèixer i decidir temes que ens afecten i molt». I tenia tota la raó. Tota. Aquest era, de fet, un dels motius pels quals, davant la passivitat de l’alcaldessa i altres responsables polítics, vam fer l’acte d’ahir en què hi van participar la delegada sindical del Trueta, Carme Majó, el cap del servei de cardiologia del Trueta i el Santa Caterina, Ramon Brugada, i el gestor sanitari, Àngel Guevara. Els tres van exposar els seus arguments davant de més d’una cinquantena de persones a l’edifici de la Punxa de Girona, a mig camí del nord i el sud de la ciutat. Quines casualitats.

El contingut de la trobada va ser divers. Hi van aparèixer les preocupacions lògiques dels treballadors dels hospitals davant una possible pèrdua de llocs de treball, la necessitat de no eternitzar el projecte i de mantenir inversions en l’actual edifici, totalment saturat, la importància del projecte del nou hospital per garantir un futur preponderant de la sanitat pública, el model d’hospital del segle XXI que ha de tenir en compte molts factors més enllà dels operatoris – ja que el concepte salut ha evolucionat molt – o el no gens menor fet que «l’opció Domeny» impliqui la compra de solars derivats del fracàs d’operacions especulatives de bancs i caixes. Ara bé, el debat va girar sobretot al voltant de si apostàvem per fer dos hospitals de mida mitjana, separats geogràficament i poc eficients, o un de sol, que impliqui un gran parc hospitalari que combini un potent hospital comarcal amb l’evolució de l’actual Santa Caterina i la construcció d’un nou pavelló per l’hospital de referència Josep Trueta, amb les peces complementàries pertinents com la universitat, instituts de recerca, etc. Resolt el debat, la ubicació cauria pel seu propi pes.

Per entendre’ns, va aparèixer el debat amb tots els ets i uts. El debat per decidir la ubicació, però sobretot per afinar, en primer lloc el model. Una dialèctica que ha de tenir en compte el nombre de persones de la regió sanitària que ha d’atendre l’hospital (800.000), quasi el doble dels que té assignats Vall d’Hebron o el Clínic, per exemple, segons dades del doctor Brugada, el nombre de llits, la necessitat d’un sol servei d’urgències per fer-les més eficients o aglutinar i treballar els serveis de forma conjunta i cooperativa per garantir més i millor operacions i així evitar que molts gironins s’hagin de desplaçar a hospitals de Barcelona. Referencialitat, en diuen. Debat a partir d’arguments sanitaris i no a partir de raons localistes del «Girona sí o sí» (Estocolm acaba de construir el nou hospital a Solna) i d’un suposat equilibri territorial que bé sabem que té altres vies per garantir-se com per exemple projectar què fer amb l’actual edifici del Trueta una vegada aquest no hi sigui o negociar amb el propi Govern altres projectes al nord de la ciutat.

En tot cas, debat. Transparència, arguments i informació. El mateix que la CUP-Crida per Girona va posar sobre la taula fa poc més d’un mes a l’alcaldessa Marta Madrenas i ella va rebutjar dient que el debat impulsat per ella vindria a partir de la defensa numantina de «Domeny o Domeny». Una condició sine qua non que nosaltres vam veure contrària a l’essència del mateix debat. Lògic, no? Per tant, vam fer una proposta que ens semblava que era de consens per totes les parts i que ens feia exercir un lideratge com a ciutat. D’una banda: crear una taula multilateral amb tots els actors sanitaris, polítics i socials per debatre amb arguments escoltant les diferents posicions, de l’altra sortir a exigir col·lectivament la urgència del nou hospital a la conselleria i crear un pol de pressió perquè aquest sigui un projecte de referencialitat i de nivell sis. La proposta també va ser desestimada perquè per Madrenas i Paneque, la sociovergència, és «Domeny sí o sí» i els arguments sanitaris ja vindran. Bé, nosaltres reiterem la proposta feta, la necessitat del nou hospital i de socialitzar el debat. Poder contraposar arguments i sí, llavors decidir. Però no abans. Cal recordar que estem parlant de l’hospital públic de referència de 800.000 persones, també les que viuen a Montagut, Darnius, Sant Hilari o Vidreres. D’ahir la gent en va sortir amb idees, trencant alguns tòpics i un sentiment de voler-ho tot, de ganes, de debat, d’hospital i de sanitat pública. L’actitud que necessitem per ser realment una ciutat de primera i tenir un hospital com cal. Actitud i valentia.

