Debats absents

ple

Dilluns vam celebrar el ple de setembre. Des del govern es portaven pocs punts, però alguns de rellevants. Un d’ells, la ràdio. Fins a últim moment no vam saber del cert que l’aprovació definitiva de l’establiment del servei de ràdio municipal aniria a ple, el govern ja ens havia advertit que si no comptava amb els suports necessaris, el retiraria, és a dir evitaria un debat en què sortís perdedor. No va caldre, per evitar-ho es va aliar amb PP i C’s, sí, els mateixos que denuncien i difamen la televisió i ràdio públiques catalanes. Des de l’oposició ho vam deixar clar, d’entre totes les opcions el govern va preferir trencar el pacte de consens a què s’havia arribat amb tots els grups municipals i tirar pel dret, seguint amb una gestió que ha estat nefasta des del primer moment i que molts tenim clar on acabarà.  De la ràdio, ben segur, en tornarem a parlar.

Un altre tema rellevant era sobre la Devesa. Ens vam quedar sols rebutjant una modificació urbanística que només es justificava per un Pla Especial que el govern ja fa un temps va decidir aturar unilateralment. Per la porta del darrera, el govern ha tirat endavant allò que li interessava de la Devesa per continuar fent i desfent al servei d’interessos que poc tenen a veure amb els del parc. I mentrestant evita el debat del Pla Especial i, per tant, dels usos de la Devesa.

I finalment, la cessió de l’estadi de Montilivi (i entorn) al Girona FC SAD a través d’un conveni al qual vam fer una colla d’al·legacions sense que ens n’acceptessin ni una.  La majoria d’elles, demanaven un compromís més concret per part del club en temes com el suport a l’esport de base, femení i adaptat, sensibilització contra el racisme, el sexisme i la LGTBIfòbia, foment d’un consum ètic i de proximitat i una alimentació saludable o prioritzar les obres de supressió de barreres arquitectòniques al camp. Rebutjant les al·legacions, el govern es negava a deixar per escrit aquests compromisos considerant-ho poc oportú en un contracte a 50 anys. En canvi, però, resulta que sí que es pot fixar a 50 anys el valor d’un estadi com si això no canviés amb els anys o fins i tot el número d’entrades de què vol disposar el consistori (4 llocs a la llotja, 20 entrades per partit i 6 carnets), entrades que encara avui esperem que se’ns informi qui fa servir.

Veient l’ordre del dia, comptàvem que l’apartat de mocions seria llarg, 3 de ciutadanes i 5 de grups municipals. Però sembla, que, també aquí, el govern va voler evitar debats que li poden passar factura. Per això, malgrat haver estat incapaç de gestionar-ho prèviament com tocava, a darrer moment va reunir-se d’urgència amb l’Associació de Veïns de Montjuïc per una banda i va trucar als Clubs d’Escacs Gerunda i Sta. Eugènia per l’altra. A uns i altres els van dir que sí, que es posaven immediatament a treballar allò que demanaven a canvi que retiressin la moció. D’això se’n diu fer política, ben cert, llàstima que calgui que et posin entre les cordes per començar a fer-ne. Llàstima que després d’anys de reclamar-ho, hagi calgut una moció per tal que apareguin solucions que permetin als nois i noies de Montjuïc disposar de transport públic en condicions per anar a l’institut que els toca. Ara tocarà passar de les paraules als fets, estarem amatents.

El de dilluns, va ser, doncs, el ple dels debats absents, els que es van evitar i els que no els va caldre. On sí que hi va haver debat i van quedar clares les postures d’uns i altres va ser en la nostra moció sobre el dret a vot. No hi va haver sorpreses, PP i C’s van donar tota mena d’excuses per evitar votar a favor de que persones que porten anys a la nostra ciutat però que no disposen de la nacionalitat espanyola puguin votar, esgrimint xenofòbia amb conceptes d’aquests que els agraden tant com “immigració legal i ordenada”. Per sort, van quedar aïllats i aquí sí, vam ser majoria defensant avançar pel dret a vot de totes les persones residents. Estarem pendents dels compromisos del govern per garantir que les campanyes informatives i de sensibilització que preveia la moció vagin endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Una bossa amb llibres

