I els refugiats?

Aquest és un escrit d’autocrítica. Sens dubte. Perquè com a regidors i persones implicades no estem sabent donar una resposta coherent a la situació de precarietat permanent que viuen centenars de milers de persones que estan abandonant els seus països per malviure en un exili forçós cap al continent Europeu. Enmig d’aquesta incapacitat hem pres la decisió de delegar aquesta funció a les institucions que haurien de representar al conjunt de la ciutadania i que diuen estar basades en els principis dels drets humans. Així l’Ada Colau, alcaldessa de Barcelona, ha volgut abanderar tot aquest moviment. Les alcaldies cupaires hi han anat tot darrere i el seguici ha continuat amb tots els partits.

//platform.twitter.com/widgets.js

Però d’això ja fa més d’un mes i podem dir que la resposta a la situació del present ha estat quasi imperceptible en clau catalana. I em sap greu però cada matí cardo un crit al cel d’impotència. Penso en dir: me’n vaig cap allà que seré més útil. Però tampoc hem creat estructures de solidaritat transversals ni brigades i continuo assumint la rutina i esperant que les institucions públiques de les quals en sóc part moguin fitxa. I val més que prengui la cadira. I hi segui. Així, per exemple, l’alcalde de la meva ciutat, en Carles Puigdemont (CiU), diu que no ha fet res més en aquest afer perquè l’Ada Colau no li ha tornat UNA trucada. Si en tot funciona així, val més que pleguem veles. I és que la realitat va més enllà del que va dir en Carles Puigdemont en l’últim ple que en sí ja va ser prou trist. En el seu Pla de Govern, aprovat fa 10 dies, no hi ha incorporada cap acció al respecte malgrat tractar-se de la crisi humanitària més greu viscuda a Europa en els últims 20 anys i no ha tingut ni el detall simbòlic de recordar aquests milers de persones en cap acte, ni el pregó, de la setmana de Fires, la més important de la ciutat. Silenci.

Tanmateix, les imatges ens continuen arribant de Lesbos, Sèrbia, Croàcia o Eslovènia amb el risc que la seva rutina ens converteixin en persones insensibles. I alguns se senten còmodes fent veure que res no passa i tancant els ulls davant el comportament de Turquia o d’Hongria a qui perdonen qualsevol acció pròpia del totalitarisme. Però passa. I les persones compromeses amb els drets humans i la dignitat de tota persona no podem restar més quiets. Hem de cridar, alertar i treballar perquè aquesta situació giri com un mitjó i situï el poble català i les seves institucions al lloc que li toquen davant de la situació inhumana que viuen centenars de milers de persones. Si no ho fem, la història ens posarà amb raó al lloc de la complicitat. Exigim. Actuem. És senzill, diguem-ne solidaritat. És senzill, que l’estètica d’haver fet declaracions no ens salvi la consciència. Dit d’una altra manera, no esperem que ens tornin la trucada.

Anuncis

3 pensaments sobre “I els refugiats?

  1. Doncs sí, jo em sento com tu.Més d.una vegada penso que hauria de marxar cap allà, però sense estar organitzats què podem fer?
    Recordo un any per barrakes no sé si per la guerra Irak, o el tsunami….no ho tinc clar, la plataforma o els coordinadors de barrakes van decidir que una nit determinada, un% de les consumicions aniríen per la causa. Encara hi soms a temps.Dissabte 31 barrakes serà pleníssim.Proposeu a l.organització

    • Enguany no estic a cap barraca i em costarà proposar-ho. De fet, també podríem dir que sap greu que no hi hagi cap barraca a qui se li hagi acudit. Parlaré amb el cau però a veure….

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s