Surto de l’hospital Josep Trueta emprenyat. Cada vegada que visito aquest centre sanitari on tants professionals fan una feina admirable tinc les mateixes sensacions. O pitjors. M’explico. Hi he visitat la meva àvia. Té 91 anys i fa 48 hores que s’ha trencat el fèmur aixecant-se del llit per anar al lavabo de la residència on viu. Des de la seva arribada a l’hospital només ha estat visitada una vegada per un metge, el d’urgències, que és qui li va fer el diagnòstic tant bon punt va arribar. Des de llavors han passat dos dies i només l’han passat a veure infermeres per fer-li les cures imprescindibles. Cap més diagnòstic, ni una paraula de com evoluciona ni una confirmació de quan l’operaran. La sensació és compartida amb la resta de familiars: incomprensió davant de tal deixadesa. Sabem que l’àvia és gran, que hi ha prioritats dins les urgències, que els treballadors/es s’hi esforcen més que ningú però cap lògica del món ens permet explicar com poden haver passat 48 hores sense una visita mèdica, sense saber quan l’operaran i tot en el marc d’un edifici que fa temps que és precari.
Tot plegat emprenya. I emprenya molt. Em cauen llàgrimes que barregen la tristesa de veure l’àvia fomuda i la percepció de deixadesa de la Generalitat i les institucions davant la sanitat pública. La percepció que un dels pilars de tota societat moderna s’està esfondrant perquè la prioritat política ha anat cap a una altra banda (deute, bancs i dispendi infraestructural). I mentre tot això passa, les cues a les urgències no paren d’augmentar i els recursos públics de disminuir, encara hem d’aguantar el Conseller Boi Ruiz dient que aquí no passa res? Ell, que ha estat dirigent de la patronal privada de la sanitat explicant que la sanitat pública funciona a la perfecció? És aquesta la perfecció? Llistes d’espera, mancança de recursos i incomprensió per part dels usuaris. No som clients, senyor Ruiz i vostè s’està carregant el model. Vostè que retalla un 16% la sanitat pública mentre incrementa la subvenció a grups privats com IDCSalud. Vostè té més cara que esquena. Ras i curt.
Tot plegat em passa quatre setmanes abans que hi hagi les eleccions municipals. I no puc evitar pensar què ha fet d’especial l’alcalde i l’equip de govern per la sanitat pública a la ciutat. Sé que no en té la competència però intento recordar les vegades que el sr. Puigdemont ha exigit més recursos a la Generalitat en aquest àmbit i no en compto cap. Penso en quants cops ha situat l’equip de govern l’eix de la salut com un dels principals àmbits d’actuació en l’acció de govern i tampoc me’n ve cap al cap. Fins i tot els preservatius han estat qüestionats per Unió. I m’emprenya encara més. Perquè sé que de la Clínica Girona no n’han parat de parlar. I dels negocis especulatius. I de com la traslladaran sense que el barri de l’Eixample tingui cap benefici comunitari a partir de la permuta. I mentrestant centenars de persones grans del barri continuaran mancats d’espais d’atenció primària. A l’Eixample i a tants altres barris. Amb un serveis socials desbordats i centenars de dependències més sense poder fer-hi front.
I sé que aquesta no pot ser més la (no) línia d’actuació del govern municipal d’una ciutat com Girona. La propera alcaldessa de la ciutat s’ha de comprometre amb la sanitat pública des del primer dia. L’ha de situar en el decàleg d’acció de govern de la ciutat. S’ha de passejar pels centres sanitaris, recolzar les demandes del sector i exigir a la Generalitat que reverteixi la desestructuració d’un sistema públic que a molts ens ha vist créixer, fer-nos grans i també, malauradament, veure com se n’anaven molts estimats. L’Ajuntament de Girona ha de ser un motor de canvi en aquest àmbit també. Amb recursos i prioritats destinats a l’àmbit de la salut, de l’atenció a la gent gran, a les persones dependents i a totes les necessitats que vagin sortint. Ja n’hi ha prou de fer veure que aquí no passa res mentre els nostres centres sanitaris presenten cada vegada condicions més indignes. Sort en tenim dels treballadors i les treballadores!
Salut.
[es]Crits per Girona 
bon dia, sols un apunt de solidaritat doncs estic pendent d’un cas igual
aviam si avui es pot resoldre i després de 4 dies l’operen del femur
rebeu el meu recolzament
Clar que sí. Esperem-ho.
salut.
Lluc
Lamentablement a Sta Caterina el 28.4, ens van trobar lo mateix. Malgrat la profesionalitat sense cap dubte dels metges i enfermeres, anar de urgencies es agafa la paciencia per companya, la caseta de campanya, algún llibre força interesant, el teléfon amb el wappssat de compayn i de tant en tant mirar al teu voltant com si estiguesis davant un teatre de ficció on si tens sort veus al metge que et toca, després de 5 ó 6 hores de arrivar. Algú que estava acostumat, ja s’emportava la carmanyola amb la fruita inclosa o bocatas embolicats amb paper de alumini amb una ampolla de beguda inclosa. Una vegada a dintre fas una excursió, te van colocant de bloq en bloq i habitacións on comença un espectacle on no tu esperes: una pelicula de pó; comença els sorrolls de portas tancanse amb força, crits, cares descompostes per l’angustia, alguna sabate perduda entre els recons dels lavabos, enfermers corrents per els pasadissos i la policia entran en plan FBI i jo alucinan entre mitg del malats atónics, silenciosos, apunt de sortir corrents i dien-lis que tot estava controlat. Per fi el diagnóstic arriba per els profesionals, gràcies a Deu a tots els sants que avans els había demanat qu’ens ajudessin i quand surts de aquet teatre subrrealiste et mires, penses aixó és inhumá, algo tenim tots plegat que cambiar.