Crònica 43: El discret encant de la Diputació

En l’última setmana la Diputació de Girona ha viscut dos episodis que sintetitzen prou bé com funciona el poder local de la mà del PDCAT. L’origen de tot plegat és la dimissió de l’antic president de l’ens, Pere Vila, després de ser designat Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Parèntesi: Vila ja té la col•lecció de cromos sencera: perquè ha sigut alcalde, President del Consell Comarcal, Diputat, President de la Diputació i ara Delegat del Govern. Bé, aquest canvi implica que l’alcalde de Banyoles, Miquel Noguer agafi el relleu al capdavant de l’ens provincial. Fins aquí, «normalitat institucional».

De fet, tots prevèiem un ple de tràmit per certificar el canvi de lideratge. Anàvem ben errats. Ahir quan vam arribar a la Diputació hi vam veure una història ben diferent. Parafernàlia. En primer lloc, ens va sorprendre la preparació d’un dinar a peu dret al pati de l’edifici per a treballadores i per a totes les persones convidades, amics i familiars del nou President, la cúpula del PDCAT i sectors empresarials de les comarques gironines. L’àpat va ser finançat per les butxaques de tothom i tenia com a objectiu celebrar de forma privada que Noguer era president. Un petit escàndol. Recursos públics per finalitats privades. Com si allò fos un palau de la Girona medieval i Noguer en fos marquès. Això sí, per quedar bé, l’àpat era fet a partir dels productes «Girona excel•lent». Que nosaltres som gironins i això no ens ho treu ningú, eh? Pit amunt.

Més enllà del dinar, l’acte d’ahir va servir per veure com, excepte nosaltres, tots els partits (ERC-PSC-IdS) van donar suport al candidat del PDCAT sense res a canvi. Perquè toca. Seguidisme conservador. Un fet que va anar acompanyat d’una constatació: en un acte on s’aplaudeixen tots els discursos, si algú aposta per tenir un to crític rep el silenci com a resposta. Ningú va voler (o es va atrevir) a aplaudir el discurs de la CUP, fet en un to de denúncia alhora que constructiu i programàtic. Ningú. Silenci absolut. Els discursos que no raspallen el president de la Diputació perquè sí els molesten i els incomoden ja que els posen davant d’un mirall. El mirall de com han construït el poder durant aquests 40 anys de pseudodemocràcia liberal. Com han mantingut molts dels vicis de l’etapa anterior, privilegis, copets a l’esquena, amiguismes, masculinitat (ahir un 85 per cent de la sala de plens era formada per homes) i recursos públics per a finalitats de pocs. I tot mentre es construïa un «Girona, rai» com si aquí tot fos tan diferent a d’altres indrets de la geografia peninsular. Per això, de seguida em va venir al cap una pel•lícula de Buñuel que em va fer veure el meu pare quan tot just començava l’adolescència: «Le charme discret de la bourgeoisie» (El discret encant de la burgesia). El film, una delícia, retrata la ridiculesa de la Burgesia amb la combinació d’un sopar on hi passa de tot i una bona dosis de surrealisme. La millor hipèrbole del que va passar ahir a can Diputació: tota la burgesia, en el sentit més del segle XX possible, representant una funció pagada per tothom. La incomoditat, a flor de pell.

Aquest acte ha tapat, però, una altra notícia relacionada amb l’ens que no és menys important: la sortida de Ramon Ramos, exalcalde de Blanes vinculat amb el Cas Manga de corrupció i home fort convergent, de la direcció del Patronat de Turisme. Un càrrec que el PDCAT havia mantingut en la direcció d’aquest ens público-privat durant set anys malgrat les acusacions que hi ha sobre la seva figura. La pregunta que es fa qualsevol persona és: per què ara deixa de sobte la gerència del Patronat? La resposta «oficial» és perquè vol anar a fer de cap de gabinet de Pere Vila a la Generalitat – com sempre posant càrrecs públics a dit i sense currículum per poder fer feines d’aquest tipus -. Ara bé, tothom qui ha participat del Patronat sap que Ramos ha exercit un lideratge dins l’ens que mai ha volgut deixar i menys per un càrrec amb molta menys projecció i «internacionalització». Les hipòtesis que corren són moltes i diferents. Tanmateix, la veritat només la podrem saber si aquells que la saben, l’expliquen. A mi em semblaria el mínim exigible tenint en compte que el Patronat té el 90 per cent de pressupost públic (6 milions) i Ramos ha estat cobrant prop de 80.000 euros anuals durant aquests set anys. El mínim a exigir: és la transparència. I que puguem valorar la trajectòria del Patronat els últims anys. Però no hi poseu esperances que aquesta manera d’entendre la política encara és malauradament minoritària a la Diputació. I sinó, fixeu-vos que un dels punts que Miquel Noguer va destacar ahir en el seu discurs va ser que es dedica a la política municipal professionalment des de 1987. 31 anys. Ni més ni menys. Jo encara no tenia ni 3 anys.