30 anys d’infern popular

Diria que vaig anar a parar a Diables de l’Onyar perquè tenia ganes de participar de la cultura popular i al cau molta gent hi feia cap quan vorejava la majoria d’edat. Parlo d’ara fa 15 anys. Algú em devia dir que passés un divendres pel local, primer, i llavors que un dia m’apuntés a fer un correfoc. La porta d’entrada era ben oberta. Tot i això, no recordo tampoc amb precisió quin va ser el meu primer correfoc, tot i que sí que sé que durant els prop de sis anys que vaig estar a Diables vaig anar a llocs tant diversos com Celrà, Llagostera, Banyoles, Sant Hilari (menció especial per la gent estimada de Guillables), Elna o Miranda de Ebro. Els que hi eren d’abans havien enganxat l’època de vaques grasses, d’auge de la colla i havien portat la cultura popular i el nom de Girona a llocs com Finlàndia o Cuba. Poc que es recorda això a nivell de memòria de ciutat.

foto: Diables de l’Onyar

Bé, tornant a Girona, aquella època Diables havia estrenat ja el local del Mas Abella. Temps enrere havien estat a Montjuïc. Al Mas Abella, que per cert està pràcticament igual que llavors per la despreocupació del govern municipal, hi ha passat centenars de joves de Girona i de la comarca que tenien ganes d’aprendre a fer correfocs i/o de tocar en una banda de percussió. Ho han fet sense flaixos ni propaganda institucional sinó a través del boca/orella. Sense Instagram ni Facebook, materialment real. Del principi en recordo un cert caos ordenat i en Quim Pou al comandament. Els nous el seguíem perquè ens ensenyés els bàsics de com muntar els “bitxos” o com “emmetxar” i tants altres verbs que aprens quan entres a Diables. Passàvem vespres de divendres sencers al local pensant idees de nous muntatges i compartint estones, “xibeques”, debats, jocs i tertúlies diverses. Un espai d’oci compartit amb gent diversa, tothom, això sí, amb un cert punt de follia i inconsciència. Joventut i foc és una bona combinació. Després d’en Quim, altra gent com en Jaume Pascual, en Joni, en Quim Rovira van prendre el lideratge de la colla aquella època. I alguns encara hi passen bones estones com l’amic Xavier Escatllar.

Diables de l’Onyar no és la simple colla on s’hi fa una carretillada i prou. Des del principi, la nostra colla de Diables, que ara fa 30 anys i que amb un bon criteri seran els pregoners d’aquestes Fires, ha volgut excel•lir en el camp dels correfocs. Estructures de ferro i materials diversos sempre omplen places finals on l’espectacle està garantit. El rap, el boc, la roda petita, la roda gran i tantes altres peces de muntatges que impliquen passar-se tot el dia d’espectacle de muntatge per un correfoc d’una estoneta i unes hores més de desmuntatge. I tot, acompanyat d’aquella olor a pólvora i fum que crea afició. Els correfocs de Diables han sigut sempre un espectacle central de les Fires i, de fet, de totes les festes majors. Aporten aquell punt de “bogeria”, de rebel•lió, de contestació, de nocturnitat que, per entendre’ns, els situen a l’altre extrem de les sardanes. Tot i que, com les sardanes, sense col·lectiu i cooperació, en aquest cas perseguint els Diables, els correfocs perden part del seu sentit.

Demà serà un gran dia per als Diables de l’Onyar. Serà el reconeixement de 30 anys de cultura popular feta des de la base, des de l’anonimat i amb molta passió. Amb la figura de pregoners, demà es reconeixerà a centenars de gironines i gironins que hem passat moltes estones junts i assembleàriament amb un únic objectiu: passar-nos-ho bé fent gaudir la ciutat i molts pobles a través de la cultura del foc. Sí, l’infern ens agrada per rebuig a l’ordre celestial i a les normes purificadores. Som pecadors. I ho reivindiquem, sobretot en una ciutat com Girona. I sobretot: reivindiquem la cultura de carrer i de base. Que no s’apagui mai la flama. Foc!


lluc @llsalellasvilar

Memòria històrica. Moltes paraules i pocs fets.

Tal dia com avui, ara fa dos anys, fèiem un bonic acte en record a l’Antònia Adroher, qui va esdevenir primera regidora de l’Ajuntament de Girona precisament el 21 d’ocubre de l’any 1936. A través de les paraules de’n Món Marquès vam poder conèixer millor la figura de l’Antònia i l’important paper dels i les mestres de la república i en motiu de l’acte li vaig dedicar aquest article. L’acte va reunir una bona colla de regidores i exregidores de l’Ajuntament de Girona i bona part de la família que encara queda a la ciutat i, a més d’homenatjar la figura de l’Antònia Adroher, ens va servir per recollir signatures demanant un reconeixement a la que va ser la primera regidora municipal mitjançant, per exemple, la col·locació d’una placa en un lloc destacat de l’edifici consistorial com el mateix saló de plens.

