Les fosses comunes del Franquisme

Divendres previ a un pont esperat de maig. La ciutat viu l’enèsima jornada de flors. I l’escenari és la Casa de Cultura, una mica més desmenjada cada dia que passa. Participo d’una conferència sobre la memòria històrica i els crims absolts del Franquisme. Un autèntic plaer poder compartir taula amb gent com la Merçona Puig-Antich, germana d’en Salvador Puig-Antich, l’Ana Messuti, advocada de la querella argentina contra els crims del Franquisme, en Felipe Moreno, torturat pel règim i querellant, i en René Pacheco, arqueòleg gironí especialitzat en el treball amb les fosses comunes.

René Pacheco, arqueòleg especialitzat en el rescat de la memòria històrica
René Pacheco, arqueoleg de Sarrià de Ter (Girona) especialitzat en el rescat de la memòria històrica excavant fosses comunes.

Per sort, em toca fer la introducció. Contextualitzo i, a partir de llavors, em puc dedicar a escoltar atentament les intervencions de la resta de ponents. Un autèntic luxe. Llàstima que a la sala només siguem una cinquantena de persones perquè el contingut és excel·lent. Una lliçó magistral de persones fermes que donen tot el que tenen perquè els responsables de les tortures i els crims contra la humanitat del Franquisme no se’n vagin a l’altre barri sense haver assumit la seva responsabilitat. M’emociono i ploro des de la taula tres vegades escoltant els testimonis de gent que han conegut en René o l’Ana en els últims anys. Gent que 70 anys després de dol recuperen el somriure de la justícia. A la sala, on hi ha familiars de moltes persones afusellades pel règim, diversa gent s’emociona també. D’entre les presents m’alegra veure una altra dona ferma, l’Eugènia Riera, néta d’Eugeni Gurnés, alcalde republicà de Llagostera afusellat l’any 1943, que tot just acaba de publicar un llibre sobre la història del seu avi. L’Eugènia la vaig conèixer fa anys i manté l’esperit generós i batallador que tant la caracteritza.

Parlem de pobles de Castella on en René ajuda a trobar les restes de republicans afusellats amb l’associació de memòria històrica de la qual n’és membre. Una tasca que mereixeria algun reconeixement per part de la seva ciutat natal, Girona. De la por que encara existeix entre milers de persones quan es parla d’aquest tema. En René parla «d’una història amagada però no desconeguda» perquè una vegada comencen els treballs en una fossa, la gent a poc a poc va xerrant i explicant el que va passar, especialment, en els primers anys del règim. Històries que no havien sortit a la llum. I el que va passar és que hi ha 114.000 persones que van desaparèixer en el conjunt de l’Estat. 114.000, sí. Una barbaritat silenciada que hauríem de dur amb nosaltres cada dia. 114.000 traumes de famílies, moltes de les quals encara esperen una reparació o saber on i com van morir els seus pares, avis o oncles.

A mesura que avança l’acte les fosses i la situació dels familiars i de les persones desaparegudes es converteix en el centre del debat. Es parla de les dificultats que existeixen a Catalunya per poder fer exhumacions de les fosses malgrat molts familiars reclamen poder recuperar les restes dels cossos i enterrar-los amb la resta de la família. Una acció bastant lògica, des del meu punt de vista. La indignació és creixent. Estan desesperats i com que sóc l’única persona que fa política institucional a la sala m’enduc els pals pertinents perquè no col·laborem prou en canviar aquesta dinàmica. I els dono la raó. És clar que sí. Per exemple, desenes de persones continuen enterrades a la fossa comuna del cementiri vell de Girona, espai dignificat pel Memorial Democràtic, però mai s’ha volgut obrir i mirar si els familiars podien recuperar i reconfirmar que el seu parent era efectivament a Girona. Em costa d’entendre. I més veient la preocupació dels presents a la sala. M’emporto deures. I apuntats a la primera pàgina de la llibreta.

L’acte de divendres, la fermesa de la gent present, els seus testimonis i la força i la passió per treballar per acabar amb una injustícia em va colpir, sincerament. El mínim que podem fer els que provem de fer bona política institucional és deixar-nos la pell als Ajuntaments perquè 75 anys després aquestes persones no siguin les oblidades una vegada més. Un deure que massa sovint oblidem.

Ps: Un documental que sempre que puc recupero. “Els nens perduts del franquisme”


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s