DolorsBassaUna bossa amb llibres, és el que passeja amunt i avall la Dolors Bassa a la presó. De la vida a la presó, de la situació política, de la família, d’amistats comunes… i d’una colla de coses més en vam parlar amb un vidre al mig, al vis-a-vis de mitja hora que ens va regalar ahir. Mitja hora passa volant però dona molt de si. La Dolors anava accelerada, l’experiència de qui sap que cal aprofitar cada minut. Em va fer pensar en la meva filla de tot just 7 anys quan parla per skype amb una amiga que ha anat a viure a l’altra punta de món, ella és una experta i la Guisla sembla que no sàpiga com posar-s’hi i no li surten les paraules.

Només d’arribar, una mà al vidre, l’abraçada que no ens hem pogut fer. Ella ja tenia el telèfon en mà i parlava i nosaltres hem començat traslladant-li records de tots vosaltres. De la vida a la presó ens ha dit que té alts i baixos, que li ha costat adaptar-se a les rutines de la nova presó que, per ser nova, té més mesures de seguretat que impliquen menys llibertat de moviments dels i les internes i essent un mòdul de dones petit troba faltar persones amb qui conversar. Per això arrossega la bossa, tot el dia llegeix, “més que mai” riu. Llegeix les desenes de cartes diàries que li arriben (totes, remarca) i llibres d’allà o els que li fan arribar. També ens diu que s’apunta a tot el que pot i que sempre que pot intenta donar un cop de mà a la formació de les altres internes o en qualsevol taller o activitat. Si la coneixeu, ja us ho podíeu imaginar que no està de braços plegats.

La Dolors sempre ha estat un remolí d’energia i està acostumada a adaptar-se a tot, a defensar-se i fer-se respectar tant en terreny propi com en terreny contrari. Això és el que continua fent. Per això cada setmana demana la seva llibertat i per això continua mirant endavant. La conversa de seguida ens porta aquí, al futur del nostre país i a la Dolors se li il·luminen els ulls. És ben conscient de la seva realitat i de la difícil situació en què es troben com a preses polítiques davant d’un aparell d’un estat disposat a tot per frenar qualsevol avenç cap a la república catalana i per venjar-se dels i les qui hem gosat intentar-ho. També té clar, però, que només té sentit fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.

Enmig de la conversa sentim avisos per megafonia, ni cas, ens diu ella, però finalment en sona un que sí, “ara sí, se’ns acaba el temps”. Una estona abans havíem comentat que algunes de les persones que visitaven altres internes l’havien reconegut i ella ens deia que n’és conscient, ja que a l’hora de marxar totes es posen davant del darrer vidre per acomiadar-se definitivament i sovint veia com l’identificaven, però que a ella no li agrada aquest últim adéu, té la sensació de saludar des d’una gàbia. Arriba un funcionari i ens recorda que és hora de marxar. Acabem la frase posant de nou la mà al vidre. Una altra abraçada que no pot ser. Tornem cadascú per la seva banda, nosaltres tornem a fora i ella continuarà tancada amb la incertesa del fins quan. Amb aquest pensament, jo giro el cap, abatuda, i la segueixo amb la mirada entre vidres de locutoris i passadissos laberíntics. La Dolors no torna a mirar enrere, té la mirada fixada endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Diguem-li pla de salut

trueta El passat mes de juny el govern gironí va presentar el Pla de Salut de la Ciutat. Un mes abans aproximadament ens l’havia fet arribar per tal que poguéssim fer-hi aportacions. Les vam fer, des de la CUP-Crida per Girona rarament desaprofitem qualsevol oportunitat per dir la nostra en la política municipal. Aquesta manera de treballar incansable sovint ens l’ha reconegut el mateix govern. Així doncs, ens vam llegir el document, el vam treballar entre diverses persones i vam respondre amb un document que reconec que era molt crític amb la proposta de pla. Tenint en compte que havíem pagat 18000€ a una empresa externa per la seva elaboració, crec que tocava. I més si tenim en compte que aquesta mateixa empresa fa poc va cobrar la mateixa quantitat per un altre document que ha resultat ser un fracàs, en aquest cas sobre educació (n’hi ha que es veu que són experts en tot) En tot cas, la qualitat del document ja podeu jutjar-la vosaltres mateixes ja que ara el pla és consultable aquí.

