Muriel

Tothom té la persona amb qui ha compartit més estones màgiques els moments més importants de la història del seu país. La parella, la mare, l’avi, els cosins, els amics, els veïns, …Tothom té els seus records d’allò que hem anomenat «la Revolució dels somriures» a Catalunya, del canvi de paradigma. Els meus tenen un nom: Muriel Casals i Couturier.

Font: ÒMNIUM

Amb la Muriel hem viscut les estones més intenses d’aquests 11 de setembre plegats. Ella com a presidenta d’Òmnium i jo com el seu escuder i cap de premsa. Com un anònim que pretenia donar un cop de mà a l’ànima i la vida que la Muriel donava al país. Perquè ella ha donat tot el que tenia per la independència. Absolutament tot. Ens recordo arribant quan ja ens semblava impossible a la capçalera de la manifestació l’any 2012. Ho fèiem amb cara d’incredulitat veient com Barcelona havia quedat petita. Ella contenia l’eufòria però de tanta emoció que duia per dins de veure el poble català dient «ara sí que fem el nostre camí» els ulls li brillaven. Parlàvem i no ens ho crèiem. Això va de debò, pensàvem. A darrere, recordo perfectament en Joel Joan animant tota la gent que no podia accedir a la manifestació i esperava a les cantonades que donaven al carrer Pau Clarís. L’any següent va venir la Via, de la Catalunya Nord al País Valencià. I ella i la Carme Forcadell van ser les encarregades de lligar les dues columnes, del Nord i del Sud, a la Plaça Catalunya de Barcelona. I ho van fer emocionades, sorpreses d’haver superat un nou repte, mentre uns quants teníem l’oportunitat de no haver-nos de donar la mà i observar un moment històric a quatre metres de distància de l’escenari. La Muriel era protagonista d’un moment històric i s’ho mereixia.

I no ho dic perquè sí. Enmig d’aquests grans esdeveniments, la Muriel portava 70 anys de lluita per l’alliberament del seu poble i la seva gent. La trajectòria la coneixereu de sobre amb tot el que explicaran aquests dies els mitjans. Una història que ella no explicava perquè simplement es dedicava a fer, a construir i a sumar. Mai a fer bandera d’ella ni del que havia fet. Era una persona discreta, de les imprescindibles. Hem compartit centenars d’hores plegats. Moltes de converses llargues, de discussions afables entre un jove d’arrel cupaire i una dona, antiga militant del PSUC, independentista de soca-rel que sovint s’enfadava amb l’esquerra per la incapacitat de la mateixa de propugnar, com fa amb tants altres indrets, que l’alliberament nacional es mereix una aliança tàctica de primer ordre per garantir la lliure determinació de les nacions. I tenia raó. Molta raó. D’altres vegades no ens posàvem tant d’acord. I ho debatíem amb tota l’estima que ens teníem malgrat els 40 anys que ens separàvem. Una distància que ella mai va situar com a límit, ans el contrari. Ella aprenia de la joventut com nosaltres n’apreníem ella. De la seva experiència, determinació, capacitat de diàleg i de la voluntat d’aprendre. I dels silencis, la seva cara, el somriure permanent i les ganes que sempre va tenir d’escoltar-nos. Com si la lògica no ens digués que érem nosaltres qui l’havíem d’escoltar a ella.

Sembla que la mala estrugança ha fet que cap de nosaltres pugui tornar a coincidir amb tu, Muriel. I és una merda perquè ens quedaven molts episodis per viure plegats encara que ara fos tu des del Parlament i jo des de Girona. Entre d’altres, l’episodi que més havíem somniat passejant per Barcelona, pel país o per Madrid, París o Lisboa, la plena independència. I ens quedaven també moltes converses. I molts desitjos com els que ens vam expressar per watsapp les setmanes abans del 27S malgrat donàvem suport a candidatures diferents. La causalitat va fer que coincidíssim a finals d’any en un restaurant de Barcelona. Ens vam expressar la preocupació pel moment de no-acord i vam convenir que aquest era imprescindible. Com sovint ens passava, ho vam fer des de la diversitat. Fins i tot, des de la discrepància. I és que si una cosa he après de tu Muriel és a escoltar, a trencar perjudicis, a fer-me fort en els moments que em semblava estar més sol. De tu, Muriel, he après a estimar, a aprendre i a no defallir ni un sol segon per lluitar per Catalunya i els Països Catalans. És així. Amb tu m’he fet gran. De tu, sense que tu ho pretenguessis rere aquella cara d’humilitat i de voler-ho saber tot, he après a ser una persona més bona, més profunda i més lliure. Et porto aquí, al pit, al cor. I segur que, com jo, milers de persones. T’estimo. T’estimem.

---

  @llucsalellas

---