MCUP7.jpgHan passat dos anys des que vam registrar aquesta petició i ho vam fer públic i, malgrat ho hem recordat en diverses ocasions, lamentem que fins a dia d’avui el govern convergent ha estat incapaç de tirar endavant aquesta iniciativa. Memòria històrica. Segur que n’heu sentit parlar la Madrenas en diverses ocasions, paraules boniques i declaracions d’intencions que només ha portat a la pràctica en casos comptats i davant la iniciativa i insistència d’altres grups municipals. En són exemple les diverses mocions aprovades en aquest sentit i que han quedat traduïdes en no res o en poc més que algun gest simbòlic, mocions pel 75è aniversari de l’assassinat del president Lluís Companys i Jover demanant justícia universal i memòria històrica, per la instal·lació de llambordins o plaques Stolpersteine en record a les persones de Girona deportades als camps de concentració nazis, per la retirada de la simbologia franquista de la via pública o per la revisió del nomenclàtor.

I és que és massa habitual això que les paraules boniques se les emporta el vent i precisament el del nomenclàtor és un altre cas del que volia fer esment. Perquè encara no fa un any que es va convocar per primera vegada la comissió del nomenclàtor i el govern ja n’està fent un ús absolutament interessat. Així, tot i que mai s’ha acordat la necessitat de fer canvis en el reglament de la comissió, fa temps que s’utilitza l’excusa d’aquesta modificació per no convocar noves reunions. Mentrestant, però, les darreres reunions que es van convocar van ser extraordinàries i amb un únic punt a l’ordre del dia proposat pel govern. Sense possibilitat, per tant, de seguir avançant en els reptes de feminització i eliminació de nomenclatura franquista com denunciàvem fa uns mesos (veure notícia). I això ens sap especialment greu perquè fa temps que hem traslladat al govern el nostre interès de concretar la denominació del pont sobre el riu Ter que dóna continuïtat a l’Avinguda de França com a Pont de Rosa Bonillo, en reconeixement a qui va ser infermera i líder sindical del Trueta durant anys. Proposta que té suport de la família de la Rosa i de la Junta de Personal de l’hospital. Tot plegat, fa que comencem a témer que els canvis en què el govern en teoria està treballant no siguin una estratègia per facilitar que es puguin vetar noms que no siguin del seu gust fet que seria molt greu.

Compromisos en forma de mocions que pràcticament no avancen, propostes assumides pel govern que no es concreten i queden en no res i fins i tot sembla que intents de manipular comissions com la de Nomenclàtor. Aquest és galdós llegat que ens deixarà el govern Madrenas sobre memòria històrica. Ah! I això sí, la retirada de les àligues franquistes del pont de l’Aigua. Celebrem aquesta retirada però recordem que queda molta feina per fer i  constatem que el govern gironí no està fent la feina que pertocaria en un tema com el de la memòria històrica que com a mínim de paraula, comparteixen. Lamentable.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


La 22 en fa 40 amb nosaltres

Aquests dies fa 40 anys que es va crear la Llibreria 22. Al carrer Hortes del barri del Mercadal de Girona. Els mitjans de comunicació n’han parlat, de la trajectòria i de com un projecte que podia semblar una petita quimera s’ha acabat consolidant com un dels principals espais de cultura de la part històrica de la ciutat. Evidentment, la figura d’en Guillem Terribas hi ha tingut molt a veure. La seva perseverança, empenta, atenció per a tothom, la passió llibretera i un caràcter peculiarment entranyable han impulsat el projecte de la 22 durant aquestes quatre dècades. Una iniciativa que, malgrat la “jubilació” d’en Terribas, ha pres un nou impuls de la mà d’en Jordi Gispert, el seu equip i l’espai 22 situat a l’entrada de la Plaça Jordi de Sant Jordi. La 22 és un emblema de la ciutat, però és també un referent cultural de país. Aconseguir-ho i més sense ser de la capital, no és gens fàcil.

Però més enllà dels elogis, de la llibreria consolidada i referencial per milers de persones, la 22 és història viva de gironines i gironins. En el meu cas, el record l’acompanyen els clàssics que hi comprava el meu pare perquè me’ls llegís quan era adolescent. Cada dissabte al migdia ell visitava la llibreria on a part de la compra de llibres per ell o la família hi feia petar la xerrada amb d’altres gironins que buscaven novetats editorials i lectures de tot tipus. La llibreria familiar s’ha nodrit de la 22. No només gràcies a la rutina de cap de setmana del pare, sinó també perquè des que em vaig iniciar-me en el món de la lectura he tingut la 22 com un referent on perdre’m. On passar-hi estones mortes per deixar-me seduir per llibres i recomanacions. Per presentacions de llibre o autors i autores desconegudes. Per fer regals d’amor i d’amistat. En definitiva, un nexe de vida.