El document que va presentar el doctor Brugada el trobareu aquí: nou trueta debat 8_6_2017


lluc  @llucsalellas


El joc del triler i el fracàs de l’Ermessenda

Som una bona colla les que ahir vam acabar el CEM indignades amb les conseqüències de la gestió del Departament del cas de la nova seu de l’Ermessenda, facilitades per la despreocupació i la inacció del govern sociovergent de l’Ajuntament de Girona. Els antecedents ja els hem explicat en diverses ocasions i el que és evident és que hi ha hagut una manca de planificació per part del Departament d’Educació que durant molts anys no ha afrontat com calia l’augment conegut (perquè ja s’havia donat a primària) de la demanda de places a secundària a la nostra ciutat. La manca d’una pressió real al departament per part de la regidoria d’educació va portar a la comunitat educativa agrupada en el MUCE a assumir el lideratge i proposar una moció per la creació d’un nou institut que va aprovar el ple de l’Ajuntament per unanimitat. Malgrat tot el departament va tirar pel dret i enlloc d’un nou institut va decidir fer una segona seu a l’Ermessenda, en barracons al costat de l’actual Bosc de la Pavordia. Tant des de l’oposició com des del MUCE ja vam vaticinar aleshores el fracàs de la proposta, feta a correcuita, comptant només amb el suport de la direcció de l’Ermessenda i d’esquenes a la comunitat educativa, sobretot de les principals escoles afectades.

Malauradament, els resultats ens han donat la raó, només 57 famílies han escollit en primera opció l’INS Ermessenda sense que es pugui omplir ni tan sols les línies de l’actual edifici. Els dubtes de les famílies són múltiples: com es coordinaran dos seus separades en més de 2 kilòmetres? Com es cohesionaran? Quines garanties tenim en relació a les noves instal·lacions? L’alumnat disposarà de gimnàs, laboratori o tot l’equipament informàtic necessari, per exemple? Com es resoldrà la distància amb la majoria de llars i la dificultat d’accés amb transport públic? Com s’ajustarà el projecte actual de l’Ermessenda a un nou equip de professorat i a la divisió en dues seus? Quines garanties tenim en relació a l’estabilitat i implicació del nou professorat? Podríem seguir llarga estona. El problema és, però, que tant si les preguntes són poques com moltes les respostes són 0. No s’ha donat cap resposta concreta, aclaridora o tranquil·litzadora a les famílies.

terrenysErmessenda

Podria ser una qüestió de mala planificació, però jo tendeixo a pensar que és un pas més en l’estudiada estratègia que els convergents van fer explícita des que van entrar el govern de la Generalitat d’afavorir la concertada a còpia de precaritzar i desprestigiar l’escola pública. Davant la precarització de la pública a còpia de retallades, la manca de respostes sobre la nova seu de l’Ermessenda i d’antecedents com el bony de la Salle que ja no s’haurien d’haver permès mai, algunes famílies fan opció concertada pensant que així asseguren el tret.  Ahir, no van tardar gens ahir els representants d’escoles concertades que a més discriminen per raó de sexe a esgrimir el dret a elecció de centre i a oferir-se a acollir aquest alumnat a còpia d’ampliar les seves ràtios (aquí és sens dubte on fan el negoci). Talment com el joc del triler. I és que la gestió del departament ens ha portat a aquest punt de difícil retorn en què unes famílies preocupades apostin per la defensa dels seus drets individuals oblidant els drets col·lectius que ens diuen que tothom té dret a una educació pública i de qualitat que faciliti la igualtat d’oportunitats. Fa temps que el departament d’educació ha oblidat que aquest és i ha de ser el seu principal objectiu i l’ha supeditat a tot d’altres interessos, per això tal com alertava un informe del síndic de greuges fem passos enrere en temes de segregació escolar i no aconseguim avançar en polítiques que frenin el fracàs escolar.

