12 d’octubre: una oportunitat perduda

Aquests dies molta gent ha quedat desencisada amb raó per tot allò que passava al Parlament. Des d’aquell 21 de desembre la cambra catalana s’ha dedicat a dilapidar tot allò que la gent havia  destituït i constituït l’1 i el 3 d’octubre. Aquest és un fet innegable. Com també ho és que, malgrat aquest context, som moltes i molts els que continuem organitzats arreu, empenyent, sumant i pensant com desbordar un règim del 78 que té qualsevol oportunitat de canvi encapsulada. De fet, les lluites fetes fins ara no només han significat aprenentatges sinó que hem vençut en molts aspectes.  Així, per exemple, la monarquia borbònica i aquells que la sustenten viuen menys legitimats que mai al nostre país.

Penso en un altre exemple, d’escala local, al final del carrer Emili Grahit: a la festa de la Guardia Civil que s’hi fa cada 12 d’octubre, tancats a la caserna, ja només hi van representants dels grups que defensen el 155. Res més. Ningú més. Tan sols aquells que representen l’autoritarisme polític i la demofòbia continuen anant a un acte on, des de sempre, l’esquerra independentista ens hem negat a anar. Per dignitat i coherència. No fa tants anys era el propi Puigdemont qui assistia a l’acte, per exemple. Però tot això forma part de la “normalitat” d’abans de l’1 d’octubre en què només a la comarca del Gironès hi va haver més de 300 ferits amb document mèdic acreditatiu com a conseqüència de la intervenció violenta de la forces d’opressió de l’Estat. Aquell dia ens va canviar. Com també ho va fer el 3 d’octubre.

Tanmateix, ara que ja fa un any d’aquell dia i podem continuar pensant com fem un projecte social i polític que trenqui amb les estructures de l’Estat, veiem com a nivell de Girona encara queda molta feina per fer si ens referim a allò que depèn exclusivament de nosaltres. Així, si bé és cert que cada vegada més gent entén que el 12 d’octubre no té res a celebrar ja que és una data lligada a l’imperialisme i a la idea més rància del nacionalisme, a l’Ajuntament tot passa sense pena ni glòria. L’equip de govern no ha fet una aposta per intentar canviar dates festives de la ciutat ni tampoc ha plantejat obrir la porta de la casa de la vila i procurar que es normalitzi tant com sigui possible un dia festiu que a hores d’ara causa vergonya generalitzada ja que representa els valors més negatius de la història política: la conquesta, la destrucció i la imposició.

El 12 d’octubre ens brinda l’oportunitat de visualitzar que el futur polític que desitgem al nostre país no va de grans banderes ni de records imperials, sinó una societat basada en la igualtat i els drets civils i polítics per a totes les persones que la conformen, independentment del seu origen. Allunyar-nos de les legions i parafernàlies, de Guardia Civil i violència policial i presentar un projecte transformador que situï la vida i els drets al centre dels discursos i la pràctica política. El 12 d’octubre doncs, ens dona una oportunitat per fer, teixir i contraposar models amb un règim del 78 caduc i desgastat. Una oportunitat des del municipalisme que Girona hauria de liderar com a capital que és però que un any més deixarà que passi amb una foto a primera hora de l’alcadessa i els regidors en un despatx.

Nou anys de Girocleta, una ciutat per endavant

Que la bicicleta és el mitjà de transport més beneficiós per a la salut és una evidència que encara viu malauradament massa silenciada. La bicicleta és bona per aquell qui la fa servir i pel conjunt de la ciutat. Allò que ara se’n diu un win-win. A Girona en els últims anys s’han fet alguns avenços. La creació del servei de la Girocleta aquesta setmana ha fet 9 anys i l’aprovació del Pla de Mobilitat ara en fa quatre han sigut eines imprescindibles per millorar la presència i la seguretat de la bicicleta a la nostra ciutat. És d’agrair aquestes apostes dels respectius governs per arribar fins aquí i cal posar-les en valor.

Ara bé, aquest reconeixement ha d’anar acompanyat sempre d’una perspectiva crítica i constructiva que permeti avançar en una Girona que l’any 2030 hagi capgirat per complert el seu model de mobilitat i l’hagi situat en un marc comparable a les ciutats del nord d’Europa, pioneres i referents en aquest tema. Urgeix fer aquest pas i més en una Girona que ja supera els 100.000 habitants i que o es mou en bicicleta, transport públic i/o compartit o es farà bàsicament insofrible i insostenible. Cal que tornem la ciutat a la gent. És en aquest sentit que es fa totalment incomprensible que aquesta setmana tornéssim a rebre queixes perquè la policia municipal està multant ciclistes que van en bici, en compte, per vorera de la carretera Barcelona on, tothom sap, que anar per la carretera és comprar números per picar la porta de Can Poch.

