Petita història d’un expedient

Avui us explicaré la història d’un expedient que vam sol·licitar consultar. Us explicaré la història d’aquest expedient que encara estic esperant tot i que us en podria explicar moltes de similars, històries d’opacitat, deixadesa o oportunisme (o una mica de tot) del govern gironí en relació amb l’oposició. I dic govern i hi insisteixo perquè en aquests periples t’acostumes a creuar i a haver d’interlocutar amb tècnics i tècniques que som conscients que fan tot el possible per respondre’ns correctament i en el termini previst i a qui aprofito per agrair-los-ho.

Resulta que fa un mes i mig (el 7 de maig) vaig sol·licitar a través del procediment previst “l’informe d’incompliments d’ADIF elaborat per la persona contractada per a tal fi o, en el seu defecte, consultar l’expedient d’aquesta contractació”. És a dir, volia consultar l’informe promès des de fa un any pel govern i, si no hi era, saber els detalls d’aquesta contractació per intentar esbrinar per què no estava fet (quan i fins quan s’havia contractat aquesta persona, què se li havia pagat, detalls de la feina feta…). Al cap de dos o tres setmanes se’m va donar el permís per consultar l’expedient però tot just fa uns 10 dies que se’m va comunicar que l’expedient estava a la meva disposició per consultar-lo a secretaria. Vaig poder fer-ho dilluns passat i la meva sorpresa va ser espatarrant.

TAVgirona

L’expedient constava de només 3 pàgines que corresponien bàsicament al que inicia l’expedient, l’informe tècnic de proposta de contractació. RES MÉS. L’informe realitzat a finals de desembre de 2016 deixava clar que el contracte era per 6 mesos, per tant, fins a juny de 2017. Pels serveis “per dur a terme les tasques de supervisió les obres que ADIF realitzarà a la zona de l’estació situada al parc central (llosa), en relació a l’acabament de la reposició de les zones afectades per les obres del TAV i a la substitució del finguer actual per una marquesina” es pagaria la quantitat de 10.890,00 €. A més es concretava l’obligació de fer informes mensuals del seguiment de les obres així com un informe final.

Superada la sorpresa inicial vaig decidir consultar amb el secretari el procediment a seguir, segons ell l’error podria venir del fet que hi hagués un altre expedient d’execució d’aquestes tasques on constessin els informes (seria greu, perquè recordeu que jo demanava explícitament per l’informe). Sigui com sigui, des d’aleshores intento descobrir-ho sense èxit demanant que se’m facilitin els informes realitzats siguin a l’expedient que siguin. Per això, avui us explico aquesta història encara amb tot de dubtes al cap: es va contractar aquesta persona definitivament? Se li ha pagat alguna cosa? Ha fet la seva feina de seguiment de les obres? Ha elaborat els informes previstos? A qui els ha fet arribar i qui els ha pogut consultar (jo ja sabeu que encara no)? Què diuen els informes? Perquè si haurien d’haver estat ara fa un any encara no se’ns han fet arribar ni s’han fet públics tot i que fa temps que ho demanem tant l’oposició com molts veïns i veïnes de Sant Narcís?

Però, a més de amb dubtes, us escric des d’una certa sensació de desesperació i esgotament davant d’aquest govern incapaç de respectar el paper de l’oposició com a membres també de la corporació municipal, d’intentar permanentment d’apartar-nos i amagar-nos decisions i temes claus per la ciutat però també fins i tot d’utilitzar la nostra feina en favor seu perquè el més divertit de tot plegat és que enmig d’aquest periple l’alcaldessa Madrenas en el darrer ple ordinari va tenir la barra de públicament dir “finalment hem rebut l’informe que si no se’ls ha convocat avui se’ls convocarà immediatament per la setmana que ve poder-los explicar aquest informe-inventari dels greuges que s’han produït amb la construcció de l’estació i tot el relacionat amb el projecte ferroviari” (quina casualitat, eh?). Doncs això era el dilluns 11, fa exactament 14 dies, la convocatòria encara no ha arribat i “la setmana que ve” ja ha passat sencera. Traieu vosaltres les seves pròpies conclusions.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Crònica 41: On és el President?

La política a la Diputació sempre he explicat que és un cas a part. Els electes no tenen relació amb la ciutadania perquè a l’ens provincial només es tracta amb els municipis. Aquesta és l’explicació més plausible que trobo per entendre com el president de la Diputació es pot permetre saltar-se dos plens seguits i que aquí no passi res. Pere Vila no ha assistit ni al ple de maig ni al de juny però és que tampoc ha vingut a cap de les últimes quatre juntes de portaveus que hem fet. I no penseu que a la Diputació hi hagi gaire ningú que ho vegi com a res excepcional. Els motius sempre han sigut d’agenda. Argument que serveix per a tot en el politiqueig més antic del règim. Ara bé, vosaltres heu vist un alcalde o alcaldessa que es posi altres temes a l’agenda sense tenir en compte quan hi ha Junta de Portaveus o Ple, que és el moment d’explicar la tasca feta, aprovar les polítiques proposades i sotmetre’t a la fiscalització de l’oposició? De ben segur que no. I menys si el sou s’enfila als 75.000 euros anuals (més els viatges per tot el món).

Foto: El País

L’últim cop que vaig coincidir en un espai de debat i discussió política amb el President de la Diputació va ser al ple, del 10 d’abril. Aquesta va ser la darrera vegada que es va sotmetre als mínims controls democràtics d’una institució ja per si mateixa poc transparent com és la Diputació. Entremig, s’ha sabut que l’actual President de la Diputació té tots els números per ser Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Des d’aquesta notícia tot plegat està com aturat. Tothom sap que Noguer serà president tard o d’hora i, per tant, tothom ja el tracta com a tal malgrat que el president encara és Vila. I els que no compartim maneres de fer estructurals de la diputació gironina ens ho mirem amb cara de circumstàncies. I més quan aquesta setmana hem viscut un nou episodi del que en podríem dir: «la pinça de la política del segle XIX»: tots els partits negociant a esquenes de la CUP per evitar que una moció de la CUP tirés endavant. És a dir, nosaltres vam plantejar una proposta sobre com afrontar la problemàtica dels habitatges d’ús turístic i tots els partits, encapçalats pel PDECAT, van negociar sense ni tan sols dir-nos-ho perquè aquesta no prosperés i semblés que ells sí que feien feina sobre un tema del qual durant tres anys a la Diputació i al Patronat de Turisme només n’hem parlat nosaltres.

