Una bossa amb llibres

DolorsBassaUna bossa amb llibres, és el que passeja amunt i avall la Dolors Bassa a la presó. De la vida a la presó, de la situació política, de la família, d’amistats comunes… i d’una colla de coses més en vam parlar amb un vidre al mig, al vis-a-vis de mitja hora que ens va regalar ahir. Mitja hora passa volant però dona molt de si. La Dolors anava accelerada, l’experiència de qui sap que cal aprofitar cada minut. Em va fer pensar en la meva filla de tot just 7 anys quan parla per skype amb una amiga que ha anat a viure a l’altra punta de món, ella és una experta i la Guisla sembla que no sàpiga com posar-s’hi i no li surten les paraules.

Només d’arribar, una mà al vidre, l’abraçada que no ens hem pogut fer. Ella ja tenia el telèfon en mà i parlava i nosaltres hem començat traslladant-li records de tots vosaltres. De la vida a la presó ens ha dit que té alts i baixos, que li ha costat adaptar-se a les rutines de la nova presó que, per ser nova, té més mesures de seguretat que impliquen menys llibertat de moviments dels i les internes i essent un mòdul de dones petit troba faltar persones amb qui conversar. Per això arrossega la bossa, tot el dia llegeix, “més que mai” riu. Llegeix les desenes de cartes diàries que li arriben (totes, remarca) i llibres d’allà o els que li fan arribar. També ens diu que s’apunta a tot el que pot i que sempre que pot intenta donar un cop de mà a la formació de les altres internes o en qualsevol taller o activitat. Si la coneixeu, ja us ho podíeu imaginar que no està de braços plegats.

La Dolors sempre ha estat un remolí d’energia i està acostumada a adaptar-se a tot, a defensar-se i fer-se respectar tant en terreny propi com en terreny contrari. Això és el que continua fent. Per això cada setmana demana la seva llibertat i per això continua mirant endavant. La conversa de seguida ens porta aquí, al futur del nostre país i a la Dolors se li il·luminen els ulls. És ben conscient de la seva realitat i de la difícil situació en què es troben com a preses polítiques davant d’un aparell d’un estat disposat a tot per frenar qualsevol avenç cap a la república catalana i per venjar-se dels i les qui hem gosat intentar-ho. També té clar, però, que només té sentit fer un pas enrere per fer-ne dos endavant.

Enmig de la conversa sentim avisos per megafonia, ni cas, ens diu ella, però finalment en sona un que sí, “ara sí, se’ns acaba el temps”. Una estona abans havíem comentat que algunes de les persones que visitaven altres internes l’havien reconegut i ella ens deia que n’és conscient, ja que a l’hora de marxar totes es posen davant del darrer vidre per acomiadar-se definitivament i sovint veia com l’identificaven, però que a ella no li agrada aquest últim adéu, té la sensació de saludar des d’una gàbia. Arriba un funcionari i ens recorda que és hora de marxar. Acabem la frase posant de nou la mà al vidre. Una altra abraçada que no pot ser. Tornem cadascú per la seva banda, nosaltres tornem a fora i ella continuarà tancada amb la incertesa del fins quan. Amb aquest pensament, jo giro el cap, abatuda, i la segueixo amb la mirada entre vidres de locutoris i passadissos laberíntics. La Dolors no torna a mirar enrere, té la mirada fixada endavant.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s