La caça contra el ciclista gironí s’ha convertit en una constant pel govern convergent. Mentre fan rodes de premsa explicant les bondats del seu urbanisme, el dia a dia és ple de sancions contra ciclistes, molts d’ells pel simple fet d’anar per la vorera en zones on l’alternativa és la disputa amb el cotxe sense cap seguretat. Amplien una estació de Girocleta però ens envien a jugar-nos-la cada dia per la por a ser multats. És cert que hi ha ciclistes incívics, però de conductors de vehicles de motor n’hi molts més (no respecten velocitats, pas de vianants, sorolls,…), per exemple, però en canvi l’Ajuntament no fa cap campanya específica al respecte. Es tracta de protegir vianants i ciclistes i no d’enfrontar-los entre ells perquè el cotxe visqui tranquil. I fixeu-vos que parlo de “ciclistes gironins” perquè hi ha tot un altre col•lectiu, aquell que ve a fer turisme a la ciutat, que tot i que ser com bòlids pel carrer Ciutadans, mai reben advertències. Ja se sap que Mr. Marshall… També en això hi ha classes per Convergència.

I deixeu-me fer un apunt més sobre bicicletes i seguretat. Com és que la policia municipal atura persones negres per preguntar-los d’on han tret aquella bici? Estic prou convençut que als blancs aquesta pregunta no ens la fan mai. Racisme de manual que viuen gironines i gironins en un tema tant banal com pot ser el d’anar en bicicleta per la seva ciutat. Em sembla increïble. Com deia al principi, Girona ha millorat en aquests últims anys pel que fa a la bicicleta. Se’n fa més ús i hi ha alguns carrils bici més. Tanmateix, el ritme de transformació en el model de mobilitat no és el que necessitem. Ens cal un abordatge més estructural. Conjuntament amb el transport públic i més limitacions al vehicle de motor privat, ens hem de posar les piles. I fer-ho passa també per educar en el ciclisme, en els drets i en els deures, i aprofitar la Setmana de la Mobilitat Sostenible de la qual hem passat com a ciutat, i no per posar policies amagats rere les cantonades per multar els gironins que van en bicicleta.

A Copenhage el 50 per cent de les vies ja són compartides, és a dir que els carrers són per bicicletes i per cotxes. A Girona, la dada és molt lluny d’aquestes referències internacionals. Posem-nos-hi. Amb una visió no només de ciutat, sinó de capitalitat d’àrea urbana, liderant per compartir i per facilitar que de Vilablareix a Celrà i de Sant Gregori a Quart tinguem una xarxa ciclista urbana útil i segura.

---

@llsalellasvilar

Crònica 44: xauxa en estat pur

L’estiu va portar un nou President a la Diputació però tot continua igual a la institució del segle XIX. En tots els sentits. El ple de dimarts passat, per exemple, va mantenir el mateix patró de sempre, cap fiscalització més enllà dels precs i les preguntes de la CUP, respostes sempre a mitges, i el Govern convergent rebent el suport indiscriminat de PSC, ERC i IdS en tots i cadascun dels seus punts. Són tres anys i mig observant dia sí i dia també aquest funcionament deplorable d’una institució pública on se suposa que hi hauria d’haver debat polític i on si no n’hi hagués la CUP només hi hauria despatxos. I sinó, repasseu les actes i tragueu-ne les conclusions vosaltres mateixos.

Dit això, del ple de dimarts cal recollir algunes perles més que interessants sobre les quals se n’ha parlat més aviat poc. Així, si és cert que a proposta nostra vam aconseguir que la Diputació s’impliqui en aconseguir que totes les persones que resideixin al nostre país puguin tenir el dret a vot, no ho és menys que el govern va reconèixer que l’any vinent donarà a dit 400.000 euros públics al futur Museu Thyssen mentre és sabut que les propostes creatives i formatives d’àmbit cultural sorgides des de la demarcació van més que mancades de suport institucional. Veurem la factura final del nou Thyssen però a hores d’ara i sense un projecte on s’expliqui com se sostindrà el museu, el que sí que és clar és que la Diputació hi deixarà centenars de milers d’euros. Anar-hi anant i la baronessa més que contenta que un gínjol.

Sóc sincer: ja no m’estranya gaire res de la Diputació. Això, però, no vol dir que no em continuiï indignant. Com, per exemple, quan reconeixen que el bufet lliure que vam pagar tots els amics i convidats de Miquel Noguer el dia que va ser nomenat President ens ha costat prop de 6000 euros. Una vergonya. Així de clar. Què és això de pagar entre tots i totes la xefla del President i amics? Sabeu com ho va justificar? L’àpat eren productes de Girona. Com deien els nostres avis i àvies: se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Tot i això i la mala llet que em genera, hi ha un tema que em preocupa encara més i que fa referència al Parc Científic i Tecnològic sobre el qual, per cert, ningú ha tingut més informació sobre el seu suposat “rescat” i els problemes de sostenibilitat financera que té.

