Crònica 23: Un any a la Diputació de Girona

Crec que el record d’aquell 1 de juliol de 2015 el tindré bastant de temps al cap. L’entrada a la Diputació de Girona em va sorprendre. M’ho imaginava estàtic i poc adaptat a l’actualitat ciutadana, però el meu imaginari s’havia quedat curt: retorn al segle XX per la via ràpida. D’aquella imatge antiga a avui ha passat poc més d’un any. 370 dies que amb la CUP hem procurat mostrar que la política es pot plantejar molt diferent a les formes tradicionals tant al carrer, a l’Ajuntament com també a la Diputació. Amb dos pilars bàsics: transparència i evitar la lògica del clientelisme. Hem dit sempre que som del parer que les Diputacions haurien de desaparèixer però en el mentrestant cal trencar velles dinàmiques incloses en els paraigües d’absolutament tots i cadascun dels partits polítics que hi hagut en aquests 40 anys . En això també som una excepció.Intervencions al Ple

Vam començar pel principi: explicar com és el dia a dia de la institució. I amb aquesta ja portem 23 cròniques publicades, dels plens i la part més institucional, però també d’experiències i anecdotari divers viscut. Una mica de llum enmig de tanta foscor i opacitat. Així mateix també hem aconseguit canviar la dinàmica dels plenaris breus, fats i sense debat a què els partits tradicionals tenien acostumats periodistes i públic. Avui els plenaris són espai de debat, si més no de fiscalització i transparència gràcies a l’estudi dels decrets que fem (portem 450 consultes fetes) i també a les intervencions per marcar posicionament de vot, presentar mocions o fer precs i preguntes. Però estem massa sols. Per il·lustrar-ho, si en un any nosaltres hem fet 45 precs o preguntes, el PSC i Independents de la Selva no n’han fet cap i ERC tan sols un. I així anem. També en les votacions en què mentre la CUP ha votat 49 vegades de forma diferent al Govern, lògica d’un model diferenciat al de CiU, ERC ho ha fet en només 3 ocasions, el PSC en 4 i Independents de la Selva en cap. Veient les dades, sembla que encara que CiU no tingués majoria absoluta, avui podria governar sense gaire oposició. Sí, amb la CUP a davant, ben cert, no pas com una pedra a la sabata sinó com una alternativa política alhora d’entendre la gestió de les institucions públiques supramunicipals.

Perquè en aquest any de vida dins la Diputació hem pogut descobrir que només en despeses de partits, electes i assessors, la institució es gasta 2’5 milions d’euros anuals. Voleu dir que cal? Sincerament, no. Us ho dic amb l’experiència d’un any a la casa. Com tampoc podem entendre que Acció Social s’endugui només 1’1 milions d’euros o que la institució continuï plantejant-se a si mateixa com un espai de subvenció permanent i no com una proposta d’aglutinar serveis i oferir-los als municipis, especialment els petits que són els que més ho necessiten. Cal un canvi de model, sens dubte. Embafats de subvencions a dit i lluny encara d’assolir la lliure concurrència com un model més generalitzat, la Diputació viu ancorada al passat. A la vella dinàmica dels “dinars pagats” per uns i a la incapacitat d’explicar-se i connectar amb el poble malgrat compta amb més de 110 milions d’euros de Pressupost i un patrimoni que esparvera. En un any hem denunciat despeses supèrflues i innecessàries de tot tipus, hem explicat com funcionen les subvencions a dit, les contrapartides en alguns dels casos, i hem decidit participar com a acusació popular del Cas Manga tot veient-hi un model de funcionament perillós, mafiós i sovintejat. Aquesta és la crua realitat enmig, evidentment, de les ajudes que reben els municipis que els permeten cobrir les necessitats mínimes.

La nostra tasca no ha sigut benvinguda per a tothom. Molta gent ens ha felicitat però l’antic règim no s’ha pres massa bé el treball per la transparència, l’obertura política i la denúncia de procediments allunyats dels bàsics de l’ètica política que hem fet aquests 12 mesos. Érem conscients que desenvolupar una política de transformació seria trepitjar ulls de poll i així ha sigut. Però aquesta és la nostra manera de fer: demostrar que es poden plantejar noves institucions i polítiques que s’allunyin de l’elitisme i l’opacitat a què ens tenen acostumades unes Diputacions que, entre d’altres, se n’havien oblidat de retirar medalles als Franquistes il·lustres. Amnèsia col·lectiva. Pilota endavant i llestos. Amb humilitat i tan sols 1 dels 27 diputat hem provat d’anar-ho explicant, canviant i incidint. Ens queden tres anys més per continuar aprofundint-hi i llavors sí que serà el moment de fer un balanç final. De moment, portem 370 dies i, si més no, ens agrada dir que hem fet feina, però que en volem fer molta més. A dins de la Diputació, sí, i sense deixar allò que sempre ens ha definit la tasca de carrer, la participació col·lectiva i el municipalisme.

Anuncis

4 pensaments sobre “Crònica 23: Un any a la Diputació de Girona

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s