Girona té estació d’autobusos nova

A finals de la setmana passada el Govern de la Generalitat i l’alcaldessa de Girona inauguraven la nova estació d’autobusos de la ciutat. És soterrada, nova de trinca i els responsables polítics parlaven de l’orgull amb què els gironins i gironines han rebut aquesta obra. La meva sensació, però, és que la nova estació ha estat més aviat rebuda amb indiferència entre la ciutadania. I per què ha passat això? Per què si s’inaugura una infraestructura d’aquest nivell i amb aquesta sofistificació, la resposta és més aviat tèbia? Es fa difícil de dir però crec que val la pena recordar alguns elements claus relacionats amb l’obra per entendre on som.

En primer lloc, l’obra arriba amb molts anys de retard i amb un Parc Central que superarà d’aquí poc els nou anys consecutius d’obres i de nyaps. La seva inauguració, recordem que és una estació soterrada, no canvia l’escenari dantesc i etern que viuen els veïns i veïnes amb la incertesa permanent sobre si ara les obres s’acabaran de debò. En segon lloc, l’obra no significa una millora substancial per a les persones usuàries dels cotxes de línia. De fet, tot i les millores tecnològiques i el fet d’estar resguardat de les imprevisibles condicions meteorològiques, avui anar fins a agafar l’autocar representa més temps i no per força més confortabilitat que la que existia fins a la setmana passada. En tercer lloc, tots els veïns que viuen a la part Sud de la ciutat han vist com l’estació ha estat ideada per haver de sortir sempre pel nord de l’estació, per dins l’estació de tren, malgrat que hi hagi línies d’autocar que et deixin just a sota de la Plaça Europa. El dia de la visita prèvia a la inauguració vaig fer precisament aquest trajecte amb altres regidors i la sensació compartida de fer una volta inútil va ser apoteòsica. El temps dirà quins efectes té aquest error. Finalment, la incapacitat del govern municipal d’explicar al veïnat de Sant Narcís com es garantirà el control de la contaminació acústica i de gasos (milers d’autobusos entraran i sortiran per una única rampa a la Plaça Europa) tampoc ens fa definir la situació com a gaire més il·lusionadora.

Tot plegat fa que estiguem contents però no eufòrics amb la nova infraestructura a la ciutat. Cal ser sincers. I segurament no estem sols en aquesta sensació. Perquè a més a més, cal sumar-hi l’incompliment del compromís electoral i del programa de Govern de la sociovergència gironina que deia que es faria un procés participatiu per definir com ha de ser el futur de l’actual Plaça Espanya, espai on teníem fins ara l’estació d’autobusos. D’aquell compromís, no n’hem vist absolutament res. Han passat els mesos, la nova estació ha arribat i encara no sabem si ni tan sols recuperarem l’antiga màquina del trenet de Sant Feliu que va ser extreta primer de la mateixa plaça i posteriorment de la Gran Via Jaume I per posar-hi el monument de Manaies. Tenim desenes de metres quadrats que queden buits i no sabem ni previsions ni tampoc propostes sobre què volem que sigui la plaça. Així és com es governa la ciutat? Des de la CUP-Crida per Girona continuem defensant una plaça que sigui un espai de transició i desfronterització entre Sant Narcís i l’Eixample que viuen ja prou dividits com a conseqüència de la carretera Barcelona i la via del tren. I pensem que el projecte s’ha de fer d’acord amb el veïnat i plantejar, si cal, un canvi de nom pel d’una persona vinculada a la ciutat i que sigui mereixedora d’una plaça. La llista és llarga.

Ja ho veieu. La setmana passada inauguràvem una estació d’autobusos, benvinguda, però ens queden moltes coses al tinter. Seguirem proposant i empenyent perquè es facin. Aquesta és la nostra filosofia i, sobretot, garantirem que l’estació soterrada no acabi com les que si heu viatjat al Regne Unit en autocar, ja deveu conèixer: un espai altament contaminat, deixat i on el que més desitges és poder sortir a l’aire lliure per tornar a respirar. I en aquest tema, tant el model de concessió, la gestió que se’n faci (amb l’obligatorietat de revertir les pèrdues) i també la renovació de la flota d’autocars cap a models híbrids i elèctrics són elements que caldrà posar sobre la taula. Hi serem.


lluc  @llucsalellas


Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública

La setmana passada des de la CUP-Crida per Girona van presentar una campanya anomenada “Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública”, amb què pretenem situar la qüestió del Trueta i del seu futur en un punt central del debat públic. Fa massa temps que l’actual hospital sobreviu precàriament, amb alguns dèficits de recursos que cal atendre urgentment. I fa massa temps, també, que el debat sobre el nou hospital que es promou des del govern de Girona es basa exclusivament en l’interès municipal per la ubicació, en comptes de prioritzar altres aspectes com el model d’hospital, la màxima garantia assistencial i l’opinió dels diferents agents de la regió sanitària de Girona.

