Camineu sols, camineu soles

Com explicava tot just fa uns dies, el ple de setembre, tot i ser curt, va donar molt de sí. Un dels temes que va passar un xic desapercebut però que a mi em va deixar certament preocupada és una campanya que segons la regidora Eva Palau estan preparant des del govern (no vaig entendre quina àrea) sota el títol “No caminis sol”. Pel que vaig entendre inclou una sèrie de mesures per controlar els menors que van sols per la ciutat. Ho trobo aberrant.

Ja abans de l’estiu el grup municipal de C’s va portar una moció al ple proposant la implicació de l’Ajuntament en promoure braçalets identificatius pels menors. Aleshores ens hi vam oposar amb els mateixos arguments amb què avui em posiciono clarament en contra d’aquesta nova proposta per part del govern.

En primer lloc em pregunto d’on surt aquesta campanya, quina és la demanda o necessitat ciutadana que la justifica. No em consta que a la ciutat hi hagi una problemàtica específica en relació a agressions de menors que vagin sols. De fet, jo sempre he tingut la sensació que Girona és una ciutat segura en aquest sentit, fins al punt que permeto a la meva filla de 6 anys fer petits trajectes sola si ella m’ho demana.

fullsizerenderEn segon lloc em preocupa molt aquesta necessitat de control permanent sobre la mainada. Cada vegada són més les veus que parlen de sobreproteccionisme: als pocs mesos els fem fora del nostre llit per por a que no en vulguin marxar mai, però els posem càmeres a les llars d’infants, amb 5 anys els omplim d’extraescolars perquè no s’avorreixin però no els deixem escollir-les, amb 8 anys no els deixem anar a comprar el pa i som capaços de fer-los els deures i amb 10 anys els donem un mòbil per tenir-los controlats. No és un problema dels pares i mares, però, sinó d’una societat sobreprotectora i paternalista que confon la protecció a la infància amb un control limitant i perjudicial. La protecció a la infància parteix del respecte pels seus drets no per les limitacions i retallades als mateixos per la nostra tranquil·litat.

En tercer lloc, em sorprèn la fixació per destinar tants recursos a vigilar els menors en els espais públics quan està més que demostrat que el major perill pels i les menors és sobretot en el seu entorn més proper, sovint dins de casa mateix. Els maltractaments i les agressions sexuals són certament un problema a l’abordatge del qual requereix de molta més implicació social i institucional, no només en forma de recursos sinó de rebuig i contundència a tots nivells. Els fets demostren que l’escola, la parròquia, la casa d’un familiar o amic o fins i tot la pròpia poden resultar espais molt menys segurs que el mateix carrer.

En quart i últim lloc i lligat a tots els altres, hi ha la ciutat que vull i que treballo per aconseguir. Aquesta ciutat s’emmiralla en els dibuixos i propostes de Francesco Tonucci, la ciutat dels infants com l’anomena ell mateix. Una ciutat pensada i feta per i amb els infants. Una ciutat on no es limita el joc infantil sinó que es facilita arreu i on s’escolten i es tenen en compte les veus dels infants. Una ciutat que té la llibertat com a valor essencial i on la seguretat prové de la confiança amb la mainada i el veïnat i de la recuperació dels espais públics per a les persones (limitant sobretot l’accés als vehicles motoritzats) i no de les limitacions i sistemes de control imposats als infants. Una ciutat on s’animi a la mainada a caminar sola i a escollir el camí.


Laia Pèlach  Laia Pèlach Saget


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s