En definitiva, és absolutament comprensible la preocupació i l’ennuig de moltes famílies a qui se’ls assigna un centre envoltat de dubtes als quals no s’estan donant respostes. És hora, però, d’anar a la una exigint respostes i concrecions al departament i compromisos per dignificar aquesta nova seu de l’Ermessenda que ha començat amb mal peu. És hora d’exigir al departament que assumeixi la responsabilitat de fer una bona planificació que garanteixi la igualtat d’oportunitats i eviti crear dobles xarxes de centres que portin a augmentar la segregació ja existent a la nostra ciutat. I és hora que l’Ajuntament es posi al costat de la comunitat educativa amb aquestes exigències, o ho faci públicament i amb convenciment, no amb la boca petita ni cobrint-se les espatlles contínuament com fins ara. Si l’educació és una prioritat a la nostra ciutat, és hora que es noti.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Girona i el futbol: reptes de primera

Els carrers de Girona van vibrar diumenge i dilluns com poques vegades abans. És el poder del futbol i sobretot de la identificació col·lectiva en un equip que aconsegueix èxits i que representa, si més no en els cànons de l’esport, la ciutat on vius. Del negoci del futbol se n’han escrit rius de tinta, de les seves perversions també. La majoria d’elles, certes. Una crítica necessària en temps de desigualtats, corrupcions i evasions d’impostos. De sous indecents, de pa i circ. Però això no treu que, d’alguna manera, la immensa majoria dels gironins i les gironines estem contents perquè el club de futbol masculí més important de la ciutat hagi arribat a la màxima categoria possible. Hi ha una alegria generalitzada i cal reconèixer el mèrit dels jugadors i l’equip tècnic que han excel·lit aquests últims mesos en el seu camp professional amb el nom de la ciutat al pit. L’enhorabona Girona Futbol Club. Sou de primera.

El que vindrà a partir d’ara és difícilment  imaginable per una ciutat que mai ha viscut una situació comparable. Un context en què la ciutat i el club se situen en l’elit d’un esport que, com dèiem, té llums i ombres i, per tant, conseqüències imprevisibles. Des del primer dia, des de la CUP-Crida per Girona hem cregut que havíem de ser al costat de les alegries, emocions i celebracions d’aquests dies perquè són col·lectives i ens interpel·len. Són de tots. O de molts, si ho preferiu. Ara bé, som plenament conscients que ‘La Liga’ és bàsicament un negoci de 20 societats anònimes esportives. Per tant, pensem que mentre és necessari que des de l’Ajuntament es mantingui tota la col·laboració a través  del conveni d’ús de l’estadi municipal de Montilivi amb el club veiem igualment imprescindible que no s’incrementi en cap euro l’aportació que fem amb els diners dels gironins i les gironines. El Girona Futbol Club ha de ser autosuficient per si mateix, i l’Ajuntament ha de prioritzar, en l’àmbit esportiu, aquelles polítiques que fomentin l’esport de base, el femení, l’estructuralment minoritzat, i el que compta amb persones discapacitades. Aquest és el mapa més lògic i nosaltres treballarem perquè sigui així.

A més a més, però, creiem que cal fer un pas més. El club ha dit que vol incrementar els seus lligams amb la ciutat i pensem que la ciutat ha de respondre amb cooperació i valentia. D’una banda, seria interessant que el club assumís un compromís amb valors dels quals en pogués ser un bon estàndard i representant allà on anés. Que el nom de Girona es lligués a idees de fons, de justícia, llibertat i igualtat. Valors de consens que fossin uns estendards de la projecció pública del club. Pensem, és clar, en la defensa de l’esport de base, la netedat del joc però també en definir-se clarament i activa com un club antifeixista, antisexista i antihomòfob, tres elements centrals lligats als drets humans que sovint hem vist escassejar dins el món del futbol masculí. Per què el club no es proposa incloure aquests elements en els seus estatuts, per exemple? I fer-ne bandera. Seria un pas endavant també davant els incidents que han protagonitzat grups feixistes aficionats al club els últims dies. Grups a qui se’ls ha de vetar l’accés al camp i sobre els quals els comandaments policials haurien de tenir una atenció especial i actuar. Seria dir: el futbol pot tenir un compromís amb l’entorn i aprofitar el seu potencial per deixar un món millor. Pensem també en la xarxa amb els barris, l’educació, la llengua, la difusió de la cultura o, fins i tot, el dret a decidir.

