L’oxímoron de Girona i el dret a l’habitatge

En set anys de govern, Convergència (el PDCAT o Junts o el proper nom que aparegui) ha fet zero propostes substancials per garantir el dret a l’habitatge Girona (mentre escric aquest article ens fan arribar la petició d’urgència perquè l’Ajuntament demani un crèdit als bancs per comprar habitatge social per valor de dos milions d’euros). Per tant, siguem honestos, en set anys han fet una proposta, a corre-cuita, set mesos abans de les eleccions. I tot sense un pla que la situï en una estratègia real i efectiva.

Ja sabem que la prioritat del Govern convergent ha sigut estalviar els impostos a les grans empreses que organitzen esdeveniments privats a la ciutat. Durant anys han evitat pensar en tota aquella gent, jove i no tan jove, que està essent expulsada de Girona per no poder assumir el preu de lloguer que fixa el mercat. Puigdemont i Madrenas van entrar a governar just en el moment que el mercat immobiliari estava aturat i van decidir que no tocava modificar un Pla General Urbanístic pensat en l’època de la bombolla ni fer polítiques públiques d’habitatge. Ho van deixar tot a l’empara del mercat, com si no n’haguessin après res del que havia passat 10 anys abans, i van apostar també per inundar de pisos turístics Girona. Durant els anys del govern convergent, per exemple, els pisos turístics han passat d’una quarantena a una xifra de més de 600 al conjunt de la ciutat superant, fins i tot, els límits que els experts donen com a sostenibles en el cas concret del Barri Vell.

Per això no és d’estranyar que avui un dels moviments socials més forts a la ciutat estigui vinculat a garantir el dret a l’habitatge. Més enllà de la PAH, nascuda de l’anterior etapa mobilitzadora, en els últims anys ha nascut la “Plataforma Més Barri i Menys Pisos Turístics”, centrada al Barri Vell però amb un fort impacte i, recentment, el Sindicat de Llogaters. Aquest darrer moviment es presenta aquest dissabte, 10 de novembre, a la Plaça Assumpció de Sant Narcís, amb unes jornades que fan realment bona pinta. Llogateres, afectades per les hipoteques i veïns que veuen com pugen els preus de l’habitatge a causa de la massificació turística han dit prou i treballen de forma coordinada a nivell de ciutat per forçar un canvi de concepció sobre les polítiques públiques existents. En aquesta línia, el sindicat de llogaters de Girona ha preparat les jornades de formació i debat en què molts hi dipositem esperances perquè marquin un nou camí a la ciutat.

Perquè la situació és, especialment, desastrosa. L’estudi d’habitatge que va fer l’Ajuntament fa un any i mig ha quedat en un calaix. Les conclusions eren massa crítiques pel Govern i els exigia un canvi substancial en les polítiques públiques. La resposta de Convergència va ser que tocava fer un pacte de ciutat i tot va tornar a començar mentre el mercat se’ns menja cada dia més les possibilitats de viure a Girona. Ara que vénen eleccions no ens hauria d’estranyar que el govern es despengi amb alguna altra mesura propagandística, però la realitat és que acabarem els dos mandats de Convergència molt pitjor pel que fa a la garantia del dret a l’habitatge que no pas l’any 2011. Més enllà de si la gent ho esperava o no, el que queda clar és que Madrenas ha volgut beneficiar promotors i empresaris per sobre de veïns i veïnes. Revertim-ho.


lluc @llsalellasvilar

Anuncis

Guanyem Girona!

La setmana passada un nou espai polític va aparèixer en escena amb força. Un manifest amb 40 signants inicials que en pocs dies han passat a 300 marcava els principis i la voluntat d’esdevenir candidatura per a les properes eleccions municipals. Tot plegat amb l’objectiu de que l’esquerra faci el salt al govern gironí i poder així avançar cap a una Girona social, popular, democràtica i republicana. Som moltes i molts els que estem cansats d’aquesta Girona aparador que oblida els barris i viu d’esquena a les dificultats de tantes famílies per tirar endavant amb dignitat, som moltes i molts els que no acceptem l’aposta única pel turisme i la ciutat de festivals i som més encara les que no compartim un model de gestió d’un govern descoordinat i tancat en sí mateix que no atén ni dona resposta a les demandes de la ciutadania.

