Diga’m on aparques i et diré qui cobra (1)

Que al centre de Girona és complicat aparcar no és res de nou. Que sovint has d’acabar posant el cotxe en un aparcament subterrani és també conegut. Especialment si ets d’aquells que visites la ciutat per unes hores. Ara bé, us heu plantejat mai com funciona aquest negoci a Girona? Qui en forma part? D’on surten les llicències i des de quan existeixen? Bé, doncs aquest és un article per posar una mica de llum en un dels àmbits empresarials més importants de la ciutat però del que menys coneixement se’n té. Enmig d’aquest silenci passa per desapercebut que és un dels segments on més veu tenen les grans famílies de la ciutat i del país. Mirem-ho ara que, precisament l’àmbit ha sigut notícia i no pas per un aspecte positiu.

La setmana passada, a ple mes d’agost, sabíem per la premsa que els aparcaments subterranis d’Emili Grahit i Miquel de Palol, vinculats amb les conegudes famílies Alvárez i Paredes de la ciutat, havien entrat en concurs de creditors. La notícia sobre els aparcaments pot haver sobtat la ciutadania però el cert és que, des de fa anys, l’Ajuntament i l’empresa concessionària que es va endur el concurs polèmic a principis de segle, tenien l’afer empantanegat ja que l’empresa acusava l’Ajuntament d’haver modificat la mobilitat de la ciutat per perjudicar els seus negocis. L’error, però, és un de ben diferent. Pecat original com dèiem en un comunicat la CUP-Crida per Girona fa uns dies. La creació d’aquests dos aparcaments, potestat de l’Ajuntament que posteriorment a la nostra ciutat sempre ha volgut externalitzar, es va fer a partir d’unes anàlisis de creixement i de desenvolupament en plena bombolla que van ser totalment errònies. Previsions de formigó que encara avui es paguen.

Més enllà d’aquest negoci fallit, no és menys cert que a la ciutat en funcionen d’altres a tot drap. La majoria d’ells van ser ideats, projectats i externalitzats en procediments amb ben poca competència als anys 80/90 (el de la Plaça Pompeu Fabra menja a part perquè va venir més tard i ja va anar cap a La Caixa). Tan sols cal haver consultat els expedients com hem fet des del grup municipal per comprovar que en prou feines hi havia dues empreses que s’hi presentaven i que, quasi sempre, guanyava aquella que s’havia creat a la ciutat uns dies abans del concurs. Coincidències curioses. Els expedients ens han servit també per veure el poc seguiment que s’ha fet durant molt de temps d’aquestes concessions que recordem són serveis públics que es decideixen externalitzar. És a dir, que caldria que l’equip de Govern situés entre les seves prioritats la fiscalització del servei i de com es desenvolupa el mateix lligat amb el negoci privat que en fan les empreses creades ad hoc que gestionen l’aparcament. Una lògica que durant massa temps no s’ha seguit. El lliure mercat, en diuen alguns.

En tot cas, quan aparquem sota la Plaça del Lleó o de la Plaça Constitució, per fer referència a dos aparcaments històrics i rendibles de la ciutat, a qui fem la contribució? Qui hi fa negoci després que l’Ajuntament preferís fer una aposta per la gestió privada? Qui tenia la informació per saber que aquell sector, el dels aparcaments soterrats, seria un caramel amb l’increment del trànsit post dictadura? Bé, doncs en el cas de la Plaça del Lleó veureu que a l’empresa que es va quedar la concessió fins al 2038 (Parking Plaça Catalunya SA) està vinculada a la família Homs, grans constructors de la ciutat i la comarca amb empreses com Homs Construcció o Homs Gerunda i a la família Arpa-Vilallonga, coneguda també per formar part de l’elit del país i ser els promotors de la urbanització d’Empuriabrava. El fill, Pere Arpa i Vilallonga es va casar amb Esperança Bultó i Sagnier, filla del fundador de la marca de motocicletes Bultaco, germana del conegut presentador Álvaro Bultó, i representant de l’alta burgesia barcelonina. Les nissagues de sempre. La relació d’amistat entre aquestes famílies i alguns gestors polítics d’aquell moment és ben coneguda. Tanmateix, el que no se sap tant és que l’Ajuntament de Girona, en època del Tripartit, va assumir la despesa d’arreglar els ascensors d’aquest aparcament privat quan dins la concessió hi va, evidentment, l’obligació d’assumir aquest tipus despeses.

Pel que fa a l’aparcament de la Plaça Constitució el gestiona l’empresa “Parking de la Plaça Constitució SA”, que té la concessió fins al 2035 i que va ser creada a la notaria Brancós, no és un fet menor, un mes i mig després que el concurs fos engegat. Essent una empresa novella en el sector es va endur el concurs i des de llavors ha comptat amb un Consell d’Administració on hi trobem, una vegada mes, la família constructora Homs així com Josep Rubau i Bosch, de la constructora Rubau Tarrés i investigat per irregularitats en la contractació pública, i Joan de Llobet, fill del que va ser president de la Diputació franquista i membre també del Consell d’Administració de Girona SA, empresa privada que pivota el servei de l’aigua a la ciutat. De fet, bona part d’ells, també el senyor Brancós o el senyor Serra Sambola, coincideixen en un altre consell d’administració d’una empresa que es diu “Gerona de aparcamientos y Servicios SA” que va ser constituïda l’any 1982.

Aquests són dos exemples per contrastar qui controla avui, a part de l’omnipotent La Caixa, els aparcaments soterrats de la ciutat que són de titularitat pública i concessió privada. Malgrat la seva importància, d’aquests aparcaments mai se’n parla i ben poca gent sap de qui són i com funcionen. És un cas més de silenci sobre un negoci que és rendible sempre i quan no caiguis en la bogeria de la bombolla com van fer alguns. I és, a més a més, un negoci que hauria de comptar amb el control i la fiscalització de l’administració municipal. Fet que malauradament no passa. Per això, des de la CUP i tal com ens vam comprometre, fem exercicis de transparència. Informem i expliquem. A partir d’aquí, decidim. Continuarà.

---

  @llucsalellas

---