La 22 ha fet i fa també de centre cívic i d’espai de cultura popular. Tothom qui ha volgut hi ha pogut fer presentacions, xerrades i reflexions. Més enllà de Bolaños i grans autors, a la 22 hi hem pogut veure i trobar autors i autores que començaven, de l’escena més underground o aquells que venien a defensar tesis polítiques més crítiques i gens “mainstream”. A la 22 qui mou els fils és la cultura i les ganes de difondre la literatura i l’art. És una iniciativa privada que ha aconseguit que molts gironins i gironines es fessin seva d’alguna manera. De fet, si a nivell català sovint parlem d’estructures d’Estat, segur que estarem d’acord que la 22 ha esdevingut una estructura de ciutat com, a la seva manera, avui en dia són totes les poques llibreries que ens queden a Girona. Així reivindicar la 22 és reivindicar el llibre, les llibreries, la literatura i la cultura. És reivindicar un model que no només entén la cultura de forma passiva sinó que busca promoure-la en tots els sentits.

Gràcies als 40 anys de 22 sempre he pensat que a Girona teníem l’oportunitat de ser més savis, que teníem un pol més cultural i una referència que cal preservar de la dinàmica globalitzadora i liberal del capitalisme que s’endú gairebé tot allò diferent al motlle del capital. I la cultura n’és una de les principals damnificades. Per això reivindicar-la més enllà de la mercantilització que en fa l’Ajuntament de la ciutat és imprescindible. Com a valor, com a eina que fa una societat més lliure. La 22 és part d’aquesta idea, d’aquesta visió del món i cal reivindicar-la. Aquest dissabte a la 22 hi faran una jornada d’aniversari que es complementa amb tot de presentacions de llibres aquesta setmana. Un oportunitat de descobrir el projecte per alguns i de retrobar-lo per molts altres. Per renovar un compromís col·lectiu amb la literatura i la cultura. Per molts anys, 22.

30 anys amb un servei municipal d’autobusos

Un 11 d’octubre ara fa 30 anys es va aprovar la creació de TMG SAU, s’apostava per gestionar el servei públic de bus urbà a Girona a través d’una fórmula mixta entre l’Ajuntament de Girona i l’Hispano Hilarienca. Des d’aleshores l’aposta per la gestió pública ha anat augmentant i el 2016 l’Ajuntament va acabar adquirint el 100% del capital. L’aniversari sembla que passarà sense pena ni glòria a la casa gran, però són 30 anys de gestió pública d’un servei essencial per a la nostra ciutat que en aquest temps ha canviat molt, moltíssim. El nombre de línies i les seves freqüències han crescut amb la ciutat i el canvi d’hàbits de la ciutadania, que de mica en mica va veient el transport públic com una bona alternativa (en molts sentits) al cotxe privat. Per això, volem aprofitar l’ocasió per felicitar totes i tots els treballadors que han fet possible aquest servei durant tots aquests anys i que continuen portant-nos amunt i avall de la ciutat.

TMgNo tot són flors i violes, però, només cal veure com el bus urbà és un tema recorrent al ple i són contínues les mocions, precs i preguntes demanant explicacions i millores tant per part de l’oposició com fins i tot d’entitats ciutadanes. I és que els recursos destinats al bus urbà no han augmentat al ritme que ho han fet el nombre d’usuaris i usuàries, l’any 2017 s’han realitzat un total de 3.206.351 viatges, que significa el doble de fa 10 anys,  Ho demostra el fet que el cost per viatger ha baixat d’1.67€ el 2011 a l’1.56€ el 2017. Al mateix temps, cal observar que si bé des del 2005 al 2010 es va produir un creixement accelerat del nombre d’usuaris i usuàries, el creixement ha estat molt més lent coincidint amb l’etapa de govern convergent. Tenim, doncs, reptes pendents que exigeixen més inversió municipal i si l’aposta per una mobilitat més sostenible és real, si debò volem reduir el nombre de vehicles de motor a la nostra ciutat i guanyar espai per les persones, cal destinar més recursos al bus urbà. Noves línies per, per exemple, donar resposta a la mobilitat escolar, la mobilitat nocturna o enllaçar amb aparcaments dissuasius o millorar freqüències i enllaços entre línies, són reptes que s’han posat sobre la taula. Fer-los possibles requereix, sens dubte un augment del personal en una plantilla que està al límit i també un actualització de la flota que ha de passar, sens dubte per l’adaptació a la diversitat funcional i l’eficiència energètica. També, però, cal posar fil a l’agulla amb la construcció de les noves cotxeres, una necessitat reconeguda per tothom però que el govern ha estat incapaç de tirar endavant.