La qüestió és que ara en un dels espais “propietat” de la Diputació dins el Parc s’hi ha instal·lat una empresa que es diu Wittyap Solutions. El contracte de lloguer, però, té dues particularitats que no han quedat ni molt menys ben explicades. D’un costat, el lloguer no el fa directament la Diputació sinó que el farà l’empresa pública SUMAR que ocupa també un espai de l’edifici Narcís Monturiol. Un fet que li reportarà uns beneficis mensuals. El motiu de l’externalització no s’ha explicat però sembla fet a propòsit perquè la Diputació no es quedi amb el 100 per cent del rendiment de l’actiu. Per un altre costat, malgrat es diu que l’empresa instal·lada és Wittyap, la qual no té ni pàgina web, al contracte hi apareix una altra empresa que és Hewlett Packard. És a dir: exactament qui s’ha quedat l’espai i amb quines condicions? Tota una incògnica a la qual cal sumar-hi que malgrat el contracte i la cessió es van validar dimarts passat 18 de setembre en el ple de la Diputació, l’empresa s’hi va instal·lar abans i va començar unes obres sense que el contracte hagués passat per Ple. Un procediment totalment irregular.

Xauxa en estat pur. Catifes que queden ben resguardades. Un tip de tot plegat.

Les webs, el veïnat i l’esquena del govern

El poder convergent ha convertit Girona en una ciutat a doble ritme: en vuit anys ha crescut la desigualtat i la distància entre centre i perifèria. Aquest és un fet objectiu. Paral·lelament, la ciutat ha viscut d’esquenes a la necessitat d’implicar veïnes i veïns en la construcció del present i el futur. Lluny queden les primeres accions convergents que, després de la pressió associativa d’anys, van comportar la creació d’uns pressupostos participats ara ja fa quasi dos mandats. Des de llavors, el desert. L’àrea de participació és una de les grans oblidades dins l’Ajuntament. Només cal mirar els números municipals i la plantilla per comprovar-ho. De fet, Convergència que viu de les rodes de premsa diàries, mai ha destacat aquest àmbit com a estratègic. En això, si més no, han sigut sincers.

Ara bé, una cosa és no innovar i deixar-ho tot tal i com està i l’altre, ben diferent, és directament desestructurar els mínims necessaris perquè la vida comunitària i la participació siguin eines possibles a la ciutat. Em refereixo, a la decisió que ha pres l’equip de govern convergent de deixar d’assumir el cost de manteniment de les pàgines web de les Associacions de Veïns. Una decisió que se suma a les dificultats que ja normalment tenen les entitats per desenvolupar la seva tasca des del voluntariat i l’activisme. La decisió, a més a més, pot comportar la desaparició de la xarxa de l’històric de fins a 10 anys d’aquestes entitats,un autèntic despropòsit des de la perspectiva de la política pública, l’interès general i la memòria col·lectiva. La tornada de vacances made in Convergència és d’essències de partit vell, d’opacitat, olor a Pujolisme.

Aprofito per recordar que des de l’administració local mai s’ha valorat prou les entitats, associacions i col·lectius de la ciutat. Així, per exemple, mentre el PDCAT va com boig per qualsevol promotor privat amb finalitats lucratives, en aquesta ciutat és ben normal que les entitats sense ànim de lucre no trobin ni molt menys les mateixes facilitats. I això desespera col·lectius i associacions que treballen pels seus barris o sectors des de l’activisme i el voluntariat, entenent aquesta pràctica com un fet indispensable si volem tenir vida més enllà dels negocis de pocs. Si volem fer poble. Si volem fer barri. Si volem fer ciutat. Ens cal una ciutat que cregui en allò que fan els seus veïns i les seves veïnes. Allò que passa a les places i als carrers, als centres cívics i a les nostres vides i no trobar-nos amb una administració que hi posi traves.

Per això, com a CUP hem plantejat canvis estructurals a la regidoria de participació perquè aquesta es converteixi en una regidoria transversal arreu, que suposi un canvi de baix a dalt en la concepció de les polítiques públiques. Una mutació que socialitzi la capacitat de decisió i que multipliqui el poder de decidir de les veïnes i veïns. I que mai més, en cap cas, ens trobem amb un equip de govern d’esquenes a la gent, un equip de govern que no és capaç d’oferir un servei públic de webs per les associacions de veïns, eina indispensable per una ciutat democràtica, viva i activa.

---

@llsalellasvilar

La Creueta, el paradigma de la deixadesa convergent

La Creueta, barri compartit amb Quart que s’ha fet més conegut per gironines i gironins des de l’entrada en funcionament de la via verda de l’antic carrilet de Sant Feliu, és un espai del qual en parlem poc els que fem política municipal. Autocrítica. Perifèria de les perifèries, la Creueta ha vist aparèixer un Parc Científic i Tecnològic, la Via Verda i altres projectes que havien de transformar l’entorn i activar el barri, però el cert és que d’alteracions i beneficis materials ben pocs n’ha vist. De fet, no ens ha d’estranyar que avui en dia a la Creueta (part de Girona) hi visquin només 92 persones i que en els últims 4 anys el barri hagi perdut un 20 per cent de la població. Cop de realitat a la ciutat on alguns diuen que tot il•lusiona.

