Fidel: una vida de revolució

El cap de setmana ha estat copsat per la mort de Fidel Castro, una de les últimes grans icones del segle XX i un dels referents de la lluita pels drets de les classes populars a l’Amèrica Llatina. Pepe Mújica, expresident d’Uruguay, escrivia una carta a Fidel després de conèixer la seva mort on hi deia: « A vos te queda Cuba que seguirá ahí, sin analfabetismo, con el mejor sistema de salud pública, con la mejor educación del continente y yo aún aquí, en la batalla, no por la vida, sino contra el olvido, enfrascado en una lucha que no tiene sentido porque el Sur se convierte en más Sur cada día, los monstruos insisten en su avance y ahora nos copan por todos los flancos.». Paraula de Mújica, sentiment compartit per milions de persones al món, la mort de Fidel és la mort d’una persona que va fer caure la dictadura de l’Imperi a l’illa caribenya amb més connexions a casa nostra. És el final d’un personatge que conjuntament amb el Che, Camilo i uns quants revolucionaris més van portar vida a la foscor de la Cuba de Batista, la colònia expoliada i saquejada pels Estats Units. Ho van fer com un moviment d’alliberament nacional amb tots els ets i uts i amb una dimensió històrica inqüestionable.

fidel

Als Països Catalans la seva mort s’ha viscut amb expressions molt diverses. Talment com és el país. La majoria han opinat sense conèixer ni la biografia ni tampoc el model ni el sistema polític cubà. S’han deixat endur pel corrent majoritari. Una mar de fons que ha portat màximes a l’extrem. Així, semblava que alguns situaven l’emigració com un fet exclusivament del model cubà perdent de vista el Mediterrani o la situació del «capitalisme» mexicà, per posar dos exemples, i parlaven de dictadura ferotge i molts altres conceptes que, des del meu punt de vista, disten i molt de la realitat. Penso que a aquells a qui no els convenci la globalitat del projecte revolucionari cubà, amb tot el seu dret, han de poder reconèixer el paper de Fidel i de centenars de cubans i cubanes més que durant més de 50 anys han defensat un projecte col·lectiu, comunitari i contraposat a la «llibertat del mercat» sobre la qual José Luis Sampedro deia «Dicen que el mercado es la libertad, però a mi me gustaría saber qué libertad tienen en el mercado quien va sin un céntimo. Cuando se habla de la libertad hay que preguntarse immediatamente: ¿La libertad de quien?»

Perquè sí, perquè per entendre Fidel i la Cuba actual s’ha d’explicar el context: l’històric, el geogràfic, el geopolític i múltiples altres variables. I sobretot la voluntat de construir quelcom diferent al capitalisme devastador que, com podreu comprovar, té la seva democràcia ben instal·lada a Haití, República Dominicana, Honduras i en molts altres indrets del continent. No és estrany que Cuba sigui l‘únic país del món amb un desenvolupament sostenible. Resseguiu les cròniques i les notícies i veureu sempre que la prioritat de molts mitjans i opinadors és abans el lliure mercat que no pas la pobresa, l’educació o la salut. I aquests dies podreu observar on es posen els focus de nou amb Cuba. I avui, agradi o no, el debat sobre la figura de Fidel i les interpretacions que se’n fan són conseqüència directa d’aquest debat de fons. Si les alternatives, amb els errors que puguin tenir, són un exemple, un punt de partida o marquen algunes fites per recordar. O si, pel contrari, aquestes experiències s’han d’esborrar de la memòria perquè res aporten a la humanitat. Bé, doncs aquí tenim el debat i jo sóc dels que penso que Cuba i Fidel ens porten molts aprenentatges, molta filosofia de fons per enriquir-nos i per no deixar-nos vèncer per la foscor.

Aquests dies no he pogut evitar pensar amb les persones que m’han envoltat i m’envolten i que quan parlen de Cuba respiren passió a través de la mirada. Eren i són gent, humanistes, que lluiten contra les desigualtats i les injustícies. Revolucionaris de cor amb ganes de transformar-ho tot. Gent, amb esperit, com en Sebastià Salellas, que cada any passava la seva única setmana de vacances a Cuba, debatent sobre dret en el congrés Internacional que es feia a La Habana. Ho feia també com a contribució a un esperit, a una manera d’entendre la vida, revolucionària, que compartim tots aquells que aquests dies hem plorat la mort de Fidel. No, no us penseu que som de mites, ni de crear personatges amb rerefons de Déu, però sí que reclamem el nostre dret a reivindicar la força, les ganes i la passió en la lluita que transmetia Fidel. El seu optimisme. «”Si salgo, llego; si llego, entro; si entro, triunfo” va dir ara fa 60 anys a Mèxic. Una revolució que no morirà mai al cap i al cos de molta gent. Tampoc al cap i al cos de molts gironins i gironines.

