500 [es]crits per Girona

Era a principis de 2015 quan vam coincidir que seria bo tenir un bloc d’articles de cara a les eleccions municipals d’aquell maig. Encapçalàvem la candidatura de la CUP-Crida per Girona a l’Ajuntament de Girona i ens va semblar que tenir un espai on compartir idees, impressions, anàlisis i coneixements seria un bon mecanisme perquès les gironines i els gironins tinguessin una finestra on poder conèixer allò que pensem. El nom no fa sempre la cosa però la nostra intenció era escriure i, sobretot, fer una crida a demostrar que una Girona diferent a la projectada per Convergència era i és possible.

Des de llavors, hem fet 500 articles. Aviat és dit. Hem escrit unes 300.000 paraules. Centenars de temes de ciutat tractats, reflexionats i sobre els quals hem sabut construir una opinió. Amb humilitat, crítica i sempre des del respecte. Hem discrepat i molt del govern però hem plantejat també una via diferent i constructiva de fer Girona. La que confiem que farem possible el maig vinent. No han sigut pas opinions estrictament personals, que a vegades hi han sigut, sinó una opinió forjada en el treball de les comissions i les assemblees de la CUP-Crida per Girona, en les converses de bar, en les vegades que ens heu aturat al carrer per comentar-nos que si una ase o una bèstia, en les conferències, taules rodones i debats en què us hem vingut a escoltar i en mil i una experiències que et porta la vida de regidor.

S’acosta el final de mandat i no sabem quina utilitat tindrà aquest blog a partir de la primavera vinent. En tot cas, ens agradaria pensar que, com a mínim, serà un punt d’hemeroteca per aquelles persones que tinguin ganes de saber en quins termes es va produir el debat polític municipal durant aquests quatre anys. Un espai on retrobar idees i propostes fetes en clau d’esquerres, transformadores i independentistes per una capital com és Girona i també per la seva àrea urbana. Perquè si bé és cert que els articles més llegits han tingut a veure amb temes com ara el rei d’Espanya o Germà Gordó, la realitat és que el gota a gota de lectures d’articles sobre Girona Est, la segregació escolar, el model cultural de festivals, les desigualtats socials, el col·lapse de mobilitat que viu Girona, per posar només alguns exemples, són el cos central d’aquests quatre anys de vida.

Els [Es]crits per Girona porten 265.000 lectures. És a dir, una mitjana de més de 60.000 visites anuals. I tenim 162 seguidors i seguidores. Segur que en podrien haver estat molts més, però la xifra fa goig i, fins i tot, respecte. Per nosaltres, que tanta gent hagi considerat que el que expliquem aquí té interès és sorprenent. I, per això, us volem agrair la confiança i les ganes de llegir-nos. El compromís era no callar i dir les coses. Si ho hem complert o no és una valoració que heu de fer cadascun de vosaltres. En tot cas, moltes gràcies per llegir-nos, per compartir aquests anys i, especialment, gràcies a l’Ester i en Toni, regidors i companys de viatge i a en Biel, que sempre ha tingut l’ull a punt per puntualitzar les paraules.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Anuncis

A Girona, ni una més

«La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general», Joan Margarit.

Sí, la repressió ara ens ha tocat a nosaltres. A la CUP de Girona. A gent compromesa. A dos militants. A un regidor. El motiu no és cap altra que haver participat a la vaga general del 8 de novembre i de les mobilitzacions d’aquell dia a l’AP7. Aquest és el «delicte» de fons que els Mossos d’Esquadra assenyalen. Haver-nos llevat a primera hora del matí i haver-nos mobilitzat perquè els resultats de l’1 d’octubre s’apliquessin, per reclamar que els presos polítics fossin alliberats, per denunciar la repressió i l’autoritarisme de l’Estat, per lluitar per un país lliure i just per als treballadors i les treballadores d’aquestes contrades. Fer-ho amb les nostres mans, els nostres cossos i un somriure a la cara, com ja havíem fet l’1 d’octubre o el 3 d’octubre. Per això ens citen a declarar i obren una causa penal contra nosaltres, contra dos militants cupaires. Per res més o, de fet, per tot plegat.

