In memoriam

Dissabte ens estrenàvem al Temporada Alta anant a veure «In memoriam» al Municipal. El teatre era ple i les expectatives altes després dels comentaris que m’havien arribat de la primera funció feta el dia anterior. «In memoriam» és un espectacle dirigit per Lluís Pasqual que explica la història de la Lleva del Biberó, els nois de 17 anys que van ser cridats a trinxera pel Govern de la República quan les perspectives de victòria republicanes ja eren més aviat minses. L’espectacle et posa la pell de gallina, et fa treure mocadors i et porta a fer un homenatge col·lectiu a una generació que va haver de deixar la seva joventut en unes trinxeres precàries on s’evitava parlar de la por i la mort perquè eren, de fet, les dues constants més presents en aquells forats de terra a prop de l’Ebre.

inmemoriam_esp2

Diu Pascual que «In Memoriam és només parcialment teatre, que és un document». I a mi, de fet, m’ha portat a pensar i molt aquest cap de setmana gràcies a la part més de «documental» de la posada en escena. I és que sense tenir les capacitats per fer un comentari crític complert sobre l’obra, sí que m’interessa preguntar-me: com és que la narració dramatitzada d’un fet tan important en la nostra història – 30.000 marrecs cridats a files – continua essent tant excepcional, necessari i sorprenent? Seguim immersos en la desmemòria que camina paral·lela a la mort dels protagonistes d’una guerra i uns moments que amagats enmig de tant silencis van desapareixent del nostre saber col·lectiu. «In memoriam» hi posa remei circumstancialment i dins una sala de teatre. Però passa més perquè Pasqual és un director consolidat, tenia un oncle que era de la quinta i l’interessava parlar-ne que no pas perquè hi hagi una política col·lectiva consolidada que promogui aquesta memòria. És així de trist.

De fet, ahir pensava sobre quins espais tenim els gironins per conèixer el que va ser la guerra, els noms dels que hi prengueren part i com homenatgem ( o no) tota la gent que va lluitar, convençuda o no, per defensar la República i la democràcia. Cert és que tenim una part del Museu d’Història de la ciutat, el monument a Rahola, una col·lecció de llibres, el monòlit dels morts pel Franquisme a tocar de l’antic Seminari i la placa dels afusellats al cementiri. I segur que em deixo algun espai més, però és igualment cert que hem sigut incapaços com a ciutat de fer una política pública clara, nítida i oberta respecte la Guerra i els que hi prengueren part. Que aglutini majories, que comparteixin un relat i un coneixement que traspassi les històries particulars de cadascú. Talment com passa a la resta del continent amb esdeveniments similars. De protagonistes d’aquella època ja quasi no ens queden i com que hem deixat la memòria pels espais familiars ara estem orfes. D’aquí una generació ja ningú, a part dels historiadors, sabrà com va anar allò de la Guerra Civil. Ni sabrà el nom dels protagonistes a nivell gironí, català o d’Estat i la República i la Guerra sonarà a xinès per molts.

És una situació prou diferent a la d’altres moments històrics. I és que no és casualitat que, per exemple, la «Immortal Gerona», referent a la ciutat que repudiava «els francesos» per ser «espanyola» a principis del segle XIX, sigui un «mite» ben present a la ciutat. És fruit d’un record treballat, explicat i exposat públicament per moltes raons i per decisió de molts governs municipals que volien destacar aquells episodis als nostres carrers. Episodis importants per la ciutat. Sens dubte, però no pas únics. Ara fa 80 anys Girona es veia alterada per una Guerra Civil cruenta que, malgrat no tenir una línia de front al Ter, afectava la vida de gironins i gironines. El silenci de 40 anys que va acompanyar el final d’aquella guerra amb una dictadura d’arrels feixistes encara sordeja. I la memòria se’ns escapa pels dits de les nostres mans. Passivament deixem passar el temps i així se’ns escola la història i els seus protagonistes. I ara patim per la Guerra Civil però si no ens hi posem tot seguit vindrà la dictadura i la Transició. Es tracta de record, de socialitzar el que va passar i de deixar un pòsit que eviti  la desmemòria. I això ho podem fer ara i aquí. No hi ha tercers que ho evitin.


lluc  @llsalellasvilar


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s