guanyem.jpg

Per tot això, organitzacions polítiques com la CUP, Lluita Internacionalista, Pirates de Catalunya, Moviment d’Esquerres, el Comú de Girona o Som Alternativa juntament amb gent d’arreu de la ciutat, hem treballat per fer possible aquest espai amb la voluntat que ens desbordi per totes bandes. Fa tot just una setmana es va presentar el manifest inicial amb persones ben diverses, conegudes o reconegudes en un o altre àmbit o més anònimes perquè són formiguetes de les que treballen sense focus. I s’ha convocat una assemblea oberta el dia 7 de novembre on convidem a assistir a tots els gironins i gironines que comparteixin els principis del manifest, que estiguin il·lusionades amb la possibilitat d’un canvi de govern a la ciutat i que vulguin formar-ne part. Serà a través d’aquesta assemblea i les que segueixin que entre totes i tots anirem donant forma a la candidatura: les llistes, el programa, la forma d’organització interna, el codi ètic… Així, a través de comissions, assemblees, debats oberts i el que calgui imaginarem la Girona que volem i l’anirem dibuixant juntes. Així, donarem  forma a una Girona on la participació ciutadana des dels barris i al cor del mateix ajuntament sigui la base de les decisions que prengui el govern, una Girona que posi el benestar de totes i tots els gironins i gironines al centre de la política, una Girona que s’estructuri i s’urbanitzi posant tots els barris al centre i pensant en les persones i en el nostre entorn, una Girona que posi en valor la diversitat i que faci real el de cadascú segons les seves possibilitats i a cadascú segones les seves necessitats.

I a tu, que t’il·lusiona aquesta Girona transformadora, també t’hi comptem. T’animem a signar el manifest i t’esperem el 7 de novembre a les 19h al teatre del CC de Sant Narcís per començar a treballar junts per fer-la possible.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Bones Fires, ara i aquí

Trenta anys de Diables de l’Onyar, quaranta de la Llibreria 22, vint de l’Ateneu 24 de Juny o cent del primer xuixo de la Confiteria Puig a la Cort Reial. D’efemèrides n’hi ha per parar un tren a la ciutat. El teixit social, cívic i cultural s’ha consolidat i avui, les Fires de Girona són més vives que mai gràcies a un model que, entre tots i totes, hem anat virant per fer de la nostra festa major un espai que s’allunya de vells encotillaments i cerca un arrelament popular. Una proposta que desbordi una festivitat que va néixer condicionada per la coincidència temporal amb la litúrgia del dia dels morts i una societat conservadora i grisa que va regir Girona bona part del segle XX. L’últim exemple, és el “Punt lila” que el moviment feminista de la ciutat ha impulsat amb l’Ajuntament i permetrà assessorar i acompanyar les dones que vulguin informació i seguretat en un espai d’oci nocturn on el masclisme i les violències encara hi són malauradament presents.

Vénen dies de joia. De Gimcana popular, de correfoc, de castells, de gegants i capgrossos, de perdre’ns per la Devesa, menjar castanyes i passar a tastar la carn a la brasa i la música de les barraques de les entitats. Tindrem l’oportunitat de ballar bona música a la Copa i la Plaça Sant Feliu però també en carrers estrets i places del Barri Vell on, cada vegada més, casals, ateneus i també alguns establiments programen per col·laborar a la vida cultural activa d’aquests dies. Les populars ja en porten 19 i no tenen pas intenció d’aturar la marxa. De reptes, però, també en tenim. Malgrat els avenços, les Fires continuen tenint camí per córrer en la descentralització, la inclusió de tots els gironins i les gironines, en esdevenir més populars, incrementar escenaris i, especialment enguany, per no afavorir els amics empresaris (vegeu sinó tot el que ha passat amb el circ de Fires que se l’ha quedat per decret la mateixa empresa que ja té totes les facilitats i subvencions per la Fira del Circ, el Circ de Nadal i la Carpa de la carretera Barcelona).

