Les dues aigües de la “Girona emprenedora”

Ara fa uns dies vaig assistir als 10 anys del servei “Girona Emprèn” de l’Ajuntament de Girona. El servei està molt ben valorat entre la ciutadania i, honestament, cal felicitar l’equip que el dinamitza malgrat la precarietat en què es troba sovint pel que fa a condicions i polítiques. L’acte, que es va fer a la Mercè i estava molt ben estructurat, m’ha portat tota la setmana de corcoll. M’explicaré. Tot i que l’acte volia ser una apologia del fet emprenedor, si algú escoltava les històries que s’hi explicaven se n’adonava que la immensa majoria d’elles tenien cinc característiques compartides: la felicitat d’haver assolit l’èxit personal (només es parlava d’experiències d’èxit), la necessitat de tots els promotors de fer-se empresaris perquè els havien fet fora en el marc de la crisi capitalista de la seva primera opció: ser assalariats, la mínima xarxa social i econòmica prèvia que tenien tots ells i elles per poder “emprendre”, la impossibilitat de tenir un horari clar i mínimament compatible amb una vida digna durant els primers anys de la seva “empresa” i, finalment, la pèrdua de drets laborals, especialment si ets dona, respecte la condició d’assalariada amb l’embaràs com a exemple paradigmàtic.

És a dir l’acte era en sí mateix una paradoxa. D’una banda, celebràvem el 10è aniversari d’un servei municipal que funciona i que ha ajudat a molta gent a tirar endavant. De l’altra, però, avalàvem discursivament un model que mirat amb perspectiva és la conseqüència d’un sistema econòmic que aprofundeix en la desigualtat i la manca de drets laborals i socials per al futur de les gironines i els gironins. I això, per molt que alguns ho amaneixin permanentment amb les dues paraules màgiques “Sillicon” i “Valley”. L’única proposta que s’ofereix i que es promou (amb moltes cometes) per part del Govern convergent a la ciutat és una que té una ràtio d’èxit relativa i que, com hem vist, és profundament individualista, necessita d’uns mínims recursos econòmics i implica un procés de pèrdua de qualitat de vida, com a mínim durant un temps de la teva vida.

Per justificar-ho, el responsable de la Generalitat va afirmar que estava content perquè des de fa uns anys a Catalunya hi havia molts més “emprenedors” que fa 15 o 20 anys i que així es tornava al model “propi del país”. Suposo que partia de l’imaginari de l’Auca del Senyor Esteve. Bé, va ser llegint el filòsof César Rendueles i el seu “Capitalismo Canalla” que fa un parell d’anys vaig saber que la xifra de percentatge d’emprenedors de cada país és directament proporcional al nivell de pobresa d’aquell indret. Dit d’una altra manera, on més pobresa hi ha, més percentatge d’emprenedors trobarem. No seran de Sillicon Valley ni faran TED Talks, però com deia la sociòloga Cristina Sànchez Miret en la jornada, seran fruiters, sabaters de carrer,… i uns emprenedors de cal ample. De fet, lluny de l’imaginari que ens han construït, els EUA no són dels Estats amb més emprenedors per habitant del món.

Mentre anava rumiant tot això ahir a la nit em vaig topar amb la pel•lícula “Entre Dos Aguas” del gironí Isaki Lakuesta. Vaig anar a la seva preestrena al Truffaut.

(Parèntesi: em va semblar una proposta cinematogràfica formidable, plena de detalls, de profunditat, art i reflexió social. Molt recomenable)

El film ens mostra la vida d’un col•lectiu estructuralment pobre a la badia de Càdis a través de l’Isra, un expresidiari. La pel•lícula, de fet, és moltes més coses però també és la història d’aquest jove amb tres filles que busca com sortir de la precarietat i refer la seva vida. Ho intenta en el món del peix, del marisc, de la ferralla i, quan ja no té més sortides, de la droga. “És un emprenedor nat”, vaig pensar. Ara bé, sense la xarxa social ni els recursos per poder tenir “èxit”. Clar, perquè quan tot depèn de l’individu i cadascú s’ha d’apanyar, s’imposa la realitat del més fort i, en aquest sistema, acostuma a ser la realitat del que més té. Segur que els defensors de l’emprenedoria no pensaran mai en l’Isra d’Entre Dos Aguas com un emprenedor, però el cert és que ho és i que, malauradament i com hem dit, fracassa vegada rere vegada. I llavors, el futur que et proposa el sistema és profundament malvat: o beneficiència o delinqüència.

Tanmateix, la pel•lícula mostra un altre tema de fons del qual es parla molt menys en els grans discursos capitalistes i emprenedors del moment: la importància que té per viure la incondicionalitat de les amistats i de la família, de la comunitat. L’Isra s’aguanta en aquest món salvatge perquè té uns “seus”, un col•lectiu, un grup de gent que no li falla malgrat ell pugui anar i venir i espifiar-la cada dia tres vegades. Forma part d’un col•lectiu, precari i pobre, però un col•lectiu ferm i convençut. Però clar, ja se sap que paraules com col•lectiva o comunitària estan profundament vetades en la story board del neoliberalisme i el discurs oficial. A Girona, pel govern convergent també.

Per això, en aquest canvi que proposem per la ciutat hi hem d’incorporar un discurs de fons que posi per davant “les ciutats cooperatives” (terme i llibre del sociòleg Ivan Miró), un projecte de ciutat i de proposta econòmica que sorgeixi des del col•lectiu, des de la força diversa i cooperativa i del suport mutu i no de promoure que cadascun de nosaltres ens haguem d’enfrontar sols a la selva del mercat. Sempre diguem que hem vingut a parlar de vida, que si tu l’estires fort per aquí i jo per allà, i per això ens cal un canvi radical en les polítiques de “promoció econòmica” a la ciutat, per entendre-les des d’aquesta ciutat que fem entre totes i tots i que mentre la fem i la recuperem, la gent té feina i no s’hi deixa la vida.

Posats a parlar d’història i de model econòmic de país, haurem d’aprofitar l’exposició del Museu d’Història de Catalunya que s’inaugura demà “Catalunya, terra cooperativa” per recordar-li als governs que sí que tenim unes arrels econòmiques com a país i que, de fet, les hem oblidat per emprendre, mai millor dit, amb la precarització com a eina i l’emprenedoria com a discurs.