El 2018 que volem

Aquests dies segur que es parlarà molt de presidenciables, meses del Parlament, propostes de legislatura i camins per seguir desenvolupant la República. Temes imprescindibles. Cal fer-ho més enllà de Tabàrnies i intoxicacions diverses, eina preferida de l’Estat demofòbic en què vivim. Tanmateix, aquells que som a les viles i ciutats picant pedra, que tenim projectes de transformació lligats a noves institucions i a drets socials i polítics no ens podem quedar aquí. L’ascens de l’espanyolisme conservador a molts dels nostres barris no ens pot deixar ni indiferents ni paralitzats. Ans el contrari, ens ha d’ajudar a reflexionar i, posteriorment a actuar. Tenim el dret i l’obligació d’afrontar-ho.

Per això, ara que iniciarem un nou any, el del 2018, i amb l’experiència de l’últim cicle mobilitzador i la tasca feta als municipis des de la unitat popular, ens hem de posar les piles. Tots plegats. Amb una voluntat de construcció, de propostes nítides i comprensibles en el camp de la igualtat social, del medi ambient, de l’educació, la participació i la cultura. Pels drets laborals i polítics. Des de baix, i superant alguns murs que ens volem imposats, des de la unitat popular tenim la capacitat, la força i la voluntat de treballar amb fermesa per construir pols republicans, al carrer i a les institucions, que superin el mur neoliberal, restrictiu de drets i d’esperances, que el PP i l’status quo ens han anat dictant.

Penso, així, en campanyes en barris, pobles i ciutats amb propostes clares, concretes i evidents no només de reversió de les retallades sinó també de superació de l’actual sistema socioeconòmic i institucional. Posar sobre la taula la renda garantida, de salari mínim, la defensa dels serveis públics de qualitat, el combat de la pobresa energètica i l’emergència habitacional, la potencialitat i l’estructuració del debat constituent com a país des de barris i viles, la necessitat de superar amb polítiques públiques la devastació del canvi climàtic i destrucció capitalista, la voluntat de desenvolupar com a eixos vitals la cultura i l’educació, la reivindicació de la lluita contra la corrupció feta i un llarg etcètera. De propostes no ens en falten. Totes elles possibles i transformadores que necessiten a l’hora d’una forta mobilització social i d’una transformació institucional que pot i ha de començar des dels nostres municipis.

L’horitzó del 2019 i de les eleccions municipals començarà tant bon punt girem el calendari. I aquesta és una fita important en la política institucional. Però, com hem dit sempre, no ens hem de moure per això sinó en això, en aquest context, per saber-lo aprofitar abans, durant i després per constituir espais de treball col•lectiu, d’unitat popular que facin dels debats en clau democràtica, social i ecologista una eina imprescindible i permanent arreu. Una passa prèvia al desenvolupament d’aquestes polítiques també a les institucions. El com i, per tant les aliances, serà segurament heterodox, lligat a les dinàmiques de cada territori, però l’objectiu i la priorització del treball de carrer ha de ser una constant els mesos que vénen. A tota hora i teixint propostes que relliguin la materialització de la República amb un benefici col•lectiu per a les classes populars catalanes. Repleguem-nos uns dies si cal per decidir els mecanismes, per veure com multipliquem les forces per fer que el crit “dels carrers seran sempre nostres” passi d’una proclama a una realitat palpable, visible i confortable.

Aquests dies segur que es parlarà molt de presidenciables, meses del Parlament, propostes de legislatura i camins per seguir desenvolupant la República. Ho reitero. Tanmateix, que aquest focus no ens allunyi de tota la feina que tenim a davant més enllà de les tertúlies als mitjans perquè la República no sigui només una proposta que veuen amb ganes 2 milions de persones, amb un mandat democràtic indubtable, sinó que sigui la consecució d’una transformació d’arrel de les nostres vides que se senti com indiscutible

Anuncis

2 pensaments sobre “El 2018 que volem

  1. Una pregunta: Això de “els carrers seran sempre nostres”, té quelcom a veure amb una consigna molt semblant que fa anys el sr. Fraga Iribarne (ministre a la dictadura franquista) va voler fer efectiva?
    Què es vol dir? Què les persones que no pensin d’una determinada manera no tenen dret a caminar pels carrers? O potser és una extensió de la “tolerància” que vol prohibir el proselitisme religiós (pas el polític!, no fos cas que desaparegui el modus vivendi de molts) als llocs públics?

    Atentament, i bona entrada d’any

  2. Bon dia, La frase per mi té el sentit de dir que per molta policia, prohibicions, 155 i repressió que ens vulguin fer, la gent, el poble, no uns o altres, sempre sortirà al carrer per expressar allò que sent i vol. Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s