Baixa de paternitat: rols i feminisme

Aquesta setmana m’he reincorporat al 100 per cent després de dos mesos de baixa per paternitat. No és que tingui la intenció de convertir aquest bloc en un relat sobre la paternitat i emular així a Lluís Gavaldà o a l’enyorat Carles Capdevila, però sí que si durant dos mesos no hi he escrit em semblava interessant fer-ho sobre el motiu d’aquest silenci. I fer-ho des d’una perspectiva política. Han sigut dos mesos intensos. D’aquells que canvien una vida, literalment, i les reflexions donen per molt, també per compartir-les malgrat que potser a molts no us interessen o direu que no dic gaire res de nou en les vostres vides. Si és així, disculpeu-me per avançat.

Durant aquest període, en què la CUP m’ha permès allargar de quatre a nou setmanes aquelles que legalment em tocaven segons l’aberrant legislació espanyola, he procurat estar centrat en la paternitat. Dic procurat perquè quan un és regidor i diputat a la Diputació hi ha obligacions que són imponderables no només perquè surtin els números sinó també pel compromís polític amb la ciutadania que va lligat amb el càrrec. L’assistència, doncs, a les comissions i als plens és una responsabilitat que no he volgut desatendre durant aquests dos mesos. Tampoc alguns actes transcendentals (sic) per a la ciutat o el país.

Tanmateix, aquests dies o petites jornades de feina no són l’eix de la reflexió que volia compartir avui. La lògica i la militància feminista ens porten a pensar que durant aquests dos mesos la mare i el pare haurien de compartir les mateixes responsabilitats vers la criatura, tenir una implicació similar en les tasques de la llar i alhora mantenir el seu vincle social, professional o públic al mateix nivell. Cadascú des de l’espai que hagi anat forjant durant els seus anys anteriors, evidentment, i, per tant, des d’allò que ha anat construint com essencial en el seu dia a dia com a ésser social. Aquest pensament feminista, que ens agradaria que fos sentit comú i no de pocs però, a vegades no és suficient per vèncer  les dinàmiques del sistema patriarcal.

I no ho dic pas perquè en el nostre cas no ens haguem repartit les tasques reproductives o de la llar durant aquests dos mesos, que sí que ho hem fet, especialment gràcies al fet que la filla fa lactància amb biberó, sinó que faig referència, sobretot, a la part més “social” de l’assumpte. A l’àmbit que dóna també reconeixement públic a les persones ja sigui a través de les amistats o a nivell professional (i que no és gens menor). O simplement fer  allò que a un li ve de gust encara que sigui en comptagotes. Aquí és on nosaltres no hem excel•lit i on jo, com a home he de fer el meu exercici d’autocrítica. Perquè en una societat on sempre tenim privilegis com a homes, hem de ser conscients de quan els fem servir per continuar canviant i, sobretot, assumir-ne les conseqüències. Especialment, si treballem per una societat justa i feminista. La maternitat i la paternitat en les parelles heterosexuals no haurien de ser en cap cas una causa per incrementar les desigualtats “d’activitat” social entre l’home i la dona. Fins i tot, en alguns casos on aquest pot ser un acord dins la parella, penso que cal esbrinar si aquest s’ha pres realment des d’una posició d’igualtat i de llibertat entre els mateixos.

Si dic això és perquè a casa tenim la sensació que existeixen dos rols profundament imposats en la dona i l’home en contextos com el de les baixes pel naixement d’un fill. Un, lligat a la dona, és que elles s’han de concentrar absolutament i única en la maternitat. Amb tots els seus recursos. És el que “s’espera” d’elles. De fet, insconscientment el missatge que es dóna és que és en la maternitat on ara ha de trobar tota la motivació per viure. Si no ho fan, ja sigui perquè superen aquesta “pressió” conscientment o perquè no tenen la capacitat d’assumir la maternitat al 100% seran considerades socialment unes “males mares”. De casos n’hi ha com cabassos. De fet, fins i tot una part de l’esquerra ha assumit part d’aquest discurs, el de la mare full-time a través d’altres paradigmes. Per la seva banda, l’home, a qui s’espera “productor” i “social” com a figura que històricament és el responsable de la força del treball remunerat, no pot “desaparèixer” de l’esfera professional i pública. I menys en una societat profundament competitiva que exigeix més que mai la presència i l’activitat si es vol ser present i tingut en compte. Si “desapareix” se’l penalitza com, evidentment, també es penalitza a la dona en el terreny professional en allò que esdevé, per tant, una doble “pressió”.

