Un referèndum que ha parlat de vida

Aquests dies em toca viure a cavall de Girona i Barcelona. La militància m’hi porta. He compartit amb diverses persones que això em provoca aquella sensació de no acabar d’estar al 100 per cent enlloc però al mateix temps visc hores i hores de Procés, referèndum, repressió i optimisme. És una mica paradoxal per a una persona a qui li agrada viure amb intensitat i arrelament l’activitat política i que des de fa un temps és habitant de l’AP7 i la via del tren. Per això, les estones, que també hi són, que he pogut viure a Girona han tingut un regust especial. Les he viscut procurant gaudir de cada instant ja que sabia que no les podria viure totes. És així com quan rebobino aquests últims cinc dies no puc evitar sospirar mentre penso en tot allò que hem fet fet.

Des d’aquella benvinguda dissabte al vespre a l’escola Pla de Girona on hi havia més de dues-centes persones a l’assemblea per organitzar la nit i la protecció del centre. El sopar que vam encarregar, les converses amb els prop de 100 persones que ens vam quedar dormir allà. Veure que a tres quarts de 5 de la matinada tothom s’aixecava amb un somriure a la cara. Les 50 persones convençudes que vam entrar les cassoles mentre cinc-centes persones, que defensaven la porta del Pla, feien un silenci impol·lut, ens protegien i més d’una no podia ni volia resistir a les llàgrimes. Veure despertar el dia i observar les cares d’il·lusió de milers de persones. Les trucades i els missatges d’amics que van patir la violència policial indiscriminada al Bruguera, al Centre Cívic de Pla de Palau o al Verd. Més tard a Sant Narcís, al Dalmau Carles, a Pedret o a Taialà. També al Carme Auguet i Vila-roja. Voler ser al seu costat però saber que el deure era impedir que l’Estat fes el mateix a l’escola que ens havia tocat defensar. Les cues d’hores per votar i la paciència de tothom. Conèixer gent. Molta gent. Bona gent. Escoltar les mil i una històries de diumenge. Gaudir-les malgrat tots els malgrats que ens havien volgut imposar.

I que arribés dilluns i la Plaça del Vi tornés a quedar petita quan sabem com n’és de difícil omplir-la. Petita de la gent que hi havia i plena de dignitat que brotava amb les vostres mirades i abraçades. Amb els càntics i aplaudiments. Que sí, que els carrers seran sempre nostres. Que hem vingut a parlar de vida. Que els bombers hi són i hi seran. Que les forces d’ocupació han de marxar i que hem decidit no tenir por. A la tarda mentre els estudiants seguien convocatòries de watsapps, les reunions se succeïen en diversos indrets de la ciutat per preparar la vaga i les manifestacions de l’endemà. A la Plaça Josep Pla prop de 300 persones ens vam organitzar per fer tres columnes de suport a la vaga al cap de 12 hores. I l’endemà al matí érem molts més. A l’AP7 amb companys de Salt, de Sant Gregori, de l’esquerra independentista de la ciutat, i altres entitats i col·lectius vam aturar la circulació durant quasi tres hores. Una experiència que es reproduïa a altres 50 carreteres del país. Com una taca d’oli. Gent convençuda arreu. Era el preludi de la concentració a mig matí i de la manifestació desbordant de la tarda. La més gran de la història de Girona, ocupava ponts i places. Tenir l’orgull de poder dur la pancarta en nom de la CUP.

Des de diumenge tinc la sensació que tothom se saluda molt més. I s’abraça. I teixeix comunitat davant la barbàrie de l’Estat. A poc a poc ens anem buscant i ens trobem per dir-nos mai més sols. I ho fem efectiu. No només a través de paraules formals sinó sobretot a partir de gestos que perduren. Per això, ara que també apareixen dubtes, pors i incerteses sobre com anirà tot no podem perdre el record del que hem fet. Ara que el rei espanyol ha deixat de fer veure el que molts ja sabíem que no era, un demòcrata, hem de girar el cap i recordar aquestes estones que ens han donat tota la força per resistir l’embat de l’Estat. I ho hem de fer, per ser optimistes i estar convençuts que és el moment de fer el pas cap a la República. Junts, amb la capacitat d’autoorganització i suport mutu d’aquests dies tot és possible. Ells ens ofereixen la por, la repressió i el centralisme com a alternativa. I no els hi podem dir que passin. Ni acceptar el seu xantatge. Amb la gent implicada, i la fermesa des de baix hem de dir ara és l’hora de fer el pas. Els dubtes en l’escenari de la Declaració existeixen, és clar. Però jo prefereixo aquests dubtes abans que les certeses que tenim del que passarà si acceptem romandre dins l’Estat espanyol. I més si tot plegat ho fem amb les ganes, l’emoció, la passió i la cooperació d’aquests últims dies. Imparable.

 


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Un pensament sobre “Un referèndum que ha parlat de vida

  1. El dissabte i diumenge van ser dies molt intensos. Emocionant veure la gent de totes les edats i condicions defensant com un sol home les escoles i constatar que el que estem vivint és una autèntica revolució. Història en directe i en majúscules. Felicitats a tots!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s