En tot cas, en un dia com avui el que ens pertoca és desitjar-nos a tots bones Fires. 10 dies de joia i vida als carrers i places de Girona. Uns dies en què no oblidarem que tenim presos i preses polítiques, exiliades i represaliats per un Estat demofòbic. Els recordarem i els reivindicarem com a persones lliures amb qui aspirem a compartir un pregó de Fires i una paperina de castanyes al més aviat possible. Un desig que volem que es compleixi en una societat justa, republicana i que hagi transformat les desigualtats actuals en justícia social. Les Fires em semblen uns dies que sabem viure sense la dictadura de les xarxes, els mòbils i les interfícies. Són dies que ens dediquem a la comunitat, que vivim al present sense pensar en com ho comunicarem en imatges i en “likes”. Fem i deixem fer. Ens cuidem, riem i busquem les complicitats materials, a tocar, a prop. Sense presses, gaudim del que tenim. I això té un valor inigualable.

Venen dies de saludar-nos, de recordar-nos i de parlar-nos. Aprofitem-los. Aprofitem aquesta finestra d’oportunitat que ens donen les Fires i ajudem a bastir comunitat i ciutadania. Aparquem la dinàmica d’usuaris i consumidors on ens té posats el sistema i també el model de ciutat que impera a Girona. Desbordem-lo amb generositat. Mocadors al coll i somriure per prendre força, que la vida continua i la lluita ens reclama. Bones Fires, gironines i gironins. Ara i aquí, visquem-les.


lluc @llsalellasvilar

30 anys d’infern popular

Diria que vaig anar a parar a Diables de l’Onyar perquè tenia ganes de participar de la cultura popular i al cau molta gent hi feia cap quan vorejava la majoria d’edat. Parlo d’ara fa 15 anys. Algú em devia dir que passés un divendres pel local, primer, i llavors que un dia m’apuntés a fer un correfoc. La porta d’entrada era ben oberta. Tot i això, no recordo tampoc amb precisió quin va ser el meu primer correfoc, tot i que sí que sé que durant els prop de sis anys que vaig estar a Diables vaig anar a llocs tant diversos com Celrà, Llagostera, Banyoles, Sant Hilari (menció especial per la gent estimada de Guillables), Elna o Miranda de Ebro. Els que hi eren d’abans havien enganxat l’època de vaques grasses, d’auge de la colla i havien portat la cultura popular i el nom de Girona a llocs com Finlàndia o Cuba. Poc que es recorda això a nivell de memòria de ciutat.

foto: Diables de l’Onyar

Bé, tornant a Girona, aquella època Diables havia estrenat ja el local del Mas Abella. Temps enrere havien estat a Montjuïc. Al Mas Abella, que per cert està pràcticament igual que llavors per la despreocupació del govern municipal, hi ha passat centenars de joves de Girona i de la comarca que tenien ganes d’aprendre a fer correfocs i/o de tocar en una banda de percussió. Ho han fet sense flaixos ni propaganda institucional sinó a través del boca/orella. Sense Instagram ni Facebook, materialment real. Del principi en recordo un cert caos ordenat i en Quim Pou al comandament. Els nous el seguíem perquè ens ensenyés els bàsics de com muntar els “bitxos” o com “emmetxar” i tants altres verbs que aprens quan entres a Diables. Passàvem vespres de divendres sencers al local pensant idees de nous muntatges i compartint estones, “xibeques”, debats, jocs i tertúlies diverses. Un espai d’oci compartit amb gent diversa, tothom, això sí, amb un cert punt de follia i inconsciència. Joventut i foc és una bona combinació. Després d’en Quim, altra gent com en Jaume Pascual, en Joni, en Quim Rovira van prendre el lideratge de la colla aquella època. I alguns encara hi passen bones estones com l’amic Xavier Escatllar.

Diables de l’Onyar no és la simple colla on s’hi fa una carretillada i prou. Des del principi, la nostra colla de Diables, que ara fa 30 anys i que amb un bon criteri seran els pregoners d’aquestes Fires, ha volgut excel•lir en el camp dels correfocs. Estructures de ferro i materials diversos sempre omplen places finals on l’espectacle està garantit. El rap, el boc, la roda petita, la roda gran i tantes altres peces de muntatges que impliquen passar-se tot el dia d’espectacle de muntatge per un correfoc d’una estoneta i unes hores més de desmuntatge. I tot, acompanyat d’aquella olor a pólvora i fum que crea afició. Els correfocs de Diables han sigut sempre un espectacle central de les Fires i, de fet, de totes les festes majors. Aporten aquell punt de “bogeria”, de rebel•lió, de contestació, de nocturnitat que, per entendre’ns, els situen a l’altre extrem de les sardanes. Tot i que, com les sardanes, sense col·lectiu i cooperació, en aquest cas perseguint els Diables, els correfocs perden part del seu sentit.