Hi ha homes que han superat aquest rol de “productivitat” i de sociabilitat a què ens obliga el sistema patriarcal. N’hi ha perquè els conec i n’he parlat amb ells. Gràcies a ells per demostrar que hi ha camí. També hi ha dones que, per la seva banda, han estat capaces de superar la doble pressió a les quals estan sotmeses per aquest sistema, però crec que no erro si concloc que la majoria de parelles queden afectades per desigualtats d’aquest estil. Si més no, a casa l’aprenentatge d’aquests dos mesos ha anat per aquí. Un aprenentatge conjunt que hem fet gràcies al naixement d’una filla. El primer de molts, segur. Un aprenentatge que potser ja heu fet abans però que, de ben segur, s’ha socialitzat ben poc a nivell educatiu, polític i comunicatiu. Aquest és el motiu d’aquest article. Socialitzar unes reflexions fetes en plural. I fer-ho també per trencar un silenci al bloc ara que ve una vaga general feminista on a part de manifestacions, piquets i lemes seria bo que aprofitéssim per replantejar-nos tot allò que fem com a homes en el nostre dia a dia. Sobretot, aquells que volem ser feministes.

Anuncis

Molt més que un torneig

futbolacull

Abans de començar el període de festes nadalenques, Girona Acull i el jovent de la Forja van organitzar un torneig de futbol al Crec de Sant Daniel. Malgrat el dia fred i humit que s’havia aixecat i la pluja que amenaçava de començar a caure en qualsevol moment, des de ben aviat una colla de joves i no tan joves ho organitzaven tot per la matinal esportiva i el dinar final. El futbol era l’excusa, l’objectiu era posar a jugar i a compartir una colla de joves arribats més o menys recentment a la nostra ciutat després d’un llarg procés migratori i joves que han crescut o han vingut a estudiar a Girona, i fer-ho també entre veïns i veïnes de Sant Daniel, un dels barris on aquests joves nouvinguts han anat a parar i on uns i altres aprenen a conviure.

Jo m’ho vaig perdre, però em consta que la jornada va ser un èxit rotund: molta gent del barri i d’arreu, joc net, futbol antiracista i antisexista amb equips mixtes i diversos que van compartir molt més que la pilota. La pluja va caure i les monges del monestir van acollir el dinar final fent de Sant Daniel un barri que acull.

Sovint sentim parlar de l’esport com a eina de cohesió social, però són pocs els que donen sentit de debò a aquesta idea i sense dubte aquest torneig en va ser un bon exemple. I va ser, sobretot, una lliçó a tots aquells i aquelles que reivindiquen Girona com a ciutat acollidora des de la distància que els donen les seves vides de classe alta, volgudament allunyades de la diversitat que aporta aquesta acollida. Una lliçó a qui s’omple la boca amb el “welcome refugees”, però voldria triar quins són benvinguts i quins no i per això la única resposta que dóna a aquests darrers és la pressió policial. Perquè més enllà d’alguns recursos assistencialistes precaris, aquesta és la única resposta que ofereix el govern gironí a aquesta colla de joves que arriben a la ciutat amb les pors i l’esperança del qui emigra buscant noves oportunitats per ell i els seus.

