Quan són les institucions qui ens agredeix

5cad3d3a-981b-43c4-b700-6db035886b60Avui comencem el IV Seminari Feminista amb la il·lusió de continuar portant debat feminista a la nostra ciutat i de que aquest seminari de tardor hagi esdevingut ja referent per a moltes feministes de la ciutat. En la línia d’anar generant reflexió i coneixement des del feminisme, enguany hem volgut centrar-nos en la violència institucional i ens ha sorprès que tot i que des del feminisme fa temps que s’ha incorporat aquest concepte són pocs els articles, estudis o jornades que s’hi han dedicat.

Que el patriarcat és estructural i que per tant el masclisme és arreu és una evidència reconeguda, però no som prou conscients de com això es plasma en tot el funcionament de la nostra societat i encara menys de la indefensió en què ens situen les institucions que en teoria han de vetllar pels nostres drets. Per què, què passa quan són les institucions les que ens agredeixen? És precisament aquesta pregunta la que intentarem respondre al llarg de les tres sessions del seminari.

En la primera sessió, avui, parlarem de la violència institucional contra les dones migrades, abordarem com la llei d’estrangeria condiciona les dones i facilita les situacions de violència sexista i coneixerem què passa en el control de fronteres i com les dones són agredides víctimes també del masclisme present a les institucions. Per això comptarem amb la Cristina Fernàndez, investigadora sobre drets humans, migracions i feminisme actualment a la Universidade da Coruña i que ha col·laborat amb plataformes com Tanquem els CIE’s; i també amb Mònica Caldas, cap del programa de Suport Jurídic de Càritas Diocesana de Girona on assessora a dones migrants.

La segona sessió estarà dedicada a la violència masclista als recursos institucionals i comptarem amb Patricia Orejudo, que ha estat assessora de Women’s Link amb qui va redactar l’informe Mujeres en los centros de internamiento de extranjeros (CIE) realidades entre rejas. Amb la Patricia, parlarem precisament de la violència contra les dones que s’exerceix en centres institucionals com els CIEs.

En la tercera sessió ens centrarem en la revictimització que han de suportar les dones que han patit violència masclista durant el procés de recuperació. Ahir mateix, en el Sense Ficció que TV3 destinava a la violència masclista en el si de la parella, escoltàvem les reflexions de una bona colla de supervivents en aquest sentit, denunciant el tracte rebut pel sistema judicial des del moment que es plantegen posar una denúncia, però també el paper que juga l’entorn o els mitjans de comunicació en aquesta revictimització. Per parlar-ne, al seminari comptarem amb la presència de la Júlia Humet, de Dones Juristes i Sílvia Ballesteros, advocada de SIAD. Dues advocades amb experiència en l’atenció de dones víctimes de violència masclista amb qui podrem reflexionar sobre què cal canviar per evitar aquesta violència institucional que genera revictimització.

En definitiva, avui comencem un seminari agosarat en què parlarem d’algunes de les formes de violència més invisibilitzades i també més difícils d’afrontar. Violències masclistes que sovint pateixen les dones més vulnerables i amb menys recursos per fer-hi front. Uns debats imprescindibles per conèixer les múltiples cares del masclisme i continuar avançant juntes en la lluita contra el patriarcat de què emanen. Us hi esperem!


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

Un pensament sobre “Quan són les institucions qui ens agredeix

  1. Benvolgudes,
    Em ve de gust fer-vos avinent un parell de punts de vista que, des dels vostres inicis, m’he anat formant del vostre quefer a l’àgora pública. Entorn al primer -i que comparteixo- té a veure amb el qualificatiu d’anticapitalisteses. Doncs ja és d’una absoluta certesa que amb l’actual model neoliberal -ja desbocat del tot- sols i únicament s’aconsegueix refermar allò de: el ric, més ric i, el pobre més pobre”. La qual cosa ja desenmascara el discurs i relat d’aquells que encara el defensen. El segon punt ja té a veure amb aspectes que em resulta dificil de compartir. 1er.: la vostra visió de ‘racisme’; 2on.: l’opinió que us mereix l’Estat d’Israel. Hi hauria un 3er. punt que té a veure amb les vostres “linies vermelles” pel que fa a col.laborar amb altres forces del sobiranisme/independentisme. Però no sé l’espai de que disposo…
    El racisme d’aquesta societat. Al meu parer no veig que feu distinció entre els “braços oberts” que pot tenir una societat democràtica pel que fa a l’acolliment de persones que fugen de represions o de la fam i, per altra part, la mateixa actitut d’obertura per part d’una societat -la catalana- que no té sobirania per a res (llevat que considerem les engrunes) realment important pels ciutadans (totes les lleis i normes tombades per l’Estat de caràcter social, p.e.) Com tampoc en afers de migracions. I aqui, fer avinent la insolidaritat i mala fe de l’E.Espanyol quan, ja en temps del sr. Aznar, s’obria l’aixeta a un allau immigratori sense control ni modulació, ja des dels anys 90. En un pais amb més d’un 15% d’atur hom es demana: quin sentit tenia l’esmentat allau tenint un dels aturs més alts d’Europa ? I no només, aqui també hi podem afeigir que amb una de les tases de natalitat més baixes del món. No cal molta intel.ligència
    per adonar-se de la jugada: El neofranquisme, fidel al seu tarannà antisocial i antiobrer, necessitava má d’obra més precària (fins i tot que la dels mateixos aturats) per assolir els seus tant desitjats objectius; entre els quals el de la desregulació laboral. I a fe que ho han aconseguit, i amb les vergonyoses renúncies dels anomenats ‘grans sindicats’. L’immigrant, si més no durant un temps, és algú desemparat -sense coneixement de les lleis, sense familia a qui demanar ajut, etc. És, per tant, utilitzat pel ‘sistema’ contra el món laboral. Per tant, el treballador o assalariat, també ha quedat sol a l’hora de denunciar aquesta falòrnia. Sovint, la seva protesta és qualificada de “xenofòbia” o “racisme” quan, en realitat, volen denunciar allò clàssic -i tant utilitzat per la patronal de sempre- de l’esquirolatge però en versió s. XXI. Països com Austràlia amb millor democràcia que no pas aqui, la seva patronal volia una immigració “fàcil” (com ha succeït a l’E.E·spanyol) per`po els seus sindicats s’hi van oposar perquè tal cosa implica la precarització del mon laboral. En tot cas ha de ser quelcom modulat i sense crear ‘greuges comparatius’. I la pregunta que us faig: aquest país i els seus sindicats son xenòfobs o racistes ? No ser més clars en això és com donar munició a l’extrema dreta. (cont.)

Respon a lleonard garcia Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s