L’informe Trueta: propaganda de pocs pagada per tots

Si una cosa genera consens a la ciutat (i a la demarcació) és que la precarietat en tots els sentits de l’actual Hospital Josep Trueta hauria de ser, conjuntament amb l’habitatge i les desigualtats, el principal tema de debat i de propostes de la política local. Fa temps que com a CUP hem posat el tema sobre la taula. El bloqueig del 155 i les picabaralles dins l’anterior govern de la Generalitat hi ha posat fre i opacitat però nosaltres no ens hem cansat de reivindicar millores a l’actual edifici i un projecte ferm de futur per prioritzar la sanitat pública.

A Girona, Madrenas va voler tirar pel dret saltant-se tot el debat i va afirmar que tant sí com no el futur hospital ha d’anar a Domeny. L’únic motiu: l’hospital de tota la demarcació ha de ser a Girona ciutat. Localisme del segle XIX. De raons tècniques i de defensa la sanitat pública cap argument. Cap. Paral·lelament, la CUP-Crida per Girona, que no ens movem en aquests termes, vam demanar i vam començar el debat sobre si era millor Domeny o l’opció de fer un Parc Sanitari potent a Salt que permetés que el Trueta pogués operar més i millor. És a dir: oferir un millor servei públic a gironins i gironines. D’això ja en fa un any.

Durant aquests 12 mesos, tot el que ha fet l’alcaldessa ha sigut rodes de premsa. I constituir un grup de treball de quatre grups municipals per fer pressió perquè el Trueta sigui a Domeny tant sí com no. Un grup que, per cert, no ha fet feina. Tan sols una foto. Ah sí, i una cosa més: encarregar un informe a una empresa per 17.000 euros (de tots i totes) perquè justifiqui que com Domeny no hi ha res. L’empresa havia de lliurar el document al novembre i ho ha fet quatre mesos més tard sense cap penalització. I quan ho ha fet, aquest informe ha estat donat primer als mitjans de comunicació que als grups municipals perquè ens el puguem mirar i estudiar. Dit d’una altra manera, tots els gironins i les gironines hem pagat 17.000 euros perquè avui els mitjans de comunicació publiquin que l’alcaldessa té raó. Una acció que s’ha complementat amb la impossiblitat que els grups municipals de l’oposició puguem fer-hi una aportació o valoració al respecte. Un fet molt greu si tenim en compte, a més a més, que en el cas de la CUP-Crida per Girona tenim un document oficial de l’Ajuntament on es diu que tenim el dret a consultar l’informe en qüestió tant bon punt aquest sigui lliurat. Tres setmanes després que això succeís, encara no hem pogut consultar el document. Un escàndol. Utilització dels diners públics per finalitats de partit. Política del passat. Govern convergent de sempre.

Sobre el contingut de l’informe, doncs, no en podem parlar encara. Malauradament. Ja ho farem. De moment, només en tenim els titulars dels mitjans, cuinats i guisats a la pujoliana, on no només es veu que s’argumenta per Domeny com a localització sinó que a més a més es carrega l’altra proposta que hi ha sobre la taula. En parlarem. Però farem bé de fer-ho de forma oberta, transparent i sense apriorismes basats en el localisme com fa temps que venim demanant des de la CUP-Crida. I en el mentrestant, el que tocaria és que l’Ajuntament de Girona encapçalés, amb la resta d’institucions locals de la demarcació i les entitats del territori, una plataforma per reivindicar que la sanitat pública i el Trueta són una prioritat de país. Que l’edifici actual es mereix inversions. Una demanda silenciada enmig dels festivals i les rodes de premsa d’aquesta emocionant Girona plena de desigualtats. Tanta façana fa oblidar els debats centrals de ciutat. I en això serem sempre crítics. I ho farem de la manera que sempre ho fem. Dient així no però oferint propostes que siguin solucions per la majoria social de la nostra ciutat.

lluc @llsalellasvilar


Anuncis

Crònica 40: La Diputació: flotador dels partits polítics

«Avui has tocat un tema de fons», em deia un diputat quan sortíem del Ple de la Diputació de la setmana passada. «Sí, i malament anem que essent de fons els posicionaments de tots els partits hagin sigut tan conservadors», li vaig respondre jo. El debat era el relatiu a les subvencions de la Diputació als partits amb representació a la institució (més d’1ME en quatre anys) i a l’existència de fins a 25 assessors per repartir entre els mateixos grups. Assessors, que ja és sabut per tothom que destinen ben poc temps a la tasca a la mateixa institució per dedicar-la especialment al partit. Per posar un exemple, CiU té un total de 14 persones alliberades, 12 de les quals són teòricament per preparar uns plens que acostumen a tenir entre un i tres punts que no portin des del mateix govern. Dit d’una altra manera, 12 persones per tres intervencions al mes. Tot dit.