Que aquesta pràctica política la tingui el PDECAT com a modus operandi de capçalera no m’estranya. I menys encara a la Diputació on tothom sap que n’han fet de tots colors. Però sorprèn que la resta de partits de l’oposició juguin al joc del Govern i ni tan sols es dignin a parlar amb aquells que estem plantejant propostes ple rere ple. Prefereixen el pacte amb el govern. Sempre i per raons de despatxos. I ens va saber greu, és clar que sí, però entenem que no serà ni la primera ni l’última decepció de la manera de fer política a la pujada del rei Martí. Portem tres anys allà picant pedra i l’estructura està molt cimentada i ancorada en un passat d’un segle i mig d’història. Us ho podem ben assegurar. La desaparició del president les últimes setmanes i les formes amagades i d’esquenes a alguns de fer política a última hora són els dos últims exemples d’una llista llarga. Ens queda un any per continuar fent feina i, si podem, fer-la millor perquè els que vinguin després es trobin aquestes estructures del passat el més desfetes possibles en el camí de la República catalana i, per tant, del final de les Diputacions tal i com s’han entès des del segle XIX.

Ple, mobilitat i neteja. Fem valer la majoria a l’oposició.

bus-Girona-SaltEl ple de la setmana passada va servir, entre d’altres, per fer visible la situació de minoria del govern i la força de l’oposició. Això es va poder veure sobretot en dos moments. El primer, la moció sobre mobilitat que vam presentar des de la CUP-Crida per Girona i que es va aprovar tot i el vot contrari de l’equip de govern. La moció apuntava la mobilitat com un repte clau pel canvi climàtic, la millora de l’aire i la pacificació de la nostra ciutat i posava el focus en el transport públic i concretament el bus urbà com a element clau per millorar aquesta mobilitat. És cert que l’aprovació del Pla de Mobilitat, l’aposta per la Girocleta i l’augment dels carrils bici a Girona han permès avenços importants i fer reals i visibles alternatives al cotxe privat a l’hora de moure’s per la ciutat. També és cert, però, que, en canvi, en els darrers anys hem avançat poc en l’ampliació del bus urbà, no s’han augmentat línies ni freqüències i no s’està donant resposta a reptes no previstos com la mobilitat derivada de l’educació obligatòria  (és el cas dels alumnes de secundària que han de desplaçar-se lluny dels seus domicilis per assistir a l’institut de referència a la seva zona). Fer-ho exigiria una dotació pressupostària força superior a l’actual de manera permanent i els plans del govern no han passat mai per aquí. La moció, doncs, incloïa aquestes demandes, noves línies i més pressupost, així com avançar en la gratuïtat i el pagament segons la renta en el transport públic. Es va aprovar i confiem que es començarà a treballar en la propera taula de mobilitat tal i com demanàvem en la moció.

El segon moment en què vam fer valer la superioritat numèrica de l’oposició va ser en la moció urgent presentada a instàncies dels treballadors i treballadores de Girona més Neta. Tot just fa uns dies l’empresa els va comunicar que “a petició de l’ajuntament” els entregava unes plaques identificatives (amb números) per col·locar-se a l’uniforme. La moció es va aprovar i el  govern s’ha hagut de fer enrere. Era l’enèsim intent, després del GPS, de criminalitzar el personal de neteja del Sr. Berloso. La moció, a més, coincidia amb el ple en què s’aprovava la contractació de 4 treballadors més després que s’hagi fet evident la necessitat d’augmentar-ne el nombre per cobrir tots els recorreguts. El govern ha necessitat el GPS per comprovar-ho però els treballadors fa 7 anys que ho denuncien. 4 sous que pagarem des de l’ajuntament entre tots i totes mentre que Fomento de Construcciones y Contratas, que té el 70% de la mixta i va guanyar el concurs acceptant aquestes condicions no posarà ni un euro més. Aquesta és la lògica convergent de sempre. Ells fan el negoci, nosaltres hi posem els calers.

I podria parlar d’un tercer cas, que no va arribar a tenir lloc perquè es va optar per retirar un punt que de fet la majoria no sabíem ni que estava a l’ordre del dia, prou greu. Era un punt referent al cartipàs que ens havien enviat a les 3 de la tarda però del qual encara no havíem ni rebut la comunicació. Un punt que, per tant, pretenien portar a ple sense ni explicar-nos ni encara menys negociar. Un govern del que sovint ens hem queixat que tira pel dret i no té en compte l’oposició, però que a més sembla que encara no és conscient que torna a estar en minoria.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Carta oberta als germans Roca a raó de Felip de Borbó

Benvolguts germans Roca,

Us escric des del respecte i l’admiració cap al projecte gastronòmic que heu desenvolupat a Girona. El Celler de Can Roca, que fa poc més de dos anys ens vau ensenyar amb tota la voluntat de compartir la vostra passió pels aliments i la cuina, és el vostre projecte insígnia, una proposta que heu fet a foc lent, amb excel·lència i amb una clara vocació d’arrelament a la terra on heu nascut i crescut. La vostra dedicació i qualitat a la cuina és fora de tota discussió. La ciutat us ha agraït no només que ens hagueu situat en el mapa gastronòmic mundial sinó també la vostra col·laboració amb els barris d’origen treballador de Taialà, Domeny i Germans Sàbat que mai heu volgut abandonar. I això que de propostes i d’oportunitats no us n’han faltat. Gràcies, doncs, una vegada més. I tot, sense oblidar que hi ha alguns aspectes amb què no hem coincidit ni coincidim, i així us ho hem traslladat, però això no em priva de reconèixer els encerts i el mèrit del projecte del Celler de Can Roca

