La política a la Diputació sempre he explicat que és un cas a part. Els electes no tenen relació amb la ciutadania perquè a l’ens provincial només es tracta amb els municipis. Aquesta és l’explicació més plausible que trobo per entendre com el president de la Diputació es pot permetre saltar-se dos plens seguits i que aquí no passi res. Pere Vila no ha assistit ni al ple de maig ni al de juny però és que tampoc ha vingut a cap de les últimes quatre juntes de portaveus que hem fet. I no penseu que a la Diputació hi hagi gaire ningú que ho vegi com a res excepcional. Els motius sempre han sigut d’agenda. Argument que serveix per a tot en el politiqueig més antic del règim. Ara bé, vosaltres heu vist un alcalde o alcaldessa que es posi altres temes a l’agenda sense tenir en compte quan hi ha Junta de Portaveus o Ple, que és el moment d’explicar la tasca feta, aprovar les polítiques proposades i sotmetre’t a la fiscalització de l’oposició? De ben segur que no. I menys si el sou s’enfila als 75.000 euros anuals (més els viatges per tot el món).
L’últim cop que vaig coincidir en un espai de debat i discussió política amb el President de la Diputació va ser al ple, del 10 d’abril. Aquesta va ser la darrera vegada que es va sotmetre als mínims controls democràtics d’una institució ja per si mateixa poc transparent com és la Diputació. Entremig, s’ha sabut que l’actual President de la Diputació té tots els números per ser Delegat del Govern a les Comarques Gironines. Des d’aquesta notícia tot plegat està com aturat. Tothom sap que Noguer serà president tard o d’hora i, per tant, tothom ja el tracta com a tal malgrat que el president encara és Vila. I els que no compartim maneres de fer estructurals de la diputació gironina ens ho mirem amb cara de circumstàncies. I més quan aquesta setmana hem viscut un nou episodi del que en podríem dir: «la pinça de la política del segle XIX»: tots els partits negociant a esquenes de la CUP per evitar que una moció de la CUP tirés endavant. És a dir, nosaltres vam plantejar una proposta sobre com afrontar la problemàtica dels habitatges d’ús turístic i tots els partits, encapçalats pel PDECAT, van negociar sense ni tan sols dir-nos-ho perquè aquesta no prosperés i semblés que ells sí que feien feina sobre un tema del qual durant tres anys a la Diputació i al Patronat de Turisme només n’hem parlat nosaltres.
Que aquesta pràctica política la tingui el PDECAT com a modus operandi de capçalera no m’estranya. I menys encara a la Diputació on tothom sap que n’han fet de tots colors. Però sorprèn que la resta de partits de l’oposició juguin al joc del Govern i ni tan sols es dignin a parlar amb aquells que estem plantejant propostes ple rere ple. Prefereixen el pacte amb el govern. Sempre i per raons de despatxos. I ens va saber greu, és clar que sí, però entenem que no serà ni la primera ni l’última decepció de la manera de fer política a la pujada del rei Martí. Portem tres anys allà picant pedra i l’estructura està molt cimentada i ancorada en un passat d’un segle i mig d’història. Us ho podem ben assegurar. La desaparició del president les últimes setmanes i les formes amagades i d’esquenes a alguns de fer política a última hora són els dos últims exemples d’una llista llarga. Ens queda un any per continuar fent feina i, si podem, fer-la millor perquè els que vinguin després es trobin aquestes estructures del passat el més desfetes possibles en el camí de la República catalana i, per tant, del final de les Diputacions tal i com s’han entès des del segle XIX.
[es]Crits per Girona 