En definitiva, com deia, una aposta ferma pel bus urbà i un augment suficient de recursos públics són imprescindibles per fer un nou salt en la mobilitat a la nostra ciutat, però també cal plantejar debats i noves propostes com la de la gratuïtat del servei, tal i com estan fent a diverses ciutats europees, la municipalització de les línies que connecten amb altres municipis i encara estan en mans de TEISA, la potenciació de la intermodalitat en el marc de l’àrea urbana o el foment de noves formes de mobilitat com el vehicle compartit. Propostes que des de la CUP-Crida per Girona ja hem posat sobre la taula al ple municipal. I és que, de fet, TMG és actualment més que un servei d’autobusos, ja que des d’aquesta empresa pública també es gestiona el servei de Girocleta que es va municipalitzar amb èxit el 2013 i que des de llavors ha tingut un creixement exponencial. Per això, entenem que cal impulsar TMG com l’empresa pública de serveis per a la mobilitat a la ciutat incorporant-t’hi també altres serveis claus com la gestió d’aparcaments municipals. Celebrem, doncs, aquests 30 anys valorant la feina feta i donant-hi un nou impuls que ens permeti transformar la mobilitat i fer de Girona una ciutat més agradable i sostenible.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

12 d’octubre: una oportunitat perduda

Aquests dies molta gent ha quedat desencisada amb raó per tot allò que passava al Parlament. Des d’aquell 21 de desembre la cambra catalana s’ha dedicat a dilapidar tot allò que la gent havia  destituït i constituït l’1 i el 3 d’octubre. Aquest és un fet innegable. Com també ho és que, malgrat aquest context, som moltes i molts els que continuem organitzats arreu, empenyent, sumant i pensant com desbordar un règim del 78 que té qualsevol oportunitat de canvi encapsulada. De fet, les lluites fetes fins ara no només han significat aprenentatges sinó que hem vençut en molts aspectes.  Així, per exemple, la monarquia borbònica i aquells que la sustenten viuen menys legitimats que mai al nostre país.

Penso en un altre exemple, d’escala local, al final del carrer Emili Grahit: a la festa de la Guardia Civil que s’hi fa cada 12 d’octubre, tancats a la caserna, ja només hi van representants dels grups que defensen el 155. Res més. Ningú més. Tan sols aquells que representen l’autoritarisme polític i la demofòbia continuen anant a un acte on, des de sempre, l’esquerra independentista ens hem negat a anar. Per dignitat i coherència. No fa tants anys era el propi Puigdemont qui assistia a l’acte, per exemple. Però tot això forma part de la “normalitat” d’abans de l’1 d’octubre en què només a la comarca del Gironès hi va haver més de 300 ferits amb document mèdic acreditatiu com a conseqüència de la intervenció violenta de la forces d’opressió de l’Estat. Aquell dia ens va canviar. Com també ho va fer el 3 d’octubre.

Tanmateix, ara que ja fa un any d’aquell dia i podem continuar pensant com fem un projecte social i polític que trenqui amb les estructures de l’Estat, veiem com a nivell de Girona encara queda molta feina per fer si ens referim a allò que depèn exclusivament de nosaltres. Així, si bé és cert que cada vegada més gent entén que el 12 d’octubre no té res a celebrar ja que és una data lligada a l’imperialisme i a la idea més rància del nacionalisme, a l’Ajuntament tot passa sense pena ni glòria. L’equip de govern no ha fet una aposta per intentar canviar dates festives de la ciutat ni tampoc ha plantejat obrir la porta de la casa de la vila i procurar que es normalitzi tant com sigui possible un dia festiu que a hores d’ara causa vergonya generalitzada ja que representa els valors més negatius de la història política: la conquesta, la destrucció i la imposició.

El 12 d’octubre ens brinda l’oportunitat de visualitzar que el futur polític que desitgem al nostre país no va de grans banderes ni de records imperials, sinó una societat basada en la igualtat i els drets civils i polítics per a totes les persones que la conformen, independentment del seu origen. Allunyar-nos de les legions i parafernàlies, de Guardia Civil i violència policial i presentar un projecte transformador que situï la vida i els drets al centre dels discursos i la pràctica política. El 12 d’octubre doncs, ens dona una oportunitat per fer, teixir i contraposar models amb un règim del 78 caduc i desgastat. Una oportunitat des del municipalisme que Girona hauria de liderar com a capital que és però que un any més deixarà que passi amb una foto a primera hora de l’alcadessa i els regidors en un despatx.

Nou anys de Girocleta, una ciutat per endavant

Que la bicicleta és el mitjà de transport més beneficiós per a la salut és una evidència que encara viu malauradament massa silenciada. La bicicleta és bona per aquell qui la fa servir i pel conjunt de la ciutat. Allò que ara se’n diu un win-win. A Girona en els últims anys s’han fet alguns avenços. La creació del servei de la Girocleta aquesta setmana ha fet 9 anys i l’aprovació del Pla de Mobilitat ara en fa quatre han sigut eines imprescindibles per millorar la presència i la seguretat de la bicicleta a la nostra ciutat. És d’agrair aquestes apostes dels respectius governs per arribar fins aquí i cal posar-les en valor.

Ara bé, aquest reconeixement ha d’anar acompanyat sempre d’una perspectiva crítica i constructiva que permeti avançar en una Girona que l’any 2030 hagi capgirat per complert el seu model de mobilitat i l’hagi situat en un marc comparable a les ciutats del nord d’Europa, pioneres i referents en aquest tema. Urgeix fer aquest pas i més en una Girona que ja supera els 100.000 habitants i que o es mou en bicicleta, transport públic i/o compartit o es farà bàsicament insofrible i insostenible. Cal que tornem la ciutat a la gent. És en aquest sentit que es fa totalment incomprensible que aquesta setmana tornéssim a rebre queixes perquè la policia municipal està multant ciclistes que van en bici, en compte, per vorera de la carretera Barcelona on, tothom sap, que anar per la carretera és comprar números per picar la porta de Can Poch.

La caça contra el ciclista gironí s’ha convertit en una constant pel govern convergent. Mentre fan rodes de premsa explicant les bondats del seu urbanisme, el dia a dia és ple de sancions contra ciclistes, molts d’ells pel simple fet d’anar per la vorera en zones on l’alternativa és la disputa amb el cotxe sense cap seguretat. Amplien una estació de Girocleta però ens envien a jugar-nos-la cada dia per la por a ser multats. És cert que hi ha ciclistes incívics, però de conductors de vehicles de motor n’hi molts més (no respecten velocitats, pas de vianants, sorolls,…), per exemple, però en canvi l’Ajuntament no fa cap campanya específica al respecte. Es tracta de protegir vianants i ciclistes i no d’enfrontar-los entre ells perquè el cotxe visqui tranquil. I fixeu-vos que parlo de “ciclistes gironins” perquè hi ha tot un altre col•lectiu, aquell que ve a fer turisme a la ciutat, que tot i que ser com bòlids pel carrer Ciutadans, mai reben advertències. Ja se sap que Mr. Marshall… També en això hi ha classes per Convergència.

I deixeu-me fer un apunt més sobre bicicletes i seguretat. Com és que la policia municipal atura persones negres per preguntar-los d’on han tret aquella bici? Estic prou convençut que als blancs aquesta pregunta no ens la fan mai. Racisme de manual que viuen gironines i gironins en un tema tant banal com pot ser el d’anar en bicicleta per la seva ciutat. Em sembla increïble. Com deia al principi, Girona ha millorat en aquests últims anys pel que fa a la bicicleta. Se’n fa més ús i hi ha alguns carrils bici més. Tanmateix, el ritme de transformació en el model de mobilitat no és el que necessitem. Ens cal un abordatge més estructural. Conjuntament amb el transport públic i més limitacions al vehicle de motor privat, ens hem de posar les piles. I fer-ho passa també per educar en el ciclisme, en els drets i en els deures, i aprofitar la Setmana de la Mobilitat Sostenible de la qual hem passat com a ciutat, i no per posar policies amagats rere les cantonades per multar els gironins que van en bicicleta.

A Copenhage el 50 per cent de les vies ja són compartides, és a dir que els carrers són per bicicletes i per cotxes. A Girona, la dada és molt lluny d’aquestes referències internacionals. Posem-nos-hi. Amb una visió no només de ciutat, sinó de capitalitat d’àrea urbana, liderant per compartir i per facilitar que de Vilablareix a Celrà i de Sant Gregori a Quart tinguem una xarxa ciclista urbana útil i segura.


lluc @llsalellasvilar

Crònica 44: xauxa en estat pur

L’estiu va portar un nou President a la Diputació però tot continua igual a la institució del segle XIX. En tots els sentits. El ple de dimarts passat, per exemple, va mantenir el mateix patró de sempre, cap fiscalització més enllà dels precs i les preguntes de la CUP, respostes sempre a mitges, i el Govern convergent rebent el suport indiscriminat de PSC, ERC i IdS en tots i cadascun dels seus punts. Són tres anys i mig observant dia sí i dia també aquest funcionament deplorable d’una institució pública on se suposa que hi hauria d’haver debat polític i on si no n’hi hagués la CUP només hi hauria despatxos. I sinó, repasseu les actes i tragueu-ne les conclusions vosaltres mateixos.

Dit això, del ple de dimarts cal recollir algunes perles més que interessants sobre les quals se n’ha parlat més aviat poc. Així, si és cert que a proposta nostra vam aconseguir que la Diputació s’impliqui en aconseguir que totes les persones que resideixin al nostre país puguin tenir el dret a vot, no ho és menys que el govern va reconèixer que l’any vinent donarà a dit 400.000 euros públics al futur Museu Thyssen mentre és sabut que les propostes creatives i formatives d’àmbit cultural sorgides des de la demarcació van més que mancades de suport institucional. Veurem la factura final del nou Thyssen però a hores d’ara i sense un projecte on s’expliqui com se sostindrà el museu, el que sí que és clar és que la Diputació hi deixarà centenars de milers d’euros. Anar-hi anant i la baronessa més que contenta que un gínjol.

