Nomenclàtor i poder

El ple de dilluns passat va aprovar definitivament el reglament de la nova comissió del nomenclàtor. Des de la CUP – Crida per Girona, després de donar-hi moltes voltes, vam optar per l’abstenció. D’una banda reconeixíem que s’assolia un objectiu important per la ciutat, la comissió ha de ser una eina clau per poder definir el nomenclàtor de la ciutat de forma participativa. Al mateix temps, finalment, es donava compliment al compromís adquirit en diverses mocions i peticions presentades tan per entitats com la Xarxa Dones Girona com per nosaltres mateixos.

D’altra banda, però, entenem que el reglament es compromet poc, molt poc. Ho vam dir en la seva aprovació inicial quan vam anunciar que hi presentaríem al·legacions. Hem presentat al·legacions i hem quedat decebudes de veure com la majoria d’elles s’han desestimat i les que s’han estimat s’han desvirtuat fins al punt de perdre el sentit.

planol

Les al·legacions anaven sobretot en tres sentits: fer present el dèficit històric de reconeixement del paper de les dones en la història de la ciutat i fixar el compromís clar d’esmenar aquest dèficit, reconèixer la sobrerepresentació de la religió catòlica i adquirir un compromís per fer justícia a la memòria històrica garantint la retirada de noms franquistes. Cal reconèixer que la mirada de gènere és present al reglament i que es van acceptar algunes de les al·legacions en aquesta línia i que el reglament fa esment a la legislació vigent en matèria de memòria històrica. Veient, però, com s’han traslladat les nostres al·legacions al document és fa molt evident que no han entès o no han volgut entendre el fons de la qüestió: corregir democràticament allò que durant tants anys s’ha imposat per la força del poder. Que només el 7% dels carrers, places… de la ciutat tinguin nom de dona és una qüestió de poder, que la majoria d’aquestes estiguin dedicades a santes i mares de deus és una qüestió de poder i que encara perdurin en el nomenclàtor noms de persones vinculades a la dictadura franquista és una qüestió de poder, del poder que durant molts anys han exercit uns contra d’altres: els homes, l’esglèsia catòlica i el franquisme han manat, han escrit la història i han decidit el nom dels nostres carrers i places. En ple segle XXI és bàsic entendre això i necessari implicar-se a fons a esmenar-ho.

Som conscients que és inviable canviar de dalt a baix el nomenclàtor i no és això el que demanem però precisament per això és tan important aquest reconeixement i compromís d’esmena perquè per paliar aquests dèficits i sobrerepresentacions d’ara endavant cal fer una aposta clara per prioritzar els noms femenins per sobre de qualsevols altres, per posar fi a noves nomenclatures vinculades a la religió i per, en aquest cas, sí, eliminar del nomenclàtor els noms amb vinculacions amb el franquisme.

No podem donar suport a un reglament tebi que no es compromet en aquest sentit, que ni vol reconèixer aquesta presència de poders imposats en el nostre nomenclàtor quotidià, ni vol preveure criteris alhora de posar nous noms per esmenar-ho. No podem.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

3 pensaments sobre “Nomenclàtor i poder

  1. Posseu exemples de noms de dones i alternatius als actuals, i ja veure’m si no es cau en el mateix pecat de poders, filiacions i pertinences vàries… I a esperar un proper ajuntament amb altres forces polítiques que tallin el bacallà, i veure’m com molts dels noms es canvien per no ser adients a la majoria.

    Potser per no caure en desagravis ni incomoditats (per a ser escrupulosament neutrals), els carrers haurien d’anomenar-se amb lletres i números (com ho fan en algunes ciutats dels EUA). Malauradament, no tothom estaría content (si més no, aquelles persones supersticioses amb el “13”. Però hi ha remei a això: “12+1”, per exemple). Semblarà una ximpleria, però potser ens estalviariem el tenir de perdre el temps cada 15-20 anys en parlar de coses que a la ciutadania, majoritariament, no li afecta gens ni mica a la seva vida.