Girona viu dividida entre la il·lusió i una indiferència que va acompanyada d’un cert somriure murri dels que no poden amagar certa curiositat pel que vindrà a partir d’ara. El curs vinent serà especial a nivell esportiu per a la ciutat. També a nivell social. Esperem que no sigui únic i que es pugui repetir durant molts anys. Els desitjos són clars. Aquells que vibrem amb el futbol volem vibrar-hi més que mai amb els colors de la ciutat. Sens dubte. De la mateixa manera que molts compartim també que aquest fet no pot condicionar les polítiques públiques de la ciutat ni en l’àmbit de l’esport de base, on hi ha molt de camí per recórrer, ni en la resta del pressupost, on les prioritats haurien de ser unes altres. Deia Eduardo Galeano, un escriptor imprescindible amant del futbol, que “el joc s’ha convertit en un espectacle, amb pocs protagonistes i molts espectadors, futbol per mirar, i l’espectacle s’ha convertit en un dels negocis més lucratius, que no s’organitza per jugar sinó per impedir que es jugui”.  I a nosaltres, que som galeanistes per definició, ens agradaria que Girona pogués ajudar en un doble sentit a fer realitat els somnis del bo de Galeano: per un costat, a tornar una certa essència perduda en el joc del futbol i el seu significat social i per l’altre a tenir un entorn on, com deia ell, no només no molesti que la política sigui democràtica sinó que tampoc ho faci que ho sigui l’economia.  Visca (el) Girona!


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Escamot Dixan: mai més sols

Per alguns, parlar de Dixan no és parlar únicament de detergent sinó també de repressió, impunitat de l’Estat i injustícia severa. Ho és des que a principis de segle el Govern del PP va decidir formar part de la coalició que atacava l’Iraq i va voler justificar-ho acusant sense fonaments a diverses persones musulmanes que vivien a les Comarques Gironines. La societat gironina organitzada al voltant de la Plataforma Aturem la Guerra va veure ràpidament que tot plegat era un muntatge de les clavegueres de l’Estat, avui ben florides i debatudes, per poder dir que calia anar a l’Iraq de vacances militars a costa de la vida de desenes de milers d’iraquians i iraquianes. L’imperialisme manava. Les excuses es feien necessàries i, com sempre, rebien els més febles, persones immigrades de l’Algèria decadent de finals de segle i arribades a Catalunya per treballar i tirar endavant amb una vida digna. Allò que volem exactament tots. Ni més ni menys.

Aquest cas, el de l’Escamot Dixan, va acabar amb diverses persones empresonades entre sis i dotze anys malgrat que les proves no existien. Ho reconeixia el mateix jutge que els va empresonar per primera vegada que, després de revisar tota la documentació, va concloure que no hi havia absolutament res. Però després, vingué l’11M, l’estrella repressora del jutge Garzón, la denúncia dels propis encausats contra el govern espanyol i la necessitat d’una caça de bruixes i una venjança a tots els nivells. Així funciona tot. A cop de titular i d’estètica. Però bé, la meva intenció no és fer-vos un resum del cas sinó recomanar-vos que el recupereu a través del documental «Alger-Banyoles-Alger» que han produït i realitzat un grup de gironins i saltencs. I ho faig des de la sinceritat més absoluta perquè no només es tracta d’un documental que permet (re)descobrir el cas a través dels personatges que ho van viure de primera mà: en Souhil, l’Ali, en Zacarias i en Mohamed, sinó que es tracta d’una peça d’una qualitat cinematogràfica excel·lent. Una obra bonica, punyent, reflexiva, política que no deixa a ningú indiferent. Imprescindible.

