Les dues aigües de la “Girona emprenedora”

Ara fa uns dies vaig assistir als 10 anys del servei “Girona Emprèn” de l’Ajuntament de Girona. El servei està molt ben valorat entre la ciutadania i, honestament, cal felicitar l’equip que el dinamitza malgrat la precarietat en què es troba sovint pel que fa a condicions i polítiques. L’acte, que es va fer a la Mercè i estava molt ben estructurat, m’ha portat tota la setmana de corcoll. M’explicaré. Tot i que l’acte volia ser una apologia del fet emprenedor, si algú escoltava les històries que s’hi explicaven se n’adonava que la immensa majoria d’elles tenien cinc característiques compartides: la felicitat d’haver assolit l’èxit personal (només es parlava d’experiències d’èxit), la necessitat de tots els promotors de fer-se empresaris perquè els havien fet fora en el marc de la crisi capitalista de la seva primera opció: ser assalariats, la mínima xarxa social i econòmica prèvia que tenien tots ells i elles per poder “emprendre”, la impossibilitat de tenir un horari clar i mínimament compatible amb una vida digna durant els primers anys de la seva “empresa” i, finalment, la pèrdua de drets laborals, especialment si ets dona, respecte la condició d’assalariada amb l’embaràs com a exemple paradigmàtic.

És a dir l’acte era en sí mateix una paradoxa. D’una banda, celebràvem el 10è aniversari d’un servei municipal que funciona i que ha ajudat a molta gent a tirar endavant. De l’altra, però, avalàvem discursivament un model que mirat amb perspectiva és la conseqüència d’un sistema econòmic que aprofundeix en la desigualtat i la manca de drets laborals i socials per al futur de les gironines i els gironins. I això, per molt que alguns ho amaneixin permanentment amb les dues paraules màgiques “Sillicon” i “Valley”. L’única proposta que s’ofereix i que es promou (amb moltes cometes) per part del Govern convergent a la ciutat és una que té una ràtio d’èxit relativa i que, com hem vist, és profundament individualista, necessita d’uns mínims recursos econòmics i implica un procés de pèrdua de qualitat de vida, com a mínim durant un temps de la teva vida.

Per justificar-ho, el responsable de la Generalitat va afirmar que estava content perquè des de fa uns anys a Catalunya hi havia molts més “emprenedors” que fa 15 o 20 anys i que així es tornava al model “propi del país”. Suposo que partia de l’imaginari de l’Auca del Senyor Esteve. Bé, va ser llegint el filòsof César Rendueles i el seu “Capitalismo Canalla” que fa un parell d’anys vaig saber que la xifra de percentatge d’emprenedors de cada país és directament proporcional al nivell de pobresa d’aquell indret. Dit d’una altra manera, on més pobresa hi ha, més percentatge d’emprenedors trobarem. No seran de Sillicon Valley ni faran TED Talks, però com deia la sociòloga Cristina Sànchez Miret en la jornada, seran fruiters, sabaters de carrer,… i uns emprenedors de cal ample. De fet, lluny de l’imaginari que ens han construït, els EUA no són dels Estats amb més emprenedors per habitant del món.

Mentre anava rumiant tot això ahir a la nit em vaig topar amb la pel•lícula “Entre Dos Aguas” del gironí Isaki Lakuesta. Vaig anar a la seva preestrena al Truffaut.

(Parèntesi: em va semblar una proposta cinematogràfica formidable, plena de detalls, de profunditat, art i reflexió social. Molt recomenable)

El film ens mostra la vida d’un col•lectiu estructuralment pobre a la badia de Càdis a través de l’Isra, un expresidiari. La pel•lícula, de fet, és moltes més coses però també és la història d’aquest jove amb tres filles que busca com sortir de la precarietat i refer la seva vida. Ho intenta en el món del peix, del marisc, de la ferralla i, quan ja no té més sortides, de la droga. “És un emprenedor nat”, vaig pensar. Ara bé, sense la xarxa social ni els recursos per poder tenir “èxit”. Clar, perquè quan tot depèn de l’individu i cadascú s’ha d’apanyar, s’imposa la realitat del més fort i, en aquest sistema, acostuma a ser la realitat del que més té. Segur que els defensors de l’emprenedoria no pensaran mai en l’Isra d’Entre Dos Aguas com un emprenedor, però el cert és que ho és i que, malauradament i com hem dit, fracassa vegada rere vegada. I llavors, el futur que et proposa el sistema és profundament malvat: o beneficiència o delinqüència.

