Diria que vaig anar a parar a Diables de l’Onyar perquè tenia ganes de participar de la cultura popular i al cau molta gent hi feia cap quan vorejava la majoria d’edat. Parlo d’ara fa 15 anys. Algú em devia dir que passés un divendres pel local, primer, i llavors que un dia m’apuntés a fer un correfoc. La porta d’entrada era ben oberta. Tot i això, no recordo tampoc amb precisió quin va ser el meu primer correfoc, tot i que sí que sé que durant els prop de sis anys que vaig estar a Diables vaig anar a llocs tant diversos com Celrà, Llagostera, Banyoles, Sant Hilari (menció especial per la gent estimada de Guillables), Elna o Miranda de Ebro. Els que hi eren d’abans havien enganxat l’època de vaques grasses, d’auge de la colla i havien portat la cultura popular i el nom de Girona a llocs com Finlàndia o Cuba. Poc que es recorda això a nivell de memòria de ciutat.
Bé, tornant a Girona, aquella època Diables havia estrenat ja el local del Mas Abella. Temps enrere havien estat a Montjuïc. Al Mas Abella, que per cert està pràcticament igual que llavors per la despreocupació del govern municipal, hi ha passat centenars de joves de Girona i de la comarca que tenien ganes d’aprendre a fer correfocs i/o de tocar en una banda de percussió. Ho han fet sense flaixos ni propaganda institucional sinó a través del boca/orella. Sense Instagram ni Facebook, materialment real. Del principi en recordo un cert caos ordenat i en Quim Pou al comandament. Els nous el seguíem perquè ens ensenyés els bàsics de com muntar els “bitxos” o com “emmetxar” i tants altres verbs que aprens quan entres a Diables. Passàvem vespres de divendres sencers al local pensant idees de nous muntatges i compartint estones, “xibeques”, debats, jocs i tertúlies diverses. Un espai d’oci compartit amb gent diversa, tothom, això sí, amb un cert punt de follia i inconsciència. Joventut i foc és una bona combinació. Després d’en Quim, altra gent com en Jaume Pascual, en Joni, en Quim Rovira van prendre el lideratge de la colla aquella època. I alguns encara hi passen bones estones com l’amic Xavier Escatllar.
Diables de l’Onyar no és la simple colla on s’hi fa una carretillada i prou. Des del principi, la nostra colla de Diables, que ara fa 30 anys i que amb un bon criteri seran els pregoners d’aquestes Fires, ha volgut excel•lir en el camp dels correfocs. Estructures de ferro i materials diversos sempre omplen places finals on l’espectacle està garantit. El rap, el boc, la roda petita, la roda gran i tantes altres peces de muntatges que impliquen passar-se tot el dia d’espectacle de muntatge per un correfoc d’una estoneta i unes hores més de desmuntatge. I tot, acompanyat d’aquella olor a pólvora i fum que crea afició. Els correfocs de Diables han sigut sempre un espectacle central de les Fires i, de fet, de totes les festes majors. Aporten aquell punt de “bogeria”, de rebel•lió, de contestació, de nocturnitat que, per entendre’ns, els situen a l’altre extrem de les sardanes. Tot i que, com les sardanes, sense col·lectiu i cooperació, en aquest cas perseguint els Diables, els correfocs perden part del seu sentit.
Demà serà un gran dia per als Diables de l’Onyar. Serà el reconeixement de 30 anys de cultura popular feta des de la base, des de l’anonimat i amb molta passió. Amb la figura de pregoners, demà es reconeixerà a centenars de gironines i gironins que hem passat moltes estones junts i assembleàriament amb un únic objectiu: passar-nos-ho bé fent gaudir la ciutat i molts pobles a través de la cultura del foc. Sí, l’infern ens agrada per rebuig a l’ordre celestial i a les normes purificadores. Som pecadors. I ho reivindiquem, sobretot en una ciutat com Girona. I sobretot: reivindiquem la cultura de carrer i de base. Que no s’apagui mai la flama. Foc!
[es]Crits per Girona 
Quina foto més guapa i potent la que acompanya l’escrit. Tan lluny del “ñoño” cartell de fires d’aquest any, que amb el mismo tema sembla tret d’un llibre d’escola puritana