L’estratègia repressiva és tan antiga com l’anar a peu. Res de nou a la Vila del Pingüí. Espantar, assenyalar determinats col·lectius, en aquest cas l’esquerra independentista i la unitat popular, i fer-nos servir com a element dissuasiu per tots aquells que s’estiguin plantejant fer un pas endavant en el seu compromís amb la República Catalana o qualsevol altra lluita social i política. L’Estat espanyol, en aquest cas a instàncies dels Mossos, replegant-se en l’autoritarisme més flagrant per evitar que la llibertat i la raó col·lectiva siguin una realitat en algun racó de la Península. Ja se sap que només faltaria que d’una llavor en germinés una República que fes caure el règim del 78, soldat, si cal, a través de «sacrificis» de catalans. Teoria de Soraya, apunts de M.. Els catalans avui, ciutadans de segona, reprimits de primera. Estratègia de desgast, d’anar-hi posant encausats (mireu-vos l’informe del Minotaure), de dir que pel sol fet de ser com som i pensar el que pensem ja som sospitosos de desafecció i rebel·lia. I no som innocents. És clar que no. De ser com som i pensar el que pensem, som eternament culpables i que duri. I de rebels, cent grams del mateix. Perquè hem mamat que davant de les injustícies i l’autoritarisme d’Estat només ens queda rebel·lar-nos. I fer-ho colze a colze, a places, escoles, carrers, autopistes, i on calgui. Amb les nostres mans, la força eterna, el nostre capital.

Per això, de tot aquest procés judicial en què ens trobem avui dos companys cupaires, com de la resta que hi ha oberts, n’hem de poder treure aprenentatges, però sobretot exercicis de dignitat que reafirmin que efectivament creiem en una República catalana social(ista, per alguns) i democràtica i que defensem l’organització popular, les mobilitzacions i les vagues generals com un element imprescindible per qualsevol societat. Dir que els referèndums són i seran sempre nostres i que, si cal, hi posarem cossos, cares i mirades per defensar-los. Millor dit, per defensar-nos. Afirmar que malgrat que ells ens vulguin imposar la por, vulguin «sacrificar» les nostres vides, nosaltres ens mantenim ferms amb els nostres principis, amb allò que hem fet i defensat públicament. I ho farem no pas per aparença ni postureig, sinó perquè hem decidit no renunciar a ser lliures. En cap cas i sota cap circumstància. I perquè en aquest Estat si abaixes el cap, l’hòstia és doble. Aquell franquisme que no marxa, que tot ho impregna i, especialment, les garrotades. El procés judicial tot just comença, però per sort, la lluita col·lectiva per la República Catalana li porta dies d’avantatge. Ni una més.


lluc  @llsalellasvilar


Girona i el futbol: reptes de primera

Els carrers de Girona van vibrar diumenge i dilluns com poques vegades abans. És el poder del futbol i sobretot de la identificació col·lectiva en un equip que aconsegueix èxits i que representa, si més no en els cànons de l’esport, la ciutat on vius. Del negoci del futbol se n’han escrit rius de tinta, de les seves perversions també. La majoria d’elles, certes. Una crítica necessària en temps de desigualtats, corrupcions i evasions d’impostos. De sous indecents, de pa i circ. Però això no treu que, d’alguna manera, la immensa majoria dels gironins i les gironines estem contents perquè el club de futbol masculí més important de la ciutat hagi arribat a la màxima categoria possible. Hi ha una alegria generalitzada i cal reconèixer el mèrit dels jugadors i l’equip tècnic que han excel·lit aquests últims mesos en el seu camp professional amb el nom de la ciutat al pit. L’enhorabona Girona Futbol Club. Sou de primera.