El documental es va estrenar ahir en un Cinema Truffaut ple de gom a gom en el marc del 9è Memorial Sebastià Salellas. Durant poc més d’una hora, les 150 persones presents no ens vam moure ni un mil·límetre del seient. Bolcats com estàvem en el documental, vam resseguir la vida i la repressió viscuda per part d’aquests quatre algerians que, malgrat ser part d’un muntatge policial, van haver de tornar a Algèria una vegada van sortir de la presó. Els vam expulsar. Avui hi viuen amb normalitat, procurant no recordar gaire l’experiència en aquest Estat dit tantes vegades democràtic a si mateix però que és incapaç d’exercir com a tal. Alger-Banyoles-Alger fa pensar, sens dubte, en Ciutat Morta. En la denúncia d’una injustícia silenciada, en la impunitat del poder, en la vessant racista del mateix, en la violència de l’Estat, en la solidaritat com a única arma per fer-hi front, en molts altres casos que hem vingut denunciant des de fa temps.

Demà, dissabte, a les 12h tornaran a passar el documental al mateix Truffaut. És una bona oportunitat pels que no hi vau ser ahir. I sinó, el 9 de juny seran a Banyoles i posteriorment faran gira per l’Ateneu Salvadora Catà, la Filmoteca i altres llocs. Podeu trobar un dia i un espai on veure’l o podeu reclamar a TV3 que el projectin el més aviat possible. El treball s’ho val. La història és crua però cal que es difongui perquè mai més torni a passar res similar. Servei públic en dèiem. Per entendre que independentment d’on hem nascut som fills d’un mateix món, hereus d’unes mateixes lluites, posseïdors d’uns mateixos drets (o no), fidels a uns anhels de justícia i llibertat compartits. Parlar de Dixan, per alguns, però és parlar també de Sebastià Salellas, el pare. Si també el voleu (re)descobrir no us perdeu el documental. En tindreu prou amb una imatge. Amb un gest. Amb un silenci.


lluc  @llucsalellas


El porta a porta i Sant Daniel

La Vall de Sant Daniel fa una setmana que ha començat a gestionar els residus a través del sistema del porta a porta. Un model d’èxit en poblacions veïnes com Vilablareix o Celrà, que lideren el percentatge de reciclatge en termes de reducció de taxa d’impropis a la comarca. En una conjuntura com l’actual, de canvi climàtic i agressió constant al medi ambient, aquest tipus de propostes no només són necessàries sinó que són imprescindibles. De fet, és conegut que la CUP és una de les formacions que més ha defensat un model diferenciat de gestió de residus que no passi per la incineració i, per això, hem de donar la benvinguda a iniciatives que busquin canviar el model actual, qüestionat per experts de tot el món precisament en el Congrés que es va fer a Girona a principis d’any.

Ara bé, això significa que la implementació del porta a porta a Sant Daniel és una notícia per tirar coets? Doncs la resposta és més aviat no. Per què? En primer lloc, perquè la proposta arriba isolada, sense un projecte global, calendaritzat ni un pla estratègic de com abordar els residus a la ciutat. De moment, han agafat el terreny més senzill on aplicar un canvi, el poble/barri de Sant Daniel, però les xifres són clares: a Sant Daniel hi viu tan sols un 0’7 per cent de la població de Girona. Com ja és habitual, doncs, en aquest govern, han començat la casa per la teulada i han iniciat el projecte de Sant Daniel, amb un sistema d’habitatges diferenciat de la resta de la ciutat, sense ni tan sols saber com podria continuar la proposta a la resta de la ciutat. De fet, de l’experiència de Sant Daniel ben poques conclusions en podrem treure perquè, com deia, és un territori substancialment diferent de la resta de Girona i implica propostes i solucions alternatives en el marc del mateix sistema porta a porta. No podem barrejar naps amb cols.