Així a nivell general, és lamentable que un document que pretenem anomenar pla no inclogui ni un pla operatiu, ni un pressupost ni mecanismes d’avaluació. Són elements imprescindibles per desenvolupar les accions i assolir els objectius previstos i per tant, quan no es concreten, jo entenc que no hi ha voluntat real de desenvolupar el pla sinó que simplement hi ha l’interès de fer creure que s’està fent feina.

Al mateix temps, tot i que el document diu que s’ha fet una diagnosi qualitativa, aquesta no apareix en lloc i la diagnosi es redueix bàsicament a una recopil·lació de dades quantitatives extretes d’altres documents que pràcticament ni s’analitzen ni s’interpreten. Aquest anàlisi és el que ha de permetre detectar mancances i necessitats i per tant és la clau per definir qualsevol pla d’actuacions. De la diagnosi, també ens van preocupar algunes dades que desconeixíem i a les quals el document no dóna cap importància com les relacionades amb la Renda familiar disponible (RFDB): mentre l’any 2008, Girona se situava 15 punts per sobre de l’índex de Catalunya, el 2013 ho fa molt lleugerament per sobre (0,9). O la diferència de fins a més de 4 anys en l’esperança de vida segons el barri.

El pla d’actuacions és un altre despropòsit. En línies generals podríem dir que compartim les línies estratègiques i els objectius generals però la concreció en objectius específics i accions és absolutament incorrecte: moltes accions són poc concretes i en cap cas operatives i en ocasions fins i tot estant formulades com a objectius. Al mateix temps, objectius i accions aborden temes que superen les competències municipals i moltes superen de llarg les de l’àrea de salut. Per exemple, apareixen accions sobre esport que no consten en el Pla Local de l’Esport aprovat recentment o accions d’habitatge que l’oficina d’habitatge no té ni de casualitat assumides. Quasi podríem dir que estem definint a través d’aquest pla la política d’habitatge que en canvi no es vol concretar amb un pla local d’habitatge. És, com a mínim, surrealista. També ens sorprenen mancances com el fet que no s’abordi el tema de les barreres arquitectòniques enlloc ni en general la relació entre urbanisme i salut o que, tot i dedicar un extens apartat en la diagnosi a la salut ambiental, després no es prevegi cap objectiu ni acció en aquest àmbit.

Entenem que tot aquest recull d’accions és resultat del procés participatiu però també considerem que un Pla Local de Salut requereix anar més enllà. Se suposa que aquest recull s’ha d’interpretar tècnicament i fer una proposta organitzada i coherent a nivell tècnic tenint en compte les competències, la disponibilitat de recursos humans i econòmics i evidentment el compromís polític de tirar-lo endavant. Tot i els 18000€, tota aquesta feina no s’ha fet. Al mateix temps, la clau d’un pla d’actuació és el pla de desenvolupament, és a dir la concreció d’un cronograma (durant quant temps es desenvoluparà aquest pla, quan es farà cadascuna de les accions…), uns responsables de les accions (quina administració, entitat, àrea, tècnic/a és la responsable de tirar-la endavant) i uns indicadors de seguiment per identificar-ne el grau de compliment. Això no existeix i la seva inexistència ens fa pensar que aquest pla és una declaració d’intensions amb molt poca voluntat de que realment es porti a terme.

Segurament compartim bona part de les accions com a mesures necessàries però la forma com estan formulades les invalida totalment. En definitiva, creiem que aquest és un pla absolutament inútil com a eina de treball per definir l’acció de treball del nostre ajuntament en matèria de Salut i ens preocupa especialment per la importància del tema.

