Girona, ciutat infanta

Sin Permiso

La lectura és sempre un camí d’aprenentatges. Aquests últims dies m’he cruspit el “Ciutat Princesa” de la Marina Garcés. El llibre és un repàs vital dels últims vint-i-dos anys de lluites compartides a la ciutat de Barcelona. Des del desallotjament del Cinema Princesa i l’esclat del moviment okupa fins a la defensa de les escoles l’1 d’octubre en el referèndum sobre la República catalana. Entremig, el moviment antiglobalització, la contestació del Fòrum de les Cultures, la Guerra d’Iraq, el 15M, la lluita contra l’especulació, la PAH, la universitat, els drets socials i un etcètera quotidià de milers i milers de persones que hem habitat en algun d’aquests moments la ciutat-marca barcelonina.

La Marina té la virtut, com poca gent la té, de saber lligar tot aquest rerefons polític, dens i imprescindible, amb la seva trajectòria personal en tots els àmbits de la vida i, a més a més, aportar-hi claus per al pensament polític actual. El llibre, doncs, val la pena siguis d’on siguis. D’Àger, Viladamat, del barri de la Devesa de Girona o de l’Eixample barcelonina com l’autora. Com és obvi i normal, alguns enfocaments de la Marina no els comparteixo ja sigui per les militàncies polítiques viscudes o perquè discrepem d’algun detall de fons, però el llibre és, sincerament, una delícia. Ho és en molts sentits però ara m’agradaria destacar-ne un parell. Per un costat, perquè els de la meva generació, no sé si Millenials però sí un nosaltres, hi descobrim tot el que va passar just abans que precisament nosaltres interaccionéssim políticament amb Barcelona. També hi reconeixem les “nostres” manifestacions i impugnacions diàries al model capitalista, destructor i extractiu de Barcelona i de l’Estat i les seves institucions a partir de la dècada dels 90. Pels que hi vam ser és una retrobada amb allò que vam fer. Amb aquella explosió de creixement. Pels que no hi van ser és una mitjà per entendre molts dels posicionaments que han fet els moviments socials al país, alguns dels quals amb el temps s’han convertit en hegemònics.

Per l’altre costat, qualsevol gironí que llegeixi “Ciutat Princesa” i la seva descripció de com Barcelona ha esdevingut una simple marca i un no-lloc, mercantilitzant l’espai públic, hi podrà observar un germà gran de la nostra ciutat. És evident que no hi ha comparació absoluta possible, ni per xifres ni per dimensions, però quan hom llegeix el llibre de la Marina, es fa quasi impossible no reconèixer-hi la ciutat dels quatre rius. En primer lloc perquè les lluites viscudes són compartides. Ells van tenir el Cinema Princesa i nosaltres els Químics. L’1 d’octubre a Barcelona va ser l’IES Pau Claris i a Girona el col·legi Verd. A les dues ciutats vam prendre les respectives Places Catalunya i vam viure les manifestacions més grans viscudes fins al moment en la denúncia de la guerra d’Irak. Ells van combatre l’entelèquia i paradoxa del Fòrum de les Cultures i nosaltres la mentida que la cultura es fa a cop de Festival. Lluites germanes en un context de mercantilització d’una ciutat, del monocultiu turístic que es converteix en una indústria extractiva que arrasa amb tot el que existia concentrant els beneficis en poques mans i precaritzant el model social, d’habitatge i cultural que podríem assolir. A Girona ens passa en petit, com aquell infant que viu els símptomes del trànsit cap a una nova etapa. L’anàlisi sobre la ciutat, que ja feia en el seu pregó de La Mercè d’ara fa uns mesos on exposava que «la cultura no és un producte festivalitzat, vinculat al consum i al turisme (…) sinó fer que l’educació obri camins per aprendre junts a viure», és un crit d’alerta també pels gironins i les gironines del camí que ens condueixen avui els qui ostenten el poder.

Però és igualment cert que, com dèiem, a Girona també existeix un nosaltres que no es resigna a acceptar aquest present de precarietat i vol un futur diferent a la condemna de la mercantilització i la ciutat que rebutja allò que va més enllà del consum. Un nosaltres on ens hem de reconèixer molts i moltes per fer de la nostra ciutat un espai de vida on precisament la vida sigui al centre de tota política col·lectiva, dins i fora de les institucions. Diu la Marina que «Entre el catastrofisme, que esborra l’horitzó, i el solucionisme, que el limita a allò immediat, el que hem perdut és el futur. El futur no és el temps cronològic que corre, un segon darrere un altre, en el rellotge, sinó el sentit que pot tenir, en el present, allò que està per fer, per pensar, per continuar, per ser reprès o recreat. És el sentit d’allò inacabat que es rebel·la contra tot intent de clausura d’allò real». No perdem l’horitzó, que és nostre, i fem les rebel·lions necessàries perquè sigui sempre visible.


lluc @llsalellasvilar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s