A més a més, en el cas específic de Sant Daniel, cal sumar-hi el fet que la campanya prèvia de difusió, explicació i publicitat ha sigut econòmicament irrisòria, temporalment curta, i objectivament mancada d’importància. Els tècnics s’hi han deixat la pell, però la voluntat política de l’equip de govern de no situar la gestió dels residus (aka la nostra merda) com un dels elements importants en el treball de ciutat (com ho està començant a ser la mobilitat, l’habitatge o la cultura) és evident. La sensació és que alguns volen complir l’expedient, fer la foto i posar-se un escut per aquells que els advertim d’una realitat, avalada pels experts a nivell internacional: el model actual de contenidors, incineració i abocador és ajudar a perpetuar l’agressió al medi ambient que com a societat industrialitzada fa dècades que portem fent. És a dir: col·labora amb el col·lapse.

Els veïns i veïnes de Sant Daniel estan demostrant un nivell de responsabilitat i compromís ciutadà més que envejable aquests primers dies d’implementació del model del porta a porta. I més si, com dèiem, tenim en compte que les ganes del govern sociovergent han sigut més aviat minses en tot aquest afer. Un festival cada cap de setmana porta molta feina. Ja se sap. I la ciutat s’escapa de les mans. Per això, des de la CUP-Crida per Girona volem agrair al veïnat de Sant Daniel aquest compromís i valentia per tirar endavant un canvi en el model de recollida dels residus. Al mateix temps, però, aprofitem per demanar al Govern que, si vol proposar realment quelcom diferent més enllà d’un maquillatge, ho faci de forma global, planificada i amb un calendari clar, públic i transparent. Des del primer dia de mandat, nosaltres ens vam oferir a col·laborar en aquest àmbit i mantenim l’oferiment. És una prioritat de ciutat. Ho pensava, una vegada més, aquests dies que he passat per la Devesa, que sempre m’ajuda a recordar que som natura i que o canviem models i pràctiques diàries o aviat no serem. Per la Devesa, per la ciutat, pels valors i pel món, aquesta és també una lluita col·lectiva. La farem, Marta Madrenas i Eduard Berloso?


lluc  @llsalellasvilar


De fredes i de calentes en la Comissió del Nomenclàtor

Dimecres vam tenir la segona reunió de la Comissió de Nomenclàtor, va ser llarga i densa però profitosa. L’ordre del dia incloïa decisions i punts informatius importants, tot i que crec que moltes de les persones assistents no eren conscients del procediment i l’abast de les decisions a prendre. Un per un vam anar votant els 61 noms proposats per diverses persones i entitats per a ser inclosos en el catàleg, amb una dinàmica que portava a que pocs dels participants gosessin votar en contra de les propostes i que tingués la sensació que la decisió entre el vot favorable i l’abstenció sovint era aleatòria, o dit d’altra manera, crec que unes quantes de les persones participants no tenien treballades ni pensades les seves votacions. A això cal afegir que en una decisió que, com ja vaig fer constar, considero errònia, es va deixar fora de les votacions els representants d’associacions veïnals amb propostes en el seu àmbit geogràfic i que, tot i que el Consell d’Igualtat de Gènere hi té representació, el govern i concretament les regidories responsables del mateix  i de la UMAT no han fet res perquè es designés aquesta representant.

Tot plegat va fer que la majoria de propostes anessin endavant, algunes fins i tot amb un únic vot favorable. Aquest és el cas, per exemple, de Marrecs de Salt, Paulo Freire o Anna Frank que sorprenentment només van tenir el suport de la CUP-Crida per Girona, val la pena tenir-ho en compte. Realment em va sorprendre l’alt percentatge d’abstencions, honorar un munt de personatges, entitats o altres elements no és motiu suficient per posicionar-se? Noms com Pepa Bouis, Rosa Bonillo, Nelson Mandela, Teresa Borín, Simone de Beauvoir, Diables de l’Onyar, Fal·lera Gironina o Rosa Lavinya Carreras i fins a una trentena van merèixer una abstenció de més del 50% dels presents. En aquest sentit, realment sorprèn la indiferència fins i tot de grups com el PSC o CiU per la tasca de recerca històrica feta per diverses persones i entitats per recuperar personatges femenins amb vinculació a la història de Girona. En aquest context, només 2 noms no van ser aprovats, Jaume Teixidor amb diversos vots en contra i Angela Davis que només va tenir els dos vots que depenien de CiU en contra. Angela Davis,  activista feminista afroamericana, un referent mundial de la lluita pels drets de les dones. Estaria bé que CiU expliqués perquè no la considera digna d’optar a formar part del nomenclàtor de la nostra ciutat. Si voleu, podeu consultar la llista completa dels noms aprovats aquí.PlacaNTerés.png