En aquest context, doncs, la sanitat pública gironina malviu entre el desinterès polític i la desinversió econòmica, mentre per contra l’operació de trasllat i construcció de la nova Clínica Girona, el gran projecte de la sanitat privada local, ha centrat debats al Ple gironí i ha comptat amb tot el suport i complicitat institucional del govern gironí de CiU i PSC.

És per afrontar  i capgirar aquesta situació que la CUP-Crida per Girona hem promogut la campanya “Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública”. Inversions urgents a l’actual hospital, garantia de drets laborals per als treballadors i les treballadores, i un debat sobre el nou Trueta que es basi en criteris tècnics amb l’objectiu de maximitzar la qualitat assistencial, i que compti amb l’opinió dels diferents actors de la regió sanitària de Girona. Perdre’ns en el debat de la ubicació sense haver resolt i tenir garantida la resta és començar la casa per la teulada.

Us deixem un vídeo que hem fet per explicar els objectius de la campanya:

 


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Apartaments turístics: la realitat supera la ficció

Parlem de fets. Els apartaments turístics es van doblar en només un any (2015) a Girona. Al Barri Vell, on hi viuen poc més de 3.000 persones, ja hi ha més de 200 apartaments turístics legalitzats. Per entendre’ns, és com si a Amer en 5 anys els apartaments turístics haguessin crescut fins a més de 200. Algú argumentaria que no hi passa res? Que tot són càbales de pocs? Què hi diria la gent d’Amer? I tot sense comptar-hi els apartaments no legalitzats que, com bé expliquen els veïns del Barri, no paren de créixer. La xifra total, per tant, d’apartaments turístics no la sabem però es podria enfilar tranquil•lament fins a més de 300 en tan sols 0’34 quilòmetres quadrats, la superfície del Barri Vell. Els preus dels lloguers no paren d’augmentar. Al Barri Vell i de rebot als barris més propers on la taca s’estén sense control.

 

 

 

 

 

Més fets. Desenes de llogaters expliquen que reben pressions de propietaris i immobiliàries perquè marxin per posar els pisos al negoci turístic. Lloguers de dues nits per cinc dies més d’habitatges buits. Escales de pisos desangelades i sense inversions. Fons d’inversió estrangers que compren blocs sencers a la Plaça Sant Pere o a la Rambla de Girona (a Barcelona, el nivell és aquest). Col•lapse absolut dels carrers i de la vida veïnal. Transformació comercial de barri a parc temàtic. Esquinçament del teixit social, de barri i comunitari. Gueto ciclístic independent del dia a dia de la gent. Assemblees de veïns plenes de gom a gom amb unanimitat en el diagnosi: tenim un problema i estem al principi d’una massificació turística que ja va expulsar centenars de persones de barris de Barcelona ara fa uns anys. Dos regidors de govern escolten a l’assemblea i no s’atreveixen a donar ni tan sols una sola explicació. Ni a respondre dubtes. Silenci per després sortir als mitjans i negar-ho tot. Covardia política.

I encara més fets. Els analistes, fins i tot aquells que no són gens propers a la CUP com ara l’economista Miquel Puig, alerten que el turisme no implica, per força, riquesa econòmica (mireu aquí ). Avui La Directa explica també l’exemple de les Pitiüses per il•lustrar que empreses com Airbnb es lucren sense pagar ni un sol ral allà on fan el negoci. La concentració del negoci i el mercat negre és al primer punt de l’ordre del dia del sector amb els sobres i els pagaments a peu de porta d’apartament sense factura ni rebut. Els anuncis de pisos de prostitució han començat a aparèixer. La precarització laboral és estructural. Les campanes potser ja no tocaran, als ponts haurem de demanar tanda per passar-hi i tenir un veí a l’escala amb qui establir relació serà una peça de museu. Les immobiliàries i els souvenirs guanyen terreny. La cultura es programa per omplir els pisos. I el Govern nega la realitat. Què més els cal? Quines dades més necessiten? Les preguntes de tan òbvies, espanten.

Tenim un conflicte que creix, desenes de veïns preocupats i el Govern de Girona segueix negant la major. I és greu. No només perquè demostra una voluntat inequívoca d’amagar la realitat, de girar la cara i d’ineficiència política, sinó perquè estem parlant d’un tema, d’unes vivències i una situació que és pública i que tard o d’hora s’haurà d’afrontar. Això si abans no ens convertim en una còpia barata de l’illa de l’Eixample del costat de la Sagrada Família i hem convertit el Barri Vell en un simple escenari per on passejar un matí darrere una bandereta de qualsevol país o la ubicació d’un festival on només si pagues tens accés a la cultura. Alguns viuen instal•lats en el món de les rodes de premsa, els cartells i els somriures dels festivals. Mentrestant, la resta, els que volem fer barri ens queda parlar clar, no deixar que amaguin la realitat i activar-nos al carrer amb la ferma convicció que no podem deixar perdre el Barri Vell de la ciutat.

Pressupostos participats que desincentiven

Ahir un veí de Girona Est ens comentava entre indignat i resignat el fracàs dels pressupostos participats al seu barri. Mirant el mapa de l’estat d’execució dels projectes de les diferents edicions de pressupostos participats (cal reconèixer que en aquest sentit sí que hi ha com a mínim transparència), no puc fer més que donar la raó al veí de Girona Est on tenen projectes pendents d’executar des de la primera edició, el 2013. De projectes pendents n’hi ha arreu. Sobretot de 2015 i 2016 però cal reconèixer la concentració important de projectes “en redacció” i en “execució” a Girona Est.

culleradaQue el sistema de pressupostos participats actual no funciona és evident i bona part de les associacions veïnals ho tenen clar, com també ho tenen els veïns i veïnes que s’hi han volgut implicar. Ahir era a Girona Est però fa uns dies era una veïna del Mercadal que havia decidit anar per primera vegada a l’assemblea del barri on viu des de fa poc, un veí que preguntava com és que s’havia modificat un dels projectes votats sense informar-ne al veïnat, una altra que mostrava el seu cansament perquè es denegaven les propostes veïnals sense arguments sòlids o un que deia que no els havien permès una proposta que si que havien permès a un altre barri. Totes i tots tenien en comú que no entenien el perquè d’un determinat funcionament o manera de fer que consideraven poc clar i fins i tot discriminatori i manipulat.

No dic gaire res de nou, ja fa un any i mig que, conscients que calien millores en el sistema, vam presentar una moció que proposava un replantejament del model, la moció es va aprovar però mai s’ha portat a terme (massa habitual) i el cansament veïnal es va acumulant i enquistant. La fórmula actual és ideal per un govern que com ja hem denunciat en altres ocasions no ha cregut mai en la participació. Un model que destina molts recursos al material de difusió o al sistema de votació electrònica i pocs a incentivar la participació activa a les assemblees. Un model que està basat en un reglament amb moltes mancances que facilita que el que es permet a uns barris no es permeti a d’altres, que genera conflictes entre barris i entre associacions veïnals i veïns i veïnes que van per lliure, i que en principi fa un any que s’està actualitzant però encara sense resultats palpables. I una es pregunta si aquesta indefinició ja els va bé al govern actual per poder fer i desfer com els plagui. Sigui com sigui, els fets mostren l’enuig de moltes associacions veïnals fins al punt que algunes han optat per no assistir a les comissions mixtes i de molts veïns i veïnes que, com els que esmentava més amunt, tot i haver participat de forma activa en assemblees, votacions, propostes… es plantegen si han de continuar fent-ho. Un sistema participatiu que està desincentivant la participació: hi pot haver un error més gran? O potser no és un error.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Cooperatives d’habitatge, també a Girona.

Incansables en la nostra doble vessant, crítica i propositiva. Dimarts passat, vam proposar a la Taula de Coordinació Local pel Dret a l’Habitatge que es comencés a treballar per promoure les cooperatives d’habitatge sota model de cessió d’ús, una alternativa a l’especulació immobiliària amb llarga trajectòria a països com Dinamarca o també als Estats Units i que comença a fer-se present en el nostre entorn. Tal i com ho descriu Sostre Cívic, un dels principals impulsors d’aquesta fórmula al nostre país, aquest model es basa en “una cooperativa d’usuaris i habitatges on la propietat dels immobles resideix en mans de la cooperativa a la vegada que els seus membres es beneficien d’un ús indefinit i transferible de l’habitatge a canvi d’una entrada inicial retornable i una quota mensual assequible”.

Vam fer la proposta en aquest espai de participació i coordinació entenent que és l’espai de referència de les polítiques d’habitatge actual per part de l’Ajuntament de Girona i la taula va acceptar assumir la petició. De fet, a la mateixa reunió de la taula la responsable tècnica d’habitatge ens anunciava que s’estava concretant una ronda de reunions informatives als barris amb AICEC-ADICAE sobre les clàusules sól i altres abusos bancaris en relació a les hipoteques. Aquesta és també una proposta que la CUP-Crida per Girona va presentar en forma de moció i, tot i que el govern fent gala de la ja explicada estratègia “votar en contra de tot el que vingui de la CUP” va tombar-la al ple, ara assumeix amb boca petita en el marc de la taula d’habitatge (pur màrqueting per frenar a una oposició incòmode i per no posicionar-se massa contra les entitats bancàries de qui saben que depenen). En qualsevol cas, seguirem de prop les accions engegades mentre posem fil a l’agulla a la proposta de cooperatives d’habitatge.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

La proposta de cooperatives d’habitatge parteix precisament de les trobades realitzades des del nostre grup amb representants de Sostre Cívic però també arran del fet que a la nostra ciutat ja hi ha un grup de persones amb voluntat de tirar endavant un projecte de cohabitatge sènior, una modalitat de les esmentades cooperatives pensada com a una alternativa a les formes habituals de viure la vellesa. Al mateix temps, són diversos els ajuntaments del nostre entorn que ja estan movent fitxa en aquest sentit. El cas més conegut és el de Barcelona que ja té projectes iniciats com el de la cooperativa d’habitatges La Borda i que en el seu  nou Pla pel Dret a l’Habitatge incorpora entre d’altres una mesura per promoure durant els propers deu anys uns 500 habitatges cooperatius en solars públics cedits durant 75 anys. Aquesta iniciativa que podeu consultar a la web d’habitatge del mateix ajuntament ja s’ha posat en marxa i preveu com a requisit el fet que els habitatges construïts obtinguin la qualificació d’habitatges de protecció oficial. També petits municipis estan plantejant-se aquesta alternativa, així, Viladamat anunciava fa uns mesos que la previsió de reservar unes parcel·les per a la creació d’una cooperativa d’habitatge en el seu POUM.

Els avantatges d’aquest model valorats per les administracions són el fet de generar habitatge assequible reduint la despesa pública en habitatge garantint que l’accés al mateix és socialment just. Sovint aquestes iniciatives, a més, permeten reactivar patrimoni en desús o que requereix rehabilitació sense perdre’n la propietat ni haver-hi de destinar recursos que no té. Així ho manifestava Vanesa Valiño en un article a la Directa, “aquest règim de tinença promou la vida comunitària, incentiva l’autoorganització de les persones que integren les cooperatives i entén l’habitatge com a bé d’ús. Així, la mateixa comunitat s’encarrega de garantir el bon ús de l’habitatge públic, d’impedir l’especulació, i de promoure la cooperació entre els socis i sòcies”.

A Girona tenim una parc d’habitatge públic extremadament reduït i fórmules com aquesta ens poden ajudar a fer-lo créixer alhora que frenem les ànsies especuladores. En un moment en què la pressió del turisme sobre l’habitatge comença a fer-se notar amb força a la nostra ciutat i en què els preus que havien baixat comencen a tornar a pujar, les cooperatives d’habitatge sota el model de cessió d’ús són un alternativa molt vàlida. Sens dubte, doncs, també a Girona el futur pla d’habitatge haurà d’incloure, entre d’altres, mesures en aquest sentit.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