La presentació del pla va venir seguida de la creació d’una taula de salut. És sens dubte una bona notícia però no podem esperar que aquest òrgan participatiu sigui el responsable de la concreció d’aquest pla i sense aquesta difícilment se’n podrà fer el seguiment. Una vegada més, polítiques d’aparador a les quals aquest govern ja ens té massa acostumades.

PD: Ah, i per cert, no, no parla del Trueta. Potser perquè la mirada del govern Madrenas amb el tema Trueta poc té a veure amb la salut, o potser perquè essent un pla estrictament municipal han considerat que no hi té cabuda parlar de coordinació entre administracions ni com a mínim esmentar-hi tot allò que tot i no ser competències municipals afecten considerablement els gironins i gironines. O potser tot plegat.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple d’agost al juliol

Dimarts, tot i ser juliol, vam fer el ple ordinari d’agost. D’entrada, convé saber que fem ple d’agost només d’ençà que el secretari va dir que si no fèiem ple no podíem percebre les indemnitzacions pertinents (lògic) però fins aleshores tots els regidors i regidores cobraven sense haver fet el ple. Coses de la vella política.

IdentalDit això, va ser un ple sobretot calorós i que va pujar de to en diversos moments (i no pas només per la calor). Només de començar, les meves paraules de recolzament a les afectades per l’estafa d’Idental van provocar una reacció d’indignació per part seva pel que entenien com una manca de recolzament de l’alcaldessa pel seu cas. La pujada de to va provocar que Madrenas optés per parar el ple. Sens dubte, l’estafa d’Idental no és culpa i poc té a veure amb l’Ajuntament de Girona, però també és cert que situacions com aquestes en què la ciutadania es troba desvalguda davant de la pitjor cara del capitalisme haurien de trobar l’acompanyament i suport del seu ajuntament. Esperem que la seva presència el ple hagi permès al govern rectificar la seva actitud i trobin en l’ajuntament de Girona un aliat en la seva lluita per recuperar els diners invertits i la dignitat i fins i tot la salut perduda.

Just després d’això, el primer punt de debat va ser com una gerra d’aigua freda, una oportunitat perduda per posar contra les cordes un govern que fa massa temps que desatén les demandes de les treballadores d’Eulen. Es portava a votació la pròrroga del contracte de neteja d’edificis municipals i, aparentment, hi havia una majoria a l’oposició per evitar aquesta pròrroga d’un any forçant una mena d’allargament forçós del contracte durant el qual el govern gironí es veuria obligat a moure peça en favor dels drets laborals de les treballadores. Malgrat el seu compromís amb les treballadores, però, ERC va decidir “pactar” una abstenció que juntament amb el vot favorable del PP i el govern permetia tirar endavant la pròrroga. El pacte pràcticament era calcat al que en el seu moment un PSC al govern havia acordat amb les convergents i que ha incomplert durant els dos anys de contracte. Lamentable, doncs, tan l’incompliment del govern com que a ERC hagi tornat a caure al parany on ja havia caigut el PSC. Mentrestant, qui hi surt perdent, són les treballadores d’Eulen que tornen a sentir-se desateses i traïdes i continuaran patint precarietat, vulneracions de drets laborals i persecució per part d’aquesta empresa amb el vist-i-plau d’aquells qui es diuen ser els seus representants. Lamentable.