Un cop aprovat el catàleg, vam passar a les propostes concretes de denominació de vials i espais públics, d’on sorprenentment havien desaparegut les propostes fetes per la CUP per excés de punts a l’ordre del dia. Tot i així, sí que es va aprovar posar el nom que ja tenen la majoria de ponts de la ciutat (tot i no constar oficialment al nomenclàtor) i dos propostes que provenien d’entitas veïnals: el Camp de bèlit i el Parc de Núria Terés. Sens dubte, dos molt bones notícies. Enhorabona a tots aquells i aquelles que heu treballat perquè anessin endavant.

Un altre tema que va resultar importantíssim va ser el punt informatiu introduït a petició nostra de les implicacions dels canvis de nomenclatures existents. Feia temps que tant al ple com en altres espais el govern havia alertat dels costos econòmics que podia tenir fer un canvi d’aquest tipus però sorprenentment dimecres els tècnics ens van fer saber que el canvi no té cap cost directe pels veïns i veïnes, comerços… El canvi d’adreça no exigeix canvis immediats en les escriptures, els documents d’identitat ni altres registres oficials i no suposa cap problema a nivell de correspondència o altres. Per tant el cost econòmic és només el que comporti el canvi de material publicitari que pugui tenir cadascú, des de targetes de visita personals fins als catàlegs comercials. Fins i tot se’ns va explicar que a nivell de l’Ajuntament davant el  canvi de nom hi ha l’obligació de notificar-lo a tots els afectats i afectades i d’emetre un certificat sempre que sigui necessari i de manera gratuïta a les persones o organitzacions afectades que ho requereixin. Molt aclaridor. A la CUP-Crida per Girona ja tenim una llista a punt, esperem poder dir adéu ben aviat a noms indignes de constar en un espai de la nostra ciutat com el Poeta Marquina, la Hispanitat o la Constitució (espanyola).

Finalment vam poder veure una mostra del que serà la nova web del Nomenclàtor, una molt bona feina dels tècnics i tècniques de la UMAT que ben aviat serà consultable per tothom i que esperem que ajudi a engrescar als veïns i veïnes de Girona a fer-se seu el Nomenclàtor i entendre’l com un instrument viu i dinàmic per honorar persones, entitats, fets o altres elements… representatius del que ha estat, el que és i el que volem que sigui la nostra ciutat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Zones verdes i blaves: compromisos aigualits

Girona. Fotos de les zones blaves i verdes de la ciutat. El govern ha demanat un informe per municipalitzar el servei, que ara té una empresa que es diu Setex. Probablement serà portadeta i preveure també foto per portadaEl desembre del 2015 vam aprovar la municipalització del servei públic local d’estacionament amb limitació horària de Girona, és a dir el que tothom coneix com a zones verdes i blaves. Va ser una decisió controvertida en què la CUP-Crida per Girona vam coincidir amb el govern en aquell moment monocolor de Convergència i Unió que per conflictes amb la concessionària d’aleshores es veia forçat a prendre aquesta opció. Ja en el seu moment vam explicar el cas i els nostres motius en aquest article. Ara, més d’un any després, us volem explicar quins han estat els beneficis i en què s’han invertit.