1 de maig: el carrer ens espera

Aquest estiu farà deu anys que els primers símptomes de l’esclat de la bombolla financera es feien visibles i començava un nou estadi del capitalisme en què se socialitzava encara més la precarietat i la pobresa entre les classes populars catalanes. Un fet que tenia un doble efecte en les dones fruit de la societat patriarcal en què vivim on elles, com és sabut, tenen dobles i triples explotacions a més de múltiples discriminacions. Per exemple, el salari mitjà d’un home a Catalunya és de 27.000 euros anuals mentre que el d’una dona és de poc més de 20.000. Les xifres de l’anomenada crisi, que avui ja ningú pot argumentar com conjuntural sinó com a estructural, són conegudes: pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora, milers de desnonaments, increment de problemes de salut, retallades dels serveis públics, creixement dels beneficis per aquells que més tenen, privatitzacions i opacitat, lleis a mig de l’estiu en contra de la majoria social, reformes laborals restrictives, imposicions de la Troika europea i un llarg etcètera. Del que va ser un xoc, alguns n’han fet un nou espoli i, com sempre, paguem els mateixos.

Amb perspectiva, l’hòstia als drets laborals i col·lectius és considerable. I a més a més, bona part de la fava s’ha fet amb la complicitat d’una socialdemocràcia desallotjada de totes les idees i còmplice del poder financer i de les grans corporacions. Mentrestant, l’extrema dreta s’ha fet forta en aquest entremig i l’esquerra, aquella que surt de la base, amb principis i ganes de transformar les injustícies d’arrel, ha aparegut massa vegades dubtant i dividida al terreny de joc. Una manera de fer, carregada de vicis i pors, que ben poc ens ha ajudat en l’actual context de desestructuració, individualització i precarització absoluta en tots els terrenys en les nostres vides. Per això, la resposta col·lectiva és més necessària que mai. Qualsevol buit i espai de complicitat amb el poder o de no proposta de canvi que millori consistentment i estructural la realitat de les classes populars del nostre país seran facilitats de creixement pel neofeixisme del PP, C’s, Le Pen o Plataforma Catalunya a través de la por i l’odi.

Als Països Catalans, necessitem reaccionar, proposar i organitzar-nos. Fer-ho a partir de conceptes bàsics i comuns com ara la sobirania (recuperació del poder públic i col·lectiu), democràcia (participació) i drets socials i polítics. En aquest sentit, és més que una bona notícia que enguany la ciutat de Girona tingui una sola manifestació anticapitalista i rupturista. Començarà a les 18:30h de la Plaça del Barco i anirà fins el centre de la ciutat on acabarà davant de l’Ateneu Salvadora Catà que celebra el seu segon aniversari. Els organitzadors, la Coordinadora 1r de maig, són de diversos col·lectius, sindicats i organitzacions i han fet del treball conjunt en la diversitat un valor. Si l’11 de setembre vam desbordar els carrers pels drets i les llibertats del poble català, si el 8 de març vam manifestar-nos com mai pels drets de les dones treballadores, ara ens toca fer el mateix per la dignitat i el futur de les classes populars i treballadores catalanes.

Si a l’horitzó treballem per una República Catalana és evident que ens pertoca situar-la en el marc de les garanties, de la transformació social i de la constitució d’un bloc que aspiri a ser hegemònic en l’antagonisme d’un capitalisme que fa de la desigualtat el seu principal objectiu d’existència en aquest món d’imperis, globalització i banquers. Un model desorbitat que està acabant amb el medi ambient, la cultura més enllà de la indústria o les humanitats. Que perpetua la dona en el seu rol de doble i triple explotació i nega els pobles la seva capacitat d’autodeterminació. Tot plegat pren sentit l’1 de maig i als carrers de Girona on cal recordar que la precarietat i l’atur continuen essent una constant vital de milers de persones. Com ho és també les condicions laborals en què treballen centenars de persones a les càrnies i els hotels del Gironès en allò que en diuen “els principals motor econòmics”. L’escenari és aquest. No pas el de qualsevol sèrie nord-americana que ens atrau. I, davant d’això, podem deixar seguir comandar la nau als responsables del sinistre o acceptar el repte, sortir al carrer i recuperar la dignitat. Capitalisme és precarietat, organitza’t i lluita.