Foto: El Punt

Un dels elements centrals del barri són els pisos Barceló, propietat d’InverBarcelo2007 SL. De color taronja i coneguts perquè són l’entrada a la Creueta si véns des de Girona, aquest bloc de pisos porta anys en un estat deplorable i amb riscos més que evidents per a les persones que hi viuen. I no ho dic jo, ho diuen els diversos informes tècnics que ha fet l’Ajuntament des de principis de segle. Uns informes que, inexplicablement, es van deixar de fer l’any 2015 quan Marta Madrenas va assumir la regidoria d’urbanisme i, posteriorment, l’alcaldia. Fins llavors, tant l’últim govern tripartit com el primer convergent havien requerit diverses vegades als propietaris que actuessin per resoldre els problemes d’aluminosi que presenta l’edifici on hi viuen de lloguer diverses famílies de classe treballadora.

La propietat sempre ha respost amb allargues. Primer presentant projectes de remodelació que mai acabava engegant i més tard implorant a l’alcalde Puigdemont que no procedís a posar multes tal i com els tècnics alertaven que calia fer. De multes n’hi ha hagut, però ben minses. En més de 10 anys de procés, la propietat ha hagut de pagar només 9.000 euros per incomplir reiteradament les exigències de seguretat de l’edifici on recordem hi viuen diverses famílies amb infants a càrrec. Una ganga que es fa difícil d’entendre veient la diligència que ha exercit l’Ajuntament amb d’altres casos i conflictes a la ciutat (ciclistes, propietaris d’animals….). De fet, fa més d’un any el govern assegurava que buscaria solucions al respecte. El cert és, però, que com dèiem des de principis de 2015 no hi ha hagut cap actuació per part de l’equip de govern. És a dir que no s’ha posat cap multa ni tampoc s’ha realitzat cap informe tècnic segons consta en l’expedient. Incomprensible.

De fet, i tal i com indiquen els tècnics en diversos informes, l’Ajuntament té dret a procedir a la rehabilitació d’aquell edifici i passar la factura a la propietat si aquests fan cas omís als informes i requeriments municipals. Aquest és un procediment legal i que s’ha d’utilitzar en casos de situacions com la que viu el bloc de la Creueta que, com haveu vist tots els que hi passegeu, hi viviu o hi passeu en bicicleta, presenta un aspecte deplorable. La pregunta és doncs, per què no s’ha fet si des del 2011 hi ha informes de l’Ajuntament que alerten als propietaris que si segueixen fent la viu-viu aquesta és un opció real? La resposta l’ha de donar Madrenas, però el que estic convençut és que si els habitants del bloc fossin gironins amb cognoms il•lustres de la ciutat, la situació no seria la que és. Però ja se sap que en aquest govern convergent aquestes diferències no el molesten.

La Casa de Cultura sense biblioteca

Les biblioteques de Girona són un referent pel seu projecte cultural i social. La majoria d’elles es troben situades en barris allunyats del centre de la ciutat i desenvolupen una activitat potent i molt ben valorada a la ciutat. Promouen la lectura i la cultura a tots els nivells i amb un plantejament molt adaptat a l’entorn on es troben. Tot plegat és fruit d’una iniciativa que hi va haver anteriorment als actuals governs convergents de Girona i a l’actualització de projecte que també s’ha fet els últims anys amb bons criteris tècnics. En aquest sentit, cal agrair a treballadores i treballadors la tasca que desenvolupen dia a dia dins de les biblioteques de la ciutat.

El Punt Avui

Segurament per això fa encara més mal que la històrica biblioteca de la Casa de Cultura, inaugurada el 1951, a l’actual Plaça Pompeu Fabra, es trobi tancada. Fa exactament 5 anys que la biblioteca va baixar les persianes per les adequacions que s’hi havien de fer i sobretot pel nou projecte de la futura Casa de Cultura. Era, teòricament, i segons tots els poders convergents del moment, Diputació i Ajuntament, una gestió de temps curt. De fet, un any després, el llavors alcalde Carles Puigdemont feia una roda de premsa anunciant que el 2015 aquesta biblioteca tornaria a obrir les portes. Avui ja hem passat l’equador del 2018 i el cert és que encara no hi ha horitzó d’obertura d’aquest espai cultural referent per a la ciutat i sobretot pels veïns, petits i grans, del Barri Vell, Mercadal, Devesa, Carme, Pedreres, Torre Gironella o del Nord de l’Eixample. Tot i això, Madrenas no ha donat mai explicacions.

Ara fa un any i mig, la CUP-Crida per Girona ja vam fer un acte reivindicant que la reobertura de la biblioteca era una urgència de ciutat. Ho era i ho continua sent pel benestar i la qualitat de vida de gironines i gironins. Dels que habitem la ciutat els 365 dies a l’any. Tanmateix, en aquesta marca que han creat des del govern convergent on el que importen són els festivals i el turisme, la cultura del dia a dia, de veïnes i veïns sempre queda apartada en un segon pla. Durant tot aquest temps, per exemple, no hem vist un pla estratègic per situar els equipaments de petit format com les biblioteques i els centres cívics (així com les places i carrers) com un espai de creació i formació cultural referencial. Hi ha hagut activitat però tot des la clara desvinculació de prioritzar-ho en l’acció de govern.

