La Girona que mira a Lesbos, Idomeni i Homs

Aquesta és la Girona que somniem molts. La Girona que es desperta un mes de març i diu prou. La Girona que lidera des del carrer i també des de les institucions una marea a favor del dret a les persones a viure amb dignitat. I especialment aquests dies, aquests mesos, aquests anys (quina barbaritat), els drets de totes les persones atrapades a tantes illes com Lesbos, a tants pobles com Idomeni a tantes ciutats batudes per les bombes com Homs. Una ciutat solidària, que s’alça quan els seus germans d’altres punts del Mediterrani són condemnats a la misèria i la Unió Europea, que ostenta un Nobel de la Pau (vergonya), aixeca murs i expulsa persones a la pobresa per mantenir els seus privilegis. Una Europa que gira la cara a les llàgrimes i les necessitats mentre reforça els fortins dels grans bancs, les multinacionals i l’especulació.refugiats

Toca rebel·lar-nos. Deixar de fer veure que les imatges que ens arriben cada dia no ens afecten. Que es poden detenir periodistes, enfonsar pateres i reforçar el pressupost militar mentre nosaltres ens ho mirem amb resignació i passivitat. En les últimes tres setmanes, a Girona hi ha hagut unes jornades concorregudes sobre refugiats organitzades per la CUP-Crida per Girona que van acabar ahir amb una assemblea on es van decidir emprendre noves accions que es donaran a conèixer demà. Paral·lelament hi hagut una concentració davant la Catedral, una comissió de l’àmbit de les ONG’s que treballa amb el tema, l’Espai Anti-racista que desenvolupa i col·labora amb activitats i també un grup de persones que a través de les xarxes socials estan consolidant un grup per viatjar a Idomeni a donar suport als refugiats. És cert que són accions que suren enmig de la maquinària i la inèrcia d’una ciutat com Girona però que cal reivindicar-les i posar-les com a exemple a seguir, com a exemple on ens hauríem d’implicar. Tots i totes.

Perquè a la banda de les institucions, malauradament, hi trobem un desert. Ni Girona ni la seva Diputació han volgut liderar cap espai de treball o suport a les persones refugiades. Resten a l’espera d’ordres que van dir que arribarien a finals de 2015 i amb aquesta comoditat transiten. Ni tan sols treballen en el simbolisme ni la denúncia de la situació, elements transcendentals per trencar amb la passivitat existent. No som ni Badalona on la bandera europea resta a mitja asta per denunciar l’actitud de la UE ni Barcelona que aquesta setmana anunciava que es coordinarà amb els ajuntaments de Lesbos i Lampedusa davant la situació que viu el mar que ens uneix avui en dia. La passivitat institucional és indignant. Impròpia d’una ciutat solidària de la qual a tots els representants públics ens agrada parlar. I tots també tenim la nostra part de responsabilitat. De no ser-hi prou i de no fer-hi més. I ja n’hi ha prou. D’aquí poc farà 25 anys d’aquell cant a un pont de mar blava. I la sensació és que els ponts, si no són d’AVE, no interessen.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s