Girona: més enllà del plató

Explicava en Pere Solés, metge i realitzador gironí, que en la seva etapa de formació audiovisual havia passat per l’Escola de Cinema de l’Habana i allà havia après com l’art viu molt més de les idees i de la passió que no pas únicament de la tècnica. Ho deia en l’acte sobre audiovisual, cinema i Girona que vam organitzar dijous passat des de la CUP-Crida per Girona. La reflexió lligava amb una idea compartida per diverses persones tot sortint de l’acte que podríem resumir en què sovint els debats en les polítiques públiques són segrestats per la dictadura numèrica dels «visitants» i l’alta esfera dels indicadors quantitatius sense aconseguir centrar el focus en si s’aconsegueix que la cultura sigui quelcom viu, que traspuï a la gent i que això ens condueixi a més creació i a més atenció cultural.

Tot plegat ho explico perquè en el llistat de propostes que va sortir de l’acte, que no va ser curt precisament, hi sobrevolava la idea que calia fer un pas endavant en el sector audiovisual a la ciutat. Un gir que té i molt a veure amb la voluntat i les ganes de creadors i Ajuntament de creure’s que és possible bastir un projecte coordinat, des de la base, amb tots els agents implicats que multipliqui potencialment l’oferta, la creació i la formació existents. És a dir no tant en la forma com en el contingut. En les idees i la passió. Així, es va parlar molt del futur del Modern, no tant de la carcassa sinó del projecte que cal treballar de forma participativa, i també que no es poden posar tots els ous en una marca de festivals que potencia bàsicament allò efímer. De fet, es va debatre sobre com incrementar recursos públics, però també de repartir-los diferent, de canviar el xip i entendre que els protagonistes són els creadors, de col·laborar en la difusió dels projectes audiovisuals locals que sovint queden ja prou extenuats en aconseguir produir-los i també de coordinar més tot el que es fa.

Del que ja tenim, tothom va valorar positivament la tasca que es fa des del Museu del Cinema en la seva vessant de connexió amb la ciutat així com de la imprescindible feina del Truffaut i la necessitat d’una segona sala. Dues «institucions» que, entre moltes d’altres activitats, busquen també potenciar l’educació i la formació en el camp audiovisual com també ha anat fent l’ERAM als últims anys. Una línia de treball en la qual hi va haver consens que cal aprofundir el més aviat possible i en tots els fronts, especialment a les escoles de primària. En el fons i de mil i una formes diferents, els presents vam expressar que la cultura té sentit quan connecta amb el ciutadà, quan es viu i es crea, es democratitza i també excel·leix. I ara mateix, tot hi haver avançat, queda camí, pressupost i propostes per recórrer. I tot sense oblidar el fracàs del projecte del Bloom. Per aprendre’n si més no.

I sobre Joc de Trons, l’etern tema de conversa? Doncs un debat incipient que cal afrontar i és el següent: què pot deixar una producció d’aquestes característiques a la ciutat més enllà de la publicitat de la marca? A nivell cultural, vull dir. Aprenentatges pels interessats en el món audiovisuals? Convenis de col·laboració? Retorn social? Impostos per invertir en polítiques culturals? Estaria bé parlar-ne. Si més no perquè no acabem com l’última vegada on a part d’obrir totes les portes i més vam acabar posant-ne de noves i de porexppan a l’Ajuntament per valor d’uns quants milers d’euros i unes quantes vergonyes gironines.

PD: Si voleu una crònica més completa, no us perdeu la d’en Jordi Camps al PuntAvui


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s