    Una altra cosa: diu vostè que els homes “hem” [jo sóc mascle, home] manat. Ja em dirà vostè on jo he manat. Potser és com aquell acudit que he escoltat algún dissabte a l’església en boca d’algú que és argentí: “En mi casa mando yo, pero la última palabra la tiene mi esposa”.

    Atentament

  2. no tinc més info al respecte q les 2 pàgs. q va publicar “el punt avui” del 8 de juny pel q fa a l’”estudi” q la comissió del nomenclàtor ha realitzat denunciant q “només el 7% dels carrers de girona tenen nom de dona” i en un gràfic es recullen, entre d’altres, aquests carrers “amb nom de dona”:

    – a la classificació “Mare de Déu”: els Àngels, el Collell, el Mont, Montserrat, Rocacorba…
    – i/o a la de “Santa”: Santa Eugènia…

    no vull estendrem en l’argumentació, però els primers carrers citats -segons l’estudi- tenen aquest nom per ser “Mares de Déu dones” o per recordar/homenatjar punts geogràfics prou coneguts de l’imaginari català i més enllà?

    i el “carrer Santa Eugènia”, és un nom de dona? o és el nom mil·lenari de l’antiga carretera del poble de Santa Eugènia de Ter, q connecta la ciutat de girona amb el pla del ter i salt?

    al mateix llistat trobo a faltar al llistat d'”el punt avui” la plaça de Leonor Joher, a l’antic mercat de santa eugènia, lluitadora veïnal i eugenial (tal com diu la placa oficial de l’ajuntament)?, o és q només relacionen carrers i algunes places (la d’Isabel Vila, de Cangi, sí) (la del Barco tb és -oficialment- Santa Eugènia -poble- i no es relaciona)… vaja “estudi”!

    el q signa aquestes quatre línies, dubta de la credibilitat d’aquesta comissió del nomenclàtor quan no saben distingir tècnicament entre “nom de dona” i nom de poble, p.ex.

  3. Quan la Laia diu que “els homes hem manat” no es refereix a l’home JRRiudoms, sinò a la preeminència social del homes sobre les dones. Això es una evidència; no veure-ho és un problema de ceguesa. Una altre cosa és que es justifiqui. P.e. Les dones no poden ser capellans ni tenir responsabilitats dins de les jerarquies religioses. “Déu” sempre se l’ha representat amb una figura masculina. ¿Si Déu, segons la majoria de teòlegs, no és cap ens, perquè s’ el representa amb una forma masculina?. Però aquestes contradiccions, tambè es troben en la política. A la dona no se li va reconèixer el dret a vot fins el 1893 i a Nova Zelanda. El següent estat a reconèixer ‘l fou la República de federacions socialistes soviètiques el 1917. i així una llarga llista de fets.
    Potser vostè, senyor JR, no deu haver manat enlloc; però el problema de les dones és que han hagut de viure submises, i quan aixequen el cap, les titllen de putes, malfollades, histèriques, caballots, bruixes…(¿no recorda aquests insults, dits recentment per uns homes que a casa seva no pinten res?) Però a vostè no l’insultaran d’aquesta manera, si es decidís a assumir responsabilitats polítiques; posar-se el davant de la comunitat i fer propostes; com la de canviar els noms dels carrers. I sobre aquest tema, té una certa part de raó.

    Si són els representants de la ciutat els què decideixen el nom del carrer, encara que sigui per una majoria absoluta, quan aquesta canvii, el nom pot canviar. Això pot passar. Per tant, la meva proposta és que faci el canvi per votació dels veïns. Crec que el dret és seu, i pooden posar el nom d’una santa o d’una malfollada, d’una verge o d’una puta, d’un revolucionari o d’un capellà. En cap cas d’un macarró, un violador, un corrupte, un criminal de guerra…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s