Joc de Trons: la revisió

El setembre passat teníem el Barri Vell ocupat. La  multinacional HBO construïa la seva pròpia fortificació per diversos carrers i places de la part històrica de Girona durant 24 dies i gravava una part dels capítols de la sisena temporada de la sèrie Joc de Trons. El resultat el vam poder veure aquesta primavera amb diverses seqüències on apareixia la ciutat i l’arribada de la platja a les escales de la Catedral. Ara fa un any l’equip de govern, llavors encara encapçalat per Carles Puigdemont, presentava l’esdeveniment com quelcom que impulsaria a uns nivells estratosfèrics l’economia de la ciutat i situaria Girona al capdamunt dels destins turístics europeus. Dos motius que portaven l’alcalde a argumentar que no calia que HBO pagués les desenes de milers d’impostos per ocupació de carrer establerts a les ordenances per aquells que filmen a la ciutat, i defensava que ens tocava com a ciutat assumir les despeses dels edificis públics que els cedíem i, fins i tot, pagar-los samarretes per valor de més de 3000 euros i un fi de festa a l’hotel AC de les Pedreres (9000 euros). Uns mesos després hi vam sumar els més de 20.000 euros de cost d’aquella façana xaró que revestia ridículament l’edifici consistorial, una nova exempció de taxes per Movistar+ per fer l’anunci de JdT,  més de 1000 euros en hostesses i 1000 més en temes comunicatius el dia de l’estrena i, a sobre, sol·licitàvem una subvenció de 7.000 euros fora de concurs a la Diputació de Girona. Les prioritats del Govern. L’objectiu era que HBO repetís perquè érem els que més facilitats els posàvem. Epic fail que es diu ara. Avui al Barri Vell no hi ha càmeres.

catedral

Un any després és moment de fer valoració de tot aquell enrenou. O si més no, seria bo que l’aposta estratègica del Govern de la ciutat per traspassar els carrers durant tres setmanes a la productora tingués per part de l’Ajuntament una valoració extensa, documentada i amb tots els detalls possibles dels errors, encerts, conseqüències reals i previsions fallides tres-cents seixanta-cinc dies després. I més si la productora no ha repetit sinó que ha anat a fer tastets a altres indrets. De fet, aquesta lògica de «revisió» hauria de ser aplicable de forma general per l’equip de govern sociovergent però, com hem pogut comprovar aquest estiu, el tàndem Madrenas/Paneque prefereixen la vella cultura política de funcionar a cop de titular. “La foto d’avui sempre és més agradable que l’explicació de demà” deuen pensar. La petició de conèixer el retorn exacte a la ciutat la fem de nou ja que l’única notícia que ens ha arribat, i era ja fa uns mesos a través dels mitjans, és que el muntatge Joc de Trons ha portat 10 milions d’euros a la ciutat. Una afirmació que es desmuntava com un terrós de sucre quan indagaves cinc minuts i, a més a més, no aportava documentació per poder extreure’n conclusions clares.

Tot plegat m’hi va fer pensar ahir de forma involuntària una regidora de Zumaia (Euskal Herria) on aquest any HBO ha decidit deixar-s’hi caure. La seva trucada amb les preguntes conseqüents, lògiques, sobre quina valoració objectiva es podia fer de l’aterratge de Joc de Trons a Girona trobaven respostes dubitatives per la meva part. “No tenim indicadors i funcionem a partir de sensacions” li vaig respondre. Com a mínim, a can oposició, però segurament no som els únics. I així es va fent la política a casa nostra, les inversions. A cop de sensació i sense revisió. Sens dubte, molts gironins celebren haver pogut veure la ciutat a la sèrie, la conseqüència indirecta, l’exposició “Girona Plató”, ha sigut un èxit de públic i un treball de qualitat i més tenint en compte els recursos amb què es comptava, el personal tècnic ha fet una tasca ingent per poder fer que de l’enrenou en sortís un pas endavant, però també podem dir que avui Girona continua sense poder dir objectivament què ha significat i aportat “Joc de Trons”. Per dir-ho de forma més clara: quin retorn ha tingut el regal i la inversió de desenes de milers d’euros perquè la sèries es gravés a la ciutat? És una pregunta que malauradament continua sense resposta.

El temps passa i tot queda en una anècdota curiosa de l’estiu de 2015, però la responsabilitat pública hauria de portar els electes a tenir un debat seriós sobre si el model i els titulars d’un moment d’eufòria són la política que ens pertoca fer. Mr Marshall segueix el seu camí i nosaltres, pendents de la foto, encara no hem entès ni de què anava la visita.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s