Recordo molt bé aquell matí al Celler, quan els clients no havien arribat, i com vam parlar de drets socials, de desigualtats i de sobirania alimentària, entre molts altres temes. Vam compartir preocupacions i ens vam endur una sensació positiva de la perspectiva humanista que movia i mou el vostre projecte. És per això que avui, quan he sabut que havíeu decidit acollir la visita del Rei espanyol, Felip de Borbó, i les activitats de la Fundació Princesa de Girona, m’he vist immediatament amb la necessitat de demanar-vos que us ho repenseu. Que us repenseu de cedir casa vostra, el Mas Marroch, perquè Felip de Borbó, que va justificar la violència contra milers de catalans i catalanes, inclosos centenars de gironines i gironins, pugui predicar el seu discurs a les nostres comarques. La monarquia espanyola ha tingut un paper històric d’autoritarisme vers el poble català, un fet que està també fora de tota discussió. Això ja és un motiu que ens porta als republicans a rebutjar la seva presència a Girona, però després del que va passar la tardor passada, penso que més que mai ens sobren els motius, a tots plegats, per demostrar-los que no són benvinguts. Ell que va decidir prendre partit contra aquells que reclamàvem un referèndum que vam haver de defensar amb els nostres cossos en una jornada amb què vosaltres, per cert, vau col·laborar a l’escola del barri. Ell que mai ha demanat perdó i que va justificar la brutal agressió de policies armats en 8 escoles de la ciutat. Ell que negocia amb Aràbia Saudí el comerç d’armes i, com el seu pare, s’enriqueix a partir dels impostos de totes i tots. Ell i els seus valors em semblen incompatibles amb moltes de les coses que vau explicar aquell matí i que sé que heu anat explicant arreu, també quan heu viatjat i col·laborat amb projectes de solidaritat.

Si escric aquestes paraules és perquè penso que des de la humilitat i la sinceritat és des d’on s’ha de construir tota relació i que expresso el sentiment de molta gent que valorarà el gest de no obrir les portes de casa vostra a Felip de Borbó. M’agradaria pensar que hi ha possibilitat de tirar-ho enrere, de canviar d’opinió. Si no, com a mínim, aquells que no compartim la vostra decisió, legítima evidentment, ens quedarà el dissens i la crítica. Perquè, de moment, Felip de Borbó encara no ha aconseguit que deixem de pensar com pensem. Ni ho aconseguirà mai. D’això en podem estar ben segurs.

Salut i República.


lluc @llsalellasvilar

L’habitatge a Girona, un dret garantit?

CartellDimecres vam aprendre i reflexionar sobre habitatge de la mà de l’Irene Escorihuela, directora de l’Observatori Desc. Era la primera sessió de les jornades “L’habitatge a Girona, un dret garantit?” que hem organitzat  per fer allò que creiem imprescindible: informar la ciutadania i portar debats polítics al carrer.

Aquestes jornades apareixen en un context en què el govern de Girona continua dilatant la presa de decisions en matèria d’habitatge. A Girona el 2011 el govern tripartit va deixar un Pla Local d’Habitatge apunt per aprovar que no tan sols no es va aprovar mai sinó que en 8 anys no se n’ha proposat cap d’alternatiu. Tenim un estudi fet amb mesures concretes per començar a aplicar però el govern actual ha decidit gestionar únicament la urgència i de manera precària i ha estat incapaç de fer propostes polítiques amb una mirada a mig i llarg termini. D’altra banda, en canvi, públicament fa un pas endavant anunciant que vol continuar recollint dades per arribar a principis de 2019 amb un “Pacte Local per a l’habitatge” o dit d’una altra manera, després de 8 anys de no fer res pretén plantar-se a les portes de les eleccions amb una foto però zero compromís a nivell de recursos (d’això, evidentment, ja en parlarem després de les eleccions).

Aquest panorama fa imprescindible portar el debat al carrer per conèixer les alternatives i mesures ja previstes en la nostra legislació i també les experiències d’altres municipis o fins i tot d’altres països arreu del món per garantir el dret a l’habitatge. També, però, per conèixer experiències de mobilització perquè en aquest, com en tants altres temes, si no ens mobilitzem i posem sobre la taula de les administracions propostes fermes, no avançarem. Les jornades busquen aquest equilibri.

Dimecres de la mà de l’Irene vam repassar la situació actual reconeixent que la important desregulació del dret a l’habitatge a l’estat espanyol (o la regulació restrictiva i en favor de l’especulació immobiliària) i la manca de parc públic són elements clau que ens diferencien d’altres països i dificulten garantir al dret a l’habitatge. Per això, han de ser els principals objectius en polítiques d’habitatge. És en aquesta línia que es van apuntar mesures com la regulació dels preus del lloguer; l’elaboració d’una LAU catalana que ofereixi garanties i estabilitat als llogaters; la lluita contra els especuladors (des de la denúncia pública a l’establiment d’impostos i taxes)o l’augment del parc públic d’habitatge no només a través de la construcció i compra sinó també amb fórmules com les cooperatives d’habitatge, les expropiacions o les reserves de sostre tant en nova construcció com en reformes. Algunes d’aquestes mesures requereixen un canvi legislatiu que cal discutir al parlament o a Madrid, però la majoria són aplicables des dels ajuntaments amb la legislació vigent. Dimecres vinent i l’altre contiuem amb les jornades coneixen més mesures i com aplicar-les, però també exemples d’organització i mobilització ciutadanes. Tot plegat volem que tingui resultats concrets, per això tal i com ja hem fet, a partir de les jornades a Girona recopilarem totes aquestes mesures i exigirem que es comencin a aplicar a la nostra ciutat perquè a Girona no ens podem permetre continuar tenint “gent sense casa i casa sense gent”.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Dolors Sabater, alcaldessa

