La fi del somni europeu

Us deixem aquest article escrit per en Guillem Jiménez, company de la CUP-Crida per Girona:

lesbos-refugiats-refugees-welcomeLa primera vegada que em vaig plantejar si valia la pena formar part del projecte de la Unió Europea (UE) va ser quan, al 2012, vaig llegir una entrevista d’un representant d’un partit polític català que defensava la seva visió contrària a aquest faraònic projecte europeu. Jo, en aquell moment, tenia 19 anys i, crec que, en cap moment, se m’havia passat pel cap dubtar de la utilitat d’aquesta institució del vell continent. M’imagino que això era així, en part per ignorància meva, però també, en part, per la manca de reflexió que es promou als nens i adolescents sobre el “statu quo”.

Durant un temps, el meu cervell va deixar el tema del projecte europeu en “stand by”. No obstant això, la realitat se’m va començar a fer evident, sobretot arran de la gran crisi econòmica que estàvem patint, i el dilema em va reaparèixer. Vaig començar a veure que els països més desafavorits econòmicament de la UE, els de la Mediterrània, estaven sotmesos a les exigències dels països més poderosos (Alemanya, França, Regne Unit…). Conseqüentment, aquestes pressions també contribuïen a aprofundir, encara més, les diferències entre aquests estats. Com passava això, doncs, si la UE s’havia creat amb la finalitat de generar prosperitat arreu d’Europa?

A mesura que vaig anar obtenint informació, em vaig adonar que la situació era realment crítica. Els països del sud vivíem en un estat de submissió tal en què les decisions cabdals del futur de cada país no les decidia el poble electe, sinó eren preses pel Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i la TROIKA!! Cada cop, doncs, tenia més clar que si volíem formar part d’aquest “somni europeu” el nostre poble havia de veure’s sotmès a la tirania d’aquells que tenien el poder econòmic i, per tant, també el poder polític. Segurament aquella entrevista que vaig llegir al 2012 no anava pel mal camí.

Per si no n’hi havia prou, va esclatar el conflicte grec. Un poble amb una recessió econòmica brutal i una taxa d’atur indignant. La solució per part de la UE va ser més i més austeritat; jo et rescato, però, a canvi, tu has de reduir molt la teva despesa pública. Aquesta recepta, però, amb el temps es va mostrar inoperant i, els grecs, pobres però no ignorants, així també ho van veure. Així és com va guanyar les eleccions un partit polític que posava en qüestió la gestió realitzada per part dels poders europeus.

Al principi, aquest partit va començar força bé, intentant pressionar i lluitar pels drets i per la sobirania del seu poble. Les coses, però, es van començar a torçar i es van haver de repetir eleccions que, sorprenentment, van tornar a guanyar. La tensa situació es va intentar resoldre amb un referèndum on es demanava si s’estava d’acord, o no, amb les polítiques gregues d’austeritat imposades per Europa. El resultat va ser clar, va guanyar el NO, “OXI”. El poble grec havia expressat clarament la seva opinió, estava fart de sentir-se menyspreat, trepitjat i sotmès. En aquell moment vaig pensar, molt ben fet grecs, sou uns valents.

Paradoxalment, però, el govern grec, va desobeir el mandat del poble i va acabar obeint el tercer rescat imposat, evidentment, per la Troika i la senyora Merkel. No pot ser, una altra vegada… vaig pensar. Una altra vegada es vulnera la voluntat del sobirà per sotmetre’s al poder econòmic. Si amb això es basa aquest projecte europeu, ara sí que tinc molt clar que no en vull formar part.

La meva decisió estava presa, la UE era una eina que només servia per mantenir les desigualtats entre els països europeus i per, així, garantir que alguns governessin per tothom. Sí, valia més la pena marxar. El que no sabia era que el pitjor encara havia d’arribar i, que aquest sentiment d’indignació es convertiria en autèntica vergonya.

Amb tan sols un any, el 2015, més d’un milió de persones han arribat al “nostre” territori europeu fugint d’una guerra atroç de la qual, en part, en som també responsables. D’aquest milió, aproximadament, 4.000 han mort o han desaparegut. I què han fet els països europeus mentrestant? L’autèntic ridícul. Mentre ens arribaven notícies i imatges indignants de la tragèdia diària viscuda al Mediterrani, hem vist barallar-se als països europeus per repartir-se un quota més o menys grossa de persones. Però què és això? Si us plau… Com es pot reduir més d’un milió de vides en simples “quotes”?