Després d’uns quants punts d’acord més, un per a l’establiment del Servei Municipal de Casals d’Estiu que va quedar sobre la taula (un moviment de darrera hora que convindrà que aprofundim) i alguns que van entrar per via d’urgència, ens vam plantar a les mocions. 5 en total. Una del PSC per consolidar la figura de l’educador de carrer i dinamitzador comunitari, unes figures claus al nostre entendre però que van incorporar-se durant el seu mandat amb una temporalitat que ha estat font d’inestabilitat des del primer moment. Convé saber-ho. Una del PP de picabaralla amb el PSC per haver eliminat aquests des de Madrid (tela!) una important dotació prevista per a les entitats del 3r sector. La nostra, amb diverses propostes per promoure la llengua catalana des del consistori, que durant aquests anys ha oblidat absolutament la política lingüística i ha ignorat els espais de participació existents en aquest àmbit. La d’ERC insistint en una proposta ja aprovada el 2011 a instància nostra per reclamar que el vial previst a les hortes de Sta. Eugènia desaparegui definitivament del planejament. I la moció mediàtica de C’s exigint transparència a partir del cas de l’ús del cotxe oficial per part de Madrenas per anar al parlament. Moció que només ha aconseguit fer valer el discurs victimista de Madrenas al·legant la seva seguretat (que si bé és absolutament justificable poc té veure amb què en 5 ocasions decidís utilitzar el cotxe oficial i no ho fes en la resta de viatges) i l’oportunitat de la resta de grups de titllar el grup de C’s d’oportunistes i poc coherents, amb discursos com el d’en Lluc que va fer pujar els colors a la mateixa Míriam Pujola quan va donar a conèixer que ella tampoc feia públic que estava entrant gratuïtament al camp del Girona i al teatre aprofitant la seva condició de regidora. Tot plegat ens va permetre recordar que ja a principi de mandat, des de la CUP-Crida per Girona, vam fer la proposta d’elaborar un codi ètic per a tots els regidors i regidores i que aleshores cap altre grup va estar-hi disposat (veieu-ho aquí)

Una part de control i precs i preguntes més ràpida del que és habitual ens va portar a acabar el ple més curt del que estem acostumats i poc després de les 10 de la nit sortíem alguns amb el cap ja posat en les vacances.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Aprendre a nedar. Tan fàcil o tan difícil.

Mulla't per l'esclerosi múltiple a la Piscina Municipal de la Devesa de Girona, a les 12 del migdia,

Aquest matí, com acostumo a fer molts dies d’estiu he anat a la piscina municipal amb la mainada  i us en volia compartir dos anècdotes/reflexions. En primer lloc, al vestuari m’he trobat una senyora que m’ha identificat com a regidora de la CUP i m’ha dit “és la primera regidora o regidor que hi veig a la piscina municipal” (a excepció del dia del Mulla’t, li he dit jo, quan tots/es venen a fer-se la foto). La reflexió l’ha fet ella dient que potser si hi vinguessin més sabrien les coses que hi passen i ha afegit que ella ja s’ha cansat d’enviar missatges a la bústia d’avisos. No m’allargaré per aquí però d’aquesta breu conversa n’hi ha per fer-ne unes quantes reflexions.

L’altra cosa que us volia comentar és un fet que ja havia observat altres anys i és la segregació que es dona també en els casals d’estiu, potser igual o pitjor que l’escolar. I un dels aspectes que crida més l’atenció d’aquest fet és la quantitat i edat de la mainada que porten braçals i que, per tant, no saben nadar. És evident que les realitats familiars de la mainada gironina són molt diverses. Hi ha criatures que tenen piscina a casa i des de ben petites poden fer cursets de natació, o poden pagar i tenen qui els porti a les piscines públiques o privades de la ciutat i a la platja quan ve l’estiu. Però també n’hi ha que possiblement només vagin a la piscina amb el casal d’estiu, a la platja ben just i mai ningú els ensenyi a nedar. De fet, a alguns només els queda l’alternativa de rius, recs i basses i això sovint ha tingut conseqüències fatals, l’any passat mateix vam haver de lamentar la mort d’un nen a les hortes de Santa Eugènia.