Per sort, tenim la gent de Girona Acull que, d’una banda, denuncia la inacció i la resposta repressiva de les administracions i pressiona perquè donin noves respostes i serveis, i de l’altra, estén la mà a totes aquestes persones nouvingudes que no encaixen dins els programes encorsetats que hem previst per acollir-les. La gent de Girona Acull que els mostra que creu en elles, que un dia els renta la roba i un altre els fa companyia als bancs de l’estació, remou cel i terra perquè disposin d’acompanyament legal, els busca un pis on els acullin o una feina per tirar endavant i que, sobretot, marca el camí a seguir amb accions com amb aquest torneig implicant el teixit associatiu i generant complicitats per fer de Girona una ciutat no només acollidora sinó també cohesionada. I per sort, també, tenim jovent implicat i combatiu, que veu en el jovent que arriba d’arreu inquietuds com les seves, ganes de buscar-se la vida i gaudir-ne tirant endavant un projecte propi però lligat a les realitats de cadascun. Uns i altres són referents, no en dubteu, i convindria que el govern gironí en prengués exemple.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


La Nico

NicoUs enredaria si us digués que la conec de fa temps, a la Nico la vaig conèixer, personalment, fa tot just un parell de setmanes. És cert, però, que fa molt més temps que en sento a parlar. De la Nico n’havia parlat fins i tot amb la Núria Terés quan a l’estiu del 2016 li vaig anar a explicar les jornades sobre educació que estàvem preparant per fer a Girona Est. I és que quan parles d’educació a Girona Est sempre hi vas a parar a la Nico, i tot i així no ens vam sortir que vingués a participar en aquelles jornades. Per això, m’ha fet il·lusió poder-ne parlar amb ella més tard. El lamentable fet que ens n’ha donat el motiu és els talls de llum que afecten Font de la Pòlvora (entre d’altres barris) dia rere dia i que provoquen malviure als veïns i veïnes que, a més, es senten desatesos pel govern gironí.

La referència de la Nico al barri és indiscutible especialment en la comunitat gitana i se l’ha guanyat a pols, treballant incansablement per la millora de les condicions de vida i les oportunitats dels seus veïns i veïnes. Això no només li reconeix la gent que viu i treballa a Girona Est, sinó també la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya, la FAGIC, que ha decidit premiar-la en l’edició d’enguany dels premis que a dóna institucions, associacions, empreses i persones que s’esforcen per canviar el món. I ho fa destacant el seu compromís amb el barri de Font de la Pòlvora i la seva lluita en defensa del poble gitano, especialment com a promotora escolar i en associacions de dones.

La Nico ha fet moltes feines a la seva vida, havia treballat a la fleca del barri de Font de la Pòlvora i també ha tingut parada al mercat, però el seu reconeixement li ve sobretot de la tasca com a promotora escolar en el marc d’un programa per reduir l’absentisme escolar. Entrar en aquest programa va ser un repte per a ella, però els resultats l’avalen i la seva ha acabat esdevenint una figura clau d’enllaç no tan sols entre les famílies i l’escola sinó també entre aquestes i altres professionals i serveis del barri com els de la salut o socials.

Ahir una colla de gironins i gironines que viuen o coneixen de prop i estimen el barri de Font de la Pòlvora acompanyava la Nico a Barcelona a rebre aquest premi malgrat avui no té cap espai als mitjans de comunicació local. Gent com la Nico, però, són claus als nostres barris, gent que lluny dels focus mediàtics i sovint des d’un cert anonimat, dedica molt temps i esforç a transformar la societat des de les seves lluites veïnals i quotidianes, a vegades amb la complicitat i el suport de les administracions,  d’altres enfrontant-s’hi. Per això no només a la Nico sinó a tots els qui des dels vostres barris treballeu per fer una Girona millor us dedico aquest article, per donar-vos les gràcies i animar-vos a seguir treballant. Enhorabona Nico, us necessitem.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Un nou IES poc pensat: premi per uns, menyspreu a molts altres.

NarcísXifraLlegeixo la crònica a la premsa de la conferència electoralista que va fer Madrenas i malgrat li regalen dues pàgines senceres ni tan sols hi surt la paraula educació. No sé si l’alcaldessa en va parlar ahir o no (no vaig anar a escoltar-la), però és evident que l’educació no és una prioritat per aquest govern. Una mostra d’això és la manca de reacció davant l’anunci del departament d’Ensenyament de la creació d’un nou institut a Sarrià de Ter que afectava enormement la planificació educativa a la nostra ciutat. Al govern Madrenas hauria reaccionat immediatament davant de qualsevol menyspreu similar a la ciutat i a la  feina feta des de l’Ajuntament en la lluita contra la segregació escolar, però no ho va fer en aquest cas, i no va ser fins que una comissió del consell escolar va apretar en aquest sentit que va començar a fer gestions.

Des de la  CUP-Crida per Girona vam alertar des del primer moment dels perills que comporta aquesta decisió. Una decisió política que, de fet, té l’objectiu de pagar deutes pendents al president Roger Torrent, exalcalde de Sarrià i fer la campanya municipal al seu successor. L’institut de Sarrià és una reivindicació històrica, cert, com ho va ser en el seu moment el de Sant Gregori, el de Bescanó o el de Vilablereix i no per això deixa de ser qüestionable i més veient les conseqüències a nivell de segregació escolar que ha tingut l’entrada en funcionament d’alguns d’aquests IES. En tot cas, si és qüestionable el fons, encara ho són més les formes. La notícia es comunicava als equips directius i als governs dels IES i municipis afectats un dijous i divendres mateix sortia a premsa i apareixia públicament també una foto de feia dies dels dirigents d’ERC celebrant-ho. Tot plegat passava a pocs dies de tancament del termini per sol·licitar places (canvis) del professorat, mentre alguns encara tenien sobre la taula la proposta d’ampliació de l’IES de Celrà i en ple procés de treball de planificació per reduir la segregació escolar del Consell Municipal d’Educació de Girona. Un menyspreu en tota regla a la feina tècnica i política del territori i al professorat, famílies i alumnat que es veurà enormement afectat per aquesta decisió sense ser consultat i ni tan sols informat.

A Montjuïc també tenen una reivindicació històrica de la qual ja hem parlat en diverses ocasions i és que l’IES que tenen assignat, el Narcís Xifra, els queda lluny per accedir-hi a peu i no disposen d’un transport públic en condicions per traslladar-s’hi. La combinació d’autobús urbà pot comportar trajectes de mes d’una hora (recordem que l’horari intensiu aplicat fa uns anys comporta horaris de 8 a 3 aproximadament) i l’Ajuntament de Girona només ha estat capaç de posar-los un autobús a un preu molt superior a l’urbà. La demanda té sentit i pes per si mateixa, però en pren encara més quan ens ho mirem des de la lògica de la lluita contra la segregació escolar, ens interessa que la mainada de Montjuïc continuï anant al Xifra on es produeix un equilibri interessant de perfils d’alumnat, una diversitat que l’equip directiu i professorat entén com a riquesa i que ha sabut gestionar com a model d’èxit inclusiu. Aquest i molts més són temes que s’han posat sobre la taula de la comissió del CME de treball per a una escolarització equilibrada. Una feina que el Departament ha menyspreat i tirat per terra amb la decisió no consensuada de la creació del nou IES a Sarrià, de la mateixa manera que ha menyspreat la feina de planificació dels cicles formatius del Consell de la Formació Professional. La creació del nou IES significa la pèrdua de 2 grups d’ESO al Narcís Xifra i de retruc pot fer molt difícil el manteniment de les dues que hi quedarien, fet que pot generar un efecte fugida i empitjorar la segregació escolar ja existent a la nostra ciutat. El més greu és que el departament tot això ni ho ha tingut en compte, ni ho ha pensat, ni té respostes a tots els dubtes que han aparegut a la comunitat educativa del Xifra i a tota la ciutat arran de la notícia: com afectarà aquest canvi als docents del Xifra a nivell laboral? S’ha previst algun canvi en les adscripcions o la zonificació? Quantes línies d’ESO i batxillerat es preveu que calguin en els propers anys a la ciutat? on està previst ubicar-les? Com afecta això al projecte de Formació Professional del Xifra? I a la distribució de cicles de la resta de la ciutat? Un munt de dubtes ni resolts ni tan sols plantejats pel mateix departament amb respostes complexes i que no té sentit prendre sense la complicitat del territori.