El vot favorable de la CUP estava condicionat a diversos compromisos que quedaven inclosos en l’acord de ple. En primer lloc, a més de subrogar el personal, calia garantir que les substitucions futures es farien amb persones que acreditessin el certificat de discapacitat ja que fins aleshores aquest servei havia tingut aquestes característiques al haver estat gestionat en anys anteriors per MIFAS. Em consta que s’ha substituït un vigilant per jubilació i que s’ha respectat aquest criteri, no ha passat el mateix amb un lloc de treball d’auxiliar administratiu.  Caldrà doncs, fer un toc d’atenció al govern i exigir que es compleixi l’acord.

En segon lloc, es destinaven els majors ingressos derivats pel canvi de gestió directe del servei a l’execució del pla de mobilitat i el pla d’accessibilitat i a subvencions destinades a projectes del tercer sector. Això es va concretar en tres partides en el pressupost aprovat poc després: Ajudes al tercer sector, 70.000€; Pla accessibilitat 70.000€ i pla de mobilitat i seguretat viària, 205.000€ (50.000€ més del previst inicialment). Així doncs, aquests majors ingressos derivats de la gestió directa han permès donar un impuls al pla de mobilitat amb actuacions com la instal·lació d’estacions de recàrrega ràpida de vehicles elèctrics, noves estacions de Girocleta o ampliar voreres i suprimir barreres arquitectòniques a les parades d’autobús, per posar alguns exemples. En el marc del pla d’accessibilitat, la dotació de 70.000€ ha permès tirar endavant les obres de pavimentació de la vorera entre les rotondes de Taialà i de l’avinguda Tarradellas que comporta l’ampliació del pont de la riera, unes obres que s’iniciaran ben aviat. L’augment de les partides en el pressupost de 2016 s’han mantingut aquest 2017 de manera que hem pogut avançar una mica més en aquests dos plans que tot i tenir un ampli consens avancen lentament pel poc pressupost que s’hi destina. En aquest sentit he d’agrair la regidoria de mobilitat les facilitats per arribar a acords i fer el seguiment de les partides.

No ha estat tan fàcil amb la partida d’Ajudes al tercer sector on la gestió per part del govern ha estat decepcionant. Davant les demandes del govern per donar compliment a aquesta partida a través de subvencions amb unes característiques concretes, des de la CUP-Crida per Girona vam assumir la responsabilitat de fer propostes escaients. Per això vam reunir-nos amb diverses entitats del tercer sector valorant les diverses possibilitats i vam fer arribar una proposta concreta a la regidoria d’hisenda. La sorpresa va ser quan se’ns va fer saber que ja s’havia executat bona part d’aquesta partida amb actuacions diverses. La inconcreció sobre aquestes ens va portar a demanar del detall de les mateixes: pallassos, associacions de veïns, gent gran, projectes intergeneracionals… múltiples actuacions de les quals no dubtem gens del seu interès però que en qualsevol cas, no responen al compromís amb què es va crear la partida. L’excusa del govern: els canvis en el govern i concretament en la regidoria responsable de serveis socials. Excuses. Sigui com sigui, la responsabilitat de destinar les partides al fi previst era del govern. Des d’aleshores, ens hem dedicat a insistir en el compliment del compromís i em consta que també ho han fet les entitats del tercer sector, uns i altres, ens hem sentit a dir una mica de tot, des que les despeses que s’havien fet també eren socials fins que el govern considerava que ja havia donat suport al tercer sector a través del projecte de la Rosaleda. Per aquí no hi passem. Finalment hem pogut arribar a un nou compromís, dues partides del 2017 han de servir per donar compliment a l’acord adquirit ja fa més d’un any: programes discapacitat (30000€) i suport entitats iniciativa social (40000€). La primera ja s’ha executat a través del programa Bicivics acordat amb entitats del tercer sector, la segona està pendent.

De tot plegat, el cert és que ens queda una sensació de desconfiança amb el govern i la percepció de la necessitat tant de les entitats com de l’oposició d’haver d’estar permanentment vigilant per tal que es doni compliment a uns acords que va assumir el propi govern. Una manera de fer que a més de decepcionant és esgotadora per uns i altres i que obliga a perdre molt de temps a unes entitats que, de feina, ja en tenen molta.[foto: El Punt Avui]


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget