Ple de setembre.

El mateix dia que la mainada afrontava la tornada a l’escola, els regidors i regidores de l’Ajuntament de Girona participàvem del primer ple després de les vacances estivals. Va ser un ple llarg, conseqüència lògica de la mitja hora de durada del ple d’agost (llegiu-ne aquí els motius). Un ple que començava amb la reafirmació per part de l’Alcaldessa del compromís del nostre consistori amb el referèndum de l’1 d’octubre. Conegut però important. Tot seguit, acumulació de punts de tràmit que tot i així mereixien intervencions pertinents dels principals grups a l’oposició. A les portaveus de Ciutadans i PP pràcticament no els vam sentir la veu fins a les mocions. No tenien res a dir sobre l’Adhesió a la iniciativa de la Declaració Basca sorgida de la VIII Conferència Europea sobre Ciutats i Pobles Sostenibles, ni sobre el crèdit per la compra de 2 autobusos, ni sobre els pressupostos participats, ni sobre els possible augment de preus dels aparcaments soterranis amb concessió municipal. Ciutadans ni tan sols va obrir la boca per valorar els comptes generals. Ells que es preocupen pels problemes reals de la gent i que van tenir la seva intervenció principal per defensar la seva moció de rebuig els atacs violents i als efectes de la turismefòbia, una actitud que com tothom va reconèixer al ple d’ahir es considera inexistent a la nostra ciutat. Especialistes a crear problemes on no hi són els anomenava ahir en Lluc com a resposta. Tot i així, el govern sociovergent va votar-hi a favor, en una moció que exalta els aspectes positius del turisme promovent-ne el creixement il·limitat i que oblida que també té efectes negatius que cal gestionar.

De mocions, n’hi havia una colla. En primer lloc, una de ciutadana, de la incansable Marea Blanca reivindicant millores tant en l’atenció primària com al Trueta que garanteixin una sanitat pública digne per tothom. Suport majoritari que caldrà que es traslladi també en vots quan aquests temes arribin al Parlament. Una d’ERC-MES de condemna de l’operació Catalunya que va encendre la bancada espanyolista que encara és capaç de mantenir que no ha passat res. Una que tot i estar impulsada per la Confederació Sardanista de Catalunya presentava el govern i que va acabar reconvertint-se en declaració institucional pel suport unànime a la mateixa, tot i que una es pregunta perquè el govern no va ser capaç de proposar a l’entitat impulsora que fos ella mateixa qui vingués a presentar-la, tal i com fan moltes entitats. Una de rebuig als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils promoguda per l’Associació Catalana de Municipis que també va entrar CIU en solitari tot i que a mig ple s’acordés la implicació d’altres grups, no del nostre, ja que vam voler fer un sí crític insistint en les mancances de la mateixa al no fer referència a aspectes clau com la relació de la monarquia i del govern Rajoy amb Aràbia Saudita, principal font de finançament d’Estat Islàmic. I finalment la nostra moció que demanava congelar la decisió de tirar endavant el Festival de Circ a la ciutat fins que no disposem dels plans d’anàlisi de la realitat cultural i de definició d’estratègies pel sector. Com era d’esperar, no es va aprovar, el que no era d’esperar és que el govern la rebutgés sense donar ni un sol argument coherent de la importància d’aquest festival per la cultura a la nostra ciutat i la impossibilitat d’endarrerir la decisió. Sobre el tema us recomano l’article que en va fer en Lluc fa unes setmanes.

Finalment, part de control, alguns vam fer una colla de precs i preguntes, moltes relacionades amb les més de 180 pàgines de decrets revisats i les juntes de govern acumulades des de juliol. No totes van agradar, massa sovint una té la sensació que molesta que es demanin explicacions i aclariments, n’hi ha que no han entès mai el paper de fiscalització que té l’oposició. Per això, hi ha preguntes que no es responen o regidories que responen coses que poc tenen a veure amb la pregunta fins i tot mentint o posant en boca nostra coses que no hem dit. També és cert que n’hi ha, i aquest és l’objectiu, que ajuden a aclarir aspectes de la gestió municipal, que permeten fixar posicionaments o concretar compromisos del govern en relació a terminis o accions a realitzar o que posen a la llum el desconeixement o desinterès del govern per determinats temes. D’això va també. Si no ho heu fet mai, us recomano que recupereu algun d’aquests trams finals de ple, de debò que és interessant de veure i clarificador del compromís de cadascú.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Transport sanitari, una qüestió de dignitat

El personal de les ambulàncies de les Comarques Gironines fa setmanes que van començar una vaga que té lloc unes hores a cada divendres i s’intensificarà en els propers dies. Es tracta d’una vaga d’un col·lectiu important, especialment per les tasques que desenvolupen al capdavant de les emergències i el transport sanitari en aquest racó de país. El govern català i el Conseller Comín l’han volgut menystenir i no l’estan afrontant com pertocaria. De fet, aquesta actitud és la mateixa que ha mostrat la Conselleria amb el poc control que ha efectuat al servei d’ambulàncies des que es va externalitzar. Una manera de fer que recorda com ha fet el Govern espanyol amb el cas d’AENA, per posar un exemple prou conegut d’aquest estiu.

FOTO: ACN

Però de què estem parlant? Parlem d’una concessió de la Generalitat, de les més suculentes que existeixen, de tot el bloc de transport sanitari de les Comarques Gironines que, al final d’etapa del Govern liderat únicament per CiU va guanyar l’empresa TSC vinculada a la família Bonomi. Un concurs que ja va ser denunciat en el seu moment per la pròpia CUP i que ha significat un canvi radical de les condicions de treball dels conductors i conductores d’ambulàncies. Parleu-hi i quedareu esparverats d’allò que expliquen i que afecta en un 100 per cent la seguretat de les persones que necessiten ser dutes a un centre de salut. El motiu és la voluntat de l’empresa de reduir els costos tant com sigui possible fet que ha arribat a significar, segons expliquen des dels organitzadors de la vaga, que jovent recent entrat a l’empresa ja estigui conduint ambulàncies d’emergències sense l’experiència i el suport necessari.

A més a més, hi ha hagut pressions laborals de l’empresa per obligar treballadors i treballadores a acceptar condicions laborals menors a les que històricament tenien a través d’amenaces. Una situació molt greu que l’últim responsable de la gestió, el Govern de la Generalitat, no està sabent enfocar. I sí, estem parlant de desenes de persones d’aquest col·lectiu laboral i famílies que veuen com allò que hauria de ser un servei públic i de qualitat es veu dia a dia mercantilitzat i precaritzat per uns concursos que s’enduen empreses que tan sols miren per la seva butxaca. Mentrestant qui s’endú la pitjor part no només són les persones treballadores sinó que som els mateixos usuaris que veiem com les nostres condicions de “viatge sanitari” empitjoren dia rere dia.

En aquest context i en el de la construcció de la República catalana, ens mereixem no deixar cap tema sobre la taula. Parlar dels nostres serveis públics, de garantir-los i de dotar-los la millor qualitat possible. I aquest és un tema que ens incumbeix a tots i totes. Ens toca ser al costat dels companys i companyes del transport sanitari en la seva lluita. Per la sanitat pública, pels drets de tots i totes.

Girona, transparència i cofoisme

Fa uns dies l’Ajuntament de Girona feia bandera que havia assolit la puntuació del 100% de transparència que atorga l’Organització Transparència Internacional d’Espanya. És innegable que l’Ajuntament ha fet passes endavant en l’exercici de la transparència els últims anys i per això ha millorat la seva posició en aquest índex. I en aquest sentit, l’oposició hem de fer un reconeixement a la tasca feta. Les lleis aprovades a nivell supramunicipal, algunes iniciatives de tots els grups municipals de la ciutat i la perseverança dels tècnics han afavorit el consistori en l’àmbit de la transparència. Ara bé, des del meu punt de vista, l’Ajuntament de Girona no pot prendre una actitud de cofoisme com la que hem pogut percebre aquests últims dies per part de la sociovergència. M’explico.

L’organisme que ha puntuat l’Ajuntament utilitza com a indicadors l’accés el dret a la informació, la participació ciutadana o la transparència econòmica i financera entre d’altres. I clar, no m’ha estat gaire difícil mirar el funcionament del consistori i trobar exemples que mostren una necessitat clara de millora. I ho dic sense desmerèixer la tasca de l’organisme, reconegut per la seva trajectòria, sinó precisament per marcar reptes que tenim, elements que la sociovergència podria haver desenvolupat per millorar la transparència de l’Ajuntament i ha preferit guardar al calaix. L’últim exemple és de fa pocs dies i té a veure amb l’accés a la informació de la ciutadania. Segons l’organisme de transparència de la Generalitat, la GAIP, l’Auditori de Girona, vinculat a l’Ajuntament, s’ha negat a donar les auditories financeres del 2015 i 2016 a una ciutadana tal i com marca la llei i, a més a més, no ha respost les peticions dels òrgans públics de transparència catalans. I el que és pitjor: tres setmanes després ningú ha donat encara cap explicació.

Però aquest no és l’únic element que podem posar sobre la taula. Així, si parlem sobre la transparència econòmica i financera, veurem que la regidora convergent Maria Àngels Planas ha passat considerablement de la moció que vam aprovar el 2015, amb el seu vot a favor, sobre els pressupostos i la transparència. Així, malgrat s’ha anat convocant la Comissió Mixta, les audiències públiques per explicar els comptes municipals s’han deixat de fer, els pressupostos no s’han penjat mai en format obert i editable i no s’ha convocat mai la jornada de treball per desenvolupar amb experiències d’altres indrets la transparència econòmica i la participació en l’economia comuna de la ciutat. I no s’acaba aquí.

Per exemple, podem comptar per desenes les vegades que veïns i veïnes ens han explicat que les seves preguntes i peticions a la bústia d’avisos electrònica del web de l’Ajuntament no havien estat respostes. O podem observar com les polítiques de participació ciutadana i, per tant, d’intercanvi d’informació institució i carrer, brillen per la seva absència. Algú recorda gaire res participatiu i col•lectiu que hagi fet la sociovergència a la ciutat des d’aquells pressupostos participats de fa 5 anys? Boleta del desert. És així. Només cal repassar hemeroteca i rodes de premsa i cau pel seu propi pes. El dit de Puigdemont, Ballesta i Madrenas ordena i tothom ha d’acatar. Quina gràcia, no? Bé, ja ho veieu, el camí és llarg i les necessitats múltiples. Com deia al principi, avui estem millor que el 2011 – greu seria no estar-hi – però pel camí anem perdent oportunitats. I el que és més greu és que no hi ha voluntat per no perdre-les. Tan sols cofoisme.


lluc  @llucsalellas


Els exàmens de recuperació del govern Madrenas

El Modern, el Parc Central, la Plaça Catalunya, la plaça Pallach, la proposta integral de l’entrada Sud de la ciutat, el futur Trueta, el càmping, l’actualització del model de pressupostos participats, el Pla Especial de la Devesa, el protocol municipal contra les agressions sexistes, el futur institut de la zona sud de la ciutat, la definició del projecte de la Casa Pastors, la promoció de la cultura en viu, el Pla Integral de Sant Narcís, el Pont del Dimoni, la regulació dels pisos turístics, l’increment de l’habitatge social, l’extensió del model porta a porta de recollida de residus, el canvi de model de gestió de l’aigua per acabar amb la corrupció i podríem seguir una bona estona més.

De fet, si tenim en compte que ja només ens queda un estiu abans que tornem a un cicle electoral municipal, sempre i quan la consecució de la República no ho acceleri tot, fa certa basarda mirar que la ciutat ho continua tenint quasi tot per fer. Em refereixo a allò que tenia per fer al maig del 2015, és clar. Així, la tornada de les vacances que la majoria de Govern sociovergent farà els propers dies anirà obligatòriament acompanyada de carpetes que ells mateixos no han sabut tancar fins ara. En alguns temes hem sentit campanes i fins i tot s’han presentat avantprojectes però el cert és que els exàmens de recuperació de setembre pel govern de Marta Madrenas es compten per desenes. O així es percep per part de molts gironins i gironines que veuen que més enllà del festival de torn de cada cap de setmana, la ciutat s’esmuny pel palmell de la mà de l’alcaldessa.

Al principi de l’article he anomenat una part dels projectes pendents que són més importants, però més enllà de la concreció i estirant el símil la sensació és que la sociovergència no estudia en general. Dit d’una altra manera, que no ho atrapa, ni planifica, ni es coordina ni sap com acabar de desenvolupar els reptes centrals que té la ciutat. Sí, Girona és al mapa i ens visita molta gent. Aquest fet és innegable i ha portat els seus elements positius. Segur. Com d’altres de menys eufòrics que sovint també assenyalem. Tot funciona per la inèrcia dels quatre anys de Puigdemont però no es pot viure per sempre de propaganda i de focs artificials. I aquest és, des del meu punt de vista, el principal problema del govern gironí actual: viure de rendes i de rodes de premsa. I així es fa difícil plantejar una Girona pel 2020, per exemple. Algú sap quines idees de fons, estratègiques, planteja avui l’alcaldessa Madrenas?

Pregunta retòrica. Ho sé. Però necessària. Les vacances es van acabant, el curs polític començarà accelerat i a Girona tenim recuperacions. Les perspectives, si m’ho permeteu, no són gaire esperançadores. El curs passat va acabar com va acabar, amb la incorporació d’un nou festival de circ a la Devesa per 60.000 euros de l’Ajuntament tot i que els agents culturals de la ciutat ni tan sols sabien que això passaria. Ara, doncs, queda per veure com començarem el curs a la ciutat. Des de l’oposició podem dir que estem convençuts incrementarem la nostra tasca crítica i propositiva que ha permès plantejar iniciatives i alternatives. És la nostra tasca. I estudiarem per arribar a l’excel•lent. No per nosaltres, sinó pel conjunt de gironins i gironines.

 


lluc  @llucsalellas


Girona, quin circ

A finals de juliol, l’Ajuntament de Girona anunciava que el Festival Internacional de Circ que s’havia estat fent a Figueres es faria a partir d’ara a la ciutat i més concretament a la Devesa. L’anunci va comportar que l’empresa del festival comencés a vendre entrades via electrònica malgrat en aquell moment ni tan sols hi havia cap conveni signat. És gaire normal això? Sincerament, a mi em crea dubtes. Però bé, més enllà d’això i deixant de banda que quan els projectes culturals arrelats  demanen més pressupost, la resposta és no i ara s’invertiran un mínim de 60.000 públics en aquesta iniciativa o que es faci a la Devesa sense ni tan sols esperar el famós Pla Especial de la Devesa, és interessant mirar d’on ve aquest idil·li de la ciutat amb el Circ o millor dit amb Genís Matabosch, l’impulsor del Festival Internacional del Circ i del Circ de Nadal. Ho dic així perquè cal recordar que de política cultural relacionada amb el “circ” a la ciutat no n’hi ha, a excepció dels festivals que s’hi fan. Un fet gens menor. Llum i rodes de premsa, sempre. Impulsar la base, mai.

L’any 2014 el Gran Circ de Nadal aterrava a la ciutat. Primera constatació: ho feia de la mà de la regidora de promoció econòmica del moment, Marta Madrenas, i no pas del regidor de cultura. Simptomàtic de l’enfocament i del (no) projecte cultural convergent, si més no. Aquell primer any, de fet, l’empresa del circ va pagar 4.000 euros a l’Ajuntament per uns serveis que anys posteriors el propi ajuntament ha valorat en més de 12.000 euros (tota la neteja, el muntatge i desmuntatge de parquet, els serveis sanitaris, tres vigilants, el manteniment, personal municipal treballant per l’esdeveniment de les àrees de policia municipal, promoció municipal, esports i comunicació). Era l’acord, rebaixar preus i taxes respecte al que paguen la resta d’entitats i/o empreses i a més a més s’iniciava un pla de comunicació que any rere any s’ha incrementat i que assumia íntegrament l’Ajuntament de la ciutat: faroles, publicitat llibret de Fires, webs, diaris, digitals,… un desplegament comunicatiu que no ha estat mai quantificat però que qualsevol professional del sector sap que s’enfilaria a milers d’euros més. D’aquell 2014 també en podem destacar algunes dades més: d’una banda que l’empresa no va presentar cap memòria econòmica detallada, de l’altra que el públic era majoritàriament de la ciutat i rodalia (poc impacte turístic) o, finalment que exposen que han fet 309.000 euros amb entrades, begudes i marxandatge amb 17354 assistents. Si fas la mitjana et surt a 17 euros per espectador quan la majoria d’entrades ja valien 20 o més euros. Estrany.