La creació d’un nou institut no pot ser mai una mala notícia, però sí que ho pot ser les condicions en què apareix. La desinformació, el menyspreu a la feina feta al territori, la precipitació, la manca de consens i la multiplicitat de dubtes que envolten aquesta decisió fa evident que les coses s’han fet molt malament. I la reacció tèbia del govern gironí ens mostra la poca preocupació que els mereix.

Guanyem també per una Girona on l’educació sigui realment prioritària.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Marca Girona

Ahir Marta Madrenas va estrenar la campanya electoral amb la seva conferència sobre el Model Girona. Ho va fer al Teatre Municipal i per tots els mitjans. Una vegada més, ella i el seu equip van excel·lir en la publicitat i la promoció. Un element en què s’han concentrat en els darrers set anys. Millor dit, l’element en què s’han fixat durant el temps que han gestionat la ciutat. Avui Girona surt més al mapa turístic que abans i lligat amb els èxits professionals d’algunes grans empreses de la ciutat és més coneguda. Aquest és un mèrit de l’aposta per fer una Marca Girona.

Tanmateix, Madrenas ahir no va voler parlar d’aquest èxit sinó de paraules com “consens”, “barris” i “persones” i no ho va fer per casualitat. Madrenas sap tan bé com tots els gironins i les gironines que són tres àmbits en què el #ModelGirona convergent ha brillat per la seva absència perquè, de fet, no és un model sinó una marca com bé explicaven en el seu pla de Govern. Set anys de gestió i, especialment els tres de Madrenas, que han sigut l’antítesi de paraules com ara consens, barris i persones. Per un costat, el govern convergent no ha liderat cap proposta estratègica de ciutat amb un treball obert i de consens amb l’oposició i les entitats de la societat civil. No ens han convidat a fer-ho, sinó que han tirat sempre pel dret com si regentessin una majoria absolut que gironines i gironins no els havien donat. I els resultats són clars: cap dels canvis en els convenis laborals de l’Ajuntament han estat aprovats per consens amb tots els representants dels treballadors, la ràdio pública acordada amb PP i C’s únicament i els resultats ja s’han vist, el Pla Urbanístic sense tocar des de 2002, el Pla de Mobilitat amb retards i sense que es vulgui ser més ambiciós, en l’àmbit cultural tot en mans del turisme i els festivals, les taules sectorials i els Consells municipals convocats a destemps i només els que els interessen, la incineradora aturada i sense saber quan començaran les obres, el transport públic penjant d’un fil amb una renovació de servei a l’últim minut i així podríem anar fent fins a omplir cada cadira del Municipal amb un tema.

Si ens referim a barris: el resum és encara més explícit: el Parc Central i l’entorn de l’Estació ha quedat a mig fer, l’entrada Sud continua sense una proposta integral, els plans de barris com el de Sant Narcís i Girona Est han anat quedant arraconats, el de les Pedreres, pendent i el de la Devesa directament al calaix mentre els Pressupostos participats s’apaguen any rere any sense que el regidor Eduard Berloso sembli immutar-se. Una mirada global a la qual cal sumar-hi els talls de llum als barris de cada hivern i l’acord marc fet amb Endesa que no serveix per posar-hi cap remei sinó per regalar-los un conveni per un any més malgrat que tothom sap que les instal·lacions són precàries i no s’hi fa el manteniment necessari. Un Nadal més a les fosques en moltes cases mentre xulegem i ens gastem any rere any més diners en els llums de Nadal.