Sóc sincer: ja no m’estranya gaire res de la Diputació. Això, però, no vol dir que no em continuiï indignant. Com, per exemple, quan reconeixen que el bufet lliure que vam pagar tots els amics i convidats de Miquel Noguer el dia que va ser nomenat President ens ha costat prop de 6000 euros. Una vergonya. Així de clar. Què és això de pagar entre tots i totes la xefla del President i amics? Sabeu com ho va justificar? L’àpat eren productes de Girona. Com deien els nostres avis i àvies: se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Tot i això i la mala llet que em genera, hi ha un tema que em preocupa encara més i que fa referència al Parc Científic i Tecnològic sobre el qual, per cert, ningú ha tingut més informació sobre el seu suposat “rescat” i els problemes de sostenibilitat financera que té.

La qüestió és que ara en un dels espais “propietat” de la Diputació dins el Parc s’hi ha instal·lat una empresa que es diu Wittyap Solutions. El contracte de lloguer, però, té dues particularitats que no han quedat ni molt menys ben explicades. D’un costat, el lloguer no el fa directament la Diputació sinó que el farà l’empresa pública SUMAR que ocupa també un espai de l’edifici Narcís Monturiol. Un fet que li reportarà uns beneficis mensuals. El motiu de l’externalització no s’ha explicat però sembla fet a propòsit perquè la Diputació no es quedi amb el 100 per cent del rendiment de l’actiu. Per un altre costat, malgrat es diu que l’empresa instal·lada és Wittyap, la qual no té ni pàgina web, al contracte hi apareix una altra empresa que és Hewlett Packard. És a dir: exactament qui s’ha quedat l’espai i amb quines condicions? Tota una incògnica a la qual cal sumar-hi que malgrat el contracte i la cessió es van validar dimarts passat 18 de setembre en el ple de la Diputació, l’empresa s’hi va instal·lar abans i va començar unes obres sense que el contracte hagués passat per Ple. Un procediment totalment irregular.

Xauxa en estat pur. Catifes que queden ben resguardades. Un tip de tot plegat.

Expulsades de Girona

2018-09-09_PlaLocalHabitatge_banner (1)1.161 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder afrontar el cost del lloguer. 823 desnonaments el 2017 a comarques gironines per no poder assumir les quotes de la hipoteca. 1122 habitatges buits a la nostra ciutat. 687€ mensuals costa de mitjana un pis de tres habitacions a Girona (un 10,81% més que ara fa un any). Més de 600 habitatges d’ús turístic hi ha actualment a la ciutat de Girona, la majoria al Barri Vell (fa menys de 5 anys, el desembre de 2013, n’eren 39). Com que no disposa d’un parc públic suficient, l’Ajuntament de Girona s’ha hagut de gastar 10.094€ en lloguers de pisos turístics i 13049€ més en hosteleria el primer semestre de 2018 per fer front a l’emergència habitacional de famílies gironines.

Aquestes són les dades que dibuixen la problemàtica de l’habitatge a la nostra ciutat i són el centre de la iniciativa ciutadana que hem impulsat per exigir al govern municipal solucions ja per garantir el dret a l’habitatge. Però en aquest article no us vull parlar de dades sinó posar-hi cares, les cares d’aquells qui pateixen en primera persona el desinterès i la incapacitat del govern actual per fer front a la problemàtica de l’habitatge. I ho faré a partir del cas de la Margarida (que no es diu Margarida) que us mostrarà que,  malgrat ni Marta Madrenas ni Eva Palau vulguin reconèixer-ho, a Girona hi ha gent que es queda al carrer i no per voluntat pròpia.

La Margarida és una senyora d’uns 50 anys que fa temps vivia en un habitatge de lloguer amb la seva parella i que per motius econòmics com a conseqüència de la pèrdua de feina va ser desnonada. Tot plegat va portar la Margarida a malviure en dues places de pàrking a l’edifici on havia viscut sempre. La Margarida portava mesos vivint al carrer, però ella no vol ni ha volgut mai viure al carrer. Això ho tenien clar unes bones veïnes seves que han fet mans i mànigues per trobar-li una llar. S’han desesperat de trucar portes i no trobar solucions, igual que els tècnics municipals es desesperen de rebre gent i no poder donar solucions o poder oferir només solucions deficients.

Poder disposar d’un habitatge avui a la nostra ciutat és una quimera per a moltes, moltíssimes famílies. No només els preus s’enfilen més i més sinó que les exigències i requisits per qualsevol lloguer són inassumibles per moltíssimes persones: entrades de dos i tres mesos de lloguer i contractes laborals indefinits o de llarga durada i amb sous mínims que responen poc a la realitat del nostre mercat laboral, són imprescindibles en qualsevol cas. Sovint, però, també una mirada racista i classista, o com a mínim de desconfiança envers l’altre, per part de qui pren la decisió, esdevé un entrebanc. Tot plegat fa impossible per moltes famílies a la nostra ciutat poder accedir a un habitatge en el mercat immobiliari. Aquí és on ens porta un mercat absolutament desregulat que posa per davant la propietat privada al dret a l’habitatge. Per això és imprescindible l’administració. A Girona, però, el govern fa temps que no fa el que li pertoca i les eines de què disposem són clarament insuficients en un context com aquest.

D’una banda, durant anys tècnics i tècniques de l’oficina d’habitatge han gestionat la urgència dels desnonaments, però el govern mai s’ha atrevit a qüestionar de fons aquesta pràctica promoguda per bancs i altres grans tenidors i que ha portat milers de famílies a perdre la seva llar. De l’altra, no disposem ni de lluny de prou parc públic per suportar les necessitats d’habitatge, ni s’ha treballat per frenar l’augment de preus ni per augmentar el parc de lloguer assequible, que és el que hauria de fer una bona política pública municipal d’habitatge. Per això, quan persones com la Margarida truquen a l’ajuntament, hi troben comprensió per part dels tècnics i tècniques però no solucions vàlides. La mesa d’emergència que assigna pisos públics d’emergència està saturada, només pot fer que prioritzar famílies amb menors i acumula una llarga llista d’espera; la borsa de mediació per lloguer està mig oblidada i no rep pisos nous bàsicament perquè no ofereix ni seguretat ni incentius prou interessants a la propietat; les llistes per accedir a habitatge protegit no creixen més perquè la gent (i els i les tècniques de l’oficina d’habitatge) hi ha perdut la confiança i els ajuts d’urgència que ofereixen des de serveis socials no permeten fer front a les exigències d’accés a un habitatge de lloguer al mercat.

La Margarida ha acabat anant a viure a un poble a l’interior, expulsada de la seva ciutat. Allà els preus de l’habitatge són més econòmics. Les veïnes li han buscat un pis que pogués pagar amb la minsa aportació que rep i han intermediat amb la propietària per superar reticències (no ha estat fàcil) i els serveis socials gironins han fet front a l’entrada (a Girona impossible). Que trist. La Margarida tindrà un sostre però ha hagut de marxar de la seva ciutat i allunyar-se de la seva minsa xarxa de suport. Aquesta és la dinàmica que Madrenas provoca i no fa res per canviar. Potser és que ja li està bé. Potser és el que vol. Una Girona on només la gent amb calers (turistes o residents) pugui viure. Calcem-nos!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Debats absents

ple

Dilluns vam celebrar el ple de setembre. Des del govern es portaven pocs punts, però alguns de rellevants. Un d’ells, la ràdio. Fins a últim moment no vam saber del cert que l’aprovació definitiva de l’establiment del servei de ràdio municipal aniria a ple, el govern ja ens havia advertit que si no comptava amb els suports necessaris, el retiraria, és a dir evitaria un debat en què sortís perdedor. No va caldre, per evitar-ho es va aliar amb PP i C’s, sí, els mateixos que denuncien i difamen la televisió i ràdio públiques catalanes. Des de l’oposició ho vam deixar clar, d’entre totes les opcions el govern va preferir trencar el pacte de consens a què s’havia arribat amb tots els grups municipals i tirar pel dret, seguint amb una gestió que ha estat nefasta des del primer moment i que molts tenim clar on acabarà.  De la ràdio, ben segur, en tornarem a parlar.

Un altre tema rellevant era sobre la Devesa. Ens vam quedar sols rebutjant una modificació urbanística que només es justificava per un Pla Especial que el govern ja fa un temps va decidir aturar unilateralment. Per la porta del darrera, el govern ha tirat endavant allò que li interessava de la Devesa per continuar fent i desfent al servei d’interessos que poc tenen a veure amb els del parc. I mentrestant evita el debat del Pla Especial i, per tant, dels usos de la Devesa.

I finalment, la cessió de l’estadi de Montilivi (i entorn) al Girona FC SAD a través d’un conveni al qual vam fer una colla d’al·legacions sense que ens n’acceptessin ni una.  La majoria d’elles, demanaven un compromís més concret per part del club en temes com el suport a l’esport de base, femení i adaptat, sensibilització contra el racisme, el sexisme i la LGTBIfòbia, foment d’un consum ètic i de proximitat i una alimentació saludable o prioritzar les obres de supressió de barreres arquitectòniques al camp. Rebutjant les al·legacions, el govern es negava a deixar per escrit aquests compromisos considerant-ho poc oportú en un contracte a 50 anys. En canvi, però, resulta que sí que es pot fixar a 50 anys el valor d’un estadi com si això no canviés amb els anys o fins i tot el número d’entrades de què vol disposar el consistori (4 llocs a la llotja, 20 entrades per partit i 6 carnets), entrades que encara avui esperem que se’ns informi qui fa servir.