Tanmateix, la pel•lícula mostra un altre tema de fons del qual es parla molt menys en els grans discursos capitalistes i emprenedors del moment: la importància que té per viure la incondicionalitat de les amistats i de la família, de la comunitat. L’Isra s’aguanta en aquest món salvatge perquè té uns “seus”, un col•lectiu, un grup de gent que no li falla malgrat ell pugui anar i venir i espifiar-la cada dia tres vegades. Forma part d’un col•lectiu, precari i pobre, però un col•lectiu ferm i convençut. Però clar, ja se sap que paraules com col•lectiva o comunitària estan profundament vetades en la story board del neoliberalisme i el discurs oficial. A Girona, pel govern convergent també.

Per això, en aquest canvi que proposem per la ciutat hi hem d’incorporar un discurs de fons que posi per davant “les ciutats cooperatives” (terme i llibre del sociòleg Ivan Miró), un projecte de ciutat i de proposta econòmica que sorgeixi des del col•lectiu, des de la força diversa i cooperativa i del suport mutu i no de promoure que cadascun de nosaltres ens haguem d’enfrontar sols a la selva del mercat. Sempre diguem que hem vingut a parlar de vida, que si tu l’estires fort per aquí i jo per allà, i per això ens cal un canvi radical en les polítiques de “promoció econòmica” a la ciutat, per entendre-les des d’aquesta ciutat que fem entre totes i tots i que mentre la fem i la recuperem, la gent té feina i no s’hi deixa la vida.

Posats a parlar d’història i de model econòmic de país, haurem d’aprofitar l’exposició del Museu d’Història de Catalunya que s’inaugura demà “Catalunya, terra cooperativa” per recordar-li als governs que sí que tenim unes arrels econòmiques com a país i que, de fet, les hem oblidat per emprendre, mai millor dit, amb la precarització com a eina i l’emprenedoria com a discurs.

Anuncis

Relats, racisme i agressions sexistes

Fa uns dies apareixia la notícia d’una violació que va tenir lloc a l’entorn de barraques aquestes Fires. Una notícia lamentable que m’entristia enormement en un any que Ajuntament i entitats hem posat molts esforços per tirar endavant un Punt Lila amb cara i ulls. S’ha fet molta i bona feina però és evident que no ha estat suficient (de fet, el suficient exigiria eradicar el patriarcat i això exigeix molt més que punts liles). A la indignació pels fets, però, s’hi suma la indignació per la notícia. Sempre igual. Darrera una aparent objectivitat hi apareix un relat que fàcilment condueix a interpretar que ella s’ho va buscar “Havien begut, es van embolicar i el noi la va forçar”. M’indigna, perquè aquest relat, a més, ha de partir necessàriament d’una filtració dels Mosssos d’Esquadra, que teòricament han de guardar confidencialitat. No n’hem après amb el cas de La Manada? Cal facilitar el linxament públic que practiquen alguns mitjans?

Aquest binomi premsa- cossos policials que porta a generar relats perversos no només es dóna en els casos d’agressions masclistes, les actuacions i discursos racistes en són un altre exemple. Des de comunicats sobre fets delictius on es destaca la nacionalitat de qui presumptament ha comès el delicte a actuacions policials fonamentades en lògiques racistes, per acabar escoltant com el regidor Berloso associa els MENAs a la inseguretat en determinats espais de la ciutat.

1145b504-a70d-4f7c-a738-f7727ced4906Precisament per denunciar aquest racisme institucional diverses organitzacions han convocat avui a la tarda una concentració a l’estació de trens. I és que estem fartes de que les necessitats socials (habitatge, educació, feina…) es responguin amb actuacions policials que a més van impregnades de prejudicis xenòfobs. Com s’entén si no que a un company de pell negra l’hagin aturat ja un munt de vegades per anar amb bicicleta només per preguntar-li si era seva? Com s’entenen si no les operacions policials en espais públics dirigides a perseguir els joves majoritàriament d’origen estranger que hi fan vida amb identificacions o rodes de reconeixement que ràpidament poden portar a una detenció sense garantir ni els drets bàsics de defensa?

