Assaltar el cel mentre ballem

Publicat a Vilaweb el 21 de maig de 2016

Si definíssim la setmana catalana en tres noms ho faríem amb els següents: Concepción Dancausa, la Delegada del Govern espanyol a Madrid que volia prohibir estelades a la final de la Copa del Rei, Rosa Cañadell, portaveu de la ILP d’Educació amb més de 90.000 signatures que va ser vetada al Parlament amb el vot conjunt del PP i Junts pel Sí i Arnaldo Otegi, líder de l’esquerra abertzale que en la seva primera visita a Catalunya, després de sis anys de condemna injusta, ens reiterava com el flagel·lat PROCÉS era un exemple a seguir per les nacions sense Estat d’Europa.

Tres noms que us poden sonar inconnexes però que, per mi, resumeixen una setmana més perquè el paper de la CUP els propers mesos és imprescindible. M’explico. Començant pel final, l’anomenat «Procés» continua essent una oportunitat de canvi, de transformació social i política de primer ordre. Com Otegi, jo també sóc del parer que la desaparició de les estructures de poder de les elits polítiques i econòmiques a l’Estat espanyol, també als Països Catalans, només vindrà a través de la independència. Fixeu-vos que l’esquerra espanyola en els seus discursos per intentar assaltar el poder el 26 de juny ja no parla de República, ni tan sols gairebé de procés constituent. Només de «canvi». El recorregut sembla limitat. La unilateralitat, urgent. El paper de la CUP els propers mesos passa per jugar la carta de la «legislatura extraordinària» en el sentit més literal del terme evitant que cap cant de sirena fruit d’un superdissabte del pacte fiscal o qualsevol altre pacte en clau autonomista tingui recorregut. Fer-ho en positiu, generant confiança, treball i compromís. I en això, malgrat algunes incongruències discursives puntuals, el grup de diputats i diputades està fent molt bona feina al Parlament. Gràcies.

Ara bé, l’aposta per mantenir un acord de treball amb JxSÍ pels propers mesos – el gener de 2017 hem de valorar què han complert i què no del full de ruta – no pot ser, evidentment, un xec en blanc. Si desenes de milers de catalans van fer una aposta cupaire el 27S va ser perquè poséssim valentia davant decisions com Concepción Dancausa i fóssim vehicle amb la directa per iniciatives com la que presentava Rosa Cañadell al Parlament. I ho hem de fer sense caure en la valoració estèril sobre què és més greu si el vet a les estelades i, per tant, a la llibertat d’expressió o el vet a una Iniciativa Legislativa Popular amb 90.000 signatures a darrere. Les dues són greus i punt. Som els que hem vingut a lligar, i així ho fem, l’eix nacional i l’eix social. I no ens faran creure. Per això, hem de girar la truita i buscar les fórmules perquè la CUP, conjuntament amb els moviments socials, tingui, d’una banda, la capacitat per marcar suficientment l’agenda perquè la via de la desobediència guanyi pes com a única forma real de comportament sobirà. De l’altra, hem d’articular els mecanismes per situar línies vermelles en el marc de treball cooperatiu amb la resta de forces independentistes. I el debat sobre una ILP n’és una de línia vermella. Hem de saber plantar-nos. Quan sigui necessari. Amb elegància i fermesa. I per fer-ho i que s’entengui hem de marcar els 5 aspectes claus pels propers mesos, també dins els pressupostos, i explicar a tota hora que aquest és el nostre punt de partida. Si es compleixen i es respecten els punts, que no seran maximalistes ja ho sabem, endavant. Sinó, constatada la incapacitat d’eixamplar perspectives per part de la força de Govern, plantejar-nos quina és la manera més adient per fer avançar el procés cap a la independència i la transformació social. Contemplar tots els escenaris.

A l’assemblea de Sabadell vaig ser dels que vaig defensar que calia començar la legislatura per una qüestió tàctica encara que ens haguéssim d’empassar el gripau de les nostres vides. No me’n penedeixo. Ho vaig fer perquè creia que el paper històric de la CUP era el de permetre començar la partida que les urnes havien definit alhora que nosaltres ens centràvem en el rol de tensor al carrer i a les institucions i garantíem així que el procés de ruptura amb l’Estat tingués un paper transformador en l’àmbit social, de gènere i ambiental. Estem on ens toca ser. Amb el paper que nosaltres mateixos ens havíem atorgat durant la campanya electoral i, a més a més, havent complert el compromís que no faríem Artur Mas president. Ara sí que, en bona part, ja només depèn de nosaltres. De la nostra capacitat d’excel·lir en allò que més bé hem demostrat saber fer, organització popular, treball comunitari, articulació d’alternatives, projecció de propostes programàtiques, fermesa i principis democràtics i transparents. Si tenim clar que la independència, el socialisme, el feminisme i l’ecologisme són els nostres objectius polítics, definim-los, expliquem-los i fem-los possible des de les mobilitzacions i el treball de base, que sabem que són imprescindibles. Només transformant l’hegemonia cultural i social fora de les parets del Parc de la Ciutadella, podrem ser lliures. Ara bé, no oblidem que, com a Euskal Herria, Escòcia o Bolívia, també des de la política institucional podem fer aportacions interessants. Ho fem cada dia als municipis. Per això hi som. Topant-nos diàriament amb les contradiccions d’una manera de fer que viu ancorada en la màquina del temps però amb l’empenta de desenes de milers de persones que ens han demanat aquest esforç per fer possible els somnis.

I ho haurem de fer assumint que som els únics que no tenim un exèrcit mediàtic darrere. I que, per tant, ens hem d’explicar vint vegades més bé que la resta. Per tots els mitjans. A tot arreu. És el moment de treballar pel consens intern, amb les ànimes que tenim que van més enllà de dues organitzacions i les seves estratègies. I sobretot, haurem de recuperar la nostra capacitat de somriure, d’entendre’ns i de ser capaços de fer política amb la felicitat com a objectiu de fons. Perquè només així, amb sinceritat, passió i un somriure, serem capaços de fer la revolució. Siguem crítics, com ja som d’esperit, però constructius perquè no hem vingut a ser marginals sinó a assaltar el cel. Abans-d’ahir ballava al ritme d’una cançó que ens ho recorda dels valencians «Los Chikos del Maíz». Ben cert. Toca assaltar el cel. I toca ballar. Perquè, com deia Emma Goldman, si no ho podem fer, no és la nostra revolució. Guanyarem!


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s