En el cas de la biblioteca de la Casa de Cultura, a més a més, cal tenir en compte que s’ha tractat sempre d’un pol cultural propi, al centre de la ciutat, on, com dèiem, aquests equipaments també són necessaris si volem que no siguin només barris de visitants. El centre no compta tampoc amb llar d’infants pública, per exemple. Tota la potència econòmica i de vida social que existeix no ha revertit tampoc en equipaments veïnals, culturals i socials perennes, d’aprofitament públic i col•lectiu. La biblioteca era un oasi quan encara no hi havia el Centre Cívic. Ara, podrien oferir una proposta coordinada a nivell cultural que, conjuntament amb la Casa de Cultura, allò que encara no sabem que serà, la Mercè i el futur Modern fessin una proposta integral i cultural de base que situés la formació, la lectura, els aprenentatges i les humanitats al centre de la proposta estratègica de la ciutat. I tot, connectant-se i decidint-se comunament amb la resta d’espais cívics i biblioteques de Girona. És a dir: fent-se d’una manera cooperativa i no utilitzant-ho com a excusa per revertir serveis en d’altres barris.

Un curs per tornar Girona a la gent

Comença el curs polític. I ho fa amb presos i preses polítiques. Amb exiliats i exiliades, però amb els mateixos reptes que arrosseguem de temps ençà sorgits de la decadència del règim del 78 a nivell democràtic, social i econòmic. El poble català (i també gironines i gironins) vol un gir en les polítiques socials, avorreix la monarquia espanyola i exigeix que el país pugui decidir lliurement el seu futur: no només en clau nacional sinó en molts més àmbits. És allò que sovint en diguem exercir la sobirania perquè les persones i els barris siguin el centre de l’acció política. I en aquest terreny de joc, el municipalisme i les eleccions municipals del maig que ve seran una fita clau.

Ho seran en clau de lectura de com respira el país sobre la República catalana, però també sobre com entenem que hem de construir les viles i els pobles dels Països Catalans. Perquè no ens hem de confondre, això també estarà en el debat i sobretot en allò que es parlarà en els Ajuntaments en els propers anys. I aquí és on, inevitablement, m’agrada parlar de Girona, una ciutat que ha aparegut i molt en el mapa els últims anys i que viu bàsicament de la “festivalització” de la cultrura. De la cessió d’espais públics a empreses i de la massificació turística com a emblema del govern convergent del PDECAT. Aquesta és la proposta que han fet i la que tenen previst fer per la Girona del futur. I davant d’això, i dels seus resultats, focs d’artifici i tota la feina (social, cultural, mediambiental) per fer, ens cal una proposta alternativa que, des del meu punt de vista, hauria de basar-se en quatre grans eixos:

Situar les persones al centre: les polítiques públiques de l’Ajuntament cal que se centrin en contrarestar els efectes del capitalisme desbocat en què vivim. I això implica, evidentment, polítiques socials “d’emergència”, també de consolidació de serveis públics però, sobretot, d’iniciar noves línies de polítiques que entenguin els drets socials com una prioritat a través de serveis públics i d’economia social i solidària. Bastir alternatives. Cal ser sobirans a la dinàmica perversa del capital: en l’aigua, en la mobilitat, en la vida, en general. Durant anys, l’Ajuntament no ha invertit estratègicament ni en habitatge ni en educació, per exemple, i les conseqüències les patim ara amb lloguers desorbitats i una segregació educativa alarmant. Tot aquest gir copernicà cal que vagi acompanyat de la lluita per la igualtat i contra totes les discriminacions i d’una democratització de les polítiques i d’una implicació activa dels gironins i les gironines en les decisions del seu dia a dia. No es tracta de votar uns “pressupostos participats” sinó de fer polítiques entre totes que beneficiïn especialment a les classes populars i treballadores de la ciutat. Posar fi a l’oligocràcia gironina. Dins i fora de les institucions.

Situar els barris al centre: En els últims anys vuit anys, coincidint amb el govern convergent, la ciutat s’ha construït especialment a partir de la desigualtat entre el centre històric (i voltants) i la resta de barris de la ciutat. L’Ajuntament ha fet una aposta única per potenciar turisme i Barri Vell (amb les inconveniències pel barri) i això ha fet que aspectes centrals dels barris com equipaments, neteja, cultura, manteniment, parcs infantils… hagin quedat en un segon pla. La ciutat a dos ritmes s’ha d’acabar. Ens cal invertir les prioritats i tendir a un equilibri on aquells que menys apareixen, els barris, prenguin protagonisme i centralitat en les polítiques de la ciutat.

La cultura: En una ciutat on la cultura només s’entén com un mecanisme de negoci “de pocs”, ens cal una transformació d’arrel de concepte. Cal entendre la cultura com una eina de totes i tots, com una necessitat vital que  sigui present en cada gironina i gironí. Ens manquen espais de creació i de formació on aprendre en tots els sentits, on difondre la cultura com el motor de la igualtat i el coneixement. Lligada amb l’educació i allunyada dels ritmes del lucre privat. Estem parlant d’un bé públic i col·lectiu que ha restat silenciat i apartat durant massa temps de la vida col·lectiva.

