La vergonya i els refugiats

«La Marina Garcés aconsegueix sempre afluixar alguna rosca i donar així una nova eina d’interpretació de l’entorn a l’assistent a les seves conferències». Així de contundent va ser la intervenció del professor de dret constitucional, Marco Aparicio, just després que Garcés pronunciés la seva ponència «Europa: frontera i trinxera» a la facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona en el marc del tercer cicle de debats «Europa: entre els ponts i les fronteres». Aparicio tenia tota la raó del món. Expressava un sentiment compartit. Llegir i escoltar la Marina Garcés produeix aquest efecte i dilluns passat no en va ser una excepció.fronteres

En poc més d’una hora i quart i davant d’un auditori ple, la filòsofa va desgranar quins motius explicaven que l’anomenada «Crisi dels refugiats» produís indignació i, especialment, vergonya, a la majoria d’europeus si, com bé ens explica la història, Europa ha sigut, des de fa molt, territori de guerres, fronteres, morts i trinxeres. Una pregunta més que adient si tenim en compte que som enmig d’una setmana que va començar amb un concert en suport a les persones refugiades i acabarà dissabte amb una manifestació per exigir que no hi ha més excuses per sustentar aquesta «vergonya» que significa la mort de milers de persones i la mala vida de desenes de milers més en camps de refugiats.

Una vergonya que, segons Garcés, no és res més que la translació directa de la distància que hi ha entre la idea i la realitat, entre allò que hem construït en un relat idealitzant, en aquest cas l’Europa de la justícia, la llibertat i la fraternitat, i la realitat dels fets que ens il·lustren els cadàvers de Lesbos o Lampedusa. Una diferència que ha anat eixamplant-se en els anys i que ha provocat que el dolor, és a dir la vergonya, fos cada cop més intensa entre els europeus. Uns europeus que, de fet, hem viscut sempre en aquesta dialèctica d’herència grecocristiana de la llum que ens guia i el present de misèria, fronteres i trinxeres. Per il·lustrar-ho, la filòsofa barcelonina va agafar quatre escenes conegudes de la cultura europea: el somni de la mare de Xerxes, rei persa, a la tragèdia grega d’Èsquil on apareixen dues germanes, una de blanca i rebel i l’altra volgudament sotmesa al jou, els textos de Sant Agustí que confronten la ciutat pagana i la ciutat de Déu, les reflexions de Kant (des de casa) sobre la Revolució Francesa, extremadament violenta i dura però amb un horitzó que li semblava interessant i, finalment, la signatura del Tractat de fundació de la Unió Europea que, per raons tècniques, es va acabar fent en un full en blanc (signar la idea, no la materialització).

Aquesta distància entre el relat d’allò que ens hem construït que som i la realitat del dia a dia ha anat creixent a marxes forçades en aquest segle. I ara aquesta disfunció ja no només ens provoca vergonya sinó que també fa aparèixer la por. Uns sentiments que no hem d’acceptar ni amb resignació ni amb cinisme, com alguns procuren, sinó que hem de cercar un nou camí a partir de la cooperació basada en les necessitats compartides arreu del món. I és que aquest segle XXI també és el de la internacionalització planetària que ens obliga a abandonar la mirada constant al melic i entendre que per motius ambientals i humans toca erigir una nova manera de relacionar-nos, nosaltres (i Europa), amb la resta de persones i territoris del món

I en aquesta transició ens hem de centrar. No per tornar a construir un horitzó discursiu llunyà i lumínic sinó per enquadrar la nostra praxi política diària. Una acció que, per començar, se situa aquest dissabte a Barcelona en una manifestació per l’exigència d’acollir persones refugiades que necessitem multitudinària. I dilluns tocarà seguir des dels barris i els carrers de les nostres ciutats, amb plataformes i organitzacions que lluitin contra els racismes i la xenofòbia i les causes que no només els creen sinó que els engrandeixen. «Desobeïm fronteres» diu un dels lemes dels convocants dissabte. Segurament és una de les millors maneres de començar a fer aquesta nova Europa. Desobeir fronteres i així desconstruir vergonyes.


lluc  @llucsalellas


Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s