Tant les filtracions interessades i les actuacions indiscriminades com les notícies als mitjans de comunicació que sovint se’n deriven, ajuden a crear relats de qüestionament de la víctima per una banda i racistes per l’altra que en cap cas ajuden a resoldre els problemes de fons sinó tot el contrari. Per això, comença a ser hora que tothom assumeixi la responsabilitat que té en aquest tema i sobretot que com a societat donem respostes des de l’empatia i la defensa del més vulnerable. De moment, ens veiem aquesta tarda #prouracismeinstitucional.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Quan són les institucions qui ens agredeix

5cad3d3a-981b-43c4-b700-6db035886b60Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


L’oxímoron de Girona i el dret a l’habitatge

En set anys de govern, Convergència (el PDCAT o Junts o el proper nom que aparegui) ha fet zero propostes substancials per garantir el dret a l’habitatge Girona (mentre escric aquest article ens fan arribar la petició d’urgència perquè l’Ajuntament demani un crèdit als bancs per comprar habitatge social per valor de dos milions d’euros). Per tant, siguem honestos, en set anys han fet una proposta, a corre-cuita, set mesos abans de les eleccions. I tot sense un pla que la situï en una estratègia real i efectiva.

Ja sabem que la prioritat del Govern convergent ha sigut estalviar els impostos a les grans empreses que organitzen esdeveniments privats a la ciutat. Durant anys han evitat pensar en tota aquella gent, jove i no tan jove, que està essent expulsada de Girona per no poder assumir el preu de lloguer que fixa el mercat. Puigdemont i Madrenas van entrar a governar just en el moment que el mercat immobiliari estava aturat i van decidir que no tocava modificar un Pla General Urbanístic pensat en l’època de la bombolla ni fer polítiques públiques d’habitatge. Ho van deixar tot a l’empara del mercat, com si no n’haguessin après res del que havia passat 10 anys abans, i van apostar també per inundar de pisos turístics Girona. Durant els anys del govern convergent, per exemple, els pisos turístics han passat d’una quarantena a una xifra de més de 600 al conjunt de la ciutat superant, fins i tot, els límits que els experts donen com a sostenibles en el cas concret del Barri Vell.

Per això no és d’estranyar que avui un dels moviments socials més forts a la ciutat estigui vinculat a garantir el dret a l’habitatge. Més enllà de la PAH, nascuda de l’anterior etapa mobilitzadora, en els últims anys ha nascut la “Plataforma Més Barri i Menys Pisos Turístics”, centrada al Barri Vell però amb un fort impacte i, recentment, el Sindicat de Llogaters. Aquest darrer moviment es presenta aquest dissabte, 10 de novembre, a la Plaça Assumpció de Sant Narcís, amb unes jornades que fan realment bona pinta. Llogateres, afectades per les hipoteques i veïns que veuen com pugen els preus de l’habitatge a causa de la massificació turística han dit prou i treballen de forma coordinada a nivell de ciutat per forçar un canvi de concepció sobre les polítiques públiques existents. En aquesta línia, el sindicat de llogaters de Girona ha preparat les jornades de formació i debat en què molts hi dipositem esperances perquè marquin un nou camí a la ciutat.

Perquè la situació és, especialment, desastrosa. L’estudi d’habitatge que va fer l’Ajuntament fa un any i mig ha quedat en un calaix. Les conclusions eren massa crítiques pel Govern i els exigia un canvi substancial en les polítiques públiques. La resposta de Convergència va ser que tocava fer un pacte de ciutat i tot va tornar a començar mentre el mercat se’ns menja cada dia més les possibilitats de viure a Girona. Ara que vénen eleccions no ens hauria d’estranyar que el govern es despengi amb alguna altra mesura propagandística, però la realitat és que acabarem els dos mandats de Convergència molt pitjor pel que fa a la garantia del dret a l’habitatge que no pas l’any 2011. Més enllà de si la gent ho esperava o no, el que queda clar és que Madrenas ha volgut beneficiar promotors i empresaris per sobre de veïns i veïnes. Revertim-ho.


lluc @llsalellasvilar

Guanyem Girona!

La setmana passada un nou espai polític va aparèixer en escena amb força. Un manifest amb 40 signants inicials que en pocs dies han passat a 300 marcava els principis i la voluntat d’esdevenir candidatura per a les properes eleccions municipals. Tot plegat amb l’objectiu de que l’esquerra faci el salt al govern gironí i poder així avançar cap a una Girona social, popular, democràtica i republicana. Som moltes i molts els que estem cansats d’aquesta Girona aparador que oblida els barris i viu d’esquena a les dificultats de tantes famílies per tirar endavant amb dignitat, som moltes i molts els que no acceptem l’aposta única pel turisme i la ciutat de festivals i som més encara les que no compartim un model de gestió d’un govern descoordinat i tancat en sí mateix que no atén ni dona resposta a les demandes de la ciutadania.

