Girona i la incertesa de l’art contemporani

Les jornades de cultura que organitzem com a CUP-Crida per Girona acostumen a ser un bon punt de partida per iniciar debats que estant soterrats en la ciutat que diuen que emociona. La setmana passada, per exemple, vam analitzar el present de l’art contemporani, la precarietat en què viuen els artistes, la manca de suport públic al sector i també quines especificitats presenta Girona en aquest àmbit. Ho vam fer amb les intervencions de la Magdala Perpinyà, crítica d’art, en Kenneth Russo, artista, l’Oriol Fontdevila, comissari, escriptor i investigador i l’Eudald Camps, crític d’art i periodista, que feia també la funció de moderador. I tot en un Centre Cultural de la Mercè que continua a mig ritme per la manca de l’aprofundiment necessari del projecte que caldria fer des del govern municipal. Malaguanyada Mercè.

art

La taula rodona es va centrar especialment en la perspectiva de les polítiques públiques i la promoció de l’art contemporani. Bé, o millor dit, de les polítiques que s’haurien d’impulsar per facilitar que els artistes contemporanis tinguessin la possibilitat efectiva de desenvolupar amb garanties les seves propostes culturals. En aquest sentit, un dels elements que més rebuig creava era el del «dirigisme» dels polítics, regidors i consellers, envers l’art contemporani i la cultura general i que, segons els ponents, estava tant profundament estès que portava l’art no a allò que sorgiria per si sol des de la base sinó a ser un apèndix de les preferències dels electes de torn. Un model nascut dins el Franquisme que, com en molts altres àmbits, havia mutat i s’havia consolidat dins el règim del 78 i les seves institucions. Un model que a Girona va tenir el seu esplendor amb l’alcalde Puigdemont i la gerència d’Albert Riera i sobre el qual cal una esmena a la totalitat que encara no s’ha fet malgrat l’aparició d’alguns canvis els últims mesos.

En el fons del que els convidats van comentar hi sobrevolava la idea que l’art pren sentit quan aconseguim que interaccioni amb la ciutadania. Per això, ja fos des d’una perspectiva més institucional o comunitària i autoorganitzada en xarxa des dels propis artistes amb el sector privat, hi havia consens en la necessitat de recuperar una música que sonava fa 10 anys, actualitzar-la, i dur-la a terme. La proposta consistia en centrar-nos no tant en el discurs, en les paraules i en la difusió, sinó en la creació de plataformes, espais divulgatius, des d’on els artistes tinguessin capacitat de crear, interaccionar i proposar. Una proposta que a Girona s’ha canalitzat especialment amb una bona colla d’encerts des del Bòlit però que caldria anar molt més enllà amb coordinació amb l’Escola Municipal d’Art i el mateix Centre Cultural de La Mercè. De fet, nosaltres sempre hem defensat que el Bòlit hauria de poder fer un pas endavant per convertir-se en un projecte de caràcter polièdric (centre de producció, laboratori i contenidor d’idees, taller i aula de debats, punt de trobada, projector social d’iniciatives i propulsor del camp artístic i artigràfic), que s’imbriqués amb els agents més dinàmics del teixit cultural i que promogués una política activa de relacions i intercanvis amb altres centres d’àmbit nacional i internacional.

La taula rodona va adquirir profunditat en molts moments, gràcies a les diferents perspectives presents, però va tenir un element que anava sortint com si d’una mala herba es tractés: el Fons Santos Torroella i El Museu d’Art Modern i Contemporani que el govern té previst estrenar, segons diuen, a principis del 2019 a la Casa Pastors. Si els terminis es complissin, estaríem parlant d’un projecte amb 7 anys de procés de creació, sense absolutament cap consens amb el sector, sense un pla estratègic de museus previ elaborat per definir-lo i amb un cost pel cap baix de 6 milions d’euros. I tot a partir de la compra d’un fons que, més enllà de si era prioritari i/o el cost fixat era el correcte, és l’exemple més fefaent de la política dirigista dels polítics: comprar patrimoni i escollir quin és pertinent per engreixar una col·leció d’art pròpia assumida pel conjunt de ciutadans. Un model que, com explicaven des de la taula, no és res més que voler començar la casa per la teulada:  comprar un fons sense ni tan sols saber-ne exactament què fer-ne. O més ben dit, saber que l’únic que es vol es deixar en herència un nou museu com a possible actiu econòmic rendible però en cap cas ideat com una plataforma cultural pensada per a ciutadans, artistes o programadors.

Malgrat tot, sembla que per la sociovergència aquest serà el gran projecte cultural del mandat, ideat, bàsicament i com deia, per la promoció econòmica i portar turistes. Ho va dir el mateix Puigdemont. Quina buidor de perspectiva cultural. Ara bé, essent així, el que caldria és que el sector no es quedés de braços plegats, exigís capacitat de definició perquè el projecte no sigui l’enèsim nyap i la proposta vagi molt més enllà d’un espai mercantil a través d’un fons d’art. Aquest és el debat que hem d’afrontar. Plantejar com aconseguim que interaccioni realment amb la ciutadania i sigui una oportunitat pels artistes contemporanis. De moment, però, lluny d’aquesta definició, el que tenim és bàsicament incertesa.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s