Bé, la qüestió és que ens vam quedar sols defensant (ATENCIÓ) crear una comissió per redactar una proposta de reducció de la subvenció a partits i del nombre d’assessors per així dedicar els recursos a d’altres prioritats socials i polítiques. No posava, doncs, ni xifres ni mínims de cap tipus en la resolució. Tot obert per debatre tots junts i arribar a un consens on com a CUP sabíem que les nostres posicions quedarien minoritzades i poc tingudes en compte. Però ni així. Els partits que s’autoubiquen a l’esquerra van afirmar que no era el moment per plantejar-ho. Una manera de fer que em sembla profundament contradictòria amb un posicionament ideològic, l’esquerra, que planteja que les injustícies s’han de tallar d’arrel tant aviat com sigui possible. Dir que ja arribarà el moment de fer-ho és dir implícitament que no vols assumir la responsabilitat de transformar allò que discursivament dius que tocaria canviar. En definitiva, una paradoxa en tots els sentits. Una evidencia que es va fer encara més gran quan el PSC es va queixar perquè la moció de la CUP no  qüestionava els diputats que cobren dedicació exclusiva de la Diputació però estan tota la setmana al seu municipi. Una aportació interessant, segurament imprescindible, que el partit socialista (per ser fidel al nom no pas als seus posicionaments) no havia fet arribar a la CUP abans del ple i que tot i oferir incorporar-ho in voce al text, no va servir perquè els d’Iceta canviessin el seu vot negatiu.

A la bancada de la dreta catalana, la resposta no va anar més enllà de defensar els seus privilegis davant d’un públic on ni tan sols hi havia tots els alliberats contractats com «assessors de ple». Tòpic rere tòpic, el diputat Piñeira senyalava teòriques confabulacions contra la CUP per no debatre sobre el fons de la qüestió. Allò més vell que l’anar peu de fixar-se en el dit per no mirar la lluna. CiU va ser incapaç d’explicar què fan els seus assessors o de garantir que els 200.000 euros que rep cada any de la Diputació van íntegrament destinats a accions relacionades amb el grup que tenen a la Diputació. Incapaç. Per això com a CUP hem decidit demanar els comptes de tot els grups en un exercici de transparència en el qual incloguem la nostra pròpia formació. De fet, fa uns dies nosaltres ja vam anunciar que hem gastat «només» 10.500 euros dels 48.000 que ens han destinat en els dos últims anys. Un exercici de contenció i rigor que fora bo que s’apliquessin la resta de formacions polítiques.

Tot i ser l’últim punt, el ple va quedar marcat per aquest debat que no és res més que un mirall de com s’ha construït la política des del règim del 78. Institucions opaques que permeten sobreviure càrrecs i estructures excessives de partit mentre la Diputació de Girona no pot oferir tots els serveis que li pertocarien. Bé, això mentre el President decideix que entre tots paguem 50.000 euros a una Fundació d’Israel que fa suport a l’habitatge en aquest Estat per persones vinculades a l’Holocaust. Una iniciativa molt noble però ben complicada d’entendre quan les entitats de cooperació catalanes tenen problemes seriosos de supervivència o el pressupost per a suport a polítiques públiques d’habitatge de la institució és encara d’allò més curt (190.000 euros). Seguim. Seguirem.

De moment: el Modern(et)

Ja tenim el Modern aquí. Ara sí. Ara de ben segur. El 2021 obrirà les portes i deixarà tot Girona de pet a terra. Ja ho veureu. Cap dubte. Aquest és el discurs que ahir feia l’alcaldessa per explicar que sembla que un any i mig després d’anunciar el projecte (i 7 de Govern de CiU), la subvenció europea que ha de permetre fer les obres de la tercera planta de l’antic edifici del Modern ja és a punt de sortir del forn. És a dir, existeix un finançament base per engegar una part de la reforma del Modern; no pas tota. La sala gran, polivalent, l’espai que més gironins i gironines utilitzaran quan es rehabiliti, de moment no té ni diners ni calendari a la vista. És bo explicar-ho per entendre de què parlem, d’oportunitats i mancances, del que s’explica i del que no s’explica. El pressupost actual servirà per oferir una segona sala necessària pel Cinema Truffaut, uns 200 metres quadrats encara estan per definir i una planta per situar-hi una oficina d’indústries culturals amb un espai de producció i un de postproducció audiovisual.

La pròpia alcaldessa era qui ahir de tot el projecte del futur Modern destacava precisament aquesta oficina com a eix dinamitzador. Una oficina que cal recordar que té només 4 anys garantits de vida (els subvencionats per la UE) però que ningú ha previst com se sostindrà en un futur. Dit d’una altra manera, l’element central de la proposta del Modern feta per Marta Madrenas té data de caducitat, el 2022, uns mesos després que s’inaugurin les obres de l’edifici si es compleixen els terminis previstos. Més enllà d’aquest apunt i dels girs pressupostaris que hi puguin haver que permetin que la proposta perseveri, a mi el que més em va preocupar de l’explicació de Madrenas va ser que la seva proposta no se centra en la cultura en si mateixa sinó específicament en la promoció econòmica.

https://platform.twitter.com/widgets.js

I aquí entrem en un debat constant i realment complexe, més enllà de les interessants aportacions d’Adorno i l’Escola de Frankfurt al segle passat sobre indústries culturals, la mercantilització de la cultura i la uniformització de la mateixa. La ciutat de festivals ha sigut la gran aposta de l’alcaldessa perquè, segons el govern del PDECAT, la política cultural ha de servir per omplir restaurants i hotels. No només, però si necessàriament. Aquesta és la política de fons que hem tingut a Girona els últims anys i que escoltant Madrenas ahir no em queda clar si el Modern servirà per ampliar-la o, per contrari, fer un exercici de recapacitació per posar el focus en la creació, la formació cultural, les entitats i els equipaments estables (i no efímers com els festivals) que cada dia mouen la ciutat malgrat que el suport cap a ells no creixi. Sóc conscient que la proposta de l’oficina en sí ha sigut una petició del sector. Nosaltres esperem que serveixi precisament per ajudar a transformar la política cultural dels últims anys. La CUP-Crida hi serem en tot el que sigui impulsar aquests canvis perquè ja fa temps que els hem vingut reclamant perquè és urgència pel món cultural gironí

Que al Modern hi comencin a passar coses és, sens dubte, una bona notícia. Ho tenim clar i ho celebrem. Des de fa anys, hi hem posat totes les ganes per acabar amb la buidor del que hi havia fins ara. De fet, vam proposar fer-hi un Ateneu per lligar cultura, creació i entitats, un espai cogestionat que pogués omplir mancances històriques de la ciutat. Mantenim la idea per plantejar-la en la segona fase que continua pendent de definir. Potser amb una vessant audiovisual que lligui amb l’actual presència del Truffaut a l’espai. I és que a hores d’ara no només ens preocupa que el projecte plantejat per Madrenas és efímer i no té garantit un futur més enllà del 2022, sinó que, de fet, continuem sense tenir ni haver parlat la proposta de fons de com es gestionarà l’equipament i quins usos li voldrem donar, especialment a la sala polivalent i als 200 metres quadrats de la segona planta. Cal debatre-ho de forma oberta perquè això no només va de continent sinó de contingut. De fer Modern i no Modern(et).

A tall de conclusió i curiositat, bona part de la subvenció que ens ha concedit la Unió Europea per les Indústries Culturals s’executarà a La Mercè perquè el Modern no estarà acabat segons el calendari plantejat. És a dir, que més enllà d’aprofitar la subvenció europea ens caldrà ser originals, oberts i cooperatius per plantejar què serà El Modern. Una proposta que no pot anar deslligada de com ens imaginem el Centre Cultural La Mercè del futur. Un equipament al costat. Posem-nos-hi. La CUP-Crida ja som a la taula.


lluc @llsalellasvilar


Pressupostos participats. Per quan un replantejament?

Immerses en el procés de pressupostos participats, tornen a aparèixer les decepcions, crítiques i indignacions que fa anys que cuegen. Després de la primera ronda d’assemblees ja s’ha fet públic el comunicat de la Mancomunitat de Sta. Eugènia plantant-se davant del procés i el de l’AV de Barri Vell resolt a corre cuita amb el compromís directe de l’alcaldessa de fer efectiva una de les propostes guanyadores pendents encara. A més, les noves exigències sobtades i mal explicades pel que fa als projectes socials que volen cobrir-se des de pressupostos participats ha generat també el rebuig de diverses entitats veïnals. Una reunió amb diverses associacions de veïns i veïnes ens ha permès copsar aquest malestar i posar-hi paraules.

Moltes entitats tenen clar que el problema de fons és el desinterès del govern amb la proposta que en el seu moment es va veure obligat a acceptar. Alhora, però, reconeixen que al fer-se aquesta aposta el govern ha deixat d’invertir directament en la millora dels seus barris. Entrar en el joc dels pressupostos participats, doncs, no és una elecció sinó una obligació ja que, a través seu, el govern vehicula totes les propostes (arranjaments de voreres, il·luminació, instal·lacions lúdiques o esportives, millores en espais públics o fins i tot peticions d’interès clarament privat…) que els arriben al llarg de l’any tant des de les entitats com des dels mateixos veïns i veïnes. Així, han convertit els pressupostos en la via (o l’excusa) per resoldre moltes de les peticions veïnals.

Fa ja dos anys i mig de la moció de reformulació dels pressupostos participats que vam presentar des de la CUP-Crida per Girona i, tot i aprovar-se, mai s’ha complert. Els mateixos dos anys que fa que teòricament s’està revisant el reglament de pressupostos. El desinterès és evident. Oposició i veïns, però, cada vegada tenim més clar que cal descentralitzar el poder i les decisions sobre com es gestionen els recursos municipals. Els barris volen decidir més enllà de les partides previstes als pressupostos participats. Això requereix una àrea de participació forta i engrescada, una estructura de consells de barri i foment de la cultura de la participació. Una aposta certament difícil amb un govern que no hi ha cregut mai en la participació ni en la cessió de poder a la ciutadania. Una aposta, doncs, més aviat per treballar de cares a les properes eleccions amb la mirada en un govern de canvi.

La proposta actual, però, també és reformable, el descontentament de les associacions de veïns i veïnes parteix d’elements concrets. Fer convocatòries bianuals (no quatrianuals) pot ser part de la solució, però, només amb això, no canviem res. Esglaonar la participació per barris també pot ajudar a evitar el col·lapse que comporta al procés als equips tècnics que hi participen. Cal aclarir què entra dins el manteniment habitual de l’espai públic i què no i, des dels equips tècnics municipals, respondre amb diligència les propostes que arriben a través dels pressupostos participats però que no tenen sentit dins els mateixos. Cal que el procés de definició i elecció de les propostes es faci previ a l’aprovació de pressupostos, per garantir que aquests responen a les demandes veïnals. Cal suport tècnic en l’elaboració de les propostes, no només les urbanístiques sinó també quan les propostes són de tipus social. Calen normes clares per tothom per evitar desigualtats que generin descontentament i mals entesos entre barris. El  consens amb tots aquest punts és ampli, a què espera el govern a posar fil a l’agulla? El descontentament veïnal és cada any més evident, fins quan mirarà cap a una altra banda?


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Marx, Engels, futbol i Girona

Per molta gent, dimecres era nit de futbol europeu perquè jugava el Barça. Els carrers de Girona i els bars que no retransmeten el futbol eren buits. La dictadura de la pilota marca els horaris de l’economia. Tot i que sóc aficionat ocasional al futbol, dimecres no me’l vaig mirar. Estona de llar, vi negre i tapes a La Malabarista i lectura de nit. Enmig del llibre, el típic repàs a Twitter i lectura d’un article precisament de futbol “Marx y Engels ya predijeron en 1845 el posfutbol de 2018”. En el text, l’autor, l’Ignacio Pato, explica com la teoria de l’alienació en el capitalisme que van desenvolupar aquests teòrics del segle XIX es pot observar avui en dia en els equips de futbol on “la centralitat del joc ja no pertany als colors de cada club, de fet la identitat (afició) no pot interrompre l’espectacle per un aficionat que s’ha convertit en un client que paga, a l’estadi o cada vegada més a casa.” L’espectacle sempre ha de rodar per no aturar la maquinària econòmica. La identitat, la pertinença i la confortabilitat dels seguidors queda en un segon pla.

Pato recupera textos de Marx i Engels on precisament els filòsofs exposen que aquestes situacions d’alienació produïdes pel capital es produeixen per a tothom però que mentre la classe dominant percep aquesta alienació com una evidència del seu poder i volen preservar-la, les classes treballadores la viuen com una aniquilació, com una contradicció literal del sentit de la vida i volen fer-la desaparèixer. Pato explica així el que està passant en la relació conflictiva entre els clubs i els seus seguidors. Alienació i distància. Comoditat, per uns, rebel•lió, pels altres. Si explico tot això no és només perquè em semblés interessant la reflexió de Pato tenint en compte com el món s’atura quan hi ha futbol, sinó perquè mentre llegia em va venir al cap que aquesta explicació teòrica ens podria servir també per descriure allò que estem vivint molts gironins i gironines amb la nostra ciutat, la massificació del turisme i la centralitat que ha assolit aquest sector en les polítiques públiques del Govern Madrenas (PDECAT).

Així, i si se’m permet, la ciutat, com els clubs de futbol, va perdent la connexió amb les necessitats i les identitats dels veïns i veïnes per convertir-se en un peça d’un engranatge econòmic que, en el cas de Girona, ve marcat pel turisme. La ciutat en venda. Maquinària econòmica a disposició dels visitants, dels turistes, a qui cal atraure i complaure com a prioritat número 1 de tota la ciutat. Créixer, créixer i créixer sense tenir en compte que bolcats al mercat, la ciutat va perdent allò que l’havia fet a si mateixa, que l’havia fet diferent, que li havia donat identitat. Allò que fa que tinguem veïns i veïnes compromesos, enxarxats i teixint barri. I aquest context d’alienació creixent i, per tant, de conflicte, tal com deien Marx i Engels, les classes dominants volen preservar-lo mentre les classes populars proven d’organitzar-se i de reivindicar que no volen ser engolides pel tsunami. Tenim com a objectiu: canviar les condicions, alterar-les i situar les institucions públiques i, en aquest cas l’Ajuntament, al servei de la majoria social de la ciutat.

Tot això ho escric mentre participo de les trobades del Pla Estratègic de Turisme. Un dia en parlarem en profunditat del pla però el que és innegable és que a hores d’ara està enfocat a consolidar l’aposta alienadora que es viu, especialment, al Barri Vell, amb l’excés de turisme. Més i més i més. Mai n’hi ha prou. I això que en 9 mesos hem passat de 411 apartaments a turístics a prop de 600. Realitat negada per Marta Madrenas. El lloguer d’habitatge una pràctica gairebé impossible en determinats indrets i una ciutat enfocada al visitant de 48 hores més que a la gent que hi vivim i fem vida. Els barris, oblidats i tants altres detalls esbandits perquè no són prioritaris. Els clubs ja prefereixen vendre entrades a turistes perquè paguen més i Girona prefereix que els turistes prenguin la ciutat per la mateixa raó. Un drama. Ciutats engolides pel mercat i les institucions municipals, malauradament, al seu servei. Ja ho deia també l’amic Marx, de qui aquesta setmana hem commemorat la seva mort, que per molt neutres que puguin semblar les institucions en el sistema capitalista, aquestes són utilitzades sempre per mantenir els privilegis de pocs. Som aquí per canviar-ho.

Ple de març

El ple del passat dilluns va començar com ja és habitual amb l’informe de l’alcaldessa sobre ocupació. Seguim amb la visió triumfalista de l’augment de l’ocupació. Si bé és cert que l’alcaldessa ha acabat incorporant l’afirmació que cal millorar les condicions laborals, també ho és que no estan posant sobre la taula cap acció amb aquest objectiu.  D’altra banda, ni una paraula sobre les obres del TAV, estranya absència quan en teoria haurien d’estar a punt d’inaugurar-se, potser relacionada amb el canvi de to que han pres les exigències del govern convergent amb ADIF.

NoTenimRei

Després d’alguns punts de tràmit, el ple va agafar intensitat amb la desestimació del recurs de C’s a la declaració de persona non grata a Felip de Borbó. Discursos coneguts a una i altra banda que van tenir la millor de les respostes que podien tenir: la sentència que el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ens va regalar l’endemà mateix en favor de la llibertat d’expressió i multant l’estat per vulnerar-la amb la persecussió i enculpació a aquells qui l’exerceixen (recordeu que dissabte tenim una cita per celebrar-ho).

Una de les bones notícies que ens va portar el ple és l’inici del procés per a l’encomana de serveis a Sumar del Servei d’Assistència a Domicili. La nostra aposta era la remunicipalització, però la recuperació del servei era urgent, sobretot tenint en compte el mal servei que fa temps que oferia CLECE, l’empresa amb qui estava externalitzat, i la precarietat i vulneracions de drets laborals que infringia a les seves treballadores. Tot plegat, com hem denunciat en moltes altres externalitzacions, suposava incompliments de contracte que justificava de sobres haver fet el pas per recuperar el servei molt abans del que s’ha acabat fent i més quan al capdavant de l’àrea responsable hi hem tingut el PSC qui, tot i que des de l’oposició ja havia apostat per la municipalització, va ser incapaç de fer efectiu el canvi en el seu any i mig de mandat.

I d’aquest punt, a les mocions, de les quals m’agradaria destacar, d’una banda, l’impulsada per l’Associació de Música Moderna de Girona, que ens va permetre aprendre una mica més sobre la rumba a la nostra ciutat i donar tot el suport a la candidatura de la rumba catalana com a patrimoni immaterial de la UNESCO. I de l’altra la que hem estat treballant amb ERC-MES i que va anar endavant malgrat l’abstenció del govern. La moció proposava un replantejament de les convocatòries de beques i ajuts a l’educació que ofereix actualment l’Ajuntament de Girona amb la voluntat de esdevinguin eines per millorar la igualtat d’oportunitats dels infants de la nostra ciutat. Una moció oberta que haurem de treballar en el marc del CEM a qui reconeixíem que ha de tenir un paper més important també en els processos de seguiment d’aquestes convocatòries.

El ple va acabar amb un torn de precs i preguntes que, després de mesos sense pràcticament temps, anava farcit de dubtes i reflexions. Comprensible i necessari. Potser, doncs haurem de revisar les limitacions de temps consensuades per aquest apartat que totes reconeixem com clau per la tasca d’oposició al plenari.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

La cultura del (festival del) circ

Ara ja fa quinze dies que es va acabar el Festival Internacional del Circ a Girona. Com la resta de festivals, efímers per definició, i amb l’excepció del Temporada Alta que dura quasi tota la tardor, ja ningú hi pensa ni en parla. Espetec i desert. Model festival. Creació de Puigdemont. Aprofundiment de Madrenas. Model pervers: fer créixer any rere any les subvencions i el diner públic pels macrofestivals d’empreses privades mentre la cultura de petit format, perenne i no efímera, la creació i la formació, el talent gironí i els barris queden oblidats rere el cartró pedra de la ciutat dels quatre rius. Però aturem-nos un moment a parlar del Festival del Circ que ha omplert gairebé cada dia i que, si mirem tan sols la carpa, ha sigut un èxit d’assistència. Molta gent està contenta amb l’esdeveniment i aquest és un fet objectiu. Per això, i com que a vegades no ens hem sabut explicar prou bé els dubtes que a nosaltres ens genera la implicació pública en tot aquest entramat, hem volgut fer un esforç més.

Mirem-nos les xifres, per exemple: el Festival del Circ ha rebut més de 200.000 euros públics que representen un 30 per cent del seu pressupost. Dit d’una altra manera: entre tots i totes hem pagat 8 euros aproximadament per cada espectador que ha assistit al Festival (n’hi ha hagut un total de 26.472). Eren la millor inversió cultural possible en el context d’una ciutat massa orfe de formació i creació cultural? Deixeu-me posar-ho en dubte. D’aquests diners, 65.000 euros han vingut de l’Ajuntament de Girona amb un conveni on tan sols hi apareixen com a contrapartides la incorporació del logo de l’Ajuntament i les fotografies de rigor per a l’alcaldessa. En aquest sentit és important recordar que la xifra de 65.000 euros municipals destinada al Festival de Circ és superior a la del Cinema Truffaut, a la partida específica per dur la cultura als barris, que és dos vegades el pressupost de l’Oficina d’Eficiència Energètica, tres vegades la partida de l’Oficina d’Emancipació Juvenil i compta amb 10.000 euros més que el pressupost dels projectes comunitaris dels centres cívics i voluntariat.