El medi ambient: Un dels temes més silenciats però que més afecta el dia a dia de la ciutat és el projecte de renovació de l’inicineradora i l’increment de taxes que paguem amb les escombraries. Anys i anys de desatenció a la necessitat d’un canvi radical en la política de residus que prioritzi el reciclatge i la reutilització ens ha portat no només a un encariment de la vida sinó també a una nul·la millora en la preservació del medi ambient. De fet, el govern convergent ha mantingut el Pla Urbanístic fet en època prèvia a la crisi del 2007 que preveu un creixement desmesurat  de la ciutat i continua sense abordar a fons un canvi en la mobilitat que reverteixi l’expansió del vehicle motoritzat a Girona. Com si el canvi climàtic no anés amb ells, el PDECAT ha desaprofitat 8 anys i ens ha hipotecat el futur ambiental al conjunt de la ciutat.

Són quatre eixos on ens cal estratègies compartides, mobilització popular i una proposta política que superi l’encaix convergent. La CUP-Crida per Girona hi hem treballat tot aquest mandat. Ho farem també aquests mesos que ens queden per endavant. Dins i fora de les institucions. Convençuts que només ens queda la carta de guanyar perquè les gironines i els gironins puguin tenir la ciutat dels drets socials i col·lectius que es mereixen. Una ciutat justa. Una ciutat on les nostres vides no només depenguin del capital, puguem decidir el nostre futur, la cultura sigui l’eix motor de les nostres vides, i el medi ambient l’entorn amb qui conviure. Ho podem fer. Segur. Convençuts de les nostres forces. Honestos amb les nostres propostes. Bon curs a totes i a tots.

---

@llsalellasvilar

Crònica 43: El discret encant de la Diputació

En l’última setmana la Diputació de Girona ha viscut dos episodis que sintetitzen prou bé com funciona el poder local de la mà del PDCAT. L’origen de tot plegat és la dimissió de l’antic president de l’ens, Pere Vila, després de ser designat Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Parèntesi: Vila ja té la col•lecció de cromos sencera: perquè ha sigut alcalde, President del Consell Comarcal, Diputat, President de la Diputació i ara Delegat del Govern. Bé, aquest canvi implica que l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer agafi el relleu al capdavant de l’ens provincial. Fins aquí, «normalitat institucional».

De fet, tots prevèiem un ple de tràmit per certificar el canvi de lideratge. Anàvem ben errats. Ahir quan vam arribar a la Diputació hi vam veure una història ben diferent. Parafernàlia. En primer lloc, ens va sorprendre la preparació d’un dinar a peu dret al pati de l’edifici per a treballadores i per a totes les persones convidades, amics i familiars del nou President, la cúpula del PDCAT i sectors empresarials de les comarques gironines. L’àpat va ser finançat per les butxaques de tothom i tenia com a objectiu celebrar de forma privada que Noguer era president. Un petit escàndol. Recursos públics per finalitats privades. Com si allò fos un palau de la Girona medieval i Noguer en fos marquès. Això sí, per quedar bé, l’àpat era fet a partir dels productes «Girona excel•lent». Que nosaltres som gironins i això no ens ho treu ningú, eh? Pit amunt.

Més enllà del dinar, l’acte d’ahir va servir per veure com, excepte nosaltres, tots els partits (ERC-PSC-IdS) van donar suport al candidat del PDCAT sense res a canvi. Perquè toca. Seguidisme conservador. Un fet que va anar acompanyat d’una constatació: en un acte on s’aplaudeixen tots els discursos, si algú aposta per tenir un to crític rep el silenci com a resposta. Ningú va voler (o es va atrevir) a aplaudir el discurs de la CUP, fet en un to de denúncia alhora que constructiu i programàtic. Ningú. Silenci absolut. Els discursos que no raspallen el president de la Diputació perquè sí els molesten i els incomoden ja que els posen davant d’un mirall. El mirall de com han construït el poder durant aquests 40 anys de pseudodemocràcia liberal. Com han mantingut molts dels vicis de l’etapa anterior, privilegis, copets a l’esquena, amiguismes, masculinitat (ahir un 85 per cent de la sala de plens era formada per homes) i recursos públics per a finalitats de pocs. I tot mentre es construïa un «Girona, rai» com si aquí tot fos tan diferent a d’altres indrets de la geografia peninsular. Per això, de seguida em va venir al cap una pel•lícula de Buñuel que em va fer veure el meu pare quan tot just començava l’adolescència: «Le charme discret de la bourgeoisie» (El discret encant de la burgesia). El film, una delícia, retrata la ridiculesa de la Burgesia amb la combinació d’un sopar on hi passa de tot i una bona dosis de surrealisme. La millor hipèrbole del que va passar ahir a can Diputació: tota la burgesia, en el sentit més del segle XX possible, representant una funció pagada per tothom. La incomoditat, a flor de pell.