Per conèixer la figura de Fidel podeu llegir aquest article del periodista Joan Queralt a La Directa


lluc  @llucsalellas


Anuncis

5 pensaments sobre “Fidel: una vida de revolució

  1. De lloances a qui sigui (fins i tot al més gran sanguinari i tirà), tothom en pot fer i ho pot argumentar amb fets objectius. No cal oblidar que no hi ha ningú perfecte, i qui no té naps, té cols (o les dues alhora).
    De lloances i planys “populars”, els cadàvers dels tirans i d’autoritats dèspotes n’han conegut moltes. I encara més si ens fixem amb els “èxits” economicistes assolits per diferents dictadures (des de l’Alemanya nacionalsocialista, fins a la Cuba castrista, passant per l’Espanya franquista o l’URSS estalinista). Perquè una de les primeres necessitats humanes és la de l’existència i la de la subsistència. Però també és important la llibertat. I aquesta llibertat, sr. Lluc, molts habitants a l’illa de Cuba no en gaudeixen; començant pel fet de poder discrepar amb l’Estat (impossible una “discrepança”, si voleu, a nivell de l’Estat espanyol… I ja no diguem el fet de “desobeir”! I tant que es pot desobeir a Cuba! Com també és possible fer-ho en altres dictadures o democràcies. Però dubto que al detindre’t, ho facin a quarts de vuit del matí i després d’una “amable” trucada de la policia judicial. Allà, no és possible ni això). Res a dir de la monarquia sistèmica? I tant que no: un article de diari del l’any 2006 sobre la sostenibilitat energètica ens ho diu ben clarament: Només cal llegir alguns dels comentaris a la noticia. Però clar, els dissidents -tots ells- deuen ser uns malimformats (s’oblida de dir que molts d’aquests dissidents són gent nascuda i habitat a l’illa, pas uns passavolants o vacancers solidaris o no); a l’Espanya franquista, a parer dels seus acòlits, tota l’oposició era culpa del contuberni judeo-maçònic marxista.
    I, pensant de manera no gaire similar al mentider aquell que ha fet presentar a la seva dona a les eleccions dels EUA: “No és [només] la economia… És la llibertat!”.
    I tampoc em val el “Però fixa’t en aquest…”, que molts esgrimiu amb comparances d’infant. I sí, l’existència a Haití, per exemple (o a la República Dominicana) potser és més difícil que no pas a Cuba, però aquest fet no treu les mancances de Cuba. “El teu pecat no esborra el meu”.
    I veritablement tothom té el dret de plorar a qui vulgui, o de creure en el sistema polític, social i econòmic que cregui més convenient. Per la meva part, jo no em vaig alegrar de la mort del sr. Fidel Castro; com tampoc em vaig alegrar de la mort de la sra. Rita Barbera. Potser per alguns tinc una mentalitat massa “nòrdica”… m’importa ben poc.
    Atentament, i amb tots els meus respectes.

  2. És veritat que a Cuba les llibertats individuals no estan protegides. Es deu a un mecanisme de autodefensa davant de l’agressió permanent dels EUiA. La falta de llibertat sexual i de creença causen unes detencions i persecucions injustes, i no tenen res que veure amb l’agressió imperialista. Però aquesta crítica es pot fer a qualsevol país de Sud i Centre Amèrica, aixì com en els estats del centre dels EUA, a omn encara espersegueix la Sodomia i s’alega a la Bíblia (Gènesis, 19) per justificar-ho. ¿Per què el JRRiudoms només critica a Cuba i amaga que es tracta d’un problema més general? ¿Per què calla que als EUA hi ha una campanya ciutadana “a favor de la vida dels ciutadans de color”; en contra de la impunitat de l’assessinat dels ciutadans negres?
    En comptes de comdemnar la manca de llibertat – una cosa ben fàcil- seria més útil reflexionar sobre la llibertat i la dictadura de mercat. Les empreses són unes organitzacions autoritàris en que l’amo, moltes vegades, no respecta la legislació i contesta davant de les il.legalitats: “si no t’agrada, ja saps on és la porta”. Les llibertats polítiques són importants, però per exercir-les hi ha molts condicionants que el JRRiudoms no en parla. L’estat espanyol per exemple se inventa una llei de partits per… (no acabo de dir-ho, perquè no reprimeixin) ¿És això llibertat o dictadura?. El paper de jutge no et correspon JR; digues que discrepes i que tens un altre model de llibertat, i en podrem parlar.

    • Reinald:

      Gràcies per la resposta; però, amb tots els respectes, crec que no ha comprès el meu comentari (ni el text ni el context).
      Les agressions a la llibertat que vostè descriu són reals, però aquestes agressions que passen fora de Cuba no han de ser cap carta blanca per les agressions a la llibertat que pateixen els cubans.
      També és cert que no puc jutgar (digui’m, si us plau, on veu que faig el paper de jutge). Opino, com ho pot fer qualsevol altra persona. I el fet de no ser marxista no vol dir que no sigui favorable a la justícia social (malgrat la superioritat moral i cívica que molts autoritaris fan esment).
      I la llibertat no ha d’estar supeditada a cap “mòdel”: És tant fácil com dir o fer una cosa i no haver de patir les conseqüències d’una legislació arbritrària de partit únic (per molt “comunista” [sic] que es digui ser).

      Atentament

  3. Sóc català, la meva dona cubana des de fa ja 12 anys. I la veritat, que em sorprèn les barbaritats que he llegit. El dia a dia a Cuba és duríssim, per menjar,el racionament extrem. No en teniu ni la més mínima idea. Nosaltres els hi fem arribar safates de carn per kg,a uns preus desorbitats.
    Que fàcil és opinar, des del benestar,en termes polítics. Però això no es tracta d opinió,es tracta d uns fets que lamentablement passen. I aquest és el dia a dia,us agradi o no.
    Opineu amb termes polítics, històrics, però això no és la realitat. És més simple, la vida d una familia cubana i complicadíssima. Però suposo que serà una realitat desconeguda per alguns que estan afincats a la classe benestant?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s