El que vindrà a partir d’ara és difícilment  imaginable per una ciutat que mai ha viscut una situació comparable. Un context en què la ciutat i el club se situen en l’elit d’un esport que, com dèiem, té llums i ombres i, per tant, conseqüències imprevisibles. Des del primer dia, des de la CUP-Crida per Girona hem cregut que havíem de ser al costat de les alegries, emocions i celebracions d’aquests dies perquè són col·lectives i ens interpel·len. Són de tots. O de molts, si ho preferiu. Ara bé, som plenament conscients que ‘La Liga’ és bàsicament un negoci de 20 societats anònimes esportives. Per tant, pensem que mentre és necessari que des de l’Ajuntament es mantingui tota la col·laboració a través  del conveni d’ús de l’estadi municipal de Montilivi amb el club veiem igualment imprescindible que no s’incrementi en cap euro l’aportació que fem amb els diners dels gironins i les gironines. El Girona Futbol Club ha de ser autosuficient per si mateix, i l’Ajuntament ha de prioritzar, en l’àmbit esportiu, aquelles polítiques que fomentin l’esport de base, el femení, l’estructuralment minoritzat, i el que compta amb persones discapacitades. Aquest és el mapa més lògic i nosaltres treballarem perquè sigui així.

A més a més, però, creiem que cal fer un pas més. El club ha dit que vol incrementar els seus lligams amb la ciutat i pensem que la ciutat ha de respondre amb cooperació i valentia. D’una banda, seria interessant que el club assumís un compromís amb valors dels quals en pogués ser un bon estàndard i representant allà on anés. Que el nom de Girona es lligués a idees de fons, de justícia, llibertat i igualtat. Valors de consens que fossin uns estendards de la projecció pública del club. Pensem, és clar, en la defensa de l’esport de base, la netedat del joc però també en definir-se clarament i activa com un club antifeixista, antisexista i antihomòfob, tres elements centrals lligats als drets humans que sovint hem vist escassejar dins el món del futbol masculí. Per què el club no es proposa incloure aquests elements en els seus estatuts, per exemple? I fer-ne bandera. Seria un pas endavant també davant els incidents que han protagonitzat grups feixistes aficionats al club els últims dies. Grups a qui se’ls ha de vetar l’accés al camp i sobre els quals els comandaments policials haurien de tenir una atenció especial i actuar. Seria dir: el futbol pot tenir un compromís amb l’entorn i aprofitar el seu potencial per deixar un món millor. Pensem també en la xarxa amb els barris, l’educació, la llengua, la difusió de la cultura o, fins i tot, el dret a decidir.

Girona viu dividida entre la il·lusió i una indiferència que va acompanyada d’un cert somriure murri dels que no poden amagar certa curiositat pel que vindrà a partir d’ara. El curs vinent serà especial a nivell esportiu per a la ciutat. També a nivell social. Esperem que no sigui únic i que es pugui repetir durant molts anys. Els desitjos són clars. Aquells que vibrem amb el futbol volem vibrar-hi més que mai amb els colors de la ciutat. Sens dubte. De la mateixa manera que molts compartim també que aquest fet no pot condicionar les polítiques públiques de la ciutat ni en l’àmbit de l’esport de base, on hi ha molt de camí per recórrer, ni en la resta del pressupost, on les prioritats haurien de ser unes altres. Deia Eduardo Galeano, un escriptor imprescindible amant del futbol, que “el joc s’ha convertit en un espectacle, amb pocs protagonistes i molts espectadors, futbol per mirar, i l’espectacle s’ha convertit en un dels negocis més lucratius, que no s’organitza per jugar sinó per impedir que es jugui”.  I a nosaltres, que som galeanistes per definició, ens agradaria que Girona pogués ajudar en un doble sentit a fer realitat els somnis del bo de Galeano: per un costat, a tornar una certa essència perduda en el joc del futbol i el seu significat social i per l’altre a tenir un entorn on, com deia ell, no només no molesti que la política sigui democràtica sinó que tampoc ho faci que ho sigui l’economia.  Visca (el) Girona!


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública

La setmana passada des de la CUP-Crida per Girona van presentar una campanya anomenada “Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública”, amb què pretenem situar la qüestió del Trueta i del seu futur en un punt central del debat públic. Fa massa temps que l’actual hospital sobreviu precàriament, amb alguns dèficits de recursos que cal atendre urgentment. I fa massa temps, també, que el debat sobre el nou hospital que es promou des del govern de Girona es basa exclusivament en l’interès municipal per la ubicació, en comptes de prioritzar altres aspectes com el model d’hospital, la màxima garantia assistencial i l’opinió dels diferents agents de la regió sanitària de Girona.

En aquest context, doncs, la sanitat pública gironina malviu entre el desinterès polític i la desinversió econòmica, mentre per contra l’operació de trasllat i construcció de la nova Clínica Girona, el gran projecte de la sanitat privada local, ha centrat debats al Ple gironí i ha comptat amb tot el suport i complicitat institucional del govern gironí de CiU i PSC.

És per afrontar  i capgirar aquesta situació que la CUP-Crida per Girona hem promogut la campanya “Defensem el Trueta, defensem la sanitat pública”. Inversions urgents a l’actual hospital, garantia de drets laborals per als treballadors i les treballadores, i un debat sobre el nou Trueta que es basi en criteris tècnics amb l’objectiu de maximitzar la qualitat assistencial, i que compti amb l’opinió dels diferents actors de la regió sanitària de Girona. Perdre’ns en el debat de la ubicació sense haver resolt i tenir garantida la resta és començar la casa per la teulada.

Us deixem un vídeo que hem fet per explicar els objectius de la campanya:

 


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Càrrecs a dit al govern de Girona: una dinàmica que cal canviar

La setmana passada vam conèixer la sentència sobre el recurs judicial que des de la CUP-Crida per Girona vam presentar contra el govern de l’Ajuntament de Girona, per haver nomenat càrrecs a dit per realitzar tasques directives. Com ja vam explicar en aquest article, la llei diu molt clarament que el personal eventual -allò que comunament anomenem càrrecs de confiança- només pot realitzar funcions “de confiança i assessorament especial”, i, per tant, qualsevol plaça per a desenvolupar funcions de direcció ha proveir-se mitjançant procediments que garanteixin la publicitat i concurrència. Sabem que en el cas de l’Ajuntament de Girona això s’està incomplint, i que el govern utilitza personal eventual per a feines de tipus directiu.

Des que la CUP va obtenir representació al consistori gironí, el 2011, hem treballat políticament per reduir el màxim el nombre de càrrecs de confiança de la institució, i hem alertat reiteradament el govern de l’existència d’un problema legal amb la forma com s’ha estat nomenant el personal eventual i amb les tasques que han estat realitzant aquestes persones. El 2015, després de quatre anys d’intentar sense èxit per la via del diàleg i la negociació que el govern replantegés la qüestió per adequar-se a la llei, vam decidir impugnar judicialment els nomenaments que es van fer a principi de mandat.

Passat un any i mig, ha arribat la sentència. D’una banda, la jutgessa evita pronunciar-se sobre tota una sèrie de nomenaments que en l’actualitat ja no són vigents, perquè considera que no té sentit emetre posicionaments envers actes administratius que ja s’han extingit. Concretament, es tracta del personal eventual que va cessar en el moment que Carles Puigdemont va renunciar a l’alcaldia, el gener del 2016, i que ja no va tornar a ser nomenat. En relació amb això, ens sembla greu que per culpa de la lentitud del sistema judicial no s’hagi pogut jutjar i resoldre a temps el recurs relatiu a aquests nomenaments.

Respecte al personal eventual del govern que encara és vigent, la jutgessa considera que la modificació de la relació de llocs de treball de l’Ajuntament de Girona aprovada al ple municipal el desembre del 2015, en què es definien les funcions específiques d’aquests càrrecs, és suficient per considerar motivats els nomenaments i ben definides la places que han d’ocupar, en el marc del que la llei estableix com a personal eventual. Per tant, la jutgessa ve a constatar que prèviament a aquesta modificació de la relació de llocs de treball, la praxi dels successius governs -des dels primers nomenaments, que daten d’abans del 2011, fins als nomenaments que van ser objecte d’aquest recurs- respecte a la designació i al desenvolupament de funcions per part de personal eventual ha estat improcedent.

Així doncs, tot aquest procés judicial, des de la interposició del recurs per part de la CUP fins a la resolució emesa per la jutgessa, ha servit perquè el govern sociovergent de l’Ajuntament de Girona es posi les piles i sigui més curós a l’hora de nomenar i designar tasques als càrrecs de confiança. Sens dubte, ha estat un pas endavant que ha permès, per exemple, que figures inequívocament directives com el gerent hagin desaparegut. Tot i aquesta millora formal, però, sabem que a la pràctica molts d’aquests càrrecs de confiança continuen desenvolupant avui funcions directives. Ho sabem perquè alguns treballadors i treballadores ens ho traslladen, i perquè sovint ho veiem amb els nostres propis ulls. I això ha de canviar.

Queda feina per fer, i per això des de la CUP-Crida per Girona proposem que en els propers mesos l’Ajuntament de Girona es doti d’un protocol que reguli i limiti la contractació de càrrecs de confiança, i que pugui garantir que les tasques que desenvolupin siguin coherents amb allò que preveu la llei. Un document que reguli els càrrecs de confiança del govern i que també serveixi per al nomenament dels assessors del grups municipals, on des de fa temps demanem canvis, millores i control. Tot plegat per garantir una política de personal a la nostra administració local basada en la igualtat d’oportunitats en base al mèrit i a les capacitats, i una gestió per part dels representants polítics el màxim de transparent, ètica i amb vocació de servei públic.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Ens els deixem perdre

Dimecres ens arribava la notícia de treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Girona que estan rebent la notificació de que no se’ls renova el contracte. Sí, perquè tot i el mite del funcionari de tota la vida, cal saber que a l’Ajuntament de Girona ara mateix un 39,8% del personal és temporal. Sí, exacte, podria haver dit un 40%. No és una situació nova ni casual, fa temps que la política de gestió de personal passa per perpetuar situacions de temporalitat a través de l’encadenament de contractes i això afecta avui una bona colla de treballadores i treballadors. El que és nou és la por del govern de què aquest fet se’ls giri en contra i la voluntat d’evitar la possibilitat de que tots aquests treballadors i treballadores reclamin els drets laborals adquirits amb aquesta perpetuació.

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERADes de la CUP ho hem denunciat, hem demanat als plens que es busquin solucions, que l’Ajuntament sigui proactiu oferint vies de treball, espais informatius i de negociació conjunts i també personals perquè som conscients que, tot i haver-hi elements comuns, la casuística és molt diversa. Per això ens hem reunit amb sindicats i amb representants dels treballadors i treballadores i els hem fet costat en les mobilitzacions. Avui, però, hem de lamentar que no ha estat suficient.

No ha estat suficient perquè la via que ha escollit el govern ha estat una altra. D’una banda s’ha buscat la manera de regularitzar la situació intentant limitar la possibilitat de treballadors i treballadores a reclamar el seus drets. Volen fer cau i net amb la convocatòria de noves borses amb unes bases que diuen explícitament que si portes més de 24 mesos encadenant contractes, et deixaran uns dies sense treballar (per evitar adquirir el dret a esdevenir fixe). De l’altra, amb els treballadors i treballadores actuals s’ha optat pel ja conegut com a mètode Rajoy: no fem res i deixem que tothom s’espavili pel seu compte i a veure si així, a més, aconseguim que es creï una mena de competència entre sectors afectats amb allò del divideix i venceràs.

El resultat és que mentre l’Ajuntament està immers en preparatius per aquestes festes, n’hi ha que van rebent la confirmació a la incertesa de fa mesos, les festes les hauran de passar buscant feina. Treballadors hàbils i coneixedors de la seva feina, treballadores reconegudes pels seus companys i superiors, uns i altres amb l’experiència d’anys a la casa i un bagatge acumulat que ara el govern sociovergent deixa escapar per la incapacitat de donar resposta a una legalitat que suposadament havia de protegir els treballadors i treballadores i que aquest govern, com part de l’empresariat, els gira en contra. Un menyspreu absolut a la dedicació i a la feina ben feta d’una bona colla de professionals que des de la CUP no tan sols no podem compartir sinó que rebutgem fermament. Per tots ells i elles, per tots vosaltres, seguirem insistint. Estem a la vostra disposició.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Pla Integral de Sant Narcís, un calaix massa pendent d’obrir

Ara farà un any Girona va viure un ple extraordinari a la Plaça del Vi per debatre sobre el reivindicat Pla Especial de Sant Narcís, una eina que ha de servir per impulsar una recuperació i dinamització d’aquest barri del Sud de la ciutat. Aquell ple es va convocar gràcies a la petició de vuit regidors de l’oposició, els el de la CUP-Crida i els del PSC, aquests últims ara a l’equip de govern. El ple, doncs, es va fer a petició d’una part de l’oposició que reclamava que el debat sobre Sant Narcís i les eines que han de permetre reactivar un barri condemnat amb les obres del TAV i la política excessivament centralista de l’actual equip de govern fossin una prioritat de legislatura. Aquell dia ja vam expressar que malgrat el procediment no havia estat suficientment pactat amb els veïns i veïnes del barri i que, per tant, fèiem autocrítica, enteníem que el ple permetia que es parlés de solucions pel barri de Sant Narcís amb totes les formalitats necessàries. Hi donava dimensió de ciutat. I així va ser (podeu consultar l’acta del ple aquí).

Girona Fotos del barr de Sant Narcís de Girona, amb les seves característiques cases amb jardinet. Un model diferent a Girona.
Girona Fotos del barr de Sant Narcís de Girona, amb les seves característiques cases amb jardinet. Un model diferent a Girona.

De tot aquell debat, crec que és important de ressaltar que en va sortir un text de tots els grups, unitari, per treballar per Sant Narcís. El text deia que es crearia una comissió amb els grups municipals, tècnics i entitats i participació veïnal que redactaria el Pla Integral de Sant Narcís. Però més important encara és repassar els compromisos del Govern aquell 16 de novembre de 2015. Deia Carles Ribas, el seu portaveu: «I això és el que farà l’equip de govern: quan hi hagi hagut el resultat de la taula ens n’anirem a Sant Narcís i el posarem en evidència de tot els ciutadans de Sant Narcís i el debatrem allà. I d’allà ha de sortir un procés de participació que permeti a tots els ciutadans poder decidir si troben bé allò que la taula ha anat configurant.» Tot seguit l’alcalde Puigdemont contiuava: «Hi haurà un ple extraordinari, tal com ens hi varem comprometre, en les condicions i circumstàncies que havíem pactat tots. I hi haurà un grup de treball que treballarà, que recollirà la feina de la taula per elaborar això que en diem pla integral –no ens barallem pel nom–, entenem el que estan demanant. Entenem que, per un costat, hi hagi una eina urbanística, que hi ha de ser (…) Però que ha d’anar molt més enllà que una eina urbanística, i tant que sí. I que ha de recollir iniciatives que estan ben valorades pel barri –ho han dit els seus representants– (…) i que ho hem de presentar amb els veïns i els hem de demanar que ens ajudin a millorar-ho i que si cal ho validin amb la seva participació. És clar que sí.» .

Un any després, Carles Ribas continua essent portaveu del govern, Marta Madrenas ha substituït Carles Puigdemont al capdavant de l’alcaldia gironina sense moure ni un pèl les seves polítiques i Sílvia Paneque (PSC), una de les impulsores del ple extraordinari, és Tinent d’Alcalde gràcies a un acord sociovergent. Tanmateix, malgrat les paraules i tot el que es va dir ara fa un any, el Pla Integral continua ben aturat i el ple promès per Puigdemont ni tan sols s’intueix a l’horitzó. Cert és que es s’han fet tres reunions amb veïnat i partits, una just després del ple, una quan va començar l’accidentat alcalde Ballesta i una sobre el Finger de l’estació del TAV, però el projecte de pla continua sense ser discutit ni a nivell de barri ni a nivell de ciutat. A l’oposició no n’hem tingut cap notícia, per exemple, durant aquests 365 dies. Ni de terminis ni de contingut. La part urbanística de l’assumpte, que tèoricament ja fa anys que està ideada en un projecte presentat per un equip d’arquitectes, continua endreçada en un calaix. I així es perpetua la idea que no cal fer res o, si més no, que malgrat els discursos, els barris no són prioritat d’aquells que avui comanden la ciutat.

Ara fa un any, els cupaires vam haver de sentir de tot per part d’un Govern que defensava que ja ho tenia tot a punt i que no entenia a què treia cap l’extraordinarietat del ple. En aquell moment, des de la humilitat que procurem practicar vam fer un vot de confiança però vam demanar celeritat i ni un pas enrere. Un any després, no és que jutgem nosaltres els fets és que ho pot fer tot Girona. I Sant Narcís més.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas