Crònica 32. Diputació: la monotonia de l’anar fent

El ple de la Diputació d’aquesta setmana em va fer pensar en aquells diumenges d’hivern a la tarda, calçats amb les espardenyes, tapats amb la manta i la lectura o la televisió com a passatemps. O les tauletes i les sèries si ho voleu fer més actual. Amb una sensació de mandra i monotonia a la sala a l’espera que quelcom d’interessant passés per davant dels seus ulls, diputats i assistents seguien l’ordre del dia amb la mateixa passió que esperes la visita del tècnic que et revisa la caldera. De fet, si repassem les intervencions veurem que el grup d’Independents de la Selva no va intervenir en cap ocasió, el PSC en una i ERC en una altra. I això que l’ordre del dia superava la vintena de punts de debat i votació, decrets i precs i preguntes a banda.vila

La sensació era que hom esperava que la CUP hi poséssim ritme. I ho vam procurar. No pas com un element folklòric o de «divertimento» sinó tot el contrari: com a representants, tenim la obligació de fiscalitzar la feina dels que governen, i en aquesta tasca encara ens hi trobem massa sols. Massa anys de silencis que han generat una sensació d’impunitat entre els que manen. I per trencar aquest silenci estem a la Diputació, però també per omplir de continguts els temes que s’hi tracten, com en l’àmbit de l’habitatge o el Pla de Bases de subvencions per l’entorn del Parc del Montseny. En ambdós casos, per exemple, vam explicar quin era l’horitzó que visualitzàvem per ajudar a garantir el dret a l’habitatge com una prioritat així com per preservar el Montseny d’una potencial especulació i massificació que fa massa temps que sobrevola el Turó de l’Home. Però no ens vam quedar aquí. Vam argumentar també el nostre vot contrari als suplements de crèdit presentats pel Govern perquè reprodueixen la dinàmica de donar diners (milers) a dit a festivals (ja siguin del porc, del tap, de la vaca frisona o qualsevol de música) sense argumentar quins criteris fan que un se n’endugui A i l’altre B. Una inconsistència que, des del nostre grup, no volem avalar com fa la resta de grups a la Diputació.

Si heu seguit aquestes cròniques aquest és un tema tan recurrent com l’existència dels diumenges. Una pràctica estructural que sembla no tenir fi i que només la CUP denunciem. I és que ja sabem que la font ha rajat per tothom quan ha volgut. Ara bé, malgrat la solitud, nosaltres anem fent. Com fem també amb altres problemes com ara la gestió del Consorci de la Costa Brava del qual la Diputació n’ostenta la presidència. Vam treure el tema i vam exigir responsabilitats polítiques després que el propi Consorci hagi reconegut mala praxis en la seva gestió en els últims anys. La resposta va ser que no calia, que amb el canvi de gerent n’hi havia prou. D’aquesta manera el President de la Diputació avalava novament que un consorci públic pot tenir una gestió irregular i que aquells que n’eren els responsables polítics i cobraven dietes per assistències no hagin de fer ni desfer res. La vella política. I així poc s’avança.

Finalment, durant el Ple vam voler fer constar que la situació de la Casa de Cultura i, especialment, del Conservatori és realment precària i mancada d’inversions en una situació que sovint fa pensar en l’Hospital Trueta: la cançó del «nou projecte» fa oblidar les necessitats del present. I, en aquest cas, la responsabilitat és tota de la Diputació que ni tan sols ha informat als grups de la Diputació en quin punt es troba gaire res explicita que qualsevol dia ens ensenyaran una proposta que ens farà obrir a tots els ulls i exclamar: «OH». Una manera de fer d’esquenes a agents, usuaris i partits que, una vegada més, tot fa pensar que construirà la casa per la teulada. I aquí estem, deixant passar aquests diumenges, perdent l’oportunitat d’apassionar-nos en intentar transformar unes polítiques que condueixen als culs de sac de sempre i esperant que la CUP se’n cansi i reproduïm els mateixos vicis. Tanmateix, nosaltres hem vingut a capgirar aquest món, no ens fa por participar de mobilitzacions contra l’exèrcit un dilluns de febrer i si volen que ens asseiem al sofà val més que s’esperin asseguts. És la monotonia de la transformació.


lluc  @llucsalellas


Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s