Girona: l’últim espetec del règim del 78

Publicat a CatalunyaPlural el dimecres 9 de març de 2016

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres” (Antonio Gramsci)

Fumata blanca. En Carles Puigdemont esdevé President de la Generalitat. A la ciutat tothom en parla. La gent sembla contenta. Som a 10 de gener de 2016. Ningú s’ho espera. L’endemà, però, a la ciutat manaia comença la processó del calvari institucional a l’Ajuntament de Girona. Carles Puigdemont i el seu equip de persones més properes (el poder a l’ombra) decideixen que el substitut no sigui una persona del seu equip de regidors sinó el número 19 de la llista, l’Albert Ballesta.

Ho fan per preservar els equilibris entre els teòrics aspirants a succeir-lo de cara al 2019 i com una mesura d’ordre i de demostració sobre qui continua manant malgrat passar a Presidir la Generalitat. Per fer-ho possible, 8 persones han de renunciar a ser regidors i 9 més a ser alcalde per permetre que Ballesta, desconegut en el municipalisme gironí, prengui possessió. Primer pas incomprensible.

L’acord no compta ni amb el suport de part dels regidors de CDC ni amb els de Demòcrates. Solució? Més poder pels crítics perquè s’hi avinguin: creació de noves estructures, més tinències d’alcaldia i una vicealcaldia a mida per a Eduard Berloso, militant de Demòcrates i número 10 a la llista. En 15 dies, Girona ja té el número 19 de la llista de CiU d’alcalde i el 10 de vicealcalde.

I tot a través d’un pacte de despatxos, nocturn i presentat públicament sense ni tan sols haver parlat amb l’oposició ni tenir en compte que l’equip de Govern de CiU té tan sols 10 dels 25 regidors. És a dir: sols no poden. Al carrer, segona dosi d’incomprensió. Tot seguit vindrà l’error en la presa de possessió en què Ballesta, secretari d’Ajuntament de formació, oblida prometre o jurar el càrrec, un segon ple extraordinari en què ningú del seu equip aplaudeix quan és oficialment designat alcalde i la seva incapacitat de defensar les mocions que ell mateix ha ajudat a aprovar en el ple com és el cas del canvi de nom de la Fundació Princesa de Girona.

Tanmateix, la cirereta és l’afer de l’aprovació del cartipàs, el seu sou i el nombre d’assessors. En la negociació, Albert Ballesta, Marta Madrenas i el seu equip són incapaços d’arribar a acords amb ERC, PSC o la mateixa CUP perquè el pacte fet aquells primers dies post fumata blanca incloïa un sou de 75.000 euros i un nombre d’assessors als quals CiU no vol renunciar. Tan sols PP i Ciutadans li accepten salari i assessors a canvi de contrapartides de ciutat. Un acord que reprodueix el d’una setmana anterior per impedir una comissió de treball per acabar amb el monopoli funerari a la ciutat de Girona.

Així doncs, Ballesta pacta amb l’espanyolisme que ha denunciat els regidors independentistes de l’Ajuntament a l’Audiència Nacional per haver donat suport a la resolució del 9N. Surrealista. Memes de WatsApp circulant a tota màquina. Tercera tassa, gegant, d’incomprensió i desaprovació popular. Però com bé deia la Laia Pèlach, regidora cupaire: “Va voler pactar amb el Diable i, al final, el Diable l’ha traït”. C’s trenca el pacte i CiU es queda sense aprovar part del cartipàs. El sainet puja de to. Passen uns dies més i tot fa pensar que l’acord amb ERC, a partir de les premisses de Junts pel Sí, és a tocar. Així ho expliquen regidors de Govern fins abans-d’ahir.

El pacte de l’Ibex 35 a la gironina

Arribem a 8 de març. L’any 2010 Girona havia quedat coberta de neu. El 2016 la glaçada és política. Els gironins llegim als mitjans fets i pensats a la capital que l’Albert Ballesta plega i que CiU articula un acord amb el PSC que era desconegut pels propis regidors i militants convergents a la ciutat a primera hora del matí. Els mateixos que havien ideat la martingala de l’alcalde que anava de 19 a la llista, que havien avalat el pacte amb C’s i PP, decideixen que tant per tant, Pedro Sánchez.

L’ombra de Puigdemont poc que és petita. L’ordre és l’ordre i l’estabilitat és l’estabilitat, més enllà d’ideals, propostes i Repúbliques demandades. Tal com ho llegim, tal com es confirma poques hores després. Del lideratge en el camí del municipalisme independentista, Girona passa a ser exponent del pacte de l’status quo, l’anhelat per l’Ibex 35 i les grans patronals, la idea vella i rònega de la ‘sociovergència’. La gestió per gestió i que ningú ideï gaire res diferent que les utopies no existeixen per guiar-nos.

De sobte, Girona torna deu capítols enrere en la seva història recent. Ni independentisme des del Govern (les àrees que porti el PSC quina línia seguiran?), ni prioritat de liderar un Procés Constituent, ni transformació en la pràctica política municipal. Ans el contrari: aquells que des del Congrés espanyol i el Parlament Català neguen tota possibilitat d’iniciar un camí cap a la República i que practiquen el seguiment més absolut a la Troika es posen d’acord amb qui parla de desconnexió però desaprofita cada bugada per posar-ho en marxa.

Un acord fet entre Nicaragua i Còrsega, les seus del PSC i CDC respectivament a Barcelona. Acabat de cuinar a Palau de la Generalitat dilluns a la tarda, sense connexió a la ciutat (fa mesos que CiU i el PSC no votaven res junts) i que és el reflex dels poders que sempre hi són malgrat sovint callen. D’aquella remor que se sent que no vol que arribi l’impuls de les classes populars. Líders de desesperança. De l’aspra rutina. Ens volen capcots. Submisos. I sense ser capaços d’imaginar una alternativa.

És l’enèsim capítol de la vella política del règim del 78. Dels de sempre fent política per als de sempre amb la manera de fer-la de sempre. L’últim que viurem a Girona. Perquè la resignació ja no és a taula i la processó del Calvari ja no és una obligació. Avui, per sort, molta gent seguim treballant amb l’alternativa democràtica, social i popular que cada dia pren més força a la ciutat de Girona. Amb destí clar: la República (justa) Catalana.

Els carrers ahir al vespre, per exemple, eren liles feministes que esquerdaven la negror d’un model que es va morint. I ho eren com feia temps que no ho vèiem. Avui i demà s’ompliran sales de solidaritat amb els refugiats en actes organitzats per una societat civil que diu prou a la barbàrie assumida per la Unió Europea, pels mateixos poders econòmics que avui celebren el pacte de l’Ibex 35 a la gironina, la ‘sociovergència’.

I és aquí on rau l’autèntica força del canvi, en la nostra capacitat de seguir bastint aquest espai d’unitat popular, d’esquerra transformadora, que no para de créixer mentre ells, CiU i el PSC, es mantenen en un model caduc de fer política. En l’espai-temps de Felipe i Pujol. I en aquest camí som i serem. Tenim la responsabilitat política d’assolir aquest repte i esdevenir l’alternativa. I ho aconseguirem. Casualitats de la vida han fet que mentre uns tancaven de nit, en un despatx amb les cortines passades, un pacte de govern amb aquells que veten el referèndum, d’altres érem davant de l’Ajuntament de Viladamat donant suport a l’acte de sobirania política que ha fet l’equip de Govern en no respondre els requeriments de l’Audiència Nacional. De la paraula, als fets. Del poble cap al poble. Per la plena llibertat.


lluc  @llucsalellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s