El consistori i l’empresa del Festival van cloure que havia sigut un èxit i l’any següent l’acord entre les parts va anar a més. Així, en el conveni, l’Ajuntament es comprometia a fer una aportació de 25.000 euros a l’empresa, la meitat dels quals aproximadament anaven destinats a pagar les taxes i serveis públics i la resta a donar suport a  l’activitat. A més a més, es mantenia la col·laboració de comunicació que si es quantifiqués faria que el global superés fàcilment els 40.000 euros. Aquell any la memòria econòmica sí que era completa. De tota la documentació, molt ben presentada i elaborada, sobta que es parli de 200.000 euros d’ingressos, en comparació a l’any anterior, o que l’empresa digui que regala 350 entrades per finalitats socials a l’Ajuntament per un valor de 100 euros cadascuna quan l’entrada VIP per un espectacle no superava els 50 euros. De l’edició de 2015 també hi ha un fet que va aixecar rebombori i va ser el tractament dels residus del Festival que va deixar-los totalment barrejats i desatesos a fora del pavelló de Fontajau tal i com vam denunciar des de la CUP-Crida per Girona. Però bé, aquesta és segurament una conseqüència menor.

Finalment, la tercera i última edició es va fer amb unes condicions similars a les del 2015 pel que fa a pressupost i aportacions públiques. De l’any passat en destacaria que el nombre d’assistents no va superar els 17.000. És a dir que es tracta d’una proposta estancada pel que fa al públic. Això no és ni de bo ni dolent però en la dinàmica quantificadora en què han caigut els propis festivals és una dada a tenir en compte. El model es manté i es confia en un festival subvencionat com un model de promoció econòmica. Per cert, una de les curiositats de mirar la documentació és veure que la factura dels veterinaris que garantien que els animals domèstics del circ estaven en bones condicions no van passar la factura del servei fins el dia 29 de desembre, dos dies després que la CUP denunciés l’estat dels animals, mostrant així que no hi havia cap informe tècnic previ com van assenyalar des del Festival del Circ.

Tota aquesta explicació pot semblar sobrera. Però si volem entendre perquè la sociovergència i Marta Madrenas ha posat la catifa vermella al Festival Internacional de Circ (i al possible museu) amb els milers d’euros públics que això implica hem de saber d’on venim i quin és l’origen de tot plegat. Aquesta és una aposta que ve de lluny. A Comarques Gironines de l’època que Santi Vila era alcalde de Figueres i Puigdemont de Girona i això s’ha de conèixer. Sinó, la informació que arriba és sempre la dels dossiers de premsa que promouen les mateixes empreses. I clar, ja sabem que en aquests documents sempre hi surt només una part de la història.

Crònica 37: A l’estiu la cuca de sempre viu

Fa uns dies no vaig poder assistir al ple de la Diputació per motius personals. Tanmateix, no vol dir que la CUP no treballéssim el contingut del que s’hi debatia ni que no expresséssim la nostra opinió al respecte ja que sí que vam poder participar de les comissions informatives prèvies al ple. I allà vam explicar que, una vegada més, el Govern del PDECAT insisteix en modificar el pressupost prioritzant unes línies d’inversió que no compartim i que és important que es coneguin. De fet, per això hi vam votar en contra. I per això ara en faig la crònica.

Protocol: Després que el pressupost de la Diputació aprovat per enguany ja contemplés més de 70.000 euros per accions de protocol, el PDECAT ha decidit aprofitar 80.000 euros del fons de contingència per dedicar-los a “Despeses per atencions protocolàries” (50.000), “Altres despeses diverses Protocol i premsa” (20.000) i “Comunicació i publicitat institucional” (10.000). I ho feia en el mateix ple que s’explicava que l’execució del pressupost, és a dir allò que s’ha gastat de la partida de 70.000 euros prevista al gener, no arribava a la meitat a finals de juny. De fet, si preguntes quina motivació porta a fer aquest increment de gairebé un 100 per cent el pressupost de protocol, el Vicepresident Miquel Noguer sempre respon amb evasives dient que és per si de cas. Literal. Que cadascú ho valori però sincerament crec que tots els ajuntaments i ciutadans coneixen prou àmbits amb necessitats de polítiques públiques per haver de tenir un racó de 70.000 euros de “per si de cas” en l’àmbit de protocol.