L’alegria de molts perquè es feia fora Rajoy ha durat fins el nomenament de ministres del PSOE. Allò que popularment es diu: de Nadal a Sant Esteve. A molts altres, els Borrell, Grande-Marlaska o Huerta no els ha agafat desprevinguts. PSOE style,  de Barrionuevo a José Bono. I més després que en paral•lel a la moció de censura que va catapultar Pedro Sánchez cap al govern espanyol, el seu mateix partit a Catalunya acordés amb el PP del racista Albiol una altra moció de censura, en aquest cas a Badalona, contra la Dolors Sabater i el govern republicà, d’esquerres, social, ecologista i transformador que lidera Guanyem Badalona, conjuntament amb ERC i ICV. Operació d’Estat. La de Badalona, segur. La de Madrid i Sánchez, aviat ho comprovarem.

Des del municipalisme que beu de la unitat popular i de la necessitat de donar eines per la transformació social, la justícia i l’equitat, també a les institucions, hem expressat el nostre suport al govern municipal de Badalona i, més concretament, a l’alcaldessa Dolors Sabater. Girona n’és un exemple. Ho hem fet perquè compartim una immensa part del seu programa de govern, però també les formes i les ganes de capgirar un municipi a partir d’una proposta política que posi la vida de les persones al centre de les polítiques públiques. I això, evidentment, vol dir redistribuir el treball i la riquesa, potenciar els serveis públics, la defensa del medi ambient, la igualtat entre dones i homes. Una proposta que som conscients que compta amb límits i mancances però que alhora té uns objectius nítidament transformadors que permeten atacar d’arrel les causes de les desigualtats.

És precisament això el que no pot aguantar el PSOE, lligat a un règim de 78 a qui moltes i molts volem destituir el més aviat possible. Com també vol fer la Dolors a qui el PSOE no li ha perdonat que defensés el referèndum l’1 d’octubre així com la voluntat de trobar una via democràtica i sobirana per resoldre el conflicte de l’Estat vers el poble de Catalunya. L’al•lèrgia de Sànchez i Iceta a aquesta voluntat de llibertat i sobirania de l’alcaldessa Sabater i l’equip de govern badaloní ha fet que prefereixin pactar amb el racisme d’Albiol i C’s per formar un govern municipal encara que sigui amb només 3 regidors. Poder per poder i sobretot blindar el règim de les alternatives que s’estan treballant des dels municipis fruit de les revoltes que hi ha hagut tant en l’eix nacional com social aquests últims anys. El missatge del tripartit del 155, PSC, PP i C’s, un any abans de les municipals és clar: hi pot haver canvi de govern entre ells, però no proposta de canvi de fons, de República, d’alternatives econòmiques al capitalisme senil i a les relacions de desigualtat que genera.

És feina de totes i tots desbordar aquest missatge i aquests actors. També, aquells qui com el PDCAT han preferit posar-se de perfil i no defensar el govern badaloní davant el tripartit del 155. La unitat, per alguns i malauradament, és només si és encapçalada per ells. Molts aprenentatges de final de primavera que caldrà que tinguem en compte els mesos que vénen. Mentrestant, ens toca expressar el suport a la Dolors i el govern transformador de Badalona. Fer-ho políticament i pública i fer-ho també des del record dels espais compartits amb persones com en José Téllez o la mateixa Dolors Sabater. Fa poques setmanes, els dos van venir a Girona, a un acte de presentació del Comú de Girona. Abans, però, van voler seure amb la CUP-Crida per Girona i compartir la seva experiència de govern. Imprescindible. Invencibles. En especial, les seves ganes de transformar Badalona, la seva pràctica política en clau de justícia social, i el somriure que no deixaven que ningú els hi prengués. Ara més que mai, ens toca a totes i tots ser al seu costat per dir: Dolors Sabater, alcaldessa. Badalona s’ho mereix. El país, també.

Per una Girona de la gent i dels barris. Bastim l’alternativa.

Bastim Alternativa 5 Juny xarxes2Dimarts vam fer una conferència política que sota el títol “Per una Girona de la gent i dels barris. Bastim l’alternativa” vam exposar la nostra proposta de treball en el proper any i de cares a les eleccions per a fer possible una alternativa als governs conservadors dels darrers anys. Us deixem aquí els nostres discursos per tots aquells i aquelles que no vau poder venir i agraïm de nou als i les qui ens vau acompanyar i sobretot a la Carol, en Lites i en Carles per haver acceptat el repte de compartir-hi la seva mirada.

Lluc Salellas Vilar: 

L’any vinent farà 40 anys de les primeres eleccions municipals democràtiques des de la República. Aquelles eleccions, amb un govern de progrés que va transformar la realitat de la ciutat, van servir per iniciar una nova etapa a Girona. Un cicle que, a nivell institucional, ens han portat governs encapçalats pel Partit Socialista de Catalunya i Convergència i Unió, representants del bipartidisme històric a Catalunya durant el règim del 78. Un règim que sobreviu en estat crític, com hem pogut comprovar els últims anys, i del qual molts ens en volem alliberar per assolir els anhels de llibertat i justícia social que les catalanes i els catalans, les gironines i gironins es mereixen.

Les millores a la ciutat durant aquests 40 anys són innegables. La creació de molts serveis municipals, les infraestructures bàsiques als barris, les obres de millora i connexió entre diferents punts de la ciutat, la millora de la qualitat de vida en línies generals o el fet que Girona hagi esdevingut un municipi referencial al nostre país, són exemples que ho evidencien. Tanmateix, aquestes dècades han servit també per consolidar un model de ciutat que continua excloent en el seu dia a dia a milers de gironines i gironins: una ciutat a doble ritme, entre allò que en diguem centre i allò que en diguem barris, entre aquells que fan grans negocis a partir de l’espai públic i aquells que treballen o busquen feina cada dia quan es desperten. L’Ajuntament ha restat massa tancat en si mateix, centralitzat, i ha oblidat no només escoltar els veïns i veïnes sinó també respondre a les necessitats que plantegen veïnats i barris a la nostra ciutat.