Veient l’ordre del dia, comptàvem que l’apartat de mocions seria llarg, 3 de ciutadanes i 5 de grups municipals. Però sembla, que, també aquí, el govern va voler evitar debats que li poden passar factura. Per això, malgrat haver estat incapaç de gestionar-ho prèviament com tocava, a darrer moment va reunir-se d’urgència amb l’Associació de Veïns de Montjuïc per una banda i va trucar als Clubs d’Escacs Gerunda i Sta. Eugènia per l’altra. A uns i altres els van dir que sí, que es posaven immediatament a treballar allò que demanaven a canvi que retiressin la moció. D’això se’n diu fer política, ben cert, llàstima que calgui que et posin entre les cordes per començar a fer-ne. Llàstima que després d’anys de reclamar-ho, hagi calgut una moció per tal que apareguin solucions que permetin als nois i noies de Montjuïc disposar de transport públic en condicions per anar a l’institut que els toca. Ara tocarà passar de les paraules als fets, estarem amatents.

El de dilluns, va ser, doncs, el ple dels debats absents, els que es van evitar i els que no els va caldre. On sí que hi va haver debat i van quedar clares les postures d’uns i altres va ser en la nostra moció sobre el dret a vot. No hi va haver sorpreses, PP i C’s van donar tota mena d’excuses per evitar votar a favor de que persones que porten anys a la nostra ciutat però que no disposen de la nacionalitat espanyola puguin votar, esgrimint xenofòbia amb conceptes d’aquests que els agraden tant com “immigració legal i ordenada”. Per sort, van quedar aïllats i aquí sí, vam ser majoria defensant avançar pel dret a vot de totes les persones residents. Estarem pendents dels compromisos del govern per garantir que les campanyes informatives i de sensibilització que preveia la moció vagin endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Les webs, el veïnat i l’esquena del govern

El poder convergent ha convertit Girona en una ciutat a doble ritme: en vuit anys ha crescut la desigualtat i la distància entre centre i perifèria. Aquest és un fet objectiu. Paral·lelament, la ciutat ha viscut d’esquenes a la necessitat d’implicar veïnes i veïns en la construcció del present i el futur. Lluny queden les primeres accions convergents que, després de la pressió associativa d’anys, van comportar la creació d’uns pressupostos participats ara ja fa quasi dos mandats. Des de llavors, el desert. L’àrea de participació és una de les grans oblidades dins l’Ajuntament. Només cal mirar els números municipals i la plantilla per comprovar-ho. De fet, Convergència que viu de les rodes de premsa diàries, mai ha destacat aquest àmbit com a estratègic. En això, si més no, han sigut sincers.

Ara bé, una cosa és no innovar i deixar-ho tot tal i com està i l’altre, ben diferent, és directament desestructurar els mínims necessaris perquè la vida comunitària i la participació siguin eines possibles a la ciutat. Em refereixo, a la decisió que ha pres l’equip de govern convergent de deixar d’assumir el cost de manteniment de les pàgines web de les Associacions de Veïns. Una decisió que se suma a les dificultats que ja normalment tenen les entitats per desenvolupar la seva tasca des del voluntariat i l’activisme. La decisió, a més a més, pot comportar la desaparició de la xarxa de l’històric de fins a 10 anys d’aquestes entitats,un autèntic despropòsit des de la perspectiva de la política pública, l’interès general i la memòria col·lectiva. La tornada de vacances made in Convergència és d’essències de partit vell, d’opacitat, olor a Pujolisme.

Aprofito per recordar que des de l’administració local mai s’ha valorat prou les entitats, associacions i col·lectius de la ciutat. Així, per exemple, mentre el PDCAT va com boig per qualsevol promotor privat amb finalitats lucratives, en aquesta ciutat és ben normal que les entitats sense ànim de lucre no trobin ni molt menys les mateixes facilitats. I això desespera col·lectius i associacions que treballen pels seus barris o sectors des de l’activisme i el voluntariat, entenent aquesta pràctica com un fet indispensable si volem tenir vida més enllà dels negocis de pocs. Si volem fer poble. Si volem fer barri. Si volem fer ciutat. Ens cal una ciutat que cregui en allò que fan els seus veïns i les seves veïnes. Allò que passa a les places i als carrers, als centres cívics i a les nostres vides i no trobar-nos amb una administració que hi posi traves.

Per això, com a CUP hem plantejat canvis estructurals a la regidoria de participació perquè aquesta es converteixi en una regidoria transversal arreu, que suposi un canvi de baix a dalt en la concepció de les polítiques públiques. Una mutació que socialitzi la capacitat de decisió i que multipliqui el poder de decidir de les veïnes i veïns. I que mai més, en cap cas, ens trobem amb un equip de govern d’esquenes a la gent, un equip de govern que no és capaç d’oferir un servei públic de webs per les associacions de veïns, eina indispensable per una ciutat democràtica, viva i activa.


lluc @llsalellasvilar