Presidència: La partida discrecional que el President pot gestionar com cregui es va incrementar en 1 milió d’euros en aquest ple d’agost. Talment com sentiu. No vam incrementar línies obertes de subvenció pels municipis que s’atorguen a partir de criteris públics, avaluables i equitatius, sinó el calaix discrecional de presidència. Si se’m permet una derivada de la filosofia “aquí el bacallà el tallo jo i només jo”. Ja ho veieu: si hi ha cert consens que la vella política en què un home, des de la seva cadira, i després de rebre alcalde per alcalde – la imatge em recorda els quadres de l’edat premorderna – decideix com s’inverteixen els diners públics sense cap altre criteri que el seu personal ja no té sentit, no patiu que a la Diputació doblen l’aposta per seguir encallats en el passat.

Turisme: El turisme és l’àmbit econòmic i de promoció que més suport rep cada any de la Diputació. El Patronat de Turisme té un 90 per cent de finançament públic. La xifra s’enfila fins als 6 milions d’euros públics que destinem a promoure el turisme a les Comarques Gironines. I podríem dir que els diners han aconseguit que vinguin turistes, amb un model agressiu i que beneficia més a uns que a d’altres. Això és innegable. Com ho és que no podem abocar més el país i el territori a un monocultiu econòmic del turisme, a ser la simple gòndola del nord d’Europa. Aquest no és el futur que majoritàriament volem. I és així, i més tenint en compte les necessitats que tenen la majoria de gironins i gironines, que no es pot entendre que si hi ha diners per polítiques públiques s’aposti per donar-ne 300.000 més al Turisme i en canvi no més de 20.000 a esport o cultura o serveis socials. Per cert, podria ser una simple casualitat que coincideix en el temps i l’espai, però va bé saber que sempre s’ha dit que 300.000 euros és la xifra que Genís Matabosch ha demanat al Patronat de Turisme per instal·lar el Museu del Circ a la ciutat de Girona. Ja ho sentirem a dir.

Girona Futbol Club: L’ascens a primera divisió de l’equip blanc i vermell ha significat que la Diputació decideixi incrementar els diners que aporta a l’empresa esportiva fins a 120.000 euros cada any. Aquest augment també es fa difícil de compartir. I és que el club gironí rep ara per canals privats desenes de milions d’euros pel sol fet de participar en una lliga de futbol. Té, per tant, les necessitats cobertes i la capacitat per autogestionar-se amb independència econòmica de les institucions públiques. La prioritat, després que tinguem l’elit futbolística a la ciutat, hauria de ser situar els diners públics en la promoció de l’esport base, el femení i aquell que pateix més invisibilitat i no pas en donar més a aquells que ja més tenen i que, a més a més, és una societat anònima. Però en això sembla que tampoc coincidim amb el govern del PDECAT encapçalat per Pere Vila.

Ja ho veieu. Fins i tot quan l’estiu ens impregna de calma hom no pot deixar de mirar com es gestionen els recursos públics. Perquè les decisions es prenen cada dia i a la Diputació els beneficiaris no canvien. I cal explicar-ho, difondre-ho i plantejar que el naixement d’una nova República ha de servir també per deslegitimar aquesta manera de fer política. I, quan vulgueu, parlem de les entrades regalades.


lluc  @llucsalellas


El Parc Central: obres i vergonya aliena

Demà farà 9 anys que van començar les obres al Parc Central. Sí, les que s’havien d’iniciar a principis del mil•lenni. Sí, les que havien de durar tres anys. Sí, les que havien de portar l’alta velocitat amb celeritat i seguretat, soterrar la línea de tren convencional i eliminar el viaducte. Sí, les que havien de donar un impuls a la zona i modernitzar el parc. La veritat i la història, però és ben diferent. Com bé explicava la periodista Maria Garcia en aquesta trilogia d’articles ara fa dos mesos, el que hem viscut amb les obres del Parc Central és un món paral•lel al projectat, un autèntic calvari, un despropòsit gegantí, un escàndol.