Finalment, parlem de persones. Si bé és cert que a Girona avui hi ha menys atur que fa quatre anys aquest fet es deu més a la dinàmica catalana que a un projecte propi del govern. De fet, malgrat aquestes xifres positives que cal felicitar, Girona és més cara que mai i fa que no es pugui afirmar, doncs, que la pobresa no hagi incrementat. Fixeu-vos que Madrenas mai ho diu. Constatem, en canvi, que ha incrementat exponencialment els preus dels productes bàsics així com per exemple el del lloguer de l’habitatge, que s’ha disparat al mateix ritme que els pisos turístics passaven de 100 a 700 en els últims quatre anys sense que el govern convergent fes cap política al respecte. Parlar d’habitatge és parlar de persones. Però també ho és parlar de seguretat, neteja i manteniment de l’espai públic, de qualitat educativa, de salut (el Trueta pendent), petit comerç (cada vegada amb més problemes) o de cultura per a tots els públics. En tots aquests àmbits, claus per les gironines i les gironins, no hi ha ni un indicador que situï la ciutat en una posició millor que fa quatre anys. I si preguntes al carrer, la sensació és més aviat la contrària.

Així, rere una marca molt ben construïda i atractiva, no hi ha #ModelGirona sinó una ciutat que fa anys que no es pensa ni des del consens ni a llarg termini; tampoc des dels barris i a través de les persones. Els fets aquí apuntats així ho demostren. Per això, la proposta de Guanyem Girona, un espai de confluència i ciutadà en clau social, democràtica, popular, republicana ha irromput amb força en el panorama polític gironí. Perquè si volem realment posar la vida al centre de les polítiques públiques, no podem confiar en els mateixos que durant set anys han demostrat no haver-hi pensat. A tots ens agradaria que hagués anat diferent, però la realitat és la que és i és l’hora que la gent es posi a guanyar Girona. Per tots i per a tothom. Pels drets i per viure més bé.

500 [es]crits per Girona

Era a principis de 2015 quan vam coincidir que seria bo tenir un bloc d’articles de cara a les eleccions municipals d’aquell maig. Encapçalàvem la candidatura de la CUP-Crida per Girona a l’Ajuntament de Girona i ens va semblar que tenir un espai on compartir idees, impressions, anàlisis i coneixements seria un bon mecanisme perquès les gironines i els gironins tinguessin una finestra on poder conèixer allò que pensem. El nom no fa sempre la cosa però la nostra intenció era escriure i, sobretot, fer una crida a demostrar que una Girona diferent a la projectada per Convergència era i és possible.

Des de llavors, hem fet 500 articles. Aviat és dit. Hem escrit unes 300.000 paraules. Centenars de temes de ciutat tractats, reflexionats i sobre els quals hem sabut construir una opinió. Amb humilitat, crítica i sempre des del respecte. Hem discrepat i molt del govern però hem plantejat també una via diferent i constructiva de fer Girona. La que confiem que farem possible el maig vinent. No han sigut pas opinions estrictament personals, que a vegades hi han sigut, sinó una opinió forjada en el treball de les comissions i les assemblees de la CUP-Crida per Girona, en les converses de bar, en les vegades que ens heu aturat al carrer per comentar-nos que si una ase o una bèstia, en les conferències, taules rodones i debats en què us hem vingut a escoltar i en mil i una experiències que et porta la vida de regidor.

S’acosta el final de mandat i no sabem quina utilitat tindrà aquest blog a partir de la primavera vinent. En tot cas, ens agradaria pensar que, com a mínim, serà un punt d’hemeroteca per aquelles persones que tinguin ganes de saber en quins termes es va produir el debat polític municipal durant aquests quatre anys. Un espai on retrobar idees i propostes fetes en clau d’esquerres, transformadores i independentistes per una capital com és Girona i també per la seva àrea urbana. Perquè si bé és cert que els articles més llegits han tingut a veure amb temes com ara el rei d’Espanya o Germà Gordó, la realitat és que el gota a gota de lectures d’articles sobre Girona Est, la segregació escolar, el model cultural de festivals, les desigualtats socials, el col·lapse de mobilitat que viu Girona, per posar només alguns exemples, són el cos central d’aquests quatre anys de vida.