Aquesta dinàmica s’ha accentuat en els últims set anys de Govern de Convergència i Unió a la nostra ciutat, amb aliances puntuals amb el PP, C’s i el PSC, que fins i tot ha ocupat durant un any i mig diverses regidories de govern. Convergència i Unió, ja sigui amb Puigdemont o Madrenas, deixant de banda l’episodi ridícul de Ballesta, han entès la ciutat com una empresa que s’analitza a partir d’un compte de resultats, com una marca que havia de prioritzar la promoció de la imatge cap a l’exterior i han abandonat les polítiques per aquells que fem la ciutat independentment del nostre origen, gènere o orientació sexual. Ni el dret a l’habitatge, ni la reducció de les desigualtats, ni la cultura arrelada, ni el medi ambient, ni l’aposta per una educació pública i inclusiva han sigut pilars de la política municipal aquests últims anys. Tampoc amb la Universitat i la seva enorme tasca de formació, innovació i recerca s’ha prioritzat una feina de fons i molts dels projectes estratègics, més enllà del turisme i els festivals, continuen encallats o pendents de fer. La ciutat, des de la sortida de Puigdemont, viu sense un projecte definit. Vivim a batzegades a partir dels festivals  de cap de setmana al Barri Vell i…. qui dia passa, any empeny.

Paral·lelament, però, les entitats i col·lectius de Girona han anat creixent i visualitzant altres maneres de treballar pels drets socials, la cultura, la participació, l’educació o el medi ambient. Fa uns dies les AMPA’s i AFA’s del Gironès es mobilitzaven perquè els menjadors escolars no siguin un negoci, cada dilluns la ciutadania es concentra en suport als presos i les preses polítiques, el 8 de març el moviment feminista desbordava la ciutat amb una vaga general històrica, entitats socials i de carrer continuen proposant alternatives al model econòmic i a les polítiques continuistes i poc atrevides del govern municipal en àmbits com el de l’habitatge, la pobresa energètica i els barris,  i més de 150 persones vinculades a la cultura i la ciutat signaven aquest abril un manifest on demanaven un gir en les polítiques culturals “elitistes” del govern convergent. Tot plegat, sense oblidar l’experiència “fundacional” de l’1 d’octubre.

Aquests moviments formen part d’una onada que existeix arreu de Catalunya, i dels Països Catalans. El nostre país viu amb certa efervescència popular i ganes d’acabar un cicle polític mobilitzador amb canvis concrets a nivell institucional, ja sigui al Parlament o en el seu municipi. Propostes que han d’anar lligades a la paraula democràcia, al poder col·lectiu, a la capacitat de decidir entre totes i tots quin ha de ser el camí en educació, sanitat, urbanisme, medi ambient, cultura o l’economia. Una economia que ha d’anar lligada al bé comú, sens dubte, d’acord amb l’objectiu compartit que tota proposta passi per la igualtat entre dones i homes i la preservació d’un medi ambient que ha estat la gran lluita oblidada per l’actual equip de govern convergent. Només, cal veure les taxes de reciclatge, el problemes de mobilitat o com, per exemple, aquesta setmana, que és la de la Natura o, avui mateix que és el Dia Mundial del Medi Ambient, la ciutat en viu totalment d’esquenes.

Ens cal, doncs,  una proposta global que passi no només per fer efectiva la noble de voluntat de crear un espai públic, la ciutat, que serveixi per cuidar-nos, com a persones, com a col·lectiu, com a poble. Perquè no només necessitem una ciutat que es pensi a partir de la voluntat de reequilibrar el dolor de les nostres experiències privades sorgides d’aquest món profundament injust, sinó que hem d’aspirar a més, hem d’aspirar a una ciutat que ajudi a crear les condicions perquè no funcionem a partir de la reacció a les necessitats sinó a partir de l’acció de les voluntats. En un article aquesta setmana, el filòsof madrileny Santiago Alba Rico ens alertava que els moviments polítics no són una resposta necessària perquè representin les víctimes d’un sistema injust sinó  que ho són en la mesura en què poden construir un nou món. Per això entenem les eleccions de l’any vinent com una oportunitat per demostrar que tenim un projecte i no pas moltes queixes, un projecte de drets i no de pureses.

Deia Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement que “havia viscut en un món prudent i ple de suspicàcies que no li agradava. Li agradava, afirmava, la gent decidida i rotunda i fins i tot amb mal gènit.” Nosaltres, la CUP-Crida per Girona, hem procurat exercir aquest paper, des de la nostra fundació a la ciutat fa més de 15 anys. Hem proposat centenars d’iniciatives a nivell d’ajuntament però també hem participat de les propostes que venien i vénen del carrer perquè només amb un peu a cada costat  de la plaça del Vi és possible una política honesta, transformadora i justa .

I, per això, poc a poc hem constituït una eina imprescindible en aquesta ciutat com és la unitat popular gironina. Un projecte que creiem que no ha tocat sostre. En un context de creixement de la voluntat d’alternatives, de canvis i de transformacions d’arrel al nostre entorn, de República social, democràtica, feminista i ecologista ens fem nostra també aquella cita de Pedrolo, de qui també celebrem els 100 anys, que deia que  “la derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no es qüestió d’entrenar-se durant tota la vida.” Pensem que després d’algunes derrotes ha arribat el moment que l’esquerra que no renuncia, que busca la justícia social, que és valenta i que vol oferir un món sense desigualtats, lideri una proposta per a la ciutat de Girona de cara a les eleccions del 2019. Una iniciativa que serveixi per canviar el govern municipal, ancorat en la vella política, el conservadorisme i la dinàmica única del mercat. Per això, i prenent d’exemples municipis com els de Badalona – Dolors una abraçada ben forta -, Sabadell, Cerdanyola, Berga, Celrà o Vilademat fem i farem l’esforç perseverant de plantejar un full de ruta que permeti que la veu, les necessitats i les propostes de la gent humil, treballadora i conscient, així com els barris que són punt de trobada i vida de la ciutat, siguin els protagonistes de la història a partir del maig vinent.

Sabem que tots podem i podíem haver treballat amb més força perquè aquesta alternativa es visualitzés ja avui, un any abans de les eleccions, però més enllà de les institucions s’ha fet feina i no ha sigut en va. Com dèiem, les propostes i les ganes que aquesta alternativa al govern convergent sigui una realitat són cada vegada més presents entre les nostres veïnes i veïns. En aquest sentit, com a CUP-Crida per Girona oferim tota la nostra experiència, força i coneixements per treballar en aquesta alternativa en clau institucional que permeti que al maig vinent tinguem possibilitats de conformar un nou govern per a la ciutat en clau republicana, popular, democràtica i social. Un govern que centri les seves accions en tres eixos fonamentals:

           La Girona republicana

          Les polítiques que posen la vida al centre

          El govern de la gent i dels barris.

La manera d’arribar a aquest objectiu passarà, sens dubte, per molta feina. Una feina que haurem de combinar amb aliances prèvies a les eleccions i també després dels comicis. Una feina que no podrà oblidar mai que sense el carrer i la mobilització popular, les institucions ens encasellen sense alternatives. Per això, la CUP-Crida per Girona volem fer una crida a actors socials, polítics i veïnals d’aquesta ciutat a treballar conjuntament per traçar propostes dins i fora de les institucions que siguin útils per aquesta ciutat que molts ens imaginem diferent a l’espai segrestat al servei de pocs que tenim a l’actualitat. Així mateix, amb l’honestedat i generositat que són necessàries per qualsevol objectiu d’aquesta envergadura, la CUP-Crida per Girona posem a disposició el nostre espai polític per conformar una candidatura d’esquerres, rupturista i transformadora, el més àmplia possible, que tingui capacitat de liderar una alternativa al govern convergent. Una candidatura on s’hi puguin agrupar sectors diversos i compromesos de la ciutat que tinguin clar que cal un gir en el timó de la ciutat. Que ens cal ara i aquí, recuperant la millor de les tradicions d’esquerres que ha viscut la nostra ciutat, el bé comú i l’acció col·lectiva.

En aquest sentit plantegem que volem una Girona republicana que posi la vida al centre en les seves polítiques i tingui un govern de la gent i els barris. Tres eixos que desgranarem amb la Laia.

Per la meva part, i ja per acabar, deixeu-me fer-vos un parell de comentaris sobre com entenem aquesta capitalitat republicana. Per un costat, la ciutat de Girona ha de continuar sent un pal de paller d’acompanyament del Procés cap a la República catalana, de la defensa dels drets col·lectius, de l’autodeterminació del poble català. Aquests darrers mesos la majoria democràtica del Ple municipal, com també el govern, s’ha mantingut fidel a l’1 d’octubre, passi el que passi en les properes eleccions municipals, hem de procurar que això segueixi així. Ho devem a les desenes de milers de gironines i gironins que van participar del referèndum, que van defensar les urnes. Per això, aquest compromís ha de ser inqüestionable i treballarem perquè així sigui, també des de les associacions municipalistes i col·laborant en l’impuls d’una assemblea de càrrecs electes i del Procés Constituent .

Finalment, volem reiterar que entenem l’Ajuntament com l’espai institucional comú des d’on col·lectivament decidir on hem de situar la Girona l’any 2025. Per fer-ho, us volem garantir que donarem el millor de nosaltres mateixos. Ens hi deixarem la pell. Talment, com fan cada dia centenars de treballadores i treballadors municipals a qui només ens queda agrair la seva dedicació i el seu compromís amb una ciutat que hem de tornar a la gent i dels seus barris. Estem convençuts que ho podem fer. Estem convençudes que, junts, ho farem. Gràcies. 

Laia Pèlach Saget:

Hola, bona tarda, com us ha dit en Lluc hem organitzat aquesta mirada al present i al futur en tres eixos. En Lluc ha fet un repàs del context i us ha plantejat la proposta per la qual ens disposem a treballar i s’ha centrat en el primer dels eixos, la República. Jo intentaré desenvolupar els dos següents: la vida al centre i el govern de la gent i dels barris acceptant que són eixos absolutament relacionats i entrellaçats. De fet d’alguna manera podríem dir que són el què i el com del que desitgem i esperem d’un govern a la nostra ciutat. No pretenc amb la meva intervenció desenvolupar el programa electoral ni fer un anàlisi exhaustiu de les necessitats i demandes per a la nostra ciutat sinó més aviat apuntar algunes idees, anàlisis i propostes que dibuixin ràpidament quin és aquest què i aquest com.

Quan parlem de la vida al centre estem parlant de persones, de ciutats i polítiques pensades per totes les persones. Estem parlant, per tant, en primer lloc, d’equitat, d’una ciutat que rebi de cadascú segons les seves capacitats i doni a cadascú segons les seves necessitats.

Una ciutat on per tant la lluita contra la pobresa i la desigualtat han de ser claus. Això és molt ampli però per posar només una pinzellada us parlaré d’habitatge. El govern tripartit va deixar sobre la taula un pla d’habitatge a punt per aprovar, 7 anys de convergència no han permès aprovar ni aquell ni cap altre pla en aquesta matèria. Més enllà de tapar forats gestionant únicament la urgència, i encara, amb una oficina d’habitatge saturada en dos mandats no han posat pràcticament cap proposta ni han fet cap política d’habitatge amb una mirada a mig o llarg termini. Des de la CUP entenem que disposar d’una llar digne és clau per començar a treballar qualsevol altre àmbit i per això entenem que ens cal urgentment un Pla Local d’Habitatge amb la dotació pressupostària corresponent i amb mirada llarga que inclogui les mesures ja previstes en l’estudi de Lacol de mobilització del parc buit però també mesures que ens permetin ampliar el parc públic d’habitatge a curt, mig i llarg termini. Això vol dir iniciar processos sancionadors i d’expropiació per garantir l’ús social de l’habitatge però alhora promoure cooperatives d’habitatge o altres fórmules que es permetin frenar l’especulació immobiliària. I tot plegat caldrà treballar-ho amb les entitats i els agents claus en la matèria en el marc de la Taula pel dret a l’habitatge.

I si parlem d’igualtat evidentment hem de parlar també de polítiques d’acollida i antiracistes, feminisme i diversitat funcional. Mentre el feminisme s’apodera dels carrers, les propostes que ofereixen institucions com les de l’Ajuntament de Girona continuen com sempre. La nostra proposta de govern ha de passar necessàriament per augmentar els recursos destinats a la igualtat de gènere amb polítiques que transformin mirades i travessin totes les àrees de gestió municipal. Volem caminar segures per la nostra ciutat, i també volem compartir espais amb companys q es corresponsabilitzin i participin de la construcció de la igualtat real.

Posar la vida al centre vol dir atendre les especificitats també pel que fa a l’edat i fer, per tant, polítiques específiques per a gent gran, joves, infants…

Finalment si hi ha un àmbit clau quan parlem d’igualtat d’oportunitats des d’una mirada de treball de fons, aquest és sens dubte el de l’educació. Tot i no ser una competència estrictament municipal, a Girona durant molts anys s’ha entès que aquest era un eix bàsic per tenir una ciutat cohesionada. L’aposta per la ciutat educadora o l’oferta de recursos educatius en són un bon exemple però el govern actual s’ha limitat a polítiques d’aparador també en aquest àmbit i no està abordant el repte amb majúscules que tenim sobre la taula: la segregació escolar. Totes les escoles han de ser un reflex de la diversitat existent a la nostra ciutat, un espai on aprenguem a relacionar-nos i a conviure amb la diferència. En educació hem de fer ben real la màxima “de cadascú segons les seves capacitats i a cadascú segons les seves necessitats” i això implica desbordar els límits de l’escola i començar a pensar en l’educació a temps complet, una idea que complementa i reforça la ciutat educadora que volem ser. I és des d’aquesta visió àmplia d’educació que vull fer un esment a l’esport de base i a la promoció de l’esport com estratègia de salut, que entenem que han de ser els principals objectius de la política esportiva. Reconeixem i ens alegrem de l’èxit d’equips com l’Unigirona o el Girona però és evident que no és aquí on hem de destinar els recursos municipals.

Però quan parlem de la vida al centre no podem pensar només en polítiques socials, posar la vida el centre també exigeix parlar de medi ambient i sostenibilitat. Parlar de vida vol dir pensar ciutats més amables i respectuoses amb l’entorn i les persones que s’hi mouen. Un eix absolutament oblidat per l’actual govern. Només cal recordar que avui, dia mundial del medi ambient celebrat arreu amb actes de conscienciació a Girona no s’ha fet res.

Una ciutat més amable i respectuosa vol dir, d’una banda, polítiques de mobilitat que segueixin la lògica de prioritats de primer les persones, després les bicicletes, en tercer lloc el transport col·lectiu i per últim els vehicles motoritzats privats amb l’objectiu de reduir la contaminació de l’aire i acústica. Una lògica que exigeix un urbanisme que creï espais de relació, doni importància a l’espai públic i tingui en compte la diversitat funcional. El pla de mobilitat és un avenç en aquest sentit però cal accelerar el seu desenvolupament apostant per les mesures que redueixin l’ús del vehicle motoritzat privat a la ciutat i alhora afrontar els nous reptes no previstos.

Un altre element clau per una ciutat més sostenible és la gestió dels residus. El govern gironí es vanta de portar congressos sobre residus a la ciutat, però és incapaç de fer una aposta valenta de canvi com s’està fent a molts municipis i ciutats. El model actual ha arribat al seu sostre tant a nivell de reducció de residus com de recollida selectiva i és urgent fer una proposta ferma d’extensió del sistema porta a porta que tot just s’ha provat tímidament a Sant Daniel. Cal estendre models com el porta a porta a tota la ciutat.

El model productiu i comercial és també un àmbit clau que defineix i determina la ciutat a molts nivells, mobilitat, urbanisme, mercat laboral, salut, residus o l’economia ciutadana es troben condicionats per el model de comerç de la nostra ciutat. Els darrers anys hem vist com augmentaven els metres quadrats destinats a grans superfícies mentre el petit comerç desapareixia dels nostres barris i al centre es transformava per atendre el turisme oblidant els gironins i gironines. Els projectes i propostes de protecció del petit comerç són clarament insuficients si no posem límit a les grans superfícies. Per això la nostra proposta passa per un model comercial sostenible posant límits a les grans superfícies i promovent hàbits de consum conscient i responsable.

Finalment, si alguna cosa caracteritza la vida humana és la cultura. La cultura que educa, que ens ajuda a entendre, que ens fa pensar, que transforma i ens enriqueix de mil i una manera. Cultura i cultures, diverses com nosaltres. Cultura que ens interpel·la, que ens implica, que ens considera subjectes actius i ens fa partícips. La política cultural de la darrera dècada s’ha vist absolutament condicionada per l’objectiu de l’atracció turística i ha donat lloc a una aposta pels grans festivals i grans projectes mediàtics però amb poc fons i nul·la coherència de conjunt. L’adquisició del fons Santos Torroella sense un projecte museístic o la manca de projecte cultural per l’eternament pendent Modern són bons exemples d’aquesta política d’aparador. Una política cultural que descuida la perifèria i arriba de manera molt diferent a la ciutadania segons la classe social.  La nostra aposta cultural parteix del diàleg permanent amb els agents artístics i culturals, entén la cultura com a element de transformació social i per tant prioritza la creació i la formació, sense oblidar les necessitats d’exhibició.

Fins aquí he intentat apuntar algunes idees d’anàlisi i proposta del que entenem que han de ser les polítiques d’un govern de canvi, un govern transformador. A partir d’alguns exemples i sense voluntat de ser exhaustiva, he fet algunes pinzellades del que hem anomenat la vida al centre.

Avui dia, però,  ja no té sentit fer polítiques només per a la ciutadania sinó que cal fer-les també amb la ciutadania, tampoc té sentit fer política municipal des d’una mirada limitada al marc territorial del propi municipi i encara menys oblidant bona part del municipi. Per això, ara em centraré en el com i desgranaré algunes idees del que hem anomenat el govern de la gent i dels barris.

Durant molts anys la pràctica política institucional ha estat allunyada de la gent, fa temps però que la ciutadania reclama més participació en la presa de decisions. Així s’han anat introduint mecanismes i propostes de participació ciutadana sobretot en la política municipal. Sovint però els governs han utilitzat aquests processos en interès propi ja sigui per frenar campanyes de mobilització ciutadana, per dilatar decisions conflictives o per legitimar decisions ja preses. Al mateix temps les estructures de participació han estat vistes com un perillós contrapoder i sovint s’han intentat desactivar. Aquest és el cas del govern gironí que, per exemple, malgrat el descontentament i les demandes de les entitats veïnals en relació al programa de pressupostos participats ha estat incapaç de repensar la proposta des de l’anàlisi de les deficiències i fortaleses de l’actual model. Des de la CUP-Crida per Girona entenem que cal impulsar una estructura estable i organitzada de participació a partir dels consells sectorials per una banda i dels consells de barri a nivell territorial. Una estructura que ha de vertebrar la participació ciutadana en la presa de decisions tenint en compte les entitats i ha de poder intervenir en tota la política municipal, començant pels pressupostos i acabant pels plans estratègics de cada àrea de govern. I tot això sense oblidar que el primer pas per a una gestió democràtica és garantir el dret de vots de milers de gironins i gironines que avui el tenen vetat.

Els consells de barri han de ser també un element clau per trencar la política centralista que ha predominat a la nostra ciutat i que ens ha portat a haver de reivindicar que també els barris han d’estar al centre de la política municipal i que des de la seva diversitat mereixen ser tinguts en compte des de en la gestió de la neteja viaria fins a en la política cultural. A aquestes alçades, és inconcebible l’abandonament de plans territorials com el Pla Especial de la Devesa, el Pla Integral de Sant Narcís, el Pla Especial de les Pedreres o el Pla Integral de Girona Est. La decentralització de tota l’activitat política municipal i una política feta des de i per als barris són imprescindibles per transformar la nostra ciutat a partir de la riquesa de la seva diversitat.

D’altra banda, Girona és i ha d’exercir de capital i això requereix una mirada des de la seva alcaldia i de cadascuna de les àrees que superi els límits territorials. Girona a més, forma part d’un entramat urbà que cada vegada més actua com a conjunt en àmbits tan diversos com l’urbanisme i la mobilitat però també l’educació, la cultura o la gestió de serveis bàsics com l’aigua. Des d’aquesta mirada són incomprensibles gestions com la del Trueta en què el debat per part de bona part dels grups municipals s’ha centrat en l’objectiu de la seva ubicació en territori gironí.

Estem en el com, on hem destacat la necessitat d’avançar en polítiques de participació i de garantir la mirada descentralitzada i hem insistit en que això s’ha d’estendre a tota la política municipal. M’agradaria, però, posar-vos un exemple d’una àrea que sovint queda exclosa d’aquesta mirada, la de seguretat. La nostra proposta requereix també un replantejament sense complexes del model policial i això passa, sobretot, per avançar en aquest com.

Finalment l’ètica política i la dedicació han de ser la guia de qualsevol govern de canvi. Girona mereix una alcaldia dedicada al 100% a la ciutat i que lideri un equip cohesionat en qui pugui confiar i un projecte conjunt que derivi en polítiques coherents entre sí. No cal fer evident que el llegat dels 3 darrers anys de mandat està molt lluny d’això. Per això, des de la CUP-Crida per Girona continuem compromesos amb el nostre codi ètic i volem tralladar-lo a la gestió municipal. Volem, així, dotar-nos de mecanismes d’autocontol però també facilitar el control democràtic de la gestió pública per part de la ciutadania. Pretenem, així, no només fer net amb gestions i actuacions irregulars i opaques del passat sinó que també posar fi als privilegis del present i garantir el bon govern.

I amb aquestes reflexions sobre el com, sobre el govern de la gent i dels barris acabo aquesta intervenció.

Recordant que la proposta que volem continuar bastint amb generositat i amplitud de mires

1-parteix del convenciment de que també des dels municipis hem de construir i fer possible la república,

2- posa la vida al centre amb polítiques socials, ambientals i culturals que arribin a tothom i atenguin la diversitat

3- i ho fa a través d’una forma de governar que deixa enrere la vella política i que integra la transparència, la participació ciutadana i l’ètica política en tots els àmbits de gestió.

És doncs, des del convenciment que aquesta alternativa transformadora és possible que ens hem posat a treballar per construir-la i des d’aquí, avui, volem fer una crida a totes les persones i agents que creguin en la necessitat d’aquest canvi a col·laborar i a implicar-se per fer-ho possible. Al mateix temps i amb aquest objectiu, posem tot l’engranatge de la CUP-Crida per Girona a disposició per constituir una proposta oberta de programa i d’aliances i, si cal, de candidatura, per oferir a les gironines i els gironins un horitzó que passi per una Girona democràtica, popular i que prioritzi els eixos social, ambiental i participatiu, en el seu dia a dia.”

Gràcies per la vostra assistència i esperem retrobar-vos en aquest camí cap al canvi. Comptem amb vosaltres.