Si les obres havien de durar poc més de 1000 dies, més tard 2500, a hores d’ara ja n’han durat 3265 i ningú posa ara mateix la mà al foc que no en durin 3500. Per entendre’ns, ADIF va un 200 per cent tard pel que fa als terminis en el compromís d’actuacions. Un altre exemple, si les obres i la reposició del Parc les havia d’assumir íntegrament ADIF, avui els gironins i gironines ja han posat 4 milions d’euros de la seva butxaca per evitar que a hores d’ara encara tinguéssim un Parc Central més precari. Si el conjunt del tram de la demarcació havia de costar uns 1000 milions d’euros, el conjunt de l’obra ha acabat tenint un sobrecost d’un 192 per cent. Si la seguretat és un dels elements claus en el transport i equipaments públics, quatre anys després d’inaugurar el servei, no pas el Parc, encara no tenim un Pla d’Autoprotecció definitiu i aprovat. I l’etcètera és llarg i pertorbador.

D’aquell Parc Central on alguns havíem anat a la “Half”, havíem passejat i ens hi havíem fet grans jugant a pilota, bevent de les granotes o assistint algun concert juvenil que s’hi havia fet, avui en queda un record difús. Nou anys són molts i el trajecte fins aquest 18 d’agost de 2017 ha sigut un autèntic desastre. Feu un viatge pel que hem viscut però també per l’hemeroteca, allà on queda tot escrit. Reviseu els compromisos incomplerts per part d’ADIF però també pels governs socialistes i convergents de la nostra ciutat. Feu-ho. Veureu no només que la situació actual és aberrant sinó també que hi ha noms i cognoms i, especialment una companyia, ADIF, que té una responsabilitat en tot això. A mi, per exemple, i tenint en compte la lluita que han fet els veïns i veïnes de Sant Narcís, l’últim episodi són les 13 cresponades, m’agrada recuperar el que explicava en Martí Carreras, expresident de l’Associació de Veïns, l’any 2012. I cal recordar que llavors “només” portàvem quatre anys d’obres.

Avui tot es viu amb un paradigma més de resignació. El desgast per veïns i veïnes ha estat titànic. Ningú ho pot posar en dubte. Si Rajoy hagués viscut un 0’1 per cent del que han viscut la gent dels barris d’a prop del Parc Central, ja ho haguéssim sentit a dir. Només cal recordar la seva lumbàlgia. Però ja sabem que ni els importa ni els interessa el nostre parc. I per això avui el Parc Central i les obres del TAV són encara un front obert que no podem desatendre ni fer silenci. No ens val la resignació. Per això avui cal ser exigents amb ADIF i no confiar en un sol cronograma acordat al mes de febrer. Per això avui no es pot entendre que l’Ajuntament encara no hagi iniciat accions judicials contra ADIF o que, per altra banda, i això és responsabilitat del govern municipal, no tinguem cap notícia de com es planteja el futur de la Plaça Espanya, avui un trist solar tancat on hi havia hagut l’estació d’autobusos.

El Parc Central i les seves obres mostren la cara més obscura d’un model de fer política basat en declaracions falses, compromisos incomplerts i sobrecostos pressupostaris que acaben assumint els ciutadans i les ciutadans. Un model que, a més a més, sempre té el mateix final: ningú assumeix cap responsabilitat. O és que heu vist cap polític local o estatal assumint de forma pública els seus errors, plantejant la seva dimissió o explicant els motius de fons de perquè som on som? No. Ni una gota. Sequera absoluta i dimissions que mai ocorren. Per tot plegat, alguns, i crec que no som pocs, no només esperem que abans que s’acabi l’any tinguem un Parc Central com cal, amb arbrat, verd, i no només ciment i edificis, tinguem una Plaça Espanya projectada i una demanda judicial presentada contra ADIF sinó que també confiem la República que hem de constituir serveixi per acabar amb un modus operandi polític que és, ras i curt, de vergonya aliena.

 


lluc  @llucsalellas