Aquest acte ha tapat, però, una altra notícia relacionada amb l’ens que no és menys important: la sortida de Ramon Ramos, exalcalde de Blanes vinculat amb el Cas Manga de corrupció i home fort convergent, de la direcció del Patronat de Turisme. Un càrrec que el PDCAT havia mantingut en la direcció d’aquest ens público-privat durant set anys malgrat les acusacions que hi ha sobre la seva figura. La pregunta que es fa qualsevol persona és: per què ara deixa de sobte la gerència del Patronat? La resposta «oficial» és perquè vol anar a fer de cap de gabinet de Pere Vila a la Generalitat – com sempre posant càrrecs públics a dit i sense currículum per poder fer feines d’aquest tipus -. Ara bé, tothom qui ha participat del Patronat sap que Ramos ha exercit un lideratge dins l’ens que mai ha volgut deixar i menys per un càrrec amb molta menys projecció i «internacionalització». Les hipòtesis que corren són moltes i diferents. Tanmateix, la veritat només la podrem saber si aquells que la saben, l’expliquen. A mi em semblaria el mínim exigible tenint en compte que el Patronat té el 90 per cent de pressupost públic (6 milions) i Ramos ha estat cobrant prop de 80.000 euros anuals durant aquests set anys. El mínim a exigir: és la transparència. I que puguem valorar la trajectòria del Patronat els últims anys. Però no hi poseu esperances que aquesta manera d’entendre la política encara és malauradament minoritària a la Diputació. I sinó, fixeu-vos que un dels punts que Miquel Noguer va destacar ahir en el seu discurs va ser que es dedica a la política municipal professionalment des de 1987. 31 anys. Ni més ni menys. Jo encara no tenia ni 3 anys.

Una de barris ara que és estiu

A l’estiu tot cuca viu. Ho diu la dita i es veu cada estiu als carrers de Girona. Plens de vida (i alguns literalment de cuques). Una vida compartida que si és al centre de la ciutat es fa en un escenari cuidat al mil•límetre perquè qui ve a fer una foto, a sopar i dormir s’endugui la imatge d’una Girona monumental. Tanmateix, la ciutat va molt més enllà dels carrers històrics. De fet, és sobretot allò que passa més enllà del centre i dels carrers on hi passegen bermudes, barrets i pals de selfies. Una Girona que no brilla per la imatge sinó per la seva gent i que, cada vegada més, acumula més queixes per la manca d’inversió als barris. El “boom” dels pressupostos participats ja no serveix ni de tapadora davant la hipercentralització política del govern convergent.

Els últims dies he fet un exercici interessant que ha acompanyat el de passejar-me per diversos barris de la ciutat: demanar imatges que il•lustrin la deixadesa dels barris. L’acció-reacció ha sigut ràpida. A partir d’unes imatges de Sant Narcís, Can Gibert i Santa Eugènia vaig passar-hi i, tot seguit, per la zona sud de Sant Pau, a peu de Palau. Instantànies que es poden repetir en molts altres barris de la ciutat que van des dels contenidors, que es van comprar fa poc més de quatre anys, trencats a d’altres carrers on gairebé no n’hi ha espais on deixar les escombraries. A això cal sumar-hi moltes voreres que encara no han estat adaptades perquè la mobilitat no sigui exclusiva per aquells qui no tenim discapacitats o que no condueixen cotxets, i parcel•les privades que s’han convertit en autèntics abocadors de runes sense que, a priori, es vegi l’Ajuntament fent un pla d’actuacions clar perquè els propietaris dels solars reaccionin. Això, fins i tot, passa als espais recòndits del barri del Mercadal, al final del carrer Ginesta, per exemple. A tocar de la Plaça Catalunya. Però allà no s’hi fan fotos i, conseqüentment per Madrenas, no hi ha “problema”.

La llista, però, és molt més llarga. A Fontajau molts espais públics presenten dèficits de neteja estructurals (i em direu que no és l’únic barri, però n’és un de clar i evident) mentre el govern convergent ja ha decidit renovar la concessió a l’empresa de neteges sempre ni tan sols saber amb quins canvis. Les estructures de l’avinguda Pericot fan llàstima i l’espai presenta una deixadesa preocupant i a Sant Daniel, les fonts no compten amb les anàlisi de qualitat d’aigua que s’haurien de fer cada semestre. Són només alguns exemples del dia a dia gironí, d’allò que realment hauria de moure qualsevol equip de govern. I tot, mentre els apartaments turístics s’expandeixen sense regulació i es mira cap a un altre costat.

