La metralleta i els homes

Text per a homes:

Aquests dies previs al 8 de març he volgut recuperar lectures en clau feminista. Un dels llibres que més bé il·lustren el patriarcat i la necessitat d’oposar-nos-hi de totes totes és el “Feminisme de butxaca” de la Bel Olid (Angle Editorial). Un dels fragments més clarividents és aquell que diu: “«La meva fantasia és una metralleta. Quan vaig pel carrer i un desconegut em crida alguna cosa: metralleta. Quan el polític de torn fa el comentari masclista de torn: metralleta. Quan el bisbe explica als diaris que com volem que no ens violin, si demanem l’avortament lliure i gratuït: metralleta. Quan a l’escola es valora fins a l’infinit que el pare de les criatures vagi a la reunió, però es donen per descomptat les mares que hi van: metralleta. Quan em fan fora de la feina perquè estic embarassada: metralleta. Quan em diuen que no m’exalti, que no n’hi ha per a tant: metralleta. Podria semblar una fantasia violenta, però no ho és; és una fantasia d’autodefensa.»

La Bel Olid ens posa davant un mirall on s’explicita la necessitat de l’autodefensa femenina en una societat profundament desigual i violenta vers les dones. Utilitza la imatge d’una metralleta com un recurs útil per explicitar la situació diària en què les dones han d’assumir la inseguretat com un element indestriable de la seva vida, simplement pel fet de ser dones. Una societat on els homes som els privilegiats i actuem com a tals, més enllà de la capacitat individual de cadascú per transformar-se i procurar amb més o menys efectivitat deconstruir els rols de superioritat de mascles. I deixeu allò de “No tots els homes són iguals”, perquè més enllà de la evidència lògica de les diferències, la individualització en cap cas pot significar una excusa per relativitzar el conflicte i la violència existent. El llibre és d’aquells que caldria que tothom llegís, com també ho és l’article “El sexo debe ser divertido” de Carmen Magdaleno en què mostra com un element essencial de les nostres vides com és el sexe s’enfoca de manera androcèntrica, és a dir a partir únicament de les necessitats de l’home. Si comparteixo aquestes lectures és perquè ens ajudin a pensar també com a homes i perquè demà tenim una vaga feminista que no hauríem de veure de perfil sinó com una acció política que ens interpel·la directament a prendre consciència i pel feminisme.

Perquè la realitat és que la vaga de demà incomoda la majoria d’homes catalans. I ho fa perquè ens qüestiona els privilegis i la “seguretat” de saber que, encara que sigui al subconscient, sabem que sortim amb avantatges davant de les dones en la societat capitalista on residim. Així de trist i de polític (de fons) alhora. I la pregunta sembla evident: “com pot ser que tants suposats defensors de la igualtat teòrica percebin amb indiferència, amb mofa o amb alerta el que passarà demà?”. O encara pitjor: com és que no fem un treball de fons i estructural per acabar amb aquests privilegis tot i ser conscients de la seva existència quan ens hi parem a pensar? La jornada de lluita de demà, i les prèvies i les posteriors, em semblen la millor oportunitat perquè com a homes fem un exercici revolucionari com és qüestionar-nos i denunciar davant la resta que el patriarcat és sinònim d’una opressió que no podem tolerar. El no fer res és complicitat amb el present desigual. Per això ens toca fer vaga general demà amb un paper secundari a nivell públic, però altament compromès a nivell privat, assumint tasques de cura o de la llar. Com ja hauríem de fer, però malauradament no fem d’acord amb totes les estadístiques publicades.

Desitjo que demà els homes ens sentim incòmodes perquè voldrà dir que la vaga feminista haurà sigut un èxit. Una mobilització que qüestionarà fonaments desiguals on aquest cas, com en d’altres, alguns som privilegiats que hem de deixar de ser-ho. Una incomoditat que, si som revolucionaris, haurem de saber canalitzar en reflexió sobre com actuem en el nostre dia a dia i sobretot en transformar-nos (així com a les institucions i la societat) en el camí d’acabar amb el patriarcat. I tot plegat és urgent perquè estem parlant de vida, perquè parlem de la violència vers la majoria social de tots els pobles del món, les dones.

Ps: Divendres a les 18:30h al Centre Cívic Barri Vell, el Casal Independentista El Forn organitza un taller sobre masculinitats “amb dos pebrots cap a la igualtat”, un espai on precisament podrem treballar tot aquest tema.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s