Una política d’educació i esports que pretengui fomentar l’equitat i donar oportunitats a tota la mainada gironina hauria de tenir en compte aquesta realitat i buscar-hi solucions. És habitual, sobretot en municipis de la costa que es promogui l’aprenentatge de la natació a les escoles en el marc de la matèria d’educació física. Potser també a Girona hauríem de valorar aquesta possibilitat, potser caldria fer-ho en aquelles escoles on el percentatge de nens i nenes que a partir d’una determinada edat no sàpiguen nedar sigui més alt. Amb un regidor d’educació i esports acabat d’estrenar, li farem arribar la proposta, serà la primera prova per saber si la igualtat d’oportunitats és o no una prioritat a la seva regidoria.

[imatge: Sara Cabarrocas, extreta de El Punt Avui]


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Petita història d’un expedient

Avui us explicaré la història d’un expedient que vam sol·licitar consultar. Us explicaré la història d’aquest expedient que encara estic esperant tot i que us en podria explicar moltes de similars, històries d’opacitat, deixadesa o oportunisme (o una mica de tot) del govern gironí en relació amb l’oposició. I dic govern i hi insisteixo perquè en aquests periples t’acostumes a creuar i a haver d’interlocutar amb tècnics i tècniques que som conscients que fan tot el possible per respondre’ns correctament i en el termini previst i a qui aprofito per agrair-los-ho.

Resulta que fa un mes i mig (el 7 de maig) vaig sol·licitar a través del procediment previst “l’informe d’incompliments d’ADIF elaborat per la persona contractada per a tal fi o, en el seu defecte, consultar l’expedient d’aquesta contractació”. És a dir, volia consultar l’informe promès des de fa un any pel govern i, si no hi era, saber els detalls d’aquesta contractació per intentar esbrinar per què no estava fet (quan i fins quan s’havia contractat aquesta persona, què se li havia pagat, detalls de la feina feta…). Al cap de dos o tres setmanes se’m va donar el permís per consultar l’expedient però tot just fa uns 10 dies que se’m va comunicar que l’expedient estava a la meva disposició per consultar-lo a secretaria. Vaig poder fer-ho dilluns passat i la meva sorpresa va ser espatarrant.

TAVgirona

L’expedient constava de només 3 pàgines que corresponien bàsicament al que inicia l’expedient, l’informe tècnic de proposta de contractació. RES MÉS. L’informe realitzat a finals de desembre de 2016 deixava clar que el contracte era per 6 mesos, per tant, fins a juny de 2017. Pels serveis “per dur a terme les tasques de supervisió les obres que ADIF realitzarà a la zona de l’estació situada al parc central (llosa), en relació a l’acabament de la reposició de les zones afectades per les obres del TAV i a la substitució del finguer actual per una marquesina” es pagaria la quantitat de 10.890,00 €. A més es concretava l’obligació de fer informes mensuals del seguiment de les obres així com un informe final.

Superada la sorpresa inicial vaig decidir consultar amb el secretari el procediment a seguir, segons ell l’error podria venir del fet que hi hagués un altre expedient d’execució d’aquestes tasques on constessin els informes (seria greu, perquè recordeu que jo demanava explícitament per l’informe). Sigui com sigui, des d’aleshores intento descobrir-ho sense èxit demanant que se’m facilitin els informes realitzats siguin a l’expedient que siguin. Per això, avui us explico aquesta història encara amb tot de dubtes al cap: es va contractar aquesta persona definitivament? Se li ha pagat alguna cosa? Ha fet la seva feina de seguiment de les obres? Ha elaborat els informes previstos? A qui els ha fet arribar i qui els ha pogut consultar (jo ja sabeu que encara no)? Què diuen els informes? Perquè si haurien d’haver estat ara fa un any encara no se’ns han fet arribar ni s’han fet públics tot i que fa temps que ho demanem tant l’oposició com molts veïns i veïnes de Sant Narcís?

