El sainet del cartipàs a Girona

Tan de bo tot plegat hagués sigut un simple entremès còmic previ a una celebració amb tots els ets i uts. Malauradament l’aprovació del cartipàs i del nou Govern de Convergència i Demòcrates a Girona amb el nom de Convergència i Unió (amb tantes sigles un ja va perdut) ha anat esdevenint una realitat paròdica. Recapitulem. Dues setmanes de punyals, batalles a l’ombra, visites nocturnes del President i renúncies signades amb puny i lletra de matinada per situar la persona que anava de 19 a la llista de CiU fa 8 mesos i que s’havia implicat ben poc amb la ciutat fins a mitjans gener de 2016 al capdavant de l’alcaldia. Pel camí, el menysteniment de la resta de regidors de l’equip de Govern i, en especial, de les dues dones tinentes d’alcalde que se situaven just al costat d’en Carles Puigdemont, Isabel Muradàs i Marta Madrenas, que, juntament amb Maria Àngels Planas, havien portat el pes del Govern mentre en Carles feia de Diputat i President de l’AMI.

Autor: Agustí Encesa (El País)

Segon capítol: un secretari de professió com Albert Ballesta oblida de «jurar o prometre» el càrrec i després de dues hores de ple amb autoritats i solemnitat per totes bandes, se’ns fa saber que s’haurà de repetir el ple al cap de 72 hores. Girona tornava a estar de moda però en aquest cas per haver de repetir un ple de nomenament d’alcaldia. La repetició va ser tan moixa que ni tan sols els regidors de l’equip de Govern van aplaudir quan oficialment Albert Ballesta va agafar la vara de la ciutat. Tota una declaració d’estat d’ànim.  El camí feia pujada però encara no érem al capdamunt de l’absurditat. Ens quedava per viure el capítol del cartipàs que serviria per tancar la primera part d’aquest sainet gironí. Un sainet que alguns voldríem que s’acabés per la via ràpida.

El cartipàs es votarà demà i està fet a partir dels vells paràmetres de «qui no plora no mama». I és que com que Demòcrates, l’escissió d’Unió, no volia haver de renunciar a l’Isabel Muradàs com a legítima successora de l’anterior alcalde, van protestar fins l’últim dia i de la reivindicació en van treure un càrrec de nom «vicealcaldia». Una llosa per la ciutat. Un càrrec inexistent a qualsevol altre ajuntament català similar a Girona que té com a objectiu únic permetre a una persona passejar-se amb un virregnat pels barris de la ciutat. Increïble. Les conseqüències d’un acord fet en un despatx dels partits conservadors revertit sense sentit a tota la població gironina. I una cosa més, finalment, el càrrec de vicealcalde i nou número 2 del Govern se’l quedarà l’Eduard Berloso, qui anava de número 10 a la llista del maig (novament incomprensible). Per cert, d’en Berloso en podem dir moltes coses, moltes, i també podem recuperar les seves declaracions del 2006 quan afirmava que Carles Puigdemont mai seria un bon candidat de CiU per la ciutat. Els temps deuen haver anat canviant.

La farsa de la vicealcaldia, però, no és l’única decisió incomprensible del cartipàs que es porta demà a votació. Hi podem sumar l’augment del 28% del sou per al nou alcalde comparativament amb l’Anna Pagans, l’última persona que va cobrar directament per ser alcaldessa, el manteniment de 7 assessors col·locats a dit, alguns dels quals passen de fer gimnàstica a fer magnèsia perquè deuen ser bons en tot (mode irònic on), la creació de 7 tinences d’alcaldia perquè tots els regidors de Govern, molestos amb el procediment intern, tinguin el seu espai de poder propi dins l’Ajuntament o la recuperació de «poder» per part del regidor Carles Ribas, qui havia patit una reducció important de capacitat decisòria amb el segon govern Puigdemont. En Carles Ribas, de fet, ha acabat essent un dels grans beneficiats d’aquesta batalla interna de prop d’un mes dins de Convergència i Demòcrates amb una nova tinença d’alcaldia així com amb l’àrea de cultura, un àmbit on haurà de demostrar el seu coneixement ja que, en aquest cas, no ve avalat per cap currículum.

Com veieu, doncs, una realitat que supera qualsevol ficció. Amb un afegit greu: ha tingut com a escenari protagonista la casa de la vila. Un sainet que l’equip de Govern faria bé d’anar acabant. Per fer-ho, podria començar per actuar a partir de la premissa que no gaudeix d’una majoria al ple (tan sols 10 regidors de 25) i que, per tant, els acords presos dins de la seva coalició no sumen prou per tenir suport necessari amb la resta de forces municipals. Fa temps que ens vam deixar de creure allò dels «governs dels millors» però és que ara hauríem de procurar que la política gironina no fos esclava d’allò que l’exgerent de la ciutat, l’Albert Riera, recuperava a Twitter fa uns dies: «fes favors a burros, que te’ls pagaran a coces».


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Advertisements

Un pensament sobre “El sainet del cartipàs a Girona

  1. Tristesa, vergonya aliena i cap sentiment positiu. Tot plegat em sembla més propi d’èpoques predemocràtiques que de l’actual.

    També em sembla que hem de reflexionar molt entre la legalitat i l’ètica. Amb aquest assumpte ha quedat molt clar que la legalitat i l’ètica estan molt allunyades quan es tracta del poder.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s