L’aposta econòmica de Madrenas per aquest projecte empresarial supera amb escreix polítiques públiques imprescindibles en l’àmbit de la cultura, la igualtat o la joventut, però és que a més a més contradiu el Pla d’Usos vigent de la Devesa on no s’hi preveuen ocupacions com la que ha pogut fer el Circ. Així doncs, ja no és només que Madrenas prioritzi un festival de cinc dies per sobre de les polítiques en joventut, cultura tot l’any o pobresa energètica, sinó que a més a més, trenca el consens vigent sobre com s’entén el Parc més important de la ciutat mentre en 2 anys de mandat ha sigut incapaç de liderar una proposta de futur amb consens per l’espai. Un fet al qual cal sumar-hi que com a administració de tots els gironins i les gironines haguem renunciat a cobrar la taxa municipal que tocaria per activitat a la Devesa i haguem fet pagar una quantitat de tan sols 3000 euros pel mes d’ocupació del Camp de Mart i els desperfectes generats en aquest entorn ambiental. Decisió de Marta Madrenas. Una realitat que es complementa amb la quantitat de problemes de mobilitat i sorolls que van denunciar els veïns i veïnes del barri de la Devesa així com les greus mancances de seguretat laboral que tenia el Festival d’acord amb les denúncies de treballadors i fotografies aparegudes a les xarxes socials.

Dit això, m’agradaria també fer una breu reflexió sobre allò que justifica tota aquesta acció del Govern Madrenas que, com ella mateixa va explicar, no és la cultura sinó la suposada riquesa econòmica. Diners de cultura invertits en promoció econòmica. Aquesta és l’equació liberal on el que importa és la feixina i no la cultura. Així els diaris, que no van publicar cap crítica feta per l’oposició, explicaven que l’impacte del festival havia sigut més d’1 milió d’euros sense que aquest informe, fet pels mateixos organitzadors, hagi vist la llum pública amb dades contrastades. De fet, es fa difícil de pensar que les 8.000 persones que van venir de fora de les Comarques Gironines hagin generat un impacte d’aquesta magnitud a la ciutat. De la mateixa manera que si fem números ràpids i si tenim en compte els 26472 espectadors declarats, els preus i els teòrics més de 400.000 euros que el Festival assegura que aconsegueix de les entrades, ens adonarem que moltes d’aquestes han estat regalades per omplir l’espai. I tot seguit ens preguntarem: a qui i per què?

Si explico tot això no és per aixafar el gaudi de cap gironí que ha anat al Festival. Ni molt menys. Ens alegrem que la gent tingui bones estones i pugui a anar a veure circ. El que volem fer, però, és explicar-ho tot. Transparència. Explicar què implica el Festival del Circ per la Devesa i per la ciutat a nivell pressupostari. Descobrir que el relat que s’explica és incomplert i que sí, que a nosaltres ens agradaria un gir en les polítiques culturals de la ciutat que relativitzés la part de Ciutat de Festivals (s’endú prop d’un milió d’euros del pressupost municipal) i es fes una aposta clara per la creació i la formació en l’àmbit cultural perquè sense la base, sense artistes gironins i gironines, no anirem enlloc. Bé, sí, anirem a la cultura a cop de talonari. I creiem que la ciutat no es mereix això. Es mereix una ciutat viva i activa on els i les artistes de la nostra ciutat siguin l’epicentre de la política cultural perquè, cada vegada, siguin més i millors.

Apunt final: s’ha explicat poc però mentre es feia el Festival a la mateixa Devesa desenes d’amants de les pràctiques del circ de Girona i rodalia feien espectacles gratüits de tot allò que assagen i practiquen lluny dels grans titulars. Oblidats pels grans espectacles i pressupostos, ells mantenien viva la cultura del circ del dia a dia de la ciutat. Imprescindibles.


lluc @llsalellasvilar