El referèndum: l’última carta d’impugnació

S’ha escrit i molt sobre el referèndum de l’1 d’octubre. En molts sentits. Hi ha hagut aportacions des de molts àmbits però el debat continua obert segurament per dos grans factors: d’una banda perquè malgrat que el compromís del Govern i el Parlament, amb dues grans forces (JxSI i CUP) i alguns diputats, pocs, de CSQP, ha sigut i és inequívoc, existeixen encara detalls importants de l’execució del referèndum que no han sigut socialitzats amb el conjunt de la població. Això crea incertesa. D’altra banda, la posició equidistant i indefinida de l’espai dels Comuns tampoc ajuda a clarificar el mapa i a situar el conjunt de la població. Un fet, aquest darrer, que a hores d’ara només reforça la posició immobilista de l’Estat. Aquestes incerteses s’aniran esclarint a mesura que passin aquests 50 dies que queden fins a l’1 d’octubre, de ben segur, però em sembla interessant tenir-les en compte. Així mateix, veig imprescindible situar el referèndum en el context actual per poder entendre la seva importància des de l’anomenada perspectiva “del canvi”, de la ruptura, de la transformació o, en definitiva, de l’esquerra. Fer-ho ajuda a dimensionar la conjuntura actual més enllà dels debats d’estiu, les acceleracions de les xarxes socials i les necessitats de clic que tenen els mitjans de comunicació en l’era digital. Un clic que porta a tu, a mi i a tothom de corcoll.

Ara fa 10 anys l’anomenada crisi econòmica mundial començava a aflorar. Els indicis de final del cicle de creixement capitalista es feien patents i començava un procés d’acceleració de la despossessió de les classes populars per poder salvar els grans actors (bancs, corporacions, multinacionals,…) que controlaven les economies mundials, nacionals i regionals. És a dir, si l’estructura econòmica mundial ja estava ideada per concentrar la riquesa en poques mans en el context de la globalització, en aquesta nova fase el poder públic s’esforçava a prioritzar la salvació de les grans corporacions per davant dels serveis públics que les classes populars havien finançat durant les últimes dècades. La majoria sabem de què parlo. Aquest sotrac de l’economia financera i del capitalisme salvatge va conduir a un creixement de l’atur, la pobresa i les desigualtats a la immensa majoria dels Estats anomenats “capdavanters”. L’Estat espanyol i els Països Catalans no en van ser cap excepció i, de fet, en el context Europeu, com tota la riba mediterrània, va ser dels llocs on més evidents es van fer aquestes polítiques. De tot aquest procés en van sortir, com a mínim, un parell d’idees mare que ràpidament van ser majoritàries a escala popular. Per un costat, que havíem viscut instal·lats en una autèntica mentida econòmica, financera i ideològica que no es podia tornar a repetir. Per l’altre, que calia un canvi profund en el sistema, les elits i les seves polítiques públiques i econòmiques. Un canvi que implicava recuperar la sobirania popular, el poder de la gent i la decisió col·lectiva en els afers públics. Havíem de recuperar el poder de la burocràcia financera i buidar de força l’imperialisme present. Fer la nostra petita però convincent revolució.

Aquestes conclusions van derivar en diversos moviments, consensos, mobilitzacions i espais on desenvolupar la lluita. Van significar un creixement d’uns posicionaments que no eren nous i que amb l’onada antiglobalització a principis de la dècada ja havien omplert carrers, assemblees i organitzacions. Existia una triple crisi econòmica, social i democràtica i ens vam plantejar una triple resposta des d’on abordar la “crisi” que molts vam situar com una “estafa” que només en podríem evitar la seva reproducció si hi havia transformacions estructurals. Eren els dies que fins i tot d’una manera hipòcrita Sarkozy i Merkel parlaven de refundar el capitalisme. Remember when? Hi havia façana i aquí alguns volien ser els alumnes avantatjats de les retallades. Per això la proposta des de l’esquerra va ser de transformació i de no deixar-se enredar pels cants de sirena d’unes reformes que els temps han mostrat que no es volien fer. Del capitalisme al socialisme. Es van prendre els carrers. La flama del 15M n’és l’exemple paradigmàtic però no l’únic. Ens vam plantejar quina Europa i quina economia havíem de construir col·lectivament i vam impugnar les institucions polítiques que havien sustentat aquella estafa al conjunt de l’Estat espanyol i evidentment als Països Catalans. A Catalunya, aquest procés va coincidir amb un altre igualment popular, de base i de carrer com van ser les consultes i les posteriors manifestacions per l’11 de setembre per reclamar el dret a l’autodeterminació i la independència. Malgrat que alguns van voler-les controlar, aquestes sempre van mostrar caràcter propi, rupturista i d’impugnació a un model que havia portat no només al bloqueig com a poble amb el ribot i l’Estatut sinó també a un sistema antidemocràtic, corrupte i econòmicament pervers que afectava en especial les classes populars catalanes.

Tot plegat ens va portar en un context on des de l’esquerra plantejàvem una triple impugnació: democràtica, social i política en diversos camps i ho fèiem des del carrer, però també, amb l’entrada de la CUP al Parlament i la creació de nous subjectes polítics, des de les institucions. D’allò, d’aquella força i d’aquell discurs que es plantejava fer trontollar per complet el sistema i que implicava evidentment canvis estructurals i d’institucions, la pregunta adient és: on som avui? La resposta podria ocupar llibres i enciclopèdies però sintetitzem-ho. En l’àmbit econòmic i lligat amb el model continental de la Unió Europea, el discurs és que “ja no hi ha crisi”. No hi ha hagut reformes ni tampoc se’n preveuen a curt termini. Han tancat l’escletxa per dalt. La Unió Europea pateix goteres per l’extrema dreta, però el nostre discurs de “les sobiranies populars” i l’anticapitalisme no ha impregnat de forma suficient, de moment, i ni tan sols hem pogut exercir de tensors de les polítiques públiques a escala continental. Mireu, si no, Grècia i el seu referèndum.

Pel que fa a l’Estat i les seves places, els partits que defensen el règim del 78 (PP, PSOE i C’s) representen el 70 per cent del vot i continuen sent especialment hegemònics mentre les places s’han anat buidant. És cert que Podemos ha significat un canvi en el panorama institucional però avui en dia, com bé reconeix la seva estratègia actual, tan sols contemplen acords amb el PSOE, essent força minoritària, amb tot el que això implica. La paraula República ni tan sols se sent. A més a més, si obrim la panoràmica, veurem que durant aquests 10 anys els únics canvis de calat que s’han produït han sigut el de la Constitució per fer-la econòmicament neoliberal una nit d’estiu i el del rei, un canvi de nom per mantenir la institució més viva que mai. Un altre tancament per dalt. És a dir: en la millor conjuntura d’activisme i consciència política i de carrer a l’Estat en molt de temps ni tan sols s’ha obert cap debat de fons per canviar “absolutament” res. Hi ha hagut irrupció, però no concreció i ara ja es diu que totes les cartes impliquen esperar al 2019. Què voleu que us digui? Això, evidentment, no significa que res sigui immutable, però sí que explica el moment que es viu avui en què dues de les tres vies de ruptura i creació de nous contextos polítics, socials i econòmics han sigut tancats per dalt i no hi ha camí ni per l’optimisme ni per la transformació a curt termini.

Què ens queda? Doncs l’escletxa que també vam obrir des dels carrers de Catalunya. Una escletxa que, com la resta, com més temps passa més complicat és de mantenir-la oberta de bat a bat com ens agradaria. De fet, fer efectiu un canvi estructural deu anys després de l’inici del col·lapse del model de governança, de les institucions i de l’economia és ja únic avui al Sud d’Europa i, evidentment, això implica que tots els actors que defensen l’statu quo (aka grans corporacions, patronals…) estiguin centrant els seus esforços a impossibilitar la creació d’una República catalana. Tancades per dalt la dimensió Europea i la de l’Estat, el referèndum de l’1 d’octubre és l’última carta d’impugnació i de concreció d’allò que fa quasi deu anys vam consensuar com a imprescindible des de l’esquerra. I no ho dic amb cap pretensió de res. Podia haver sigut completament diferent, però no ho és. Els historiadors ja explicaran el perquè d’aquí a uns anys.

Avui, la impugnació a les institucions i al model polític que ha imperat els últims trenta anys es pot fer efectiu a curt termini a Catalunya. Té data i pregunta. 1 d’octubre. Una implicació màxima de tothom, una participació elevadíssima, una superació de les mesures repressives que prepari l’Estat és una victòria del conjunt de classes populars davant d’aquells que han anat decidint des de fa temps. És un avenç dels de baix, dels de sempre hi som i mai se’ns veu, dels que sustentem l’economia. Qui pot rebutjar en una conjuntura com l’actual l’intent de crear una República des de baix? Qualsevol activista, persona compromesa amb els drets col·lectius, cívics i socials, encara que sigui únicament per una qüestió tàctica, ha de fer que aquest 1 d’octubre sigui un èxit democràtic. No fer-ho. No participar-hi, no implicar-se i no defensar amb tots els ets i uts la proposta de resolució democràtica del referèndum de l’1 d’octubre és, encara que sigui per inhibició, que et sembli bé que Rajoy, Aznar, Sanchez i González puguin tancar la tercera aixeta per dalt. És que guanyin els de sempre. És dificultar i postposar fins no sabem exactament quan ni com l’obertura d’un Procés Constituent i una recuperació de les sobiranies que alguns ens agradaria compartir en el conjunt de Països Catalans. És, en definitiva, un tancament per dalt com han aconseguit fer amb les altres dues escletxes que vam detectar fa deu anys. És tirar la pilota endavant i dir al poble català que toca acatar uns anys més la Monarquia Española i la Constitució del 78. I tornar a la simple batalla parlamentària. A la gestió de les engrunes. Val més, doncs, que, entre tots i totes, juguem l’última carta de la impugnació i recuperem allò que ens pertany: la memòria, la justícia, la dignitat i, sobretot, la capacitat de decidir el futur entre totes i tots.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s