Crònica 42. Willy Fog i la Diputació

Washington, París, Singapur, Toronto, Chicago, Los Angeles, Guatemala, Manchester, Leeds, Londres, Tel Aviv, Estocolm, Copenhagen, Buenos Aires, Madrid, Ostrava, Brussel·les, Lausana, Saint Louis, Melbourne, Sidney, Moscou, Essen, Sarajevo, Nova York, Stuttgart, Santiago de Compostela i Torí. 20 Estats i 4 dels 5 continents. Aquest no és el llistat de ciutats visitades per un governant europeu o mundial durant el seu mandat de President o de Primer Ministre, és el recull dels viatges que ha fet com a president de la Diputació, Pere Vila, en els últims dos anys i mig sense tenir en compte que, en alguns d’aquests indrets, ha repetit. Un total de 38 viatges internacionals en menys d’una legislatura (més d’un al mes). Ni tan sols Carles Puigdemont, Montilla, Maragall o Mas van tenir aquest ritme de visites exteriors amb el seu corresponent pressupost públic associat quan eren el President de la Generalitat, però es veu que per exercir bé (sic) la presidència de la Diputació aquests “moviments” sí que eren imprescindibles. Unes dades que cal explicar després que ahir Pere Vila explicités la renúncia per passar a ser Delegat de la Generalitat a les Comarques Gironines.

Quan mirem la motivació dels viatges veurem que la immensa majoria tenen a darrere la “promoció turística”. És a dir, el President de la Diputació s’ha convertit els últims mesos en un agent comercial de la Costa Brava i ha viatjat pel món explicant-ne les virtuts. Una activitat que lliga de valent amb el fet que avui en dia la promoció turística sigui un dels pilars del pressupost públic de la Diputació. De fet, cap altre sector econòmic privat rep aquesta subvenció pública de diners, 6 milions d’euros més la implicació persistent del President i de la resta del Govern, per part de la Diputació. Però més enllà d’això, el que cal posar en qüestió aquí és que una de les principals prioritats del President sigui viatjar pel món acompanyat ja sigui per algun altre diputat de Govern i/o els màxims responsables de protocol i/o comunicació. I més quan sabem que municipis de la nostra demarcació tenen prioritats i necessitats cada dia que els surten per les orelles. Li recordàvem ahir en el Ple de comiat: on són les polítiques de medi ambient o d’educació, Pere Vila? I més enllà del maquillatge, quan es farà una aposta perquè el pressupost immens de la Diputació viri realment a l’eix social?

Tothom sap que nosaltres faríem caure la Diputació aviat ja que es tracta d’una institució lligada a un model centralista, borbònic, del segle XIX i gens arrelat al territori. Tanmateix, en aquest mentrestant abans de la desaparició, el que ens imaginaríem és un President que conegués absolutament tots els conflictes i necessitats dels pobles i les viles de la Demarcació, que s’hi mogués constantment, que liderés polítiques públiques innovadores més enllà de les subvencions “tradicionals” i les partides que es donen a dit per la “bona voluntat” presidencial en un model que ens recorda més al feudalisme que a res més. Però aquesta part no l’hem vista en els tres anys de gestió de Pere Vila al capdavant de la Diputació de Girona i, honestament, no creiem que Miquel Noguer, que fa uns dies ja va representar la Diputació als Smithsonian dels EUA, canviï gaire o gens la perspectiva. De fet, Vila ha sigut un president dialogant i amb un to exquisit, fet que li agraïm, no ha fet fressa després de Torramadé i Giraut però no compartim ni l’obra de govern ni la seva afició viatgera.

Quan era petit em vaig aficionar a la sèrie de Willy Fog que feien a Televisió Espanyola, una adaptació de dibuixos animats de la novel·la de Jules Verne “La volta en món en vuitanta dies”. Era una ficció que entretenia i que et feia viatjar pel món. A la novel·la i als dibuixos, Fog era qui es pagava el viatge en una aposta amb d’altres benestants londinencs. Un segle i mig després de la literatura de Verne, m’empipa veure com les institucions públiques s’acaben convertint en plataformes per voltar món sense criteris ni explicacions de fons i polítiques sobre què es fa a un lloc i un altre. Nosaltres, per exemple, fa dos mesos que vam demanar tota la documentació sobre el viatge a Israel de Pere Vila i Miquel Noguer però, a hores d’ara, encara no ens l’han donada. Així funciona la Diputació i així es gasten els diners (de tots) també des del PDCAT. Amb opacitat i amb ben pocs límits.