Demà serà un gran dia per als Diables de l’Onyar. Serà el reconeixement de 30 anys de cultura popular feta des de la base, des de l’anonimat i amb molta passió. Amb la figura de pregoners, demà es reconeixerà a centenars de gironines i gironins que hem passat moltes estones junts i assembleàriament amb un únic objectiu: passar-nos-ho bé fent gaudir la ciutat i molts pobles a través de la cultura del foc. Sí, l’infern ens agrada per rebuig a l’ordre celestial i a les normes purificadores. Som pecadors. I ho reivindiquem, sobretot en una ciutat com Girona. I sobretot: reivindiquem la cultura de carrer i de base. Que no s’apagui mai la flama. Foc!


lluc @llsalellasvilar

Memòria històrica. Moltes paraules i pocs fets.

Tal dia com avui, ara fa dos anys, fèiem un bonic acte en record a l’Antònia Adroher, qui va esdevenir primera regidora de l’Ajuntament de Girona precisament el 21 d’ocubre de l’any 1936. A través de les paraules de’n Món Marquès vam poder conèixer millor la figura de l’Antònia i l’important paper dels i les mestres de la república i en motiu de l’acte li vaig dedicar aquest article. L’acte va reunir una bona colla de regidores i exregidores de l’Ajuntament de Girona i bona part de la família que encara queda a la ciutat i, a més d’homenatjar la figura de l’Antònia Adroher, ens va servir per recollir signatures demanant un reconeixement a la que va ser la primera regidora municipal mitjançant, per exemple, la col·locació d’una placa en un lloc destacat de l’edifici consistorial com el mateix saló de plens.

MCUP7.jpgHan passat dos anys des que vam registrar aquesta petició i ho vam fer públic i, malgrat ho hem recordat en diverses ocasions, lamentem que fins a dia d’avui el govern convergent ha estat incapaç de tirar endavant aquesta iniciativa. Memòria històrica. Segur que n’heu sentit parlar la Madrenas en diverses ocasions, paraules boniques i declaracions d’intencions que només ha portat a la pràctica en casos comptats i davant la iniciativa i insistència d’altres grups municipals. En són exemple les diverses mocions aprovades en aquest sentit i que han quedat traduïdes en no res o en poc més que algun gest simbòlic, mocions pel 75è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover demanant justícia universal i memòria històrica, per la instal·lació de llambordins o plaques Stolpersteine en record a les persones de Girona deportades als camps de concentració nazis, per la retirada de la simbologia franquista de la via pública o per la revisió del nomenclàtor.

I és que és massa habitual això que les paraules boniques se les emporta el vent i precisament el del nomenclàtor és un altre cas del que volia fer esment. Perquè encara no fa un any que es va convocar per primera vegada la comissió del nomenclàtor i el govern ja n’està fent un ús absolutament interessat. Així, tot i que mai s’ha acordat la necessitat de fer canvis en el reglament de la comissió, fa temps que s’utilitza l’excusa d’aquesta modificació per no convocar noves reunions. Mentrestant, però, les darreres reunions que es van convocar van ser extraordinàries i amb un únic punt a l’ordre del dia proposat pel govern. Sense possibilitat, per tant, de seguir avançant en els reptes de feminització i eliminació de nomenclatura franquista com denunciàvem fa uns mesos (veure notícia). I això ens sap especialment greu perquè fa temps que hem traslladat al govern el nostre interès de concretar la denominació del pont sobre el riu Ter que dóna continuïtat a l’Avinguda de França com a Pont de Rosa Bonillo, en reconeixement a qui va ser infermera i líder sindical del Trueta durant anys. Proposta que té suport de la família de la Rosa i de la Junta de Personal de l’hospital. Tot plegat, fa que comencem a témer que els canvis en què el govern en teoria està treballant no siguin una estratègia per facilitar que es puguin vetar noms que no siguin del seu gust fet que seria molt greu.

Compromisos en forma de mocions que pràcticament no avancen, propostes assumides pel govern que no es concreten i queden en no res i fins i tot sembla que intents de manipular comissions com la de Nomenclàtor. Aquest és galdós llegat que ens deixarà el govern Madrenas sobre memòria històrica. Ah! I això sí, la retirada de les àligues franquistes del pont de l’Aigua. Celebrem aquesta retirada però recordem que queda molta feina per fer i  constatem que el govern gironí no està fent la feina que pertocaria en un tema com el de la memòria històrica que com a mínim de paraula, comparteixen. Lamentable.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


La 22 en fa 40 amb nosaltres

Aquests dies fa 40 anys que es va crear la Llibreria 22. Al carrer Hortes del barri del Mercadal de Girona. Els mitjans de comunicació n’han parlat, de la trajectòria i de com un projecte que podia semblar una petita quimera s’ha acabat consolidant com un dels principals espais de cultura de la part històrica de la ciutat. Evidentment, la figura d’en Guillem Terribas hi ha tingut molt a veure. La seva perseverança, empenta, atenció per a tothom, la passió llibretera i un caràcter peculiarment entranyable han impulsat el projecte de la 22 durant aquestes quatre dècades. Una iniciativa que, malgrat la “jubilació” d’en Terribas, ha pres un nou impuls de la mà d’en Jordi Gispert, el seu equip i l’espai 22 situat a l’entrada de la Plaça Jordi de Sant Jordi. La 22 és un emblema de la ciutat, però és també un referent cultural de país. Aconseguir-ho i més sense ser de la capital, no és gens fàcil.

Però més enllà dels elogis, de la llibreria consolidada i referencial per milers de persones, la 22 és història viva de gironines i gironins. En el meu cas, el record l’acompanyen els clàssics que hi comprava el meu pare perquè me’ls llegís quan era adolescent. Cada dissabte al migdia ell visitava la llibreria on a part de la compra de llibres per ell o la família hi feia petar la xerrada amb d’altres gironins que buscaven novetats editorials i lectures de tot tipus. La llibreria familiar s’ha nodrit de la 22. No només gràcies a la rutina de cap de setmana del pare, sinó també perquè des que em vaig iniciar-me en el món de la lectura he tingut la 22 com un referent on perdre’m. On passar-hi estones mortes per deixar-me seduir per llibres i recomanacions. Per presentacions de llibre o autors i autores desconegudes. Per fer regals d’amor i d’amistat. En definitiva, un nexe de vida.

La 22 ha fet i fa també de centre cívic i d’espai de cultura popular. Tothom qui ha volgut hi ha pogut fer presentacions, xerrades i reflexions. Més enllà de Bolaños i grans autors, a la 22 hi hem pogut veure i trobar autors i autores que començaven, de l’escena més underground o aquells que venien a defensar tesis polítiques més crítiques i gens “mainstream”. A la 22 qui mou els fils és la cultura i les ganes de difondre la literatura i l’art. És una iniciativa privada que ha aconseguit que molts gironins i gironines es fessin seva d’alguna manera. De fet, si a nivell català sovint parlem d’estructures d’Estat, segur que estarem d’acord que la 22 ha esdevingut una estructura de ciutat com, a la seva manera, avui en dia són totes les poques llibreries que ens queden a Girona. Així reivindicar la 22 és reivindicar el llibre, les llibreries, la literatura i la cultura. És reivindicar un model que no només entén la cultura de forma passiva sinó que busca promoure-la en tots els sentits.

Gràcies als 40 anys de 22 sempre he pensat que a Girona teníem l’oportunitat de ser més savis, que teníem un pol més cultural i una referència que cal preservar de la dinàmica globalitzadora i liberal del capitalisme que s’endú gairebé tot allò diferent al motlle del capital. I la cultura n’és una de les principals damnificades. Per això reivindicar-la més enllà de la mercantilització que en fa l’Ajuntament de la ciutat és imprescindible. Com a valor, com a eina que fa una societat més lliure. La 22 és part d’aquesta idea, d’aquesta visió del món i cal reivindicar-la. Aquest dissabte a la 22 hi faran una jornada d’aniversari que es complementa amb tot de presentacions de llibres aquesta setmana. Un oportunitat de descobrir el projecte per alguns i de retrobar-lo per molts altres. Per renovar un compromís col·lectiu amb la literatura i la cultura. Per molts anys, 22.

