Arribem al final d’un curs polític mogut a la ciutat de Girona. El començàvem amb un Carles Puigdemont revalidat a les urnes però absent a la ciutat i l’acabem amb CiU, que diu voler liderar la independència, pactant amb el PSC i amb Marta Madrenas d’alcaldessa succeint a tres altres alcaldes breus a la ciutat. Els dos partits que representaven l’alternança a l’antic règim s’han unit per salvar in extremis els seus vaixells a la capital dels quatre rius. Mentrestant, però, el desori és evident i la ciutat en va plena: el govern actua tard i malament. Per això, us proposo cinc claus per entendre el moment que viu la política municipal a Girona
1. Manca de lideratge: En els quatre mesos que porta al capdavant del càrrec, Marta Madrenas ha exercit legítimament d’alcaldessa però no ha sabut transmetre una imatge sòlida de lideratge. Ni s’ha vist en els plens on l’alcaldessa ha actuat de forma arbitrària, fent abús del poder i sense capacitat de gestionar el debat polític necessari amb l’oposició, ni tampoc al carrer, en els actes o en les seves aparicions davant dels mitjans de comunicació. A dia d’avui no són pocs els gironins que ens aturen al carrer i ens pregunten sobre quin tarannà i quins posicionaments té l’alcaldessa. I és que Marta Madrenas no ha connectat amb la ciutat i els seus actors. En una situació de permanent adaptació, tenim una alcaldessa que lluny de transmetre horitzó, explica provisionalitat.
2. El PSC, a la seva. El Partit dels Socialistes de Catalunya va entrar al govern municipal amb un objectiu primordial: recuperar la capacitat de gestió i el poder de la subvenció que havia tingut durant 32 anys a la ciutat. Tant és així que el pacte amb CiU es va fer sense programa i amb un punt clau: tenir la regidoria de serveis socials des d’on poder desenvolupar una política de proximitat als barris on encara els queden votants. I en això s’han concentrat. En aquests quatre mesos els cops de timó respecte les polítiques socials del Govern convergent han brillat per la seva absència malgrat les crítiques socialistes a Puigdemont, però Sílvia Paneque ha aconseguit recuperar el control i la interlocució amb cartera que necessitava per acomplir part de les promeses que havia fet durant la campanya electoral en aquestes zones. Quan hi penso i els veig actuar, em ve un nom al cap: Susana Díaz, el poder pel poder, l’espai del client, el tot s’hi val.
3. Projecte a mig camí de res: Demà l’equip de Govern presentarà, quatre mesos després de l’acord, un pla de Govern. Veurem si hi ha grans canvis respecte al de Puigdemont o si es tracta d’un continuisme maquillat. De moment, la percepció és que de projecte sòlid, clar i comprensible més aviat cap. Els focs d’artifici de l’era Puigdemont per impressionar la ciutat que es mira i no es toca han desaparegut sense que un model lligat a la gent, al dia a dia, la participació i els barris hagi aparegut per substituir-lo. Vivim en una mena de ressaca de les grans paraules de l’avui President de la Generalitat i a mig de camí de tot i de res. Un dia ens erigim en capital de l’independentisme i l’endemà l’alcaldessa rep amb els honors la monarquia espanyola, se salta una moció aprovada al Ple per 18 dels 25 representants municipals o es posiciona contra crear una comissió municipal del Procés Constituent. Tant podem sentir que el més important és la creació i la cultura de base com tot seguit veure com es desestima una proposta per invertir 50.000 euros en projectes culturals als barris. I així fins a l’infinit.
4. Descoordinació: Ara bé, si un fet defineix de forma clara l’actuació de l’actual Govern municipal és la descoordinació que existeix entre els diversos regidors. I no em refereixo només a les arribades amb retard de regidors i alcaldesses a actes o a la no aparició dels mateixos malgrat les trobades estaven pactades amb anterioritat, sinó a la poca interlocució entre els 14 regidors de Govern i la incapacitat de conèixer què i com està treballant el del costat. Sens dubte, aquí hi ha dos elements que ajuden a entendre la situació. D’una banda, el repartiment per «partits» que es va fer de l’equip de govern que provoca, per exemple, que els regidors del PSC només es relacionin entre ells i ho tramitin tot a través de la Sílvia Paneque. De l’altra, la desconfiança personal que existeix entre molts dels regidors de govern de CiU després de l’afer Ballesta. Els ponts continuen trencats i de tot plegat se’n ressent la ciutat.
5. Vet a l’oposició. I enmig d’aquest desori, les últimes setmanes ens han servit per veure com en alguns espais de reformulació de polítiques i de propostes de ciutat, s’anava traient pes a l’oposició. M’explico. Mentre CiU no va tenir una majoria absoluta al Ple, el seu equip de govern va procurar que els espais de participació i de debat dels grans temes de ciutat sempre hi hagués representació de tots els partits del consistori. Avui, amb casos com la definició del Modern, l’ordenança dels serveis funeraris, les polítiques culturals o la reformulació dels pressupostos participats, a l’oposició ni se’ns convida. Com si en el debat sobre aquests àmbits centrals pel futur municipal no hi haguéssim de tenir veu o no portéssim, en el nostre cas, desenes de propostes en el programa polític d’ara fa un any. Ara ja tenen garantits els 14 vots, ara, per ells, la nostra opinió ja no és necessària. El vell règim, sí. En plena forma.
[es]Crits per Girona 