Esport i gènere: els torneigs de Setmana Santa

A mig camí de Sant Jordi i l’1 de maig pocs pensem ja en com van ser els dies de Setmana Santa. Tanmateix, una de les tasques que hem de fer els representants públics és avaluar les polítiques que s’han fet i que, de fet, són tradició de fer durant aquests dies de vacances de primavera. Un dels àmbits més comentat entre Rams i Pasqua és el dels torneigs esportius. El més conegut és el MIC, que se centra especialment en el futbol, però n’hi ha alguns més en d’altres indrets de les Comarques Gironines. Normalment són de futbol i/o de basquet, esports centrals al nostre país. D’aquesta manera, milers d’infants i de joves aprofiten els dies de vacances per fer esport, sempre amb el suport consistent i gens menyspreable de les institucions públiques.

Heu de pensar, per exemple, que en el cas del MIC, l’organització a càrrec d’una iniciativa privada amb ànim de lucre, rep subvencions de l’àrea d’esports de la Diputació, de l’àrea de comunicació de la institució provincial, de Dipsalut i del Patronat de Turisme. Totes elles, considerables. És a dir que, com a esdeveniment, rep suport des de quatre bandes diferents dins una mateixa institució, un fet que no és gaire habitual. Una de les explicacions que se’n fan és la gran quantitat de pernoctacions que el torneig porta a la Costa Brava ja que molts equips són de terres llunyanes i vénen amb familiars que els acompanyen. Aquest fet és inqüestionable com ho és també que els equips de les Comarques Gironines acaben assumint un preu d’inscripció molt més elevat comparativament o que, tot plegat, es desenvolupa en un marc d’uns valors competitius i de projecció mediàtica que genera dubtes a més d’un quan hi veiem participar menors d’edat en plena frase de creixement.

Tanmateix, segurament l’element que més em preocupa és que torneigs amb desenes de milers d’euros de finançament públic, ja sigui dels ajuntaments, de la Diputació i les seves diverses cares o la Generalitat, continuïn tenint índexs tant elevats de desigualtat pel que fa a la presència d’esport masculí i esport femení. En el cas del MIC, el 95 per cent aproximadament dels equips que hi ha participat enguany han estat masculins. A més a més, només les finals masculines es van jugar a l’estadi de Montilivi de Girona i van ser tractades com a tal a nivell mediàtic. L’única final femenina va quedar desplaçada a Palamós i no formava part dels pilars del tronc comunicatiu. Un fet similar passa amb alguns torneigs de bàsquet menys coneguts que es fan aquests dies. Molts més equips masculins que femenins, més i millor arbitratge en les competicions d’homes i, fins i tot, millors condicions a l’hora d’escollir les pistes on juguen. Aquesta és encara la realitat crua que vivim quan parlem d’esport i gènere a ple segle XXI.

Fer un article així l’endemà d’un Barça-Madrid de futbol masculí (se’n parla del femení?) pot sonar histriònic per molts quan encara recordem l’espetec de Messi ahir al Bernabéu i la qualificació hiperbòlica de divinitat que recorria les xarxes socials i aquest matí omplia els bars. De fet, a les notícies bé sabem que l’esport femení continua prou invisibilitzat malgrat alguns canvis recents a millor i que a nosaltres mateixos ens costa trencar certes dinàmiques apreses i conviscudes. Autocrítica, sempre. Per això, cal que si les institucions públiques, que són de tots i totes, posen milers d’euros en els torneigs esportius de Setmana Santa posin com a exigència uns mínims d’igualtat pel que fa al gènere. I, sinó, caldrà que redueixin o canviïn les prioritats de subvenció. Sé que alguns prioritzen la caixa, però d’altres pensem que la faixa de les polítiques públiques ha de passar inevitablement per uns mínims pel que fa als valors. I, per tant, si subvencionem esdeveniments esportius hem de poder garantir que els homes i les dones hi són i hi seran amb unes mínimes condicions d’igualtat.

Explico tot això després d’haver-ho dit en un Ple de la Diputació i en un Consell Assessor del Patronat de Turisme. I haver-ho fet de forma constructiva. Els seus protagonistes ho saben i diuen que són conscients de les mancances actuals bo i sabent que l’estat de l’esport masculí i femení no és exactament el mateix. Plenament d’acord en això, però per no deixar-nos endur per un peix que es mossega la cua, aquells que poden, les institucions públiques, han d’exigir uns mínims que ajudin a transformar aquesta situació que ja fa massa temps que dura. Perquè les “Diades de l’esport femení”, com la que es fa a Girona, són més que benvingudes, però com bé sabem alguns no volem flors que no fan estiu, sinó practiques justes i igualitàries.