Sebastià Salellas, el pare: 10 anys en la memòria

10 anys sumen 3650 dies aproximadament. Aquest és el temps que fa que no tenim en Sebastià Salellas, el pare, l’advocat, l’activista, l’amic i el company, amb nosaltres. Una malaltia d’aquelles que arriben anecdòticament un hivern se’l va endur massa de pressa. El trobem a faltar. Per la presència, per les paraules, per les reflexions i també perquè ens escolti. La seva tossuderia empordanesa, el somriure murri i la perseverança d’aquells que creuen que les vacances no estaven fetes per ell eren marca de la casa. Potser perquè a casa seva, a Viladamat, els seus pares dedicant-se al camp, els nostres avis, que tot t’ho ensenyen, no en sabien de vacances o potser perquè la feina i l’activisme eren el seu refugi. Han passat 10 anys d’aquella nit inesperada a l’hospital Clínic però encara ara em trobo gent que m’explica anècdotes, converses o records que no sabia sobre en Tià Salellas. I sempre, una mateixa petició: ens agradaria trobar-nos-el encara que fos un parell de segons al jutjats, al carrer o en un restaurant per coincidir amb la seva “presència”.

Recordo aquell 28 de maig de 2008 i els dies que el seguiren com moments aclaparadors. Desbordants. Tot passava lent alhora que ràpid. La gent, els comentaris, els articles als diaris, la massa de gent en les cerimònies de comiat, la solitud del pis de Girona on havíem viscut sempre, la gent que m’estimava fent-me companyia malgrat que jo em volgués fer el valent. I també moltes llàgrimes, de coneguts i de gent de qui ni tan sols n’havia vist mai la cara. El temps ho posa tot a lloc o, si més no, la vida et porta reptes cada dia que fan que el que va passar fa 10 anys sigui més una qüestió de record que de present. Per això, des del principi familiars i amics d’en Tià vam tirar endavant una Fundació que tingués per objectiu mantenir viva la memòria d’un personatge singular que havia cavalcat sempre en l’esquerra política de la ciutat i del país. CNT, ERC, PSC, Esquerra Unida o Lluita Internacionalista havien sigut projectes on en Tià Salellas va participar més o menys activament des d’aquell maig del 68 fins la seva mort al maig del 2008. Però més enllà de les sigles, el seu era un compromís ferm amb tot allò que sumava en la lluita per la justícia, els drets humans, la plena sobirania de Catalunya i contra un sistema econòmic, el capitalisme, que rebutjava com a principi de vida. Una lluita que combinava amb l’amor a dues terres, l’Empordà “federal” i la Cuba “revolucionària”.

Enguany, que l’aniversari de la seva mort comparteix efemèride amb el record a mig gas d’aquell maig del 68, hem volgut debatre sobre com ha evolucionat l’esquerra. Ho farem des de la vessant filosòfica, amb la Marina Garcés, des de la comunicació amb Mònica Terribas, Sílvia Barroso i Arturo Puente i recordant a través de la literatura referents ja d’aquelles èpoques com August Gil Matamala, en el camp de l’advocacia, o Manuel de Pedrolo, en el camp de la narrativa. Com sempre, són actes oberts que recorren espais on el pare hi feia vida. Aquest és un compromís que mai hem deixat enrere. I que volem mantenir per endavant.

Sovint molta gent em pregunta com viuria en Sebastià Salellas aquests moments de país. Estic convençut que ho faria amb passió, implicat a la seva manera en la defensa dels drets socials i polítics dels catalans i les catalanes i inequívocament compromès amb la República catalana. I això, evidentment, ho faria combinar amb la crítica a unes elits catalanes que han viscut massa temps a les tribunes sense trepitjar el carrer. L’any 1992, el pare deia “És important que l’esquerra torni a les bases, a recuperar el nord i a identificar-se directament amb el carrer. Segurament ells mateixos (els polítics socialistes), si haguessin actuat així, haurien sortit de la seva relació passiva amb el poble i haurien reaccionat en contra de la llei Corcuera, la vigent del Servei Militar, d’objecció de consciència, la llei d’Estrangeria, entre d’altres”.

La política com a eina al servei de la classe treballadora catalana, independentment d’origen, cultura o sexualitat, és un gran aprenentatge que molts ens vam endur d’en Tià Salellas. Un aprenentatge que mirem de posar en pràctica cada dia. I mentre ho fem se’m fa impossible no pensar en les estones que el pare aprofitaria per llegir a ritme de la veu de Maria Callas, esmorzaria dret mentre llegiria el diari cada matí, passaria una estona per la 22 cada dissabte a comprar-se un assaig o un clàssic de la literatura universal, faria el vermut a Can Catoi o jauria a parar la fresca i a fer la migdiada, amb el puro apagat a la mà, sota el pi de Viladamat, una tarda qualsevol d’estiu. I tot, no ho dubteu, mentre ens seguiria exigint més a tots sense abandonar el toc d’ironia empordanesa per suavitzar-ne les formes.

Et trobem a faltar, pare. Però la teva memòria és també un motiu de lluita.


lluc @llsalellasvilar

Anuncis

4 pensaments sobre “Sebastià Salellas, el pare: 10 anys en la memòria

  1. Hola Lluc, un relat perfecte de l’esperit del teu pare. Un lluitador infatigable que només descansava un moment sota el pi de Viladamat. El vaig conèixer a Parets el Nadal del 1969, poc després del maig francès, i teníen a la sang l’efervescència del canvi.
    A mi també m’agradaria que encara fos amb nosaltres, potser faria un xic de llum en la foscor actual per trobar un camí de sortida honest a l’atzucac que vivim.
    Una abraçada.

  2. l’exemple de lluita, compromís i solidaritat perdura entre nosaltres com exemple a seguir.
    guanyarem!!!
    Joan Colomer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s