Crònica de la decepció

plegirona

Del ple de dilluns podria explicar-ne moltes coses, algunes no sé si val la pena fer-ho. Va ser un ple decepcionant, en molts sentits. En primer lloc perquè algunes van creuar línies que no s’haurien de creuar, es van sentir paraules que no s’haurien de sentir en un ple. Les discussions polítiques poden ser més plàcides o més dures, poden anar un pas més enllà i poden fer-se retrets, poden ser sarcàstiques, acusadores o fins i tot alliçonadores (n’hi ha que es mouen molt bé en aquesta tesitura). Sovint tots ens movem entre un to o l’altre, hi ha temes que ens remouen més i generen intervencions més airades però no deixen de ser intervencions polítiques, que fan referència a l’acció política com a regidors o regidores o al partit polític que representem i crec que són poques les ocasions en què es traspassa aquesta línia. Tot i així hi ha qui s’obstina a traslladar les coses a aquest terreny i a interpretar i viure com una ofensa personal qualsevol intervenció o acció que no sigui del seu gust i el problema apareix quan a més a partir d’aquesta lògica es pretén manipular el ple i si més no en part, s’aconsegueix. El ple s’enrareix, els torns de paraula s’atorguen o no a discreció i fins i tot es mostra de forma descarada una manca de respecte absolut a altres intervencions i per aquí no anem bé. Potser haurem d’acabar demanant que a més dels fulletons informatius amb consells sobre salut (ahir salut emocional, tota una ironia) se’ns ofereixin sessions formatives sobre assertivitat.

La decepció de dilluns, però, va anar més enllà de les formes i va tenir a veure sobretot amb el contingut i amb la negativa del govern a assumir dues propostes que des del nostre grup portàvem en format de moció. La primera, una moció per avançar en el suport de l’Ajuntament a les víctimes de l’estafa bancària que han suposat les clàusules abusives incloses en la gran majoria d’hipoteques. Una moció que vam revisar de dalt a baix per adaptar a la tasca, que he de reconèixer que ignoràvem, que s’està fent des del consistori en aquest sentit. Reconeixent aquesta tasca que es des de l’OMIC i en part en conveni amb l’AICEC-ADICAE vam, doncs, fer una sèrie de propostes per reforçar-la i millorar-la. Veient les dades d’atenció és evident que no estem arribant ni de bon tros a tots els ciutadans i ciutadanes de Girona que estan afectats per aquest tipus de clàusules i que tenen la possibilitat de reclamar a través de diverses vies. Entenem doncs que cal, en primer lloc, fer una important campanya informativa sobre què són les clàusules sòl i les vies de reclamació possibles, acompanyada d’una forta difusió entre la ciutadania. En segon lloc establir un enllaç entre la tasca feta des de l’OMIC i la que s’està fent des de l’Oficina d’Habitatge i en el marc de la Taula pel Dret a l’Habitatge. I en tercer lloc, ampliar el conveni amb ADICAE per oferir més hores d’assessorament que puguin donar resposta al previsible augment de la demanda arran de les sentències cada com més generalitzades i fermes declarant l’abusivitat de diverses clàusules i els criteris d’aplicació de retroactivitat. El govern, però, tot i l’esforç d’adequació fet per la nostra part va decidir votar que no. No és la primera vegada que alguns (o molts) tenim la sensació que la negativa té poc a veure amb el contingut de la moció sinó més aviat amb una estratègia erràtica que té per objectiu evitar el debat de com més mocions millor, una estratègia que per absurda sovint no tenen ni força per aplicar, però que en ocasions porten al límit també absurdament. Ahir, però, potser hi havia alguna cosa més, potser la negativa del govern també tenia a veure amb la voluntat d’evitar com fos que es pogués visualitzar públicament la sociovergència amb una confrontació amb els bancs, aquells mateixos bancs de qui saben que depenen absolutament per mantenir-se al poder.

La segona moció que sorprenentment (o potser no tant) va quedar descartada amb el vot en contra, entre d’altres, del govern sociovergent, va ser la de la campanya “Bombes d’impunitat”. Una campanya que preveu recuperar la memòria històrica en relació als bombardejos sistemàtics de l’Aviazione Legionaria i la Legió Condor que tenien per únic objectiu assassinar i terroritzar la població civil, també la gironina. Ja és trist que partits que s’autoanomenen democràtics mantinguin segons quins discursos per negar-se a acceptar qualsevol proposta de memòria històrica, però que socialistes i convergents es posin al seu costat amb excuses del nivell de “primer cal estudiar bé la documentació existent” per descartar un punt que proposa “estudiar des dels propis serveis jurídics possibles demandes…” és denigrant. Tot i la negativa, la mateixa alcaldessa es va comprometre a treballar en aquesta línia, després del rebuig a la moció i a la tasca dels promotors de la campanya. Esperem doncs, la seva iniciativa en aquest sentit, potser li convindria mirar la tasca que des de l’Ajuntament de Barcelona estan fent ja en aquesta línia. Mentre alguns volen entretenir-se a estudiar si cal estudiar si… d’altres fan passes decidides en la lluita contra els crims impunes del franquisme.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s