Però, a més de amb dubtes, us escric des d’una certa sensació de desesperació i esgotament davant d’aquest govern incapaç de respectar el paper de l’oposició com a membres també de la corporació municipal, d’intentar permanentment d’apartar-nos i amagar-nos decisions i temes claus per la ciutat però també fins i tot d’utilitzar la nostra feina en favor seu perquè el més divertit de tot plegat és que enmig d’aquest periple l’alcaldessa Madrenas en el darrer ple ordinari va tenir la barra de públicament dir “finalment hem rebut l’informe que si no se’ls ha convocat avui se’ls convocarà immediatament per la setmana que ve poder-los explicar aquest informe-inventari dels greuges que s’han produït amb la construcció de l’estació i tot el relacionat amb el projecte ferroviari” (quina casualitat, eh?). Doncs això era el dilluns 11, fa exactament 14 dies, la convocatòria encara no ha arribat i “la setmana que ve” ja ha passat sencera. Traieu vosaltres les seves pròpies conclusions.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Ple, mobilitat i neteja. Fem valer la majoria a l’oposició.

bus-Girona-SaltEl ple de la setmana passada va servir, entre d’altres, per fer visible la situació de minoria del govern i la força de l’oposició. Això es va poder veure sobretot en dos moments. El primer, la moció sobre mobilitat que vam presentar des de la CUP-Crida per Girona i que es va aprovar tot i el vot contrari de l’equip de govern. La moció apuntava la mobilitat com un repte clau pel canvi climàtic, la millora de l’aire i la pacificació de la nostra ciutat i posava el focus en el transport públic i concretament el bus urbà com a element clau per millorar aquesta mobilitat. És cert que l’aprovació del Pla de Mobilitat, l’aposta per la Girocleta i l’augment dels carrils bici a Girona han permès avenços importants i fer reals i visibles alternatives al cotxe privat a l’hora de moure’s per la ciutat. També és cert, però, que, en canvi, en els darrers anys hem avançat poc en l’ampliació del bus urbà, no s’han augmentat línies ni freqüències i no s’està donant resposta a reptes no previstos com la mobilitat derivada de l’educació obligatòria  (és el cas dels alumnes de secundària que han de desplaçar-se lluny dels seus domicilis per assistir a l’institut de referència a la seva zona). Fer-ho exigiria una dotació pressupostària força superior a l’actual de manera permanent i els plans del govern no han passat mai per aquí. La moció, doncs, incloïa aquestes demandes, noves línies i més pressupost, així com avançar en la gratuïtat i el pagament segons la renta en el transport públic. Es va aprovar i confiem que es començarà a treballar en la propera taula de mobilitat tal i com demanàvem en la moció.

El segon moment en què vam fer valer la superioritat numèrica de l’oposició va ser en la moció urgent presentada a instàncies dels treballadors i treballadores de Girona més Neta. Tot just fa uns dies l’empresa els va comunicar que “a petició de l’ajuntament” els entregava unes plaques identificatives (amb números) per col·locar-se a l’uniforme. La moció es va aprovar i el  govern s’ha hagut de fer enrere. Era l’enèsim intent, després del GPS, de criminalitzar el personal de neteja del Sr. Berloso. La moció, a més, coincidia amb el ple en què s’aprovava la contractació de 4 treballadors més després que s’hagi fet evident la necessitat d’augmentar-ne el nombre per cobrir tots els recorreguts. El govern ha necessitat el GPS per comprovar-ho però els treballadors fa 7 anys que ho denuncien. 4 sous que pagarem des de l’ajuntament entre tots i totes mentre que Fomento de Construcciones y Contratas, que té el 70% de la mixta i va guanyar el concurs acceptant aquestes condicions no posarà ni un euro més. Aquesta és la lògica convergent de sempre. Ells fan el negoci, nosaltres hi posem els calers.

I podria parlar d’un tercer cas, que no va arribar a tenir lloc perquè es va optar per retirar un punt que de fet la majoria no sabíem ni que estava a l’ordre del dia, prou greu. Era un punt referent al cartipàs que ens havien enviat a les 3 de la tarda però del qual encara no havíem ni rebut la comunicació. Un punt que, per tant, pretenien portar a ple sense ni explicar-nos ni encara menys negociar. Un govern del que sovint ens hem queixat que tira pel dret i no té en compte l’oposició, però que a més sembla que encara no és conscient que torna a estar en minoria.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget