“Arriba España”

Avui que és 20-N i fa 40 anys de la mort de Franco, us reproduïm aquest article d’en Xavier Díez. També podeu llegir-lo directament al seu blog aquí.

Fa pocs anys, en tornar a casa em vaig trobar amb un cordó policial. No permetien passar a la gent del carrer. El motiu? Mentre aixecaven un bloc de pisos en un lloc on hi havia antigues hortes, havien trobat amb una bomba de 500 kg., probablement dels darrers bombardejos de la ciutat, a càrrec de l’aviació italiana i alemanya. Per sort, els artificiers la van traslladar i la van fer explotar a uns terrenys militars, prop de Banyoles. Tanmateix, la presència d’aquella bomba a poc més de cinquanta metres de casa, em va fer reflexionar sobre com el passat encara projecta les seves ombres sobre el nostre present.

També em va colpir la dissortada història de Carles Rahola, la biografia del qual, a càrrec del periodista gironí Xavier Carmaniu vaig llegir no fa massa. Rahola fou un intel·lectual honest que, en entrar les tropes franquistes a la ciutat va decidir fugir, i a mig camí, tot creient-se aquella propaganda dels nacionals que deia que qui no tenia delictes de sang no havia de preocupar-se, girà cua i tornà, tot confiant en què deixarien tranquil. I la justícia de Franco, aquella que tracta sempre de justificar amb minuciositat legal qualsevol aberració jurídica, el va portar davant d’un tribunal i el va afusellar..

Aquesta setmana, quan escoltava la hiperventilada Dolores López Gabarro, número dos del Partit Popular d’Andalusia vomitar exabruptes contra aquells catalans que creuen que els problemes  s’arreglen votant, i finalitzant la seva diatriba amb un “Arriba España”, vaig ensumar aquesta aroma rància del passat. Una aroma rància que recorda aquesta presència del franquisme realment existent en bona part dels gestos del senyor Albiol i les paraules de la senyora  Arrimadas, d’aquests partits que mai criticaran el mal en dimensió industrial que representà el franquisme L’aroma rància de les bombes que van llençar contra els nostres avantpassats i que encara són entre nosaltres. La dels afusellaments contra els dissidents. La de les legalitats arbitràries transvestides de justícia. La del franquisme que no marxa ni amb lleixiu, com ens recorda, també en un llibre recent, Lluc Salellas. El crit de la diputada del PP ens demostra el veritable rostre d’aquells que es diuen antinacionalistes, i continuen essent “els nacionals”, la dels espectres que encara projecten la seva presència i amenaces entre nosaltres.

La setmana vinent farà 40 anys de la mort del dictador. Moltes coses han canviat des d’aleshores. El país és infinitament més lliure, desvetllat i feliç. I aquesta llibertat és el que ha permès que les generacions més joves hagin perdut la por als fantasmes del passat. L’emergència de l’independentisme no és altra cosa que la consciència que, en democràcia i llibertat, tot és possible. El fet que, en el fons la Transició fou una estafa, perquè seguien manant els mateixos, seguien jutjant els mateixos, seguien tustant els mateixos, i seguien perseguint als mateixos, és una cosa que emergeix en forma de gestos, de menyspreu, d’intolerància, de propaganda, d’arguments inversemblants, i sobretot d’una immensa ombra en forma de fantasma. El fantasma del franquisme que apel·la a la Constitució i la legalitat, i que tanmateix, no invoca altra cosa que la lògica que la de l’estaca.

I tanmateix, com vaticinava fa moltes dècades en Lluís Llach, en aquests dies, de tan rància, ja ben corcada, segur que tomba, tomba, tomba.


Laia Pèlach, Lluc Salellas      Laia Pèlach i Lluc Salellas


Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s