El més indignant de tot, però, ha estat que després de mesos de esperpèntiques batalles per repartir-se aquestes persones, ens han fet pensar que s’han posat d’acord per repartir-se-les, fent un esforç titànic, evidentment. Ens han volgut inculcar aquesta idea: bé, han tardat, però al final s’han posat d’acord… Però el temps ha demostrat que no… De 16.231 persones que havia de acollir Espanya, per posar un exemple, n’ha acollit tan sols 18. Això és una vergonya, és una autèntica vergonya.

I per acabar-ho d’adobar, han aparegut múltiples agressions, moltes d’elles impunes, a centres on s’acullen aquestes persones, ha augmentat el racisme i una realment fastigosa xenofòbia, i, a més a més, s’han pres unes decisions polítiques en matèria de migració que són pitjors que les que es prenien al segle XX (o al XIX).

Està clar, doncs, que hem de marxar ja del que coneixem com a la Unió Europea. Perquè fixeu-vos amb aquesta gran paradoxa. El principal país que s’ha vist sotmès a la tirania del poder econòmic europeu, Grècia, és el país que ha hagut de gestionar, per cert, de forma nefasta, la crisi humanitària més gran de la història recent europea. I, sorprenentment, aquells qui li van exigir ( i ho segueixen fent) polítiques econòmiques en contra del seu poble, en cap moment l’han ajudat, de forma suficient i necessària, a afrontar aquesta problemàtica migratòria històrica. Només fa falta anar a l’illa grega de Lesbos per veure com aquest idíl·lic i turístic indret europeu no ha esdevingut el caos gràcies a milers de voluntaris, mai, en cap cas, gràcies als governs europeus. I malgrat tot, aquests voluntaris no han pogut salvar prou vides.

TOTS els ciutadans d’Europa som responsables de TOTES les morts que han succeït al Mediterrani.

TOTS els europeus que no lluitem ni exigim actuacions per part dels Estats som i serem responsables de truncar tantes vides. Perquè no ens hem d’oblidar que aquesta gent, simplement, fuig d’una guerra de la qual, TOTS també en som responsables. És per aquest sentit de responsabilitat, doncs, que jo no em sento Europeu o, almenys, no em sento part d’aquesta Europa. [Imatge extreta de la revista ‘Jovent’]

Anuncis

2 pensaments sobre “La fi del somni europeu

  1. De somni europeu no n’he tingut pas mai. He crescut veient que la UE (s’hauria d’haver mantingut el nom de CEE perquè la única unió que hi ha és merament econòmica) no ha perseguit mai la igualtat entre els Estats membres; no ha fet mai cap gest positiu respecte a la diversitat de cultures, llengües i nacionalitats que tenen els ciutadans de la Unió; no té com a oficials totes les llengües que es parlen en el territori; etc.

    Però sobretot ha sigut arran de l’última crisi econòmica que no només no considero un somni la UE, sinó que més aviat la veig com un malson per a molts europeus i me n’avergonyeixo de formar-ne part. El què han fet i estan fent al poble grec no té nom. No saber preveure les conseqüències d’una crisi, no supervisar les economies dels Estats membres, és d’una incompetència indescriptible, i per postres, fer-ho pagar als pobres habitants d’un país, és mesquí i cruel. La passivitat que van mostrar en un principi davant de les massacres que es van donar quan es va desmembrar l’antiga Iugoslàvia, va ser un altre punt fosc i no va ser fins que l’aclamació popular i exigència dels ciutadans els demanés que es mullessin, que van fer algun pas. I ja no parlem de com estan gestionant l’arribada de refugiats sirians, amb polítiques que fomenten més el racisme dels que ja tenen la tendència a ser-ne, que a buscar mesures eficaces per a aquestes persones i a l’impuls de pressions internacionals als països que han provocat aquest èxode.

    Una de les preocupacions de molta gent respecte la independència de Catalunya és si podrem continuar dins de la UE. Tant de bo en poguéssim prescindir, però no som una potència mundial, ni tenim el poder ni el valor estratègic o econòmic que tenen països com Suïssa que es poden permetre no formar-ne part. Malauradament dins o fora d’Espanya, ens tocarà, almenys durant anys, passar per l’aro, si no és que aquesta fictícia Unió no fa figa abans.

    Els únics somnis europeus que tinc és que, per una banda, es deixi de dir “Europa” i “europeus” només als qui formen part d’aquest maquiavèl·lic club o lobby econòmic i que s’utilitzin els termes correctament. Europa és un continent i europeus som tots els qui hi residim, independentment de la UE, i, per l’altra banda, que algun dia els catalans puguem viure en un país lliure internacionalment respectat que pugui restar-ne al marge.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s