guanyem.jpg

Per tot això, organitzacions polítiques com la CUP, Lluita Internacionalista, Pirates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, el Comú de Girona o Som Alternativa juntament amb gent d’arreu de la ciutat, hem treballat per fer possible aquest espai amb la voluntat que ens desbordi per totes bandes. Fa tot just una setmana es va presentar el manifest inicial amb persones ben diverses, conegudes o reconegudes en un o altre àmbit o més anònimes perquè són formiguetes de les que treballen sense focus. I s’ha convocat una assemblea oberta el dia 7 de novembre on convidem a assistir a tots els gironins i gironines que comparteixin els principis del manifest, que estiguin il·lusionades amb la possibilitat d’un canvi de govern a la ciutat i que vulguin formar-ne part. Serà a través d’aquesta assemblea i les que segueixin que entre totes i tots anirem donant forma a la candidatura: les llistes, el programa, la forma d’organització interna, el codi ètic… Així, a través de comissions, assemblees, debats oberts i el que calgui imaginarem la Girona que volem i l’anirem dibuixant juntes. Així, donarem  forma a una Girona on la participació ciutadana des dels barris i al cor del mateix ajuntament sigui la base de les decisions que prengui el govern, una Girona que posi el benestar de totes i tots els gironins i gironines al centre de la política, una Girona que s’estructuri i s’urbanitzi posant tots els barris al centre i pensant en les persones i en el nostre entorn, una Girona que posi en valor la diversitat i que faci real el de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segones les seves necessitats.

I a tu, que t’il·lusiona aquesta Girona transformadora, també t’hi comptem. T’animem a signar el manifest i t’esperem el 7 de novembre a les 19h al teatre del CC de Sant Narcís per començar a treballar junts per fer-la possible.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Bones Fires, ara i aquí

Trenta anys de Diables de l’Onyar, quaranta de la Llibreria 22, vint de l’Ateneu 24 de Juny o cent del primer xuixo de la Confiteria Puig a la Cort Reial. D’efemèrides n’hi ha per parar un tren a la ciutat. El teixit social, cívic i cultural s’ha consolidat i avui, les Fires de Girona són més vives que mai gràcies a un model que, entre tots i totes, hem anat virant per fer de la nostra festa major un espai que s’allunya de vells encotillaments i cerca un arrelament popular. Una proposta que desbordi una festivitat que va néixer condicionada per la coincidència temporal amb la litúrgia del dia dels morts i una societat conservadora i grisa que va regir Girona bona part del segle XX. L’últim exemple, és el “Punt lila” que el moviment feminista de la ciutat ha impulsat amb l’Ajuntament i permetrà assessorar i acompanyar les dones que vulguin informació i seguretat en un espai d’oci nocturn on el masclisme i les violències encara hi són malauradament presents.

Vénen dies de joia. De Gimcana popular, de correfoc, de castells, de gegants i capgrossos, de perdre’ns per la Devesa, menjar castanyes i passar a tastar la carn a la brasa i la música de les barraques de les entitats. Tindrem l’oportunitat de ballar bona música a la Copa i la Plaça Sant Feliu però també en carrers estrets i places del Barri Vell on, cada vegada més, casals, ateneus i també alguns establiments programen per col·laborar a la vida cultural activa d’aquests dies. Les populars ja en porten 19 i no tenen pas intenció d’aturar la marxa. De reptes, però, també en tenim. Malgrat els avenços, les Fires continuen tenint camí per córrer en la descentralització, la inclusió de tots els gironins i les gironines, en esdevenir més populars, incrementar escenaris i, especialment enguany, per no afavorir els amics empresaris (vegeu sinó tot el que ha passat amb el circ de Fires que se l’ha quedat per decret la mateixa empresa que ja té totes les facilitats i subvencions per la Fira del Circ, el Circ de Nadal i la Carpa de la carretera Barcelona).

En tot cas, en un dia com avui el que ens pertoca és desitjar-nos a tots bones Fires. 10 dies de joia i vida als carrers i places de Girona. Uns dies en què no oblidarem que tenim presos i preses polítiques, exiliades i represaliats per un Estat demofòbic. Els recordarem i els reivindicarem com a persones lliures amb qui aspirem a compartir un pregó de Fires i una paperina de castanyes al més aviat possible. Un desig que volem que es compleixi en una societat justa, republicana i que hagi transformat les desigualtats actuals en justícia social. Les Fires em semblen uns dies que sabem viure sense la dictadura de les xarxes, els mòbils i les interfícies. Són dies que ens dediquem a la comunitat, que vivim al present sense pensar en com ho comunicarem en imatges i en “likes”. Fem i deixem fer. Ens cuidem, riem i busquem les complicitats materials, a tocar, a prop. Sense presses, gaudim del que tenim. I això té un valor inigualable.