Aquests dies el govern convergent ha volgut visualitzar que es preocupa per les places i els parcs amb la mesura sobre els gossos, però el cert és que caldria un pla estructural d’intervenció als parcs i jardins, que excepte els que surten al mapa de Temps de Flors, viuen la majoria de l’any fets i deixats estar. Això sí que seria un avenç important. És un tema cabdal per la qualitat de vida de gironines i gironins. Com també ho és el mobiliari urbà: sense un pla de manteniment transparent amb els bancs, per exemple, veiem com els del centre s’arreglen any rere any mentre a la perifèria poden passar anys sense veure un operari arreglant bancs, cadires o parcs infantils. Aquests són temes que acostumen a quedar tapats per la maquinària propagandística del Govern però que són tremendament més importants per la majoria de gironines i gironins. I, per això, pels parcs, les places, els carrers i els serveis arreu de la ciutat són una prioritat per la CUP-Crida per Girona. I encara més a l’estiu que és quan més a gust hi estem. Seguirem.

Crònica 42. Willy Fog i la Diputació

Washington, París, Singapur, Toronto, Chicago, Los Angeles, Guatemala, Manchester, Leeds, Londres, Tel Aviv, Estocolm, Copenhagen, Buenos Aires, Madrid, Ostrava, Brussel·les, Lausana, Saint Louis, Melbourne, Sidney, Moscou, Essen, Sarajevo, Nova York, Stuttgart, Santiago de Compostela i Torí. 20 Estats i 4 dels 5 continents. Aquest no és el llistat de ciutats visitades per un governant europeu o mundial durant el seu mandat de President o de Primer Ministre, és el recull dels viatges que ha fet com a president de la Diputació, Pere Vila, en els últims dos anys i mig sense tenir en compte que, en alguns d’aquests indrets, ha repetit. Un total de 38 viatges internacionals en menys d’una legislatura (més d’un al mes). Ni tan sols Carles Puigdemont, Montilla, Maragall o Mas van tenir aquest ritme de visites exteriors amb el seu corresponent pressupost públic associat quan eren el President de la Generalitat, però es veu que per exercir bé (sic) la presidència de la Diputació aquests “moviments” sí que eren imprescindibles. Unes dades que cal explicar després que ahir Pere Vila explicités la renúncia per passar a ser Delegat de la Generalitat a les Comarques Gironines.

Quan mirem la motivació dels viatges veurem que la immensa majoria tenen a darrere la “promoció turística”. És a dir, el President de la Diputació s’ha convertit els últims mesos en un agent comercial de la Costa Brava i ha viatjat pel món explicant-ne les virtuts. Una activitat que lliga de valent amb el fet que avui en dia la promoció turística sigui un dels pilars del pressupost públic de la Diputació. De fet, cap altre sector econòmic privat rep aquesta subvenció pública de diners, 6 milions d’euros més la implicació persistent del President i de la resta del Govern, per part de la Diputació. Però més enllà d’això, el que cal posar en qüestió aquí és que una de les principals prioritats del President sigui viatjar pel món acompanyat ja sigui per algun altre diputat de Govern i/o els màxims responsables de protocol i/o comunicació. I més quan sabem que municipis de la nostra demarcació tenen prioritats i necessitats cada dia que els surten per les orelles. Li recordàvem ahir en el Ple de comiat: on són les polítiques de medi ambient o d’educació, Pere Vila? I més enllà del maquillatge, quan es farà una aposta perquè el pressupost immens de la Diputació viri realment a l’eix social?

Tothom sap que nosaltres faríem caure la Diputació aviat ja que es tracta d’una institució lligada a un model centralista, borbònic, del segle XIX i gens arrelat al territori. Tanmateix, en aquest mentrestant abans de la desaparició, el que ens imaginaríem és un President que conegués absolutament tots els conflictes i necessitats dels pobles i les viles de la Demarcació, que s’hi mogués constantment, que liderés polítiques públiques innovadores més enllà de les subvencions “tradicionals” i les partides que es donen a dit per la “bona voluntat” presidencial en un model que ens recorda més al feudalisme que a res més. Però aquesta part no l’hem vista en els tres anys de gestió de Pere Vila al capdavant de la Diputació de Girona i, honestament, no creiem que Miquel Noguer, que fa uns dies ja va representar la Diputació als Smithsonian dels EUA, canviï gaire o gens la perspectiva. De fet, Vila ha sigut un president dialogant i amb un to exquisit, fet que li agraïm, no ha fet fressa després de Torramadé i Giraut però no compartim ni l’obra de govern ni la seva afició viatgera.

Quan era petit em vaig aficionar a la sèrie de Willy Fog que feien a Televisió Espanyola, una adaptació de dibuixos animats de la novel·la de Jules Verne “La volta en món en vuitanta dies”. Era una ficció que entretenia i que et feia viatjar pel món. A la novel·la i als dibuixos, Fog era qui es pagava el viatge en una aposta amb d’altres benestants londinencs. Un segle i mig després de la literatura de Verne, m’empipa veure com les institucions públiques s’acaben convertint en plataformes per voltar món sense criteris ni explicacions de fons i polítiques sobre què es fa a un lloc i un altre. Nosaltres, per exemple, fa dos mesos que vam demanar tota la documentació sobre el viatge a Israel de Pere Vila i Miquel Noguer però, a hores d’ara, encara no ens l’han donada. Així funciona la Diputació i així es gasten els diners (de tots) també des del PDCAT. Amb opacitat i amb ben pocs límits.