Els [Es]crits per Girona porten 265.000 lectures. És a dir, una mitjana de més de 60.000 visites anuals. I tenim 162 seguidors i seguidores. Segur que en podrien haver estat molts més, però la xifra fa goig i, fins i tot, respecte. Per nosaltres, que tanta gent hagi considerat que el que expliquem aquí té interès és sorprenent. I, per això, us volem agrair la confiança i les ganes de llegir-nos. El compromís era no callar i dir les coses. Si ho hem complert o no és una valoració que heu de fer cadascun de vosaltres. En tot cas, moltes gràcies per llegir-nos, per compartir aquests anys i, especialment, gràcies a l’Ester i en Toni, regidors i companys de viatge i a en Biel, que sempre ha tingut l’ull a punt per puntualitzar les paraules.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


1800 gironins viuen amb talls de llum. Ho sabies?

1800 persones són més o menys les que habiten la part antiga de Girona. Turistes i airbnb’s, a banda. 1800 persones són les que des de fa setmanes han de viure amb talls de llum constants, especialment a la tarda i a la nit, a Girona. Són les del Barri Vell, Palau o l’Eixample? La resposta és, evidentment, no perquè si fos així ja ho sabria tothom i l’alcaldessa s’hagués passejat i fet fotografies a tort i a dret. Les afectades viuen a Girona Est, a Font de la Pólvora i a Vila-Roja i la realitat és silenciada. Com que passa en aquests barris, Endesa viu tan tranquil•la, l’alcaldessa no n’ha fet un tema central i, malauradament, la queixa arriba només per part dels veïns, de treballadores al barri, per antigues responsables municipals i per la CUP-Crida per Girona que va fer un comunicat aquest dimecres.

La situació és molt greu. Veïns i veïnes que viuen sense llum, a qui se’ls espatllen els electrodomèstics pels canvis constants de tensió i que, per exemple, no poden dormir amb màquines d’apnees perquè no els funcionen. Neveres i congeladors inutilitzats i quilos de menjar fets malbé. Per fer-nos-en la idea, estem parlant d’un context en què les escoles al matí estan glaçades i necessiten d’un generador que a hores d’ara encara no tenen per garantir una mínima escalfor a la mainada. Avui a Girona s’obriran les llums de Nadal i es farà veure que tot és bonic i de postal mentre en un barri sencer de la ciutat, gironins i gironines no tenen el dret a accedir al servei de llum perquè Endesa ha fet pagar justos per pecadors. És a dir, que com que hi ha una petita part de la població que ha punxat la llum durant un temps, ara en paga les conseqüències tot el barri. Quin tipus de venjança és aquesta? Quin tipus de societat estem construint on es permet fer xantatge a través de l’energia, un dret bàsic per a tothom? On és el govern convergent?

Que Girona Est ha estat una de les oblidades de la ciutat en els últims anys no és res de nou. Tots els plans d’inversió previstos no s’han executat en bona mesura i la població, la majoria precària, viu més que en molts altres barris la conseqüència de la cronificació de la crisi capitalista i la desigualtat permanent que el Govern convergent es nega a acceptar. La sortida a la situació sabem que en alguns casos ha passat per la delinqüència, sí, però això no justifica el context en què s’està fent viure a centenars de persones en un procés de precarització d’un barri sencer. Però més enllà d’aquest fet estructural contra el qual no es lluita amb prou força des de l’administració municipal, la situació de la llum és una qüestió d’emergència que hauria d’implicar una actuació urgent. Cal fer seure a Endesa a la taula i exigir solucions immediates. I més, quan hem vist com a Germans Sàbat o a Sant Daniel també hi havia problemes amb la xarxa. La inoperància municipal és una constant en aquest govern, però hi ha casos on aquesta és especialment greu.

Curiositats dels divendres, avui he rebut la notícia que David Madí, una de les grans ments pensants de la Vella Convergència i ex membre del Consell d’Administració d’Endesa presidirà Aigües de Catalunya, filial d’una multinacional que fa negoci amb un altre dret bàsic, l’aigua. Bé, tothom té els seus referents i està clar que alguns sempre han defensat els privilegis de pocs per sobre els drets de tots. Madí style.