Venen dies de saludar-nos, de recordar-nos i de parlar-nos. Aprofitem-los. Aprofitem aquesta finestra d’oportunitat que ens donen les Fires i ajudem a bastir comunitat i ciutadania. Aparquem la dinàmica d’usuaris i consumidors on ens té posats el sistema i també el model de ciutat que impera a Girona. Desbordem-lo amb generositat. Mocadors al coll i somriure per prendre força, que la vida continua i la lluita ens reclama. Bones Fires, gironines i gironins. Ara i aquí, visquem-les.


lluc @llsalellasvilar

30 anys d’infern popular

Diria que vaig anar a parar a Diables de l’Onyar perquè tenia ganes de participar de la cultura popular i al cau molta gent hi feia cap quan vorejava la majoria d’edat. Parlo d’ara fa 15 anys. Algú em devia dir que passés un divendres pel local, primer, i llavors que un dia m’apuntés a fer un correfoc. La porta d’entrada era ben oberta. Tot i això, no recordo tampoc amb precisió quin va ser el meu primer correfoc, tot i que sí que sé que durant els prop de sis anys que vaig estar a Diables vaig anar a llocs tant diversos com Celrà, Llagostera, Banyoles, Sant Hilari (menció especial per la gent estimada de Guillables), Elna o Miranda de Ebro. Els que hi eren d’abans havien enganxat l’època de vaques grasses, d’auge de la colla i havien portat la cultura popular i el nom de Girona a llocs com Finlàndia o Cuba. Poc que es recorda això a nivell de memòria de ciutat.

foto: Diables de l’Onyar

Bé, tornant a Girona, aquella època Diables havia estrenat ja el local del Mas Abella. Temps enrere havien estat a Montjuïc. Al Mas Abella, que per cert està pràcticament igual que llavors per la despreocupació del govern municipal, hi ha passat centenars de joves de Girona i de la comarca que tenien ganes d’aprendre a fer correfocs i/o de tocar en una banda de percussió. Ho han fet sense flaixos ni propaganda institucional sinó a través del boca/orella. Sense Instagram ni Facebook, materialment real. Del principi en recordo un cert caos ordenat i en Quim Pou al comandament. Els nous el seguíem perquè ens ensenyés els bàsics de com muntar els “bitxos” o com “emmetxar” i tants altres verbs que aprens quan entres a Diables. Passàvem vespres de divendres sencers al local pensant idees de nous muntatges i compartint estones, “xibeques”, debats, jocs i tertúlies diverses. Un espai d’oci compartit amb gent diversa, tothom, això sí, amb un cert punt de follia i inconsciència. Joventut i foc és una bona combinació. Després d’en Quim, altra gent com en Jaume Pascual, en Joni, en Quim Rovira van prendre el lideratge de la colla aquella època. I alguns encara hi passen bones estones com l’amic Xavier Escatllar.

Diables de l’Onyar no és la simple colla on s’hi fa una carretillada i prou. Des del principi, la nostra colla de Diables, que ara fa 30 anys i que amb un bon criteri seran els pregoners d’aquestes Fires, ha volgut excel•lir en el camp dels correfocs. Estructures de ferro i materials diversos sempre omplen places finals on l’espectacle està garantit. El rap, el boc, la roda petita, la roda gran i tantes altres peces de muntatges que impliquen passar-se tot el dia d’espectacle de muntatge per un correfoc d’una estoneta i unes hores més de desmuntatge. I tot, acompanyat d’aquella olor a pólvora i fum que crea afició. Els correfocs de Diables han sigut sempre un espectacle central de les Fires i, de fet, de totes les festes majors. Aporten aquell punt de “bogeria”, de rebel•lió, de contestació, de nocturnitat que, per entendre’ns, els situen a l’altre extrem de les sardanes. Tot i que, com les sardanes, sense col·lectiu i cooperació, en aquest cas perseguint els Diables, els correfocs perden part del seu sentit.

Demà serà un gran dia per als Diables de l’Onyar. Serà el reconeixement de 30 anys de cultura popular feta des de la base, des de l’anonimat i amb molta passió. Amb la figura de pregoners, demà es reconeixerà a centenars de gironines i gironins que hem passat moltes estones junts i assembleàriament amb un únic objectiu: passar-nos-ho bé fent gaudir la ciutat i molts pobles a través de la cultura del foc. Sí, l’infern ens agrada per rebuig a l’ordre celestial i a les normes purificadores. Som pecadors. I ho reivindiquem, sobretot en una ciutat com Girona. I sobretot: reivindiquem la cultura de carrer i de base. Que no s’apagui mai la flama. Foc!


lluc @llsalellasvilar