30 anys amb un servei municipal d’autobusos

Un 11 d’octubre ara fa 30 anys es va aprovar la creació de TMG SAU, s’apostava per gestionar el servei públic de bus urbà a Girona a través d’una fórmula mixta entre l’Ajuntament de Girona i l’Hispano Hilarienca. Des d’aleshores l’aposta per la gestió pública ha anat augmentant i el 2016 l’Ajuntament va acabar adquirint el 100% del capital. L’aniversari sembla que passarà sense pena ni glòria a la casa gran, però són 30 anys de gestió pública d’un servei essencial per a la nostra ciutat que en aquest temps ha canviat molt, moltíssim. El nombre de línies i les seves freqüències han crescut amb la ciutat i el canvi d’hàbits de la ciutadania, que de mica en mica va veient el transport públic com una bona alternativa (en molts sentits) al cotxe privat. Per això, volem aprofitar l’ocasió per felicitar totes i tots els treballadors que han fet possible aquest servei durant tots aquests anys i que continuen portant-nos amunt i avall de la ciutat.

TMgNo tot són flors i violes, però, només cal veure com el bus urbà és un tema recorrent al ple i són contínues les mocions, precs i preguntes demanant explicacions i millores tant per part de l’oposició com fins i tot d’entitats ciutadanes. I és que els recursos destinats al bus urbà no han augmentat al ritme que ho han fet el nombre d’usuaris i usuàries, l’any 2017 s’han realitzat un total de 3.206.351 viatges, que significa el doble de fa 10 anys,  Ho demostra el fet que el cost per viatger ha baixat d’1.67€ el 2011 a l’1.56€ el 2017. Al mateix temps, cal observar que si bé des del 2005 al 2010 es va produir un creixement accelerat del nombre d’usuaris i usuàries, el creixement ha estat molt més lent coincidint amb l’etapa de govern convergent. Tenim, doncs, reptes pendents que exigeixen més inversió municipal i si l’aposta per una mobilitat més sostenible és real, si debò volem reduir el nombre de vehicles de motor a la nostra ciutat i guanyar espai per les persones, cal destinar més recursos al bus urbà. Noves línies per, per exemple, donar resposta a la mobilitat escolar, la mobilitat nocturna o enllaçar amb aparcaments dissuasius o millorar freqüències i enllaços entre línies, són reptes que s’han posat sobre la taula. Fer-los possibles requereix, sens dubte un augment del personal en una plantilla que està al límit i també un actualització de la flota que ha de passar, sens dubte per l’adaptació a la diversitat funcional i l’eficiència energètica. També, però, cal posar fil a l’agulla amb la construcció de les noves cotxeres, una necessitat reconeguda per tothom però que el govern ha estat incapaç de tirar endavant.

En definitiva, com deia, una aposta ferma pel bus urbà i un augment suficient de recursos públics són imprescindibles per fer un nou salt en la mobilitat a la nostra ciutat, però també cal plantejar debats i noves propostes com la de la gratuïtat del servei, tal i com estan fent a diverses ciutats europees, la municipalització de les línies que connecten amb altres municipis i encara estan en mans de TEISA, la potenciació de la intermodalitat en el marc de l’àrea urbana o el foment de noves formes de mobilitat com el vehicle compartit. Propostes que des de la CUP-Crida per Girona ja hem posat sobre la taula al ple municipal. I és que, de fet, TMG és actualment més que un servei d’autobusos, ja que des d’aquesta empresa pública també es gestiona el servei de Girocleta que es va municipalitzar amb èxit el 2013 i que des de llavors ha tingut un creixement exponencial. Per això, entenem que cal impulsar TMG com l’empresa pública de serveis per a la mobilitat a la ciutat incorporant-t’hi també altres serveis claus com la gestió d’aparcaments municipals. Celebrem, doncs, aquests 30 anys valorant la feina feta i donant-hi un nou impuls que ens permeti transformar la mobilitat i fer de Girona una ciutat més agradable i sostenible.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget