Ahir a la nit molts catalans i catalanes vam quedar aturats davant de la pantalla seguint els reportatges de Salvados i 30 minuts. El primer sobre l’extracció del coltan, el mineral imprescindible per fer anar aparells electrònics com mòbils i tauletes, i el segon sobre els abusos de menors. Dues realitats massa invisibilitzades que sovint queden fora dels debats centrals que tenim com a societat. Dos àmbits que tenen un clar biaix de gènere. És a dir, que afecten de forma especial a les dones i que s’expressen a través de l’estructura d’una societat patriarcal. Segons els reportatges d’ahir, la «guerra» al Congo, on el negoci i l’exportació del coltan hi juga un paper central, ha generalitzat la violació de les dones per part dels soldats i dels guerrillers. La xifra, difícil de calcular, seria d’unes 200.000 violacions des de l’any 1998. Una autèntica barbaritat. Mentrestant, a TV3 ens explicaven que una de cada quatre nenes catalanes tenen possibilitats de patir abusos sexual durant la seva infància, una xifra impactant i considerablement superior a la dels nens. Una de cada quatre. Obrim els ulls, mirem al nostre voltant i reflexionem.
Les testimonis en els dos reportatges et feien venir suor freda. Una suor freda que ens despertava de la vida letàrgica i autocomplaent. Com ho va aconseguir també la primera sessió de debat sobre prostitució que la CUP-Crida per Girona va organitzar dimecres passat (i que durarà la resta de dimecres de novembre). Amb l’organització de la taula rodona amb Beatriz Gimeno i Amelia Tiganus i unes 100 persones de públic, la CUP va aconseguir trencar un altre silenci i impulsar un debat, el de la prostitució, que està volgudament apartat de l’esfera pública. I no pas perquè la prostitució no sigui una realitat ben present a les nostres comarques i, fins i tot a Girona, on fa tan sols uns dies repartien propaganda d’un prostíbul situat al bell mig de la Rambla. Sinó perquè és un tema que va de drets de dones i de pèrdua de privilegis dels homes. La taula rodona va posar dades sobre la taula de la precarització i els abusos que pateixen les dones que exerceixen la prostitució i també l’experiència de l’Amèlia, dona emigrada a l’Estat per exercir la prostitució, després que fos violada quan era una adolescent. De detalls, els que vulgueu, però el més important el fons del debat i la necessitat d’articular canvis col·lectius, però també personals, d’apoderament de la dona i de destrucció de rols i dinàmiques dels homes. La Beatriz i l’Amelia van activar els homes que érem a la sala (un 25 per cent de l’aforament, no és intrascendent) i ens van interpel·lar, com toca, per exigir-nos que deixem d’emparar accions i actituds que perpetuen la desigualtat de gènere. Tenim feina.
Com deia, en només quatre dies temes aparentment deslligats, el negoci del coltan, els abusos a menors i la prostitució han aparegut per ser debatuts en diferents formats. Tres problemàtiques que tenen els seus àmbits de resolució particulars però que comparteixen un fil conductor com és el patriarcat i la violència cap a les dones. I només per aquest fet, ja surten de partida amb menys visibilitat en el debat dels mitjans i en les polítiques públiques. Per això, aquells que tenim una capacitat més directa d’incidència en les polítiques públiques ens hem de posar les piles. No pas perquè només sigui responsabilitat dels electes, les lluites i les victòries s’assoleixen sempre des del carrer, sinó perquè no podem continuar impassibles davant de realitats tant descaradament discriminatòries cap a les dones.
Queden deu dies pel Dia Contra la Violència Masclista i, en prou feines, ningú sap què farà l’Ajuntament, què es dirà i com s’enfocarà. I que consti que això no va de diades sinó de canvis estructurals que, per força, han d’anar acompanyats per les institucions ja sigui amb denúncies sobre el negoci internacional del coltan, incrementant els recursos públics per treballar amb prevenció amb persones pedòfiles i amb menors víctimes d’abusos o prioritzant immediatament la desaparició de l’esclavatge sexual, present encara al nostre país. Perquè això va d’entendre que la desigualtat estructural que viuen les dones aquí i arreu del món és una pedra suficientment gran perquè situem aquest debat al centre de tota acció política. Ja sigui d’associació, de partit o d’institució. Gravem-nos-ho al cap i fem-ho. Que no faci falta quedar esparverats un diumenge al vespre mai més. Que ens surti perquè en som conscients.
[es]Crits per Girona 