De la capitalitat a la ciutat que traspua arts escèniques

A en Nene, en Salvador, la Cristina i en Pere per l’acte d’ahir.

Érem una setantena de persones parlant d’arts escèniques un vespre entre setmana a la ciutat de Girona. La sala feia goig, hi havia gent de la diversitat d’oficis que inclou aquest món: actors, actrius, programadors, escenògrafs, membres d’entitats del sector, periodistes del ram, directors de festivals, tècnics de so, de llums… i un objectiu compartit: fer de Girona i les comarques que l’envolten un espai de teatre i d’arts escèniques real més enllà de les marques i les capitalitats. És a dir: que vingui tramuntana i que traspuï cultura, arts escèniques. foto_teatre2

I parlo de tramuntana, vent del nord, perquè en Salvador Sunyer ho va explicar de forma clara només de començar. A Catalunya es dedica un 0’8% del pressupost a teatre, a Alemanya un 3,2%. A Catalunya només un 7% de la població va a teatre, a Girona la xifra és d’un 11%, a França o Alemanya s’enfilen fins el 20 o 25%. Els coets els podem desar a l’armari per un anys. Tenim ben poc a celebrar. Ara bé, l’acte no va ser un espai únicament de lamentació sinó que, des de la taula, es van visualitzar moltes i diverses propostes. La primera i senzilla: recuperar la regidoria de cultura a Girona. La segona: impulsar la cultura amb voluntat política de fons lligant i millorant les conselleries d’ensenyament i de cultura. La tercera: la formació amb la creació d’un mòdul de grau superior de formació professional d’arts escèniques a la ciutat lligat al Galliner, un batxillerat de l’àmbit amb professionals del ram dirigint-lo i exercint-lo, la vertebració de màsters universitaris a la ciutat, de mediació cultural, per exemple, que portessin les ments més brillants de l’àmbit en recerca i propostes a Girona o el disseny d’un programa perquè totes les escoles de la ciutat «mamin» arts escèniques des del primer dia.

I no ens vam quedar aquí. Va sortir la idea, àmpliament compartida, de la necessitat de coordinar espais d’exhibició de Girona i la comarca per optimitzar recursos i arribar molt més lluny. Avui, el desequilibri entre els mesos de Temporada Alta i la resta de l’any pel que fa a arts escèniques és bàrbar. És com si una persona només tingués oci i gaudís del temps lliure en el seu mes de vacances i se n’oblidés la resta de l’any. Cal, doncs, parlar i coordinar-se entre companyies i sales d’exhibició per anar buscar públics, projectar més bé la programació i fer arribar a més gent les arts escèniques. I cal fer-ho amb un suport molt més ampli de les institucions públiques, dels ens municipals que cal que vegin la importància de promoure la cultura en el dia a dia dels seus pobles. I sobretot fer que s’ho creguin i no un simple «perquè toca». A Girona ha costat anys i panys que l’equip de Govern augmentés les beques KREAS i encara fins l’any passat demanava residència a la ciutat per obtenir alguna engruna. A la Diputació encara és hora que hi hagi un debat polític i una estratègia de fons sobre el què, el com i el quan es subvenciona en l’àmbit de les arts escèniques i, finalment, els ajuntaments no entenen que no n’hi ha prou amb editar un «full volant» perquè la gent vagi al teatre. Per tant, autocrítica política i tornem a començar.

Parlem de formació i d’exhibició però, evidentment, no ens podem deixar la creació. I aquí hi ha un forat negre que porta per nom «El Canal» que després de la milionada invertida per fer l’espai, ara mateix és tancat. Un escàndol que no s’ha endut cap responsable polític per davant en aquesta reivindicada «manera de fer política gironina». Quines paradoxes. I tot plegat en un moment en què els actors i les actrius viuen amb «intermitència» i precarietat, com bé va explicar la Cristina. Creadors a cost zero (a part de les hores que hi posen) que s’han de reinventar dia sí dia també. Assajant com poden i recuperant el cafè-teatre com a espai de sortida enmig de l’oblit gràcies a la gent de l’Associació Gironina del Teatre. Però aquesta realitat queda sovint lluny dels focus, dels mitjans de comunicació malgrat ser, segurament, el punt de partida de la immensa majoria del món escènic gironí.

Ahir, però, també surava a l’ambient una dosi d’autocrítica. Una voluntat de dir que també el propi món escènic no havia sabut comprendre bé el context i, per exemple, havia oblidat apostar pel «teatre social» tant necessari avui en dia (Pere Puig dixit). Dit això, i des d’aquesta enorme capacitat (auto) crítica del món escènic, l’acte d’ahir va ser una autèntica delícia. Sincerament. Deixeu-m’ho dir. Pels que gaudim de la cultura, una lliçó magistral, un aprenentatge ple i un piló de propostes per ajudar a revertir la situació. Pels que la creen i en (mal) viuen, un espai de llibertat, de debat i de construcció que va servir per pronunciar la beneïda paraula: organitzem-nos. Aquí, per sort, la funció no s’ha acabat.

Anuncis

3 pensaments sobre “De la capitalitat a la ciutat que traspua arts escèniques

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s